dimecres, 29 d’agost del 2012

La comunicació zapatista: explicant una altra realitat



Després de l'incompliment dels Acords de San Andrés per part del govern mexicà, els zapatistes comencen a fixar-se en la comunicació i a endegar mitjans comunitaris, amb l'ajut de col·lectiu com Promedios. L'objectiu? Esquinçar la visió que transmetien els 'mass media'

Fotografies: Promedios

Vinculats a grans grups empresarials amb uns interessos econòmics i polítics molt  determinats, el tractament que la majoria de mitjans de masses han donat a la revolució zapatista i a les demandes dels indígenes mexicans no es pot dir que hagi estat, precisament, favorable a aquesta causa, especialment quan parlem dels grans diaris o televisions (sobretot les que formen part del Grupo Televisa) del propi país nord-americà. Tot i que hi ha excepcions –sempre és recomanable llegir Hermann Bellinghausen, corresponsal de La Jornada a Chiapas- i que els grans mitjans internacionals han estat més benèvols amb el zapatisme i més crítics amb la corrupta administració mexicana, l’EZLN va veure ràpidament que la comunicació era un dels flancs que havia de cobrir si volia tenir èxit en la seva revolució.

Més enllà de la multitud de documentals –molts dirigits per cineastes independents- que s’han fet sobre el tema des de l’alçament de l’1 de gener de 1994, progressivament els zapatistes han entès que calia dotar-se de les seves pròpies eines comunicatives, sobretot amb l’objectiu de donar una altra visió de la realitat –la seva!- a la mateixa comunitat indígena, que no es veia reflectida amb el que llegia, veia i escoltava en els mass media.  En els Acords de San Andrés de 1996, signats per representants de l’EZLN i del govern federal mexicà, s’establia que les comunitats zapatistes tindrien accés als mitjans de comunicació. A l’hora de la veritat, però, l’incompliment per part governamental dels acords, va suposar que nombrosos activistes vinculats al món de la comunicació es dirigissin al territori autònom per, càmera en mà, documentar les violacions de drets humans que l’exèrcit mexicà hi estava cometent. Aquesta actuació va ser l’embrió dels projectes de comunicació comunitària que en els darrers 15 anys han anat apareixent a l’àrea zapatista.

Periòdics murals, ràdios comunitàries o centres de comunicació popular són ara una realitat a les comunitats governades per les Juntas de Buen Gobierno (JBG). Superada la fase en què els encarregats d’explicar què passava en aquest territori eren persones externes als municipis rebels zapatistes, avui en dia els comunicadors són persones de les pròpies comunitats indígenes de Chiapas, que combinen les seves tasques com a comunicadors amb la seva feina diària, normalment com a camperols. En aquest sentit, col·lectius com Promedios –des del 1998- o Koman Ilel –des de més recentment- han jugat un paper cabdal per formar els comunicadors zapatistes, assessorar-les i contribuir a la recerca de fons que han permès a diverses comunitats de dotar-se dels equips necessaris per gravar i editar els seus propis materials audiovisuals.  

Centres de comunicació rebels
“Crèiem necessària la reapropiació i la creació de mitjans per part de la societat. A més a més, considerem que això és clau en organitzacions en resistència”, explica un dels integrants de Promedios que, per qüestions de seguretat (els atacs als comunicadors són molt comuns a gran part de Mèxic), prefereix que la seva identitat no aparegui a l’article. “Amb el temps, les comunitats han entès que han de donar suport a la comunicació per fer possible que arribi una altra visió de les coses, allunyada de la que transmeten els mass media”,  afegeixen des de Promedios. Després d’una primera fase de producció de documentals per donar a conèixer la realitat zapatista a l’exterior, la creació dels Caracoles i les JBG –en el que suposava transferir el poder de l’ala militar, l’EZLN, a la civil- suposa un salt en les necessitats comunicatives de les comunitats, fins al punt que el 2004 es constitueixen els Centros de Comunicación Rebelde Autónoma Zapatista (CCRAZ), en què l’assessorament i la capacitació oferta per Promedios va jugar-hi un paper cabdal.

