Un Estat sense sobirania real

El possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’ONU al setembre no agrada ni a Israel ni als Estats Units. Tampoc a molts palestins, en considerar que no suposarà posar fi a l’ocupació

La cita està programada per al setembre. L’escenari previst és l’Assemblea General de les Nacions Unides. La batalla diplomàtica ja fa temps que ha començat. Els veïns viuen una època de convulsions i de canvis. El gran xèrif mundial està descol·locat i no sap com adaptar-se al nou panorama sense debilitar en excés el seu etern aliat, que, al seu torn, vol impedir que la reunió sigui un èxit. Els impulsors de la trobada són els factòtums de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP): el president, Mahmud Abbas, i el primer ministre, Salam Fayyad. Pretenen que l’ONU reconegui d’aquí a tres mesos l’Estat palestí per una aclaparadora majoria. Molts palestins, però, es pregunten què passarà després, perquè una cosa és una declaració sobre el paper i una altra de ben diferent convertir-se en un Estat realment sobirà.

L’anomenada solució de dos estats –que implica la creació d’un Estat palestí al costat de l’actual Estat d’Israel– per resoldre el principal conflicte del Pròxim Orient és defensada per la majoria de la població palestina i compta amb el vistiplau del Quartet (els Estats Units, la Unió Europea, l’ONU i Rússia). Ara bé, més enllà de les crítiques internes que desperta l’estratègia d’Abbas i de Fayyad, les posicions dels principals actors internacionals difereixen molt.

Obama i les fronteres del 67

Fa unes setmanes, el president dels Estats Units, Barack Obama, va apostar perquè el futur Estat palestí s’estableixi en les anomenades fronteres del 1967, prèvies a la Guerra dels Sis Dies. Això implicaria que la totalitat de Gaza i de Cisjordània estaria sota control palestí. Obama, però, va mencionar que caldria estudiar els «intercanvis necessaris» per fer viable aquesta opció, en una clara referència als nombrosos assentaments de colons jueus, que sumen més de 500.000 persones, establerts a Cisjordània i a Jerusalem. Temes fonamentals com el dret al retorn dels refugiats i l’estatus definitiu de Jerusalem –la part est de la ciutat està reconeguda internacionalment com a territori palestí, però va ser annexada il·legalment per Israel– quedarien aparcats per a una segona fase de les hipotètiques negociacions de pau.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va rebutjar la proposta d’Obama i va marcar diferències amb el seu tradicional aliat en la trobada que van mantenir el divendres 20 a Washington. Netanyahu ha deixat clar que no pensa acceptar les fronteres del 1967 com a base per a unes negociacions de pau. I és que l’Administració hebrea vol mantenir blocs d’assentaments a Cisjordània propers a l’Estat d’Israel i altres d’ubicats en zones d’alt valor econòmic, com els que hi ha a la molt fèrtil vall del Jordà.

Mantenir Jerusalem com a «capital indivisible» d’Israel i no acceptar el dret al retorn dels refugiats palestins són altres de les exigències del líder del Likud, que, malgrat la intransigència de la seva posició, va dir que faria «concessions doloroses», quelcom de difícilment creïble després d’escoltar-lo. El Govern hebreu tampoc no vol que l’ONU reconegui l’Estat palestí al setembre i en aquest punt sí que té el suport dels Estats Units –que aposten per reactivar les converses de pau– i d’alguns gegants europeus com l’Alemanya d’Angela Merkel i la Itàlia de Silvio Berlusconi. La votació, però, podria portar-se a terme de totes maneres i, gràcies al suport dels països àrabs, africans, la majoria dels llatinoamericans i molts asiàtics i europeus, tot apunta que tiraria endavant. Però què significaria?

Sense acabar amb l’ocupació

«L’ONU pot reconèixer l’Estat palestí, però el més important és que ho facin Israel i els Estats Units. Si ells no hi donen suport, serà impossible construir un Estat», apunta Muhammad Mustafà, investigador de la parisenca Universitat de la Sorbona. «Fayyad s’està centrant a construir institucions nacionals amb l’ajuda econòmica internacional; però, si no tenim una sobirania real, amb el control de les pròpies fronteres, la possible declaració del setembre no servirà de res; seguirem estant com ara, sota ocupació i control israelians», hi afegeix l’analista.

