dijous, 26 de juny del 2014

La lluita per trencar l'opacitat del TTIP

Arreu de la UE estan sorgint campanyes contra el Tractat i intenten donar-ne a conèixer les conseqüències per fer augmentar una mobilització que n'impedeixi la futura ratificació

L'opacitat que envolta les negociacions del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç (TTIP) entre els Estats Units i la Unió Europea s'ha trencat progressivament i això ha facilitat la creixent articulació d'una campanya d'oposició al mandat i el plantejament d'alternatives. A nivell europeu, el qüestionament del TTIP va començar a coordinar-se el desembre de l'any passat, amb una trobada a Brussel·les d'unes 90 persones que representaven unes 60 organitzacions de diferents països. Segons explica Tom Kucharz, integrant d'Ecologistes en Acció i assistent a la reunió, es va fixar un marc de treball que englobés dos enfocaments: “l'oposició radical a les negociacions i la fixació d'unes línies vermelles per evitar només els impactes més negatius del TTIP”.

Mentre que en països com Alemanya, la campanya ha aconseguit posar la qüestió a l'agenda política i mediàtica, el coneixement del què és el TTIP és molt menor a l'Estat espanyol. A mitjan de febrer, organitzacions com Ecologistes en Acció i la CGT -entre d'altres- van coordinar una jornada de formació a Madrid sobre el tractat, que va servir per endegar la campanya No al TTIP. Attac, Justícia Alimentària Global-VSF, l'Observatori DESC, l'Observatori del Deute en la Globalització, Setem o la Xarxa d'Economia Solidària són algunes de les adhesions d'una campanya que també aplega ICV-EUiA, la CUP, Equo o Esquerra Anticapitalista. A nivell del Principat, la plataforma contra el TTIP s'activa a partir del Fòrum Social Català (11-13 d'abril) i actualment suma 40 entitats que donen suport al manifest de rebuit al tractat. 
Protesta contra el TTIP a Madrid. Foto: Álvaro Minguito

Totes les plataformes opositores demanden que les negociacions es facin amb transparència i sigui un procés democràtic, obert a la participació de la ciutadania. A banda, s'exigeix que s'excloguin els apartats que fan referència als mecanismes d'arbitratge per resoldre les diferències entre inversors privats i estats i que no hi hagi una desregulació de les normes de protecció i al servei de l'interès públic, entre d'altres. “Ens temem que [a l'Estat espanyol] es passarà directament del silenci al voltant del TTIP a la propaganda, sense la fase del debat”, opina Àlex Guillamón, coordinador d'Entrepobles, una de les entitats de la plataforma catalana contrària al tractat. El secretisme i que el TTIP pretén afavorir únicament grans corporacions es demostra amb el fet que l'únic acte sobre el tema que ha celebrat el govern espanyol va ser una presentació el 17 de març restringida a grans empreses i patronals.

A partir del setembre, diverses organitzacions del continent impulsaran una iniciativa ciutadana europeu, amb l'objectiu de recollir un milió de signatures contra el Tractat. A Barcelona, la primera gran cita de rebuig al TTIP seran les jornades previstes pel 10 i 11 d'octubre, que han de servir per posar la qüestió a l'agenda pública i per debatre i coordinar accions amb col·lectius d'arreu d'Europa. Precisament, l'11 d'octubre també hi ha convocada una jornada d'acció contra el tractat a tota la UE. Tant Kucharz com Guillamón són conscients que la mobilització actual difícilment pot aturar el TTIP abans de la seva ratificació al Parlament Europeu, però sí que confien que serveixi de caldo de cultiu per impedir-ne la ratificació posterior als 28 estats de la UE, un període que segons el calendari previst s'allargarà fins més enllà del 2017.


Un model alternatiu
El Mandat Alternatiu de Comerç és la rèplica al TTIP de més de 50 organitzacions europees, que advoquen per un model que trenca amb l'agenda neoliberal i prioritza el benestar social i mediambiental a l'acaparament de beneficis econòmics per part de les grans empreses. El Mandat, on participen diverses delegacions estatals d'Attac i Ecologistes en Acció, s'ha elaborat mitjançant un procés de consulta amb la societat civil europea. La recuperació de la sobirania dels estats per fixar la seva pròpia política comercial en detriment de la Comissió Europea; el respecte de la sobirania alimentària; l'enfortiment de les regulacions socials i ambientals; l'exclusió de sectors com l'aigua, la salut, l'educació i els serveis financers en les negociacions de la UE en comerç i inversions; i la garantia que la protecció dels drets humans passa per sobre dels tractats comercials i la rendibilitat econòmica són les principals qüestions que planteja el document.

La iniciativa també advoca per acabar amb el secretisme i garantir la transparència en les negociacions comercials, assegurar la participació de la societat civil i revisar els acords periòdicament per avaluar si tenen un impacte social i ambiental negatiu. A banda, aposta per crear un tribunal penal internacional per jutjar els crims de les transnacionals. En resum, l'alternativa passa per situar les persones i el planeta per davant de les grans empreses.


*Article publicat al número 366 del setmanari DIRECTA, com a complement als articles Tractat UE-EUA: un nou pas cap al neoliberalisme ferotge i sense control, de Víctor Yustres; i Business Europe i la Cambra de Comerç dels EUA, de Gemma García. 

dijous, 19 de juny del 2014

Els títols mundials com a arma de l'Itàlia feixista de Mussolini

Els transalpins van guanyar les copes del món de 1934 i 1938 i van convertir l'esport en un instrument de propaganda. També ho feia l'Alemanya nazi, derrotada simbòlicament per l'Àustria de Sindelar, un jugador que va desobeir Hitler

L'ús dels triomfs esportius com a arma propagandística és una constant als règims totalitaris. La dècada dels 30 del segle passat va viure un dels moments de màxima expressió d'aquesta pràctica, coincidint amb les dictadures feixistes de Benito Mussolini a Itàlia i d'Adolf Hitler a Alemanya. El Mundial de futbol de 1934, celebrat al país transalpí, i els Jocs Olímpics de Berlín, de dos anys més tard, van ser dissenyats per demostrar la pretesa superioritat dels règims respectius, però la realitat és que Itàlia només va imposar-se gràcies a flagrants ajudes arbitrals i que el nord-americà Jesse Owens, un atleta negre, va desmuntar la suposada superioritat ària obtenint quatre medalles d'or en atletisme als jocs alemanys.

