dilluns, 21 de novembre del 2011

Llums i ombres del 20-N


Mariano Rajoy, aquell home gris que quan ha d’afrontar un problema opta per deixar passar el temps i esperar que tothom se n’oblidi –incapaç com és de prendre decisions, segons expliquen els seus col·laboradors-, serà el nou president del govern espanyol. Com pronosticaven totes les enquestes, el PP ha guanyat les eleccions legislatives de l’Estat espanyol i amb la majoria absoluta que havien anunciat per unanimitat els sondejos previs. Malgrat tot, no crec que s’hagi de fer una lectura catastrofista dels resultats de les eleccions, atès que hi ha força elements positius a destacar.

El Principat i la Comunitat Autònoma Basca són els únics territoris on el PP no s’ha imposat. Els partits d’obediència no estatal han augmentat la seva representació al Congrés, mentre que altres opcions que trenquen amb el bipartidisme també s’han obert pas a la cambra baixa o hi han guanyat representativitat. La pluralitat de la societat del País Valencià té, cada cop més, un reflex en els resultats electorals. El mapa polític basc ha patit una sacsejada increïble amb la irrupció d’Amaiur, la coalició encapçalada per l’esquerra abertzale que ha obtingut 7 escons (sis a la autonomia basca i un a Navarra) i tindrà grup propi (fet històric) al Congrés. I així podria seguir.

Sí, Rajoy –un personatge que genera tant d’entusiasme com un plat de patates bullides que hagi passat diverses setmanes a la nevera- es pot treure la fama de perdedor que, amb justícia, arrossegava. Però la marea pepera crec que és menys important del que s’ha venut. El que realment és històric és la increïble davallada del PSOE que, amb només 110 diputats (el 28,7% dels vots) ha aconseguit el pitjor resultat en la seva història moderna. Els socialistes s’han deixat 4,3 milions de vots (gairebé el 40% dels qui els van votar el 2008 no ho han fet ara) i la carrera política d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha quedat ferida de mort. Toca retirada per a un personatge maquiavèl·lic que ha sobreviscut a diverses generacions de polítics socialistes, als escàndols de corrupció del seu partit, a la guerra bruta del GAL...

El desastre socialista s’explica per diversos factors, però el més important és la crisi econòmica (i els 5 milions d’aturats) que assola l’Estat espanyol. Tots els governs europeus que han celebrat eleccions des que la crisi va esclatar amb força han canviat de color. En el cas del PSOE, la total submissió a l’ortodòxia neoliberal i dels mercats amb l’aplicació de les retallades socials l’ha deixat sense credibilitat com a alternativa econòmica al PP. I està clar que Rajoy accentuarà les tisorades, actuant al dictat de frau Merkel. Però en aquest àmbit, les diferències entre els dos grans partits espanyols fa molt de temps que van quedar diluïdes. En els drets socials sí que hi poden haver-hi canvis i aquí sí que es pot anar a pitjor. L’ultraconservadurisme del PP passarà factura.

El tema és que el PSOE s’enfonsa fins a límits desconeguts, perd més de 4 milions de vots i 59 escons, però el PP (que en guanya 33) només ha captat poc més de 500.000 noves paperetes a les urnes (amb 186 diputats ha superat la majoria absoluta del 2000 d’Aznar, però no ha arribat als 190 que li donaven algunes enquestes). El descens en la participació (ha caigut dos punts) no amaga que els conservadors estan molt a prop del seu sostre electoral i segueixen sense assolir els 11 milions de sufragis. Per tant, i això crec que és significatiu, el PP pràcticament no ha sumat nous votants, potser només part d’antics socialistes desencantats. Això ha obert les portes a altres opcions. I és que si el 2008 PSOE i PP van concentrar 322 dels 350 diputats, ara en tenen 296, un fet sens dubte positiu. 

A nivell estatal, es pot subratllar la recuperació d’IU-ICV, que tindrà 11 diputats (tres són dels ecosocialistes catalans) i que gairebé ha doblat el suport, amb el 6,9% dels vots (prop 1,7 milions). UPiD, la formació neoespanyolista que encapçala Rosa Díez, ha multiplicat per quatre els vots i ara ja té 5 diputats, tot i que 4 es concentren a Madrid, el seu feu. Equo, l’invent ecologista de l’exdirector de Greenpeace Juan López de Uralde, s’ha estavellat i només ha rebut el 0,8% dels vots (215.000).  

