Bil'in: el triomf de no rendir-se

Soldats de l’exèrcit israelià han començat a desmantellar avui diumenge la tanca de seguretat, segons la seva pròpia terminologia, que impedia als habitants de Bil’in accedir al 60% de les seves terres, bàsicament plenes d’oliveres. Fa uns dies, els reclutes del Tsahal ja van iniciar el  desmuntatge de les estructures defensives que des de feia anys encerclaven el poble, de tot just 2.000 habitants i situat a uns 15 quilòmetres de Ramal·lah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). L’exèrcit no fa altra cosa que complir una sentència de al Cort Suprema d’Israel, que donava parcialment la raó als habitants de Bil’in i que obligarà a fixar un nou recorregut de la tanca. La sentència és del 2007, per tant han trigat quatre anys a complir-la...

Divendres, en la tradicional manifestació setmanal que des del 2005 reuneix centenars de vilatans i activistes israelians i internacionals, l’ambient era d’alegria, tot i que amb la convicció que cal seguir lluitant per recuperar tota la terra confiscada. Fins i tot, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, hi era present. Una munió de periodistes no van faltar a una cita a la qual, malauradament, no vaig poder anar. Avui, en canvi, mentre la maquinària israeliana començava a tirar a terra la tanca, només hi havia unes desenes de ciutadans de Bil’in i un únic periodista.   

La tanca s’havia aixecat per “motius de seguretat” en l’època que el mur de l’apartheid –mur de separació, segons la terminologia israeliana- va començar a dividir Cisjordània i a fer la vida encara més difícil a la població palestina. Els atacs suïcides palestins contra civils israelians justifica l’aixecament d’una barrera de formigó a ulls de la immensa majoria de la societat hebrea. La realitat, però, és que el mur no es va construir seguint la Línia Verda, la frontera que separava Israel de Cisjordània i Jerusalem Est abans de la guerra dels Sis Dies de 1967. Es va endinsar en territori palestí, confiscant al voltant del 10% de la superfície de Cisjordània, facilitant l’ampliació dels assentaments jueus a la zona i impedint, en molts casos, l’accés a les terres de cultius dels pagesos locals.

Decideixen lluitar

A Bil’in, l’objectiu real era bàsicament reservar espai per expandir l’assentament de Modi’in Ilit. Que la població autòctona perdés més de la meitat de la seva terra cultivable no era res que preocupés les autoritats israelianes. Els habitants de Bil’in, però, no s’hi van resignar i van decidir lluitar. Van organitzar un comitè popular i van apostar per la resistència no violenta i per l’acció directa. En poc temps, Bil’in va convertir-se en un emblema mundial de la lluita palestina. Les manifestacions que se celebren cada divendres contra la tanca –i que també han arribat a d’altres pobles amb problemes semblants com Nabi Saleh, Nal’in o Beit Ummar- han atret l’atenció dels principals mitjans del món. S’han fet documentals sobre el poble. Bil’in avui és un símbol i un símbol guanyador.

Tot i que recórrer a la justícia israeliana implicava, de facto, reconèixer l’autoritat hebrea sobre els territoris palestins, els vilatans van entendre que era l’únic camí per, a curt termini, aconseguir alguna cosa. La Cort Suprema d’Israel va sentenciar el 2007 que la ubicació de la tanca no es justificava per motius de seguretat. Quatre anys després, finalment, la decisió s’està aplicant. La nova barrera se situarà a 600 metres de l’actual i permetrà als vilatans recuperar part de les seves terres, tot i que encara quedarà en gran part en mans israelianes.

“És un moment feliç, però no és un felicitat completa perquè no n’hi ha prou. Volem que ens tornin totes les nostres terres. Tenim el dret a acudir als nostres camps”, m’explicava Mohammad Khattib, un dels líders del comitè popular local i també coordinador del Comitè de Coordinació dels comitès populars. “Es demostra que el camí de la resistència és el correcte, que si insistim i ens ho creiem podem assolir èxits, tot i que el preu sigui molt alt. Molts de nosaltres hem estat arrestats, moltes persones del poble i també activistes han estat ferits en les manifestacions i, fins i tot, dos dels nostres han estat assassinats”, afegeix Mohammad, qui curiosament va conèixer la notícia des de Barcelona i va decidir tornar ràpidament a Palestina.

La resistència no s’aturarà a Bil’in. Probablement la massiva manifestació setmanal (congregava normalment unes 400 persones) s’acabarà. Però hi haurà marxes puntuals i cada setmana una acció directa. Perquè encara no els han restituït tot el que és seu. Perquè l’ocupació continua. Perquè la Cort Internacional de Justícia va dictaminar el 2004 que el mur de l’apartheid és il·legal i Israel no tan sols l’ha tirat a terra, sinó que segueix expandint-lo. Per tot això i per en Rami, el seu pare, en Mohammad, els seus fills. Pel futur. La lluita segueix viva. I avui, els palestins somriuen.