dijous, 30 de juny del 2011

Sis dècades esperant

Els refugiats palestins mantenen la reivindicació del dret al retorn, ni que sigui parcial i amb compensacions per a la resta, com a via per resoldre una qüestió fonamental en l’etern conflicte del Pròxim Orient

Fa 63 anys que es van veure forçats a deixar les seves cases i els pobles on vivien des de feia generacions. Des d’aleshores esperen una solució que no arriba i actualment ja són gairebé cinc milions de persones. Són els refugiats palestins, un dels factors clau per entendre la magnitud del conflicte més antic del Pròxim Orient i, alhora, un dels temes més espinosos en totes les anomenades converses de pau que des de fa més de 20 anys han mantingut els israelians i els palestins.

Fa algunes setmanes, el president dels Estats Units, Barack Obama, va anunciar la nova estratègia dels Estats Units en el món àrab. Un canvi, ja es veurà si real, forçat per la revolució que viu la zona. Entre altres coses, el màxim dirigent estatunidenc va apostar per la creació d’un Estat palestí basat en les fronteres de 1967, és a dir, abans que la franja de Gaza i Cisjordània fossin ocupades per l’Exèrcit hebreu en la Guerra dels Sis Dies. La proposta va ser enèrgicament rebutjada pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que Obama descartava que en la negociació inicial s’afrontessin tant la qüestió dels refugiats com l’estatus de Jerusalem, dues qüestions fonamentals per resoldre el conflicte.

Ara bé, poques persones consideren que un acord entre les dues parts sigui viable si s’obvien aquests temes. «La qüestió palestina és, per damunt de tot, un tema de refugiats. Sense la plena implementació de drets fonamentals, com ara el dret que tenen aquestes persones a retornar, no és seriós plantejar una solució real del conflicte», afirma el periodista i pacifista israelià Michel Warschawski. En la mateixa línia, Christopher Gunness, portaveu de la UNRWA –l’agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins–, apunta que «si volem pau i estabilitat a la regió, resoldre aquest assumpte és fonamental».

Origen: La Nakba
El fet que origina la qüestió dels refugiats palestins és la creació de l’Estat d’Israel, el 1948. El que els àrabs coneixen com la Nakba (‘catàstrofe’) va significar que al voltant de 750.000 persones fugissin o fossin expulsades de les seves llars, abandonant centenars de pobles (530). Només uns 160.000 palestins van quedar-se dins les fronteres del nounat Estat jueu, convertint-se des d’aleshores en la minoria més important –i més represaliada i perseguida– d’Israel.

Avui són 1,2 milions d’àrabs i constitueixen el 20% de la població. Pel que fa als qui van fugir, la majoria va establir-se a la franja de Gaza, a Cisjordània, a Jerusalem Est i a Jordània, tot i que també va haver-hi contingents nombrosos que van optar per Síria, pel Líban, per Egipte o pels països del golf Pèrsic. La Guerra dels Sis Dies (1967) va provocar una segona onada de refugiats, ja que uns 300.000 palestins van ser expulsats dels territoris ocupats pel Tsahal (acrònim de l’Exèrcit hebreu).

«El dret al retorn dels refugiats és reconegut internacionalment, però els mateixos estats que el van reconèixer neguen als palestins l’opció de portar-lo a la pràctica», denuncia Amjad Odeh, investigador de l’ONG Badil, dedicada fonamentalment als drets dels refugiats. Odeh deixa clar que es tracta d’un problema polític que necessita una «solució política» i lamenta que la comunitat internacional només es preocupi de la qüestió humanitària a través de la UNRWA però que en més de sis dècades hagi estat incapaç de trobar un camí per resoldre l’assumpte.



La duresa dels camps
Els qui pateixen unes condicions més dures són el gairebé milió i mig de persones que encara viuen en camps de refugiats. Els camps van sorgir just després de la Nakba per allotjar l’enorme contingent de persones desplaçades. La UNRWA –que s’encarrega de donar-los serveis bàsics com educació, sanitat i alimentació– va llogar per 99 anys els terrenys, que inicialment van acollir tendes de campanya.

En comprovar que el seu estatus de refugiats començava a eternitzar-se, els residents van començar a aixecar edificis d’obra durant els anys cinquanta i, a poc a poc, van anar creixent. De disposar d’una única habitació per família –i compartir la resta de l’espai amb altres famílies– a tenir accés a un petit habitatge. Durant molts anys, l’aigua corrent i l’electricitat van ser inexistents i a dia d’avui encara és habitual que el servei estigui interromput durant diverses hores per decisió israeliana, segons comenta Aysar Khaleal Dawoud, membre del Centre Cultural Ibdaa, establert al camp de Dheisheh (Betlem).

Els habitants dels camps s’han multiplicat àmpliament des del 1949, però l’espai per allotjar-los no. L’altíssima densitat de població és, probablement, el problema més greu que comparteixen tots els camps, s’ubiquin on s’ubiquin. L’elevadíssima taxa d’atur –supera el 40% a Cisjordània i el 50% a Gaza–, escoles desbordades amb més de 50 alumnes per aula i greus dèficits en el tractament de les aigües residuals són altres de les qüestions que pateixen els seus habitants.

El de Balata, situat a Nablus, al nord de Cisjordània, és un bon exemple de la duresa de  viure en un camp de refugiats. Amb 25.000 persones encabides en tot just un quilòmetre quadrat –on també hi ha les escoles, el centre mèdic i els comerços–, l’estrès i la manca d’intimitat són constants. «Saps perfectament què passa a la casa dels veïns i ells també coneixen els teus problemes», explica Mahmoud Subuh, responsable de les relacions internacionals del Centre Cultural Jaffa.

Subuh, que sempre ha viscut a Balata, relata que créixer en un camp com aquest implica fer-ho envoltat de pobresa, en un ambient depressiu i amb «molts problemes de violència» provocats per la manca d’expectatives d’un futur millor que tenen les persones que hi viuen. Balata, que té uns carrers increïblement estrets, no disposa d’espais específics per als infants i els joves i per això la tasca de centres com Jaffa, o Ibdaa en el cas de Dheisheh, és fonamental. «Els donem esperança i un espai on se sentin lliures. Els intentem mostrar que el món va molt més enllà de la sufocant atmosfera de Balata», subratlla Subuh en un impecable anglès.



Tot esperant l’Estat palestí
Tots parlen del dret al retorn, però també són conscients que la seva aplicació real és complicada. Subuh, amb un discurs pragmàtic, considera que el primer que cal fer és preguntar als refugiats què volen fer, si tornar als seus pobles –molts dels quals ja no existeixen–, instal·lar-se en un hipotètic Estat palestí o quedar-se on viuen actualment, «però podent viatjar sense problemes a les seves antigues terres i visitar sense impediments Jerusalem, la nostra capital».