Mussolini no era aficionat al futbol, però va entendre que podia ser un instrument molt útil per crear unitat nacional i una bona eina d'adoctrinament. Tant el feixisme italià com el nazisme alemany van potenciar la pràctica esportiva entre els joves, una manera de preparar-los per defensar la pàtria en les guerres que s'apropaven. Itàlia va optar a organitzar la primera Copa del Món de la història, però finalment Uruguai va acollir el torneig, celebrat el 1930. La segona edició, sí que es va fer al país llatí, que va ser seleccionat després de la retirada de Suècia, sembla que pressionada pel Duce. Amb l'objectiu de garantir-ne la victòria local, el govern feixista va concedir la nacionalitat italiana a quatre jugadors argentins i un brasiler, estrelles del moment que van acceptar ofertes astronòmiques per a l'època i van passar a jugar amb el combinat transalpí.

El campionat de 1934 va estar marcat per la simbologia feixista. Els cartells que l'anunciaven mostraven joves atletes saludant amb el braç alçat. Als partits era habitual escoltar el crit d'“Itàlia, Duce” [per l'apel·latiu del dictador], els jugadors locals feien la salutació feixista abans de començar els partits i Mussolini els observava des de la llotja en companyia dels principals dirigents del règim. A les graderies, milers de camises negres [la milícia del moviment totalitari] animaven els seus.

Tot i comptar amb un equip excel·lent, amb mites del futbol transalpí com Giuseppe Meazza, Itàlia va anar superant rondes gràcies a l'ajuda arbitral. Va imposar-se a la selecció espanyola, amb molta polèmica, al partit de desempat; a les semifinals va derrotar 1 a 0 a Àustria, un dels grans equips del moment, després que als centreeuropeus els anul·lessin tres gols i que el d'Itàlia arribés en clar fora de joc. Finalment, a la final, va guanyar 2 a 1 a Txecoslovàquia, en un partit que va arribar a la pròrroga. L'àrbitre va ser el mateix de les semifinals, protagonista d'un escàndol monumental contra els autríacs. El triomf, àmpliament aprofitat pel règim, va permetre respirar el tècnic italià, Vittorio Pozzo. Segons la llegenda, un enviat de Mussolini l'havia advertit abans de la final de les conseqüències que patiria si eren derrotats. 


La història tràgica del Mozart del futbol
El millor jugador del mundial no va ser un italià, sinó l'austríac Matthias Sindelar, que als 31 anys estava a la seva plenitud. Era l'estrella del conegut com a Wunderteam [equip meravella], un conjunt famós a l'època pel seu joc brillant i per acumular victòries espectaculars. Sindelar, considerat encara avui el millor jugador de la història d'Àustria, va tenir anys més tard un comportament que va engrandir el seu mite i que l'abocaria a un final tràgic. Després de caure a les semifinals del Mundial d'Itàlia, la magnífica selecció austríaca -posteriorment no ha tornat a excel·lir- va ser subcampiona als Jocs Olímpics de Berlín, derrotada novament per l'esquadra italiana.

Sindelar confiava a tenir una nova oportunitat d'aconseguir un títol amb el seu equip al Mundial de 1938, que es faria a França, però l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya del Tercer Reich ho va impedir. L'Anschluss va significar que els austríacs es quedaven sense selecció pròpia, de manera que es deixava sense efecte la classificació per a la Copa del Món que havien obtingut. Després del descarat ús de l'esport per glorificar el règim nazi que havien suposat els Jocs Olímpics de Berlín, celebrat dos anys abans, Hitler també volia utilitzar el futbol com a arma de propaganda i per fer-ho comptava amb incorporar els millors jugadors austríacs a l'equip alemany. Sindelar era el més destacat, però va al·legar lesions i diversos problemes per esquivar sempre la convocatòria amb un equip en el que no volia jugar.

Amb Àustria incorporada al Tercer Reich, la selecció va acomiadar-se amb un partit amistós a Viena contra Alemanya el 3 d'abril de 1938. Aquell dia, Sindelar sí que va jugar i ho va fer com a capità dels seus. Totes les versions coincideixen que la consigna era que els teutons havien de guanyar, però en un moment donat Sindelar va decidir desobeir i marcar. Lluny de mostrar-se compungit, va optar per celebrar el gol sense fer la salutació nazi i amb un ball dirigit a la llotja, on hi havia el propi Hitler. Àustria va guanyar 2 a 0, però Sindelar, després de desafiar el règim feixista, estava sentenciat. Aquell va ser el darrer partit del també conegut com a Mozart del futbol.

Vèncer o morir”
El Mundial el va tornar a guanyar Itàlia, amb uns jugadors que novament van seguir la coreografa dictada per Mussolini, fent la salutació amb el braç alçat a cada partit. El gest els va generar el rebuig del públic francès que, amb tot, va veure com el seu equip perdia contra els transalpins als quarts de final. El partit definitiu del torneig va enfrontar els italians contra Hongria, amb victòria dels primers per 4 a 2. Abans de l'enfrontament, el seleccionador, Vittorio Pozzo, havia rebut un telegrama del Duce amb un missatge ben explícit: “Vèncer o morir”.

L'esclat de la II Guerra Mundial, provocada per la política expansionista dels països feixistes, va impedir la celebració dels mundials de futbol de 1942 i 1946. La millor generació austríaca d'aquest esport es quedava, així, sense la darrera ocasió d'obtenir un gran títol. En tot cas, Matthias Sindelar tampoc hi hauria pogut jugar. El 22 de gener de 1939 el van trobar mort, als 35 anys, a la seva casa de Viena, juntament amb la seva parella. La versió oficial diu que van morir per inhalació de gas, a causa d'un accident. Però, en realitat, ningú sap què va passar, si es van suïcidar com a conseqüència de la depressió que patia Sindelar per no poder jugar a futbol o va ser la Gestapo qui els va assassinar després del que havia passat a l'amistós d'uns mesos abans a Viena.


La Itàlia feixista va dominar el futbol els anys 30 i va utilitzar els triomfs com a arma propagandística, però pel record sempre quedarà Matthias Sindelar. Més enllà de les jugades i un talent descomunal per a l'esport, el llegat del Mozart del futbol és la seva dignitat, el gest de desobeir el totalitarisme fent el que millor sabia: marcant un gol. Un gol al nazisme.

