dimecres, 26 de novembre del 2014

La Caixa va pagar més de 3,3 milions d'euros a dotze polítics en actiu entre 2005 i 2013

Formaven part del consell d'administració o la comissió de control de l'entitat, bàsicament en representació de les corporacions municipals

La Caixa, la principal entitat financera de Catalunya, va pagar almenys 3,36 milions d'euros a dotze polítics en actiu entre el 2005 i el 2013. Aquestes persones –majoritàriament dirigents de CiU, però també del PSC, el PSIB-PSOE i el PP– formaven part del consell d'administració o de la comissió de control de l'entitat en representació de les corporacions locals o –només en alguns casos– en nom dels impositors (clients). Actualment, ja no hi ha polítics en actiu a la direcció de l'entitat. La nova llei de caixes va establir la incompatibilitat entre exercir un càrrec polític electe i estar als òrgans de govern de les entitats financeres. A més, fa uns mesos, l'assemblea general de La Caixa va aprovar la transformació de l'entitat en una fundació bancària, dirigida per un patronat de quinze membres en què no hi ha polítics en actiu. Això no significa, però, que el nou organisme estigui despolititzat, ja que en són integrants l'exministre socialista Javier Solana i Francesc Homs, exdiputat de CiU al Congrés i el Parlament i conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de 2001 a 2003.
La major part de les remuneracions es concentren en les dietes per assistència a les reunions dels òrgans de direcció de l'entitat, amb més d'1,85 milions; per davant dels 1,33 milions d'euros que van percebre integrants del consell d'administració entre 2011 i 2013 per la seva presència a altres societats del grup financer. Finalment, els dotze polítics van rebre un total de 177.000 euros en concepte de primes d'assegurança.
El 31 d'octubre, la Directa va informar que l'alcalde de Lleida i actual president del PSC, Àngel Ros, havia cobrat 207.000 euros com a membre de la comissió de control de La Caixa entre 2005 i 2012. Ros és el polític més conegut a Catalunya que ha tingut presència als òrgans de direcció de l'entitat amb seu a l'avinguda Diagonal de Barcelona durant el període analitzat, però no és, ni de bon tros, el que es va embutxacar més diners. Segons la documentació consultada –comptes anuals, informes de gestió i informes de remuneració de les persones integrants del consell d'administració i la comissió de control–, el privilegi correspon a Miquel Noguer Planas, actual alcalde de Banyoles per CiU.
Noguer va percebre un mínim de gairebé 1,35 milions del grup La Caixa entre 2005 i 2013. La xifra final, probablement, és més elevada, ja que, a banda de formar part del consell d'administració de l'entitat, el dirigent convergent va ser membre dels consells de Criteria CaixaCorp, CaixaBank i altres societats participades, com Abertis Logística i la Societat General d'Aigües de Barcelona, càrrecs pels quals va rebre més de 800.000 euros només entre 2011 i 2013, segons consta a l'apartat “remuneracions en societats del grup” dels comptes anuals de La Caixa. La Directa únicament ha pogut consultar les remuneracions d'aquest apartat en el trienni 2011-2013. Noguer va ser l'últim polític en actiu que va deixar el consell d'administració i va fer-ho l'agost de l'any passat. 
Fins la seva recent transformació en una fundació bancària, l'òrgan “suprem de govern i decisió” de La Caixa era l'assemblea general, formada per representants de quatre grups: les impositors, les entitats fundadores i altres d'interès social, les corporacions locals i el personal de l'entitat. Entre les funcions de l'assemblea general, hi havia la de nomenar les vocals del consell d'administració i les membres de la comissió de control. El consell d'administració s'encarregava del govern, la gestió, l'administració i la representació de la caixa d'estalvis, mentre que la comissió de control havia de supervisar la tasca del consell d'administració.
A banda d'Àngel Ros i Miquel Noguer, entre els càrrecs electes que han rebut retribucions per formar part dels òrgans de direcció de La Caixa durant la darrera dècada, destaquen l'exalcaldessa de Palma Aina Calvo, del PSIB-PSOE; l'exalcalde de Llucmajor Lluc Tomàs, del PP, o Immaculada Juan, exalcaldessa de Deltebre per CiU i actual assessora del govern de Mas en polítiques mediambientals. En tots els casos, es tracta de persones de formacions que tenen deutes molt elevats amb l'entitat. El 31 de desembre de 2012, segons els comptes anuals de La Caixa, el PSC tenia un deute de 7.381.000 euros amb l'entitat, el de CiU s'enfilava fins als 12.210.000 euros i el del PP es quedava en 2.074.000 euros.
La llista sencera de càrrecs electes que van cobrar de La Caixa des de l'any 2005 és la següent:
