El possible reconeixement de l’Estat palestí el proper setembre a l’ONU i la reconciliació nacional segellada per al-Fatah i Hamàs fa un mes han desfermat el nerviosisme entre la classe dirigent israeliana. El govern hebreu, que va reaccionar amb amenaces davant el pacte entre els dos partits –i ja ha congelat la transferència dels impostos que recull en nom de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP)–, ha anunciat que dedicarà bona part dels seus esforços diplomàtics a boicotejar l’hipotètic suport internacional a l’Estat palestí.
Per tenir un Estat real, però, el poble palestí necessita alguna cosa més que el reconeixement de les Nacions Unides. I, en aquest sentit, gairebé ningú no creu que l’ocupació israeliana s’acabarà després del setembre. Els grups que participen en accions contra l’ocupació, tant israelians com palestins, tenen clar que han de seguir actius. La resistència no violenta, que s’ha convertit en l’arma més utilitzada per la població palestina des del final de la segona Intifada i compta amb el vistiplau de l’ANP i al-Fatah, no s’ha aturat després de la reconciliació i res no fa pensar que ho farà abans del setembre.
L’activisme hebreu
Malgrat la imatge monolítica que sovint se’ns transmet de la societat hebrea, la realitat és que hi ha nombrosos grups que lluiten contra l’ocupació des d’òptiques molt diverses i a través de camins que sovint no tenen gaire en comú. Tots, però, mantenen un discurs molt allunyat del mainstream israelià i, d’una manera o altra, treballen al costat del poble palestí. El moviment és molt actiu i podríem dir que representa l’única veu discordant contra l’actuació del govern estatal –cada cop més radical i escorat a la dreta– en aquesta qüestió, tot i que ha perdut força en relació a fa quinze o vint anys.
El gran canvi des d’aleshores, però, és que han desaparegut els grups massius que apostaven per la pau dins l’Estat hebreu. Organitzacions com Peace Now, que durant les dècades dels 80 i 90 havien arribat a congregar centenars de milers de persones a Tel-Aviv o Jerusalem, avui dia no tenen cap incidència en la societat israeliana. En aquests moments, probablement, les accions de resistència no violenta més conegudes són les manifestacions contra el mur i la confiscació de terres palestines que es fan cada divendres a diversos poblets de Cisjordània, com ara Bil’in, Na’alin, Beit Ummar o Nabi Saleh. Les marxes estan liderades pels comitès populars dels pobles respectius, però compten amb una notable participació d’activistes israelianes i internacionals.
El col·lectiu Anarquistes Contra el Mur, que van néixer el 2003, és el grup israelià més actiu en aquestes protestes. Un membre del grup, Ben Ronen, explica que tenen molt clar que és la gent autòctona qui ha de liderar la lluita. “La majoria de la societat israeliana dóna suport a l’ocupació i nosaltres no tenim intenció de mantenir cap diàleg amb ella. Ens sembla molt més profitós invertir el nostre temps en col·laborar directament amb els palestins”, afegeix l’activista, que comenta que “entre 60 i 70 integrants dels grups participen a les marxes setmanalment”. També se solidaritzen amb les persones palestines detingudes a les manifestacions, que, a diferència de la població israeliana o internacional, són jutjades per tribunals militars.
La Coalició de les Dones per la Pau va néixer el 2000 com a paraigües d’onze organitzacions feministes i el seu principal objectiu és acabar amb l’ocupació. Una de les integrants de la coalició, Esti Micenmacher, detalla que, a banda de les accions típiques de protesta, com ara llançar campanyes que demostren el caràcter “feixista i antidemocràtic d’Israel”, se centren –sobretot– en la iniciativa Qui guanya amb l’ocupació. Aquesta feina, vinculada a la campanya Boicot, Sancions i Desinversions (BDS), demostra que la colonització de Cisjordània i Jerusalem est “no només és una qüestió política, sinó també un gran negoci per a moltes companyies”. Micenmacher també destaca la importància d’aportar “una visió femenina” –sempre més partidària de la pau en una societat tan militaritzada com la israeliana– en la seva lluita.
La veu religiosa
Rabins pels Drets Humans és un dels grups més heterogenis que participen en aquest àmbit. Sorgit el 1988, aplega religiosos jueus de totes les tendències, amb l’element comú de la defensa de la igualtat de drets entre la gent palestina i israeliana. El rabí Yeniel Grenimann explica que segueixen la tradició marcada per la Torà de “respecte als drets humans” i que tenen com a objectiu “ser la veu de la consciència de la població jueva”.
Considera que tenen més incidència “perquè els ciutadans saben que no estem en contra d’Israel i els soldats i els policies tendeixen a escoltar-nos pel simple fet que som religiosos”. A banda d’oposar-se al mur, fan informes sobre diversos aspectes de l’ocupació i centren la seva acció en l’afectació que té sobre l’agricultura palestina.
Gush Shalom, una organització que en el passat va participar en manifestacions massives però que avui es dedica a fiscalitzar i denunciar els assentaments, data de 1993. Segons detalla el seu portaveu, Adam Keller, probablement, el més significatiu que fan és publicar informes sobre els productes elaborats als assentaments jueus i, a partir d’aquí, intentar fer pressió perquè les companyies internacionals deixin de tenir-hi cap tipus de presència, seguint la línia del BDS.
“Nosaltres no podem canviar la societat israeliana, però potser sí que podem servir de catalitzadors perquè la gent entengui que no estem fent bé les coses com a país”, resumeix Keller. Ja sigui participant en protestes al costat del poble palestí, elaborant informes per incentivar el BDS o plantant oliveres allà on prèviament s’han tallat, tots aquests grups demostren que l’ocupació també genera rebuig entre alguns sectors de la societat israeliana
*Reportatge publicat amb el número 232 del setmanari LA DIRECTA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada