dilluns, 24 de desembre del 2012

Barcelona i la bici: una relació que necessita millorar


La intenció del govern de CiU de disparar la tarifa del Bicing posa de manifest que els gestors municipals no aposten per aquest vehicle com a alternativa massiva al cotxe, malgrat que el seu ús s’ha multiplicat els darrers anys. Els experts veuen la ciutat ideal per a la bici i la defensen perquè contribuiria a reduir l’enorme contaminació atmosfèrica de la capital

La presència de bicicletes circulant pels carrers de Barcelona ja fa temps que ha deixat de ser un fet estrany. Si fa sis anys a la ciutat s’hi feien tot just 47.000 desplaçaments diaris en bici, actualment la xifra s’eleva a gairebé 120.000, segons dades de l’Ajuntament. Malgrat aquest increment exponencial, assolit en gran part gràcies a l’aparició del Bicing, i al seguit de millores assolides des de la dècada dels 80, diversos col·lectius denuncien que Barcelona encara no és, ni de bon tros, una ciutat prou amable per a l’ús de la bici i encara està molt lluny de la seva potenciació com a transport en detriment dels vehicles privats a motor. Un clar exemple de la poca voluntat del govern municipal per afavorir-la, és la seva intenció d’encarir a més del doble del preu actual l’abonament del Bicing, de moment ajornada per la manca de suport al ple consistorial.

“Barcelona té tots els ingredients, com ara un bon clima i una orografia ideal per convertir-se  en una ciutat ideal per a l’ús de la bici”, afirma Ricard Riol, president de l’associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’hora de la veritat, però, la seva utilització encara és molt menor a la del cotxe, per exemple, i això és, en part, perquè no se’n facilita prou la presència al carrer. En opinió d’Albert Garcia, portaveu d’Amics de la Bici, “l’Ajuntament de Barcelona té un problema amb la bicicleta i està estudiant com aconseguir que n’hi hagi menys als carrers, tot i que és una gran solució als problemes de mobilitat de la ciutat”. En aquest sentit, Riol apunta que el cap i casal té un “problema molt greu de contaminació”, fins al punt que segons un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) s’hi produeixen 3.500 morts prematures a l’any per culpa de la pol·lució atmosfèrica.

El Bicing més car d’Europa?
La relació entre la bicicleta i Barcelona va tornar al primer pla de l’actualitat mediàtica el 10 d’octubre, arran de l’anunci del govern de la ciutat, encapçalat pel convergent Xavier Trias, d’incrementar la tarifa anual del Bicing fins  als 97,5 euros, cosa que suposaria un 116% més que el preu actual (45 euros). Sònia Recasens, tinent d’alcalde d’Economia va justificar la  mesura -que es compensaria amb una quota de 42 euros per als que facin menys de 50 viatges a l’any amb l’argument que el servei, que compta amb 120.000 abonats, generava un dèficit de 12 milions d’euros cada curs. L’alcalde Trias va afegir que l’usuari només paga el 25% del servei, en comparació amb el 40% que abona qui utilitza el Metro. De moment, però, l’augment tarifari no s’ha aprovat i davant les crítiques de l’oposició i dels usuaris, l’equip de govern assegura que està obert a pactar la tarifa, sense fer marxa enrere en la seva voluntat d’encarir-la.

Diverses entitats, entre les que hi ha la Favb, la PTP, CCOO o UGT, van denunciar que si el Bicing passa a costar 97,5 euros Barcelona tindrà el servei d’aquest tipus més car d’Europa -ara mateix ja ho és de l’Estat espanyol, per damunt de Sevilla, Saragossa o València-. Una tarifa d’aquest nivell provocaria que nombrosos usuaris es donessin de baixa, com ara Germán de Dios, que explica a Carrer que “buscaria una altra alternativa per moure’m. Una pujada mínima té sentit, però no d’aquest nivell”. En Joan, un valencià resident a Barcelona, també es mostra crític amb el possible increment, però assegura que continuaria utilitzant el servei “perquè és molt còmode”. En tot cas, ambdós en fan una valoració positiva, però critiquen l’estat deficient de nombroses bicicletes i el fet que a determinades hores i en estacions concretes sigui impossible trobar-ne una.

Joan Valls, president del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), lamenta que el Bicing pateixi “els estralls de la resta del transport públic, però no se li apliquin els avantatges que tenen aquests mateixos transports”, en referència a la nul·la integració del servei a la xarxa de transport públic i al fet que se li apliqui el mateix IVA que al de les empreses de lloguer de bicicletes. La indignació entre els usuaris també va provocar el naixement de la plataforma #SalvemelBicing, que va reunir més de 200 persones en una concentració a la plaça de Sant Jaume.

Seguretat del ciclista
Barcelona compta actualment amb una xarxa de més de 180 quilòmetres de carril bici, però existeixen nombroses discontinuïtats (32, segons una auditoria encarregada pel consistori) i diversos punts negres, amb cruïlles que acumulen diversos accidents cada any. Albert Garcia (Amics de la Bici) considera que els carrils bici “s’utilitzen malament en la majoria de les ocasions”, perquè creu que només cal fer-ne quan “no es pot garantir la seguretat dels ciclistes”. Garcia aposta, per exemple, perquè a les zones 30 es limiti efectivament la velocitat dels cotxes, de manera que els carrils bici siguin prescindibles. En aquest sentit, Joan Valls (BACC) lamenta que “molt poques vegades s’ha facilitat la presència de la bici apartant els cotxes de l’espai”, però conclou que malgrat tot Barcelona és, ara mateix, una ciutat “raonablement preparada” per a l’ús de la bicicleta. Ricard Riol (PTP) conclou que “cal millorar la seguretat del ciclista”, perquè la bici “està cridada a ser un vehicle d’utilització massiva a la ciutat”. Només cal que l’Ajuntament no ho impedeixi.


Una nova ordenança polèmica
La nova ordenança municipal que regula la circulació de la bici estableix que els ciclistes tindran prohibit desplaçar-se per les voreres, amb l’excepció d’uns quants casos clarament senyalitzats. L’ordenança, que entrarà en vigor l’1 de gener de 2013, ha estat fortament criticada pels col·lectius que fan servir aquest vehicle. Des del consistori es justifica per l’increment dels conflictes entre vianants i ciclistes, fins al punt que els accidents a les voreres han augmentat un 264% el darrer any, segons dades municipals. Albert Garcia (Amics de la Bici) denuncia el nul diàleg que l’Ajuntament ha tingut amb la seva entitat per tirar endavant una ordenança que, segons ell, criminalitza els ciclistes, i aposta perquè es pugui permetre l’ús de la bici en més voreres, afegint que en països del nord d’Europa existeix una discriminació positiva envers aquest vehicle que no trobem aquí. Joan Valls lamenta que “al ciutadà que va amb bici se li carreguin els problemas del trànsit” i també veu amb mals ulls l’ordenança.

