dimarts, 27 d’agost del 2013

Els criteris per a l’acollida de menors en família, sota sospita

Les professionals alerten que s’està implantant un model mercantilista que privilegia el cost en detriment de l’interès superior dels infants


Cada cop és més habitual que la Direcció General d’Atenció ala Infància i l’Adolescència (DGAIA) decideixi que una menor protegida per la Generalitat sigui acollida per la família extensa (àvies, avis, tiets o tietes) en lloc de passar a viure temporalment a un dels centres residencials o d’acolliment que depenen de l’administració. La pràctica compleix amb la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA) aprovada el 2010. L’article 120.2 de la normativa estableix que “les mesures d’acolliment familiar, sempre que sigui possible, tenen preferència respecte de les que comporten l’internament del menor o la menor en un centre públic o concertat”. El mes de febrer, en una de les primeres comissions de Benestar i Família de la legislatura, la consellera del ram, Neus Munté, va reiterar al Parlament que el govern d’Artur Mas “promourà i prioritzarà” l’acolliment familiar, una opció defensada per les professionals dels serveis socials des d’un punt de vista teòric, però qüestionada si no va acompanyada de recursos humans i econòmics que permetin fer un seguiment adequat de les menors.

La Generalitat fa diversos anys que retalla els recursos destinats a l’atenció a la infància i l’adolescència, fet que ha contribuït a generar la sospita que l’increment de l’acolliment en família extensa respon, principalment, a motivacions econòmiques. Diverses professionals del sector consultades per la DIRECTA i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, han subratllat que aquesta opció és “amb diferència, menys costosa” per a l’administració, de manera que pot tenir el “perill que no sempre s’utilitzi en benefici dels infants i acabi sent una mesura de reducció de despesa”. Mentre un centre residencial d’acció educativa (CRAE) suposa un cost d’entre 100 i 125 euros per infant i dia, segons Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) –un col·lectiu d'afinitat de treballadores del sector, que produeix discurs alternatiu i porta a terme accions directes–, l’acolliment en família extensa comporta una despesa de prop de 300 euros mensuals per a l’administració.

El darrer informe sobre els drets de l’infant publicat el desembre de 2012 pel Síndic recull que, segons les dades del mes d’abril de 2012 –les últimes disponibles–, Catalunya comptava amb 7.286 infants i adolescents amb mesures de protecció. De totes elles, el 55% viu en família –ja sigui extensa o aliena–, el 36,4% en centres tutelats per l’administració i el 8% restant en família preadoptiva. Amb relació al mateix període de l’any precedent, l’opció que va créixer més va ser l’acolliment en família extensa, amb 193 menors més, una tendència que, segons les fonts consultades, s’ha accentuat els darrers mesos.

Acolliments sense garanties
Dues treballadores d’un CRAE de l’àrea metropolitana de Barcelona consultades per la DIRECTA – que prefereixen mantenir l’anonimat per evitar represàlies laborals– asseguren que, actualment, “s’estan produint acolliments sense garanties d’èxit i sense poder fer seguiment dels casos (a causa de la càrrega de feina dels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, EAIA), perquè la prioritat és treure’s nens de sobre”. Les dues professionals afegeixen que, abans, les condicions necessàries per autoritzar un acolliment amb família extensa eren “molt rigoroses”, però que, ara, “s’han rebaixat”, fet que està provocant –de retruc– que els CRAE i els centres d’acolliment que havien arribat a estar sobreocupats ara tinguin una part significativa de les places buides.