El resident del camp de Balata aposta per un retorn parcial dels refugiats i compensacions a la resta com una via realista per posar fi a l’atzucac. «Necessitem, però, un Estat palestí real on els nostres compatriotes puguin tornar si ho desitgen i on els qui vivim en camps puguem deixar-los per instal·lar-nos en pobles o ciutats normals», hi afegeix Mahmoud Subuh. L’investigador Amjad Odeh es mostra escèptic sobre la creació de l’Estat palestí com a via per resoldre l’assumpte dels refugiats: «Volem garanties creïbles que Israel no tornarà a ocupar-nos i atacar-nos i, de moment, l’única cosa que sabem és que no vol ni sentir a parlar del nostre Estat».

«Aconseguir el reconeixement de la comunitat internacional té aspectes positius, perquè Palestina tindria veu i vot en organismes com l’ONU i això obriria la porta a resolucions i mesures contra l’Exèrcit hebreu i contra els assentaments, entre d’altres; però, d’altra banda, la qüestió palestina podria desaparèixer també de l’agenda internacional en considerar que ja tindríem el que volíem», reflexiona. Aysar Khaleal Dawoud, de la seva banda, es mostra esperançat que la revolució al món àrab arribi definitivament a Palestina i, amb ella, puguin posar fi a l’ocupació i, conseqüentment, resoldre la qüestió dels refugiats.

De moment, però, l’ocupació continua i els palestins que depenen de la UNRWA per tenir una vida mínimament digna veuen com la seva situació es complica. L’agència internacional ha retallat els seus fons i des dels camps lamenten que la qualitat de l’atenció sanitària o del menjar ha disminuït i que les aules estan cada cop més desbordades. «He passat la vida parlant del conflicte amb Israel i de política, com molts refugiats. Però l’únic que vull és preocupar-me de la salut i del benestar dels meus fills. Només desitjo que puguin tenir una vida millor que la meva», proclama Mahmoud Subuh. Volen una vida més normal, simplement.




REALITATS DIVERGENTS
La UNRWA té registrats actualment uns 4,8 milions de refugiats palestins, dels quals menys d’1,5 milions viuen encara en camps de refugiats. Jordània, amb prop de dos milions, és el territori amb més refugiats, per davant de Gaza (1.100.000, dues terceres parts de la població de la franja ho són), de Cisjordània (800.000 refugiats), de Síria (475.000) i del Líban (425.000). Els palestins que van anar a altres estats, molts d’ells descendents dels que van marxar per la Nakba, no tenen l’estatus de refugiats.

Les condicions de vida dels integrants del col·lectiu canvien completament en funció de si viuen en un camp o no i depenent de l’entorn. Els qui estan establerts a Gaza pateixen els mateixos problemes que la resta dels habitants del territori, agreujats els darrers anys pel bloqueig israelià. Els de Cisjordània són víctimes de l’ocupació militar. Els de Síria i Jordània gaudeixen de la ciutadania dels seus respectius països d’adopció, mentre que els del Líban pateixen segurament la pitjor situació. No solament no han obtingut la nacionalitat del país dels cedres, sinó que tenen vetat exercir desenes de professions –gairebé només fer feines manuals– i l’accés a la propietat de la terra.


Entrevista a Christopher Gunness (portaveu de la UNRWA)
“Els refugiats palestins són les grans víctimes del conflicte”

Els fons de la UNRWA han disminuït els darrers anys. Pot fer la seva feina correctament?
Sabem que afrontem una crisi financera i els donants estan disminuint les aportacions. De moment, no hem aturat els serveis que oferim, però sí que és cert que, per exemple, les aules de les escoles estan desbordades i l’atenció sanitària que podem donar no és la que desitjaríem. Potser arribarà un moment en què haurem de prescindir d’alguns serveis.

Això representaria un problema greu per als refugiats...
Dir als donants que les condicions econòmiques dels refugiats empitjoren pot ser molt greu per a l’estabilitat de la regió. Parlem d’un col·lectiu de 4,8 milions de persones. Cada euro que els estats aportin a la UNRWA és un euro per a l’estabilitat de la zona.

Amb un Estat palestí la qüestió pot convertir-se en un assumpte local?
Crec que la qüestió dels refugiats seguirà existint passi el que passi al setembre, perquè necessita una solució política. I, més enllà que hi hagi un Estat palestí, hi ha molts refugiats repartits en diversos països; per tant, es mantindrà com un assumpte internacional.

Així doncs, quin és el millor camí per solucionar el problema?
Primer necessitem escoltar i saber què volen els refugiats. És un assumpte complicat i no pots resoldre el conflicte israelianopalestí sense afrontar-lo. Són les grans víctimes del conflicte. El darrer procés de pau no tenia credibilitat per a ells, perquè els deixava al marge.

Els canvis regionals tindran conseqüències sobre aquest punt?
La revolució a Egipte, amb l’obertura del pas fronterer de Rafah, pot ser molt important per als refugiats de Gaza. Si a això hi sumem la reconciliació entre Al-Fatah i Hamàs i el possible reconeixement de l’Estat palestí a l’ONU la realitat és que som en un moment molt important.

*Reportatge publicat amb el número 1.021 del setmanari EL TRIANGLE (24 de juny). 

Ariel: el cor de l'ocupació i la "capital de Samaria"

D’una quarantena de famílies instal·lades en les agrestes muntanyes del nord de Cisjordània, a una ciutat moderna amb 18.000 habitants. D’edificis prefabricats, a cases cada cop més grans i còmodes. De tenir una petita escola, a ser la seu d’una universitat. D’estar poblada fonamentalment per jueus asquenazis, a tenir un 40% de persones nascudes a l’antiga Unió Soviètica. D’una manca gairebé absoluta d’equipaments, a comptar amb un dels centres culturals més innovadors i coneguts d’Israel i un espectacular pavelló esportiu. De no poder oferir oportunitats laborals als vilatans, a sumar dues zones industrials amb més de 130 empreses...

Així podríem resumir, a grans trets, l’evolució d’Ariel, un assentament jueu ubicat uns 15 quilòmetres més enllà de la Línia Verda (les fronteres prèvies a la Guerra del 1967). Per tant, en ple cor de Cisjordània, territori palestí segons la legislació internacional. És la versió que em van intentar vendre –amb molta amabilitat, ensenyant-me la ciutat i oferint-me la possibilitat de parlar quan vulgui amb l’alcalde, Ron Nachman- en la visita que dimarts vaig fer a l’assentament, un dels que més dificulta la creació d’un Estat palestí mínimament viable.

Perquè, d’altra banda, el naixement d’Ariel va comportar la creació d’una xarxa de carreteres d’ús exclusiu per als colons jueus que obliga els palestins que viuen als territoris ocupats a fer una llarga volta per anar, per exemple, de Nablús (al nord) a Ramal·lah (al centre). Perquè Ariel, que s’ubica on s’ubica no per casualitat, s’assenta just a sobre de l’aqüífer de la muntanya, una de les principals reserves d’aigua dolça de Cisjordània, controlant-ne l’accés i restringint-ne la utilització a la població àrab. Perquè a l’assentament també s’està construint una tanca, per protegir-se dels “salvatges” palestins. Perquè part de la població autòctona (em refereixo als àrabs, of course) treballa a les zones industrials d’Ariel per salaris de misèria i com que, per això sí, els israelians reconeixen que es troben a territori palestí, els paguen menys del sou mínim interprofessional fixat per llei a l’Estat hebreu (uns 840 euros, aproximadament). Perquè, en definitiva, les coses poden canviar molt en funció de qui les explica.   