Miquel Noguer Planas (CiU), 1.348.500 euros. Membre del consell d'administració de La Caixa –i, com a tal, d'altres societats del grup– entre el 2003 i el 2013 en representació de les corporacions locals. Va ser alcalde de Mieres entre el 1991 i el 2006 i president del Consell Comarcal de la Garrotxa de 1998 a 2006. Des de l'any 2007, és alcalde de Banyoles i, actualment, també és el vicepresident de laDiputació de Girona i el president del Consorci d'Acció Social de Catalunya. També ha estat als consells de Criteria Caixa Holding, Nuevo MicroBank, VidaCaixa Grupo, Abertis Logística i Societat General d'Aigües de Barcelona. El 2012, el ple municipal de Banyoles va rebutjar –només amb els vots de CiU– una moció de suport a la campanya contra els peatges #novullpagar, fet que va generar crítiques de l'oposició, atesa la presència de Noguer al consell de La Caixa, principal accionista d'Abertis, la concessionària de la majoria de peatges catalans.
Immaculada Juan Franch (CiU), 679.500 euros. Al consell d'administració des de 2005 i fins al 22 de maig de 2012 en representació de les impositores. Actualment, és assessora de la Generalitat de Catalunya en polítiques mediambientals a les Terres de l'Ebre. A nivell de partit, des de 2004 és membre de la direcció nacional de CDC i presideix la federació de la formació a les Terres de l'Ebre des de 2012. Va ser alcaldessa de Deltebre (Baix Ebre) de 2001 a 2005, municpi del qual va ser regidora de 1991 a 2007. A partir de l'any 2009, s'integra al Consell Assessor de Continguts i de Programació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals(CCMA).
Rosa Maria Mora Valls (CiU), 212.000 euros. Va formar part del consell d'administració de l'entitat entre el 2009 i el 22 de maig de 2012 en representació de les corporacions municipals. Va percebre 111.000 en dietes, 11.000 en primes d'assegurança i 90.000 com a consellera d'altres societats del grup financer. És l'alcaldessa d'Anglesola des de 1993 i, a més, presideix el Consell Comarcal de l'Urgell des de l'any 2000.
Àngel Ros Domingo (PSC), 207.000 euros. Membre de la comissió de control de La Caixa del 2005 al 2012 en representació de les corporacions municipals. Alcalde de Lleida des de 2004 i actual president del PSC, va cobrar 173.000 euros en dietes i 34.000 més en primes d'assegurança.
Aina Calvo Sastre (PSIB-PSOE), 192.500 euros. Va ser membre del consell d'administració de l'entitat financera des de l'any 2009 fins al 22 de maig de 2012 en representació de les corporacions municipals. Va ser alcaldessa de Palma de 2007 a 2011 i, actualment, és la cap de l'oposició al consistori de la capital de Mallorca. També ha estat diputada al Parlament de les Illes. Després de la publicació de la informació, els Socialistes de Palma s'han posat en contacte amb la Directa per demostrar documentalment que totes les remuneracions que va rebre Calvo de La Caixa van anar destinades a "programes d’atenció a situacions d’emergència social".
Magí Pallarès Morgades (CiU), 167.500 euros. Al consell d'administració de La Caixa almenys des de 2003 i fins al 2009 en representació de les corporacions municipals. Va rebre 153.500 euros com a dietes d'assistència a les reunions i 14.000 en primes d'assegurança. Alcalde de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) de 1991 a 2007 i, novament, des de 2011.
Josep Antoni Frias Molina (CiU), 158.000 euros. Integrant de la comissió de control entre el 2009 i el 2013 en representació de les corporacions municipals, va cobrar 138.000 euros en dietes i 20.000 més en primes d'assegurança. Alcalde d'Hostalric des de 2007, també forma part del Consell Comarcal de la Selva.
Maria Rosa Pujol Esteve (CiU), 157.000 euros. Va representar les impositores a la comissió de control entre el 2009 i el 2013. Va rebre 138.000 euros en dietes i 19.000 més en primes d'assegurança. És l'alcaldessa d'Aitona (Segrià) des de 2010.
Lluc Tomàs Munar (PP), 107.000 euros. Va ser al consell d'administració entre el 2003 i el novembre de 2008 en representació de les corporacions locals. Alcalde de Llucmajor (Mallorca) entre el 1999 i el 2008, va cobrar 95.000 euros en dietes i 12.000 en primes d'assegurança a partir de l'any 2005. Condemnat a tres anys de presó per malversació, el 2008, arran de l'anomenat cas Llucmajor, l'any 2010, la sentència va ser anul·lada pel Tribunal Suprem.
Santiago Pallàs Guasch (CiU), 103.500 euros. Present a la comissió de control de 2005 a 2009 en representació de les corporacions locals. Regidor a l'Ajuntament de Tarragona entre el 1991 i el 2007, també va ser conseller del Consell Comarcal del Tarragonès (2007-2011) i, actualment, és assessor de CiU a la Diputació de Tarragona.
Josep Sala Leal (CiU), 23.400 euros. Va formar part del consell d'administració de La Caixa durant uns mesos de 2009. És alcalde de Forallac (Baix Empordà) des de fa més de vint anys. També és diputat provincial, en aquest cas, des de 2007.
Joan-Maria Roig Grau (CiU), 7.000 euros. Va formar part del consell d'administració de La Caixa durant diversos anys, fins que va cessar del càrrec el 2005. Alcalde d'Amposta durant dues dècades (1987-2007), també ha estat president del Consell Comarcal del Montsià (1987-1995), senador (1995-2001 i 2008-2012) i diputat al Parlament de Catalunya (1992-2006). Actualment, és el gerent de les empreses públiques i els consorcis adscrits al Departament de Salut.