Les menors tutelades per l’administració catalana, la major part de les quals han estat víctimes de maltractaments, abusos o negligències greus per part dels seus pares i mares, si no estan vivint amb famílies, es reparteixen en centres d’acolliment (que sumaven 576 places a finals de 2011), CRAE (1.833 places), centres residencials d’acció intensiva o CREI (82 places) i pisos assistits (39 places per a adolescents de 16 a 18 anys). Des de finals de 2010, també existeixen les Cases d’Infants, un servei d’estada temporal concebut amb l’objectiu d’intervenir tant en l’infant com en la família per reduir el temps de tutela de la menor i, fins i tot, evitar separar-la de la família. Són centres més petits –tenen entre 10 i 16 places– i, a Catalunya, n’hi ha nou, tot i que l’objectiu és arribar als 24 en acabar el 2014. La Generalitat ha confirmat que els vol potenciar, fet que, amb el canvi de model i l’aposta per l’acolliment en família extensa, “segurament”, comportarà el tancament d’alguns CRAE en un futur, segons ha admès Jaume Clupés, president de la Federació d’Entitats d’Atenció i educació a la Infància i l’Adolescència (Fedaia) en una conversa telefònica. Clupés afegeix que les “places residencials ja no creixen”.

Les Cases d’Infants representen l’enèsim exemple de col·laboració pública-privada tan pregonat per l’executiu convergent. Estan gestionades per la Fundació Acció Social Infància (FASI), que desenvolupa el projecte en col·laboració amb la DGAIA, el Consorci de Serveis Socials de Barcelona –que aplega la Generalitat i l’Ajuntament– i l’Obra Social de La Caixa, que (segons la memòria de l’entitat) l’any passat hi va aportar més de dos milions d’euros, una xifra lleugerament superior a la que hi va destinar el govern autonòmic a través de la DGAIA. El seu patronat, que té representació del sector públic i privat i del tercer sector social, està encapçalat pel president de la mútua Fiatc, Joan Castells, i compta amb diversos càrrecs polítics, com els convergents Miquel Noguer (alcalde de Banyoles) i Marta Felip (alcaldessa de Figueres). Segons la web de FASI, encara en són membres Robert Fauria (ERC) –que, fins al març, era president del Consell Comarcal de la Selva i alcalde de Sant Hilari Sacalm i està imputat en el cas Manga– i Jaume Torramadé (Unió), expresident de la Diputació de Girona que va dimitir el mes de gener després de ser denunciat per presumpte assetjament sexual.

“Model mercantilista”
Al canvi de model, s’hi ha d’afegir la precarització de les condicions dels CRAE, especialment marcada als centres concertats. I a l’empitjorament de les condicions laborals, compartit amb la resta del sector públic, s’hi sumen altres qüestions com el fet que els centres concertats hagin de cobrir la major part de les baixes modificant l’horari de la resta de l’equip, que no disposin d’educadora acompanyant en els transports i que les activitats extraescolars i d’oci que fan les menors es limitin gairebé a les que són gratuïtes, segons un document publicat pel DASC fa uns mesos. Les professionals consultades declaren que s’han convertit en “centres assistencials on els menors tenen les necessitats bàsiques cobertes”, però que no poden “funcionar realment com a centres educatius”. En aquest sentit, lamenten que els infants acabin sent víctimes d’un “doble desemparament”, primer per part dels seus pares i mares i després per part de l’administració.

Mentre el Síndic de Greuges reiterava, a través del seu informe, la necessitat que es prioritzi “l’interès superior del nen” per damunt de qualsevol criteri econòmic, el DASC apunta que l’actual sistema de protecció de menors és “mercantilista i insensible” i s’emmarca en un canvi de model d’un “Estat del benestar a un Estat inversor”. Com a exemple d’aquest canvi, el col·lectiu de professionals esmenta el fet que l’oferta econòmica ja sigui gairebé l’únic criteri de selecció d’una empresa per gestionar un centre, fet que afavoreix clarament les societats amb ànim de lucre per davant d’aquelles que també s’interessen pel benestar de les menors.


