dilluns, 26 de desembre del 2011

La curta reaparició de la vil·la romana de la Sagrera

La troballa i posterior destrucció d’unes restes notables en les obres de l’AVE indigna els veïns i obre un debat al voltant de la necessitat de conservar el patrimoni



Cinc o sis segles d’ús. 1.600 anys d’abandonament i oblit. I quatre mesos d’una reaparició que acaba el 4 de novembre com a conseqüència de les obres vinculades a l’estació de l’AVE de la Sagrera. De manera molt esquemàtica, així podria resumir-se la història de la vil·la romana que va trobar-se en aquest barri el proppassat juliol i que ha generat polèmica entre veïns, experts i l’Ajuntament de Barcelona. La vil·la, que va aparèixer al costat del pont del Treball Digne, és la més notable que s’ha trobat fins ara al pla de Barcelona, però en paraules del regidor de Cultura, Jaume Ciurana, no tenia prou valor patrimonial per justificar-ne la preservació. Josep Pujades, arqueòleg del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) afegeix que la vil·la “no tenia estructures visibles amb prou entitat per demanar-ne la conservació”. “Entenem que el MUHBA no és un organisme autònom, però podia haver pressionat més perquè es conservessin les restes”, lamenta l’historiador Pau Vinyes, membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglesias.

La vil·la romana tenia uns 1.100 metres de superfície, es va construir en l’època de l’Alt Imperi romà i es va desocupar entre els segles IV i V dC i durant la seva existència va combinar els usos residencials amb els agropecuaris. Al pla de Barcelona, situat entre les ciutats de Barcino i Baetulo (Badalona), van proliferar aquest tipus d’edificacions, tot i que el que dóna importància a la troballa a la Sagrera és la seva extensió. “No eren unes restes excepcionals, però sí que tenien un gran valor patrimonial per l’entorn on s’ubiquen”, exposa Isabel Rodà, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). I precisament per aquest motiu van aparèixer veus, com la de l’Associació de Veïns de la Sagrera, que en van reclamar la conservació, com s’ha fet en altres casos similars, sobretot a Ciutat Vella.

Les restes no afectaven directament la construcció de la macroestació de la Sagrera -van aparèixer on es farà un vial segregat per a vehicles de la instal·lació-, però això no va facilitar la cerca d’alguna alternativa que n’evités la sepultura. “Estic segur que s’haurien conservat si no s’haguessin trobat en un projecte de la magnitud del de l’AVE”, opina l’arqueòleg Jordi Petit. Isabel Rodà afegeix que quan hi ha troballes en el moment que s’estan fent obres de l’envergadura de les del tren d’alta velocitat “la capacitat de maniobra és nul· la”, de manera que “no s’hi podia fer res”. Des del MUHBA, Josep Pujades assegura que el seu informe tècnic va “prescindir dels costos” que implicaria una modificació del projecte de l’AVE i que si no es va demanar cap canvi és perquè van arribar a la conclusió que no calia mantenir les restes un cop havien quedat documentades.

Un mosaic que es calcula que té uns 50 metres quadrats -se n’han descobert uns 30 i la resta s’esperen trobar quan es torni a excavar l’àrea amb motiu del futur enderrocament del pont del Treball Digne- és l’element més valuós trobat a la vil·la. Ara mateix es troba al MUHBA on serà netejat i restaurat, ja que estava molt malmès. Queda per decidir on s’ubicarà en un futur, però tant el museu com els veïns aposten perquè torni a la Sagrera i una de les opcions que ha sonat és que s’exposi a una de les parets de la futura macroestació. El que realment denuncien els veïns és l’opacitat que, segons la seva opinió, ha marcat el procés. “La idea de l’administració era no dir res, però van veure’s forçats a fer-ho perquè la premsa va destapar la troballa i les entitats ens hi vam ficar a sobre”, recalca Josep Maria Barbero, president de l’Associació de Veïns de la Sagrera.

Documentació garantida
Des dels anys noranta, la llei garanteix l’excavació en obres amb expectatives arqueològiques i quan hi ha troballes cal fer uns “treballs de documentació rigorosos”, segons explica l’arqueòleg Marc Bosch, de l’empresa Antequem SL. En funció del valor de les restes, és quan s’ha de decidir si es conserven o es destrueixen i, en aquest sentit, Bosch considera que la crisi no està suposant un canvi important en la decisió final, encara que sí que hi ha menys excavacions perquè es fan menys obres. L’arqueòleg, però, subratlla que “no es pot conservar tot” i que la decisió de mantenir unes restes pot implicar un sobrecost important en les obres -pot suposar canvis notables en el projecte- que pot condicionar allò que s’acaba fent.

Isabel Rodà opina que l’actual situació econòmica sí que obliga a “prioritzar” quines restes es conserven, tot i que això no significa destruir aquelles que tenen prou valor, sinó simplement protegir-les i tapar-les fins que hi hagi recursos per museïtzar-les. Josep Pujades, de la seva banda, assenyala que entre el “90 i el 95% de les estructures arqueològiques que es troben a Barcelona s’acaben destruint”, per afegir que el “patrimoni és de tots” i cal “protegir- lo”, però que no s’ha confondre això amb “conservar-lo”, atès que la museïtzació suposa un cost econòmic important.

Per evitar situacions com la que s’ha viscut a la Sagrera amb les obres de l’AVE, Rodà aposta per canviar la normativa i fer les excavacions abans que els treballs estiguin en marxa, de manera que hi hagi marge per canviar el projecte si hi ha una troballa notable. Els veïns de la zona també s’han mobilitzat i han constituït la plataforma APROPAT que pretén protegir el patrimoni de Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals i que vol controlar les obres per evitar noves destruccions.

*Article publicat per la revista Carrer (de la FAVB) en el número 121, desembre de 2011. 

dilluns, 21 de novembre del 2011

Llums i ombres del 20-N


Mariano Rajoy, aquell home gris que quan ha d’afrontar un problema opta per deixar passar el temps i esperar que tothom se n’oblidi –incapaç com és de prendre decisions, segons expliquen els seus col·laboradors-, serà el nou president del govern espanyol. Com pronosticaven totes les enquestes, el PP ha guanyat les eleccions legislatives de l’Estat espanyol i amb la majoria absoluta que havien anunciat per unanimitat els sondejos previs. Malgrat tot, no crec que s’hagi de fer una lectura catastrofista dels resultats de les eleccions, atès que hi ha força elements positius a destacar.

El Principat i la Comunitat Autònoma Basca són els únics territoris on el PP no s’ha imposat. Els partits d’obediència no estatal han augmentat la seva representació al Congrés, mentre que altres opcions que trenquen amb el bipartidisme també s’han obert pas a la cambra baixa o hi han guanyat representativitat. La pluralitat de la societat del País Valencià té, cada cop més, un reflex en els resultats electorals. El mapa polític basc ha patit una sacsejada increïble amb la irrupció d’Amaiur, la coalició encapçalada per l’esquerra abertzale que ha obtingut 7 escons (sis a la autonomia basca i un a Navarra) i tindrà grup propi (fet històric) al Congrés. I així podria seguir.

Sí, Rajoy –un personatge que genera tant d’entusiasme com un plat de patates bullides que hagi passat diverses setmanes a la nevera- es pot treure la fama de perdedor que, amb justícia, arrossegava. Però la marea pepera crec que és menys important del que s’ha venut. El que realment és històric és la increïble davallada del PSOE que, amb només 110 diputats (el 28,7% dels vots) ha aconseguit el pitjor resultat en la seva història moderna. Els socialistes s’han deixat 4,3 milions de vots (gairebé el 40% dels qui els van votar el 2008 no ho han fet ara) i la carrera política d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha quedat ferida de mort. Toca retirada per a un personatge maquiavèl·lic que ha sobreviscut a diverses generacions de polítics socialistes, als escàndols de corrupció del seu partit, a la guerra bruta del GAL...

El desastre socialista s’explica per diversos factors, però el més important és la crisi econòmica (i els 5 milions d’aturats) que assola l’Estat espanyol. Tots els governs europeus que han celebrat eleccions des que la crisi va esclatar amb força han canviat de color. En el cas del PSOE, la total submissió a l’ortodòxia neoliberal i dels mercats amb l’aplicació de les retallades socials l’ha deixat sense credibilitat com a alternativa econòmica al PP. I està clar que Rajoy accentuarà les tisorades, actuant al dictat de frau Merkel. Però en aquest àmbit, les diferències entre els dos grans partits espanyols fa molt de temps que van quedar diluïdes. En els drets socials sí que hi poden haver-hi canvis i aquí sí que es pot anar a pitjor. L’ultraconservadurisme del PP passarà factura.

El tema és que el PSOE s’enfonsa fins a límits desconeguts, perd més de 4 milions de vots i 59 escons, però el PP (que en guanya 33) només ha captat poc més de 500.000 noves paperetes a les urnes (amb 186 diputats ha superat la majoria absoluta del 2000 d’Aznar, però no ha arribat als 190 que li donaven algunes enquestes). El descens en la participació (ha caigut dos punts) no amaga que els conservadors estan molt a prop del seu sostre electoral i segueixen sense assolir els 11 milions de sufragis. Per tant, i això crec que és significatiu, el PP pràcticament no ha sumat nous votants, potser només part d’antics socialistes desencantats. Això ha obert les portes a altres opcions. I és que si el 2008 PSOE i PP van concentrar 322 dels 350 diputats, ara en tenen 296, un fet sens dubte positiu. 

A nivell estatal, es pot subratllar la recuperació d’IU-ICV, que tindrà 11 diputats (tres són dels ecosocialistes catalans) i que gairebé ha doblat el suport, amb el 6,9% dels vots (prop 1,7 milions). UPiD, la formació neoespanyolista que encapçala Rosa Díez, ha multiplicat per quatre els vots i ara ja té 5 diputats, tot i que 4 es concentren a Madrid, el seu feu. Equo, l’invent ecologista de l’exdirector de Greenpeace Juan López de Uralde, s’ha estavellat i només ha rebut el 0,8% dels vots (215.000).  

L’excepció catalana es manté
Si posem la lupa damunt els Països Catalans, descobrirem que un cop més el Principat és diferent. I és que, com he dit abans, Catalunya és una de les dues autonomies (l’altre és Euskadi) on el PP no ha guanyat. Tot i que els conservadors somiaven a convertir-se en la segona força, ni tan sols han arribat als 12 escons que van sumar el 2000 (s’han quedat en 11) i no han pogut ser segona força a cap demarcació, ni tan sols a Tarragona. El PSC només s’ha imposat a Barcelona, mentre que CiU ho ha fet a les altres tres demarcacions. La federació nacionalista ha guanyat sis diputats (16) i més de 200.000 vots, però el seu pes a Madrid segurament serà nul amb la majoria absoluta del PP. Duran pot fardar, després dels fracassos del 2004 i 2008, d’haver guanyat –fita històrica- al Principat, però veient la seva compareixença i els crits d’independència de la militància convergent aplegada al Majestic, sembla evident que les posicions pro-espanyoles que ell defensa han quedat relegades per gran part de l’elector convergent.

La notícia, però, en clau catalana és també la davallada socialista. Carme Chacón, la ministra de Defensa sortint, confiava en què la tradicional victòria del PSC als comicis espanyols li aplanaria el camí per assaltar el lideratge del PSOE en previsió de la desfeta de Rubalcaba. La segona variable s’ha complert, però no així la primera. Chacón queda molt, però molt tocada i dins d’un partit que queda en estat catatònic no sembla clar que pugui aspirar a res. D’altra banda, l’era dels capitans ha passat definitivament a la història. Els Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia han acabat portant el PSC al pitjor moment en més de tres dècades. Potser encara no han entès que la societat catalana ha virat i que més enllà del que voti cadascú, majoritàriament només aposta per persones que creguin en el dret d’autodeterminació (“una idiotada”, segons va dir Iceta fa uns anys). 

El PP ha guanyat un escó a Girona, l’única demarcació on no tenia representació, però no ha superat el seu sostre i difícilment tindrà una ocasió millor en els propers anys per fer-ho. ICV-EUiA, que amb Joan Coscubiela ha recuperat el discurs més combatiu en l’àmbit econòmic –sempre des de dins del sistema, però- ha recollit els fruits i amb tres diputats ha aconseguit un bon resultat. Els ecosocialistes milloren, cosa que no es pot dir d’ERC. De moment –a l’espera del que passi amb el darrer diputat de Girona- els republicans mantenen els tres diputats del 2008, fet que seria un èxit tenint en compte la tendència a la baixa que arrossegaven. Bosch, un candidat que ha sorprès positivament a força gent, ha salvat els mobles, però ERC s’ha quedat amb 244.000 vots, 47.000 menys que fa quatre anys. Potser han parat el cop, però la recuperació encara està lluny. La xenòfoba Plataforma per Catalunya ha fracassat i no ha arribat als 60.000 vots, mentre que UPyD, un cop més, ha fet el ridícul al Principat (poc més de l’1% dels sufragis).

El valencianisme aterra a Madrid
Al País Valencià també hi ha fets importants. Les tòniques generals es repeteixen. El PSPV s’enfonsa (perd quatre representants, 14 punts i més de 300.000 vots), el PP puja –però només ho fa en percentatge, no en vots- i el bipartidisme es trenca. Els casos de corrupció sembla que no afecten el PP, però els conservadors ja no guanyen vots, fet que ja va passar a les municipals i a les autonòmiques del maig. El seu suport, per tant, sembla que ha tocat sostre i la baixada ha de ser a prop. El significatiu, però, és que Esquerra Unida, UPyD i, sobretot, Compromís han aconseguit cadascun un diputat a la demarcació de València. Joan Baldoví (polític del BLOC) serà el primer nacionalista valencià al Congrés des de la Segona Republicà. Per UPyD el diputat serà el patètic actor Toni Cantó. Sempre és una alegria que un individu així desaparegui dels escenaris, tot i que fot molta mandra que entre tots li haguem de pagar el sou (per cert, aquest també estava darrera del famós Manifiesto por la lengua común...és molt progre ell).

On no s’ha trencat el bipartidisme és a les Illes, on el PP ha guanyat (fa tres anys ho va fer el PSOE) i s’ha endut cinc diputats, per tres dels socialistes. La coalició nacionalista i ecologista que encapçalava el PSM ha rebut més del 7% dels vots (n’ha sumat més de 30.000), però probablement n’hauria necessitat set o vuit mil més per obtenir representants. Esquerra Unida, amb 21.000 vots, tampoc ha entrat. El tercer espai, però, ha crescut molt a les Illes amb relació al 2008.

El tsunami Amaiur
Amaiur. Aquest nom donarà molt de joc en la legislatura que arrencarà en poques setmanes. La coalició formada per l’esquerra abertzale, EA, Alternatiba i Aralar ha seguit la línia de Bildu el proppassat maig en les municipals i amb 7 escons (un a Navarra) s’ha convertit en la gran triomfadora del 20-N a Euskal Herria. La Brunete Mediàtica ja té una nova bèstia negra. El PNB ha perdut un diputat (ara en tindrà 5), però ha pujat en vots i en escons. I és que Euskadi és l’únic territori on la participació ha pujat (gairebé cinc punts) i els partits d’obediència basca han aconseguit quatre escons més que els que han de trucar a Madrid per prendre segons quines decisions. El resultat posa de manifest què sent la societat basca i un reflex molt més fidel d’aquest poble que no pas al que hi ha al transgènic parlament de Vitòria. Patxi López ha quedat encara més deslegitimat com a lehendakari i sembla poc ètic que aguanti fins al 2013, data prevista de les eleccions. En aquests comicis, i amb un Arnaldo Otegi possiblement en llibertat, res fa pensar que l’esquerra abertzale no pugui aspirar a tot i quan dic a tot (com ja vaig dir quan ETA va anunciar que acabava amb la violència) em refereixo directament a la lehendakaritza.  

Per tant, el panorama no és, ni molt menys, tant fosc. El PSC-PSOE s’ha enfonsat, arrossegat per la crisi i per una renúncia a l’esquerra que fa molts anys que arrossegava. Li toca reinventar-se i això passa per un projecte radicalment nou i no només per un canvi de cares. El PP governarà, però les brutals retallades que aplicarà (en part perquè hi creu i en part perquè hi estarà forçat per la UE i el BCE) li provocaran un desgast brutal. En poques setmanes hi haurà al Congrés menys diputat que depenguin de partits de Madrid. I és que, digueu-me utòpic, però estic segur que el 20-N ha estat un altre pas cap a les independències. Tant la nostra, com la dels bascos. Temps al temps.  

dimarts, 15 de novembre del 2011

“La Rambla és l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu”


“La Rambla ha passat de ser l’últim carrer d’Europa, l’espai i la caixa de ressonància on es reflectien els debats, les protestes i les confrontacions polítiques i socials de l’època moderna, a esdevenir l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu, el traster de la millor
botiga del món, el contenidor del mal gust: magatzem dels efectes de l’horterada especulativa i els seus elements més emblemàtics, com el barret mexicà o el mantó de Manila. Qualitat zero, xavacaneria i borratxeria”. Qui s’expressa així és el periodista i documentalista Xavier Montanyà, un dels participants a Tornem a la Rambla!, un recorregut crític amb la situació
que viu l’emblemàtic espai barceloní, organitzat el 5 de novembre pel Col·lectiu Accions Urbanes i l’Associació de Veïns i Veïnes del Barri Gòtic.

L’activitat, que va congregar un centenar de persones, va constar de sis parades al llarg de la Rambla, on diverses ponents van exposar les problemàtiques que s’hi viuen i, en alguns casos, van proposar algunes solucions per tal que la població se’n torni a apropiar. “La Rambla és un espai que intentem evitar en la nostra vida quotidiana, perquè ens hi sentim exclosos”, va apuntar a l’inici un dels organitzadors de la passejada crítica, Albert Sancho. La seva opinió va ser ratificada al final per l’arquitecte Josep Maria Muntaner, per qui aquest carrer “no es recorre, sinó que només es travessa per anar a algun lloc”.

El monocultiu turístic de la Rambla i de gran part de Ciutat Vella va ser una denúncia compartida per totes les ponents, que van enumerar els seus efectes perversos: expulsió d’habitants, degradació de l’espai públic, eliminació de la memòria històrica i banalització de la ciutat. “La Rambla és un indret on el que trobem són turistes que es troben amb d’altres turistes, buscant la confirmació del que les guies turístiques els han promès que veurien”, va subratllar l’antropòleg Manuel Delgado, que va lamentar que el que històricament ha estat un escenari d’expressió pública i manifestacions polítiques avui s’hagi convertit en un “mer simulacre, una caricatura patètica i grollera no del que va ser, sinó del que diuen que és i del que volen que sigui”.