*Article publicat originalment a la DIRECTA 

dilluns, 16 de juny del 2014

Una fortuna monumental construïda a còpia d’opacitat, testaferros i favors

La revista ‘Forbes’ va atribuir al monarca una riquesa de gairebé 1.800 milions d’euros, que s’hauria originat gràcies a negocis foscos com les comissions del petroli i a l’amistat amb les dictadures del Golf Pèrsic

Joan Carles de Borbó va culminar el 19 de maig una estada de 40 hores a l’Aràbia Saudita, on va viatjar acompanyat de representants de 28 grans empreses espanyoles -com Acciona, ACS, Esade, FCC, Ferrovial, OHL, Renfe o Sacyr- i va reunir-se amb el príncep Salman bin Abdulaziz al Saud, l’hereu de la petromonarquia. L’últim viatge del rei d’Espanya com a cap d’Estat era la cinquena etapa d’un tour amb interrupcions pel Golf Pèrsic que va portar-lo a passar pels Emirats Àrabs i Kuwait a mitjan d’abril i per Bahrain i Oman dues setmanes més tard. Sempre escortat per grans empresaris, el destí escollit no era ni molt menys desconegut pel Borbó.

Des de fa quatre dècades, el Borbó ha teixit unes estretes relacions de complicitat i amistat amb les dictadures del Golf Pèrsic, sense que mai se li hagi escoltat cap comentari de censura respecte les múltiples vulneracions dels drets humans comesos per uns règim enriquits gràcies a les monumentals reservers d’hidrocarburs que posseeixen. Els favors es paguen i el monarca espanyol en deuria uns quants als seus col·legues àrabs. Segons diverses investigacions, han jugat un paper cabdal en l’edificació de la fortuna personal de Joan Carles I, que el 2003 la revista Forbes va situar en 1.790 milions d’euros. En un règim sense llum ni taquígrafs -l’amnèsia pactada de la Transició mana- la publicació va esborrar el monarca de la llista de plutòcrates i la xifra mai s’ha pogut contrastar amb transparència, però la Zarzuela mai l’ha desmentit.

Però d’on surt tanta riquesa? “Està clar que amb l’assignació a la Casa Reial a càrrec dels pressupostos públics [7,77 milions enguany] no es pot haver reunit el capital privat que li atribueix Forbes”, va declarar fa dos anys a Diagonal el periodista Iñaki Errazkin, autor del llibre Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones. “Els diners li han hagut d’arribar forçosament per altres vies: comissions i donacions”, afegia. De fet, el 2009 l’aleshores senador del PNB Iñaki Anasagasti va afirmar al mateix mitjà que el monarca havia reconegut cobrar comissions.  
El rei, amb l'emir dels Emirats Àrabs. 

Comptes a Suïssa
Un rei cop per cop, publicat amb el pseudònim de Patricia Sverlo el 2001, és una obra imprescindible per posar certa llum a la fortuna de Joan Carles I. Entre d’altres aspectes, s’expliquen les comissions rebudes per la compra per part de l’Estat espanyol de petroli a les monarquies del Golf, una lucrativa operació que començà ja al final de la Dictadura franquista coincint amb la crisi energètica de 1973. El llibre també menciona els negocis immobiliaris, l’especulació financera i, fins i tot, el tràfic d’armes amb empreses hispano-saudites com a potes que han fet créixer la riquesa borbònica.

Seguir la pista dels negocis reials ha estat extremadament difícil, ja que a banda de la inviolabilitat i la irresponsabilitat del monarca davant la llei -que l’executiu de Rajoy té previst blindar malgrat abandonar el tron-, el seu nom sempre s’ha protegit darrere de testaferros. Que diversos administradors i assessors financers del rei, com Manuel Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde o Javier de la Rosa, passessin per la garjola aclareix fins a quin punt han estat tèrboles les operacions que han servit per lucrar-lo. Conscient del final sobtat de regnat que va tenir el seu avi, Alfons XIII -que va fugir a l’exili amb la proclamació de la II República-, Joan Carles I s’hauria procurat un raconet a la banca suïssa que el 2000 ascendiria a 36 milions d’euros, segons l’obra d’Sverlo, per si les coses se li torçaven a l’Estat.

Els regals dels ‘amics’
L’obsessió pels diners li va sorgir després de les penúries -evidentment molt relatives- que hauria patit els primers anys de vida. El 1962, any del matrimoni amb Sofia de Grècia, el banquer Luis Valls Taberner -president durant dècades del Banco Popular- va començar a administrar una subscripció popular per aportar liquiditat a la parella, en la que van participar altres financers, nobles i empresaris del franquisme. Els favors delsamics han estat un clàssic en la vida d’un monarca sempre envoltat de cortesans -les hagiografies d’aquests dies a gran part de la premsa ho demostren- disposats a fer-li regals. Empresaris mallorquins, per exemple, van reunir 2.600 milions de pessetes el 2000 per comprar-li l’última versió del iot Fortuna, que es va poder pagar del tot gràcies als 400 milions que va afegir el govern de les Illes, aleshores presidit pel condemnat Jaume Matas, un dels polítics implicats en els negocis d’Iñaki Urdangarin, el gendre del Borbó.

Els favors també li han plogut des de les monarquies àrabs, com els 100 milions de dòlars que el rei saudita Fahd va concedir-li com a prèstec els anys setanta i va perdonar-li posteriorment, segons afirma José García Abad a La soledad del rey. El 2011, el xeic de Dubai Mohammed bin Rashid al Maktoum, també primer ministre dels Emirats Àrabs, va regalar-li dos Ferrari valorats en mig milió d’euros. Com a torna a tanta generositat, el rei ha visitat quatre vegades Aràbia només des del 2006, tres cops els Emirats, cinc Kuwait, tres Bahrain…Negocis i més negocis amb dictadures per rebre l’aplaudiment generalitzat d’uns mitjans acrítics que semblen no haver percebut que el règim de la Transició, el seu, s’esfondra.