Actualment, quatre dels cinc Caracoles –tots menys La Realidad- compten amb un centre de comunicació propi, que s’encarrega de cobrir les demandes de la respectiva Junta. La majoria dels reportatges i documentals que es fan van destinats al consum intern de la mateixa comunitat i són en la llengua originària, sigui tzeltal, tzotzil, tojolabal o la que sigui. Quan el producte va destinat a la difusió externa –quelcom cada cop menys habitual- la llengua és la mateixa i, simplement, posteriorment col·lectius com Promedios o Koman Ilel s’encarreguen de subtitular-lo. No és l’única diferència en funció del públic a qui s’adreça l’audiovisual, ja que mentre que quan es pensa en un consum intern totes les persones hi apareixen amb els rostres descoberts –al cap i a la fi la majoria ja es coneixen-, quan l’objectiu és extern, els protagonistes hi surten tapats amb paliacate (el tradicional mocador) o passamuntanyes. Ara mateixa, al territori zapatista hi ha entre 45 i 50 comunicadors indígenes, segons les dades de Promedios, que actuen al servei de la comunitat. Promedios, que té la seu a San Cristóbal de las Casas, bàsicament ara es limita a una tasca d’assessorament, ja que són els mateixos comunicadors indígenes els que ja formen les noves generacions de periodistes zapatistes.

Rescatar un món
“La nostra comunicació busca no només denunciar, sinó també rescatar i festejar que en aquest món hi hagi gent que lluiti perquè això sigui diferent. Volem explicar aquesta altra realitat, perquè escapi del silenci, de l’oblit, per animar altres canvis, per veure el món no com un forat cruel i terrible, sinó com un lloc on trobem persones que no es rendeixen, que somien, que treballen. Un lloc on, malgrat les injustícies quotidianes, predomina l’esperança”, exposa Koman Ilel al seu portal. La mateixa filosofia és la que mou Promedios i la que també ha provocat que hagin sorgit ràdios comunitàries a totes les regions zapatistes i que mitjans com Radio Insurgente o Radio Zapatista s’hagin consolidat com a referències a l’hora d’assabentar-se què està passant a Chiapas, més enllà del que diguin les fonts oficials. En aquest àmbit, Enlace Zapatista, un portal que recull els comunicats que emeten les diferents JBG, també és una eina imprescindible.

“Gràcies als zapatistes, els pobles originaris d’altres parts de Mèxic també han entès que la comunicació és imprescindible en la lluita, per mostrar una altra realitat i que és necessari que siguin ells mateixos els que s’encarreguin de fer-la, perquè és l’única forma que podran reflectir la seva pròpia mirada”, conclouen des de Promedios. Els que no tenien veu, els exclosos, els discriminats,..., ja fa temps que van alçar-se i recuperar la dignitat i ara ja són ells els que difonen la seva mateixa veu i la seva forma de veure el món. Malgrat tot, no tot és tan idíl·lic, ja que aquesta tasca també va acompanyada de riscos. Com passa a gran part de Mèxic, els atacs als periodistes són habituals i des de Promedios m’explicaven que no fa gaire mesos la policia havia segrestat tres comunicadors de Morelia, que van veure’s obligats a passar-se diversos dies arrestats, pel simple fet de poder presentar la factura de les càmeres que en aquell moment portaven a sobre. La discriminació institucional encara es manté. 

dilluns, 27 d’agost del 2012

“Afirmem positivament cada dia la nostra esperança”


El CIDECI o Universitat de la Terra de San Cristóbal de las Casas és un projecte educatiu totalment autònom que permet a la població indígena rebre una formació gratuïta i de qualitat en nombroses matèries. L’espai, que té 23 anys, no deixa de créixer ‘pasito a pasito’

Lluny de confiar en una administració –local, estatal o federal- que històricament els ha marginat, discriminat i represaliat, ja fa algunes dècades que part de la població indígena de Chiapas va decidir aixecar-se i endegar els seus propis projectes –de govern, educatius o sanitaris, per citar només tres àmbits- de forma autònoma, sense comptar amb cap recurs oficial mexicà. Els Caracoles i les Juntas de Buen Gobierno (JBG) zapatistes són els exemples més coneguts d’aquesta pràctica, però hi ha casos que van més enllà de les persones que donen suport a l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) i que són previs a l’aixecament de l’1 de gener de 1994, que per a molta gent va situar Chiapas i les reivindicacions de la seva població indígena al mapa. El Centro Indígena de Capacitación Integral (CIDECI), ubicat a San Cristóbal de las Casas i nascut el 1989, és probablement el paradigma que als ciutadans originaris de Chiapas els ha anat molt millor quan han decidit organitzar-se per si mateixos que no pas quan han esperat que l’administració, sigui del color que sigui, respecti els seus drets i els proveeixi de serveis bàsics.

Amb 23 anys de trajectòria –justament la setmana passada se’n va celebrar l’aniversari- el CIDECI, també conegut com la Universitat de la Terra, és un espai en continu creixement i expansió en què joves indígenes provinents de tot Chiapas completen la seva formació per retornar a les seves comunitats amb els coneixements adquirits. No disposaran de cap títol oficial expedit per l’Estat mexicà, però, seguint la filosofia pedagògica del centre, hauran après a fer i hauran après a aprendre, tot en un entorn intercultural en què el castellà es combina amb les diferents llengües originàries del territori, com ara el tzotzil, el tzeltal o el tojolabal, entre d’altres.

