Apartheid i neteja ètnica

Famílies que es resisteixen a cedir les seves terres per a un assentament israelià al barri àrab de Xeic Jarrah reben el suport d’una important xarxa internacional d’activistes  

“Israel duu a terme actes de neteja ètnica a Jerusalem Est”. Milers de vegades aquesta frase ha aparegut en mitjans, sovint allunyats del mainstream, en boca de palestins o d’activistes internacionals en contra de l’ocupació israeliana d’aquest poble. Però ja fa un mes, i per primera vegada, les Nacions Unides (ONU) van utilitzar el terme per parlar de la continua expansió dels assentaments jueus a Jerusalem Est.

Va ser en un informe elaborat per l’investigador nord-americà Richard Falk. L’acadèmic també va esmentar l’expulsió de palestins de les seves llars que es dóna a la ciutat i va instar el Consell de Drets Humans de l’organització multilateral a aprovar resolucions que condemnin la conducta israeliana, tot i que aquestes quedin en paper mullat.

“El patró continu d’expansió dels assentaments a Jerusalem Est sumat al desallotjament forçós de palestins fa que la situació sigui intolerable”, assegura l’informe per concloure que la pràctica "només pot ser descrita en el seu impacte acumulatiu com una forma de neteja ètnica".

Acusat de parcialitat contra l’Estat jueu, Falk no pot visitar-lo, ja que les autoritats israelianes li han prohibit l’entrada. La seva denúncia, però, ha servit d’altaveu pels habitants àrabs de la ciutat tres vegades santa, que són discriminats i maltractats sistemàticament des del 1967, any en què Israel es va annexionar il·legalment Jerusalem Est –violant la Convenció de Ginebra- com a part del seu Estat.

La mateixa llei internacional rebutja aquesta annexió i considera que la banda oriental de la ciutat és territori palestí. No obstant això, les persones que hi resideixen s’han de sotmetre a les normatives hebrees.

El cas de Sheikh Jarrah

Els palestins que viuen a Jerusalem Est no tenen la nacionalitat israeliana, a diferència dels que ho fan dins el territori d’Israel reconegut internacionalment. Únicament tenen la condició de residents, de manera que no poden votar a les eleccions nacionals, però sí en les locals-.

A més, poden perdre el permís de residència si viuen durant set anys fora de la ciutat, tot i que l’autoritat municipal pot retirar-los l’autorització per viure-hi al·legant també altres motius. L’administració israeliana pretén judaïtzar fins on pugui la part oriental de Jerusalem i un camí per fer-ho és facilitar-hi l’establiment d’assentaments de colons, tot i que això impliqui l’expulsió dels residents àrabs.

Silwan, Abu Dis o la part musulmana de la Ciutat Vella són alguns dels barris afectats per la creixent proliferació d’assentaments jueus, tot i que segurament el cas més conegut sigui el de Xeic Jarrah.

La idea israeliana, amb el suport de l’administració estatal, és aixecar la colònia de Shimon Hatzadik, pensada per a 200 famílies. El més greu del projecte és que no es vol tirar endavant en un terreny buit, sinó allà on s’alcen les cases de 28 famílies palestines (la majoria formades per desenes de membres). De moment, quatre ja han estat desallotjades –sense que se’ls oferís cap alternativa per instal·lar-se i que van ser ocupades immediatament pels colons- i 24 més es troben sota una amenaça que podria resoldre’ls el proper 26 de maig als tribunals.

“Aportarem documents que demostren que la propietat dels terrenys és palestina des de fa més de 140 anys. Si a això hi afegim la pressió tant interna com internacional contra el desallotjament, puc dir que sóc optimista sobre la resolució judicial”, afirma en declaracions a EL TRIANGLE Mohammad Sabbagh, el cap d’una de les 24 famílies amenaçades amb quedar-se sense llar per fer espai als colons, bàsicament ultraortodoxos d’extrema dreta.

L’argument jurídic al que s’agafen dues organitzacions israelianes per reclamar la propietat dels terrenys és que abans del 1948 a la zona hi havien viscut jueus, tot i que en cap cas ho havien fet a les cases amb risc de ser desallotjades. Part dels 3.000 habitants de Xeic Jarrah són refugiats palestins que hi van arribar provinents de l’oest de la ciutat o d’altres parts del país després de la creació de l’Estat d’Israel. A través d’un acord amb el Govern de l’aleshores Transjordània i l’ONU, el 1956 van renunciar al seu estatus de refugiats a canvi de rebre en propietat les cases que es van construir en els terrenys ara en litigi.

