diumenge, 23 de gener del 2011

Uns avancen lentament mentre que d'altres reben amenaces

Els governs autonòmics o regionals són un dispendi innecessari. Només es dediquen a malbaratar recursos en qüestions que no interessen els ciutadans, que saben perfectament que la gestió només és eficaç quan totes, absolutament totes, les decisions transcendents es prenen des de la capital estatal, sigui Madrid, París, Londres o qualsevol altre. En moments de crisi, ja sigui econòmica o política, el millor seria retirar competències a les cambres regionals o, encara millor, suspendre-les directament.

Sembla que el que fins ara era un somni humit per a molts polítics espanyols, ja fossin del PP o del PSOE, comença a prendre forma d’una amenaça seriosa per a tots aquells que creiem que el poder ha d’estar el més a prop possible dels ciutadans. Amb l’excusa de la crisi econòmica, el que només s’atrevien a dir alguns dels membres més sonats de la Brunete Mediàtica, ja ha aparegut com a globus sonda en boca de membres del Govern espanyol, que presideix el socialista José Luis Rodríguez Zapatero.

Cada cop som més els que pensem que l’únic camí que té Catalunya per avançar és disposar del seu propi Estat, però des de Madrid faran tot el possible per ofegar-nos i, d’entrada, somnien amb retallar competències autonòmiques. Ja veurem si ho aconsegueixen, però les dades deixen clar que la major del dèficit de l’Estat espanyol correspon al Govern central, no pas a les autonomies o als municipis. L’ofensiva recentralitzadora de Madrid, però, ja ha endegat i en funció dels resultats de les properes eleccions estatals i de l’evolució econòmica –algú se’n recorda de quan algunes llumeneres parlaven del miracle econòmic espanyol?- l’amenaça podria transformar-se en realitat. En una perillosa realitat. O en una excitant realitat, atès que seria, de ben segur, una nova fàbrica d’independentistes. 

                                           El Parlament d'Stormont.

El mirall nord-irlandès
En tot això pensava fa uns dies, quan en un dels meus passeigs dominicals fora de Belfast vaig decidir apropar-me a Stormont, que acull uns magnífics jardins i, per sobre de tot, la seu del Parlament d’Irlanda del Nord. El somni que moltes veus de Madrid tenen de retallar competències a la Generalitat s’ha portat a terme de forma força més salvatges a l’Ulster en diverses ocasions. Algunes vegades ha estat per la violència –durant els anys més salvatges dels Troubles l’Assemblea nord-irlandesa estava suspesa- i d’altres per la manca d’acord entre els partits nord-irlandesos a l’hora de gestionar el seu propi Govern.

Ara, però, sembla que Stormont gaudeix d’una estranya estabilitat i només és notícia per afers força més mundans, com ara l’afer sentimental d’Iris Robinson –l’esposa del primer ministre, Peter Robinson, líder del probritànic Partit Democràtic Unionista (DUP)- amb un jovenet de 19 anys. L’escàndol va créixer com una bola de neu i va estar a punt de costar al càrrec a Robinson. No tot és propi de la premsa rosa política. Al març de l’any passat es confirmava el traspàs a l’Assemblea nord-irlandesa de les competències en Justícia i Seguretat (Interior), fins aleshores en mans de Londres. 


L’acord, avalat de forma majoritària tot i que no unànime pel Parlament d’Irlanda del Nord, va ser històric ja que suposava que les competències sobre la policia serien de Belfast i no de Londres. Durant els anys més durs del conflicte, la temuda RUC va fer estralls entre la comunitat catòlica. En un gest que refermava la seva aposta per la reconciliació, el Sinn Féin va avalar el traspàs d’aquestes competències. El Govern regional va assumir-les 12 anys després dels històrics acords de Divendres Sant entre els partits unionistes-britànics i republicans-irlandesos. Si el migrat Estatut que tenim es desenvolupa el mateix ritme ho tenim clar! Potser és que només hi ha un camí...