Passejar pel CIDECI és una experiència molt recomanable, per descobrir fins a quin a punt pot funcionar de manera solvent un projecte autònom. L’espai, que ocupa desenes d’hectàrees, transmet la sensació de no aturar-se mai, d’adaptar-se constantment a les necessitats de les comunitats indígenes tot seguint un full de ruta que contempla una expansió lenta, però constant. “Costa molta feina créixer, però pasito a pasito ho anem fent, sense aturar-nos”, em comenta el doctor Raymundo Sánchez Barrozo, el coordinador general de la Universitat de la Terra.

Al CIDECI s’hi fa formació d’un munt de matèries, des d’un curs per aprendre a fer pa, fins a informàtica, passant per cursos en agricultura, ramaderia, apicultura, mecànica, teixits, música, tall i confecció, electricitat, ferreteria, serigrafia, radioelèctrica, sabateria, disseny i arquitectura o construcció, per citar-ne només alguns. Tota la formació és gratuïta per als alumnes, que també tenen l’opció de cursar altres matèries ofertades també a la Universitat de la Terra, com ara Dret Autònom, Agroecologia, Administració d’Iniciatives i projectes comunitari-col·lectius, Interculturalitat, Anàlisis dels Sistemes-Món o Estudis de (Post) i (Des) colonialitat.

Connexions amb els zapatistes
L’espai transmet dignitat i ordre i està fet amb una arquitectura homogènia i respectuosa amb l’entorn. I és que bona part dels edificis del CIDECI els han fet els propis alumnes que es formen en construcció, aixecant immobles de tova. El centre aprofita l’aprenentatge dels estudiants per dotar-se de nous recursos, de manera que els mobles que necessita els fan els alumnes de fusteria; les instal·lacions elèctriques, els d’electricitat; de la decoració se n’encarreguen els que es formen en pintura i arts; el menjar l’elaboren aquells que estudien cuina,... A banda de les aules, el CIDECI disposa de biblioteques, tallers, auditoris –sovint s’hi fan seminaris oberts a assistents d’arreu del món i el recinte més gran té capacitat per a 1.500 persones-, granges, dormitoris per allotjar tant els alumnes com els visitants, cuines o cafeteries, entre d’altres.

Tota la formació que s’hi fa, i que compta amb una excel·lent valoració per part de les comunitats indígenes que hi envien els seus joves, no està reconeguda per cap administració mexicana, però en canvi el CIDECI ha pogut establir convenis amb diversos centres, com ara la colombiana Universidad de Santo Tomás, a Bogotà; la Universidad Autónoma Metropolitana (UNAM) de Ciutat de Mèxic o la Universidad Iberoamericana de Puebla, també a Mèxic.  Amb un estreta vinculació amb els zapatistes –parlem també d’un projecte autònom, multicultural i que aporta la dignitat a les comunitats originàries negada pels successius governs mexicans-, el projecte educatiu va més enllà i arriba a totes aquelles comunitats indígenes que ho desitgin, tot i que només cal fer una volta per l’espai per descobrir, a través de diversos murals, les evidents simpaties cap al projecte de l’EZLN.

Com pot sobreviure sense cap ajuda de l’administració autòctona? El dr. Raymundo Sánchez m’ho explica. Bàsicament el CIDECI té dues fonts de finançament: una és la cooperació internacional i l’altra l’autofinançament a través de la venda de productes i de l’assessorament que ofereix en diverses matèries. Mentre que la cooperació –històricament ha rebut importants recursos provinents del Principat i del País Basc- està disminuint els darrers anys, l’autofinançament no deixa de créixer, en gran part gràcies a la Sociedad Cooperativa de Productores y Sistemas Integrados Agroecològicos: Vanda Shiva, que a banda de produir aliments i flors, ofereix capacitació i assessoria en la matèria a les zones indígenes de Chiapas. “Hem d’afirmar positivament cada dia la nostra esperança”, em comenta el doctor Raymundo quan li manifesto la meva admiració per l’abast d’un projecte educatiu autònom que permet una formació de qualitat a la població tradicionalment marginada de Chiapas. Amb un full de ruta ben clar, el CIDECI demostra que l’estabilitat, el respecte a la diferència, la pluriculturalitat i la protecció del medi són potes fonamentals d’un model educatiu del qual haurien d’aprendre molt els nostres particulars dirigents, encaparrats a canviar el sistema cada legislatura, obviant les opinions de mestres i pedagogs. 

