“Cap partit sionista no està disposat a acceptar un compromís amb els palestins”

Entrevista amb Michael Warschawski, cofundador del Centre d'Informació Alternativa i un dels grans referents de l'esquerra israeliana. 

Què significa per al Govern israelià la reconciliació entre Al-Fatah i Hamàs?

Significa un nou element per ignorar qualsevol negociació amb els palestins. En el fons, no és res més que un pretext, perquè el Govern israelià no està disposat a tenir cap tipus de converses amb els palestins. Si l’analitzem més amb profunditat, l’acord és un problema per a Israel. Quan l’ONU discuteixi el reconeixement de l’Estat palestí, la principal arma de propaganda que tenia era preguntar quina Palestina i quin Govern perquè n’hi havia dos. Ara, en canvi, el lideratge palestí està unit i té el suport de gairebé tota la població.

Veu factible que l’Estat palestí sigui reconegut?

Sí. Ara bé, hi ha una diferència molt gran entre rebre aquest reconeixement formal de l’ONU i tenir un Estat real. Un Estat té la capacitat de controlar totalment les seves fronteres i aquestes estan controlades pels israelians. Estic segur, però, que el Govern de Netanyahu posarà molta pressió als Estats Units per intentar buidar la resolució en la mesura del possible.

Fins al punt de fer algun moviment?

El Govern israelià no vol el reconeixement de l’Estat palestí i aposta per continuar la construcció d’assentaments de colons. Des de l’Executiu es defensa que, si l’ONU reconeix Palestina com a Estat, el que cal fer és annexionar-se blocs d’assentaments de Cisjordània. Això no canviaria res perquè de facto aquests ja formen part d’Israel i l’annexió no seria acceptada ni per la comunitat internacional ni pels Estats Units.

Els canvis democràtics en el món àrab inquieten Israel?

Absolutament. Es pregunta com pot ser que això estigui succeint sense estar-hi involucrat. En un pla més polític, les revolucions demostren que la imatge que han venut, en el sentit que hi ha un món civilitzat, judeocristià, format pels Estats Units, per Israel i per Europa, i un món bàrbar, dominat per fonamentalistes islàmics, no té res a veure amb la realitat.

Com explica l’onada revolucionària?

Òbviament és una revolució de la dignitat, de la gana. Però també s’explica pel fracàs de l’estratègia dissenyada pels neoconservadors de l’era de Bush. Tant Mubarak com Ben Ali representen les últimes víctimes d’aquest fracàs. Tots dos tenien un paper fonamental en l’intent nord-americà d’ampliar la seva hegemonia a la zona, però no han pogut amagar la seva debilitat i han caigut.

Quina influència pot tenir en el conflicte israeliano-palestí?

En termes generals, està creant un marc més favorable a la lluita palestina. Els EUA hauran de readaptar la seva política si no volen perdre la influència a la zona, potser no demà, però sí en la pròxima dècada. Els Estats Units en són conscients, però és un procés que demana temps i implica convèncer Israel. Si el pressiona massa, debilitarà Israel, i això significa també afeblir els Estats Units. La resposta de la força d’Israel no funciona i des d’Amèrica se li està dient que miri al seu voltant i entengui que cal buscar un altre camí.

És viable un Estat binacional o només és viable l’opció de dos estats?

Avui sembla més factible la de dos estats, però demà no ho sé perquè, com més temps passa, menys realista és la idea de la partició. En tot cas, la solució s’ha de basar en una igualtat de drets entre les persones i els estats, si n’hi ha dos, sense cap tipus de dominació dels uns cap als altres. Ha de ser igual i democràtic i ha de resoldre el problema dels refugiats, preveient l’aplicació del dret al retorn. La qüestió palestina és per damunt de tot un tema de refugiats, no de fronteres o d’estats; per tant, la plena implementació de drets fonamentals, com el de retorn o el de l’autodeterminació, és més important que les fronteres. Per descomptat, no m’agraden els petits estats i prefereixo tractar de resoldre totes les qüestions en un marc polític en el qual tota comunitat pugui tenir una autonomia total, però avui en dia és una pèrdua de temps discutir aquesta qüestió. Bàsicament, perquè la solució del conflicte no és a l’agenda.