L’excepció catalana es manté
Si posem la lupa damunt els Països Catalans, descobrirem que un cop més el Principat és diferent. I és que, com he dit abans, Catalunya és una de les dues autonomies (l’altre és Euskadi) on el PP no ha guanyat. Tot i que els conservadors somiaven a convertir-se en la segona força, ni tan sols han arribat als 12 escons que van sumar el 2000 (s’han quedat en 11) i no han pogut ser segona força a cap demarcació, ni tan sols a Tarragona. El PSC només s’ha imposat a Barcelona, mentre que CiU ho ha fet a les altres tres demarcacions. La federació nacionalista ha guanyat sis diputats (16) i més de 200.000 vots, però el seu pes a Madrid segurament serà nul amb la majoria absoluta del PP. Duran pot fardar, després dels fracassos del 2004 i 2008, d’haver guanyat –fita històrica- al Principat, però veient la seva compareixença i els crits d’independència de la militància convergent aplegada al Majestic, sembla evident que les posicions pro-espanyoles que ell defensa han quedat relegades per gran part de l’elector convergent.

La notícia, però, en clau catalana és també la davallada socialista. Carme Chacón, la ministra de Defensa sortint, confiava en què la tradicional victòria del PSC als comicis espanyols li aplanaria el camí per assaltar el lideratge del PSOE en previsió de la desfeta de Rubalcaba. La segona variable s’ha complert, però no així la primera. Chacón queda molt, però molt tocada i dins d’un partit que queda en estat catatònic no sembla clar que pugui aspirar a res. D’altra banda, l’era dels capitans ha passat definitivament a la història. Els Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia han acabat portant el PSC al pitjor moment en més de tres dècades. Potser encara no han entès que la societat catalana ha virat i que més enllà del que voti cadascú, majoritàriament només aposta per persones que creguin en el dret d’autodeterminació (“una idiotada”, segons va dir Iceta fa uns anys). 

El PP ha guanyat un escó a Girona, l’única demarcació on no tenia representació, però no ha superat el seu sostre i difícilment tindrà una ocasió millor en els propers anys per fer-ho. ICV-EUiA, que amb Joan Coscubiela ha recuperat el discurs més combatiu en l’àmbit econòmic –sempre des de dins del sistema, però- ha recollit els fruits i amb tres diputats ha aconseguit un bon resultat. Els ecosocialistes milloren, cosa que no es pot dir d’ERC. De moment –a l’espera del que passi amb el darrer diputat de Girona- els republicans mantenen els tres diputats del 2008, fet que seria un èxit tenint en compte la tendència a la baixa que arrossegaven. Bosch, un candidat que ha sorprès positivament a força gent, ha salvat els mobles, però ERC s’ha quedat amb 244.000 vots, 47.000 menys que fa quatre anys. Potser han parat el cop, però la recuperació encara està lluny. La xenòfoba Plataforma per Catalunya ha fracassat i no ha arribat als 60.000 vots, mentre que UPyD, un cop més, ha fet el ridícul al Principat (poc més de l’1% dels sufragis).

El valencianisme aterra a Madrid
Al País Valencià també hi ha fets importants. Les tòniques generals es repeteixen. El PSPV s’enfonsa (perd quatre representants, 14 punts i més de 300.000 vots), el PP puja –però només ho fa en percentatge, no en vots- i el bipartidisme es trenca. Els casos de corrupció sembla que no afecten el PP, però els conservadors ja no guanyen vots, fet que ja va passar a les municipals i a les autonòmiques del maig. El seu suport, per tant, sembla que ha tocat sostre i la baixada ha de ser a prop. El significatiu, però, és que Esquerra Unida, UPyD i, sobretot, Compromís han aconseguit cadascun un diputat a la demarcació de València. Joan Baldoví (polític del BLOC) serà el primer nacionalista valencià al Congrés des de la Segona Republicà. Per UPyD el diputat serà el patètic actor Toni Cantó. Sempre és una alegria que un individu així desaparegui dels escenaris, tot i que fot molta mandra que entre tots li haguem de pagar el sou (per cert, aquest també estava darrera del famós Manifiesto por la lengua común...és molt progre ell).