diumenge, 19 d’agost del 2012

La nova repressió governamental als zapatistes

La repressió del govern mexicà contra el projecte zapatista no ha desaparegut, però sí que ha mutat. Els drets de la població indígena segueixen sense tenir-se en compte i a Chiapas es violen constantment, com demostra el que passa a Huitepec o a les CRS


A poc més de 10 quilòmetres del centre de San Cristóbal de las Casas (Chiapas) s’hi troba la reserva ecològica de Huitepec, un dels escenaris actuals del conflicte de baixa intensitat que protagonitzen els zapatistes i l’Estat mexicà. El 13 de març de 2007, la Junta de Buen
La reserva ecològica de Huitepec
Gobierno (JBG) d’Oventic va establir que 102 hectàrees de terreny d’aquesta muntanya es convertien en una reserva ecològica, amb l’objectiu de protegir-ne els ingents recursos hídrics i forestals dels depredadors projectes d’empreses transnacionals que actuaven utilitzant persones que residien en comunitats properes i que comptaven amb la connivència de l’administració mexicana. Des d’aquella data, camperols que són bases de suport de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN, en castellà) s’encarreguen de protegir la reserva, amb l’objectiu de descobrir, denunciar i impedir, per exemple, la tala d’arbres sense el permís de les autoritats zapatistes.

La reacció del govern de l’Estat de Chiapas, en aquell moment en mans de l’esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD), no va fer-se esperar i va aprovar un decret per declarar com a reserva natural el mateix territori, donant-li la competència a l’Ajuntament de San Cristóbal de las Casas. Els zapatistes, però, no van acceptar la maniobra i han seguit protegint l'àrea alertats pels precedents de muntanyes semblants, on empreses foranes havien arrasat gran part de la fusta -sobretot de roure a Huitepec- disponible. Des d’aleshores, s’han succeït els intents governamentals per desallotjar el campament zapatista de la reserva ecològica i comunitària, tal com ha informat en diverses ocasions la premsa mexicana.

Ubicada a uns 3.000 metres d’altura, la reserva està a pocs centenars de metres de la comunitat de Huitepec Ocotal, on les famílies zapatistes només representen al voltant del
La cabana dels obsservadors.
10% del total dels habitants. Això provoca que, per decisió de la Junta d’Oventic -de la que depèn el territori autònom d’aquesta zona dels Alts de Chiapas-, les rondes de vigilància se les reparteixin camperols zapatistes de tota la regió, que cada certes setmanes passen diversos dies al campament que hi ha en un dels punts més elevats de la reserva. Durant els cinc dies que hi vam estar, vam poder constatar que les condicions de vida hi són molt dures: la pluja intensa hi és gairebé diària, el fred és rigorós i l’allotjament dels observadors internacionals -encarregats de denunciar les violacions dels drets humans que es produeixen al territori- està molt lluny de poder ser considerat còmode.

“Actualment no patim l’assetjament inicial i l’amenaça de desallotjament del campament no és tan real com ho era fa tres o quatre anys. El que fem és, fonamentalment, controlar la tala d’arbres, que bàsicament porten a terme persones que resideixen al límit de la reserva”, explica Edgardo (nom fals per protegir la seva identitat), zapatista de Huitepec Ocotal i una de les persones que ens acompanya en les marxes diàries de quatre o cinc hores i en les que detectem, precisament, diversos arbres talats sense permís. “Si descobrim algú tallant arbres, l’intentem detenir i portar-lo davant la Junta, que decidirà què es fa amb ell”, explica el Ramon (també nom fictici), un camperol de la comunitat de Tenejapa que amb altres companys s’està encarregant aquests dies de la vigilància de la reserva. “Intentem explicar-li que s’equivoca i fer-li veure que no és el nostre enemic, perquè també és indígena i li comentem que el que busquem els zapatistes és un món més just per a tothom”, afegeix.  

La repressió es manté, però ha mutat
En aquest sentit, la situació de la comunitat de Huitepec Ocotal és paradigmàtica del que passa a moltes àrees rurals de Chiapas. Famílies zapatistes que són bases de suport de l’EZLN conviuen amb d’altres afiliades al Partit Revolucionari Institucional (PRI), al PRD o a d’altres organitzacions convencionals, que han intentat cooptar-les per dividir les comunitats i poder seguir disposant dels recursos naturals -Chiapas és un dels estats mexicans més rics pel que fa a recursos forestals, hídrics i minerals- segons desitgin. El conflicte s’ha anat transformant amb els anys i tot i que la presència de l’exèrcit mexicà segueix sent molt important, l’actuació governamental ha canviat, lluny dels vistosos operatius dels anys noranta. Les víctimes mortals pràcticament han desaparegut i la major part de casos d’assetjament i intents de desallotjament els protagonitzen ciutadans indígenes vinculats als partits esmentants. Així, segons l’organització Enlace Civil, entre el 2009 i el 2012 les cinc JBG han denunciat més de 30 casos d’amenaces, desallotjaments, provocacions i empresonaments a bases de suport de l’EZLN.