Qualitat de vida 
En arribar a Ariel, la primera sensació és que, efectivament, des d’un punt de vista sionista, les coses aquí s’han fet bé. Zones verdes envolten unes cases més que correctes, els carrers són amples, la ciutat es veu cuidada, el centre cultural és espatarrant, hi ha diverses àrees comercials i, a més a  més, l’assentament s’ubica en un punt estratègic que permet controlar bona part de Cisjordània.

“Un dels factors que atrau la gent a instal·lar-se a aquí és la qualitat de vida que ofereix Ariel. Estem a tot just mitja hora en cotxe de Tel Aviv, però pots viure en una casa amb jardí, pagant un preu molt raonable per a ella. De fet, cada cop n’hi ha menys que vinguin aquí per una raó ideològica”, m’explica en Reuven, treballador local encarregat d’atendre els nous immigrants i seguidor total de l’alcalde, Ron Nachman, un dels pioners a instal·lar-se aquí el 1978. Nachman és un polític molt conegut a Israel i és membre del Likud, el dretà partit del primer ministre, Benjamin Netanyahu.

En Reuven em fa de cicerone per l’assentament, que ells presenten com la capital de Samària (el que per a nosaltres és Cisjordània, per als colons i la dreta israeliana és Judea i Samaria; i West Bank o Ribera Occidental –del riu Jordà- per al món anglosaxó i també per als palestins). Ràpidament anem al Centre Cultural per a les Arts Escèniques. Estrenat tot just fa uns mesos, i amb més de 550 seients, és un equipament professional, que programa tot tipus d’espectacles. En el seu moment la premsa d’arreu del món en va parlar perquè una 50 d’artistes israelians van signar una carta anunciant que boicotejarien la instal·lació, ja que no volien col·laborar amb l’ocupació. Tant la premsa com la classe dirigent hebrea se’ls hi van tirar al damunt i van ser amenaçats amb perdre les subvencions que rebien les seves companyies artístiques. Alguns, finalment, van fer-se enrere...i des d’Ariel m’asseguren que tenen “milers d’oferiments” per venir-hi a actuar, perquè “els actors saben que fer-ho aquí té més repercussió que no pas pujar a un escenari de Tel Aviv o Jerusalem”.


Ocupació? No m'agrada!
A l’hora de parlar dels “èxits” i les coses positives, sempre segons el seu punt de vista d’Ariel, tot és molt fàcil. Quan comencen les preguntes sobre el que suposen els assentaments per a la població palestina, el dret d’aquests a la llibertat de moviments o el dret que tenen a reclamar un Estat propi, el to de la conversa canvia. El nerviosisme i la incomoditat apareixen. I amb ells, les barbaritats...“No m’agrada parlar d’ocupació, perquè de fet això abans pertanyia a Jordània i mai ha existit un Estat palestí. A més a més, nosaltres tenim el dret de ser aquí, perquè fa 2.000 anys tot això formava part d’Israel. Ho diu la Bíblia”, em subratlla el guia, que poc abans m’havia confessat que la seva fe religiós és més aviat nul·la.

“Nosaltres no som un problema per a la pau. Sovint s’oblida que per culpa de les pressions internacionals, els colons ho passem malament. Arran de la congelació de 10 mesos en la construcció d’habitatges als assentaments –aixecada al novembre- no podem afrontar el creixement natural d’Ariel, perquè la congelació de facto es manté. I això fa que els preus dels habitatges estiguin pujant”, m’explica en Reuven abans de recalcar que ells no marxarien en cas d’un hipotètic acord de pau perquè “Netanyahu ha recalcat que Ariel és i serà sempre part inseparable de l’Estat d’Israel”.

Òbviament, el tema dels assentaments és un dels factors clau del conflicte i es fa molt difícil plantejar-se la retirada del més de 500.000 persones que viuen a Cisjordània i en Jerusalem Est, en colònies il·legals. Alguns defensen que molts són immigrants econòmics i que amb incentius d’aquest tipus no tindrien cap problema amb marxar, però també és cert que el perfil d’en Reuven, i de l’alcalde d’Ariel, és molt típic i són gent que es creuen el projecte sionista i que consideren que fan un servei al seu país vivint en territori palestí (per a ells, òbviament no és territori palestí). El desmantallament dels assentaments de Gaza va ser traumàtic per una part de la societat israeliana i, de fet, encara hi ha famílies que viuen en habitatges temporals (uns bungalous que no estan gens malament, tot s’ha de dir). Allà eren 8.000 colons. Costa d’imaginar-se què passaria amb centenars de milers de persones...“Si abandonem Ariel, després els àrabs reclamaran Haifa i Tel Aviv i, al final, què haurem de fer, tornar als nostres països d’origen”, exclama preocupat.



Només cooperació econòmica
L’Estat palestí no és cap solució pel meu particular guia, que considera s’ha de potenciar la “cooperació econòmica” amb els palestins. Què significa això? Doncs que els palestins puguin treballar en els assentaments jueus, fet que ajudarà a reduir l’alt nivell d’atur dels territoris ocupats. Ara bé, si es planteja que milers de palestins puguin treballar també dins l’Estat d’Israel i que el mur sigui tirat a terra i els checkpoints s’acabin per facilitar la mobilitat i, alhora, potenciar l’economia palestina, aleshores en Reuven deixa clar que això és diferent i que són mesures necessàries per a la seguretat dels israelians.

“Estic segur que un àrab (sembla que tingui aversió a dir la paraula palestí) podria passejar tranquil·lament per Ariel sense que li passés res. En canvi, si jo vaig a un poblat àrab, segurament tindré molts problemes, no em tractaran de la mateixa forma”, em comenta per recordar que fa uns mesos una família de colons van ser assassinats prop d’aquí. Deixant de banda, que en cap cas menciona els abusos i agressions dels colons a la població local a gran part de Cisjordània i les humiliacions i ràtzies de l’exèrcit, en cap moment fa un esforç per pensar en les causes que poden provocar violència envers els colons per part d’alguns sectors palestins. En fi...

Per més radicals que puguin semblar, les opinions del responsable municipal són molt comunes entre la societat israeliana i, sobretot, són les dominants entre els colons (centenars de milers de persones) i compten amb el vistiplau dels tres grans partits del Parlament: el Likud, el Kadima i Israel Beitenu. Per tant, representen el mainstream israelià. El discurs dominant. Veient-los i escoltant-los costa pensar que la pau (una pau justa i real) sigui possible. Però hi ha factors que potser els obligaran a canviar. Em reconeix que ja hi ha dues empreses que han deixat Ariel per instal·lar-se dins l’Estat d’Israel reconegut internacionalment. El motiu? Les pèrdues que els provoca la campanya de boicot contra tot el que es produeix a les colònies jueves. 


dimarts, 28 de juny del 2011

La primavera àrab tensa Israel

La revolta popular que viu la regió descol·loca el Govern israelià, que aposta per reprimir amb duresa les creixents protestes als territoris ocupats. Els joves es mobilitzen contra Al-Fatah i Hamàs per reclamar llibertat i democracia

Nerviosisme i esperança. Aquestes dues paraules són, probablement, les que millor defineixen l’estat d’ànim que l’anomenada primavera àrab ha portat a Israel i a Palestina. Mentre que el Govern de l’Estat hebreu veu amb preocupació l’expansió d’un moviment que no pot controlar, la població dels territoris ocupats segueix il·lusionada la revolta dels seus germans d’Egipte, de Tunísia o de Síria amb l’esperança que l’alçament aterri també a Palestina i els ajudi a assolir l’alliberament nacional.