*Article publicat amb el número 126 de la revista CARRER, desembre de 2012. 

dimarts, 18 de desembre del 2012

Prop del 10% del nou Parlament s’ha vist esquitxat per casos de corrupció



Bona part dels escàndols més sonats de la darrera dècada estaran representats a l'hemicicle

Els casos Campeón, Adigsa, Palau, Crespo, Mercuri, Pallerols, Innova, motxilles i màfia georgiana són alguns dels escàndols de presumpta (o provada) corrupció que han sacsejat la política catalana la darrera dècada. Tots estaran representats al Parlament sorgit de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre. Al voltant del 10% dels diputats i les diputades de la cambra catalana s’han vist esquitxades en algun moment per un cas de suposada corrupció, ja sigui perquè han estat imputades, perquè el seu nom apareix en la investigació o perquè alguna altra formació les vincula a l’escàndol.

El darrer torpede a la credibilitat de la partitocràcia tradicional catalana va esclatar el 27 de novembre, quan es va executar l’operació Mercuri, per desballestar una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’epicentre a l’Ajuntament de Sabadell, encapçalat pel socialista Manuel Bustos des de 1999. Arran del cas, s’ha descobert que Daniel Fernández, secretari d’Organització del PSC i diputat electe, hauria mediat amb l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez, a instàncies de Bustos per col·locar Carmina Llumà, alt càrrec del govern durant el tripartit, a l’Ajuntament. La seva condició d’aforat –actualment, Fernández és parlamentari a Madrid– deixa la decisió d’imputar-lo o no per tràfic d’influències en mans del Tribunal Suprem. En el marc de l’operació Mercuri també es va registrar el despatx de Montserrat Capdevila –tinent d’alcalde d’Economia i diputada socialista des de 2006– a l’Ajuntament de Sabadell. Capdevila, però, no ha estat imputada.

Casos convergents
És a la bancada convergent on s’asseuran el major nombre de diputats afectats per sospites de corrupció. Oriol Pujol, president del grup parlamentari de CiU durant la legislatura passada, és investigat pel cas Campeón, una trama de presumpta concessió de subvencions o adjudicacions irregulars d’estacions d’ITV a canvi de comissions a càrrecs públics. Segons la instrucció, Pujol s’hauria lucrat amb la xarxa, a la qual hauria beneficat amb els “moviments oportuns” per afavorir-ne els projectes. El diputat per Girona Xavier Crespo és el protagonista del cas que porta el seu nom i que es va saber durant la legislatura passada. Una auditoria de la Sindicatura de Comptes revelava que Xavier Crespo i la seva dona van percebre més de 200.000 euros de manera irregular de l’empresa Centres Mèdics Selva Maresme entre els anys 2000 i 2005, inclòs un sou opac que afegia a la seva remuneració per ser alcalde de Lloret de Mar.

El 2005, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va acusar CiU de cobrar comissions il·legals a través de l’adjudicació d’obra pública. La frase “vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%” seria el detonant de l’obertura d’una investigació que encara s’arrossega. És el cas Adigsa, en què s’acusa la federació conservadora d’embutxacar-se comissions de fins el 20% durant el pujolisme amb l’adjudicació de contractes d’aquesta empresa pública, que en aquell moment depenia del Departament de Medi Ambient i Obres Públiques, encapçalat per l’actual titular d’Interior, Felip Puig. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) haurà de decidir, properament, si imputa Ferran Falcó, diputat des de 2010 i president d’Adigsa (2002-2004) en el moment dels fets. Puig s’ha vist esquitxat per l’escàndol, però no ha estat imputat.

Josep Maria Pijuan, jutge instructor del cas Palau, va trobar indicis clars de finançament irregular de CDC a través dels pagaments que feien empreses constructores a l’entitat cultural i que, posteriorment, acabarien a les arques de la formació. A canvi, sempre segons la versió judicial, les companyies eren premiades amb l’adjudicació de projectes de gran magnitud, un dels quals seria el pavelló poliesportiu PAV3 de Sant Cugat del Vallès, construït per Ferrovial. L’equip de govern municipal que va contractar la constructora estava encapçalat per Lluís Recoder, aleshores alcalde i actualment conseller de Territori i Sostenibilitat en funcions, mentre que el gerent local era Jordi Turull. Ambdós són diputats electes de CiU. Per acabar amb els escàndols convergents, cal citar Antoni Fernández Teixidó, exconseller d’Indústria i representant paradigmàtic de l’anomenat sector negocis de CiU. Segons l’Audiència Nacional espanyola, el gener de 2005, el parlamentari va subscriure un contracte amb Malchas Tetruaschvili, presumpte cap de la màfia georgiana a l’Estat espanyol, a través del qual s’embutxacava més de 8.000 euros mensuals.

PSC i PP no se n’escapen
El socialista Celestino Corbacho és l’únic exministre que ocuparà un escó a la cambra catalana. A banda de les mesures antisocials que va tirar endavant quan era el titular de Treball del govern de Zapatero (reforma laboral, enduriment dels requisits per cobrar els 420 euros de prestació un cop esgotat l’atur...), és un dels expresidents de la Diputació de Barcelona esquitxats pel cas de les motxilles, els sobresous que es pagaven a determinats alts càrrecs i que, entre el 2000 i el 2008, van suposar una despesa d’almenys 1,3 milions d’euros. A finals d’octubre, la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat va declarar il·legals les motxilles.

Als escons del PP, s’hi asseurà Enric Millo, que, quan era membre d’Unió, va estar imputat pel cas Pallerols, de presumpte finançament irregular del partit democratacristià a través de fons destinats a la formació d’aturades. Un informe de la Guàrdia Civil indicava que Millo havia cobrat més de 40.000 euros de l’empresari Fidel Pallerols, però, el gener de 2008, el TSJC va arxivar la causa contra el polític. Finalment, la també popular Alícia Alegret està acusada per la CUP de Reus d’haver fet contractar pel hòlding municipal Innova –epicentre d’una de les grans martingales de la sanitat catalana– una persona que només va estar treballant a la seu local del PP. Per tot plegat, es pot afirmar que la desena legislatura del Parlament de Catalunya des de la Transició arrencarà sota sospita.


Parlamentàries ‘retalladores’ i corporativistes
Als 135 escons de l’hemicicle, s’hi asseuran insignes retalladores, començant pel president del govern en funcions Artur Mas i la presidenta del PP Alícia Sánchez Camacho, que va secundar la pràctica totalitat de les tisorades durant la legislatura anterior. Entre els consellers i les conselleres en funcions, destaquen Irene Rigau, responsable de les retallades en l’ensenyament públic; Felip Puig, que des d’Interior ha avalat la brutalitat sense control de la Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos; Josep Lluís Cleries (Benestar), implicat en els canvis en la Renda Mínima d’Inserció (RMI) que han perjudicat milers de persones, i Lluís Recoder (Territori), que va apostar per Eurovegas i ha privatitzat l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL). També és diputat Antoni Castellà, secretari d’Universitats que defensa la supressió de les eleccions als rectorats i l’increment de les taxes que paguen les estudiants.

L’emissió de participacions preferents per part de La Caixa va quedar fora del Parlament per una pinça CiU-PP, en què van tenir un paper clau el convergent Jordi Turull i Sánchez Camacho. La comissió sobre la gestió de la sanitat, presidida per Lluís Corominas (CiU), va quedar desactivada abans de començar per l’avançament electoral. En tot cas, la sociovergència va tirar de corporativisme per vetar determinades compareixences, tot i que no va ser el cas de la de Marina Geli, exconsellera i encara diputada, que en el seu pas pel govern es va estalviar donar explicacions de les irregularitats que va detectar la Sindicatura de Comptes al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Altres noms polèmics són la convergent Meritxell Roigé, que es va oposar radicalment a la dació en pagament al ple de 2011 en què CiU, PSC i PP es van negar a tramitar-la; les peperes Marisa Xandri, que va declarar al Parlament que les persones immigrades rebien més ajuts i això “perjudica els d’aquí”, i María José García Cuevas, que va avalar el coronel Alamán Castro, que havia defensat una intervenció de l’exèrcit a Catalunya per evitar la independència, i el socialista Àngel Ros, que s’ha oposat a obligar l’Església a pagar l’IBI, entre d’altres.

*Article publicat al número 298 del setmanari DIRECTA, 12 de desembre de 2012.


dilluns, 10 de desembre del 2012

Els nous propietaris de Port Aventura s’enriqueixen amb el negoci de la guerra


Investindustrial controla el 100% del parc temàtic i té contractes amb els exèrcits espanyol i francès


El parc temàtic de Port Aventura ja no està en mans de La Caixa. El 5 de novembre, es va anunciar que Criteria Caixa Holding, la societat que agrupa les participacions no financeres del grup, havia arribat a un acord amb Investindustrial per desfer-se del 50% que encara conservava del complex d’oci. L’operació es va tancar per 105 milions d’euros i suposa la culminació del procés que es va iniciar el desembre de 2009, quan Investindustrial va pagar 95 milions per obtenir el control de la meitat del parc de Vila-seca i Salou.

Bonomi, el segon per la dreta, amb Artur Mas i altres dirigents.
Fa un mes, la premsa econòmica es va fer un ressò molt ampli d’aquesta informació i va explicar que Investindustrial és un fons de capital risc de la família Bonomi, originària de Milà, que controla diverses empreses mitjanes al sud d’Europa, entre les quals trobem la catalana Logic Control, la companyia d’ambulàncies Transport Sanitari de Catalunya (TSC) o la productora de software Panda. En cap cas no es va mencionar que Investindustrial s’enriqueix amb el negoci de la guerra a través de la firma d’helicòpters Inaer i que el conseller delegat del grup, Carlo Umberto Bonomi, està establert a Barcelona i és un dels empresaris que va pressionar a favor de la candidatura de la capital catalana per acollir el complex del joc Eurovegas.

Inaer, que té les oficines centrals a Mutxamel (l’Alacantí), està especialitzada en serveis d’emergència amb helicòpter i manteniment d’aeronaus i, entre la seva clientela, trobem el Ministeri de Defensa espanyol, la Gendarmeria francesa, la Protecció Civil italiana o la Direcció General d’Armament del govern francès. Només en el cas espanyol, des de 2008, s’ha endut dos contractes de Defensa que sumen més de vint milions d’euros. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 30 d’octubre de fa quatre anys anunciava la compra de dos helicòpters Puma Sa 330 –dedicats al transport d’efectius militars– a Inaer per set milions d’euros. A l’edició del 27 de desembre de 2011 del BOE, s’especificava l’adjudicació d’un contracte per a l’extensió de la vida dels helicòpters Agusta Bell 212 de l’armada espanyola. La beneficiària era una unió temporal d’empreses (UTE) formada per Sener i, de nou, Inaer i la concessió ascendia a 21 milions. Segons un portal de l’armada espanyola, els Agusta Bell 212són uns aparells emprats pel tercer esquadró d’aeronaus de l’exèrcit i incorporen metralladora i llançacoets. Entre d’altres tasques, l’esquadró es dedica al “transport tàctic de tropes” i al suport “mitjançant el foc” a diverses missions.

ERO al transport sanitari
TSC, la principal empresa del sector de les ambulàncies del país, està en mans dels Bonomi des de l’any passat, quan Agrupació Mútua se’n va desfer i va quedar en mans d’Investindustrial. L’aterratge del grup italià a la companyia va ser sonor. Aprofitant la reducció pressupostària del Departament de Salut, la companyia va anunciar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per acomiadar més de 200 treballadores. Després de negociar amb els sindicats, finalment, el procés va culminar el gener i va deixar una seixantena de persones sense feina. Amb contractes amb el Servei Català de la Salut i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), TSC –que té una plantilla formada per 1.500 persones– va obtenir beneficis milionaris el 2010 i els Bonomi no van dubtar a recórrer als acomiadaments massius, precisament, per mantenir els guanys.

Suport a Eurovegas
Habitual a les trobades de l’elit econòmica barcelonina, Carlo Umberto Bonomi ha participat en actes del conservador Círculo Ecuestre i va ser un dels 40 assistents al sopar exclusiu preparat per Ferran Adrià, Nando Jubany i Carles Gaig que es va celebrar el mes de juny per donar suport a la candidatura de Barcelona per acollir el projecte Eurovegas, que finalment anirà a Madrid. Miquel Roca, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Sandro Rosell (Barça) o Salvador Alemany (Abertis) eren altres dels participants a la trobada. Després d’aconseguir el control total de Port Aventura, sembla que els Bonomi volen treure suc de Barcelona World, el nou projecte especulatiu plantejat al voltant del parc. I és que, com a bon fons de capital risc, l’objectiu d’Investindustrial no és altre que fer diners a qualsevol preu.