Les noves formes que l’administració mexicana utilitza per atacar la població indígena tenen en el projecte de les Ciudades Rurales Sustentables (CRS) un dels exemples més flagrants.
Més reserva.
Segons la propaganda governamental, les CRS pretenen “concentrar la població dispersa que habita en petites comunitats marginades en un nucli que no trenqui amb el seu entorn, respectant la seva identitat i enfortint la seva ciutadania”. A l’hora de la veritat, però, aquestes ciutats rurals perjudiquen clarament les persones que hi van viure i suposen una “violació al dret a la lliure determinació dels pobles i comunitats als que s’ha reubicat i als que ha desplaçat del seu territori”, segons el documentat informe elaborat per la Red por la Paz en Chiapas i el Colectivo de Análisis e Investigación Kolectiva (CAIK), que hi han realitzat una àmplia missió d’observació.  

Ara mateix hi ha dues CRS ja en funcionament -Santiago el Pinar i Nuevo Juan del Grijalva- a banda de cinc més en construcció o projectades. La promesa de tenir garantits els serveis bàsics -com ara sanitat o educació- no s’ha complert tal com va prometre el govern i la majoria de nous residents han denunciat que canviar la seva antiga comunitat rural per aquestes ciutats artificials ha estat perjudicial per a ells. I és que han passat d’una economia pràcticament autosuficient gràcies al cultiu de les seves terres i a tenir bestiar a veure’s forçats a comprar-ho tot a la tenda, malgrat disposar d’uns migrats recursos econòmics. En aquest sentit, cal subratllar que els habitatges que els han proporcionat són més petits dels que disposaven a les seves comunitats, estan fets amb materials de mala qualitat i no disposen de prou terres per tenir una agricultura de subsistència. A més a més, les CRS queden habitualment molt lluny de les antigues terres de cultiu dels indígenes, de manera que no les poden continuar treballar i es veuen desposseïts dels terrrenys. La vulneració efectiva del dret al treball no és l’única violació als seus drets, perquè tampoc se’ls va consultar en cap cas com voldrien organitzar-se en les noves CRS, vulnerant el seu dret a la lliure determinació.


San Cristóbal vist des de la reserva.
Interessos ocults: Starbucks i Coca-Cola
Òbviament, rera la suposada bona voluntat dels governs estatal i federal en promoure les ciutats rurals per a la població de les comunitats indígenes hi ha interessos ocults. El Centro de Investigaciones Económicas y Políticas de Acción Comunitaria (CIEPAC) ja va denunciar fa quatre anys que les “CRS poden ‘solucionar’ el què fer amb milers de famílies que seran desplaçades de les seves terres forçosament per permetre l’extracció mineral i les represes que haurien de construirse per satisfer les necessitats de les (indústries) mineres”. Només en els darrers 12 anys, les autoritats mexicanes han atorgat 28.000 concessions d’extracció a empreses mineres estatunidenques, canadenques i britàniques i Chiapas és un dels estats que més riquesa té en el seu subsòl. El desplaçament de la població també es promou per a construir noves represes hidroelèctriques. Finalment, el govern també anima les comunitats a deixar de cultivar aliments per apostar pels agrocombustibles, pensant només en el benefici econòmic de les empreses i colpejant la sobirania alimentària indígena.   

Algunes de les empreses que es beneficien de la política d’assetjament a les comunitats indígenes són enormement conegudes. Així, per exemple, la nord-americana Starbucks Coffee Company aconsegueix cafè d’una de les zones on s’està promovent una CRS. Coca Cola, de la seva banda, compta amb una planta embotelladora a la comunitat de Alcanfores, molt a prop de la reserva ecològica zapatista de Huitepec i aprofitant-se de l’aigua d’aquest territori, segons han denunciat reiteradament des de la Junta de Buen Gobierno d’Oventic. Les dues multinacionals, però, han presentat els seus projectes com a beneficiosos per a les comunitats, obviant que en cap cas han demanat permís a les autoritats indígenes per implantar-los i que difícilment es poden considerar curosos amb l’entorn. Del que es tracta és de fer diners.

divendres, 17 d’agost del 2012

La democràcia zapatista

El model de govern dels territoris autònoms de Chiapas aposta per l'horitzontalitat i per donar el poder a la comunitat, no als governants