*Article publicat al número 346 del setmanari DIRECTA, 4 de juny de 2014. 

divendres, 13 de juny del 2014

El casino de l'Arrabassada, el fracàs de l'aposta pel joc a la Barcelona de fa 100 anys

Del projecte només en queden restes que no insinuen l'esplendor fugaç que va viure. Avui és BCN World el complex que advoca per l'oci basat en la ruleta com a principal font d'ingressos

Envoltats d'una vegetació que ja fa dècades va decidir recuperar l'espai que li era propi, ocasionals fòssils de maó i pedra testimonien un passat de luxe exuberant difícil d'imaginar avui. La runa és arreu, l'estat de les poques restes que queden és lamentable i res, ni tan sols un rètol, recorda que allà, en plena carretera de l'Arrabassada, s'hi va aixecar fa més d'un segle un enorme complex, amb hotel, casino i parc d'atraccions. Oci per a la burgesia barcelonina més rica i per a adinerats visitants estrangers, mai per a la massa obrera de la Rosa de Foc, encara amb el record recent de la Setmana Roja (Tràgica, en el relat oficial) de 1909.

En un moment en què BCN World rep una catifa legal sociovergent i al territori se li imposa gairebé una llei del silenci [consulteu pàgina 4] -com tenen el sacrilegi d'atacar un projecte que generarà milers i milers de llocs de treball?, transmet l'estesa retòrica propagandística-, val la pena fer un viatge cap al passat d'un segle per veure què va passar amb el Gran Casino de l'Arrabassada. Un projecte mastodòntic, amb una inversió astronòmica, una ràpida fallida empresarial i unes restes -en forma de fòssils de maó i pedra- encara parcialment visibles en el camí de Barcelona a Sant Cugat del Vallès.

Una ruleta efímera
Aprofitant la progressiva urbanització de la zona, el 1899 es va inaugurar el Gran Hotel–Restaurant de l'Arrabassada, una iniciativa de l'empresari i polític Josep Sabadell. El negoci no acabava d'arrencar i l'opció escollida per l'impulsor va ser ampliar-lo descomunalment. El gener de 1910 es va inscriure al Registre de Mercantil de Barcelona La Rabassada Sociedad Anónima Inmobiliaria de Sports y Atracciones, que presidia Josep Sabadell i tenia el suport de capitalistes francesos. La companyia va comprar diversos terrenys forestals adjacents a l'hotel-restaurant per aixecar-hi el casino i un parc d'atraccions. El complex va tenir un pressupost de 2,5 milions de pessetes, una autèntica fortuna per a l'època, segons recull l'obra La Rabassada. La utopia de l'oci burgès (Turiscòpia, 2011). La inversió mai es va recuperar i la societat va fer fallida ben aviat. 


El casino va obrir les portes el 15 de juliol de 1911, amb la celebració d'un àpat per a 300 convidats. La premsa de l'època se'n va fer un ampli ressò i la va tractar com un enorme esdeveniment. Res sorprenent si tenim en compte que, segons exposa el llibre de Turiscòpia, Sabadell s'havia dedicat a comprar espais a la premsa local, estatal i internacional per tal de garantir-se una bona propaganda del negoci. A banda del casino, també es va estrenar un parc d'atraccions, que tenia com a estrella una muntanya russa d'1,2 quilòmetres. Per tal de facilitar l'afluència de clients -bàsicament la gran burgesia barcelonina i acabalats visitants o turistes estrangers- la societat va construir una línia de tramvia que hi arribava. Tot plegat -obertura del casino inclosa- amb l'aplaudiment i connivència de l'Ajuntament de Sant Cugat.

L'etapa daurada del complex va durar mesos i en poc més d'un any el casino va haver de tancar. En certs ambients de l'època s'advocava per la prohibició del joc i al setembre del 1912 la ruleta va deixar de girar. La proliferació de cases de prèstec a la zona, per permetre els jugadors seguir apostant, va ser un dels elements que havia provocat alarmes a la societat benestant de l'època. I és que els s'hi arruïnaven eren notables. El cop de gràcia va ser la vaga que dies abans van protagonitzar desenes de treballadors del restaurant, en protesta per les lamentables condicions laborals que patien. Mentre que els adinerats clients gaudien d'un luxe d'aparador, darrere els empleats eren explotats. Res sorprenent en un context en què les desigualtats socials eren abismals i les mobilitzacions i organització obreres cada cop guanyaven més pes. Temps de lluita i reivindicacions, reprimides a cop de pistolerisme patronal.

El tancament definitiu
El casino era la principal font d'ingressos del complex, que sense el joc no feia prou caixa per ser viable. Dos empresaris francesos van agafar el relleu de Sabadell, que va morir el desembre de 1914. Durant diversos anys tot el complex va restar tancat i, de fet, la societat impulsora havia fet fallida el 1914, després de no poder assumir els compromisos de pagament de les ingents despeses: obres, tramvia,...Però el Gran Casino de l'Arrabassada ja estava sentenciat. Tot i que el restaurant, l'hotel i el parc d'atraccions van tornar a obrir, la ruleta ja només va girar alguns dies el 1923 -abans del cop d'Estat de Primo de Rivera- i durant unes setmanes el 1930, aprofitant precisament la dimissió al gener d'aquell any del militar. El Directorio Militar que presidia el general va prohibir el joc a tot l'Estat el 1928 i els intents de fer reviure el complex aprofitant l'Exposició Internacional de 1929 van fracassar. El 1934, finalment, es clausura definitivament el recinte, destinat únicament a l'1% de l'època.

Durant els anys 40, el centre d'oci i el joc va ser parcialment enderrocat i des d'aleshores la vegetació hi guanya espai. L'esplendor burgesa de fa un segle a l'Arrabassada és història, però ens va llegar algunes lliçons: un projecte mastodòntic i sobredimensionat que fa fallida i no compleix les expectatives dels impulsors; l'aposta per un model d'oci agressiu amb el territori i que només va dirigit a un sector molt reduït (i elitista) de la societat; un luxe aparent que amaga unes condicions laborals molt prècaries per a les persones que hi treballen; una deixadesa monumental que es tradueix en la continuïtat d'algunes restes del complex vuit dècades després del seu tancament. Mentre hi caminàvem, pensava en Salou, Vila-Seca i el complex BCN World. 100 anys després certs esquemes es repeteixen.