*Article publicat amb el número 297 del setmanari DIRECTA, dimecres 5 de desembre de 2012.  

dilluns, 3 de desembre del 2012

40 empreses que s'enriqueixen amb l'ocupació de Palestina tenen interessos als Països Catalans


Diverses companyies israelianes i moltes grans multinacionals s’enriqueixen produint a les colònies hebrees il·legals dels territoris ocupats, espoliant-ne els recursos naturals i construint el mur de l’apartheid i punts de control militar. Moltes d’elles són presents als Països Catalans, on venen productes i tenen fàbriques o delegacions pròpies

El mur de l'apartheid a Jerusalem Est. 
Nombroses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han subratllat la il·legalitat de les colònies israelianes a Jerusalem Est i Cisjordània (territoris palestins ocupats) i als alts del Golan (territori sirià sota domini hebreu). S’emparen en l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que estableix que el “poder ocupant no deportarà ni transferirà part de la seva pròpia població civil al territori que ocupa”. El juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre una sentència en la mateixa línia. Però ni les resolucions ni la sentència ni tampoc les nombroses declaracions que fan des de fa anys dirigents de la UE i, fins i tot, dels Estats Units censurant les colònies no han aconseguit que es desmantellin. Més aviat ha succeït el contrari, els assentaments no han deixat de créixer, fins al punt que, ara, ja hi resideixen més de 600.000 persones (340.000 a les més de 120 colònies de Cisjordània, 265.000 a les 26 de Jerusalem Est i 20.000 a les 32 dels alts del Golan).

El mapa dels assentaments està format tant per ciutats de de-senes de milers d’habitants, com Ariel o Moodin Ilit, com per petits nuclis amb només algunes desenes de cases. En qualsevol cas, estan proveïdes de serveis, fet que obre la porta a explicar el component econòmic de l’ocupació, un factor sovint oblidat en les anàlisis sobre el conflicte palestinoisraelià. “És fonamental entendre que hi ha moltíssimes companyies que fan un munt de diners gràcies a l’ocupació i no parlo únicament d’aquelles que tenen fàbriques a les colònies, sinó també d’empreses de construcció, de serveis, de seguretat i un llarg etcètera”, exposa Esti Micemacher, membre de la Coalició de Dones per a una Pau justa (CWP, en anglès).

Relació de les empreses amb interessos als PPCC (cliqueu per ampliar).
L’ONG, amb seu a Tel Aviv i que aplega dones jueves i palestines, va endegar el projecte Who Profits from the Occupation (Qui guanya amb l’ocupació) el 2006 i, actualment, ja ha documentat més de 600 empreses que treuen rèdits econòmics de la presència israeliana a Jerusalem Est, Cisjordània, Gaza i els alts del Golan. N’hi ha de tot tipus: des de les que produeixen productes frescos als territoris ocupats, fins a les que n’exploten els recursos naturals, com l’aigua o els minerals, passant per les que es dediquen a la construcció de les colònies i de l’anomenat mur de l’apartheid que divideix Cisjordània, al control de la població palestina o, simplement, les que proveeixen de serveis les persones que viuen als assentaments il·legals. Almenys una quarantena d’aquestes empreses també tenen interessos als Països Catalans, ja sigui perquè hi venen els seus productes o perquè hi tenen delegacions o fàbriques pròpies.

Beneficis tacats
No hi ha dades sobre les importacions que arriben als Països Catalans des de les colònies israelianes ni de les que ho fan al conjunt de l’Estat espanyol (on el total de les importacions hebrees va ascendir a 772 milions d’euros l’any passat, segons dades de l’ambaixada israeliana). Una vintena d’acords i convenis bilaterals faciliten el comerç entre els dos estats i no hi ha cap normativa espanyola que impedeixi l’arribada de productes provinents dels assentaments il·legals. Això permet que, als comerços catalans, trobem tes d’Adanim (que produeix a la colònia cisjordana d’Ofra), fruites i verdures de Mehadrin (amb horts als alts del Golan i a la vall del Jordà), objectes de plàstic de Keter (amb factories a l’assentament de Barkan) o joguines de Tip Top Toys (que també fabrica a Barkan).

La petjada econòmica de l’ocupació de Palestina a casa nostra és molt més àmplia. Empreses com Bobcat, Caterpillar, Hyunday o Liebherr, que participen en la construcció del mur de l’apartheid, en la demolició de cases palestines o en l’aixecament de check-points (controls militars), tenen delegacions als Països Catalans; una companyia vinculada a Orange té antenes i infraestructures de telecomunicacions a Cisjordània i els alts del Golan; Siemens fa negoci amb la construcció d’un tren d’alta velocitat que creuarà territori palestí; empreses de tecnologia implicades en el mur i en els check-points proveeixen l’exèrcit espanyol... I podríem continuar enumerant exemples de negocis, no precisament ètics, que reporten uns beneficis tacats de sang.



Material per a la construcción de ‘check-points’ i colònies
Readymix Industries és la filial israeliana de Cemex, la multinacional mexicana que produeix ciment i altres materials per a la construcció. A banda de comptar amb quatre plantes a colònies de Cisjordània (Atarot, Ariel, Mevo Horon i Mishor Edonim) i una als alts del Golan (Katzerin), la companyia fa negoci amb la construcció de check-points, la tanca de seguretat del pont de Gilo (Cisjordània), el tramvia de Jerusalem (que connecta la ciutat amb diversos assentaments) i la pròpia edificació de les colònies, on aporta diversos elements. Als Països Catalans, Cemex compta amb 35 plantes que fabriquen ciment, formigó, àrids o morter. El 2011, va facturar més d’11.500 milions d’euros.

L’aigua siriana que acaba en mans israelianes
Dels alts del Golan, territori sirià segons la legislació internacional, se n’extreu bona part de l’aigua mineral que es consumeix a l’Estat d’Israel. La companyia Eden Springs, una de les grans del sector i que factura centenars de milions d’euros anualment, és una de les que més s’aprofita de l’explotació dels recursos naturals en aquesta regió ocupada, on té la principal factoria, a la colònia de Katzerin. A través de la seva filial europea, l’aigua d’Eden arriba arreu del continent i també a Catalunya. Especialitzada en la comercialització de fonts d’aigua per a oficines, l’empresa també ven el cafè Lavazza, que es pot trobar en nombrosos establiments molt nostrats.

Combois pel tramvia condemnat per l’ONU
El 2010, el Consell de Drets Humans de l’ONU va condemnar el tramvia que havia de comunicar Jerusalem Oest (la zona de la ciutat reconeguda com a part de l’Estat d’Israel) amb diversos assentaments il·legals de l’est (l’àrea palestina), com Pizgat Ze’ev, perquè considerava que suposava una violació de la legalitat internacional. La decisió, però, no va fer que la multinacional francesa Alstom desistís de tirar endavant un projecte en el qual, entre altres coses, ha aportat els combois. Dedicada a la generació d’electricitat i a la fabricació de trens, Alstom té centres a Barcelona, Cornellà de Llobregat, Santa Perpètua de Mogoda i Sitges. A escala mundial, el grup té una plantilla de més de 85.000 persones i va facturar prop de 21.000 milions d’euros l’any passat.

