La Flotilla i la submissió turca

La segona edició de la Flotilla de la Llibertat és a punt de salpar. Si no hi ha cap sorpresa monumental, en els propers dies una dotzena de vaixells partiran d’un port mediterrani encara no revelat amb l’objectiu d’arribar a les costes de la Franja de Gaza carregats d’ajuda humanitària. El material en si és secundari, ja que l’objectiu principal de l’expedició és denunciar el bloqueig israelià sobre aquest territori palestí que ja fa cinc anys que dura. Les conseqüències són devastadores. Més de dues terceres parts de la població de Gaza viu per sota del llindar de la pobresa i un recent informe de les Nacions Unides assegurava que la taxa d’atur a la Franja s’apropa al 50%, una de les xifres més altes del món.

La recent obertura, tot i que encara amb restriccions, del pas fronterer de Rafah, que comunica Gaza amb Egipte, ha pal·liat parcialment la situació, però no n’hi ha prou per atendre les necessitats d’un territori de 360 quilòmetres quadrats on viuen amuntegades 1,7 milions de persones, el 60% de les quals tenen l’estatus de refugiats i, per tant, reben l’atenció –cada cop més limitada, per cert- de la UNRWA, l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins. Un cop més, però, Israel s’ha sortit amb la seva i durant aquest temps les condemnes de la comunitat internacional al bloqueig de Gaza no han passat de les paraules. Hamàs, una organització titllada de terrorista per la UE i els Estats Units, governa el territori i això es veu que ja justifica el bloqueig a ulls de les potències occidentals...

D’un any a l’altre, les coses han canviat molt. L’ocupació de Palestina segueix sent molt dura, però la revolta generalitzada que viu el món àrab ha descol·locat Israel, la UE i els Estats Units. L’entorn regional està canviant, tot i que encara es fa difícil preveure cap a on. Esperem que els governs despòtics i dictatorials que han regit Síria, Egipte, Tunísia, Bahrain i companyia donin pas a quelcom més proper al poble. Això és que el demanden els milers, milions, de persones que han sortit i surten als carrers d’aquests països. Però, precisament per la situació regional, és difícil que la Flotilla rebi l’atenció mediàtica que va tenir l’any passat. Sempre i quan, Israel no torni a recórrer a la força bruta i assassini nou activistes, com va fer el maig de 2010.

La renúncia turca

D’entrada, lluny de fer un esforç real per acabar amb el bloqueig i l’ocupació (il·legal segons les Nacions Unides) de Palestina, les potències occidentals (Estats Units, UE...) han atès les peticions d’Israel i han dit que la Flotilla no és una bona idea i que el millor seria que no sortís. Els activistes, però, no s’han fet enrere. Bé...no tots. IHH, l’ONG turca que l’any passat va comandar l’expedició, ha decidit atendre les demandes del seu Govern, liderat pel recentment reelegit Recep Tayyip Erdogan, i no prendrà part a la Flotilla.

La renúncia turca és molt important, ja que el país otomà aportava el vaixell més gran (el Mavi Marmara) d’una flota que preveia congregar més de mil persones i que, segons sembla, ara es quedarà en la meitat. L’Estat espanyol, comptarà amb el vaixell Gernika i una cinquantena de persones a bord, entre els que hi ha Manuel Tapial i la catalana Laura Arau (que ja van ser-hi l’any passat) i alguns polítics d’IU, com l’eurodiputat Willy Meyer, el senador Joan Josep Nuet o la diputada a les Corts valencianes Marina Albiol. Els tres hi van com a “escuts humans” i han lamentat que el Govern espanyol hagi desaconsellat una expedició que, de nou segons la legalitat internacional, té tot el dret a arribar a la costa de Gaza, tot i que Israel actua com si les aigües de davant del territori siguin seves.

Israel, d’entrada, no amaga cap carta i ja ha avisat que assaltarà els vaixells i no permetrà que atraquin a Gaza. Tenint en compte les política habitual israeliana, ningú dubta que portaran a terme la seva acció, el dubte és saber quin grau de violència utilitzaran. Netanyahu, el primer ministre hebreu, ha deixat clar que faran servir la força si ho veuen necessari. I si això passa, tornarem a escoltar que els activistes, que provenen de desenes de països, eren violents i anaven armats...

Síria i la qüestió kurda

Però per què Turquia, que aspira a convertir-se en la gran potència regional, no prendrà part a la Flotilla? Doncs perquè ara mateix la màxima preocupació d’Erdogan i els seus és Síria. La revolta que viu el país àrab, reprimida de forma sagnant pel règim de Baixar al-Assad, està provocant que diversos milers de persones (ara ja n’hi ha 10.000 miler, amb una xifra semblant esperant a la frontera) s’instal·lin en camps de refugiats turcs, fugint de la repressió de les forces fidels al dictador. Segons Erdogan i els seus companys de Govern, la Flotilla no farà altra cosa que desviar l’atenció de Síria. El que passi aquí és bàsic per a la futura estabilitat regional i ni Erdogan, ni la UE, ni els Estats Units volen que s’obrin nous fronts...Realpolitik!!!

Entre els sirians que fugen, poden haver-hi kurds, el poble sense Estat més gran del món. Repartits en quatre estats (Turquia, Síria, l’Iran i l’Iraq), històricament han estat maltractats i perseguits arreu. Les recents eleccions turques van tornar a donar la victòria al partit d’Erdogan, islamista moderat, però no va aconseguir la majoria de dos terços que anhelava per reformar la Constitució. En gran part això va ser per l’èxit dels representants kurds (que per superar la llei electoral turca es presenten com a independents, tot i que formen part del Partit Pau i Democràcia), que van sumar 35 escons.

Després dels comicis, Erdogan va assegurar que haurà d’atendre les peticions kurdes. Promeses, promeses, promeses...si kurds de Síria comencen a instal·lar-se a Turquia fugint de la repressió d’al-Assad, el primer ministre otomà tem que esclatin les reivindicacions d’un poble sempre oblidat, sovint maltractat i, puntualment, massacrat. El problema o la qüestió kurd espanta una Turquia que està virant, de nou. Si l’any passat els seus gestos de distanciament amb Israel eren més que notables i constituïen una novetat a la regió, alhora que una esperança pels palestins, enguany estem vivint el moviment contrari.

Recentment, la premsa de la regió ha revelat que els executius turc i hebreu estan mantenint trobades secretes per reconduir les relacions diplomàtiques entre ambdós països, patrocinades per Estats Units, aliat clau tant d’uns com d’altres. I Netanyahu no ha trigat a felicitar Erdogan per la seva recent victòria a les urnes, desitjant que torni la companyonia i entesa torni a regnar entre Israel i Turquia, un clar antídot a l’oposició que la política hebrea genera a la majoria d’estats de la zona...I és que sembla que els dirigents turcs tinguin assumit que necessiten el suport occidental per estabilitzar Síria.

Per tant, un cop més, toca ser bons nens i fer les paus amb Israel. Amb aquest panorama, només em queda desitja molta sort al Manu, la Laura i tota la resta d’integrants de la Flotilla. Perquè, tot i que es vulgui silenciar, el bloqueig marítim i terrestre a Gaza per part d’Israel es manté. 

El documental

Us passo l'enllaç del documental Fuego sobre el Mármara, del periodista valencià David Segarra, present a la Flotilla de l'any passat. Una bona forma d'entendre què va passar el maig de 2010.