La Rambla ha esdevingut, a cop de decisió política, un espai vedat a les marxes de protesta. “Això és un escàndol”, va afegir Delgado, que reivindica el “dret de reclamar que torni a tenir el seu ús històric d’expressió pública”. Xavier Montanyà, de la seva banda, va criticar el “procés de maquillatge que ha fet desaparèixer qualsevol rastre del passat”. Els assassinats del pistolerisme, la bomba del Liceu, les barricades de la Guerra Civil, l’enterrament de Durruti, el pas de George Orwell per la ciutat o les morts del Maig del 37 són fets històrics cabdals sense cap presència a la Rambla de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, el periodista aposta per recordar gràficament alguns d’aquests moments històrics, les dates assenyalades, amb l’objectiu de “dignificar l’espai”.

Exclusió dels sectors més vulnerables
Tradicionalment, al carrer més emblemàtic de Barcelona, tothom hi ha tingut cabuda, però això ha canviat els últims anys, fins al punt que sembla que ara sigui un espai “d’ús exclusiu per als turistes”, en opinió de la investigadora de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans, Cristina Fernández. En canvi, s’ha tornat “excloent” per a les pràctiques vinculades
a la pobresa que històricament s’han desenvolupat a la part baixa del passeig, com el treball sexual o la venda ambulant.

“Sembla que s’assenyali una sèrie de persones que no tenen dret de gaudir i estar presents a l’espai públic perquè se’ls interpreta com a presències molestes”, afegeix Fernández, que denuncia que les actuacions policials contra la venda ambulant o les treballadores sexuals no fan altra cosa que incrementar la “vulnerabilitat” d’aquests col·lectius. Aquest procés
s’ha accentuat des de l’aprovació, el 2006, de l’ordenança del civisme, una “norma que pretén fomentar i garantir la convivència a cop de multa”. Per Fernández, es tracta de derogar les normes discriminatòries que “castiguen la pobresa i el dissentiment i que fan que l’espai públic sigui excloent”. Per tant, cal liquidar l’ordenança del civisme.

El comerç de proximitat ha anat desapareixent del carrer i del seu entorn en benefici de les botigues de records per a turistes, el mateix que ha passat amb el veïnat, que s’ha vist forçat a marxar per “pressions econòmiques i d’interessos”, en opinió del propietari de la llibreria Documenta, Josep Cots. Tot plegat ha anat configurant un “món que no és real, que s’aguanta a base de passavolants i en què els barcelonins, en comptes de lluitar, han decidit arrencar a córrer davant el monocultiu turístic”, afegeix el llibreter.

“Els actuals comerços no beneficien l’economia local, sinó la global”, apunten des del Col·lectiu Punt Sis, dedicat a l’urbanisme des de la perspectiva de gènere. “No s’hauria d’eliminar el teixit comercial de proximitat que encara queda,de manera que poguéssim utilitzar la Rambla com un espai proper per a la gent del barri i com una àrea referencial i identitària per a la resta de barcelonins i catalans”, apunten també. Del que es tracta, en paraules d’una veïna, Maria, és de “reocupar l’espai individualment i col·lectivament per fer-lo nostre de nou”. O dit d’una altra forma, “tot passa per transgredir els usos normatius que s’imposen i donar a la Rambla un ús quotidià, vinculat a les nostres vides”. Potser així, la població barcelonina podrà aspirar a recuperar el carrer, encara que la classe política i l’empresariat no vulguin que deixi de ser un parc temàtic per a turistes.

*Reportatge publicat amb el número 249 del setmanari LA DIRECTA, 9 de novembre de 2011. 

dilluns, 7 de novembre del 2011

La mutació del pacifisme israelià


El moviment de masses dels anys 80 i 90 va desaparèixer després de la fracassada cimera de Camp David del 2000 i ha cedit l’espai a un activisme d’esquerres antisionista molt crític amb la pròpia societat hebrea i que aposta per treballar al costat dels palestins

Quan l’estiu del 2000, Ehud Barak, aleshores primer ministre israelià, va arribar a l’aeroport de Tel Aviv després de participar a la cimera de Camp David amb Iasser Arafat i va assegurar que “no hi ha soci per a la pau” al costat palestí, no només va certificar el fracàs de l’enèsim intent de resoldre l’etern conflicte del Pròxim Orient, sinó que va ferir de mort el moviment pacifista de l’estat hebreu. “Estàvem convençuts que Barak anava a Camp David a signar un acord que ja estava tancat. Quan va tornar amb les mans buides el xoc va ser tan traumàtic que encara avui no ens hem recuperat”, afirma Meir Margalit, regidor a l’Ajuntament de Jerusalem del partit d’esquerres Meretz i ferm opositor de l’ocupació de Palestina.



Un any abans, Barak s’havia presentat a les eleccions autoproclamant-se líder de l’anomenat Camp de la Pau israelià. “El moviment pacifista de masses al nostre país va viure el seu millor moment amb la signatura dels Acords d’Oslo del 1993, i quan Barak va anar als Estats Units, les enquestes mostraven que més del 60% dels israelians donaven suport a un acord amb els palestins”, explica Adam Keller, portaveu de Gush Shalom, una de les històriques organitzacions del pacifisme israelià. Keller, com l’analista i periodista Michael Warschawski, subratlla que l’oferta de Barak va ser qualsevol cosa menys generosa i que “no es podia acceptar”, a diferència del que van vendre els governs de Tel Aviv i Washington.

El final de les converses de pau i l’esclat de la Segona Intifada van provocar la derrota de Barak en les eleccions del 2001, guanyades per Ariel Sharon, en aquell moment líder del Likud. Des d’aleshores, el Partit Laborista ha anat de mal en pitjor i en els darrers comicis legislatius, celebrats el 2009, només va sumar 13 diputats, el pitjor resultat de la seva llarga història. “El col·lapse del lideratge polític del moviment per la pau acaba amb la divisió existent en la societat israeliana, en què la meitat de la població defensava sincerament acabar amb l’ocupació de Gaza i Cisjordània. A partir del 2000, només existeixen els activistes antisionistes, que estan presents en diverses lluites però que no tenen capacitat per canviar la postura del govern de torn”, apunta Warschawski, també cofundador del Centred’Informació Alternativa.

Adam Keller, portaveu de Gush Shalom. 
Pau Ara (Peace Now), nascuda el 1977, era l’organització més important que defensava un acord amb els palestins. Protagonista de manifestacions multitudinàries, que congregaven centenars de milers de persones, durant les dècades dels vuitanta i dels noranta, avui la seva incidència en la societat és gairebé nul·la, el mateix que li passa a Gush Shalom. “El moviment per la pau majoritari, de caire sionista, ha desaparegut i ha obert el camí a un altre tipus de propostes. No hi ha interlocutor polític i això fa que els activistes es radicalitzin, fet que és positiu en aquest àmbit”, apunta Gustavo Weksler, membre de Tarabut, una organització israeliana mixta, formada per jueus i palestins. 

Noves formes d’activisme
Denunciar l’expansió dels assentaments, sumar-se a la campanya que demana el Boicot, les Desinversions iles Sancions (BDS) a Israel mentre mantingui l’ocupació de Palestina, protegir els agricultors àrabs per evitar les agressions dels colons jueus durant la collita de les olives, participar en les manifestacions que se celebren setmanalment en diversos pobles de Cisjordània contra el mur de separació o col·laborar amb l’esquerra palestina en la construcció d’una estratègia comuna que, a partir del respecte i la igualtat, acabi conduint a una pau veritable. Aquests són alguns exemples del que la nova esquerra israeliana fa avui en dia per intentar acabar amb el conflicte. Està molt atomitzada, formada per desenes d’organitzacions i la seva incidència en la societat hebrea és encara limitada, però no hi ha dubte que s’ha transformat i té poc a veure amb l’activisme de fa 15 o 20 anys.

Els Anarquistes Contra elMur són un cas paradigmàtic dels nous moviments israelians. En el seu cas opten, directament, per participar en la resistència no violenta palestina i per enfrontar-se a la seva societat que, directament, els veu com a “traïdors”, segons reconeix Ben Ronen, un dels membres del col·lectiu. “La majoria de la societat israeliana dóna suport a l’ocupació i no tenim intenció de mantenir-hi cap diàleg. Ens sembla més útil invertir el nostre temps en col·laborar directament amb els palestins”, afegeix l’activista. Cada setmana, entre 60 i 70 integrants d’Anarquistes contra el Mur participen a les manifestacions contra la barrera de separació i la confiscació de terres que se celebren en pobles de Cisjordània com Al-Massara, Nabi Saleh o Beit Ummar, sempre sota la premissa que ells són allà per col·laborar i que les directrius i el lideratge és cosa de la “població local”.