La caiguda, després de 30 anys com a dictador, de l’egipci Hosni Mubarak, aliat tradicional de Tel-Aviv, i l’aixecament que viu Síria contra el règim de Baixar al-Assad –considerat un enemic de l’Estat jueu, però amb el qual la tensió sempre s’ha mantingut sota control– són dos elements que preocupen, i molt, el Govern de Benjamin Netanyahu. L’obertura del pas fronterer de Rafah, al sud de Gaza, executada fa algunes setmanes pel nou Govern egipci és un primer pas per posar fi al bloqueig econòmic de la franja i suposa un gest que deixa enrere la complicitat política que durant les tres darreres dècades han mantingut Tel-Aviv i el Caire.

La tensió a les fronteres està arribant a uns nivells desconeguts des de feia molts anys, especialment als alts del Golan, el territori sirià que Israel va ocupar militarment el 1967. El proppassat 5 de juny, durant una manifestació per recordar la Naska (‘desfeta’ –la derrota àrab en la Guerra dels Sis Dies–), uns 300 refugiats palestins van intentar creuar la frontera a Majdal Xams, el principal poble sirià del Golan administrat per Israel. La resposta de l’Exèrcit hebreu va ser sagnant i els trets dels soldats van matar 23 persones, segons les fonts sirianes. Tres setmanes abans, el 15 de maig, els palestins van rememorar la Nakba (‘catàstrofe’), que va suposar la creació de l’Estat d’Israel el 1948, i milers de refugiats van apropar-se a la frontera de Majdal Xams des de Síria. En aquella ocasió, les víctimes mortals provocades per l’Exèrcit israelià van ser tres.

Ningú no dubta que, en ambdós casos, els palestins refugiats a Síria van poder-se apropar sense problemes a la frontera gràcies al vistiplau de Damasc. La idea d’Al-Assad era instrumentalitzar-los amb l’objectiu de desviar l’atenció de la revolta contra el règim que presideix. Sigui com vulgui, és evident que l’entorn està canviant acceleradament i la resistència palestina aposta per incrementar les manifestacions massives no violentes contra l’ocupació, encoratjada sobretot per l’exemple egipci. De moment, la rèplica israeliana s’està basant únicament en la força amb la intenció d’aturar unes protestes que, en principi, continuaran fins al setembre, data del possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’ONU.

La pèrdua de la por
«La revolta al món àrab té una influència directa a Palestina, perquè nosaltres també som àrabs. Tenim una educació semblant, antecedents similars i les mateixes aspiracions de pau, de democràcia i de llibertat», explica l’analista palestí i professor a les universitats de Birzeit i de Betlem Mazin Qumsiyeh. Segons la seva opinió, el nerviosisme que es viu al Govern israelià és provocat per la incapacitat de donar rèplica a un moviment no violent. «L’Exèrcit jueu està molt preparat per atacar moviments violents; però, en canvi, no sap afrontar protestes pacífiques: només utilitza el recurs de la força», hi afegeix.

«Tenim més esperança que mai. Des que Ben Ali [el dictador tunisià] va fugir, ja no tenim por. Tots els canvis i les noves relacions que s’establiran a la zona ens afavoreixen i Israel sap que ja no podrà controlar les fronteres com fins ara», apunta Murad Jadallah, activista del Moviment de Joves Independents. Els canvis, però, no solament són exteriors, sinó que també arriben a l’interior. En aquest sentit, la reconciliació entre Al-Fatah i Hamàs –segellada el 3 de maig al Caire després de quatre anys de sagnant divisió– no s’explica sense la caiguda de Mubarak, aliat del primer partit, i la complicada situació del regim sirià, puntal del moviment islamista.

La reconciliació era una demanda de la societat palestina que, parcialment, s’havia començat a mobilitzar per reclamar reformes polítiques i criticar els règims policials tant de Hamàs a Gaza com d’Al-Fatah a Cisjordània, en paraules de l’investigador de la Universitat de la Sorbona Mustafa Muhammad. Manifestacions en diverses ciutats al febrer van ser l’embrió del Moviment del 15 de Març, que, entre altres coses, aposta per canviar l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) de manera que esdevingui la veu de tots els palestins del planeta, no únicament dels que viuen en els territoris ocupats.

Allunyats dels grans partits
El Moviment de Joves Independents, que comparteix aquesta demanda, es va començar a gestar fa sis o set anys, en acabar la Segona Intifada. És format per nois i noies de classe mitjana que estan farts de la manca de llibertats que pateixen i s’emmirallen en la revolució que viu el món àrab. En aquest sentit, advoquen per la unitat de tot aquest univers i per posar fi a les veus discordants entre els «estats germans», en paraules de Jawdat Sayeh, un jove de Ramallah membre del moviment. «El dia que ens dirigim als Estats Units, la a la Unió Europea i a Israel amb una única veu guanyarem molta força. La unitat és bona per a tothom, però especialment per a nosaltres, que no tenim un Estat darrere», exposa Sayeh.

Entre altres coses, els joves protagonitzen des del 15 de març una acampada a Al-Manara, la principal plaça de Ramallah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Tenen clar que amb la reconciliació entre els dos principals partits palestins no n’hi ha prou i que aquests han de demostrar que treballen pel conjunt de la societat.

Tot i que el moviment és independent de qualsevol partit polític, la realitat és que diverses formacions de l’oposició, com el marxista Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP) o Al-Mubadara –la formació de Mustafa Barguti–, hi tenen contactes, segons reconeix a EL TRIANGLE Khalida Jarrar, diputada del primer partit. Precisament, aquestes formacions, juntament amb els moviments juvenils, estan protagonitzant bona part de les protestes –fonamentalment, manifestacions no violentes– contra l’ocupació els darrers mesos, ja sigui per dates assenyalades com la Nakba o la Naska o cada divendres per rebutjar el mur en diversos municipis com Bil’in, Nabi Saleh o Nalin. Tots ells coincideixen a assenyalar que la primavera àrab ha d’aterrar a Palestina i ha de servir per posar fi a la corrupció i al nepotisme d’Al-Fatah i de Hamàs i instaurar una veritable democràcia, no solament per enderrocar una ocupació que fa 44 anys que dura.