*Article publicat a la secció Estirant del Fil del número 326 del setmanari DIRECTA, 17 de juliol de 2013. 

dimarts, 13 d’agost del 2013

El gran negoci de la ‘lluita’ contra la pirateria a Somàlia

Des de 2009, Segur Ibérica es lucra amb la protecció dels tonyinaires a l’Índic, finançada parcialment amb fons públics

El 2 d’octubre de 2009, un grup de pirates va segrestar el vaixell tonyinaire basc Alakrana davant les costes de Somàlia. El buc i la tripulació, formada per 36 persones, van ser alliberats 47 dies més tard, després que el govern espanyol pagués un rescat de 2,7 milions d’euros. El segrest de l’Alakrana va tenir diverses conseqüències, entre les quals destaquen la pròrroga de l’operació Atalanta –impulsada mesos enrere pel Consell de la UE per lluitar contra la pirateria a les aigües de Somàlia– i l’autorització per part del govern espanyol de l’embarcament de vigilància armada als vaixells pesquers de bandera estatal. Empreses com Segur Ibérica van veure que, de cop, se’ls obria una nova via de negoci molt lucrativa. De fet, aquesta va ser la primera companyia beneficiada per la mesura de l’executiu, aleshores presidit per Zapatero, amb la signatura, a finals de 2009, d’un contracte amb els armadors per encarregar-se de la protecció de tretze bucs tonyinaires.

La presència de vigilància de seguretat privada buscava protegir els negocis particulars de grans empreses pesqueres, però, des del primer moment, el seu cost ha estat parcialment assumit per les administracions públiques. Mentre els armadors paguen la meitat de la despesa, la resta es reparteix a parts iguals entre el govern espanyol i els executius autonòmics basc o gallec. Per fer-se una idea de les quantitats, el 2010, el Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí va aprovar una subvenció de més d’1,9 milions d’euros per sufragar parcialment el cost de contractar la seguretat privada a bord dels tonyinaires, xifra que augmentaria fins gairebé els 2,4 milions el 2011. A més, l’executiu estatal també assumeix la despesa de la formació militar de la vigilància privada que s’embarca als bucs. 

Per a companyies com Segur Ibérica, el negoci és notable, tenint en compte que s’embutxaquen uns 9.500 euros mensuals per cada vigilant, però les treballadores reben un sou de 4.000 euros. Ras i curt, la societat que va presidir el ministre Morenés guanya diversos milions per desplegar unes desenes de treballadores –el 2009 van ser 54– als vaixells espanyols que pesquen prop de Somàlia.

El segrest de l’Alakrana va obrir les portes a les empreses de seguretat privada, però la intervenció europea contra la pirateria a l’Índic arrenca el 8 de desembre de 2008, amb l’aprovació de l’operació Atalanta per part del Consell de la UE. El 23 de gener de 2009, el consell de ministres presidit per Zapatero va donar el vistiplau a la participació i el lideratge espanyol al desplegament militar a les costes de Somàlia, després de rebre, dos dies abans, un suport gairebé unànime del Congrés. A l’ambient, pesava el segrest, l’abril de 2008, del vaixell Playa de Bakio, que segons el Ministeri de Defensa havia posat de manifest ºque la pirateria a Somàlia representava, “no només una amenaça per a la seguretat marítima internacional, sinó també per als interessos nacionals a la zona”, fonamentalment representats per la flota pesquera tonyinaire.

Protecció d’interessos privats
L’octubre passat, el Centre Delàs va publicar un informe molt exhaustiu que analitzava la participació militar espanyola i internacional a la costa somali, on es conclou que l’operació Atalanta no ha servit per reduir el nombre d’atacs de pirateria. El document, titulat Pirateriaa Somàlia: excusa o oportunitat geopolítica?, lamenta que s’hagin descartat altres vies d’aproximació al problema, com mesures diplomàtiques, el foment de la pesca responsable o la rendició de comptes del dany causat a Somàlia per la intromissió estrangera.

L’informe enumera motius per rebutjar la intervenció militar occidental contra la pirateria, com ara que busca satisfer els interessos dels països participants –els beneficis pesquers en el cas espanyol– i no els de la població somali; que la ingerència estrangera ha suposat un espoli de recursos i amenaça la sobirania alimentària del país de la banya de l’Àfrica; que no s’ha reconegut ni hi ha responsables de la més que probable pesca il·legal espanyola a l’àrea, o que s’està provocant una revitalització armamentística a Somàlia, un Estat que –com ja va passar amb l’Iraq fa uns anys– s’està convertint en un “nou paradís per a les empreses privades de seguretat”.