Un llarg camí
El Parlament d’Irlanda del Nord va funcionar amb relativa normalitat del 1921 al 1972 com a cambra regional, amb poques competències. El 1972, l’any del Bloody Sunday –la sagnant matança de manifestants pacífics que reclamen els mateixos drets pels irlandesos que pels britànics-, el Parlament va ser abolit i no es va recuperar fins el 1998, després dels ja esmentats acords de Divendres Sant. Des d’aleshores, però, s’ha suspès en diverses ocasions i, per exemple, del 2002 al 2007 no va funcionar (tot i que el 2003 es van celebrar eleccions per escollir els integrants de la cambra). Els assumptes nord-irlandesos es van decidir, de nou, des de la capital britànica.  


El 2007, amb la victòria del DUP de l’anomenat Dr. No Ian Paisley als comicis, Stormont torna a funcionar i des d’aleshores ha anat recuperant competències. Primer, l’executiu estava encapçalat per l’històric enemic dels republicans Ian Paisley, que el 2008 va cedir el testimoni a Peter Robinson. El número dos de l’executiu és Martin McGuinness, la mà dreta de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin, l’històric partit dels republicans irlandesos i la branca política de l’IRA.

Hi ha pocs dubtes sobre el fet que McGuinness també va ser un dels principals dirigents del grup armat i que la seva doble presència (al braç polític i al braç armat) va ser clau per conduir a bon port el procés de pau. El tàndem Adams-McGuinness podria tenir equivalents a l’esquerra abertzale, però l’amplitud de mires dels polítics britànics dels anys 90 era bastant superior a la dels seus homòlegs espanyols.

Tot i que el DUP i el Sinn Féin eren, no fa pas tant, enemics irreconciliables, ara comparteixen govern i sembla que la convivència no va tant malament com això. El maig hi haurà noves eleccions que, probablement, confirmaran l’hegemonia d’aquests dos partits, en detriment de l’unionista UUP i l’irlandès SDLP, els moderats de les dues comunitats. El dubte, però, serà veure si el Sinn Féin és capaç de retallar distàncies amb el DUP, que ara té vuit escons més a Stormont (36 a 28). El creixement demogràfic dels catòlics és superior als dels protestants i a la llarga això podria decantar la balança cap al bàndol històricament oprimit. Caldrà veure quants escons suma el Partit de l’Aliança, que en té set i inclou membres de les dues comunitats enfrontades. En definitiva, tot plegat desprèn certa normalitat. 

                                           El camí de retorn.
 
Uns, a poc a poc, caminen cap a una certa normalitat i avancen  –tot i que el Parlament irlandès té menys competències transferides que el seu homòleg català-, mentre que els altres  veiem com se’ns apropa l’amenaça de la involució. I mentrestant, un va pensant, somiant, vivint i aprenent a Belfast. I gaudint d’un matí de sorprenent sol radiant a Stormont. I reflexionant sobre les batalles polítics i els enfrontaments armats que ha viscut aquesta terra. Potser és el moment d’una pinta. Cheers!

dimarts, 18 de gener del 2011

Ovelles, whisky i l’Armada Invencible


Prats increïblement verds que sorgeixen com bolets només sortir de la ciutat, una costa de vertigen infinita, uns penya-segats espectacularment verticals que planten cara a un mar embravit, unes muntanyes constants ideals per a l’aïllament i tot un repte per a les comunicacions. I una meteorologia aspra, dura, que no dóna treva. Irlanda, si més no el que he pogut veure fins ara, és un país preciós des d’un punt de vista paisatgístic. Té uns paratges brutals. La natura ha estat generosa amb els irlandesos que, d’altra banda, no es pot dir que siguin un poble que hagi tingut la sort de cara durant la seva llarga història.

Si el dia acompanya, cosa que en aquesta època de l’any passa poques vegades, capbussar-se per certes zones del país és un luxe per als sentits. La costa nord de l’Ulster és senzillament meravellosa. Potser sí que la pluja constant no ajuda a passejar-hi. Potser sí que el fred intens treu les ganes d’apropar-s’hi. Però sí alguna vegada aneu a petar a aquestes terres no ho dubteu: la costa nord ha de figurar com a visita imprescindible en la vostra agenda. Carrick-e-Rede, Bushmils, Dunluce Castle i, per damunt, Giant’s Causeway mereixen una, dues, tres o les visites que faci falta. 