La maquinària implicada en l’operació ‘Plom Fos’
Els bulldozers de Caterpillar, la principal fabricant del món de material i maquinària per a la construcció, van ser utilitzats per l’exèrcit israelià durant l’operació Plom Fos contra la Franja de Gaza que, entre el desembre de 2008 i el gener de 2009, va suposar l’assassinat de 1.400 persones palestines. A més, una màquina de la multinacional nord-americana –que va ingressar més 47.000 milions d’euros l’any passat– va aixafar i matar l’activista Rachel Corrie l’any 2003. Caterpillar, que ven els seus productes a través de Finanzauto a Lleida, Santa Perpètua de Mogoda i Xiva, també aporta maquinària per la construcció del mur que divideix Cisjordània, per la línia de tren d’alta velocitat que unirà Tel Aviv i Jerusalem i que creua la Línia Verda –la frontera prèvia a la guerra de 1967 i l’única reconeguda internacionalment– i per la demolició de cases palestines.

Tecnologia punta al servei de l’exèrcit
Amb 350.000 treballadores arreu del planeta i una facturació de 100.000 milions d’euros (2011), Hewlett Packard (HP) és un gegant tecnològic que té oficines a València i Sant Cugat del Vallès, on la plantilla protagonitza una batalla laboral des de fa un parell d’anys en protesta pel degoteig d’acomiadaments. La multinacional nord-americana és propietària d’EDS Israel, contractada per l’exèrcit hebreu com a proveïdora del Sistema Basel, un sistema biomètric automatitzat de control d’accés per als treballadors i les treballadores palestines, amb reconeixement facial i a través de les mans, que està instal·lat en nombrosos *check-points, tant a Cisjordània com a Gaza. També proveeix d’altra tecnologia l’exèrcit israelià i els ajuntaments de les colònies d’Ariel i Modi’in Ilit, dues de les més grans que hi ha.

Fent diners amb un abocador en territori palestí
Dedicada al subministrament d’aigua, la gestió de residus, l’energia i el transport, la multinacional francesa Veolia feia negoci amb la construcció del tramvia de Jerusalem –com Alstom– fins que, arran de la pressió de la campanya del BDS, va decidir abandonar el projecte. Actualment, però, continua enriquint-se amb l’ocupació, ja que la seva filial Connex opera a diverses línies de bus de les colònies de Cisjordània. A més, Veolia és propietària de l’abocador de Tovlan, ubicat a la vall del Jordà (territori ocupat), que és on van a parar els residus generats tant a les colònies com a l’Estat d’Israel reconegut internacionalment. Amb més de 300.000 treballadores arreu del món, la multinacional té oficines a Barcelona i a València i diversos projectes als Països Catalans.

El gegant que explota el mar Mort i contamina el Bages
Israel Chemicals (ICL) és una de les principals companyies mundials de producció de fertilitzants i productes químics. Entre les seves filials, hi ha Iberpotash i Dead Sea Works. La primera explota les mines de sal i potassa del Bages i ha estat denunciada reiteradament per no respectar la normativa mediambiental i per la salinització del Llobregat. La segona, tot i no tenir cap planta a Cisjordània, es beneficia dels recursos minerals del mar Mort, vetats a la població palestina tot i que bona part de la riba s’enclava dins el seu territori. Dead Sea Works ven part de la sal que obté a l’empresa de cosmètics Ahava, que té la fàbrica més important a la colònia de Mitzpe Shalem (a la vall del Jordà) i que exporta cremes als Països Catalans.

*Article publicat al número 295 del setmanari DIRECTA, 21 de novembre de 2012. 

dimarts, 27 de novembre del 2012

Anàlisi dels resultats de la CUP al Baix Llobregat

La Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa d'Esquerres va rebre 9.978 vots (2,52%) a la comarca en les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Explico com es distribueixen i apunto alguns dels factors que ho expliquen


126.219 vots (el 3,48% del total de paperetes emeses) són els que han permès a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) irrompre al Parlament de Catalunya en la seva primera aparició en uns comicis d’aquests tipus. Girona és la demarcació on millor percentatge ha obtingut (4,21% i 14.502 vots), per davant de Tarragona (3,58%, 12.807), Barcelona (3,40%, 92.621) i Lleida (3,05%, 6.289). Si posem el focus en les comarques, el millor resultat ha arribat al Priorat (8,7%), per davant del Pallars Sobirà (6,36%), el Garraf (5,95), el Pla de l’Estany, l’Alt Penedès (5,67%), el Gironès (5,51%), i el Berguedà (5,51%). Curiosament, en els dos primers casos la CUP no hi té una implantació municipal important, mentre que en els altres fa anys que hi treballa i compta amb regidors. A l’altre costat de la balança, hi apareixen la Val d’Aran (1,34%), la Cerdanya (2,43%), el Baix Llobregat (2,52%), el Segrià (2,52%), el Pla d’Urgell (2,65%), la Noguera (2,68%) i el Tarragonès (2,69%). I és precisament en una de les comarques on la CUP ha obtingut els pitjors resultats, el Baix Llobregat, en la que vull centrar aquest anàlisi.


Sociològicament, la tercera comarca més poblada del Principat (darrere del Barcelonès i el Vallès Occidental) és, aparentment, complicada per a una formació com la CUP (per exemple, ERC hi obté tradicionalment uns resultats clarament inferiors a la seva mitjana nacional). Això s’acaba traduint, també, en una distribució dels vots diferent de la que hi ha a la resta del territori. Per tant, no és sorprenent que el PSC hagi estat la formació més votada al Baix Llobregat, recuperant una supremacia que va perdre el 2010 i que ha recuperat gràcies a l’esfondrament de CiU. L’augment de participació (es passa de menys del 58% a gairebé el 69%) fa que els socialistes guanyin vots (arriben als 77.000) malgrat perdre suport percentual (passen del 23,5% al 20,1%). La federació conservadora, per la seva part, perd 12 punts i 27.000 vots (en suma 78.000, 19,8%). En tercer lloc apareix un que guanya 10.000 vots (total de 56.362), però només dues dècimes (14,2%). ICV-EUiA, C’s i ERC són les tres formacions que més pugen a la comarca amb relació al 2010. Els ecosocialistes guanyen 3,1 punts i 22.000 vots, per uns totals de 13,1% i 51.750; C’s es converteix en la cinquena força i més que duplica resultats, amb 26.000 nous votants (42.600) i 6 punts extres (10,8%); i ERC dobla, arreplegant 42.179 sufragis, el 10,7%. La CUP ha estat la setena força, amb 9.978 vots (l’esmentat 2,52%), superant en 344 la xenòfoba PxC.