«El Govern i l’Exèrcit hebreu estan descol·locats perquè no preveien cap revolta i la primavera àrab els preocupa molt. Tard o d’hora arribarà amb tota la força palestina i aleshores viurem mobilitzacions molt més multitudinàries. Quan això passi, Israel estarà perdut», opina Meir Margalit, regidor del partit Meretz (sionista d’esquerres) a l’Ajuntament de Jerusalem. De moment, l’Executiu de Netanyahu aposta per augmentar la repressió i amenaçar l’ANP per l’acord amb Hamàs. «La Tercera Intifada esclatarà aviat, perquè Israel no fa altra cosa que donar motius perquè això passi, però seguirà l’exemple egipci i no apostarà per accions violentes», conclou Margalit.

*Article publicat amb el número 1.020 del setmanari EL TRIANGLE (17 de juny). 

dilluns, 27 de juny del 2011

Els haredim, els temorosos de Déu

Endinsar-se a Mea Sharim equival a entrar a una dimensió desconeguda. Oblideu-vos de la vitalitat de la Ciutat Vella de Jerusalem, situada a pocs centenars de metres d’aquest barri, poblat gairebé exclusivament per jueus ultraortodoxos. Pels carrers de Mea Sharim hi circulen cotxes, però no hi ha massa més senyals de vida moderna. L’estat de conservació de les cases deixa bastant que desitjar i probablement el que més crida l’atenció a primera vista sigui la uniformització en el vestuari. Els homes vesteixen amb camisa blanca, pantalons negres, amb jaquetes o gavardines també fosques. I, òbviament, es cobreixen el cap amb grans barrets (sí, sí, negres!) i porten llargues barbes i els famosos tirabuixons. Pel que fa a les dones, l’austeritat també és la norma. Mocadors al cap, llargues faldilles fosques, camises...tot molt sensual, en resum.

El xoc cultural en passejar per Mea Sharim és brutal. És un altre món. Res a veure amb el que estem acostumats a trobar-nos. Alçant la vista es poden veure cartells que recomanen vestir recatadament per no importunar els veïns o, directament, que demanen directament no passejar pel barri. Els visitants no som benvinguts. I acaparem mirades. Si no voleu ser temeraris, no us hi acosteu el shabath, on potser us rebran amb una pluja de pedres i un devessall d’insult. També us trobareu amb pòsters a les parets. Són informatius. I és que, com a norma, els haredim (paraula que significa temorosos de Déu) rebutgen la televisió, la premsa tradicional, la ràdio...Amb aquest sistema poden informar els veïns del que passa a la comunitat. El que succeeix a l’exterior, en general, no existeix. No interessa. No és el seu món.

Els carrers estan plens de nens i és que els haredim (ultraortodoxos) tenen uns índexs de natalitat desbocats (7,5 fills per dona). Són el grup social que creix més acceleradament a l’Estat d’Israel.  Actualment ja són prop de 750.000 al país hebreu, un percentatge significatiu del quals resideix a Jerusalem. La ciutat està adaptant progressivament la seva legislació per acontentar els desitjos de part de la població ultraortodoxa, fet que està provocant una progressiva fugida de ciutadans jueus laics, que opten per establir-se a Tel Aviv, on el clima religiós és molt menys asfixiant i on també hi ha més oportunitats laborals.

Jerusalem és el seu fortí i els partits polítics que els representen (el Shas, votat fonamentalment per jueus sefardites –descendents dels qui van ser expulsats de la Península Ibèrica el segle XV-; i Agudat Israel, la formació dels ultraortodoxos asquenazíes –provinents de l’est i el centre d’Europa) acostumen a ser claus per formar qualsevol govern israelià, fet que els dóna un pes sobredimensionat. En resum, el primer ministre de torn es veu obligat a atendre les seves peticions i ells cada cop demanen més, amb l’objectiu que la societat s’adapti a la interpretació rigorista del judaisme que practiquen.  


El rabí antisionista 
I què coi hi faig jo a Mea Sharim? Més enllà d’un poc dissimulat interès antropològic (després de veure’n milers pels carrers de Jerusalem ja tocava conèixer el seu entorn), tenia una cita amb el rabí Meir Hirsch, un dels caps de l’organització Neturei Karta i propalestí declarat. I és que, com sempre passa a Israel, tot és molt més complex del que sembla a primera vista. Sí, hi ha molts ultraortodoxos que voten partits amb presència a la Knesset (Parlament) i que es beneficien d’ingents subsidis estatals, en el que no deixa de ser altra cosa que una xarxa clientelar. Sí, n’hi ha molts que representen la dreta més dura tant a nivell moral i social (el seu conservadorisme fa feredat), com polític (rebutgen qualsevol acord amb els palestins). Però n’hi ha molts que són fervents antisionistes i que lluiten per a l’alliberament del poble palestí. I Meir Hirsch és un d’ells.

“Des de sempre hem rebutjat el projecte sionista, des de molt abans de la creació de l’Estat d’Israel”, explica Hirsch, un home d’uns 55 anys amb una llarguíssima i descuidada barba grisa, des de l’auster menjador de casa seva. I és que des d’un punt teològic, pels ultraortodoxos és una aberració crear un Estat d’Israel sense l’arribada de l’anhelat messies. En aquest punt, els ortodoxos (també molt observants en les seves pràctiques religioses, però menys rigorosos i molt més ultranacionalistes) defensen que la consecució d’un estat jueu no és el altre cosa que un pas per facilitar l’arribada del messies.

Organitzacions com Neturei Karta s’oposen amb fermesa a l’Estat d’Israel i el combaten com poden. No l’accepten i els seus seguidors (tots haredim) no voten a les eleccions i, a diferència de molts dels seus veïns de Mea Sharim, no accepten subsidis estatals de cap mena. La seva activitat política és frenètica i és habitual que alguns dels seus membres viatgin arreu del món per recalcar que el “sionisme no representa el poble jueu”. En aquest sentit, fa només uns dies, integrants de Neturei Karta van participar en una trobada contra el racisme celebrada a Teheran, amb el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, com a amfitrió.



Un únic Estat: Palestina
“Nosaltres defensem l’existència d’un únic estat, anomenat Palestina, on tothom tingui igualtat de drets i es respectin totes les religions”, apunta Hirsch per afegir que es consideren a si mateixos “jueus palestins”. De fet, la presència d’una comunitat jueva a Palestina ha estat constant des de fa milers d’anys, dedicant-se bàsicament a l’oració i vivint sovint en una pobresa gairebé extrema. Tot i que amb matisos, aquestes característiques es mantenen avui dia en gran part del col·lectiu dels temorosos de Déu.

El rabí, fill d’un altre il·lustre rabí que va arribar a ser amic personal de Iàsser Arafat, explica també que els contactes amb els palestins van començar amb la creació de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, al voltant dels anys 60. I que, bàsicament, comparteixen l’objectiu d’“alliberar” el territori de l’“ocupació sionista”.  L’activitat política, però, els suposa ser refusats per bona part de la societat israeliana i fa que sovint siguin interrogats i “tractats com a terroristes” quan surten o entren al país.

Les relacions amb els laics són inexistents i Hirsch atribueix, en gran part, els recels que provoquen a la societat israeliana a la ignorància i desconeixement que els envolta. Admet, però, que són un grup tancat i que costa molt entrar-hi o sortir-hi. I també reconeix que la seva situació econòmica és molt precària, fet que es constata només fent una ullada a les cases del barri. I és que bàsicament es dediquen a estudiar els seus textos sagrats (el Talmud i la Torà) i, en el cas de Neturei Karta, a l’activisme polític contra el sionisme i l’Estat d’Israel. I així costa aconseguir diners.