Només entre 2009 i 2011, el govern espanyol ha gastat més de 250 milions d’euros per finançar la seva participació a l’operació Atalanta i tot indica que la xifra es continuarà disparant els propers anys. El que inicialment era una missió de dotze mesos s’ha anat prorrogant i, actualment, ja té la continuïtat garantida fins, almenys, el desembre de 2014. Mentre organitzacions com el Centre Delàs reclamen la retirada de tota la participació militar espanyola a la regió i que es deixin de finançar els interessos privats –la protecció dels tonyinaires– amb fons públics, empreses com Segur Ibérica es freguen les mans quan veuen que les seves opcions de negoci es multipliquen.

*Article publicat al número 324 del setmanari DIRECTA, 3 de juliol de 2013. 

dijous, 8 d’agost del 2013

Una empresa que presidia el ministre Morenés hauria estafat els governs espanyol i català

Una antiga proveïdora denuncia Segur Ibérica per haver cobrat presumptament diversos milions d'euros per serveis de vigilància no prestats 

Diverses administracions públiques, entre les quals hi ha la Generalitat de Catalunya, i
centenars d’empreses privades haurien estat víctimes d’una presumpta estafa milionària comesa per Segur Ibérica, una companyia de seguretat que presidia Pedro Morenés abans de ser nomenat ministre de Defensa, el gener de 2012, i que compta amb l’exministra Anna Birulés (PP) com a consellera. Segons una denúncia, Segur Ibérica hauria inflat la facturació a les clientes incorporant- hi serveis de seguretat mai prestats o que van ser cobrats a preu de personal qualificat tot i que van ser duts a terme per treballadores sense la titulació de vigilant de seguretat, a les quals l’empresa pagava en funció de la seva categoria laboral real i, per tant, n’obtenia un lucre evident.

El frau, que segons la denúncia pujaria a nou milions d’euros només entre els anys 2005 i 2007, hauria estat possible a través de la manipulació del programa informàtic de gestió de personal, on s’haurien introduït dades falses, segons l’empresa informàtica valenciana Nix Universal SL, proveïdora del software –anomenat Visualplan– i que s’ha querellat contra Segur Ibérica al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid. Entre les institucions suposadament afectades hi ha el Museu Reina Sofía –que hauria patit una estafa de més de tres milions–, els ministeris d’Economia –prop de dos milions– i Hisenda, la Biblioteca de Catalunya –35.000 euros–, la Delegació de la Generalitat a Madrid –prop de 18.000 euros– o les societats públiques Aena, Adif i Renfe.

Detectius avalen el frau 
Segons la versió que Antonio Morgado, advocat i administrador de Nix Universal SL, ha donat a la DIRECTA, el cas arrencà el 2007, quan Segur Ibérica havia de renovar la llicència d’ús del programa Visualplan. L’empresa de seguretat va decidir presentar una demanda a un jutjat de València contra la companyia informàtica amb l’argument que el programa no funcionava correctament i havia provocat que pagués més hores a les treballadores, fet que li havia causat un perjudici econòmic. Arran de la demanda, Nix Universal SL va comprovar que el programa havia estat manipulat –sempre segons la seva versió– i va descobrir les diverses irregularitats que, suposadament, hauria comès Segur Ibèrica, com la facturació per a serveis no prestats o l’ús de personal no qualificat per a la tasca de vigilant de seguretat. La companyia de Morgado va reaccionar amb la presentació de dues querelles per frau a l’administració pública al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid, però van ser arxivades els anys 2010 i 2011. L’administrador de Nix Universal no amaga que continua amb el cas perquè l’enfrontament amb Segur Ibèrica ha perjudicat la seva companyia, que ha perdut moltes clientes i ha acomiadat gran part de la plantilla a conseqüència d’una “campanya de difamació” per part de l’empresa de seguretat, amb qui va deixar de treballar el 2007.