Suport més gran als pobles
Són uns bons resultats? Estan per sota dels que la CUP ha obtingut al conjunt del Principat, però com he dit és una comarca difícil per una candidatura d’aquest tipus (independentista i anticapitalista). L’única referència per comparar són les eleccions municipals de l’any passat. Aleshores, cinc nuclis de la comarca van comptar amb la participació de la CUP (Collbató, Martorell, Molins de Rei, Sant Boi de Llobregat i Sant Joan Despí), sumant 3.302 vots. Ara, aquests mateixos municipis reuneixen 2.596 paperetes de la CUP, malgrat l’increment de participació. En general, allà on la CUP té representació municipal, els resultats el 25-N han estat força per damunt de la mitjana a la demarcació, tot i que per sota dels del 2011. La regla es compleix al Baix Llobregat. Molins de Rei és l’únic poble de la comarca amb representació de la CUP al Consistori (4 regidors) i diumenge també va liderar els resultats al Parlament, amb el 6,31% dels vots (886), clarament per sota dels 1.797 (17,52%) del maig de 2011. És evident que no es pot comparar unes eleccions municipals amb unes d’autonòmiques, de manera que el retrocés tampoc es pot considerar una esmena a la tasca dels regidors molinencs de la formació.

Pel que fa a la resta de municipis on la CUP ja havia concorregut a les urnes, el millor resultat és el de Collbató, amb 78 vots (3,56%), superant amb escreix els 33 (1,9%) del 2011. A Martorell, Sant Boi i Sant Joan Despí, en canvi, hi ha un retrocés percentual (però no en sufragis) i es perden vuit dècimes en el primer cas (3,3%, però es guanyen vuit vots, arribant als 410 per la major participació), quatre en el segon (del 2,63% al 2,2%, però de 751 a 880 vots), i cinc en el darrer (1,95%, amb guany de 23 vots, fins als 342). No es pot dir que allà on la CUP ja estava implantada i havia concorregut als comicis, els resultats siguin necessàriament millors (fet que sí que es dóna normalment on té representació a l’ajuntament). I és que, Molins, Martorell i Collbató superen el 2,52% de vots de la mitjana comarcal, però tant Sant Boi, com Sant Joan s’hi queden per sota.

I els municipis on la CUP s’estrenava en uns comicis? Els millors resultats són en pobles de menys de 5.000 habitants, com la Palma (5,3%), Torrelles (4,1) i Begues (4,0). També clarament per sobre de la mitjana hi ha Esparreguera (3,84%), Santa Coloma de Cervelló (3,77%) i Olesa de Montserrat (3,73%). En canvi, amb les excepcions de Martorell i Molins de Rei, en cap altre ciutat del Baix Llobregat amb més de 20.000 habitants la CUP ha superat el 3% dels vots. Els pitjors números els tenen Castelldefels (1,43%), Sant Vicenç dels Horts (1,58%), Sant Andreu de la Barca (1,62%), Viladecans (1,66%) i el ja esmentat Sant Joan Despí (1,95%). En el primer cas, parlem d’una ciutat governada pel PP –que ha estat segona força- i, per tant, d’un context molt difícil. En el segon, del poble que té com a alcalde Oriol Junqueras, el president d’ERC, l’únic de la comarca on els republicans han estat els més votats, amb el 23% de les paperetes. Òbviament no era fàcil que la CUP hi fes forat, però tenint en compte que parlem d’un municipi on l’esquerra independentista no hi té una tradició consolidada, cal valorar els 216 vots obtinguts.

Resumint, el Baix Llobregat és una de les comarques més complicades per la CUP, que pot créixer en el futur sobretot gràcies a la radicalitat democràtica que aplica a la seva praxis política i a la seva defensa d’un model econòmic totalment diferent en un moment de gravíssima crisi. A Molins, el seu gran bastió comarcal, és on millor se n’ha sortit el 25-N, mentre que a Martorell, on ja va anar als comicis locals de 2007 i 2011, les xifres també són raonablement bones. Posats a fer-ne una lectura positiva, es pot dir que allà on ha baixat percentualment, com a Sant Joan Despí i Sant Boi, la CUP ha guanyat vots, que caldrà veure si consolida. En canvi, als pobles petits de la comarca en general obté resultats força bons, situant-se al voltant del 4% dels vots (o superant-lo), situació que no es dóna a les ciutats més grans, on no arriba al 3%. Malgrat això, cal destacar els més de 900 vots sumats a Cornellà, la població més gran del Baix, que equivalen al 2,3% dels sufragis. Tot plegat em porta a pensar que el 2015, veure’m força més de 5 llistes de la CUP a les eleccions municipals, sobretot després de la bona experiència dels nombrosos grups de suport que s'han creat de cara al 25-N, molts dels quals, de ben segur, tindran conintuïtat. 

dilluns, 26 de novembre del 2012

L’esquerra nacional s’apropa al milió de vots el 25-N

El 27,1% dels votants es decanten per ERC, ICV-EUiA o la CUP, les tres formacions d'obediència catalana que van del centreesquerra a l'esquerra transformadora anticapitalista. Mai havien reunit tants suports 


L’augment de participació, la millora de resultats amb relació als comicis del 2010 i la irrupció de la CUP – Alternativa d’Esquerres (AE) al Parlament han tingut com a conseqüència que el que podríem considerar com a esquerra nacional (formacions d’obediència estrictament catalana que van des del centreesquerra d’ERC, fins a l’esquerra transformadora i rupturista de la CUP) s’hagi apropat al milió de vots, obtenint la millor xifra de la seva història en unes eleccions autonòmiques. En concret, entre ERC, ICV-EUiA i la CUP-AE sumen 978.000 sufragis, el 27,1% del total de vots emesos el 25 de novembre. La xifra és molt superior als 780.000 vots que van acumular entre ERC i ICV-EUiA el 2003, les eleccions que van donar pas al primer tripartit i que van marcar el que encara és el millor resultat dels republicans.