Una societat allunyada 
Hi ha coses que no m’explica, però que també són importants per conèixer el món dels temorosos de Déu. La immensa majoria dels homes no fan feines remunerades i són les dones les que es dediquen a portar un sou (sovint raquític) a la llar, fet que els obliga a fer malabarismes per criar les amplíssimes famílies que tenen. Ara bé, qui té el prestigi social en un col·lectiu tan conservador és l’home, ja que és ell qui es dedica a la tasca de resar i estudiar a les escoles jueves en benefici de la humanitat sencera. Tampoc fan el servei militar, fet que genera un fort rebuig entre els seus compatriotes que sí que serveixen a l'exèrcit. 

La seva interpretació religiosa és tan estricta que fa que gairebé tots els actes estiguin regulats. La dona, sense anar més lluny, és impura quan té la menstruació –segons la visió del món dels haredim- i això fa que s’hagi d’evitar qualsevol contacte físic amb ella. El concepte contacte implica que no puguin subjectar un objecte al mateix temps. Per tant, si un li ha de passar la gerra d’aigua a l’altre durant l’apat, primer l’ha de posar sobre la taula per evitar “tocar-se”. Aquest període d’aïllament dura dues setmanes i implica que les habitacions tinguin llits individuals (que s’ajunten quan toca gresca...que vol dir fer fills o provar-ho en el seu cas) i que els sofàs no siguin compartits, sinó butaques (tampoc poden seure en el mateix espai quan la dona està impura).

El shabath, el seu dia sagrat, no fan cap treball, tal com marca la Torà. I, si poden, rebutgen el contacte amb els laics, per evitar que els seus fills siguin contaminats amb influències que no combreguen amb les seves creences. Només es casen entre membres de la comunitat i, tot i que en general no tenen cap interès en convertir-se en colons, trobem assentaments exclusivament haredim perquè d’aquesta manera queden aïllats de les influències negatives. Hirsch, però, deixa clar que ell personalment veu els colons com un “element clau” del “projecte sionista” i, per tant, carrega contra l’ocupació i els assentaments a Jerusalem Est i Cisjordània.

Quan surto de casa seva, faig una petita volta pel barri. Diverses banderes palestines estan pintades a les parets, juntament amb el text Free Palestine!. En canvi, no es veuen les banderes israelianes que sí que trobem a tots els assentaments. N’hi ha que ja es troben còmodes vivint en l’Estat hebreu, però difícilment trobarem un grup en la societat israeliana que rebutgi amb tanta força el seu Estat. És un món que no té res a veure amb el meu. Mai hi podria viure, però curiosament les idees del rabí pel que fa a la solució del conflicte em semblen molt més sensates i justes que les dels polítics que regeixen Israel. Quin món de bojos!   

diumenge, 26 de juny del 2011

Bil'in: el triomf de no rendir-se

Soldats de l’exèrcit israelià han començat a desmantellar avui diumenge la tanca de seguretat, segons la seva pròpia terminologia, que impedia als habitants de Bil’in accedir al 60% de les seves terres, bàsicament plenes d’oliveres. Fa uns dies, els reclutes del Tsahal ja van iniciar el  desmuntatge de les estructures defensives que des de feia anys encerclaven el poble, de tot just 2.000 habitants i situat a uns 15 quilòmetres de Ramal·lah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). L’exèrcit no fa altra cosa que complir una sentència de al Cort Suprema d’Israel, que donava parcialment la raó als habitants de Bil’in i que obligarà a fixar un nou recorregut de la tanca. La sentència és del 2007, per tant han trigat quatre anys a complir-la...

Divendres, en la tradicional manifestació setmanal que des del 2005 reuneix centenars de vilatans i activistes israelians i internacionals, l’ambient era d’alegria, tot i que amb la convicció que cal seguir lluitant per recuperar tota la terra confiscada. Fins i tot, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, hi era present. Una munió de periodistes no van faltar a una cita a la qual, malauradament, no vaig poder anar. Avui, en canvi, mentre la maquinària israeliana començava a tirar a terra la tanca, només hi havia unes desenes de ciutadans de Bil’in i un únic periodista.   

La tanca s’havia aixecat per “motius de seguretat” en l’època que el mur de l’apartheid –mur de separació, segons la terminologia israeliana- va començar a dividir Cisjordània i a fer la vida encara més difícil a la població palestina. Els atacs suïcides palestins contra civils israelians justifica l’aixecament d’una barrera de formigó a ulls de la immensa majoria de la societat hebrea. La realitat, però, és que el mur no es va construir seguint la Línia Verda, la frontera que separava Israel de Cisjordània i Jerusalem Est abans de la guerra dels Sis Dies de 1967. Es va endinsar en territori palestí, confiscant al voltant del 10% de la superfície de Cisjordània, facilitant l’ampliació dels assentaments jueus a la zona i impedint, en molts casos, l’accés a les terres de cultius dels pagesos locals.




Decideixen lluitar
A Bil’in, l’objectiu real era bàsicament reservar espai per expandir l’assentament de Modi’in Ilit. Que la població autòctona perdés més de la meitat de la seva terra cultivable no era res que preocupés les autoritats israelianes. Els habitants de Bil’in, però, no s’hi van resignar i van decidir lluitar. Van organitzar un comitè popular i van apostar per la resistència no violenta i per l’acció directa. En poc temps, Bil’in va convertir-se en un emblema mundial de la lluita palestina. Les manifestacions que se celebren cada divendres contra la tanca –i que també han arribat a d’altres pobles amb problemes semblants com Nabi Saleh, Nal’in o Beit Ummar- han atret l’atenció dels principals mitjans del món. S’han fet documentals sobre el poble. Bil’in avui és un símbol i un símbol guanyador.

Tot i que recórrer a la justícia israeliana implicava, de facto, reconèixer l’autoritat hebrea sobre els territoris palestins, els vilatans van entendre que era l’únic camí per, a curt termini, aconseguir alguna cosa. La Cort Suprema d’Israel va sentenciar el 2007 que la ubicació de la tanca no es justificava per motius de seguretat. Quatre anys després, finalment, la decisió s’està aplicant. La nova barrera se situarà a 600 metres de l’actual i permetrà als vilatans recuperar part de les seves terres, tot i que encara quedarà en gran part en mans israelianes.



“És un moment feliç, però no és un felicitat completa perquè no n’hi ha prou. Volem que ens tornin totes les nostres terres. Tenim el dret a acudir als nostres camps”, m’explicava Mohammad Khattib, un dels líders del comitè popular local i també coordinador del Comitè de Coordinació dels comitès populars. “Es demostra que el camí de la resistència és el correcte, que si insistim i ens ho creiem podem assolir èxits, tot i que el preu sigui molt alt. Molts de nosaltres hem estat arrestats, moltes persones del poble i també activistes han estat ferits en les manifestacions i, fins i tot, dos dels nostres han estat assassinats”, afegeix Mohammad, qui curiosament va conèixer la notícia des de Barcelona i va decidir tornar ràpidament a Palestina.