Ubicat al nord-est de l’Ulster, el comtat d’Antrim és el més proper a Escòcia de tota l’illa. Aquest fet no és banal, ja que les migracions a banda i banda han estat una constant en els darrers segles. Durant l’edat moderna, de fet, colons escocesos van aliar-se amb els anglesos per dominar Irlanda i oprimir els irlandesos, que mai van acceptar de bon grat aquesta submissió imposada. Tot i que la qualitat de vida a la regió actualment no és ni molt menys dolenta, no fa pas tants anys era molt complicat viure-hi. El clima extrem i la manca de camins en condicions van convertir els valls del nord d’Antrim en territoris gairebé aïllats.

Parada a Bushmils
L’agricultura i la ramaderia van ser, durant molt anys, l’única sortida econòmica de la zona. Avui dia, de fet, el seu pes en l’economia nord-irlandesa encara és molt superior al de la resta del Regne Unit. Els inacabables prats verds estan ocupats permanentment per ramats d’ovelles, que aquí es poden comptar per milers. El turisme s’ha convertit en una font d’ocupació molt important a Antrim, gràcies a la presència, fonamentalment, dels Giant’s Causeway, la principal atracció de l’illa. Ara bé, per combatre el fred els irlandesos fa molts anys que van adoptar l’alcohol com a arma i aquesta àrea no és una excepció. El màxim exponent és Bushmils, una petita població que acull la destil·leria de la marca de whisky del mateix nom. Tot i que a Barcelona costa trobar-lo, aquí el Bushmils és omnipresent. De fet, amb Jameson és el whiksy més famós del país.  



Com he comentat, el turisme s’ha convertit en una font molt important d’ingressos per aquesta àrea. Una de les principals atraccions és Carrick-a-Rede, un paratge preciós amb unes vistes increïbles i que té un pont penjant d’uns 20 metres. Instal·lat inicialment per facilitar la feina als pescadors de salmó, ara bàsicament serveix per recaptar a lot of money (cobren quatre lliures per creuar-lo). Sigui com vulgui, la visita val la pena. La natura en tot el seu esplendor. Uns quants quilòmetres a l’oest trobareu Dunluce Castle, les ruïnes d’un magnífic castell que durant un any va ser propietat dels MacDonell, un clan d’origen escocès. 


                                           El famós pont.

L’Armada, humiliada
Durant el segle XVI Espanya era una potència. Sembla mentida tenint en compte el pes d’aquest país en el panorama internacional actualment, però a vegades la història té aquestes coses. Amb l’objectiu d’aturar el creixent control dels oceans que començava a tenir Anglaterra, el rei espanyol, Felip II, va decidir-se aliar-se amb els irlandesos –que en aquella època s’enfrontaven a la reina Isabel I per protestar contra la seva política de plantacions que afavoria els colons anglesos i escocesos en detriment dels nadius-. La marina britànica, però, va conèixer l’atac amb antel·lació i l’anomenada Armada Invencible va virar cap al nord des de Calais (França) i va costejar la costa irlandesa. Un temporal va provocar el naufragi de bona part dels vaixells de l’Armada davant la costa del país, deixant una allau de morts precisament molt a prop del Giant’s Causeway. Va ser el cant del signe de l’imperi espanyol, que a partir d’aquí aniria perdent poder i influència. Fins avui (i que duri!).

Més enllà d’aquest episodi històric i de la humiliació espanyola, contemplar les espectaculars estructures que conformen l’anomenada Calçada del Gegant és molt plaent. Diversos milers de pedres d’origen basàltic s’uneixen conformant, probablement, l’espai més increïble de tot Irlanda. A tots els catàlegs turístics apareix. I tot i que el termòmetre s’apropava als 0 graus, el vent bufava amb força i la pluja ens acompanyava, la Calçada del Gegant era plena de turistes. La veritat és que no tinc paraules per definir l’entorn. Aneu-hi. I deixeu-vos portar. Relaxeu-vos. Respireu tranquil·lament. I mireu. La natura, espectacular, lluint-se davant nostre. 