És cert que enguany ha votat mig milió més de persones que en les passades eleccions, celebrades el novembre de 2010, però també cal ressaltar que la ferma oposició a les retallades s’ha traslladat a les urnes, sobretot de la mà d’Iniciativa i també, en certa manera, d’una CUP que aposta per un model econòmic radicalment diferent i per una radicalitat democràtica que no apareix en les formes de fer de les altres dues formacions esmentades. El debat sobiranista, en canvi, ha beneficiat especialment a ERC, que de la mà del seu líder, Oriol Junqueras, ha virat cap al centre, allunyant-se del discurs social més compromès que havia defensat en l’etapa de Carod-Rovira i que li van donar els millors resultats de la seva història (16,4% dels vots i 23 diputats, el 2003; 14,0% i 21, el 2006). A l’espera de veure quina posició acaba adoptant Junqueras amb relació a una hipotètica aliança amb Artur Mas, la realitat és que l’esquerra nacional podria consolidar-se com l’autèntica alternativa a CiU, un cop confirmat l’esfondrament del PSC, que amb 20 diputats i 520.000 vots ha marcat, de nou, el seu mínim històric.
  
Pel que fa la distribució territorial dels suports, ERC no s’apropa al resultats obtinguts el  2003 a la demarcació de Barcelona, tot i que obtenir percentatges significatius al conjunt de la província (13,3%) i a la capital (13,1%). A l’àrea metropolitana destaca la primera posició i el 23,5% obtinguts a Sant Vicenç dels Horts, ciutat del Baix Llobregat que té com a alcalde, precisament, Oriol Junqueras. En places tradicionalment difícils pels independentistes del Barcelonès i del Baix Llobregat, ERC se situa al voltant del 10% dels vots, com Badalona (10,1%), Gavà (9,1%) o Sant Boi (9,1%), però se n’allunya a Cornellà (7,5), l’Hospitalet (7,9) o Santa Coloma de Gramenet (5,9), places on mai ha assolit els dos dígits. Els suports d’ERC són més significatius a la segona corona metropolitana, amb puntes mracades per Igualada (16,8%) i Vilafranca del Penedès (16,8%), mentre que a la Catalunya central s’apropa al 20% a Vic (19,7%), Manresa (16,7%), superant-lo a Berga (21,5%). A les principals ciutats gironines, la formació també es mou al voltant del 20% dels sufragis, amb un 17,7% a Girona ciutat i un 19,7% a Olot. A Tarragona, el suport dels republicans és més baix a la capital (10,4%) que a la resta de la demarcació (15,1%) amb puntes a Tortosa (18,1%), Valls (18,4%) o Amposta (20,6%) entre les grans ciutats. Finalment,a Lleida també el suport és més important a les zones rurals que a la capital (13,0%), amb resultats molt marcats a les Borges Blanques (23,1%) –tradicional alcaldia d’ERC- i Solsona (27,4%).


Resultats històrics d'ICV-EUiA
ICV-EUiA ha obtingut el millor resultat de la seva història amb 359.000 vots arreu del Principat i el 9,9% dels vots, superant el 9,7% i els 313.000 sufragis del ja llunyà 1995. Els ecosocialistes s’han enfilat de 10 a 13 diputats i, com és lògic tenint en compte la seva implantació metropolitana, el suport és més gran a l’àrea de Barcelona. A la demarcació, d’on obtenen 10 seients, han rebut l’11,1% dels vots (dos dècimes menys que el 1995), però marquen el seu màxim a la capital, amb m´es de 95.000 vots i el 12% dels sufragis. En el conjunt de l’àrea metropolitana els resultats ecosocialistes són pitjors que els de 1995, però es mouen entre el 10 i el 15% dels vots, amb puntes a Cornellà (15,4%) i el Prat (18,7%), on Luís Tejedor té l’alcaldia des de fa dècades. A la segona corona, en canvi, hi el fenomen en què on obté millors resultats ICV (casos de Mollet, Rubí o Sabadell) es mou entre el 12 i el 14% dels vots, però empitjora les xifres del 1995, però millora posicions en ciutats com Igualada (6,4%), Granollers (9,2%), Martorell (13,3%), Sitges (7,6%) o Vilafranca (8,5%).

Seguint aquesta mateixa tendència, a Girona els ecosocialistes també milloren resultats, un fet destacable tenint en compte que la seva implantació a la zona és menor que a Barcelona. El seu diputat arriba després de rebre el 5,9% dels vots a la demarcació (1,1% més que el 2010), amb puntes a la capital (6,7%) i la Bisbal (7,0%). A Lleida, obté un escó per segona vegada a la història, i ha rebut el 5,4%. El pic el marca la capital (7,3%). Finalment, a Tarragona ha rebut el 6,8% dels vots, amb puntes a la capital (8,0%), Tortosa (9,9%), el Vendrell (8,1%) i Montblanc (7,8%).


Les xifres de la CUP-AE no es poden comparar amb les d’anterior comicis legislatius, atès que és la primera vegada que hi concorria i l’únic element previ són els resultats a les eleccions municipals de 2011. A grans trets, es pot dir que allà on té presència al consistori és on major percentatge ha obtingut, tot i que ha baixat en general amb relació al suport rebut a les eleccions locals. Pel que fa la seva implantació territorial, a Barcelona ha rebut el 3,4% de vots a tota la demarcació, el que li ha permès sumar 3 diputats, amb bones xifres a la capital (3,9%), Molins de Rei (6,3%), Cerdanyola (4,3%), Ripollet (4,1%), Vilanova i la Geltrú (7,3%), Vilafranca (6,2%), Sant Cugat del Vallès (4,3%), Berga (6,9%) i Manresa (4,2%). A Girona, on va ser la sensació al 2011, s’ha quedat a pocs vots d’obtenir el diputat, després d’obtenir el 4,2% dels sufragis, amb grans xifres a la capital (5,6%), Banyoles (6,2%) i la Bisbal (7,4%). A Lleida, els suports han estat més modestos (3,3%) i és a les capitals dels Pirineus, amb el 7,4% a Sort i el 4,8% a la Seu d’Urgell. Finalment, a Tarragona se supera clarament el 5% en capitals on té regidors (Reus, 5,3%; Valls, 5,7%) i a la capital es queda amb el 3%.