Activistes manifestant-se al barri de Xeic Jarrah (Jerusalem)
“Necessitem un activisme econòmic, que denunciï no només les desigualtats cada cop més grans que existeixen a la societat israeliana, sinó que també posi en el punt de mira els beneficis empresarials que s’amaguen darrere l’ocupació”, assenyala Esti Micenmacher, dirigent de la Coalició de Dones per a una Pau Justa, organització apareguda el 2000. Més enllà de concentracions esporàdiques a les grans ciutats del país –sobretot a Tel Aviv, la Coalició de Dones se centra des de fa uns anys en el projecte Qui guanya amb l’ocupació, que reporta els centenars d’empreses de tot tipus –des de constructores, fins a bancs, passant per companyies de seguretat o de serveis- que s’enriqueixen amb la presència israeliana a Jerusalem Est i Cisjordània. D’aquesta manera, l’organització contribueix al BDS, una iniciativa que preocupa cada cop més a l’executiu hebreu, segons va reconèixer fa uns mesos el mateix Ehud Barak, actualment ministre de Defensa.

Gush Shalom, de la seva banda, es dedica a fiscalitzar i denunciar els assentaments jueus en territori palestí, il·legals segons totes les resolucions internacionals. Entre d’altres coses, publiquen informes sobre els productes elaborats a les colònies i intenten pressionar les companyies internacionals perquè no tinguin cap tipus de presència als assentaments. “No podem canviar la societat israeliana, però podem servir com a catalitzadors perquè la gent s’assabenti que no estem fent bé les coses com a país”, manifesta Adam Keller. Els Rabins pels Drets Humans, que denuncien els abusos de l’ocupació i defensen fonamentalment els agricultors palestins, o Solidaritat amb Xeic Jarrah, una organització que intentar evitar l’expulsió de diverses famílies àrabs d’aquest barri de Jerusalem Est, són altres exemples de l’activisme hebreu que treballa contra el “colonialisme”, en paraules de Marcello Weksler.

La construcció d’una alternativa
“És evident que ara mateix existeix una mala correlació de forces pels nostres interessos, només cal veure el Parlament dominat per la dreta i la ultradreta, però jo crec que això no forma part d’una esquerra, que d’altra banda mai ha existit a Israel, sinó d’un naixement”, apunta Weksler. En aquest sentit, Tarabut treballa per crear una base comuna entre una “lluita social antineoliberal” i la “lluita contra el colonialisme i l’ocupació”. “Els ciutadans han d’entendre que tot forma part d’una mateixa estratègia de l’exèrcit, l’elit financera i el Govern i això no passava fa 30 anys. És bàsic connectar amb el que a dia d’avui afecta les classes baixes israelianes. Només treballant al seu costat contra les brutals retallades socials podrem fer arribar el missatge que aquestes estan vinculades també a l’ocupació i a l’elevada despesa en seguretat que genera”, afegeix Weksler, d’origen argentí.

Michael Warschawski, malgrat tot, és optimista i com Weksler considera que del que es tracta és de posar les bases per “construir quelcom nou”. “S’ha de netejar la taula del passat i oferir als centenars de milers de votants potencials un projecte alternatiu al que hi ha ara, també pensant en la minoria palestina dins d’Israel”. Més enllà d’algunes diferències entre les organitzacions del nou activisme israelià –n’hi ha que defensen la creació d’un Estat palestí, mentre que d’altres aposten per un Estat binacional jueu i àrab-, el que queda clar és que el nou pacifisme té poc a veure amb el que va existir en el passat. I és que ara el sionisme ja no domina aquest àmbit i el treball al costat dels palestins que fan els Anarquistes, el Centre d’Informació Alternativa, la Coalició de Dones o Tarabut, comença a convertir-se en la norma. 

dimecres, 2 de novembre del 2011

Front comú dels Estats Units i Israel contra la UNESCO


Des d’aquesta setmana, Palestina és membre de ple dret de la UNESCO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO, que té la seu a París, va aprovar l’admissió de Palestina per 107 vots a favor, 14 en contra (entre els que hi ha els d’Israel, els Estats Units, Alemanya i Canadà) i 52 abstencions. Mentre que els dirigents palestins no han amagat la seva satisfacció per la decisió, que suposa un pas endavant en el seu objectiu d’aconseguir que el país sigui reconegut internacionalment, els governs d’Israel i els Estats Units s’han indignat i, de nou, han passat a l’acció.

El proppassat 23 de setembre, el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va concórrer davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. Conscients que per assolir aquesta fita cal el vistiplau del Consell de Seguretat de l’ONU i que els Estats Units han subratllat manta vegades que usaran el seu dret de veto per impedir-ho, els jerarques palestins opten per mirar d’obtenir l’ingrés al màxim nombre de fòrums i organitzacions internacionals, paral·lelament al probable reconeixement com a estat observador de l’ONU (el mateix estatus que té el Vaticà).

Tenint en compte que al voltant de 130 estats han manifestat que donen suport al reconeixement d’un Estat palestí, que la UNESCO l’admeti com a membre no deixa de ser absolutament lògic. Ara bé, ni Washington ni Tel Aviv ho accepten. Els uns potser veuen com la seva capacitat d’influència al món no deixa de disminuir –ja no són capaços de decantar les votacions cap a on ells desitgen-, mentre que els altres tenen la sensació que l’equilibri de poders està canviant i no toleren deixar de ser els únics que poden portar a terme accions unilaterals en el conflicte més antic del Pròxim Orient.

La seu de la UNESCO. 
Immediatament després de l’anunci, els Estats Units van anunciar que aturaven la transferència de 60 milions de dòlars a l’organització. Israel, com era d’esperar, també ha actuat de la mateixa manera i ha parat la col·laboració amb la UNESCO que, de cop i volta, ha vist com els seus recursos es redueixen d’un 25% (els Estats Units són qui més hi aporten, el 22% del pressupost total). I és que la legislació nord-americana estableix la prohibició de finançar agències de l’ONU que reconeguin Palestina plenament mentre no existeixi un acord de pau amb Israel.

La legislació (són dues lleis) data dels anys noranta i sembla clar que Washington es nega a acceptar que la realitat sobre el terreny no és la mateixa actualment i que els palestins veuen l’opció d’aconseguir el reconeixement internacional com l’únic camí per trobar alguna solució al conflicte i acabar amb la política de fets consumats hebrea (punts de control, mur de l’apartheid, expansió dels assentaments en territori palestí...). Tant els nord-americans com els hebreus han manifestat que l’ingrés a la UNESCO de Palestina no ajudarà a reactivar el paralitzat procés de pau.

Sense transferència d'impostos i més assentaments
L’actuació israeliana ha anat més enllà de la nord-americana. A banda d’aturar les aportacions a l’agència de l’ONU, l’executiu que encapçala el falcó Benjamin Netanyahu ha decidit congelar la transferència d’impostos a l’Autoritat Palestina (ANP). Arran dels acords d’Oslo de 1993, Israel recull un seguit d’impostos als palestins que, mensualment, ha de transferir a l’ANP i que suposen un percentatge molt significatiu del pressupost de l’administració palestina, que té la seu a Ramal·lah. Periòdicament, però, decideix aturar l’enviament dels impostos (que, insisteixo, són pagats pels palestins, per tant són els seus propis diners) per pressionar l’ANP.

Si amb això no n’hi hagués prou, també s’ha anunciat la construcció de 2.000 nous habitatges en assentaments jueus en territori palestí, que es repartiran entre Jerusalem Est (1.650) i Maale Adumim i Efrat, dues colònies de Cisjordània. Tots aquests assentaments són il·legals segons la legislació internacional, però Netanyahu ha justificat la decisió assegurant que són nuclis que acabaran formant part de l’Estat d’Israel després de qualsevol hipotètic acord de pau. La mesura, però, dificulta encara més l’existència d’un Estat palestí sobirà i viable a Cisjordània i Gaza i impossibilita enormement l’establiment de Jerusalem Est com a capital d’aquest estat.

Ara bé, com sempre passa quan Israel anuncia una ampliació dels assentaments, la condemna no passa mai de les declaracions. Aquí no hi ha amenaces. Aquí no trobem retallades de cap tipus. Els Estats Units (o la Unió Europea) ni es plantegen aturar els fons que envien a Israel ni el comerç que mantenen amb l’Estat hebreu. Com sempre, l’actuació canvia radicalment en funció de qui la protagonitza.

Però les coses estan canviant. Bona part del món reconeix Palestina i, a poc a poc, això es traduirà en la seva admissió en fòrums, agències i organitzacions internacionals (entre les que hi haurà, previsiblement, la Cort Penal Internacional –fet que permetrà perseguir els colons jueus, entre d’altres-). Els Estats Units estan quedant cada cop més aïllats en la seva defensa incondicional d’Israel, només acompanyats per algun membres d’una UE que, un cop més, es mostra dividida i sense saber a què juga. I em sembla evident que ningú pot acceptar l’argument que formar part de la UNESCO –que es dedica a la consolidació de la pau, l’eradicació de la pobresa, el desenvolupament sostenible i el diàleg intercultural mitjançant l’educació, les ciències, la cultura, la comunicació i la informació-  és un gest que va en contra de la pau. En canvi, construir milers d’habitatges en un territori ocupat, que no és teu, sí que hi va. 