Si no hi ha un avançament, cada quatre anys ens criden per anar a les urnes i escollir els 
L'Ajuntament de San Cristóbal de las Casas, el poder oficial
nostres representants a l’administració. Excepcionalment, les autoritats polítiques també ens consulten la nostra opinió en referèndums. Gaudim de drets polítics com el dret a reunió i el dret a manifestar-nos, tot i que cada cop ens els intenten limitar més (els darrers mesos hem vist com ni Felip Puig ni Jorge Fernández Díaz en són precisament uns defensors entusiastes). Amb tot, la democràcia representativa que tenim ens deixa un marge més aviat estret de participació política. Al cap i a la fi, per poder prendre part en la presa de decisions cal militar en un partit polític, on la lleialtat al líder passa per davant de la meritocràcia i en què la democràcia interna és, en general i per dir-ho finament, limitada. És evident que la nostra democràcia és imperfecta, però tradicionalment se’ns ha volgut fer creure que és el menys dolent dels models. A l’hora de la veritat, però, només cal viatjar per topar amb sistemes que, com a mínim, són bastant més participatius i horitzontals.

En aquest sentit, el model que s’ha implantat als territoris autònoms zapatistes de Chiapas (Mèxic) constitueix una alternativa interessant. El poder s’encarrega d’obeir la societat i, en tot cas, de proposar-li mesures, en cap cas d’imposar-les. L’origen, un cop més, cal buscar-lo en el procés que engega amb l’alçament de l’1 de gener de 1994 [comentat a l’article anterior]. Fins aleshores, el sistema de govern habitual a les comunitats indígenes era vertical, masculí i gerontocràtic: els xamans i els principals senyors de cada àrea (homes grans, en general) ostentaven el poder i imposaven les seves decisions. Des de l’inici de la revolució, però, això ha canviat i molt.

Dins del magma zapatista, trobem les comunitats indígenes en resistència, els municipis autònoms en rebel.lia i, finalment, les Juntas de Buen Gobierno (JBG), que s’ubiquen als Caracoles. Les comunitats en resistència -anomenades així perquè no reben cap suport dels governs oficials ni paguen impostos, de manera que estan gestionades de forma completament autònoma per les persones que hi viuen- escullen les seves autoritats de forma assembleària. Els municipis autònoms, que agrupen diverses comunitats, estan regits per un Consell Municipal, els membres del qual també són escollits en assemblea i, habitualment, s’estan tres anys a un càrrec que és honorífic i, per tant, sense remunerar. Finalment, les Juntas de Buen Gobierno -n’hi ha cinc, una per a cada Caracol- estan formades per un o dos representants de cada municipi autònom i els seus membres, que exerceixen el càrrec durant uns dies reben allotjament i menjar mentre l’ocupen, fet que s’explica perquè han de residir al Caracol, que pot estar a hores de camí de les seves comunitats respectives, durant aquest temps.

La societat controla el governant
Lema de les JBG.
Cessar una autoritat del seu càrrec és bastant més senzill que en el nostre model, perquè  l’assemblea pot revocar una persona en qualsevol moment, sempre i quan consideri que no ha exercit de forma correcta la seva tasca. En un llibre-entrevista de Yvon Le Bot, el subcomandante Marcos explicava fa uns anys que el model zapatista no es limita a la democràcia participativa, sinó que també té en compte la comunitària. Entre d’altres coses, el col.lectiu controla realment l’autoritat, de manera que si algú s’enriqueix, ràpidament la resta se n’adonaria i el cessarien del càrrec. El cap militar de l’EZLN exposava en el mencionat llibre que això pot funcionar perfectament en pobles petits, però que, en tot cas, es tracta que la societat controli els governants i no pas als revés, com passa sovint. Darrera d’aquesta idea, hi ha el concepte del mandar obeciendo, que els zapatistes han imposat a les autoritats. Què significa? Que una comunitat escull els seus representants en assemblea, però que aquests manaran obeint, precisament, l’assemblea que els ha nomenat. En aquest sentit, la funció de les autoritats és més propositiva que executiva, de manera que poden proposar que seria bo construir una escola, però en tot cas serà l’assemblea de la comunitat la que dictamini si el projecte tira o no endavant.  

Entre d’altres aspectes, les JBG s’encarreguen de mediar en els conflictes que hi hagi als municipis autònoms i en els que es donin entre aquests i els municipis governamentals. També atén i investiga les denúncies per violacions de drets humans i protestes contra els consells autònoms, a banda de vigilar el compliment de les lleis aprovades als territoris zapatistes. Una activista mexicana amb anys d’experiència a les comunitats m’explicava que les persones zapatistes cada cop utilitzen menys les JBG com a mediació per resoldre els seus conflictes, atès que amb els anys han aprés a gestionar elles mateixes aquests problemes. En canvi, qui cada cop les utilitza més són les persones indígenes no zapatistes que tenen algun problema a les comunitats, fet que demostra la creixent legitimitat de les Juntas.