On no s’ha trencat el bipartidisme és a les Illes, on el PP ha guanyat (fa tres anys ho va fer el PSOE) i s’ha endut cinc diputats, per tres dels socialistes. La coalició nacionalista i ecologista que encapçalava el PSM ha rebut més del 7% dels vots (n’ha sumat més de 30.000), però probablement n’hauria necessitat set o vuit mil més per obtenir representants. Esquerra Unida, amb 21.000 vots, tampoc ha entrat. El tercer espai, però, ha crescut molt a les Illes amb relació al 2008.

El tsunami Amaiur
Amaiur. Aquest nom donarà molt de joc en la legislatura que arrencarà en poques setmanes. La coalició formada per l’esquerra abertzale, EA, Alternatiba i Aralar ha seguit la línia de Bildu el proppassat maig en les municipals i amb 7 escons (un a Navarra) s’ha convertit en la gran triomfadora del 20-N a Euskal Herria. La Brunete Mediàtica ja té una nova bèstia negra. El PNB ha perdut un diputat (ara en tindrà 5), però ha pujat en vots i en escons. I és que Euskadi és l’únic territori on la participació ha pujat (gairebé cinc punts) i els partits d’obediència basca han aconseguit quatre escons més que els que han de trucar a Madrid per prendre segons quines decisions. El resultat posa de manifest què sent la societat basca i un reflex molt més fidel d’aquest poble que no pas al que hi ha al transgènic parlament de Vitòria. Patxi López ha quedat encara més deslegitimat com a lehendakari i sembla poc ètic que aguanti fins al 2013, data prevista de les eleccions. En aquests comicis, i amb un Arnaldo Otegi possiblement en llibertat, res fa pensar que l’esquerra abertzale no pugui aspirar a tot i quan dic a tot (com ja vaig dir quan ETA va anunciar que acabava amb la violència) em refereixo directament a la lehendakaritza.  

Per tant, el panorama no és, ni molt menys, tant fosc. El PSC-PSOE s’ha enfonsat, arrossegat per la crisi i per una renúncia a l’esquerra que fa molts anys que arrossegava. Li toca reinventar-se i això passa per un projecte radicalment nou i no només per un canvi de cares. El PP governarà, però les brutals retallades que aplicarà (en part perquè hi creu i en part perquè hi estarà forçat per la UE i el BCE) li provocaran un desgast brutal. En poques setmanes hi haurà al Congrés menys diputat que depenguin de partits de Madrid. I és que, digueu-me utòpic, però estic segur que el 20-N ha estat un altre pas cap a les independències. Tant la nostra, com la dels bascos. Temps al temps.  

dimarts, 15 de novembre del 2011

“La Rambla és l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu”


“La Rambla ha passat de ser l’últim carrer d’Europa, l’espai i la caixa de ressonància on es reflectien els debats, les protestes i les confrontacions polítiques i socials de l’època moderna, a esdevenir l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu, el traster de la millor
botiga del món, el contenidor del mal gust: magatzem dels efectes de l’horterada especulativa i els seus elements més emblemàtics, com el barret mexicà o el mantó de Manila. Qualitat zero, xavacaneria i borratxeria”. Qui s’expressa així és el periodista i documentalista Xavier Montanyà, un dels participants a Tornem a la Rambla!, un recorregut crític amb la situació
que viu l’emblemàtic espai barceloní, organitzat el 5 de novembre pel Col·lectiu Accions Urbanes i l’Associació de Veïns i Veïnes del Barri Gòtic.

L’activitat, que va congregar un centenar de persones, va constar de sis parades al llarg de la Rambla, on diverses ponents van exposar les problemàtiques que s’hi viuen i, en alguns casos, van proposar algunes solucions per tal que la població se’n torni a apropiar. “La Rambla és un espai que intentem evitar en la nostra vida quotidiana, perquè ens hi sentim exclosos”, va apuntar a l’inici un dels organitzadors de la passejada crítica, Albert Sancho. La seva opinió va ser ratificada al final per l’arquitecte Josep Maria Muntaner, per qui aquest carrer “no es recorre, sinó que només es travessa per anar a algun lloc”.

