divendres, 31 d’octubre del 2014

El 84% del deute de les universitats catalanes està en mans del Banco Santander

L'entitat financera té una àmplia presència a l'ensenyament superior i, a banda de beques, hi fa negoci amb els carnets estudiantils i els crèdits

El Banco Santander és cada cop més omnipresent a les universitats de l'Estat espanyol i ho és a través de múltiples vies. L'entitat financera presidida per Ana Patricia Botín, després de la sobtadamort del seu pare, Emilio, el passat 10 de setembre, té més de 1.000 convenis de col·laboració amb centres d'ensenyament superior d'arreu del món, impulsa diversos màsters i s'encarrega de concedir anualment desenes de milers de beques a estudiants, en una operació de màrqueting perfectament estudiada. La presència als campus i les facultats del Santander no és altruista, sinó una forma de fer negoci amb les estudiants, bàsicament a través de la concessió de préstecs i dels carnets universitaris.


Una via menys coneguda i que segurament dóna encara més poder a l'entitat financera és el control del deute de les universitats. En el cas català, el pes del Santander en aquest àmbit és enorme. Segons recull l'informe Independents de qui, elaborat per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), les universitats públiques del Principat acumulen un deute de 68,5 milions, dels quals 57,5 -és a dir, el 83,9%- tenen de creditora l'entitat presidida per Ana Patricia Botín. Les dades corresponen a gener de 2014 i la PACD explica que les ha obtingut a través de la CUP. El pes del Santander en el deute dels centres d'ensenyament superior catalans contrasta amb el que té la mateixa entitat en el total del passiu de la Generalitat principatina. I és que dels més de 52.000 milions d'euros de deute de l'administració autonòmica, només 2.107 -tot just el 4%- estan en mans del Santander, segons consta en l'estudi de la PACD. 

Desglossat per centres, la Politècnica (UPC) registra un deute amb els bancs de 30 milions, dels quals 24 són amb el Santander i sis amb Caixabank; l'Autònoma (UAB) ha de pagar-ne 15,5, que es reparteixen entre les dues mateixes entitats, amb 11,5 milions al Santander i quatre a Caixabank; la Universitat de Barcelona (UB) deu vuit milions al Santander, la mateixa entitat a la que la Pompeu Fabra (UPF) n'hi ha de pagar sis; mentre que la Universitat de Girona (UdG) té pendents de pagament quatre milions al Santander i un al Sabadell i la Universitat de Lleida (UdL) té un deute de quatre també el Santander.
Presència arreu del món
La branca del grup financer dedicada a l'ensenyament superior és la División Santander Universidades, que segons la informació de la pròpia entitat manté més de 1.150 convenis de col·laboració amb “universitats i centres d'investigació” d'una vintena de països, principalment del Brasil (448), Mèxic (187) i l'Estat espanyol (117). Mentre les beques per a la promoció a l'estudi, la recerca, la mobilitat universitària o l'entrada d'estudiants al mercat laboral es venen com la cara amable del Santander, el negoci s'obté mitjançant els carnets universitaris. Actualment, més de sis milions d'estudiants d'arreu del món fan servir el carnet del Santander, que ofereix la possibilitat d'obrir un compte corrent a l'entitat vinculat a l'acreditació.

A més a més, el Banc Santander té una àmplia oferta de crèdits per finançar els estudis universitaris, que els propis centres públics s'encarreguen de promocionar. I és que el negoci és el negoci i amb el control del deute no hi ha dubte que la influència de l'entitat a l'ensenyament superior pesa. I molt. 
*Article publicat a la DIRECTA el 17 d’octubre de 2014. 

dilluns, 13 d’octubre del 2014

El PP desprotegeix el medi ambient per afavorir els negocis

Les principals normatives aprovades durant la legislatura coincideixen en mercantilitzar la natura i obrir noves àrees al mercat. La Llei de parcs nacionals, exemple més recent d'un paradigma desenvolupat amb la Llei de costes i amb l'avaluació ambiental