*Si voleu més informació sobre el casino de l'Arrabassada podeu fer una ullada al llibre de Fotos de Barcelona. Sobre BCN World us recomano l'especial editat pel setmanari DIRECTA.
*galeria de fotos sobre l'estat actual de l'espai. 

dimarts, 10 de juny del 2014

La cort catalana de Joan Carles de Borbó

El rei espanyol s’ha relacionat al Principat amb polítics de l’establishment i part de l’elit empresarial del país, sectors que encara el defensen i es troben molt allunyats de la valoració pèssima de la monarquia que té avui la majoria de la ciutadania

Poc després d’anunciar-se l’abdicació del rei Joan Carles I, el programa El matí de Catalunya Ràdio va entrevistar telefònicament Miquel Roca i Narcís Serra. Ambdós, membres insignes del règim de la Transició que s’esfondra, van desfer-se en elogis cap al monarca. Serra, que va tenir una estreta relació amb el Borbó durant la seva etapa com a ministre de Defensa (1982-1991), va rebutjar la hipotètica celebració d’un referèndum sobre monarquia o república. Roca no va anar tan enllà, però no deixa de ser un dels catalans de màxima confiança del rei espanyol, que l’any passat li va encarregar la defensa de la infanta Cristina, arran del cas Urdangarin.

Serra i Roca no van ser una excepció. Durant tot el dilluns a Joan Carles de Borbó li van ploure lloances d’unes elits clarament allunyades del que pensa la majoria de la ciutadania. Fa tot just un mes, el darrer baròmetre del Centre d’Investigació Sociològiques (CIS) mostrava com les catalanes suspenien rotundament la monarquia en puntuar-la amb un 2,4, lluny del 3,7 de la mitjana estatal -en canvi, a País Valencià, amb un 4; i a les Illes, amb un 4,1; la valoració és superior. La pèssima opinió sobre la institució règia i l’ampli consens al voltant del dret a decidir no impedeix que, encara avui, al Principat hi hagi destacats defensors del rei Joan Carles i la monarquia.

Qui són actualment els catalans monàrquics? Bàsicament polítics de l’establishmentcreat durant la Transició, representants de la burgesia tradicional barcelonina i empresaris que han bastit fortunes imponents les darreres dècades. Miquel Roca, precisament un dels pares d’una Constitució espanyola cada cop més qüestionada, té relació amb el monarca des de fa 40 anys, es veuen amb assiduïtat i era un dels ponts que utilitzava el rei en moments de tensió amb Catalunya. Aquest paper l’han jugat també el factòtum de Planeta, José Manuel Lara, i el president de Repsol, Antoni Brufau.

El dirigent de la petroliera és un dels molts alts càrrecs de transnacionals espanyoles que han participat en viatges oficials en companyia del rei, autèntiques operacions de diplomàcia empresarial. Brufau, per exemple, va participar a la gira per Brasil i Xile que el monarca va fer fa dos anys. A més, és un dels patrons de la Fundació Príncep de Girona, nascuda el 2009 i presidida per l’imminent Felip VI d’Espanya. Al patronat també s’hi asseu José Manuel Lara, que a banda és el marquès de Pedroso de Lara, gràcies al títol nobiliari que el monarca va concedir-li el 1994 al seu pare, el fundador de l’imperi editorial.

Propers al seu pare
Entre els que advocaven per una successió monàrquica a la dictadura franquista hi havia diversos catalans, partidaris en el seu moment de Joan de Borbó i, posteriorment, del seu fill Joan Carles. Els més destacats, segons subratllava un article del diari Ara de gener de 2013, eren Antoni de Senillosa, Carles Sentís, Martí de Riquer i Carlos Güell de Sentmenat. De Senillosa va formar part del secretariat polític del pare del rei i posteriorment es va vincular el PP; Sentís, periodista, també va tenir una relació molt estreta amb Joan de Borbó des de la dècada dels 40; el filòleg Martí de Riquer -mort l’any passat- va ser professor de l’encara cap d’Estat, membre del seu consell privat, senador per designació reial i, finalment, el 2005 va ser elevat al títol de Grandeza de España. L’empresari Güell de Sentmenat va presidir el Cercle d’Economia i el conservador i aristocràtic Círculo Ecuestre, que juntament amb el Reial Club de Tennis Barcelona és un dels punts de trobada dels monàrquics catalans. De fet, l’actual president de l’Ecuestre, Borja García-Nieto va ser un dels 27 empresaris -la majoria catalans- que el 2011 van reunir 60.000 euros per restaurar el veler Fortuna, amb el qual el rei havia competit als Jocs Olímpics de Munic, de 1972.

Durant la dècada dels 80, el financer barceloní Javier de la Rosava ser un dels habituals en els saraus mallorquins de Joan Carles Borbó i, segons el llibre Un rei cop a cop-escrit amb el pseudònim de Patricia Sverlo-, va convertir-se en un dels seus assessors financers. De la Rosa va acabar a la presó, condemnat pel cas KIO -era l’administrador a l’Estat espanyol del fons sobirà kuwaitià, un país amb vincles profunds amb el monarca espanyol, com la resta de petrodictadures del Golf Pèrsic-, però abans havia tingut temps de regalar-li al rei un Porsche 959 valorat en 24 milions de pessetes. Al llibre d’Sverlo s’afirma que en l’obsequi, entregat amb motiu del 50è aniversari reial, també hi van participar altres empresaris, com Pedro Mir -un dels amics principatins del monarca- o Mariano Puig, aleshores president del grup de perfumeria i cosmètica Puig -ara el càrrec l’ocupa el seu fill Marc-, un gegant que l’any passat va facturar 1.500 milions d’euros.

En les visites de Joan Carles I a Catalunya, entre els habituals a les trobades hi ha Mariano Puig, Josep Esteve, dels laboratoris farmacèutics del mateix cognom; el president de Mango, Isac Andik; i, sobretot, Josep Cusí, company de regates del Borbó i armador del Bribón, el seu vaixell de vela. Diversos mitjans digital van fer-se ressò el 2010 d’un dinar amb el rei organitzat pel mateix Cusí a casa seva en què van participar-hi els empresaris Artur Carulla, president d’Agrolimen; Javier Godó, el propietari del hòlding mediàtic que té La Vanguardia -el mitjà més monàrquic del Principat, només cal repassar el tractament que ha fet els darrers dies de l’abdicació- com a referència; Luis Conde, el fundador i president de la firma de caçatalents Seeliger y Conde -que té en nòmina Esperanza Aguirre-, i els ja citats Mariano Puig i Pedro Mir. 