diumenge, 23 de novembre del 2014

Repsol, una companyia sempre protegida per l'Estat

Propietat, principalment, de fons d'inversió i entitats financeres, s'ha beneficiat de la diplomàcia empresarial del govern espanyol per expandir-se a nombrosos països

Abril de 2012. El govern de l'Argentina, presidit per Cristina Fernández de Kirchner, anuncia la renacionalització d'YPF, aleshores filial de Repsol. Tret de sortida d'una crisi diplomàtica. El règim del 78 en bloc -a l'hora de defensar interessos oligàrquics delscampions nacionals, PP i PSOE es fusionen- clama al cel i García Margallo, ministre d'Exteriors de l'executiu de Mariano Rajoy, brama que “un atac a Repsol es considerarà un atac a Espanya”. L'aparell estatal i l'establishment mediàtic esdevenen una sola veu, amb una defensa a ultrança de la petroliera encapçalada per Antoni Brufau i tot tipus d'atacs i desqualificacions al govern argentí, titllat mantes vegades de populista. Diplomàcia empresarial de manual, amb recursos públics al servei d'interessos privats. 
El plet -que va tancar-se l'abril d'enguany amb l'aprovació d'una compensació econòmica a la companyia d'uns 3.700 milions d'euros- va posar de manifest l'enorme poder i influència de Repsol sobre el govern estatal, més preocupat a protegir certs beneficis corporatius que a garantir un migrat estat del benestar a la ciutadania. L'espanyolitat de la petroliera era el principal argument governamental per posicionar-se inqüestionablement al seu costat, però realment era vàlid? D'entrada, Repsol està totalment en mans privades des que el 1997 el primer executiu del PP, encapçalat per José María Aznar, va completar-ne la privatització. Però és que, a més a més, la majoria del capital de la companyia s'ubica fora de l'Estat, bàsicament en fons d'inversió que, al seu torn, estan sota control de grans bancs. 
És cert que els dos principals accionistes de la petroliera, Caixabank i Sacyr, són espanyols. L'entitat financera té l'11,8%, mentre que la constructora arriba al 9,2%. Però a partir d'aquí, la resta de propietaris de referència són tots forans. Fins al juny, la mexicana Pemex -dedicada també als hidrocarburs- en controlava el 9,3%, però tot just acaba de completar la sortida iniciada fa cinc mesos; per aquest motiu  Temasek, el fons sobirà de Singapur, és el tercer màxim accionista amb el 6,0%. Després hi ha grans bancs i fons d'inversió com HSBC, 5,4%; Blackrock, 3,1%; BNP Paribas, 3,0%; JP Morgan Securities, 3,0%; Capital Group Companies, 2,5%; JP Morgan Chase & Co, 2,1%; o la societat d'inversió de capital variable (sicav) Inversora de Olarizu, 2,1%. Mercats en estat pur. 