La resistència no s’aturarà a Bil’in. Probablement la massiva manifestació setmanal (congregava normalment unes 400 persones) s’acabarà. Però hi haurà marxes puntuals i cada setmana una acció directa. Perquè encara no els han restituït tot el que és seu. Perquè l’ocupació continua. Perquè la Cort Internacional de Justícia va dictaminar el 2004 que el mur de l’apartheid és il·legal i Israel no tan sols l’ha tirat a terra, sinó que segueix expandint-lo. Per tot això i per en Rami, el seu pare, en Mohammad, els seus fills. Pel futur. La lluita segueix viva. I avui, els palestins somriuen.  




dijous, 23 de juny del 2011

El boicot a l’Estat hebreu genera un èxode empresarial que espanta el govern

La campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) s’ha fet gran. Cada setmana, alguna companyia anuncia que abandona els seus projectes a Israel. Cada pocs dies, un ajuntament, una gran universitat o un sindicat fa públic el seu boicot a l’Estat hebreu. El que inicialment es percebia gairebé com una anècdota (molesta, això sí) des del govern israelià, ara ja es veu com un element molt perillós que està danyant l’economia i la imatge del país. El líder del Partit Laborista i ministre de Defensa del govern de coalició que encapçala l’ultradretà Benjamin Netanyahu, Ehud Barak, va reconèixer, en una entrevista al diari Haaretz, els temors que té l’executiu.

“Diversos elements arreu del món, entre els quals hi ha sindicats, acadèmics, consumidors i partits polítics, volen arraconar-nos tal com es va fer amb la Sudàfrica de l’apartheid. El moviment del BDS és molt més perillós del que la gent pensa dins d’Israel. Si el setembre es reconeix l’Estat palestí, veurem com s’incrementa el boicot per part de les universitats, les organitzacions de treballadors i els governs i tot plegat infringirà un dany significatiu a la nostra economia”, comentava el ministre.

La por que genera entre l’establishment hebreu és tan gran que, properament, la Knesset (Parlament) votarà una proposta de llei que criminalitzaria el suport a la campanya de BDS. La població israeliana que s’impliqui a la campanya podria ser sancionada amb multes de més de 5.600 euros i les activistes internacionals que hi participin correrien el risc de tenir prohibida l’entrada a Israel durant deu anys. “Si la proposta de llei tira endavant, caurà una de les últimes màscares de la democràcia hebrea i tot el món serà conscient, definitivament, que Israel és un Estat colonial i racista que ha de rebre el mateix tractament que Sud-àfrica durant els anys 80”, apuntava recentment l’activista Omar Barguti, un dels impulsors de la campanya de BDS.

Una nova eina contra l’ocupació
El 9 de juliol de 2005, ara farà sis anys, 170 organitzacions palestines van anunciar l’inici de la campanya de Boicot, Sancions i Desinversions, que va néixer amb tres objectius fonamentals: acabar amb l’ocupació dels territoris àrabs conquerits durant la Guerra dels Sis Dies (1967); reconèixer els drets fonamentals i la igualtat de la població palestina resident a l’Estat d’Israel, i respectar, protegir i promoure el dret de les persones refugiades palestines a retornar a les seves llars i propietats tal com estipula la resolució 194 de l’ONU.

La campanya, llançada per la societat civil autòctona, no pensa aturar-se fins que els drets del poble palestí siguin reconeguts d’acord amb el que estipula la llei internacional. En el seu dia, es va presentar com una nova eina per lluitar contra l’ocupació i per pressionar Israel des d’arreu del planeta atacant a la vegada la seva economia i la seva imatge. Amb el temps i amb un creixement exponencial al llarg dels anys, la campanya de BDS s’ha convertit en un dels elements més poderosos dins l’estratègia de resistència no violenta que promouen la majoria d’agents –tant socials com polítics– palestins, segons explica el professor universitari i analista Mazin Qumsiyeh.

Èxits creixents
Des de l’any 2005, però sobretot durant els últims tres anys, el moviment de BDS ha anat sumant adhesions i èxits, alguns dels quals prou sonats, com la decisió del Deutsche Bank –presa el 2010– de retirar la seva inversió a la companyia armamentista Elbit, que, entre d’altres productes, subministra components per a la construcció del mur de l’apartheid. Veolia, la multinacional francesa encarregada de la construcció i el manteniment del tramvia de Jerusalem –que s’ha d’inaugurar enguany– ha estat descartada de contractes públics a l’Estat francès, Anglaterra, Gal·les, Irlanda o Austràlia per la seva participació en un projecte que travessa tota la ciutat, inclosa la part est, territori palestí segons les resolucions de l’ONU.

Per citar només alguns exemples de l’expansió de la campanya, diversos ajuntaments del sud-oest d’Escòcia s’han afegit a BDS recentment –entre els quals destaca Dundee, una ciutat de 150.000 habitants– i han seguit l’exemple del consistori de West Dunbartonshire, que es va sumar a la campanya després de l’operació Plom Fos. Deustche Bahn, una empresa ferroviària, va emetre un comunicat, el 10 de maig, per anunciar que es retirava del projecte de tren ràpid que ha d’unir Jerusalem i Tel Aviv l’any 2017, després de la pressió rebuda dels activistes. Fa un parell de setmanes, 100 activistes de diversos països es van reunir a Montpeller
(Occitània) per celebrar el primer fòrum contra Agrexco, la companyia –amb participació estatal– dedicada a l’exportació de fruites i verdures fresques produïdes, sobretot, en assentaments de la vall del Jordà.

Activisme israelià
“L’ocupació fa 44 anys que dura i els ciutadans d’arreu del món fa molt de temps que senten parlar del conflicte israelià-palestí. Crec que molta gent ja n’estava cansada i l’aparició de BDS ens ha donat l’oportunitat d’implicar la societat internacional de nou perquè, ara, saben que la seva acció sí que pot contribuir decisivament a canviar les coses”, comenta l’activista israeliana i membre de la Coalició de Dones per a una Pau Justa, Esti Micenmacher. Més enllà de les organitzacions palestines que lideren la campanya i en marquen les directrius, també hi ha grups israelians que s’hi han sumat amb molta força. La Coalició de Dones, per exemple, s’encarrega de la base de dades Qui guanya amb l’ocupació, que recull més de 600 empreses que es beneficien econòmicament de la presència israeliana a Gaza i Cisjordània.

“L’ocupació és un gran negoci per a moltes companyies, no només un element polític. I és molt perillós que s’hagi convertit en quelcom profitós econòmicament. Per això ens vam sumar a la campanya, perquè també necessitem fer activisme econòmic. És una eina molt important”, conclou Micenmacher.