El procés judicial es va reobrir l’any passat, arran de l’aportació de proves noves per part d’un bufet de detectius contractat per Nix Universal, que en un informe certifica la presumpta estafa de Segur Ibérica. El document, incorporat a la instrucció del cas i al qual ha tingut accés la DIRECTA, assegura que, entre 2005 i 2007, l’empresa de seguretat va cobrar per la feina d’almenys 657 treballadores amb la categoria de vigilant “sense que tinguessin la corresponent autorització administrativa del Ministeri de l’Interior per a la realització d’un mínim de 7.568 serveis de vigilància i seguretat a més de 306 entitats diferents”. Les denúncies presentades contra Segur Ibérica també es reforcen amb els testimonis de diverses antigues treballadores, que avalen el frau.

La fiscalia, però, assegura que no veu indicis de delicte i, fins ara, ha declinat investigar el cas, malgrat les proves aportades, que segons Segur Ibérica estan “falsificades”. La companyia de seguretat ha demandat Nix per un delicte de “violació de secrets” pel fet de destapar informació confidencial de les seves treballadores. Amb tot això, Antonio Morgado no s’està de recordar que l’exmagistrat de l’Audiència Nacional espanyola Carlos Bueren s’encarrega de la defensa de Segur Ibérica i que el seu germà José Luis és el fiscal en cap de la Unitat de Suport de la Fiscalia General de l’Estat. Nix Universal va presentar un recurs a la darrera decisió de la fiscalia i encara no ha estat resolt.

Irregularitats a la Biblioteca de Catalunya 
Una derivada del cas va arribar fa unes setmanes als tribunals catalans. La cap del servei d’administració de la Biblioteca de Catalunya, Margarita Valverde, i el responsable de manteniment de la mateixa institució, Ferran López, van haver de comparèixer, el 27 de juny, al jutjat d’instrucció número 21 de la Ciutat de la Justícia després que Nix Universal es querellés contra elles acusant-les dels presumptes delictes de falsedat en document públic i omissió del deure de perseguir delictes, amb l’argument que eren coneixedores de la suposada estafa de Segur Ibérica i no van actuar per impedir- la. En la seva declaració, van reiterar que no tenien coneixement de cap frau i que ho afirmaven basant-se en la documentació aportada, precisament, per la companyia de seguretat. 

La rèplica de l’empresa informàtica d’Antonio Morgado és l’informe del bufet de
Interior de la Biblioteca de Catalunya. 
detectius, 
 ue va detectar diverses irregularitats comeses per Segur Ibèrica a la Biblioteca de Catalunya (com ara la contractació de falses vigilants, la superació de les hores de treball establertes per conveni o la manca de respecte als descansos setmanals de les treballadores), i les declaracions davant de notari que va fer, el mes de maig, José Albuixech, cap de serveis de Segur Ibèrica al Principat i les Illes entre el 2005 i el 2010. A la declaració consultada per aquest setmanari, Albuixech reconeix l’estafa i explica que era difícil detectar-la perquè “si el client contractava 100 vigilants, als quadrants hi apareixien 100 vigilants”, però, a l’hora de la veritat, n’hi havia menys i es pagava un nombre inferior de nòmines. L’antic alt càrrec de la companyia afegeix que s’introduïen noms falsos com vigilant X o vigilant Casper al programa Visualplan per tapar els “descoberts”, és a dir, l’absència ocasional d’alguna treballadora. Així doncs, presumptament es cobrava un servei que no s’havia prestat. José Albuixech afirma que les coordinadores de servei de Segur Ibérica participaven a la trama i obtenien un sobresou amb els diners extra que ingressava la companyia amb el presumpte frau.