L’ANP té dissenyat un pla per fer viable econòmicament l’hipotètic Estat palestí, de manera que el 2015 deixaria de dependre de les donacions internacionals, que actualment representen la tercera part del seu pressupost. El comentarista israelià Shir Hever, però, subratlla que tots els projectes s’estan fent en el supòsit que el reconeixement internacional implicarà el final de l’ocupació i que els palestins seran totalment lliures per construir la seva nació.

Si Israel no reconeix el nou Estat, res no apunta que l’ocupació s’acabarà. En aquest sentit, cada cop són més els analistes i consellers polítics hebreus que propugnen l’annexió de blocs d’assentaments jueus de Cisjordània en reacció a la votació de l’ONU. Això significaria que Palestina, que seria un dels estats més petits del món, quedaria completament envoltada i amb molt poques opcions de desenvolupar-se econòmicament.

Murad Jadallah, investigador de l’organització Addameer, alerta que un altre dels riscos que implica la votació és que, si dóna peu a un Estat, que inicialment no tindria sobirania real, la comunitat internacional s’oblidi de la causa palestina i, tot i tenir un nou seient a l’ONU, «no hi haurà oportunitat de posar fi a l’ocupació i no s’hauran resolt qüestions fonamentals del conflicte com ara els refugiats».

Un miratge econòmic

«Com pots construir un Estat si no en controles les fronteres ni l’espai aeri? Com pots fer-ho si no pots utilitzar-ne els recursos naturals i el 60% del territori no està a les teves mans?», es pregunta Muhammad Mustafà. L’aigua, un dels elements cabdals del conflicte, està sota control gairebé absolut d’Israel, que també administra la major part de Cisjordània, una de les conseqüències dels avui blasmats Acords d’Oslo de 1993.

L’analista també menciona l’anomenat miracle econòmic palestí i que està provocant unes taxes de creixement d’entre el 8% i el 10% anual. «No és res més que un miratge. Només tenim el sector de serveis i la construcció, però no tenim indústria pròpia. Si vols parlar d’un creixement durable i sostenible, has de mencionar la producció autòctona, i nosaltres mai no l’hem pogut desenvolupar perquè d’aquesta manera estem obligats a consumir productes israelians i enfortim la seva economia», apunta.

Passejar per Ramallah, la capital administrativa de Cisjordània i on hi ha la seu de l’ANP, implica topar-se amb centenars d’obres començades i amb una activitat comercial imponent. L’economia de Cisjordània ha apostat pel consum, esperonada per Fayyad, un antic alt càrrec del Fons Monetari Internacional (FMI), que s’està limitant a aplicar les directrius de l’ortodòxia econòmica marcades pel Banc Mundial. Per Mustafà, però, del que es tracta és d’invertir en una indústria pròpia i oblidar-se d’Israel pensant en els països àrabs com a mercats on exportar la producció, sempre que el control comercial també deixi d’estar en mans hebrees.

El somni d’un únic estat

No tots els palestins defensen la solució dels dos estats, perquè consideren que ja no és viable pel fet que els assentaments de colons jueus estan escampats per tot Cisjordània. «Per a mi, aquesta opció està acabada. Penso que l’únic camí que tenim avui és tenir un únic Estat on s’implementi el dret al retorn dels refugiats o Israel els pagui compensacions, i amb igualtats de drets per a tothom», afirma Murad Jadallah.

Si el Govern i la majoria de la societat hebrea no té cap interès en la creació d’un Estat palestí real, plantejar-los la hipòtesi d’un únic país amb igualtat per a tothom és directament una quimera, perquè significaria directament la defunció de l’Estat jueu. Els palestins d’esquerres i els moviments pacifistes israelians semblen, en aquests moments, els únics que creuen en aquesta opció.

«L’any 1988, Arafat ja va declarar l’Estat Palestí a Alger i va ser reconegut per 90 estats [avui en dia el reconeixen més de 110; el darrer a fer-ho va ser l’Uruguai fa alguns mesos]; però, malauradament, només va ser sobre el paper, no sobre el terreny», recorda Muhammad Mustafà. Vint-i-tres anys després, Nova York serà el probable escenari d’una votació que pot ser històrica o, com tantes vegades en el conflicte, quedar-se en paper mullat.

*Article publicat el número 1.018 de la revista EL TRIANGLE.