Amb les imatges gravades al cap (i sobretot, a la càmera!) tocava tornar a Belfast. Després d’un dia de whisky i paratges increïbles, què millor que apropar-se a un dels pubs amb més pedigrí republicà de la ciutat i escoltar un magnífic concert de música irlandesa? Oh yeah, començo a sentir-me molt bé en aquesta illa. Llàstima, com sempre, de les barreres lingüístiques. Gártha!!!

divendres, 14 de gener del 2011

Murs que no acaben de caure

Ceuta i Melilla. Arizona. Cisjordània. El Sàhara Occidental. Nicòsia (Xipre). Rio de Janeiro. El Caixmir (frontera de l’Índia i el Pakistan). Botswana. Belfast. Tots aquests llocs (ja siguin ciutats, regions o estats) estan units per un element, vergonyós es miri com es miri: la presència d’un mur de formigó que separa  dos territoris que impedeix la llibertat de moviments de les persones que hi viuen, que escanya econòmicament les àrees properes...Els motius  que suposadament justifiquen la seva presència són diversos: n’hi ha de polítics i que s’han aixecat després d’algun conflicte bèl·lic (Caixmir, Xipre, Sàhara Occidental,...); n’hi ha d’econòmics, que pretenen evitar la perillosa immigració (Ceuta i Melilla, Botswana); i també n’hi ha que simplement separen la part de la ciutat que ha prosperat de les faveles (Río de Janeiro), que han de quedar amagades a ulls del món.

El 1989 queia el mur de Berlín. Se’ns va vendre la idea que s’havia acabat la divisió del món en dos blocs, que la llibertat havia triomfat i bla, bla, bla. Ara sabem que, evidentment, no era cert. Des d’aleshores, algun altre mur ha caigut, però també se n’han aixecat de nous. I n’hi ha que ja hi era i, simplement, segueixen dempeus. Un d’aquests és el de Belfast. A l’inici de l’època més cruenta dels Troubles –els enfrontaments entre els catòlics-republicans irlandesos i els protestants-unionistes britànics, que tenien el suport de l’exèrcit de Sa Majestat-, el Govern de Londres va decidir aixecar diversos murs a les principals ciutats d’Irlanda del Nord amb l’objectiu de separar les dues comunitats.

                                           La Peace Line de Belfast.

Els murs, que tenen el cínic nom de Peace Lines (Línies de Pau), es van construir el 1970 i 40 anys més tard alguns encara hi són, tot i que el 1998 es va signar el cèlebre acord de Pau de Divendres Sant i que a dia d’avui el Govern d’Irlanda del Nord està format conjuntament pels unionistes del Partit Democràtic de l’Ulster (DUP, en anglès) i els republicans del Sinn Féin, que lidera el cèlebre Gerry Adams. En principi, el procés de pau nord-irlandès ha estat modèlic i se’ns ha repetit manta vegades que ha estat un èxit. Segles d’enfrontaments i 30 anys sagnants (del 1969 a mitjans dels anys noranta van morir més de 4.000 persones arran del conflicte de l’Ulster), però, provoquen que l’odi segueixi ben present i que les dues comunitats, lluny d’unir-se, continuïn covant ressentiments, ganes de venjança i sectarismes.

El check-point de West Belfast
Després de passar uns dies a Cisjordània (Palestina) el passat estiu, pensava que trigaria temps a tornar a creuar un check-point. Només m’ha calgut arribar a Belfast per fer-ho. Aquí ja no hi ha ara ni soldats apuntant-te des de torres de vigilància, ni controls de seguretat i passaports, però no costa gaire imaginar-se com devia ser viure a West Belfast, la zona que va concentrar bona part dels enfrontaments entre irlandesos i britànics, fa 20 o 25 anys. Si es ve de Shankill Road (el carrer més famós de la part protestant) i es vol anar a Falls Road (el seu homònim del bàndol republicà) s’han de creuar un parell de portes. Ho fem amb un Black Taxi i són obertes, però el taxista (un gran font d’informació) ens explica que a les sis de la tarda les tanquen i que romanen barrades tot el cap de setmana. Ara bé, el pas només està limitat per als membres de l’altra comunitat, és a dir, els catòlics no poden anar a l’àrea protestant a partir d’aquesta hora i a la inversa, si més no per aquest punt (s’ha de dir que hi ha altres accessos des del centre de Belfast).  

                                           Checkpoint a West Belfast per passar a la zona republicana.
                                        
Aquesta separació no només és física, sinó també mental. Més d’una dècada després dels Acords de Pau, la unió entre republicans i unionistes segueix semblant una quimera. Al voltant d’unes tres quartes parts dels joves de West Belfast no han tingut mai cap contacte amb membres de l’altra comunitat, no hi ha barreja, cadascú defensa els seus màrtirs (uns semblen resistents i els altres carnissers, però això només és la meva opinió...). Sí, la vida és més fàcil avui dia a Irlanda del Nord que vint anys enrere. Sí, el nombre d’assassinats amb una motivació política s’ha reduït a xifres gairebé irrisòries. Sí, Belfast és actualment una ciutat molt segura per a qui la visita o hi viu un temps (no cal que patiu!). Però la tensió, si més no a West Belfast, encara es pot palpar.

El turisme polític té en Belfast un dels seus destins per excel·lència i els anomenats Blacks Taxis i altres companyies s’aprofiten de la situació per fer calaix. Realment, la ciutat està vivint una mena de boom turístic i s’està desenvolupament ràpidament, però els nivells d’atur i de pobresa a l’oest segueixen sent molt importants. I això fa que, malgrat la pau tensa, els rancors, els odis, les pors i les enemistats aflorin de nou. El mateix taxista ens ha explicat que tot i que l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) ja fa temps que va deixar les armes, el suport a algunes de les seves escissions que segueixen actives ha augmentat darrerament. Dubto que tot plegat provoqui aldarulls i enfrontaments com els del passat, però si l’economia empitjora gaire, de ben segur que tornarien els assassinats intercomunitaris a la ciutat, tot i que no ni en la quantitat ni en la qualitat que abans. 

                                           Mural de Shankill Road.

L’au fènix dels irlandesos
Avui ens hem endinsat a Shankill Road amb el Black Taxi i tot i que l’anglès del conductor era bastant indesxifrable (encara no en sé prou per entendre l’english pub!), ens hem assabentat de coses força interessants. Comparats els murals de les dues bandes, ja puc confirmar la teoria que els dels republicans són força més interessants des d’un punt de vista artístic i força menys violents pel que fa al missatge. Ells eren la part més dèbil, la minoria a Irlanda del Nord, i no tenien el suport de l’Estat al qual pertanyen (el britànic), a diferència dels unionistes. Els murals de Shankill Road transmeten bàsicament odi, ràbia, violència, superioritat. Només parlen de victòries i recorden carnissers com Stevie McKeag anomenat TopGun i recordat perquè va ser capaç d'assassinar 14 republicans. Una joia!

                                                         El mural dedicat al carnisser TopGun.


El cantó republicà més proper al mur té proteccions especials [vegeu foto] contra els atacs que patien des del costat unionista, amb la connivència de l’exèrcit britànica i la policia nord-irlandesa (la temuda RUC). Veient les gàbies m’he traslladat de nou a Hebron (Palestina). A prop d’aquestes gàbies protectores hi ha un memorial d’algunes de les víctimes republicanes en el conflicte. A l’entrada de l’espai hi ha el símbol de l’au fènix, tot un referent pels irlandesos. L’IRA va jugar un paper molt important a principis del segle XX, durant la guerra de la independència d’Irlanda contra els britànica. A finals del 60 va tornar per protegir els catòlics de les brutalitats dels unionistes. Evidentment que també va provocar molts morts. Però el major creixement demogràfic dels catòlics pot acabar provocant que el següent renaixement de l’au provoqui, finalment, la unitat d’una illa que porta 90 anys separada en dos estats. 

                                           Les gàbies de West Belfast.  

                                                       L'au fènix dels irlandesos.

diumenge, 9 de gener del 2011

Derry: la història irlandesa resumida en una ciutat


Milers d’exiliats repartits per tot el món, protagonisme en les dues guerres mundials, epicentre dels Troubles i, actualment, ciutat en transformació i punt de visita imprescindible per a tot aquell que tingui inquietuds polítiques. Parlo de Derry, la segona ciutat més gran d’Irlanda del Nord, amb poc més de 80.000 habitants. La història d’Irlanda està plena d’invasions, guerres, fams, divisions, conflictes...i Derry té la particularitat que ha jugat un paper important en tots els esdeveniments cabdals que ha viscut aquesta illa de l’Atlàntic Nord.