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Reclosos per evitar l’expulsió de casa seva


Dos parlamentaris de Hamàs i un exministre, escollits després de les eleccions del 2006, fa més d’un any que viuen a la seu de la Creu Roja a Jerusalem per esquivar la deportació per part de les autoritats israelianes, que els van retirar el permís de residència. La seva situació il·lustra els problemes dels palestins a la ciutat


Tres anys i mig a la presó. Tot just un mes en llibertat i, posteriorment, més d’un any tancats a la seu de la Creu Roja de Jerusalem, conscients que si surten seran arrestats i deportats de la seva ciutat. Aquest és, a grans trets, el cost que estan pagant els dirigents de Hamàs escollits diputats per la circumscripció de Jerusalem Est en les eleccions legislatives palestines del 2006. “La comunitat internacional ens va demanar democràcia, però després Israel ens ha castigat pels resultats d’uns comicis democràtics i la resta del món es manté en silenci”, denuncia Mohammad Totah, un dels membres del moviment islamista que des de l’1 de juliol de 2010 viu al quarter de la Creu Roja, situat al barri de Sheikh Jarrah, juntament amb Ahmad Attoun i Khaled Abu-Arafeh, antic ministre palestí per assumptes de Jerusalem. El quart parlamentari afectat, Mohammad Abu Tier, en canvi, es troba empresonat des del 30 de juny de l’any passat i es nega a signar l’ordre d’extradició que li permetria quedar en llibertat però, per altra banda, legitimaria la decisió israeliana.

Les eleccions palestines de fa cinc anys van comportar la victòria de Hamàs, que va obtenir 74 dels 132 escons del legislatiu. Els resultats, inesperats per la comunitat internacional i molt mal vistos per Israel, suposaven l’arribada del moviment islamista al poder, en detriment d’Al-Fatah, la històrica formació de Iasser Arafat i Mahmud Abbas, l’encara president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Poc després de la constitució de l’executiu, van començar les maniobres de desestabilització del nou Govern. Així, el 29 de juny de 2006, les autoritats israelianes van detenir al voltant de 60 diputats i ministres, que van ser castigats per la justícia hebrea a penes d’entre tres i quatre anys de presó, que van complir integrament.

L'exministre Khaled Abu Arafeh. 
Després de quedar en llibertat, els quatre dirigents de Hamàs de Jerusalem Est van veure com Israel els confiscava el permís de residència i la targeta d’identificació, donant-los un mes de termini per abandonar la ciutat o, en cas contrari, serien arrestats i acabarien deportats –probablement a Cisjordània. Els àrabs que viuen a Jerusalem Est, territori que Israel es va annexionar però que és considerat Palestina segons la llei internacional i les resolucions de l’ONU, no gaudeixen de la condició de ciutadans israelians, sinó que simplement són residents a la ciutat, categoria que poden perdre –i, per tant, veure’s obligats a deixar la ciutat- per diversos motius a discreció de l’autoritat ocupant. 

Deslleialtat a Israel
“L’única raó de la nostra persecució és haver estat escollits diputats per Hamàs”, afirma Totah. L’argument oficial per retirar-los el permís de residència de la ciutat on han nascut i viscut sempre, però, és la seva “deslleialtat” cap a Israel. En aquest sentit, el parlamentari recalca que les autoritats hebrees havien donat el vistiplau a què els palestins de Jerusalem Est participessin a les eleccions del 2006 –tot i que només van poder votar per correu- i poguessin ser escollits. L’acord, però, no va ser respectat.

Mohammad Abu Tier va ser detingut a prop de casa seva el 30 de juny i des d’aleshores resta empresonat. Els altres tres, l’exministre Abu-Arafeh, Totah i Attoun, van optar per dirigir-se a la seu de la Creu Roja el matí de l’1 de juliol –el dia que expirava el termini que Israel els havia donat per deixar la ciutat- amb l’objectiu de rebre asil polític i evitar l’expulsió. La legislació internacional blinda l’espai i ni la policia ni l’exèrcit hebreu poden assaltar-lo i detenir-hi els dirigents de Hamàs. Tot i això, no és estrany trobar-se amb patrulles en les proximitats de la seu de l’organització sanitària. Des d’aquell dia, els tres membres de l’organització islamista viuen aquí, sense sortir a l’exterior, malgrat que saben que no són a una presó i que deixar l’immoble no deixa de ser una decisió personal.

Reunió del Consell de Seguretat
La reconciliació entre al-Fatah i Hamàs, segellada el proppassat 5 de maig al Caire, hauria de suposar la celebració d’eleccions palestines en els propers mesos. A més a més, també significarà l’alliberament dels presoners polítics de Cisjordània –fins ara sota control d’al-Fatah-i dels de Gaza –governada en els darrers quatre anys pel moviment islamista. “Nosaltres respectem els drets humans i la democràcia, però és molt complicat animar la gent a prendre part en les eleccions si no tenim la certesa que la comunitat internacional respecti després els resultats”, explica el Totah, encara escèptic després dels canvis de fa uns mesos. Tot i el pregonat respecte als drets humans, el dirigent islamista –antic professor universitari i amb un bon nivell d’anglès- no té inconvenient en mostrar un tracte diferenciat en funció del sexe: es nega a encaixar la mà a la dona que acompanya el periodista i tampoc li dirigirà la mirada durant l’entrevista.

Mohammad Totah.
 “Arreu del món, els parlamentaris tenen impunitat. Per què aquí no en tenim?”, es pregunta el diputat, que es mostra crític amb el paper que ha jugat l’ANP fins ara per resoldre el seu cas. Explica que el president, Mahmud Abbas, els ha assegurat que a través de contactes amb Israel i els Estats Units intenta que recuperin la llibertat, però no està convençut que sigui cert, mentre que es mostra molt dur amb Salam Fayyad, el primer ministre. “No li preocupa gens el nostre cas. Però com pot ser que amb només dos diputats al Consell Legislatiu, està governant Palestina. Això és democràcia?”. Els parlamentaris reclosos demanen una trobada del Consell de Seguretat de l’ONU que tracti el seu cas, al·legant que una resolució de l’organització multilateral evita la “deportació o el trasllat” dels palestins de Jerusalem Est.
  
La situació de Jerusalem Est
“Un dels principals objectius de l’ocupació israeliana és buidar Jerusalem de palestins. Per això la nostra deportació seria tan greu i per aquest mateix motiu no podem acceptar marxar a Cisjordània, sinó que hem de mantenir la nostra lluita”, clama el polític de Hamàs. Quan Israel es va annexar la part oriental de la ciutat el 1967, la proporció de jueus i palestins a Jerusalem era de 72 a 28. Els àrabs tenen un creixement demogràfic més elevat i, segons denuncien els palestins i organitzacions de drets humans com Hamoked, el Govern hebreu pretén, com a mínim, mantenir aquesta proporció. Per fer-ho, no ha tingut cap problema a tolerar, i a impulsar en alguns casos, els assentaments de colons a Jerusalem Est.

Aquests projectes són sempre polèmics i darrerament estan topant amb una forta resistència en barris com Silwan i, sobretot, Sheikh Jarrah. En aquest darrer espai va aparèixer fa més d’un any un moviment de solidaritat, format bàsicament per jueus israelians, que celebra una manifestació cada divendres per denunciar els plans d’expulsió de gairebé 30 famílies palestines per deixar pas a un assentament. “Nosaltres volem que tothom que visqui aquí tingui els mateixos drets civils, no sigui expulsat ni disparat. Els assentaments a Jerusalem Est no fan altra cosa que retallar drets als palestins”, lamenta Dorit, activista de Sheikh Jarrah Solidarity.

Si viuen set anys fora de la ciutat, els palestins perden la seva condició de residents a Jerusalem i, per tant, han de marxar. Amb aquest mètode, prop de 5.000 persones han estat expulsades, segons dades de Hamoked. A més a més, les inversions públiques es concentren a la part oest de la ciutat, deixant els barris àrabs gairebé sense serveis tan bàsics com la recollida d’escombraries, tot i que els seus residents paguen impostos. “Nosaltres seguirem aquí fins que no recuperem els nostres drets perquè representem la nostra gent i utilitzarem totes les eines que ens permet la llei internacional per mantenir la lluita contra l’ocupació”, conclou, amb el rostre cansat, Mohammad Totah.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Ciutadans invisibles


Gairebé la meitat dels beduïns del Nègueb viuen en pobles no reconeguts per l’Administració israeliana, que els nega qualsevol tipus de servei, demoleix les seves cases i intenta expulsar-los

Sense carrers asfaltats, clavegueram o electricitat i amb un subministrament precari d’aigua corrent, la pobresa és ben visible a Khasem Zaneh, un poble beduí d’uns 2.500 habitants situat uns 15 quilòmetres a l’est de Beersheva, al Nègueb. Pràcticament totes les cases són barraques, no hi ha botigues i buscar l’escola o algun tipus de centre mèdic al poblat és absurd. No té ni l’una cosa ni l’altra. Un munt de runa escampada és el testimoni de la darrera demolició que les autoritats israelianes hi han portat a terme. Qualsevol construcció és il·legal a Khasem Zaneh. Tots els immobles del nucli tenen l’amenaça d’una ordre de demolició, encara que, segons Atia Atameen, el president del Consell Local, els edificis precaris que tenen més d’un any d’antiguitat són tolerats, mentre que aquells que s’han aixecat en els darrers 12 mesos tenen tots els números per ser tirats a terra després d’una de les inspeccions regulars que hi porta a terme la policia israeliana. Perquè, oficialment, Khasem Zaneh no existeix, és un poble no reconegut.