L'origen: antics monopolis públics
La companyia no ha estat sempre sota domini dels mercats, sinó que en néixer, el 1986, era totalment pública, amb l'Institut Nacional d'Hidrocarburs (INH) com a accionista únic. Repsol es crea de la unificació de diversos monopolis energètics estatals, com Campsa, Butano o Petronor. El govern de Felipe González (PSOE) n'inicià la privatització tres anys més tard, procés que va culminar el 1997, ja amb Aznar al capdavant de l'executiu. En aquell moment, el president de la petroliera era Alfonso Cortina. És un dels fills de Pedro Cortina Mauri, un dels catalans de Franco. Nascut a la Pobla de Segur, Cortina Mauri va ser un dels fundadors de la cervesera San Miguel i, posteriorment, va ocupar diversos alts càrrecs a l'àrea d'Exteriors del règim dictatorial, arribant a ser ministre del ram del gener de 1974 a desembre de 1975. El relleu d'Alfonso Cortina s'executa el 2004, amb l'aterratge d'Antoni Brufau, un home de La Caixa, el tradicional accionista de referència de la companyia. 
Brufau, que l'any passat va embutxacar-se 4,9 milions pel càrrec -a banda dels gairebé 500.000 euros  que la societat va aportar a la seva pensió-, va ser un dels grans aspirants a succeir Josep Vilarasau al capdavant de l'entitat financera -juntament amb Isidre Fainé, qui assoliria el càrrec-, després dels quatre anys de mandat pont de Ricard Fornesa (2003-2007). 
El premi de consolació per a Brufau va ser la presidència de la corporació energètica, a la que va arribar des de la presidència de Gas Natural, participada tant per La Caixa com per la petroliera. Curiosament, actualment Brufau i Fainé comparteixen espai al consell d'administració de la companyia, ja que el banquer n'és el vicepresident, posició que li va reportar uns ingressos de més de 350.000 euros el 2013. Entre d'altres, al consell també hi ha Artur Carulla, un dels germans propietaris del holding Agrolimen (Pans & Co, Bocatta, Fres Co, Gallina Blanca,...) que a l'abril van abonar 9,5 milions perquè s'arxivessin les actuacions per frau fiscal contra ells. L'any passat, Carulla va cobrar gairebé 400.000 per ser conseller de Repsol. 
Paradisos fiscals i negocis amb dictadors 
Malgrat l'origen públic i el paraigües protector que encara li ofereix l'Estat -amb la defensa aferrissada en el plet argentí per YPF com a paradigma- Repsol mira bàsicament pels seus interessos corporatius -i els dels accionistes- i no precisament pel conjunt de la ciutadania. La mostra més clara és l'enorme quantitat de societats filials que té en paradisos fiscals. Segons l'informe de 2012 de l'Observatori de Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), presentat fa uns mesos,  fa dos anys la companyia comptava amb 44 subsidiàries en territoris de baixa tributació, fonamentalment radicades a Delaware (Estats Units) i els Països Baixos, però també a Suïssa i a les Illes Caiman i Bermudes. És evident que l'activitat extractiva de Repsol no es concentra en aquestes àrees; així doncs, no és forassenyat pensar que les filials s'empren per minimitzar la factura fiscal. 
