Aproximació al món dels colons jueus

Són un col·lectiu enorme, format per més de 500.000 persones. Provenen d’arreu del món, però lluny del que es diu sovint, no són ni de bon tros un grup homogeni. Les seves motivacions són molt diverses i van des d’una interioritzada missió messiànica, fins a una simple qüestió econòmica i de qualitat de vida, passant també pel fervor religiós. Són els colons jueus, que després de la victòria israeliana a la Guerra dels Sis Dies (juny de 1967) van començar a establir-se progressivament més enllà de l’anomenada Línia Verda (les fronteres prèvies a la conflagració bèl·lica).

El 2005, en una decisió que va sorprendre a molts, l’aleshores primer ministre hebreu, Ariel Sharon, va tirar endavant l’evacuació dels assentaments de Gaza, fet que va obligar el trasllat de 8.000 persones. El que es va vendre com un gest unilateral per facilitar la pau, no va ser altra cosa que un astut moviment polític que va permetre convertir Gaza en la presó a cel obert més gran del món, on 1,5 milions de palestins viuen confinats en 360 quilòmetres quadrats, gairebé sense poder sortir.

Les imatges de soldats israelians desallotjant els colons, però, van commocionar la societat jueva i van enfortir el moviment dels colons. Avui, tenen clar que no acceptarien un altre trasllat. I no és el mateix fer una operació d’aquest tipus amb 8.000 persones, que tirar-la endavant a Cisjordània, on hi ha uns 350.000 colons o a Jerusalem Est, on uns 200.000 jueus estan instal·lats en territori palestí, segons la legislació internacional. I és que els assentaments, tots!, són il·legals, però Israel només qüestiona la validesa d’alguns, sovint petits i poc importants. Amb el temps, però, els acaba acceptant i la policia i l’exèrcit hebreu protegeix els seus habitants.

Els dirigents palestins han deixat clar que no pensen retornar a la taula de negociacions amb Israel si no es congela la construcció d’assentaments, però Benjamin Netanyahu, el primer ministre hebreu, Ehud Barak, el titular de Defensa, i altres capitostos de l’executiu ja han deixat clar que el col·lectiu de colons creix i té unes necessitats d’espai urgents, de manera que la demanda àrab no és acceptable. Un cop més, la tebiesa de les pressions internacionals permet al Govern israelià sortir-se amb la seva i fer el que vol en un tema que clama al cel.

Crítiques als palestins

“És rotundament fals que siguem un obstacle per a la pau. L’únic barrera a la negociació és que els palestins volen posar una precondició, com és la congelació dels assentaments, per començar a parlar i això és un xantatge”, m’afirmava fa uns dies Dani Dayan, un economista israelià d’origen argentí que des del 2007 presideix el Consell Yesha, l’organització majoritària dels colons de Cisjordània. Dayan, prou amable malgrat la manca de humanitat del seu discurs, també deixa clar que qualsevol acord de pau que impliqui “el desallotjament d’una sola persona, ja sigui jueva o àrab, no portarà una pau real”.

El que nosaltres anomenem Cisjordània, pels anglosaxons és West Bank (o Ribera Occidental del riu Jordà). Pel moviment sionista i, of course, pels colons parlem de Judea i Samaria, els noms bíblics d’un espai que fa milers d’anys va formar part del regne d’Israel. “Sóc conscient que hi ha un altre grup ètnic que reclama els seus drets sobre Judea i Samària, però tinc la consciència tranquil·la perquè nosaltres vam conquerir el territori a través d’una guerra defensiva i si ells haguessin guanyat, avui Israel no existiria”, afirma Dayan.

Tot i que ocupen terra palestina, entre els colons no hi ha el sentiment de viure en una zona que no els pertany, sinó que sovint invoquen al dret diví per argumentar que tota l’àrea forma part de l’Israel històric. Hi ha assentaments de tot tipus. Des de petites comunitats agrícoles (com a la Vall del Jordà), a ciutats de 40.000 habitants (com Maale Adumim, a tocar de Jerusalem), passant per assentaments molt polèmics com el que hi ha a la ciutat antiga de Hebron, uns 400 fanàtics ultrareligiosos atemoreixen i fan la vida impossible a les desenes de milers de palestins dels voltants, amb la connivència i protecció de l’exèrcit hebreu.

Incentius al moviment

Tradicionalment, tots els governs israelians han incentivat l’ocupació de territori palestí, per motius estratègics. Saben que amb l’expansió de les colònies es fa més difícil la creació d’un Estat palestí real (el territori sota control de l’administració àrab és inconnex, a diferència dels assentaments que sempre tenen bones carreteres per arribar a les seves grans ciutats). Subvencions per a l’adquisició d’habitatges, exempcions d’impostos i l’aigua i la llum a preus de saldo són algunes de les mesures tradicionals del Govern de Tel Aviv per facilitar el trasllat de jueus a Cisjordània. Sense anar més lluny, desenes de milers de persones immigrades des de l’antiga Unió Soviètica s’hi han instal·lat els darrers 15 anys per motius estrictament econòmics. A les ciutats “legals” d’Israel no podrien permetre’s la casa amb jardí que troben als assentaments.

Però també n’hi ha, com Dani Dayan, que veuen la seva acció com “la contribució més gran que puc fer a la supervivència de l’Estat d’Israel i del poble jueu”. Sionisme en estat pur. I, finalment, també és possible trobar-se amb assentaments formats per ultraortodoxos, també coneguts com a haredim (temorosos de Déu). En el seu cas, no els mou un ideal sionista ni d’expansió d’Israel, sinó l’opció de viure en una comunitat més o menys aïllada de la vida moderna i on la seva interpretació rigorosista del judaisme no es veu contaminada per factors externs ni per persones laiques.

La conversa amb Dayan, que he de reconèixer que va ser prou afable, va tenir moments sorprenents. Tot i que no pensen abandonar el territori palestí, sí que es mostra disposat a millorar la qualitat de vida dels àrabs, eliminant check-points i apostant per la destrucció del mur de l’apartheid. En aquest sentit, defensa que els palestins tinguin llibertat de moviments, com en el passat, i els que s’ho puguin permetre que dormin en hotels de Tel Aviv si així ho desitgen. El líder dels colons, però, s’oposa amb força a un Estat palestí perquè, segons ell, “serà controlat pel terrorisme islamista i només conduirà a un nou enfrontament armat a la regió”. En fi...

Tot i que cada cop són més mal vistos per bona part de la societat israeliana, que critica el cost econòmic (la despesa en seguretat que generen és enorme) que suposen els assentaments, els colons sempre han acabat gaudint de la protecció dels governants de torn. Amb això, però, no n’hi ha prou. I és que un Govern ultradretà com el de Netanyahu, ha estat una “decepció” per Dayan i els seus. Segons ell, el fet que permetés una moratòria de 10 mesos en la construcció de nous immobles a les colònies va perjudicar molt un moviment que el va votar en massa a les darreres eleccions legislatives. És difícil superar per la dreta aquesta gent.