Nova estocada a la protecció del medi ambient per part del govern de Mariano Rajoy. La recent aprovació al Congrés dels Diputats de la Llei de Parcs Nacionals és un nou pas en el procés accelerat de mercantilització de la naturalesa per part del govern espanyol. “En tres anys de legislatura hi ha hagut un autèntic desmantellament de l'estat del benestar ambiental”, denuncia a la Directa, Mario Rodríguez, director de Greenpeace Espanya. A banda de la nova normativa dels parcs nacionals, els altres dos projectes paradigmàtics del que denuncia l'activista ecologista són la Llei d'avaluació ambiental, que incorpora la creació dels bancs de conservació de la naturalesa, i la Llei de costes.

Entre d'altres novetats, la nova Llei de parcs nacionals, que ara mateix està al Senat on el PP gaudeix d'una còmoda majoria, permetrà activitats fins ara prohibides en aquests espais, com la navegació a motor a Montfragüe o el vol sense motor a Guadarrama; hi consentirà la caça; i obre la porta al finançament dels parcs per part de grans empreses. En paraules de Jaume Grau, responsable de l'àrea de natura d'Ecologistes en Acció a Catalunya, les novetats responen al fet que es veu la conservació “més com un problema que com un avantatge i s'interpreta els parcs com a espais que no només no han de costar diners a les administracions, sinó que n'han de donar i, per tant, s'hi fomenta qualsevol activitat econòmica”.

Amb relació als parcs, Mario Rodríguez afegeix que “és absurd que l'emblema de la conservació de la naturalesa estigui pendent d'un patrocini exterior”. Theo Oberhuber, portaveu estatal d'Ecologistes en Acció, subratlla a la Directa que ens podem trobar amb la paradoxa que companyies amb un fortíssim impacte mediambiental, com Repsol, Gas Natural o Endesa, acabin finançant els parcs nacionals, en una operació de rentat d'imatge. El canvi normatiu arriba després d'una retallada monumental de la inversió pública en aquesta àrea. El 2011 el govern espanyol va dedicar gairebé 95 milions als 15 parcs nacionals estatals -només un dels quals, el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, es troba al Principat. El 2015, després d'un lleuger repunt l'any passat, la xifra serà de 46 milions, menys de la meitat. 
Estany de Sant Maurici, a Aigüestortes.

Nous espais de negociAl desembre de 2013, el Congrés va donar el vistiplau a la Llei d'avaluació ambiental, que fonamentalment escurça els terminis per a l'aprovació de projectes amb possible impacte a la natura i en redueix les garanties a l'hora d'analitzar-ne l'afectació. La llei preveu la creació dels bancs de conservació de la naturalesa, un mecanisme molt habitual als Estats Units però encara poc estès a Europa. Tal com va explicar la Directa, es tracta d'un instrument que mercantilitza la protecció i legitima els impactes comesos per un projecte, com pot ser la construcció d'una carretera o un edifici. Bàsicament, a través de l'adquisició d'uns crèdits sotmesos a preu de mercat, les empreses promotores podran compensar el dany comès pel seu projecte.
El paradigma és que la protecció ambiental és un obstacle per al desenvolupament econòmic”, exposa el director de Greenpeace, per afegir que amb el canvi normatiu “si pots pagar, podràs contaminar i destruir, perquè la multa serà lleu i les grans empreses la podran assumir, Els sortirà a compte”. Tot i que la Llei d'avaluació ambiental ja està aprovada, els bancs de conservació encara no existeixen a l'Estat, perquè el Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient encara no n'ha elaborat el reglament pertinent, tot i que hi treballa, segons les fonts consultades.
En canvi, des del maig de l'any passat s'aplica plenament la Llei de costes, molt qüestionada tant pels partits de l'oposició al Congrés com pels grups conservacionistes. Entre d'altres aspectes, la nova legislació va reduir de 100 a 20 metres la franja de protecció del litoral, a banda d'amnistiar una dotzena de municipis de la costa, entre els que n'hi ha d'Alacant i Girona, amb construccions a primera línia de mar. A banda, la normativa també va ampliar en 75 anys les concessions atorgades a milers d'habitatges assentats sobre domini públic marítim terrestre, que segons la legislació anterior havien de ser enderrocats el 2018.
La conclusió de Theo Oberthuber és que les noves lleis que s'han aprovat l'actual legislatura a l'Estat tenen en comú que “redueixen les garanties de protecció per afavorir i beneficiar grans empreses”. Mario Rodríguez hi afegeix que rere les normatives hi ha les pressions d'empresaris de la construcció i el turisme “molt propers” al PP, com Juan Miguel Villar Mir, president d'OHL, o l'eivissenc Abel Matutes, ministre durant la primera legislatura d'Aznar i amo i senyor empresarial de l'illa. En opinió de Jaume Grau, la Generalitat de Catalunya també incorre en polítiques similars, com demostraria el projecte per fer una llei a mida per a l'ampliació d'El Bulli al Parc Natural del Parc Creus.
Rere la mercantilització de la natura, els màxims responsables estatals d'Ecologistes en Acció i Greenpeace no dubten a subratllar que hi ha la voluntat d'obrir “nous nínxols de negoci” per a les grans empreses, a banda de facilitar el camí quan han de tirar endavant un projecte amb impacte al medi. Neoliberalisme de manual. L'esquema que també s'ha repetit en sanitat i educació. 