A banda de seguir l'estratègia habitual de l'Ibex a l'hora d'eludir el pagament d'impostos -33 de les 35 companyies de l'índex empren filials en paradisos, segons l'ORSC-, la petroliera no és precisament escrupolosa quan ha d'escollir companys de viatges.Business is business i quan es tracta de lucrar-se no li importa fer-ho en règim dictatorials. Actualment opera en països com Argèlia, Angola i el Marroc, al costat de les estatals Sonatrach, Sonangol i ONHYM. També ho fa a Líbia, on durant dècades va estar associada a la National Oil Company, la societat cabdal en l'engendrament de la fortuna de Gadaffi. Del 2004 al 2012 va participar en projectes a l'Aràbia Saudita amb l'estatal Aramco i durant uns anys va buscar petroli a Guinea Equatorial, regida amb mà de ferro per Teodoro Obiang des de fa 35 anys. 
En tots els casos règims més o menys dictatorials, que acumulen una allau de denúncies per vulneracions dels drets humans més bàsics i que surten malparats en els informes anuals sobre el tema d'Amnistia Internacional o Human Right Watch. Organitzacions com l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) han denunciat que establir-s'hi i fer-hi negocis no deixa de ser una forma clara de “legitimar-ne els règims dictatorials”. Lluny de causar-li cap tipus de problema, sovint Repsol s'hi ha establert després de viatges oficials de governants espanyols, que li han aplanat el camí donant-li seguretat jurídica. De nou, la diplomàcia empresarial. 
Impactes negatius a l'Amèrica Llatina
Repsol, com Telefònica i Endesa -altres antics monopolis públics privatitzats durant la dècada dels 90-, juga un paper cabdal en el neoimperialisme espanyol a l'Amèrica Llatina, articulat a través de grans empreses. La regió ha esdevingut la principal àrea d'expansió de les principals companyies estatals i, per exemple, la petroliera opera actualment a Bolívia, Brasil, Colòmbia, l'Equador, Nicaragua, Mèxic, el Perú i Veneçuela. La presència Amèrica Llatina li ha reportat uns ingressos multimilionaris, però el seu historial allà no és precisament immaculat. 
Diverses organitzacions l'han acusat de provocar greus danys ambientals amb la seva activitat extractiva al Perú, l'Argentina o l'Equador. Oxfam Intermón va publicar al juliol de 2008 l'informeLletra petita, grans abusos, on exposava que la companyia s'havia beneficiat de la posició dèbil de diversos governs de la regió -que buscaven inversions foranes- per firmar-hi contractes abusius, que li van reportar “beneficis extraordinaris”, mentre que els guanys per a la població autòctona van ser mínims. Informacions periodístiques del 2006 també van mostrar el vincle de la petroliera amb el moviment secessionista de la regió boliviana de Santa Cruz, molt actiu en l'oposició inicial a la presidència d'Evo Morales. 
Amb uns beneficis de gairebé 10.500 milions d'euros des del 2010 -durant el primer semestre de 2014 els números verds han estat de 1.327 milions-, Repsol segueix insaciable i l'imminent inici de les prospeccions per buscar hidrocarburs a les Canàries i l'intent de fer-ne de noves davant del Delta de l'Ebre i les illes Columbretes ho demostren. L'impacte ambiental i l'oposició del territori són ignorats per una companyia que sempre compta amb el suport del govern espanyol de torn. I que, a cop d'anunci, evita que la majoria de les informacions crítiques amb les seves actuacions apareguin als grans mitjans. Blindatge mediàtic i diplomàcia empresarial al servei d'un dels monstres de l'Ibex. Combinació perfecta per als interessos corporatius. 
*Article publicat al número 372 de la Directa en paper. T'hi pots subscriure aquí