Vassallatge en forma de regals 
Cusí ha impulsat diverses col·lectes entre multimilionaris per fer regals al Borbó. El 2005, va ser l’encarregat de coordinar la recollida d’un milió d’euros per pagar la darrera versió del veler Bribón,-que ja no navega-, en una operació en què segons va publicar El Mundotambé hi va participar la Caixa. El 2011, va liderar la iniciativa de recollir 60.000 euros per restaurar el primer Fortuna. En l’edició de 19 de novembre d’aquell any, La Vanguardia va publicar els noms dels 27 empresaris que van participar-hi. N’hi havia 17 del Principat, definits dies després per l’historiador Francesc Cabana a El Punt Avui com la “burgesia monàrquica”. Molts ja han aparegut a l’article: són Javier Godó, Mariano Puig, Pedro Mir, Josep Esteve, Isac Andic, Borja García-Nieto, Luis Conde, Artur Carulla i, òbviament, el mateix Cusí. Els restants eren Alberto Palatchi, de Pronovias; Joaquim Folch, d’Indústries Titan; Ramon Miquel, de Miquel Alimentació; Gerardo Seeliger, el soci de Luis Conde a l’agència de caçatalents; Ignacio Ferrero, de Nutrexpa; l’advocat Emilio Cuatrecasas; i els expresidents del Barça Joan Gaspart i Sandro Rosell. Alguns d’ells a més són patrons de la Fundació Príncep de Girona.

A la particular operació de vassallatge també hi va participar el mallorquí Gabriel Escarrer, fundador de la cadena hotelera Sol Meliá. Escarrer va estar al darrere d’un tribut d’homenatge encara més gran a Joan Carles I: regalar-li un nou iot Fortuna, després que l’anterior -un obsequi del rei Fahd de l’Aràbia Saudita- deixés de funcionar. La idea va sorgir el 1999 i també la impulsaven Carmen Matutes, filla de l’exministre del PP i capoempresarial d’Eivissa, Abel Matutes; Gabriel Barceló, expresident del turístic Grup Barceló; i l’aleshores delegat de La Caixa a les Illes, José Francisco Conrado de Villalonga.

En total, van reunir 2.650 milions de pessetes -15,5 milions d’euros- de més d’una vintena d’empresaris, la majoria de les Illes, que van posar-hi 100 milions per cap. Entre els donants també hi havia Pere Antoni Serra, president del grup de comunicació Serra; i els principatins Enrique Puig -germà de Mariano Puig, del grup perfumer- i Josep Ferrer, de Freixenet. Amb la colecta no n’hi va haver prou i el govern de les Illes, aleshores presidit per l’ara condemnat per corrupció Jaume Matas, va afegir-hi 460 milions de pessetes, amb l’argument que les visites de la família reial a Mallorca i les seves sortides a navegar ajudaven a la “promoció turística” de l’illa. Eren temps en què la casa reial encara comptava amb el blindatge informatiu de gairebé tot l’espectre mediàtic i l’allau de diners públics no va generar un escàndol majúscul.

La fundació que presideix el futur Felip VI
La Cambra de Comerç de Girona, Caixa Girona -ja desapareguda-, la Fundació Gala – Salvador Dalí i La Caixa van liderar la iniciativa de crear la Fundació Príncep de Girona, que presideix el futur monarca i que va veure la llum el juny de 2009. L’existència de l’entitat ha provocat diverses visites del futur Felip VI d’Espanya a la ciutat, sempre rebudes amb mobilitzacions de col·lectius independentistes i contra la monarquia. El seu primer director va ser Arcadi Calzada, durant molts anys president de Caixa Girona, i que va veure’s forçat a plegar arran de la imputació per les múltiples irregularitats detectades en la seva gestió a l’entitat financera. Calzada, però, encara forma part del patronat, que reuneix una seixantena de persones.

Hi tornen a aparèixer els noms d’Isac Andik, Antoni Brufau, Josep Ferrer, José Manuel Lara, Ramon Miquel i Mariano Puig. A més, hi trobem noves generacions de nissagues monàrquiques: Simón Barceló, fill de Gabriel Barceló; Sebastián Escarrér, fill de Gabriel (Sol Melià); Antoni Esteve, fill de Josep (Laboratoris Esteve); o Carlos Godó, fill del comte. Entre la resta d’empresaris que hi figuren -tots paguen quotes d’entre 15.000 i 30.000 euros anuals- hi ha Salvador Alemany, d’Abertis; Francisco Daurella (Cobega), Isidre Fainé, el president de CaixaBank; Josep Oliu, el seu homòleg de Banc Sabadell, que també és patró de la Fundación Príncipe de Asturias; Leopoldo Rodés i el seu fill Gonzalo -Mediaplanning-; Miguel Torres, del gegant dels vins; Àngel Simón, d’Agbar; Sebastià Salvadó, del RACC; o Jordi Rubau, de Construccions Rubau. Aquesta darrera companyiaestà sent investigada per formar part d’un presumpte càrtel d’empreses gironines que es coordinava per repartir-se les adjudicacions d’obra pública de GISA. També apareix alspapers de Bárcenas i està sota sospita per les obres del dic est del Port de Barcelona. A més, bona part de les companyies amb representació al patronat de la Príncep de Girona van fer donacions a Iñaki Urdangarin, cunyat de l’imminent rei, en el marc del cas Nóos: Repsol 237.800 euros; Abertis 116.000; Miguel Torres, 41.760,…

Els últims dies El Confidencial ha publicat que Felip de Borbó s’ha reunit amb més de 50 empresaris i personalitats del Principat des del gener, entre els que trobem molts delssospitosos habituals: Isidre Fainé, Marc Puig -que ara comanda el grup Puig-, Salvador Alemany, Antoni Esteve, Javier Godó, Leopoldo Rodés,…Sembla obvi que el futur Felip VI segueix l’esquema del seu pare a l’hora de relacionar-se amb el Principat i opta per envoltar-se i consultar fonamentalment la gran burgesia del país i dirigents d’empreses que facturen centenars o milers de milions d’euros anuals. L’elit del capitalisme extractivista nostrat. Un 1% que ha acompanyat un rei i que intentarà estar al costat d’un altre, formant una cort que es pot definir de moltes maneres però que en cap cas éscampechana.


*Article publicat al portal web de la DIRECTA

divendres, 6 de juny del 2014

El 25-M sacseja el mapa electoral del Baix Llobregat

Els partits conservadors que tradicionalment tenien més força a la comarca -PSC, CiU i PP- van retrocedir amb força a les europees, mentre que ERC, ICV-EUiA i Podemos guanyen pes o hi irrompen amb força

Les eleccions europees del diumenge 25 de maig van provocar una sacsejada important en els mapes polítics espanyol i català. A nivell estatal, el bipartidisme PP-PSOE es debilita molt i no suma ni el 50% dels vots, mentre que formacions d'esquerres com Esquerra Unida i, sobretot, la nounada Podemos obtenien resultats prou destacables, amb el 10% i el 8%, respectivament. Al Principat, la gran notícia va ser la primera victòria d'ERC en uns comicis des de la II República, Altres factors a tenir en compte van ser un retrocés de CiU, una nova davallada del PSC, la caiguda del PP, l'estancament de C's, la millora d'ICV-EUiA i, en menor mesura que a l'Estat, la irrupció de Podemos.