La CUP s'estrena 
Tot i que sembla difícil fer previsions, sembla evident que l’esquerra nacional té camp per córrer, sobretot si ERC recuperar el sentit de la primera lletra de les seves sigles. Els republicans han recuperat bona part dels suports perduts el 2010 i segueixen mantenint una implantació territorial prou equilibrada, només amb l’etern problema de l’àrea metropolitana de Barcelona, una zona on ICV-EUiA es manté prou forta. Els ecosocialistes, a poc a poc, estan millorant els seus resultats a zones de l’interior on abans pràcticament no hi tenien implantació, sobretot en ciutats mitjanes tant de Barcelona, com de les altres demarcacions. Finalment, la CUP reuneix votants de l’esquerra independentista, de sectors anticapitalistes i d’indignats i té una implantació força homogènia al territori, amb puntes a Girona i d’altres ciutats mitjanes i certs problemes a l’àrea metropolitana, tot i que potser menys marcats que els d’ERC (en proporció, òbviament).    

divendres, 2 de novembre del 2012

Defensa oculta la veritat


La despesa militar real espanyola és molt superior a la que apareix als comptes del Ministeri, que també amaga partides que durant l’any es disparen, com la compra d’armament



En un context de retallades, l’Estat espanyol no vol renunciar a modernitzar el seu Exèrcit, malgrat que això suposi destinar-hi milers de milions d’euros. Els avions caces Eurofighter, els tancs Leopard i Pizarro o els helicòpters de combat Tigre i NH-90 són alguns dels caríssims aparells que formen part del Programa Especial d’Armaments (PEAS) del Ministeri de Defensa, que ara mateix arrossega un enorme deute de 32.000 milions d’euros. Tot i que cada Eurofighter costa més de 75 milions i els blindats Pizarro –els més econòmics dels esmentats– se’n van als 3,3, el Ministeri de Defensa només ha pressupostat 6,8 milions el 2013 per a l’adquisició d’armament. Tenint en compte que el Govern estatal cada any ha d’amortitzar una part dels mastodòntics crèdits contrets per comprar-se aquestes joguines bèl·liques, és real aquesta xifra? Un estudi recent del Centre Delàs d’Estudis per a la Pau –que pertany a Justícia i Pau– fa evident que no.

La pràctica habitual és que, durant el curs, el consell de ministres aprovi un crèdit extraordinari per fer front als compromisos del PEAS. Enguany, quan s’havien pressupostat 4,95 milions, el préstec s’ha elevat a 1.782 milions d’euros. «Ens trobem davant un cas manifest de frau pressupostari per enganyar l’oposició política i l’opinió pública, pel qual es consignen de manera insuficient algunes partides, per després incrementar-les amb diversos mecanismes comptables», denuncia Pere Ortega a l’informe Veritats i mentides en el pressupost militar espanyol de 2013. El document treu a la llum la realitat d’una despesa que, amb maniobres diverses, s’intenta ocultar a la ciutadania, fins al punt que més de la meitat de la partida militar real no s’inclou a Defensa.

Un tanc Leopard. 
Durant la presentació dels pressupostos estatals per a l’any vinent, es va anunciar que els comptes de Defensa ascendiran a 6.913 milions d’euros, un 6,7% menys que enguany. Segons l’estudi del Centre Delàs, però, la despesa militar real s’eleva a 16.500, cosa que significa només un descens del 3,15% amb relació al 2012. El contrast amb el tracte que reben les polítiques socials és xocant. I és que els fons destinats a educació es redueixen un 14,4%. Els que van a parar a sanitat, un 22,6%. La cultura comptarà amb gairebé un 20% menys de pressupost. L’ajuda a cooperació al desenvolupament es contrau un 23%. Les polítiques actives de foment de l’ocupació perden un 34,6% dels seus recursos... En un context en què l’enumeració de retallades en els comptes estatals és gairebé inacabable, sembla clar que el sector militar és privilegiat.

Per obtenir la despesa militar real, a la partida inclosa a Defensa, cal afegir-hi els costos de les classes passives militars i de l’Institut Social de les Forces Armades (ISFAS) –que gestionen la seguretat social de guàrdies civils i de militars–, els crèdits a recerca i desenvolupament (R+D) a la indústria armamentística, la contribució a organismes militars internacionals, la despesa de la Guàrdia Civil (un cos militar que s’engloba dins el Ministeri de l’Interior), els interessos del deute públic i la diferència entre el que es pressuposta i el que s’acaba liquidant, que en aquest àmbit sempre acaba sent superior. Fet i fet, la despesa militar espanyola és de 45,18 milions d’euros el dia o de 359 euros anuals per habitant.

Indústria privilegiada
L’anomenada porta giratòria, per la qual els càrrecs d’empreses privades es converteixen en ministres o consellers i viceversa, té en el titular de Defensa un exponent destacat. Pedro Morenés va ser secretari d’Estat de Defensa durant la primera legislatura d’Aznar (1996-2000), mentre que del 2004 al 2011 va ocupar càrrecs importants en empreses privades del sector de l’armament, com ara MBDA o Instalaza, fabricants de míssils o de les ja prohibides bombes de dispersió. Amb l’arribada de Rajoy a la presidència, Morenés tornà a l’àmbit públic, ja com a ministre. El seu cas exemplifica les connexions del sector amb l’Administració i explica, en part, per què se’l pot considerar privilegiat.

L'actual ministre de Defensa, Pedro Morenés.
La indústria armamentística no solament s’adjudica sucosos contractes a través de Defensa, sinó que també rep ingents subvencions que li permeten desenvolupar armament amb el compromís que sigui adquirit posteriorment pel mateix Govern espanyol. Aquest mecanisme, el va impulsar a partir del 1996 l’aleshores ministre del ram, Eduardo Serra [Morenés era el seu segon], amb l’objectiu de dissimular un increment notable en el pressupost ministerial que, de ben segur, no hauria estat ben rebut per l’opinió pública. La fórmula de comptabilitat creativa per fer-lo possible consistia en un conveni a tres bandes: el Ministeri d’Indústria concediria crèdits d’R+D a la indústria militar a interès 0 i a retornar a 20 anys a compte de la compra d’armament que posteriorment faria Defensa i que es convertia, de fet, en l’encarregada de retornar els préstecs a mesura que anés adquirint uns aparells que, a la pràctica, es poden considerar inútils ja que mai no s’han utilitzat en combat. Tot plegat ha generat una bombolla armamentística, amb uns 14.000 milions d’euros en crèdits de moment no retornats.

Les operacions a l’exterior
Les operacions militars a l’exterior són un altre dels escàndols que revela l’informe. Des del 2009 s’hi han pressupostat anualment 14,36 milions de despesa, però en la liquidació final de l’exercici la xifra destinada sempre ha superat amb escreix els 700 milions d’euros, un fet que, segons Ortega, es repetirà enguany. «Hi ha recursos per augmentar el pressupost de les forces armades i no n’hi ha per incrementar les partides de despesa social o de desenvolupament de l’economia productiva», afirma l’investigador. El document del Centre Delàs advoca per anul·lar contractes d’adquisició d’armament –tot i que estiguin blindats– i retallar el nombre d’efectius de l’Exèrcit –que supera els 120.000 membres– tal com ja fan altres països europeus. «La despesa militar entorpeix l’economia productiva», conclou Pere Ortega en el seu demolidor treball.

*Article publicat al número 1.083 del setmanari EL TRIANGLE, 26 d’octubre de 2012.