Contractes amb la Generalitat 
Segur Ibérica és una de les moltes empreses de seguretat privada que contracta el govern català. S’encarrega d’aquesta tasca a la Biblioteca de Catalunya des de 1993 i el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) publicava, el 17 d’abril d’enguany, l’adjudicació dels serveis de vigilància dels centres de justícia juvenil L’Alzina, Til·lers, Montilivi, Can Llupià i Segre a la companyia per gairebé cinc milions d’euros. El primer centre també s’esmenta a la documentació que Nix Universal aporta a la querella, on s’assegura que algunes de les persones encarregades de “vigilar” els menors eren, en realitat, jardineres. En aquest cas, el suposat frau no arribaria als 3.000 euros. Diverses oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) o l’empresa de l’Ajuntament Barcelona de Serveis Municipals (B:SM) també haurien estat víctimes d’una estafa, segons denuncia la companyia informàtica.


Un dels gegants del sector de la seguretat
Segur Ibérica, juntament amb Consorcio de Servicios, Segur Control i Segur Fuego, forma el Grupo Segur –el tercer conglomerat de seguretat privat més gran de l’Estat espanyol– i s’encarrega de la vigilància dels tonyinaires estatals que pesquen a l’oceà Índic. Compta amb prop de 7.000 treballadores, segons la informació del seu portal corporatiu, i el seu president és José Luis Novales, conseller delegat del grup a l’època en què l’actual ministre Morenés estava al capdavant de Segur Ibérica. El Grupo Segur és propietat de dos fons de capital risc, MHC Private Equity i Corpfin Capital, que controlen el 94,5% del seu capital. A banda de diverses administracions públiques, la companyia té com a clientes centenars d’empreses privades, algunes de les quals també haurien estat víctimes de la presumpta estafa, com l’automobilística Nissan o el RCD Espanyol. El sindicat de vigilants de seguretat Ates també ha presentat una querella contra Segur Ibérica, a la qual acusa de frau a la seguretat social i amenaces, coaccions, violacions als drets de les treballadores i persecució sindical.


L’enèsim cas de porta giratòria 
La porta giratòria que connecta grans empreses privades i l’administració pública té un dels seus màxims exponents en Pedro Morenés. Quan Mariano Rajoy el va nomenar ministre de Defensa, Morenés no només presidia Segur Ibérica, sinó que també era el director executiu de l’empresa MBDA –dedicada al disseny, la fabricació i la venda de míssils terra-aire– i era representant d’Instalaza, companyia armamentística que produïa bombes de dispersió fins que l’executiu espanyol les va prohibir, el 2008, per complir amb la Convenció d’Oslo. És fàcil pensar que les bones connexions del ministre amb el sector provenien de la seva etapa com a secretari d’Estat de Defensa (1996-2000) i de Seguretat (2000-2002) durant els governs d’Aznar. Segur Ibérica va incorporar Morenés com a president el 20 d’octubre de 2011, el mateix dia, també va fitxar Anna Birulés com a consellera. La que va ser ministra de Ciència i Tecnologia (2000-2002) s’ha inflat d’ocupar càrrecs a grans empreses des de la seva etapa al govern i ha passat pels consells de Banc Sabadell, Irestal Group, Societat Catalana de Capital Risc i Mútua Pelayo, entre d’altres.

*Article publicat al número 324 del setmanari DIRECTA, 3 de juliol de 2013

dijous, 1 d’agost del 2013

L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma AmbPalestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització. 


 L’investigador, especialitzat en pau, conflictes armats i desarmament, subratlla que les exportacions militars a Israel són “molt qüestionables” i arriben a suposar una “potencial violació de la legislació espanyola sobre comerç d’armament”. A l’hora de valorar les connexions en defensa entre ambdós països, apunta que existeixen “relacions militars controvertides” perquè “poden fomentar la militarització dels conflictes a la regió i el seu tractament per mitjans violents”, fins i tot vulnerant el Dret Internacional Humanitari i la Declaració Universal dels Drets Humans. Pozo divideix les “relacions controvertides” en importacions de productes militars i de seguretat israelianes, col·laboracions empresarials entre la indústria d’ambdós països –i amb els respectius governs– i connexions en el sector de la seguretat interior o integral –conegut com a Homeland Security– i els serveis prestats.