El poblat de Khasem Zaneh.
No és un cas aïllat: dels 200.000 beduïns que viuen al Nègueb, pràcticament la meitat ho fan en algun dels 45 pobles  que l’Administració hebrea no reconeix. Són ciutadans israelians, poden votar en les eleccions a la Knesset (el Parlament israelià) i paguen impostos, però no reben serveis bàsics, com ara llum, ni tenen un accés en condicions a l’educació o a la sanitat. Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, tots els governs han intentat expulsar-los de les seves terres –en gran part ho han aconseguit– i els qui s’han negat a fer-ho han hagut d’acceptar els riscos de residir en cases «il·legals», sempre segons la llei de Tel-Aviv. I és que pobles com Khasem Zaneh ni tan sols apareixen als mapes oficials. 

«La lluita és per la terra. L’Estat la vol i busca concentrar-nos en alguns nuclis urbans per quedar-se-la. Si em queixo, en nom del poblat, per la manca de serveis que patim, sempre em diuen que, si en vull tenir, m’he de traslladar a un municipi o ciutat reconeguda, tot i que això impliqui renunciar per sempre als terrenys que tinc ara i acceptar una forma de vida imposada», relata Atia Atameen.

Des del 1948, els beduïns han anat quedant confinats en una àrea cada cop més petita i actualment només són propietaris del 2,7% de la superfície del Nègueb. El nomadisme que havien practicat durant segles ja fa dècades que és història, però cada cop ho tenen més complicat per sobreviure com a ramaders o agricultors sedentaris.

Ignorant les demandes
El proppassat 11 de setembre, l’Executiu encapçalat per Benjamin Netanyahu va aprovar un pla per recol·locar fins a 30.000 beduïns de pobles no reconeguts en assentaments que sí gaudeixen del vistiplau oficial. El projecte, que segueix les recomanacions de l’informe Prawer –amb referència al nom de l’autor-, preveu certes indemnitzacions per a les persones que hagin d’abandonar les seves cases i instal·lar-se en ciutats ja existents, com Rahat o Khura. Atef Abu Rabia, investigador del Consell Regional per als Pobles Beduïns no Reconeguts –organisme que els representa i que té la seu a Beersheva–, denuncia que el pla s’ha fet sense tenir en compte l’opinió dels afectats i que només es busca expulsar-los en contra de la seva voluntat i apropiar-se la terra que ocupen.

«Aquest Govern estúpid serà el responsable de la Intifada beduïna al Nègueb», va assegurar després de conèixer l’aprovació del projecte Taleb al-Sana, diputat de la Llista Àrab Unida i únic beduí amb seient a la Knesset. L’amenaça explica fins a quin punt està canviant l’actitud de la població autòctona, que tradicionalment ha estat fidel a l’Estat jueu, fins al punt que la majoria dels homes han servit voluntàriament a l’Exèrcit.

Paral·lelament, l’Administració israeliana també té un altre pla per expulsar els 27.000 beduïns que viuen a Cisjordània, encara que tots ho fan a l’anomenada àrea C, és a dir, sota control total hebreu. L’objectiu és que s’estableixin en altres zones del territori palestí per deixar el camí lliure a l’expansió dels assentaments jueus, tots il·legals segons la llei internacional. El primer grup que serà forçat a marxar són els més de 2.000 beduïns que viuen prop de Jerusalem, per aplanar el projecte d’expansió de Maale Adumim, l’assentament jueu més gran, amb una població superior als 40.000 habitants.

Les demandes dels beduïns del Nègueb són clares i simples. Tenint en compte que són ciutadans israelians i, com a tals, paguen impostos, reclamen rebre serveis bàsics, com ara electricitat, aigua corrent, clavegueram, unes carreteres en condicions per accedir als seus pobles –actualment són camins de terra en molt mal estat–, centres mèdics, escoles i, òbviament, el reconeixement dels nuclis en què viuen, fet que els permetria construir-hi immobles legalment i posar fi a les demolicions. L’Executiu de Netanyahu, però, no preveu en cap cas atendre les seves demandes, malgrat que la Comissió Goldberg –formada per experts internacionals i locals– va recomanar- li l’any passat que aturés les polítiques discriminatòries cap als beduïns i escoltés les seves peticions.

El més pobres d’Israel
El naixement de l’Estat d’Israel va suposar un drama per als beduïns del Nègueb, una regió desèrtica però fronterera amb Egipte i Jordània. La població nativa, formada per unes 90.000 persones, va ser expulsada o va fugir massivament cap a Gaza, Cisjordània, la península del Sinaí (Egipte) i Jordània. El contingent que s’hi va quedar –reduït a 11.000 ànimes- va veure’s obligat a concentrar-se, amb algunes excepcions, al Siyaq [‘tanca’ en àrab], una àrea de tot just 1.100 quilòmetres quadrats amb Beersheva i Dimona marcant-ne els límits externs. Com la resta dels palestins d’Israel, els beduïns van viure sota un règim militar fins al 1966, però la seva situació no es pot dir que hagi millorat gaire des d’aleshores.
                             
Del 1968 al 1990 es van construir set localitats per absorbir la població beduïna, fins aleshores dispersa en diversos pobles sense cap tipus de servei, entre les quals destaca Rahat, que, amb més de 30.000 habitants, és la principal ciutat. Les persones que s’hi van traslladar, però, van haver de signar documents pels quals renunciaven a qualsevol reclamació sobre la terra que havien tingut –o com a mínim on havien viscut– fins al 1948. Amb una superfície molt limitada, els set municipis presenten una alarmant manca de serveis, com a conseqüència de la pràcticament nul·la inversió estatal, un deficient transport públic, una taxa d’atur que supera sense problemes el 40% i uns elevats nivells de delinqüència, provocats per l’elevada pobresa i la manca d’expectatives.

Les condicions de vida són dolentes, però no arriben als nivells dels pobles no reconeguts, on dues terceres parts dels habitants viuen per sota del llindar de la pobresa i són, amb diferència, els que pateixen una pitjor situació econòmica de l’Estat. «Tenim una mortalitat infantil cinc vegades superior a la dels jueus, però no tenim clíniques. Diuen que no hi tenim dret, fins al punt que les ambulàncies no s’apropen als pobles perquè això seria una forma de reconèixer-los», exposa Atef Abu Rabia.

La insistència del Consell Regional dels poblats beduïns ha aconseguit que en els darrers anys se’n reconeguin 11, però Abu Rabia admet que això no ha significat una inversió estatal ni una millora de les condicions, sinó que simplement s’han acabat les demolicions de cases. Als 45 nuclis que no apareixen als mapes, en canvi, no han deixat de créixer des del 2001, passant de vuit a més de 400 el 2008, segons dades de la Comissió Goldberg.

Dècades d’expulsions massives, desplaçaments, destrucció d’habitatges i de pobles –amb casos com el d’Al-Araqib, demolit més de 20 vegades el darrer any, severes restriccions a l’hora de construir i l’eliminació d’un mode de vida basat en el cultiu i la ramaderia han acabat indignant una comunitat on l’islamisme polític no deixa de guanyar força i ja té, per exemple, l’alcaldia de Rahat. L’elevadíssim creixement demogràfic dels beduïns –cada dona té una mitjana de 5,5 fills- també preocupa Tel-Aviv, que vol preservar la majoria jueva al Nègueb. «Potser ens expulsaran, però no ens convenceran amb la seva oferta per anar a les ciutats. Tenim dret a decidir on i com volem viure, tot i que ells no ho acceptin», conclou Atia Atameen des de la seva modesta llar de Khasem Zaneh.


*Reportatge publicat amb el número 1.034 del setmanari El Triangle. 21 d’octubre de 2011. 

divendres, 21 d’octubre del 2011

Recordant que és el somriure


“ETA alardea de sus asesinatos y emplaza el gobierno a negociar” (El Mundo). “ETA ni se disuelve ni entrega las armas” (ABC). “Mil asesinatos después, ETA ni se disuelve ni entrega las armas” (La Gaceta). “ETA cesa su actividad armada sin entregar las armas” (La Razón). “El fin del terror” (El País). Un cop més, Spain is different. Durant anys s’ha demanat la fi de la violència d’ETA, però quan la banda armada basca fa el pas i decideix que ja n’hi ha prou (sóc dels que també pensa que el gest és irreversible), ens trobem com la reacció generalitzada de la premsa espanyola no és d’alegria, sinó de crispació. D’odi. De repugna. De ràbia. I, per variar, els grans partits espanyols també han tingut –amb comptades excepcions- un comportament força diferent del que els seus homòlegs britànics van tenir els anys noranta, durant el procés que acabaria amb la violència –si més no a gran escala- al nord d’Irlanda, tant per part de l’IRA com per part dels grups paramilitars unionistes.

Tots els mitjans amb seu a Madrid miren al passat. Afortunadament, a l’epicentre del conflicte polític la visió és una altra. Gara –diari, en la meva opinió, de consulta obligada per conèixer què es cou al voltant de l’esquerra abertzale- aposta per mirar al futur. “Un nuevo tiempo para Euskal Herria”, complementat per “Decisión histórica: Todo una vida por delante”, l’opinió d’Iñaki Soto, director del rotatiu, a la contraportada. Com us podeu imaginar, el to no té res a veure. Aquí hi ha esperança, optimisme, sensació (i certesa) que acaba una etapa i que en comença una altra marcada per la política, pensant que res ha de posar límits a allò que, ara sí en absència de violència, els bascos decideixin.