Mobilització setmanal

Els primers desallotjaments van culminar l’agost de 2009 i des fa poc més d’un any cada divendres se celebra una manifestació al barri en contra el projecte i l’ocupació israeliana de Palestina, i en defensa de les famílies. El que va començar sent una trobada de poc més de vint persones, s’ha convertit ja en una mobilització que congrega setmanalment entre 300 i 400 activistes, bàsicament israelians antisionistes i internacionals.

De palestins, certament, n’hi ha molt pocs, perquè com explica Mohammad Sabbagh tenen por de ser detinguts, ja que al contrari d’israelians o internacionals –que són deixats anar al cap d’unes hores- “poden passar-se setmanes entre reixes, perdre la feina i ser expulsats del barri”.

Sheikh Jarrah Solidarity és l’entitat que impulsa les marxes i coordina la lluita contra els assentaments al barri. Dorit, una de les activistes del moviment, subratlla que gràcies a la pressió realitzada han aconseguit eliminar els check-points que hi havia per accedir-hi. El moviment, però, no és ben vist per la majoria d’una societat israeliana “que ha normalitzat i acceptat un discurs cada cop més racista”.

Sovint, les marxes, de caràcter pacífic, acaben amb actuacions violentes de la policia que el proppassat febrer va detenir-ne quatre dels participants i els va portar a judici demanant que no es poguessin manifestar durant sis mesos. La justícia, però, recentment ha condemnar la policia a indemnitzar els detinguts amb uns 5.000 euros en total i ha subratllat que el dret a manifestar-se és un “pilar fonamental en qualsevol sistema democràtic”.   

“Nosaltres volem que tothom que visqui aquí tingui els mateixos drets civils, no sigui expulsat ni disparat, tal com passa als palestins. Els assentaments a Jerusalem Est no fan altra cosa que retallar drets als palestins i per això creiem que hem de solidaritzar-nos-hi i treballar amb ells”, afegeix l’activista israeliana.

Sabbagh, de la seva banda, agraeix el suport del moviment de solidaritat i explica, des del pati d’una de les cases ocupades pels colons –que es miren la protesta impertèrrits conscients que gaudeixen de la protecció de la policia i l’exèrcit-, que no hi ha contacte entre els vells residents i els nouvinguts al barri, sense negar l’existència de tensions. La realitat, però, és que lentament van apareixent banderes israelianes, símbol de tot assentament, a Xeic Jarrah en un projecte que somia amb eliminar la identitat palestina de Jerusalem.  

Greuge històric

La igualtat de drets entre els jueus i palestins que resideixen actualment a Jerusalem és tota una utopia. Mentre que la inversió a favor dels primers no ha deixat d’augmentar, els segons veuen com els seus barris estan mancants d’alguns dels serveis més bàsics, com ara el clavegueram. Segons denuncia Sheikh Jarrah Solidarity, hi ha més de 160.000 palestins a l’est de la ciutat que no estan connectats adequadament a la xarxa d’aigua. Un absentisme escolar que supera el 50% i un 65% de la població vivint sota el llindar de la pobresa són altres dades que demostren els greus problemes que té la part àrab de la ciutat, on s’hi destina només una ínfima part del pressupost municipal. Des del 1967, any de l’annexió, s’han construït més de 50.000 habitatges per a jueus promoguts per l’Estat a Jerusalem Est. En canvi, en el cas dels palestins no és que no hi hagi hagut cap promoció d’obra pública similar, sinó que pràcticament no els donen permisos d’obra. Tot plegat el que busca és incentivar la marxa de la població autòctona, en benefici dels colons que garanteixen el caràcter jueu de la ciutat. 

*Reportatge publicat amb el número 1013 de la revista EL TRIANGLE 

Recomanació

Us passo l'enllaç amb un vídeo de Mira Awad, una de les cantants més famoses i reconegudes internacionalment que hi ha ara mateix a Palestina. Aposta per la concòrdia i la pau i ha fet concerts conjunts amb la israeliana Noa, fet que provoca que no estigui gaire ben vista per amplis sectors de la seva societat.