*Article publicat amb el número 234 del setmanari LA DIRECTA. 

dimecres, 22 de juny del 2011

La Flotilla i la submissió turca

La segona edició de la Flotilla de la Llibertat és a punt de salpar. Si no hi ha cap sorpresa monumental, en els propers dies una dotzena de vaixells partiran d’un port mediterrani encara no revelat amb l’objectiu d’arribar a les costes de la Franja de Gaza carregats d’ajuda humanitària. El material en si és secundari, ja que l’objectiu principal de l’expedició és denunciar el bloqueig israelià sobre aquest territori palestí que ja fa cinc anys que dura. Les conseqüències són devastadores. Més de dues terceres parts de la població de Gaza viu per sota del llindar de la pobresa i un recent informe de les Nacions Unides assegurava que la taxa d’atur a la Franja s’apropa al 50%, una de les xifres més altes del món.

La recent obertura, tot i que encara amb restriccions, del pas fronterer de Rafah, que comunica Gaza amb Egipte, ha pal·liat parcialment la situació, però no n’hi ha prou per atendre les necessitats d’un territori de 360 quilòmetres quadrats on viuen amuntegades 1,7 milions de persones, el 60% de les quals tenen l’estatus de refugiats i, per tant, reben l’atenció –cada cop més limitada, per cert- de la UNRWA, l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins. Un cop més, però, Israel s’ha sortit amb la seva i durant aquest temps les condemnes de la comunitat internacional al bloqueig de Gaza no han passat de les paraules. Hamàs, una organització titllada de terrorista per la UE i els Estats Units, governa el territori i això es veu que ja justifica el bloqueig a ulls de les potències occidentals...

D’un any a l’altre, les coses han canviat molt. L’ocupació de Palestina segueix sent molt dura, però la revolta generalitzada que viu el món àrab ha descol·locat Israel, la UE i els Estats Units. L’entorn regional està canviant, tot i que encara es fa difícil preveure cap a on. Esperem que els governs despòtics i dictatorials que han regit Síria, Egipte, Tunísia, Bahrain i companyia donin pas a quelcom més proper al poble. Això és que el demanden els milers, milions, de persones que han sortit i surten als carrers d’aquests països. Però, precisament per la situació regional, és difícil que la Flotilla rebi l’atenció mediàtica que va tenir l’any passat. Sempre i quan, Israel no torni a recórrer a la força bruta i assassini nou activistes, com va fer el maig de 2010.

La renúncia turca
D’entrada, lluny de fer un esforç real per acabar amb el bloqueig i l’ocupació (il·legal segons les Nacions Unides) de Palestina, les potències occidentals (Estats Units, UE...) han atès les peticions d’Israel i han dit que la Flotilla no és una bona idea i que el millor seria que no sortís. Els activistes, però, no s’han fet enrere. Bé...no tots. IHH, l’ONG turca que l’any passat va comandar l’expedició, ha decidit atendre les demandes del seu Govern, liderat pel recentment reelegit Recep Tayyip Erdogan, i no prendrà part a la Flotilla.

La renúncia turca és molt important, ja que el país otomà aportava el vaixell més gran (el Mavi Marmara) d’una flota que preveia congregar més de mil persones i que, segons sembla, ara es quedarà en la meitat. L’Estat espanyol, comptarà amb el vaixell Gernika i una cinquantena de persones a bord, entre els que hi ha Manuel Tapial i la catalana Laura Arau (que ja van ser-hi l’any passat) i alguns polítics d’IU, com l’eurodiputat Willy Meyer, el senador Joan Josep Nuet o la diputada a les Corts valencianes Marina Albiol. Els tres hi van com a “escuts humans” i han lamentat que el Govern espanyol hagi desaconsellat una expedició que, de nou segons la legalitat internacional, té tot el dret a arribar a la costa de Gaza, tot i que Israel actua com si les aigües de davant del territori siguin seves.

Israel, d’entrada, no amaga cap carta i ja ha avisat que assaltarà els vaixells i no permetrà que atraquin a Gaza. Tenint en compte les política habitual israeliana, ningú dubta que portaran a terme la seva acció, el dubte és saber quin grau de violència utilitzaran. Netanyahu, el primer ministre hebreu, ha deixat clar que faran servir la força si ho veuen necessari. I si això passa, tornarem a escoltar que els activistes, que provenen de desenes de països, eren violents i anaven armats...


Síria i la qüestió kurda
Però per què Turquia, que aspira a convertir-se en la gran potència regional, no prendrà part a la Flotilla? Doncs perquè ara mateix la màxima preocupació d’Erdogan i els seus és Síria. La revolta que viu el país àrab, reprimida de forma sagnant pel règim de Baixar al-Assad, està provocant que diversos milers de persones (ara ja n’hi ha 10.000 miler, amb una xifra semblant esperant a la frontera) s’instal·lin en camps de refugiats turcs, fugint de la repressió de les forces fidels al dictador. Segons Erdogan i els seus companys de Govern, la Flotilla no farà altra cosa que desviar l’atenció de Síria. El que passi aquí és bàsic per a la futura estabilitat regional i ni Erdogan, ni la UE, ni els Estats Units volen que s’obrin nous fronts...Realpolitik!!!

Entre els sirians que fugen, poden haver-hi kurds, el poble sense Estat més gran del món. Repartits en quatre estats (Turquia, Síria, l’Iran i l’Iraq), històricament han estat maltractats i perseguits arreu. Les recents eleccions turques van tornar a donar la victòria al partit d’Erdogan, islamista moderat, però no va aconseguir la majoria de dos terços que anhelava per reformar la Constitució. En gran part això va ser per l’èxit dels representants kurds (que per superar la llei electoral turca es presenten com a independents, tot i que formen part del Partit Pau i Democràcia), que van sumar 35 escons.

Després dels comicis, Erdogan va assegurar que haurà d’atendre les peticions kurdes. Promeses, promeses, promeses...si kurds de Síria comencen a instal·lar-se a Turquia fugint de la repressió d’al-Assad, el primer ministre otomà tem que esclatin les reivindicacions d’un poble sempre oblidat, sovint maltractat i, puntualment, massacrat. El problema o la qüestió kurd espanta una Turquia que està virant, de nou. Si l’any passat els seus gestos de distanciament amb Israel eren més que notables i constituïen una novetat a la regió, alhora que una esperança pels palestins, enguany estem vivint el moviment contrari.

Recentment, la premsa de la regió ha revelat que els executius turc i hebreu estan mantenint trobades secretes per reconduir les relacions diplomàtiques entre ambdós països, patrocinades per Estats Units, aliat clau tant d’uns com d’altres. I Netanyahu no ha trigat a felicitar Erdogan per la seva recent victòria a les urnes, desitjant que torni la companyonia i entesa torni a regnar entre Israel i Turquia, un clar antídot a l’oposició que la política hebrea genera a la majoria d’estats de la zona...I és que sembla que els dirigents turcs tinguin assumit que necessiten el suport occidental per estabilitzar Síria.

Per tant, un cop més, toca ser bons nens i fer les paus amb Israel. Amb aquest panorama, només em queda desitja molta sort al Manu, la Laura i tota la resta d’integrants de la Flotilla. Perquè, tot i que es vulgui silenciar, el bloqueig marítim i terrestre a Gaza per part d’Israel es manté. 

El documental
Us passo l'enllaç del documental Fuego sobre el Mármara, del periodista valencià David Segarra, present a la Flotilla de l'any passat. Una bona forma d'entendre què va passar el maig de 2010.