Malauradament, els catalans sabem que tot i l’absència de violència, l’Estat espanyol es nega acceptar conceptes tan democràticament inqüestionables com el dret a l’autodeterminació dels pobles. Que és incapaç de reconèixer que els ciutadans d’Euskal Herria o dels Països Catalans han de tenir l’opció de decidir si volen formar part del seu estat o, al contrari, volen marxar-ne per formar-ne un de nou. Ara bé, l’enrocament no podrà mantenir-se eternament. Cada cop són més els catalans que aposten per la independència com l’únic camí que pot seguir el Principat (la setmana passada el diari ARA indicava que en un hipotètic referèndum els partidaris del sí s’elevaven al 42%, superant en nou punts als del no). I no tinc cap dubte que al País Basc passa el mateix i que, a diferència de a casa nostra, això sí que tindrà una translació clara als resultats electorals del proper 20-N.

Triomf a les urnes
I això, probablement, expliqui la reacció –d’altra banda gens sorprenent i totalment previsible- dels mitjans i els partits espanyols. Combatre contra ETA els era molt fàcil. Els donava vots. I els ajudava a deslegitimar l’independentisme basc. Detencions, empresonaments, persecucions, il·legalitzacions i una constant criminalització sota l’anatema del “tot és ETA”. Això s’ha acabat. Ara toca el combat polític. El combat dels arguments. Dels discursos. De la gestió. I aquí, PP i PSOE ho tenen força complicat per engrescar un percentatge majoritari de la societat basca.

El tsunami electoral de Bildu el proppassat maig, en les eleccions locals i forals, és significatiu i també explica perquè la banda ha optat per deixar les armes i apostar, com Otegi, Rufi Etxebarría i Rafa Díez Usabiaga –entre molts d’altres- havien decidit feia temps, únicament per la via política per assolir la independència d’Euskal Herria. El 25,5% dels vots a la Comunitat Autònoma Basca, l’alcaldia de Sant Sebastià i la presidència de la Diputació de Guipúscoa van trencar els esquemes de molts analistes i van col·locar la coalició (unió d’Eusko Alkartasuna –una escissió del PNB, Alternatiba –formada per membres sobiranistes d’Esker Batua-, i l’esquerra abertzale) com a segona força més votada, només per darrere del PNB i superant clarament tant el PSE com el PP.

El 20-N l’aspiració d’Amaiur –que als components de Bildu hi suma Aralar, una escissió de Batasuna i, per tant, guanya força- era, fins ara, tenir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats (cinc membres), un resultat inèdit per a l’independentisme basc. Després de l’anunci d’ahir, moltes veus apunten que l’objectiu –gens forassenyat- ha de ser convertir-se en la força hegemònica del País Basc. Sortu, la darrera formació de l’esquerra abertzale il·legalitzada, hauria de recuperar la legalitat aviat, si és que a Madrid algú ha entès que aquesta vegada el procés va de debò i que la famosa Conferència de Pau de dilluns –desqualificada, de nou, per la dreta espanyola i la premsa madrilenya però amb la presència de figures inqüestionables com Brian Currin, Pierre Hoxe o Koffi Annan- també instava els governs espanyol i francès a fer passos per facilitar la pau definitiva.

I el 2013 hi ha eleccions al Parlament basc. L’actual, amb l’absència de l’esquerra abertzale, és totalment esbiaxat i no reflecteix la ciutadania a la que legisla. Un Arnaldo Otegi investit d’una aura gairebé mítica després de convertir-se en el gran protagonista de l’aposta únicament política de l’esquerra independentista basca tot i estar empresonat, hauria de ser excarcerat en els propers mesos. A partir d’aquí, no sembla utòpic pensar que Bildu –o com es digui la coalició que concorri els comicis- pugui ser la força més votada i Otegi rellevi el nefast Patxi López com a lehendakari.

Sí, ETA ha fet mal. Molt de mal. 829 morts, gairebé de 2.600 ferits i milers d’accions armades. Però l’esquerra abertzale i gran part de la societat basca també ha patit (470 morts, 30.000 detinguts, 16.000 empresonats i 7.000 torturats). Perquè malgrat que alguns ho venguin com una batalla entre l’Estat de dret i una banda terrorista, al País Basc hi ha un conflicte polític. I encara està irresolt. Però avui toca pensar que els bascos i basques són més a prop de la llibertat. “Tenim tota una vida per davant. Per primera vegada en molt de temps, hem recordat el que és somriure, perquè tenim la convicció que guanyarem. Està a les nostres mans” (Iñaki Soto, director de Gara). 

dimecres, 19 d’octubre del 2011

lsrael viola la legalitat internacional al deportar excarcerats palestins


Després de més cinc anys de reclusió a Gaza, el soldat israelià Gilad Shalit va ser alliberat dimarts i va poder tornar a casa seva, al poble de Mitzpe Hila, al nord de l’Estat d’Israel. Com a contrapartida, 477 presoners palestins van abandonar les presons israelianes on han estat tancats durant anys. A diferència de Shalit, però, molts no tenien com a destí les seves llars. Es tracta de la primera fase de l’acord assolit entre Hamàs, la formació islamista que governa la franja de Gaza i va capturar el soldat hebreu el juny de 2006, i l’executiu israelià de Benjamin Netanyahu, assolit gràcies a la mediació egípcia. En un parell de mesos, 550 reclusos palestins més també seran posats en llibertat. L’operació, però, amaga diversos punts foscos ignorats pels mass media. 

En total 1.027 presos palestins a canvi d’un soldat israelià. Mentre que no hi ha hagut mes en els darrers cinc anys que la premsa internacional no hagi dedicat algun article a la situació de Gilad Shalit, els reclusos àrabs han estat ignorats i només ara han centrat part de l’atenció mediàtica. Amb tot, no s’ha fet cap menció als centenars de persones víctimes de detencions administratives i sense judici per prendre part en actes de resistència no violenta contra l’ocupació, com ara manifestacions contra el mur, sinó que s’ha volgut destacar només els casos dels que tenen delictes de sang i han quedat en llibertat, irritant les famílies de les víctimes.

Hamàs, que es pot penjar la medalla de l’alliberament de més de mil palestins, i Netanyahu, que pot vanagloriar-se de recuperar Shalit amb vida, apareixen com a triomfadors d’un pacte que permet als primers recuperar la iniciativa política, després de veure’s relegats de la petició de reconeixement de l’Estat palestí a l’ONU que fa unes setmanes va fer Mahmud Abbas, líder de Fatah i president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP. Ara bé, l’acord exclou els presoners palestins de més nivells, com Marwan Barguti –el líder més carismàtic de Fatah-, o Ahmed Saadat  -secretari general del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina-. I encara queden uns 4.500 palestins a les presons israelianes.

Violacions de la Convenció de Ginebra
En un comunicat conjunt, Al-Haq –una organització de defensa dels drets humans- i Addameer –que s’encarrega de treballar amb els presoners polítics palestins- han denunciat que el pacte viola la legalitat internacional, concretament alguns aspectes de la Convenció de Ginebra. Només 27 de les 35 dones empresonades actualment a Israel han estat incloses en la primera fase d’alliberaments, encara que l’acord apuntava que totes les presoneres polítiques serien excarcerades. El més greu, però, segons el comunicat d’Al-Haq i Addameer és que dels 477 presoners alliberats dimarts, 205 no podran reunir-se amb les seves famílies, ja que en comptes de ser retornats a les seves llars, han estat transferits a Gaza o deportats a d’altres països àrabs.

Dels excarcerats originaris de Cisjordània i Jerusalem Est, 18 han estat enviats per un període de tres anys a la franja de Gaza [territori que ha estat el destí de 296 dels alliberats], mentre que 146 hauran de quedar-se permanentment en aquesta depauperada àrea costanera. A més a més, 41 persones han estat deportades a Síria (15), Turquia (11), Jordània (1) i Qatar (14). Segons Sahar Francis, director d’Addameer, l’exili “serveix efectivament com una extensió del seu aïllament previ respecte la seva pàtria i famílies i en molts casos pot ser vista com una segona sentència de presó”. Això implica violar l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que prohibeix els trasllats i les deportacions forçoses de persones protegides i constitueix un crim de guerra, segons Al-Haq i Addameer.  

En el més de cinc anys que Shalit ha estat retingut a Gaza, el territori palestí ha estat víctimes de nombroses incursions i atacs israelians, que han suposat un cost humà i econòmic enorme. La més famosa i sanguinària va ser l’operació Plom Fos, que entre desembre de 2008 i gener de 2009, va provocar l’assassinat de més de 1.400 palestins, a banda de la destrucció de nombroses infraestructures i equipaments.