En tots els casos, la implicació de la comunitat en la presa de decisions és molt important, fins al punt que és inconcebible que una persona rebutgi l’honor d’ocupar durant un temps un càrrec com a autoritat, malgrat que no sigui remunerat i que li suposarà poder dedicar menys hores a la seva tasca domèstica -normalment treballar la milpa, la plantació de blat de moro. Moltes persones en una comunitat han ocupat algun càrrec de responsabilitat i aquest és un altre dels factors que contribueix a què vegin la presa de decisions com a quelcom propi i que la participació a les assembles sigui molt elevada. El model, sembla evident, fomenta una horitzontalitat que garanteix la implicació de la població.

Democratitzar Mèxic
Des de l’inici, els zapatistes han advocat per una reforma democràtica de tot Mèxic i, en aquest sentit, l’última iniciativa destacada que van presentar a nivell nacional es La Otra Campaña, nascuda a final de 2005 a iniciativa de l’EZLN amb l’objectiu que l’anticapitalisme, l’equitat i l’horitzontalitat impregnin una societat mexicana que és cridada a actuar més enllà dels límits institucionals que marquen els tres grans partits tradicionals (PRI, PAN i PRD). Els darrers temps, però, els silencis de l’EZLN són cada cop més prolongats, fet que no impedeix que els projectes autònoms estiguin avançant. El que han deixat clar és que són autònoms per autogovernar-se i gestionar el seu territori com creuen convenient, sense la necessitat de donar explicacions a tothom. En aquest sentit, no us estranyeu si voleu visitar un Caracol i la Junta de torna decideix que no podeu passar. No us diran el perquè, però tampoc significa que no tingueu més sort al proper intent. Només una mostra que són els indígenes els que, finalment, tenen el poder a una part del seu territori històric.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Una revolució real


Segons l'Enciclopèdia Catalana una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. El darrer any i mig hem sentit a parlar constantment de revolucions. L'anomenada Primavera Àrab, l'onada de revoltes al Magreb i a l'Orient Mitjà que va començar el desembre de 2010 a Tunísia amb la immolació del venedor Mohammad Bouazizi, s'ha volgut vendre com un seguit de revolucions. 20 mesos després de l'inici d'un canvi històric en el món àrab, és cert que l'onada de revoltes -algunes molt més espontànies que d'altres, tot s'ha de dir- ha comportat el derrocament de les dictadures de Ben Ali (Tunísia), Mubàrak (Egipte), Saleh (Iemen) i Gadafi (Líbia), a banda de l'actual guerra civil a Síria i de canvis, més o menys estètics, a gran part dels altres països de la regió. De moment, però, crec que no podem parlar ni de revolució tunisiana, ni d'egípcia, ni, òbviament, de líbia. Hi ha hagut canvis de règims, de governs, però de moment els canvis en profunditats i globals que ens farien parlar de revolució no existeixen. Es mantenen els models econòmics, les elits són similars, les estructures socials no han variat...

El 15-M, el moviment que va començar al maig de 2011 amb mobilitzacions -no especialment nombroses- a diverses ciutats de l'Estat espanyol, també s'ha presentat en diverses ocasions com una revolució, si més no en mitjans forans. En alguns dels meus viatges, activistes van arribar-me a assegurar que s'inspiraven en la Spanish Revolution, davant la meva atònita mirada. El que va començar com un moviment que reivindicava una democràcia més participativa ha mutat i no hi ha dubte que en el seu balanç d'èxits cal comptar-hi la creixent consciència social de gran part de la societat, disposada a encetar debats impensables per a la majoria no fa gaires mesos. De revolució, però, és evident que de moment a l'Estat espanyol -ni als Països Catalans- no n'hem vist cap.  

Una revolució és quelcom molt més profund, que va molt més enllà. I precisament des de fa algunes setmanes passejo per un territori on des de fa gairebé dues dècades s'hi viu una revolució. Potser no global, potser no acceptada per a tota la població, potser oblidada per a bona part dels mitjans, però real. És la revolució zapatista, que els indígenes de Chiapas van posar en marxa -amb l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) com a catalitzador- l'1 de gener de 1994. Una acció preparada amb mesos i mesos d'antel·lació va provocar l'ocupació de part del territori de Chiapas i de San Cristóbal de las Casas -la segona ciutat de l'Estat i on m'allotjo en el moment d'escriure aquestes línies- per part de l'EZLN. La reacció del Govern federal mexicà no es va fer esperar i hi va enviar l'exèrcit federal. Resultat: un conflicte bèl·lic que va durar 12 dies i que es va aturar amb la signatura d'un alto el foc que només els zapatistes han respectat des d'aleshores. 