diumenge, 2 de novembre del 2014

“Tinc por que s'utilitzi la crisi de l'Ebola per satisfer altres interessos”

Va arribar a Sierra Leone com a missioner a principi dels noranta i va viure gairebé dues dècades a l'Àfrica. Durant aquest període va deixar la vida religiosa per seguir treballant al continent com a cooperant i periodista. Conegut sobretot per haver encapçalat un exitós programa de recuperació de nens soldats a l'estat de l'Àfrica Occidental, lamenta que en d'altres països projectes similars no hagin comptat ni amb temps ni amb diners per complir l'objectiu. “Són persones que necessiten acompanyament per recuperar-se de l'experiència viscuda i cal oferir-los una alternativa a la violència”, subratlla. Crític amb el rol de les ONG durant molt de temps, “destinades només a oferir pedaços per no qüestionar les fonts de finançament”, advoca per la sensibilització i la incidència sobre la realitat africana a través de conferències i articles en mitjans com el blog Áfricano es un país o Mundo Negro.

En la cobertura dels grans mitjans de l'Estat sobre l'Àfrica predominen les informacions negatives, lligades a conflictes armats, epidèmies o pobresa. És una visió esbiaixada?
Encara avui, Àfrica és desconeguda a l'Estat espanyol i hi pensem en clau negativa i d'amenaça, a diferència del que passa amb Amèrica Llatina o l'Àsia. Els mitjans perpetuen aquesta imatge, però també és cert que hi ha una generació de periodistes joves, com José Naranjo, Xavier Aldekoa, Gemma Parellada o Alberto Rojas que en donen una visió molt diferent, amb temes de desenvolupament o sobre dones que canvien la seva realitat que abans no apareixien.

Cites periodistes que intenten reflectir la vida quotidiana i en llegir-los te n'adones que hi ha moltes inquietuds compartides entre nosaltres i els africans.
Sí, i això sorprèn aquí. La realitat dels joves urbans de moltes ciutats africanes és molt similar a la que poden tenir els de Barcelona, Madrid o París. Escolten la mateixa música, miren les mateixes sèries de televisió i estan pendents dels mateixos equips de futbol. Són joves que utilitzen les xarxes socials, per exemple per crear campanyes de prevenció sobre l'Ebola. Hi ha certes inquietuds universals i molts joves africans, bàsicament urbans, també reclamen tenir veu i intervenir en política, com passa aquí. 
Chema Caballero, foto d'Ismael Guye. 

Amb relació a l'Ebola, la informació s'ha ampliat quan s'ha percebut com una amenaça per a Occident.
Cert. Pràcticament no s'havia fet cas d'organitzacions com Metges Sense Fronteres, que havien alertat que es tractaria d'una epidèmia més important que les anteriors i que seria difícil de controlar. S'ha reaccionat quan la malaltia s'ha vist com una amenaça i aleshores sí que s'hi han enviat diners i soldats. Altres problemàtiques més mortíferes com la fam, la sida o la malària no són una amenaça per a nosaltres i aleshores interessen molt menys i no se les combat des d'aquí. La meva por és que s'utilitzi la crisi de l'Ebola per satisfer uns altres interessos. Arribaran 3.000 soldats estatunidencs a la zona i caldrà veure si després s'hi queden i perquè.

Interessa l'existència de diverses crisis al continent per facilitar-hi la intervenció de les potències mundials i l'espoli dels recursos naturals?
Ara mateix hi ha una enorme guerra freda d'interessos a l'Àfrica entre Occident i els països emergents, que tenen una influència cada cop major. És evident que els occidentals tenen com a objectiu controlar els recursos naturals i per fer-ho han utilitzat governs amics i governs titelles, n'han controlat les finances, han subornat,...La Xina i la resta d'emergents volen el mateix, però actuen d'una altra manera, més d'igual a igual, i això ha permès alguns països africans guanyar camp de joc i poder negociar millor. Les intervencions militars de França a Mali o la República Centreafricana o la presència dels EUA a Uganda contra la guerrilla de Joseph Kony han estat en defensa dels seus propis interessos i també són excuses que serveixen per entrar al continent i poder-hi mantenir una àrea d'influència i també serveix d'avís a la Xina.

Com a contrapartida, també hi ha un creixent empoderament de la societat africana.
Sí i aquí hi ha l'esperança. En molts països creix una societat civil cada cop més forta i empoderada i hi apareix una classe mitjana, integrada sobretot per joves que han estudiant a les universitats del país o a fora. No roben, paguen els impostos i exigeixen transparència als seus governs. Volen saber què es fa amb els seus impostos, amb qui signa el govern els contractes del petroli i perquè no es fan més escoles i hospitals. I és veritat que les infraestructures, a poc a poc, milloren. També és cert que hi ha una gran diferència entre la població urbana i la rural. Són dos móns oposats que conviuen. Els de la ciutat tenen accés a la informació i és on hi sorgeix la societat civil, mentre que el camp encara està molt enrere i el caciquisme hi impera. La conseqüència és un gran èxode del camp a la ciutat, que genera altres problemes, com la proliferació de suburbis empobrits.


Diversos països africans tenen un gran creixement macroeconòmic, però això no està servint per reduir-hi les desigualtats.
Es tracta d'un creixement fals, basat únicament en l'extracció de recursos naturals, que no reparteix els beneficis. No serveix per millorar els serveis. Però ara sí que hi ha demandes de transparència i fiscalització per part de les creixents classes mitjanes urbanes.

Has treballat durant anys amb nens soldats, però el problema es manté. Per què?
A Sierra Leone vam tenir la sort de treballar-hi molt de temps, en un moment en què es va posar de moda i hi havia molts diners i vam poder fer projectes molt interessants, amb un finançament que va continuar quan la guerra va desaparèixer. Va ser un projecte dissenyat a llarg termini i no s'ha repetit en d'altres casos, on al cap de tres mesos s'ha enviat de tornada a casa persones que han estat cinc o sis anys combatent. No s'hi han adaptat i si han tingut l'ocasió han tornat al seu grup de soldats. A les noies que van ser segrestades i violades tampoc se'ls hi ha donat una alternativa de vida. No s'inverteix prou temps ni diners amb els projectes i això fa que no funcionin. Estic molt enfadat amb l'Unicef per això.

Què és el necessari perquè puguin recuperar-se i reintegrar-se a la societat?

Donar-los el seu temps perquè es netegin i superin l'experiència viscuda i oferir-los una alternativa a la violència. Si un nen vol estudiar això no es fa amb tres setmanes. Necessites un programa a llarg termini. I a Sierra Leone ho hem demostrat, amb antics nens soldats que han anat a la universitat, i d'altres que han optat per inserir-se abans al món laboral i són taxistes i noies que són perruqueres. Se'ls ha donat una oportunitat. I n'hi ha que han necessitat cinc o sis anys per fer una carrera, i d'altres un per fer una formació professional i obrir un negoci. És cabdal demostrar-los que val la pena deixar la violència i això passa per fer un acompanyament llarg. També cal treballar amb la societat que ha patit la seva violència és clau que no se'ls vegi com a botxins, sinó com a víctimes que van ser forçades a cometre aquest tipus d'accions. Costa molt fer aquest canvi per part de les víctimes, però al final el fan. 

*Versió ampliada de l'entrevista publicada al número 370 de la DIRECTA, 14 d'octubre de 2014.