divendres, 10 d’octubre del 2014

Antoni Vives o la política viscuda d’esquena als ciutadans

Els projectes més emblemàtics del responsable d’Habitat Urbà es caracteritzen per primar els interessos empresarials en detriment d’una ciutadania que veu boicotejat el seu dret a la participació

El Pla Paral·lel, la reforma del Port Vell o les obres de remodelació de la Diagonal tenen força punts en comú. Són projectes mimats per l’equip de govern municipal, que els ha defensat com a necessaris, s’han començat a executar l’actual legislatura i han generat crítiques tant des de bona part de l’oposició municipal com des del teixit associatiu i veïnal dels barris afectats. En els tres casos, el rostre públic del projecte és Antoni Vives, tercer tinent d’alcalde i responsable de l’àrea d’Habitat Urbà. Considerat un dels principals ideòlegs del nou model de ciutat que propugna l’executiu de Xavier Trias -molt basat en les smart cities-, Vives s’ha convertit en una de les principals bèsties negres per un moviment veïnal que li retreu la insistència a projectar reformes en benefici dels empresaris i determinats interessos privats i en perjudici d’uns ciutadans que se senten menystinguts i sense dret a una participació real a uns canvis que els afecten de ple.

Impulsada conjuntament entre l’Ajuntament i la privada Fundació El Molino (FEM), la reforma del Paral·lel hauria de servir per convertir l’espai en “l’avinguda de les persones, les arts escèniques i la gastronomia” i en un símbol de “ciutadania, participació i cohesió social”. Si més no, així ho van defensar a l’abril Trias i Vives en una exposició pública. L’opinió de veïns i entitats del barri, però, s’allunya molt de la visió projectada des de la plaça Sant Jaume. La participació ciutadana s’hauria d’haver articulat a través de la Comissió de Seguiment, però a l’hora de la veritat va tractar-se d’un organisme fantasmal, amb poques convocatòries i un marge gairebé nul per modificar res del projecte, segons ha denunciat Repensar Poble Sec, un espai de reflexió de l’Assemblea de Barri del Poble Sec.

L’oposició s’ha articulat a través de la Plataforma Veïnal Aturem el Pla Paral·lel, nascuda al maig i impulsada per una cinquantena d’entitats. L’objectiu és forçar-ne l’aturada -les obres fa mesos que han arrencat- per “construir un nou procés de participació veïnal”. En el manifest, que compta amb més de 1.000 adhesions veïnals, es denuncia que el Pla Paral·lel “respon a un model de ciutat que imposa la lògica de la rendibilitat privada i la mercantilització d’allò públic sobre les necessitats col·lectives de la ciutadania i els interessos de la majoria. Busca l’atracció de nous visitants i turistes, transformant l’avinguda en un nou connector entre el Port i la Fira”. Malgrat algunes reunions entre representants municipals i la plataforma, el projecte de moment no s’ha modificat i al juny el ple municipal va rebutjar una proposició d’ICV-EUiA -que com la CUP i els Procés Constituent dóna suport a la plataforma- per revisar-lo. 