L'objectiu de l'article és posar el focus en una comarca, el Baix Llobregat, en què la principal particularitat és que va ser l'única de tot el Principat en què el PSC va ser la força més votada -ERC es va imposar en 23 comarques i CiU en 17. Ara bé, considerar que el Baix Llobregat encara és un “feu socialista” crec que és un error. Els socialistes van obtenir el 25 de maig el 20,31% dels sufragis -55.506 vots-, tot just tres punts més que la segona força, ERC -17,19%, 46.960. Fa cinc anys, a les europees els socialistes van rebre el 44,8%, per tant el suport ha caigut a menys de la meitat.

Des de les europees del 2009, el PSC s'ha imposat en cinc de les sis cites amb les urnes al Baix Llobregat, però el seu suport ha anat decaient i en les dues darreres eleccions -les del Parlament del 2012 i les europees d'enguany- tot just ha reunit un de cada cinc dels vots emesos. El resultat és sis punts superior a la mitjana de tot Catalunya, un diferencial similar al dels dos últims comicis catalans -2010 i 2012- i al de les generals del 2011. Per tant, la conclusió és que el PSC cau amb la mateixa força al Baix Llobregat que a la resta del Principat, tot i que hi manté una força superior que el converteix, encara, en la principal força de la comarca.

Els principals bastions socialistes són Cornellà -amb Antoni Balmón, secretari d'organització del partit, d'alcalde-, amb el 28,42% dels vots; Viladecans, amb el 26,19%; i Sant Andreu de la Barca, amb el 26,11%. En cap població el PSC arriba al 30% dels sufragis, un fet que ja es va donar a les parlamentàries del 2012, on fins i tot el suport global va lleugerament inferior, amb el 20,1%. Cal tenir en compte, però, que en els comicis catalans la participació a la comarca va ser 22 punts superior -es va enfilar al 68,82%, pel 46,62% d'ara- i els socialistes van reunir 24.000 vots més. 


Reculada socialista i convergent i ascens d'ERC
El gran salt endavant, com a la resta del país, el fa ERC. Els republicans es van convertir en la segona força comarcal, amb el 17,2% dels vots, un fet especialment destacable si es té en compte que des del 2009 sempre havien estat la cinquena o sisena -a les darreres eleccions catalanes- formació més votada al Baix Llobregat. Els comicis al Parlament de fa dos anys ja van suposar una sacsejada important al mapa de partits de la comarca, ja que entre la força més votada -el PSC- i la sisena -ERC- hi havia menys de 10 punts de diferència. El partit presidit per Oriol Junqueras va fer aleshores un salt important en vots, que va confirmar el passat 25 de maig. Els resultats van ser pitjors que a la mitjana del Principat, un fet habitual i que respon a la composició sociològica de la comarca. Des del 2009, els republicans han obtingut entre un 25 i un 30% menys de suport al Baix Llobregat que a la resta de Catalunya i això va repetir-se fa uns dies, amb un percentatge de vots un 27,5% inferior a la mitjana, passant del 23,7% del conjunt de l'autonomia al 17,2%. Esquerra va ser la força més votada en nombrosos pobles petits del Baix, amb els millors resultats a Torrelles (36,08%), Collbató (33,57%) i Begues (30,6%). A Sant Vicenç dels Horts, on Junqueras és l'alcalde, també va guanyar, amb el 25,84% de les paperetes.

De la mateixa manera que ERC es va beneficiar de la dinàmica nacional i del debat al voltant del dret a decidir, CiU retrocedeix com a conseqüència del transvasament de vots cap als republicans i del desgast acumulat per la seva política de retallades a la Generalitat. La federació conservadora tot just va rebre el 12,8% de les paperetes el 25-M al Baix Llobregat, nou punts menys que al conjunt del Principat. El retrocés és prou important, sobretot si tenim en compte que als comicis europeus del 2009 el diferencial amb tot Catalunya era de set punts. Són, amb diferència, els pitjors resultats de CiU a la comarca en els últims cinc anys i pot explicar-se, d'una banda, pel transvasament de vots cap a ERC i, de l'altra, per l'especial desgast per les retallades, en una àrea especialment castigada per la crisi. CiU va guanyar les autonòmiques del 2010 a la comarca, amb gairebé el 32% dels sufragis, però en la resta de comicis gairebé sempre s'ha mogut per sota del 20%.

El tradicional bipartisme català PSC-CiU també s'estavella aquí, ja que tot just suma el 33% dels vots -36% al conjunt del Principat- molt lluny del 59,8% de les anteriors europees i del 55,4% de les autonòmiques del 2010, però més a prop del 40% de les passades eleccions al Parlament. Els millors resultats els obté a la Palma de Cervelló amb el 27,26%; a Sant Just Desvern -un dels municipis amb major renda per càpita de la comarca- amb el 26,31%; i a Sant Climent, amb el 21,96%.

ICV-EUiA va ser la quarta opció més escollida el 25-M al Baix Llobregat, la mateixa posició que al conjunt del Principat, tot i registrar-hi un suport superior (12% en contraposició amb el 10,3% de mitjana). El resultat suposa gairebé doblar l'obtingut fa cinc anys, però la irrupció de Podemos hauria impedit un millora més gran. De fet, els ecosocialistes perden més d'un punt de suport amb relació les passades parlamentàries i quatre si es compara amb les municipals de 2011, tot i que les dinàmiques d'aquest tipus de comicis són menys comparables. El millor resultat el van tenir al Prat, amb el 15,99%, municipi on acumulen dècades d'alcaldia amb Lluís Tejedor. També van ser notables els registres de Sant Climent (15,05%) i Santa Coloma (14,22%) i a algunes de les principals ciutats de la comarca, com Cornellà (13,7), Sant Feliu (13,4) o Sant Joan (13,1).