Laboratori repressiu
“En un context global, els territoris ocupats de Palestina comencen a semblar un laboratori per assajar armes i tàctiques, especialment les de contrainsurgència, que després poden ser exportades a països com Espanya”, escrivia Jeff Halper, director del Comitè Israelià contra la Demolició de Cases, al pròleg de l’informe d’Alejandro Pozo. Les operacions, però, no es caracteritzen per la transparència. L’executiu estatal publica les xifres de les exportacions d’armament a Israel –que representen pocs milions d’euros anuals–, però no fa el mateix amb les importacions, que suposen un volum significativament superior. Mentre que, segons les dades oficials, l’Estat espanyol va exportar material militar a Israel per valor de 45 milions d’euros entre 1995 i 2010, només la compra dels míssils Spike a l’empresa hebrea Rafael el 2006 va suposar una despesa de 324 milions per a l’executiu espanyol, aleshores presidit per Zapatero.

La manca de transparència també va quedar reflectida el 16 de març de 2010, quan es va signar l’acord de cooperació militar més complet entre els dos estats, mitjançant un Memoràndum d’Enteniment, una fórmula que esquiva l’autorització prèvia de les Corts i la publicació del contingut al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). A banda de l’exèrcit, els diferents cossos de seguretat desplegats a l’Estat espanyol  Guàrdia Civil, Policia Nacional, Mossos d’Esquadra, Ertzaintza...– també han adquirit, directament o indirectament, material militar o de seguretat hebreu, que després es pot emprar per reprimir la població autòctona.

Vulneració de la llei
Les vendes de material militar a Israel vulneren, almenys, quatre dels vuit criteris
del Codi de Conducta de la UE sobre comerç d’armes, incorporat a la legislació espanyola. En concret, no està garantit el respecte dels drets humans al país de destí; existeixen tensions o conflictes armats al país de destí; les exportacions poden perjudicar la preservació de la pau, la seguretat i l’estabilitat regional; i el comportament del país comprador (Israel) no respecta la comunitat internacional, amb la no assumpció de nombrosos tractats i resolucions de l’ONU. Alejandro Pozo subratlla que “no existeix cap garantia sobre l’ús final del material importat per Israel”, de manera que es pot afirmar que les vendes no compleixen la normativa espanyola.

Més enllà de les vendes d’armament, un àmbit on les relacions militars hispano-israelianes no deixen de créixer és el de la cooperació industrial. Així doncs, nombroses empreses espanyoles, com Indra i Tecnobit, han col·laborat amb el Ministeri de Defensa israelià i, a la inversa, societats militars hebrees han fet el mateix amb la indústria espanyola. Aquestes operacions suposen un volum de negoci de 50 milions d’euros anuals, segons apunta Alejandro Pozo citant fonts israelianes.

La també investigadora del Centre Delàs Camino Simarro deixa clar que la cooperació no és casual. En un informe de Negocis Ocults publicat el mes de desembre, afirma que l’objectiu hebreu és “penetrar als mercats nacionals de tot el món” i, per fer-ho, l’estratègia és “crear aliances amb empreses locals, en alguns casos no només per entrar al mercat local, sinó per poder obtenir, al seu torn, una plataforma des de la qual saltar a d’altres països”, en aquest cas, on la “marca Espanya es ven millor”. Empreses d’ambdós països també col·laboren en el Programa Europeu d’Investigació en Seguretat (ESRP, en anglès), per exemple, en projectes de vigilància fronterera.

Pozo conclou que augmentar les opcions de negoci de la indústria militar israeliana significa “cooperar en el desenvolupament d’armament que serà utilitzat als territoris ocupats de Palestina” i aprofitar-se de la “capacitat tecnològica” desenvolupada per Israel a conseqüència de l’etern conflicte regional. Per tot plegat, la campanya organitzada per Amb Palestina al Cor demana que s’aturin les relacions comercials en matèria d’armament i seguretat amb Israel i que, si cal, s’arribi a un “embargament militar”.


*Article publicat al número 317 del setmanari DIRECTA, 15 de maig de 2013.