Rebuig a la marina de luxe
La manca de participació ciutadana va ser també una de les principals denúncies en el procés de reforma del Port Vell, on s’hi construeix la marina de luxe promoguda per la societat Salamanca Investments. El govern de CiU va refusar, amb el suport del PP, celebrar una consulta entre els veïns sobre la remodelació. El projecte, marcat per l’opacitat, suposarà a la pràctica la privatització parcial d’un espai públic i no ha deixat d’estar marcat per la polèmica. Al maig, l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) va anunciar l’obertura d’una doble investigació sobre la marina de luxe per aclarir si es finança amb diners provinents de paradisos fiscals i si els promotors han rebut un tracte de favor per part de l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB).

L’ens compta amb la presència de l’Ajuntament i Antoni Vives n’és vicepresident. Precisament el responsable d’Habitat Urbà va participar el setembre de 2012 en una fira de iots a Mònaco per promocionar la marina de luxe, malgrat que el projecte encara no estava aprovat. En el certamen, Vives va afirmar que “Barcelona està oberta als negocis, és una ciutat pròspera”. Tota una declaració d’intencions del seu ideari. Per tot plegat, en un comunicat recent l’Associació de Veïns de l’Òstia va reclamar “replantejar la relació de l’APB amb la ciutat i la supeditació de l’Ajuntament als interessos privats sorgits dels negocis portuaris”.

Influència dels lobbies
La remodelació de la Diagonal, que ha de culminar al marçde l’any vinent, també ha estat font de polèmica. Va tirar endavant amb el suport, de nou, de CiU i PP i es va descartar la connexió de les dues xarxes de tramvia -el Trambaix i el Trambesós-, tal com demanaven la FAVB, la Plataforma pel Transport Públic (PTP), UGT, CCOO i grups ecologistes, entre d’altres. Veïns i entitats han titllat d’“elitista” una reforma pressupostada en 19 milions d’euros que bàsicament acontenta els “comerciants de luxe”. Altres projectes emblemàtics d’Habitat Urbà, com el Blau@ictinea-que preveia transformar els terrenys portuaris del Morrot en un nou eix d’oficines i hotels- o Portes de Collserola -volia urbanitzar els accessos al parc- han hagut de quedar aparcats per manca de suport al ple municipal. Una bona mostra de la controvèrsia que provoca l’àrea és que ja ha tingut tres gerents des de l’inici de la legislatura: Vicent Guallart, fins l’octubre de 2012; Albert Vilalta, fins al maig d’enguany; i Albert Civit, al càrrec.

El president de la FAVB, Lluís Rabell, ha denunciat l’estreta relaciód’Habitat Urbàamb determinats lobbies empresarials. Té una especial incidència el poderós Barcelona Global, el grup creat per Maria Reig. Vives, com Trias, va compartir-hi enguany un viatge promoció per Amèrica i el lobby és soci de l’Ajuntament al Barcelona Institute of Technology for the Habitat (BIT Habitat), emblema de l’smart city que proguna el tercer tinent d’alcalde. En aquest àmbit, també destaquen les aliances amb grans multinacionals tecnològiques com Cisco i Schneider Electric, que participaran a la rehabilitació de l’antiga fàbrica de Ca l’Alier, al districte de Sant Martí. Potenciar els projectes público-privats, facilitar negocis a grans transnacionals globals i deixar la participació ciutadana en mera retòrica sense capacitat d’influència en uns projectes dissenyats als despatxos municipals. Així es defineix l’estil d’Antoni Vives, paradigma de polític business friendly en què tot es fa des de dalt i sense escoltar als de baix. Als ciutadans.


*Article publicat a la revista CARRER, el setembre de 2014.