Vaga de fam
L’alliberament també ha coincidit amb la vaga de fam que un centenar de presos palestins van començar el 27 de setembre per denunciar les deplorables condicions de reclusió que patien. La protesta s’ha aturat després de la promesa israeliana d’acabar amb el confinament solitari dels reclusos. Si en els propers dies no s’implementa, però, la vaga es podria tornar a activar, malgrat que de mitjana els participants han perdut més de 12 quilograms i la seva salut ha començat a patir les conseqüències de l’acció. 

dimecres, 5 d’octubre del 2011

El nen que no ha pogut créixer


Milers de persones atapeïdes en un espai que difícilment supera el quilòmetre quadrat. Carrers estrets. Increïblement estrets en alguns casos. Taxes d’atur que voregen o superen el 50% de la població activa. Sensació de derrota combinada amb una indestructible capacitat de resistència i lluita. Aquests trets són comuns a tots els camps de refugiats palestins. Sorgits a partir del 1948 arran de la creació de l’Estat d’Israel, que va comportar l’expulsió de les seves llars d’unes 750.000 persones en el que es coneix com la Nakba (‘catàstrofe’) pel poble àrab, avui en dia els refugiats segueixen sent un tema clau per resoldre el sempitern conflicte palestinoisraelià.

Res no fa pensar, però, que les actuals negociacions de pau canviïn la situació i els refugiats puguin retornar a les seves llars, malgrat que aquest continua sent el seu anhel, com simbolitzen les claus dels antics habitatges que molt d’ells encara conserven malgrat les dècades passades.

Qualsevol que camini una estona per un camp de refugiats se n’adonarà, tot i ser profà en la matèria, de la presència gairebé constant del dibuix d’un nen. Sembla pobre, va descalç i porta roba esparracada. A més a més, està d’esquena i posa les mans a la part posterior del cos. És fàcil topar-se amb ell al camp de refugiats d’Aida (Betlem), a Balata (Nablús) o el de Jenín. De fet, en qualsevol camp. És el Handala, el personatge més conegut de Naji Salim al-Ali, un dels més cèlebres dibuixants polítics del món àrab.

Nascut el 1969, Handala s’ha convertit amb el pas del temps en un símbol de la resistència palestina contra l’ocupació israeliana. Els motius que van portar el seu autor a parir-lo fa més de quatre dècades segueixen existint, de manera que aquest noiet –que viu atrapat als 10 anys d’edat– és més viu que mai, tot i que Al-Ali va ser assassinat el 1987 a Londres, en un cas mai resolt. Estimat per milions de lectors del món àrab, Naji al-Ali, amb un estil molt crític, va buscar-se molts i poderosos enemics. El Mossad, el servei secret israelià, o algun sicari de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –els dirigents de la qual atacava amb duresa a través de les seves vinyetes–, són, però, els màxims sospitosos del crim.

Autobiogràfic
«Handala va néixer amb 10 anys, i sempre tindrà 10 anys. Aquesta és l’edat que jo tenia quan vaig deixar el meu país. Handala només creixerà quan retorni a Palestina. Les regles de la naturalesa no es compleixen amb ell. Aquest nen és una representació simbòlica de mi mateix i de tots els qui viuen i pateixen la mateixa situació», va explicar Naji al- Ali referint-se al personatge que el va fer més popular.

Nascut a Al-Shajara (Galilea), a causa de la Nakba el futur dibuixant es va convertir en un refugiat i va anar a parar al camp d’Ain al-Hilweh, a Sidó (Líban). Després de viure al camp de Xatila –conegut per la matança que les falanges libaneses hi van perpetrar el 1982 amb la complicitat d’Ariel Sharon– i a Beirut, va treballar un parell d’anys a l’Aràbia Saudita com a mecànic i el 1961, ja de nou al Líban, va començar a publicar els seus dibuixos a la revista Al-Hurriya, gràcies a l’escriptor Ghassan Kanafani, que també va tenir un final tràgic en ser assassinat per Israel el 1971

Autor prolífic –va dibuixar més de 40.000 vinyetes al llarg de la seva vida–, Al-Ali va formar part del Moviment dels Nacionalistes Àrabs al principi de la dècada dels seixanta. Empresonat quatre vegades arran de l’activisme polític al Líban, va establirse més d’una dècada a Kuwait, on va treballar per a multitud de publicacions per, posteriorment, retornar al país dels cedres. A banda del Handala, l’artista també tenia altres personatges coneguts, com ara un home pobre i escardalenc, que representava el patiment i la dignitat del poble palestí i de les classes populars àrabs, i un home gras i opulent que, en contrast, simbolitzava els líders àrabs acomodats que rebien atacs de l’esmolada ploma del dibuixant a causa de les seves claudicacions i polítiques d’esquena al patiment del poble.

Símbol del record
«Handala ha estat molt important per als refugiats, ja que va convertir-se ràpidament en un personatge mediàtic i molt conegut en tot el món àrab. A través d’ell els palestins han pogut projectar la seva situació arreu del planeta», apunta Àlex Hinno, portaveu de la Comunitat Palestina de Catalunya. En aquest sentit, Hinno hi afegeix que el dibuix del nen és un «símbol del record» que permet no oblidar l’existència dels refugiats.

Sarcàstic, commovedor i potser massa atrevit, el dibuixant no deixava indiferent i el seu estil li va comportar un reguitzell de problemes. Les contínues protestes dels dirigents dels països del golf Pèrsic van provocar que fos deportat al Líban al principi dels anys setanta, donant el tret de sortida a la que seria l’etapa més prolífica de la seva trajectòria artística.

Poc després de la Guerra del Yom Kippur –o del Ramadà– (1973) i aprofitant la presència de l’aleshores secretari d’Estat dels Estats Units, Henry Kissinger, va decidir que Handala havia de girar-se d’esquena com a mostra de rebuig a les «solucions foranes» del conflicte entre els àrabs i els israelians. Mai més no va tornar a mostrar el rostre, esdevenint una icona de l’actuació de les potències occidentals que a l’hora de la veritat han donat l’esquena als palestins.

L’esclat de la guerra civil del Líban no va aturar Al-Ali, que, com a bon dibuixant polític, no es va estar de retratar el que succeïa al país, tot i rebre constants amenaces de mort de les diferents faccions que van participar en la contesa, molestes per la mordaç crítica que transmetia en les vinyetes. «Em vaig enfrontar als exèrcits amb caricatures i dibuixos de flors, esperança i bales. El treball a Beirut em va fer apropar-me un cop més als refugiats dels campaments, als pobles i als oprimits», va explicar uns quants anys després. La invasió israeliana del Líban el 1982, amb la connivència de l’Exèrcit hebreu en les brutals matances perpetrades als camps de Sabra i Xatila, van fer reflexionar el caricaturista, que va optar per retornar a Kuwait en considerar que, aquest cop sí, la mort era una possibilitat massa real.

Augmenta la tensió
Handala va continuar evolucionant. El nen dels 10 anys eterns va començar a moure el cap en direcció a la gent que el mirava, puntualment movia les mans de l’esquena, enlairant-les amb ràbia en algunes ocasions, va alçar la bandera palestina i, fins i tot, va llançar alguna pedra. Al-Ali no feia altra cosa que reflectir l’ambient dels camps, on la tensió contra l’ocupació anava en augment.

La Primera Intifada va esclatar el 1987, pocs mesos abans de la mort del dibuixant, i Handala era allà per mostrar, un cop més, que ell es posava al costat dels oprimits. De fet, era i és un d’ells. Independent i rebel contra el poder, Al-Ali va veure’s forçat a emigrar de nou i va marxar de Kuwait el 1985. El motiu? Les pressions de l’OAP, bàsicament a causa de les queixes del seu líder, Yasser Arafat, fart de sortir malparat en les vinyetes del dibuixant.

Londres seria l’etapa final en la vida de l’artista, que va morir el 30 d’agost de 1987, cinc setmanes després de rebre diversos trets al cap per part d’un desconegut. El Mossad, l’OAP, algun règim àrab fart de la popularitat d’un artista amb qui no combregaven? L’assassinat mai no s’ha aclarit, però el dibuixant ja havia comprat, feia temps, un bitllet cap a la immortalitat. Àlex Hinno, però, té clar que darrere de l’acció hi havia l’Estat d’Israel, especialista a cometre assassinats selectius de personatges prominents de la societat palestina.

Immortalitat
«Handala és el testimoni d’una generació que no ha mort ni morirà; per això ell tampoc no abandonarà la vida. És etern i no morirà després del meu final. Espero que no sigui una exageració dir que continuaré vivint a través de Handala, fins i tot quan m’arribi la mort». Anys abans de ser assassinat, Naji al-Ali va pronunciar aquestes profètiques paraules. No es va equivocar. Convertit en un referent, actualment molts caricaturistes se’n reconeixen deixebles. Perquè, tot i els tòpics occidentals, la crítica mordaç i les vinyetes polítiques formen part de la realitat quotidiana de molts països àrabs.

Malauradament, Handala encara no pot créixer, ni mostrar el rostre, ni somiar un futur lliure. Malauradament, els refugiats i bona part dels àrabs fa més de dues dècades que van quedar-se sense un dels seus, que no tenia pèls a la llengua a l’hora de fiscalitzar les corrupteles, el nepotisme i les injustícies dels qui els governen. Al-Ali no tornarà, però un nen refugiat de 10 anys segueix proclamant, amb la seva presència constant i en múltiples formats, que la resistència palestina continua. El trobem en samarretes, en clauers i en tota mena de productes, però això no treu que com a símbol de la lluita per posar fi a una injustícia ja sigui etern.

*Article publicat al número 984 (20 de setembre de 2010) de la revista El Triangle.