La provocació del Dia de Jerusalem

Unes 40.000 persones van participar dimecres en la marxa del Dia de Jerusalem. Cada any, els jueus commemoren la unificació de la ciutat tres vegades santa, que segons la seva visió va arribar el 1967, en la Guerra dels Sis Dies. Aquell any, l’exèrcit israelià va aconseguir una victòria esclatant i va ocupar militarment els Alts del Golan (Síria), la península del Sinaí (Egipte), Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Est. En els 19 anys anteriors, la part oriental de la ciutat havia estat sota domini de Jordània i la conquesta va comportar, entre d’altres coses, la desaparició de centenars d’habitatges palestins per construir una gran plaça davant del Mur de les Lamentacions, el lloc més sagrat del judaisme.

A diferència de Cisjordània i Gaza, el Govern israelià va decidir que Jerusalem Est forma part de l’Estat hebreu i que la ciutat és la seva indivisible capital. Per tant, no és un territori ocupat, sinó annexat. Avui en dia hi ha uns 170.000 palestins vivint a l’Est, però no són ciutadans, sinó tan sols residents permanents. Això implica tenir menys drets que els seus conciutadans jueus, tot i que igualment paguen impostos. En alguns dels barris palestins la tensió és molt i molt alta, per la pressió asfixiant a la que els sotmeten els colons jueus que pas a pas, casa a casa, van establint assentaments amb total impunitat en el barris àrabs com Silwan o Xeic Jarrah.

Armat amb la càmera i amb la Moleskine (qui m’havia de dir que m’acabaria aficionant a aquestes llibretes elitistes!), vaig dirigir-me a Xeic Jarrah, a un carrer on els colons han ocupat cases de palestins expulsats (explico la història en aquest post). Allà hi havia programa una concentració d’activistes israelians i internacionals en defensa dels drets dels palestins a la ciutat. Eren una cinquantena. Davant seu, policies i soldats i centenars de colons ultranacionalistes.

Després de parlar amb en Meir, un polític israelià d’esquerres a qui havia entrevistat un parell de dies abans, i amb dos col·legues periodistes, vaig començar a frepar amb l’allau de persones jueves que creuaven el barri de Xeic Jarrah, de majoria aclaparadora palestina, per dirigir-se a la ciutat vella i commemorar el seu dia de Jerusalem. Moltes, moltíssimes enarboraven la bandera israeliana. I la immensa majoria eren nacionalistes religioses. 

Uniforme religiós

Ells vestien amb camises blanques, pantalons negres i la quipà (el barret); elles, ho feien amb faldilles molt llargues i mocadors al cap. No eren haredim (ultraortodoxos), els temorosos de Déu que cada cop són més nombrosos a Jerusalem. Els nacionalistes religiosos són sionistes convençuts, sovint van armats, serveixen a l’exèrcit (els haredim no ho fan), acostumen a poblar assentaments jueus en territori palestí i són molt, però molt violents. Intentar raonar amb ells és absurd. Tenen la veritat absoluta. Són el poble escollit i sempre et surten amb arguments divins de l’estil “Déu ens va donar aquesta terra. Ens pertany. Els àrabs que se’n vagin a Aràbia”. En fi...

L’enfrontament verbal estava cantat, però afortunadament en aquest cas el cordó de seguretat va evitar enfrontaments físics. Els activistes, però, estaven en franca minoria. I, bàsicament, són persones pacifistes. Activistes no violents. No es pot dir el  mateix dels altres, que intentaven arreplegar qualsevol pancarta en contra del seu projecte diví i en defensa dels palestins.

Veure nens de 12 o 13 anys insultant i intentant fer callar a dones palestines de més de 60 no és estrany quan hi ha colons ultranacionalistes pel mig. Sents impotència, però. Et poses violent. Són capaços de treure el pitjor d’un mateix. Però no pots fer res. I els palestins? Només els queda contemplar passivament com milers de jueus radicals es passegen pels seus barris i els provoquen impunement. I tampoc poden fer res. Així, però, és difícil construir la pau. Diversos barris de Jerusalem són focus de tensió, són bombes de rellotgeria. I segons m’explicava en Meir tard o d’hora esclataran. La Tercera Intifada, si arriba, començarà a Jerusalem.  

 També penjo dos vídeos que vaig gravar:

Galeria de fotos