Què seria el mínim acceptable pels palestins en un hipotètic acord?

Dues coses. La retirada dels assentaments i el dret al retorn dels refugiats i la seva implementació real.

I el màxim que acceptaria Israel?

Res. L’actual Govern israelià, i també l’anterior, no està preparat per tenir un compromís real amb els palestins. Cap partit sionista avui en dia no està disposat a acceptar un compromís que els palestins puguin assumir.

Quina és la incidència real del grups israelians contraris a l’ocupació?

Fins a l’any 2000 podíem parlar d’una veritable divisió en la societat israeliana, en què una meitat defensava posar fi a l’ocupació de Gaza i de Cisjordània i assolir una pau estable. Era el que s’anomenava el moviment per la pau, que tenia una roda gran i una de petita, segons una definició de l’activista Uri Avnery. La roda gran va ser el moviment per la pau majoritari, de caràcter sionista, que defensava un Estat jueu i democràtic, encara que això és una contradicció. I la roda petita era formada pels activistes antisionistes. En els darrers 25 anys, la roda petita havia fet moure la gran. La part més activista, que podia mobilitzar potser 25.000 persones als carrers, activava el corrent principal, el moviment per la pau més moderat, que aleshores podia mobilitzar centenars de milers de persones i canviar la política del Govern. La situació actual és que la roda petita és activa, tot i que amb menys força de la que havíem tingut els anys vuitanta i noranta. El problema és que la roda gran ha desaparegut. I com es pot moure la bicicleta quan només es té una roda petita?

Per què desapareix el moviment de masses per la pau?

El lideratge polític d’aquest moviment, el Partit Laborista, va convèncer la gent que ho havia provat tot, però que no havia pogut aconseguir la pau perquè no hi havia una intenció real d’assolir un acord de la part palestina. Això era una gran mentida i una manipulació dels Estats Units i d’Israel. La gent potser hauria obert els ulls i reaccionat, però aleshores l’11 de setembre de 2001 va convèncer l’opinió pública, també els qui defensaven la pau, que el món àrab volia destruir la civilització occidental. Ehud Barak va mentir i la majoria va assumir que l’islam vol destruir- nos. En els darrers anys, la seguretat nacional s’ha posat en primer terme, així com la prosperitat econòmica, i l’aïllament internacional no solament s’ha trencat, sinó que els EUA i Europa han tornat a recolzar Israel. Per què ha de canviar l’opinió pública si no es paga cap preu per les polítiques cap als palestins?

Això també explica el gir a la dreta de la societat?

Sí. La manca d’habilitat de l’esquerra dominant israeliana per oferir una alternativa va provocar el seu col·lapse total. Quan el Partit Laborista és exactament el mateix que el Likud, fins i tot que l’extrema dreta, per què algú tindrà la intenció de votar-lo? L’únic camí és recollir les diverses restes del col·lapse i construir quelcom de nou. S’ha de netejar la taula del passat i oferir als centenars de milers de votants potencials un projecte alternatiu, també pensant en la minoria palestina dins d’Israel.

Com valora la tensió en la trobada de la setmana passada entre Netanyahu i Obama?

El que mostra és que l’agenda política del Govern nord-americà i l’agenda del Govern d’extrema dreta israelià estan cada cop més separades. Ara bé, això no implica de moment un gran canvi en una aliança estratègica, com a mínim fins a les eleccions presidencials dels Estats Units. El que és més important és que deixa més aïllada internacionalment la postura de Netanyahu i del seu Executiu, que rebutgen l’Estat palestí amb les fronteres del 1967, una cosa acceptada per tota la comunitat internacional. Però no crec que, de moment, les divergències vagin més enllà de les paraules.

Què pensa de la matança de 14 manifestants durant la commemoració de la Nakba?

Israel no vol acceptar cap tipus de contestació palestina. Sempre ha reprimit la resistència palestina amb molta duresa i en el futur ho farà encara més perquè l’únic llenguatge que entén és el de la força i es veu a si mateix el guardià de la regió. Que les manifestacions siguin no violentes no és important, perquè el que fan és qüestionar l’actuació d’Israel.

*Entrevista publica amb el número 1.017 del setmanari EL TRIANGLE.