Situada a la riba del riu Foyle, el gener no seria el millor moment per visitar la ciutat, però ja em teniu equipat amb el meu triplet particular (gorra, guants i bufanda, sí!) fent el guiri. El fred era impactant i a mig matí s’ha posat a nevar. El guia, un paio molt entranyable d’uns 60 anys, ja ha deixat clar que ell sempre fa la visita, per més que plogui, nevi, o tot estigui glaçat. Sí senyor! Després de gairebé una setmana per aquestes terres, i patint cada dia un fred molt més intens que el de Sant Vicenç, ja puc dir que els irlandesos estan acostumats a les inclemències meteorològiques i el que per nosaltres seria un impediment, per a ells només és un fet quotidià. Plou i no porten paraigües. Neva? Doncs, es posen un barret i a seguir caminant. Sempre amb un somriure a punt.



Fundada al segle V, la ciutat va viure una època molt convulsa durant els segles XVI i XVII, després de l’arribada de nombrosos colons anglesos i escocesos. Precisament, pels britànics la ciutat s’anomena London-Derry, ja que bona part dels anglesos que s’hi van establir per aquella època provenien de Londres. Tot i que els catòlics sempre hi han estat majoria, la derrota del rei Jacob I a mans de les forces orangistes (de l’ordre d’Orange –algun dia faré un post explicant qui són), va donar el poder als protestants i, de fet, la catedral més antiga que hi ha Derry és d’aquesta confessió.

Malgrat el fred, la visita ha anat prou bé i si a sobre el meu english progressés més ràpid ja hauria estat genial (hauria entès el guia força millor)...En fi! La ciutat s’està recuperant ràpidament del conflicte polític de les darreres dècades i avui transmet vitalitat i energia. Ara bé, això no significa ni molt menys que estigui donant l’esquena a la seva història. Passejar-hi, però, és tot un luxe per els sentits. Derry té un dels recintes emmurallats millor conservats de tot Europa i el seu casc històric és molt interessant. Situat en un petit turó, des de les muralles divisem Bogside, el barri catòlic per excel·lència i l’epicentre de la resistència republicana contra l’ocupació britànica durant bona part de la segona meitat del segle passat. 



Free Derry
En aquesta època de l’any, el Museum of Free Derry no està obert els dissabtes i he hagut de fer la visita per Bogside sense cap guia local que m’expliqués les històries que s’amaguen darrere de cada un dels 12 espectaculars murals que hi ha pintats en aquest barri. Només trepitjar-lo, i abans que veiés cap pintura, un nadiu em deu haver vist perdut (l’orientació no és un dels meus forts) i m’ha indicat on havia d’anar. Quan li he dit que era català, m’ha contestat que té un fill vivint a Vitòria i que ell ha estat moltes vegades a la Basque Country. Oh yeah!

A diferència del que vaig sentir a Falls Road, passejant per Bogside no he tingut la sensació de trepitjar una zona especialment degradada, tot i que desconec la situació econòmica que viu el barri. En tot cas, la visita val molt la pena. Del 12 al 14 d’agost de 1969 els ciutadans del barri van revelar-se contra la RUC, la molt odiada policia nord-irlandesa de l’època, bàsicament perquè protegia la situació de privilegi dels unionistes. Segons molta gent, aquells dies marquen l’inici dels Troubles i de la militarització del conflicte de l’Ulster, que en 30 anys es cobraria prop de 4.000 vides. Sigui com vulgui, durant gairebé tres anys, Bogside va esdevenir una espècie de ciutat independent que escapava del control britànic i on la policia no s’atrevia a entrar-hi. Per tot plega, quan passeges per Bogside, en concret per Rossville Street, veus ràpidament un cartell que et recorda que estàs entrant a Free Derry.


Aquesta independència de facto va concloure l’estiu de 1972, quan l’exèrcit britànic va entrar-hi a sac. Prèviament, el 30 de gener d’aquell any, una marxa pacífica convocada per l’Associació dels Drets Civils va ser brutalment reprimida amb el resultats de 14 innocents morts. És el que es coneix com a Bloody Sunday (potser alguns heu vist la pel·lícula que parla dels fets). Després d’aquesta jornada sagnant, els britànics no van aconseguir altra cosa que augmentar el nombre de joves irlandesos disposats a unir-se a les files de l’IRA. 



Els murals, que van ser pintats entre 1997 i 2001, mostren escenes d’aquell dia o d’altres jornades repressives. També hi ha espai, però, per a la reconciliació, com ara la pintura dedicada a Annete McGavigan, una jove de 14 anys que va morir accidentalment a causa del foc creuat el 1971. El mural pretén ser un homenatge a tots els nens (dels dos bàndols) morts durant el conflicte. Si creuem el riu Foyle, anem a parar a Waterside, on també hi ha algunes pintades, en aquest cas pro-unionistes. A diferència dels murals de Bogside, amb un nivell artístic inqüestionable i que són el màxim atractiu turístic de Derry, a Waterside n’hi ha pocs i estan força descuidats. A més a més, transmeten únicament ràbia, odi i ganes de carregar-se “l’enemic”, mentre que els de Bogside no van en aquesta línia. Són més constructius. En fi...(ja sé que se’m noten les simpaties...).

                                                        L'homenatge a Annete McGavigan.

                                          El mural més conegut de Waterside.

Sandinos
El fred apretava, i molt, la neu ha estat substituïda per la pluja i tenia la sensació que una tal hipotèrmia volia tenia una cita amb mi. Afortunadament, en aquest país sempre hi ha un pub on aturar-se. He anat a petar al Sandinos, segurament un dels espais més interessants de Derry per prendre una pinta. El pub està dedicat als sandinistes i hi ha un munt de referències sobre moviments revolucionaris llatinoamericans (també n’hi ha de Palestina, del País Basc i alguna referència al bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola). És curiós perquè l’empobriment de la ciutat, que va ser profund després de la divisió d’Irlanda (anys vint) i que va deixar enrere uns anys de prosperitat per a Derry, va provocar que autòctons s’establissin als Estats Units, Canadà, Anglaterra, Austràlia, Nova Zelanda...Però el lloc més acollidor que he trobat està dedicat a la revolució nicaragüenca. Viva Sandino!    


dijous, 6 de gener del 2011

Crisi? Però sí sempre hem estat en crisi!

Any nou, vida nova.  És un tòpic. Però, casualitat o no, en el meu cas sembla que serà cert. Canvi de ciutat, canvi de país, canvi d’idioma,...Després de superar un 2010 complicat a nivell personal, he començat el 2011 establint-me a Belfast, la capital d’Irlanda del Nord, amb l’objectiu de millorar el meu lamentable anglès durant els propers mesos. La distància, però, no farà allunyar-me d’una de les meves passions: el periodisme. Intentaré actualitzar amb certa regularitat el blog, ja sigui amb curiositats sobre la meva estada a la ciutat o amb entrades més periodístiques. Quan torni de Belfast vull marxar uns mesos més a una altra part del món. D’aquí el nom del blog: periodista itinerant.

Porto pocs dies a la ciutat i tot que ja n’he trepitjat alguns dels racons més interessants, encara no estic en condicions de fer-ne una dissecció precisa. De la resta del país no cal ni parlar-ne. No he vist res més enllà de Belfast. Evidentment, encara no hi conec gaire el gent i el poc domini de l’idioma m’impedeix tenir converses gaire profundes. Temps al temps (espero!). Una de les primeres impressions que he tingut és que Belfast intentarà tirar endavant i deslliurar-se de la imatge de ciutat conflictiva i perillosa que durant dècades l’ha acompanyat.

Els troubles (els enfrontaments entre republicans irlandesos i unionistes probritànics –que eren majoria , tenien el poder i el suport de la política i exèrcit britànic) cada cop queden més lluny i a dia d’avui Belfast és una ciutat tranquil·la i molt segura. Es podria dir que tothom coincideix en què ara s’hi viu molt millor que fa uns anys i que la calma política s’ha traduït també en una millora econòmica. Ara bé, la crisi també colpeja amb força aquestes terres, tot i que s’ho prenen amb resignació i, fins i tot, amb cert humor. “Crisi? Però sí sempre hem estat en crisi aquí!!! No estem notant res especial!!”, m’ha comentat un dels professors de l’escola on estudio.