Caiguda espanyolista
El PP és un altre dels partits que va experimentar una reculada important, es miri com es miri. El partit d'Alícia Sánchez Camacho va sumar el 10,53% dels sufragis, nou punts menys que a les europees del 2009 i menys de la meitat que el suport rebut a les generals de 2011, el topall de la sèrie analitzada. Es podria explicar la caiguda dels conservadors per la consolidació de C's, però la realitat és que el partit d'Albert Rivera també perd força amb relació a les eleccions al Parlament i la millora d'UPyD no ho compensa. De fet, els tres partits més espanyolistes sumaven més del 25% dels vots a les passades autonòmiques i el 25-M van quedar-se en poc més del 20%.

Les retallades, els escàndols de corrupció i la pèssima imatge que entre gran part de la ciutadania tenen tant Rajoy com Camacho són algunes de les claus que expliquen la caiguda dels populars. Ja fa anys que el PP obté millors resultats al Baix Llobregat que al conjunt de Catalunya i això va tornar a repetir-se amb les darreres europees, però amb menor mesura. En totes les eleccions celebrades des del 2009, el partit obtenia entre 1,5 i 2 punts més de suport a la comarca que al Principat, però aquest cop el diferencial tot just ha estat de set dècimes. La crisi, sens dubte, es nota a una comarca molt castigada i qui governa, i accentua els estralls amb les seves polítiques, ho paga. Castelldefels (15,2%), on té l'alcaldia, marca el millor resultat del PP; seguit d'Esplugues (14,57%) i Cornellà (12,05%).

Com PSC i PP, C's és un partit amb més força al Baix Llobregat que a la majoria de comarques catalanes i això va tornar-se a fer palès el 25-M. Si al conjunt del Principat la formació va rebre el 6,3% dels vots, a la comarca va elevar-se fins el 8,4%. La millora amb relació al 2009 és espectacular -va rebre el 0,36% a Catalunya i el 0,6% al Baix Llobregat-, però la realitat és que el partit va perdre suport amb relació a les últimes eleccions al Parlament, quan va obtenir el 7,5% dels vots a tot Catalunya i el 10,8% a la comarca. El partit de Rivera va perdre 2,4 punts de suport i prop de 20.000 vots el 25-M. Els millors resultats els va obtenir a Gavà (11,18%), Vallirana (10,32%) i Castelldefels (9,94%). Sí que va guanyar suport UpyD, que al Parlament el 2012 tot just va reunir el 0,73% dels sufragis i el 25-M va elevar-se fins l'1,92%. El partit de Rosa Díez, però, segueix sent marginal i el seu votant potencial es refugia majoritàriament a C's, PP i, en menor mesura, PSC. Viladecans (2,8%), Sant Andreu (2,64%) i Sant Boi (2,41%) són les seves puntes.


Poca relació entre Podemos i la CUP
Com ja he comentat, una de les grans novetats de les eleccions europees del 25-M va ser la irrupció a nivell estatal de Podemos, la formació encapçalada pel politòleg Pablo Iglesias i que comptava amb un equip de campanya format, entre d'altres, per persones com Iñigo Errejón i Juan Carlos Monedero. Al conjunt de l'Estat va sumar gairebé el 8% dels sufragis, xifra que al Principat va baixar al 4,66%. Al Baix Llobregat els resultats van ser clarament millors, amb el 6,71%. Els darrers dies han sortit moltes anàlisis sobre la irrupció del partit -us en recomano un parell [1] [2]-, que posen en comú que gran part dels seus votants provenen del 15-M, són persones desencantades amb opcions com EU o, fins i tot, el PSC-PSOE, i que amb l'esclat de la crisi s'han anat apropant a posicions anticapitalistes, sinó les tenien ja prèviament. A nivell català, la primera anàlisi simplista assegurava que bàsicament havia captat vot de la CUP, que no va concórrer als comicis. El creuament de vots obtinguts per la formació independentista i Podemos, però, desmenteix en gran part la tesi, com va demostrar El Pati Descobert.

Al Baix Llobregat, la correlació entre els vots de la CUP i els de Podemos també mostra que la relació és menor a l'apuntada en conèixer els primers resultats [vegeu gràfic]. L'observació més detallada ho confirma. D'entrada, Podemos obté a la comarca un suport força més alt que al conjunt del país, mentre que amb la CUP el 2012 va succeir el contrari, ja que va rebre-hi el 2,53% pel 3,47% global. Als pobles on Podemos va tenir un major èxit van ser el Prat (9,0%), Viladecans (8,02), Sant Boi (7,99), Santa Coloma (7,96), Abrera (7,73), Castelldefels (7,39) i Cornellà (7,37). En canvi, el major nivell de vot a la CUP al Parlament el van registrar Molins (6,31%), la Palma (5,21), Torrelles (4,1), Begues (3,98), Esparreguera (3,93), Santa Coloma (3,78) i Olesa (3,7) i en tots ells -amb l'excepció de Santa Coloma- Podemos va obtenir un suport inferior a la seva mitjana comarcal.

Sembla quedar prou clar que parlem de votants diferents i Podemos ha arribat a un elector diferent del que, almenys fins ara, tenia la CUP com a referència, on fet que segurament s'explica perquè el partit ha penetrat a Catalunya a través de canals de comunicació bàsicament estatals, com la Sexta. Allà on Podemos ha obtingut bons resultats, en general també els obté ICV-EUiA -només amb l'excepció de Castelldefels- i, en menor mesura, C's, fet que ens acaba de definir el possible votant de la nova formació. Bàsicament parlem de ciutats i barris castellanoparlants i on la crisi ha colpejat amb força. Un fet a tenir en compte de cara a la hipotètica articulació d'un front anticapitalista ampli al Principat.

El dret a decidir s'enforteix

El comportament electoral del Baix Llobregat segueix força allunyat de la mitjana catalana, amb un seguit de partits -PSC, ICV-EUiA, PP, C's i Podemos- que hi obtenen un resultat força millor i d'altres -bàsicament ERC i CiU- que hi empitjoren. Per acabar, si ens centrem en la qüestió nacional, es veurà com també aquí hi ha un avenç progressiu de les formacions favorables al dret a decidir. ERC, CiU, ICV-EUiA i Podemos rebren el 48,7% dels vots, dos punts més que a les autonòmiques de fa dos anys -on va participar la CUP i no Podemos; mentre que PSC, PP, C's i UpyD es queden en el 41,16%, gairebé cinc punts menys que a les parlamentàries de 2012.