Converses de pau, acords que s'incompleixen i repressió se succeïren tot seguit. Però les coses ja havien començat a canviar. I per sempre. Els indígenes s'havien aixecat per dir prou a una política de discriminació que patien des de la conquesta espanyola, 500 anys enrere. A l'educació, a la sanitat i en l'àmbit laboral, per citar només tres àmbits fonamentals, el despreci i el maltractament que rebien -quan eren atesos, fet que sovint no es donava en els centres mèdics públics- eren constants. L'aixecament, que s'havia començat a idear a mitjan de la dècada dels vuitanta a la recòndita Selva Lacandona -on sis persones, tres mestissos (un d'ells el futur subcomandante Marcos) i tres indígenes, van fundar l'EZLN el 1983-, posava punt i final a l'etapa de demanar serveis a l'administració, ja fos local, estatal o federal. S'estrenava el moment d'exigir. 

Naixement dels territoris autònoms 
Entrada al caracol d'Oventic, als Alts de Chiapas.
Els Acords de San Andrés de 1996 havien de permetre que bona part de les  demandes dels alçats fossin ateses i que certa justícia social i igualtat arribés a Chiapas. El govern mexicà, aleshores encapçalat per Ernesto Zedillo, els va trencar i els zapatistes van decidir passar a una nova fase. A partir de 1997 s'inicia la tercera etapa, després de les de demanar i exigir. Ja es tractava, directament, d'exercir. Això va comportar l'aparició dels municipis autònoms zapatistes -una trentena, tot i que hi ha moltes més comunitats amb presència de les anomenades bases de suport a l'EZLN, les BAEZLN-, territoris on l'administració local, estatal o federal no hi tenia cap presència ni competència. 

Malgrat els reiterats intents per acabar amb aquesta realitat autònoma per part dels diferents governs mexicans, ja sigui a través de l'actuació de l'exèrcit, afavorint l'aparició de grups paramilitars o intentant -i aconseguint-ho sovint- dividir les comunitats zapatistes oferint prebendes a la població que abandoni el zapatisme, la realitat és que l'autonomia indígena s'ha anat consolidant. Què significa això? Que els territoris governats pels zapatistes compten ara amb uns sistemes d'educació, salut i govern propis, que no reben cap tipus de finançament governamental, però on la discriminació cap a la població indígena, lògicament, ha desaparegut. 

15 anys després és evident que queda molt per fer, però la qualitat dels serveis zapatistes no ha deixat d'augmentar i avui l'atenció sanitària és prou destacable. Malalties que el 1993 eren mortals pels indígenes, com diàrees, ja no ho són, i als Caracoles -les capçaleres de les 5 regions en què els zapatistes estructuren el territori de Chiapas- les clíniques s'han convertit en hospitals on s'hi atén no només les persones que donen suport al projecte de l'EZLN, sinó també als residents a les comunitats que han estat cooptats pels partits tradicionals mexicans, ja sigui el PRI, el PAN, el PRD,...L'educació bilingüe ha deixat de ser una utopia i en les escoles es combina el castellà amb la llengua de la regió, ja sigui tseltal, tzotsil, o qualsevol altra. El que va començar amb escoles primàries ara ja arriba a la secundària i el model, pel que expliquen els promotors d'educació -l'equivalent als nostres professors- és força diferent al tradicional. Els títols que dóna no són oficials -entesa com la que dóna el govern mexicà- però la cosmovisió indígena hi és present i la història que s'hi aprén és molt més respectuosa amb la constant presència indígena en un territori que no va aparèixer de sobte fa poc més de 500 anys. 

Seu de la Junta de Buen Gobierno d'Oventic.
La democràcia hi és totalment participativa i les autoritats escollides, que no cobren mentre exerceixen el seu càrrec, han de seguir la doctrina del mandar obedeciendo. Les Juntas de Buen Gobierno (JBG), n'hi ha 5 -tantes com Caracoles-, són la principal autoritat i tot i l'existència de certa coordinació són autònomes entre elles. Això fa que no sempre resolguin les qüestions de la mateixa manera. "No hi ha un model zapatista, n'hi ha diversos. És molt difícil fer-ne una síntesi", em detallava una activista zapatista, que era el meu contacte previ amb aquesta revolució. El funcionament del govern zapatista l'ampliaré en un proper post, però m'agradaria reiterar que a Chiapas s'hi va viure i s'hi viu una revolució. Perquè les coses van canviar radicalment, de baix a dalt, i res és com abans. Òbviament el capitalisme no hi té cap presència en territori zapatista i la protecció del medi ambient -el respecte a la mare terra és un puntal a qualsevol cultura indígena- és fonamental. Tot, però, intentaré anar-ho explicant pausadament.