Quan el conflicte nord-irlandès va encarar la resolució definitiva, arran dels acords de pau de Divendres Sant de 1998 –precedits per les converses al més alt nivell entre els governs britànics i irlandès i els representants dels principals partits de l’Ulster-, les companyies estrangeres van decidir que havia arribat al moment d’aterrar a Belfast. La ciutat, i sobretot el seu centre, va modernitzar-se però tot just quan els diners semblava que corrien amb certa normalitat capitalista (res a veure, però, amb la bogeria especulativa de la República d’Irlanda) va esclatar la crisi econòmica mundial. Des d’aleshores l’atur ha augmentat, tot i que no arriba ni de lluny als nivells de casa nostra.


Ara bé, tot plegat ha servit perquè el rostre de Belfast canviï. Passejant pel centre no es té la sensació de visitar cap lloc especial perquè veiem bona part dels restaurants, cafès i botigues que ocupen un espai similar a bona part de les capitals europees. Maleïda homogeneïtzació!!! Sort dels pubs! La ciutat n’és plena, però també n’hi ha molts sense cap personalitat. Això sí, n’hi ha prou buscant una mica per trobar-ne d’especials, com ara la Whites Tavern, que està oberta des del 1630. I sí, és la més antiga de Belfast. Llar de foc, mobiliari antic, ambient familiar, música tradicional en viu i una magnífica pinta de la cervesa que voleu conviden a passar-hi una bona estona. Us hi apunteu?

En properes entrades miraré d’explicar-vos més coses del centre de Belfast, a mida que me’l conegui millor. De moment, cada dia faig llargues caminades acompanyat d’un fred sever però suportable i (oh, sorpresa) els sempitern núvols que tenyeixen constantment de gris el cel de la ciutat. Veure el sol serà un dels reptes de la meva estada (de moment només ens hem trobat un dia de quatre).

La situació política que s’ha viscut, i de la qual encara en queden reminiscències, va ser una de les principals motivacions que va portar-me a Belfast. L’epicentre dels troubles a la ciutat era West Belfast, la zona més deprimida i degradada. Actualment, els enfrontaments han desaparegut, però no hi ha convivència ni coexistència entre republicans i unionistes. Cada comunitat viu als seus carrers i no interactua amb membres dels seus (antics) enemics. Els irlandesos es concentren al sud de West Belfast, al voltant de Falls Road, mentre que els unionistes –que bàsicament són protestants- ho fan a Shankill Road. Estan separats encara avui per un mur, cínicament anomenat Peace Line. Els murals, sobretot a la zona republicana, són espectaculars i s’han convertit en un dels principals atractius turístics de la ciutat [us en penjo alguns].


 
Bobby Sands, tot un mite.

En trepitjar la zona, però, un de seguida és conscient que l’àrea segueix degradada. És el barri obrer per excel·lència de Belfast i aquí sí que les marques del conflicte segueixen presents. Segurament passaran dècades abans que desapareguin del tot i que la divisió entre uns i altres s’acabi. El creixement demogràfic dels catòlics a tot Irlanda del Nord també podria provocar que durant aquest temps acabin arrabassant la majoria als protestants i assoleixin el seu principal objectiu polític: la unitat de la illa d’Irlanda en un únic Estat. Records als màrtirs dels troubles, pintades a dojo (amb alguna estelada), presència constant de banderes irlandeses i predomini absolut del color verd. Aquests són alguns dels trets de Falls Road on necessitaré millorar molt el meu anglès si vull entendre’m amb els cambrer/es dels pubs i que ells m’entenguin. Per dir-ho finament, el seu accent és força tancat. Estic segur, però, que Falls Road serà gairebé un lloc de peregrinació setmanal per mi. 

                                           Catalunya i Irlanda, agermanades.

Per acabar (quin rotllo que he fotut de saque) només dir-vos que visc força lluny de West Belfast. M’estic en una zona residencial molt tranquil·la, però sense botigues, pubs ni cap servei a prop. Sóc un motivat i em moc a peu, però molta gent agafa el cotxe per fer qualsevol cosa. És un dels defectes d’aquest tipus de barris. S’allunyen de la ciutat compacta i, evidentment, no fomenten un urbanisme sostenible. I perdó per l’oximoron. Go dtí an chéad uair eile a chairde!  (m’acomiado en gaèlic).