El monocultiu turístic de la Rambla i de gran part de Ciutat Vella va ser una denúncia compartida per totes les ponents, que van enumerar els seus efectes perversos: expulsió d’habitants, degradació de l’espai públic, eliminació de la memòria històrica i banalització de la ciutat. “La Rambla és un indret on el que trobem són turistes que es troben amb d’altres turistes, buscant la confirmació del que les guies turístiques els han promès que veurien”, va subratllar l’antropòleg Manuel Delgado, que va lamentar que el que històricament ha estat un escenari d’expressió pública i manifestacions polítiques avui s’hagi convertit en un “mer simulacre, una caricatura patètica i grollera no del que va ser, sinó del que diuen que és i del que volen que sigui”.

La Rambla ha esdevingut, a cop de decisió política, un espai vedat a les marxes de protesta. “Això és un escàndol”, va afegir Delgado, que reivindica el “dret de reclamar que torni a tenir el seu ús històric d’expressió pública”. Xavier Montanyà, de la seva banda, va criticar el “procés de maquillatge que ha fet desaparèixer qualsevol rastre del passat”. Els assassinats del pistolerisme, la bomba del Liceu, les barricades de la Guerra Civil, l’enterrament de Durruti, el pas de George Orwell per la ciutat o les morts del Maig del 37 són fets històrics cabdals sense cap presència a la Rambla de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, el periodista aposta per recordar gràficament alguns d’aquests moments històrics, les dates assenyalades, amb l’objectiu de “dignificar l’espai”.

Exclusió dels sectors més vulnerables
Tradicionalment, al carrer més emblemàtic de Barcelona, tothom hi ha tingut cabuda, però això ha canviat els últims anys, fins al punt que sembla que ara sigui un espai “d’ús exclusiu per als turistes”, en opinió de la investigadora de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans, Cristina Fernández. En canvi, s’ha tornat “excloent” per a les pràctiques vinculades
a la pobresa que històricament s’han desenvolupat a la part baixa del passeig, com el treball sexual o la venda ambulant.

“Sembla que s’assenyali una sèrie de persones que no tenen dret de gaudir i estar presents a l’espai públic perquè se’ls interpreta com a presències molestes”, afegeix Fernández, que denuncia que les actuacions policials contra la venda ambulant o les treballadores sexuals no fan altra cosa que incrementar la “vulnerabilitat” d’aquests col·lectius. Aquest procés
s’ha accentuat des de l’aprovació, el 2006, de l’ordenança del civisme, una “norma que pretén fomentar i garantir la convivència a cop de multa”. Per Fernández, es tracta de derogar les normes discriminatòries que “castiguen la pobresa i el dissentiment i que fan que l’espai públic sigui excloent”. Per tant, cal liquidar l’ordenança del civisme.

El comerç de proximitat ha anat desapareixent del carrer i del seu entorn en benefici de les botigues de records per a turistes, el mateix que ha passat amb el veïnat, que s’ha vist forçat a marxar per “pressions econòmiques i d’interessos”, en opinió del propietari de la llibreria Documenta, Josep Cots. Tot plegat ha anat configurant un “món que no és real, que s’aguanta a base de passavolants i en què els barcelonins, en comptes de lluitar, han decidit arrencar a córrer davant el monocultiu turístic”, afegeix el llibreter.

“Els actuals comerços no beneficien l’economia local, sinó la global”, apunten des del Col·lectiu Punt Sis, dedicat a l’urbanisme des de la perspectiva de gènere. “No s’hauria d’eliminar el teixit comercial de proximitat que encara queda,de manera que poguéssim utilitzar la Rambla com un espai proper per a la gent del barri i com una àrea referencial i identitària per a la resta de barcelonins i catalans”, apunten també. Del que es tracta, en paraules d’una veïna, Maria, és de “reocupar l’espai individualment i col·lectivament per fer-lo nostre de nou”. O dit d’una altra forma, “tot passa per transgredir els usos normatius que s’imposen i donar a la Rambla un ús quotidià, vinculat a les nostres vides”. Potser així, la població barcelonina podrà aspirar a recuperar el carrer, encara que la classe política i l’empresariat no vulguin que deixi de ser un parc temàtic per a turistes.

*Reportatge publicat amb el número 249 del setmanari LA DIRECTA, 9 de novembre de 2011. 

dilluns, 7 de novembre del 2011

La mutació del pacifisme israelià


El moviment de masses dels anys 80 i 90 va desaparèixer després de la fracassada cimera de Camp David del 2000 i ha cedit l’espai a un activisme d’esquerres antisionista molt crític amb la pròpia societat hebrea i que aposta per treballar al costat dels palestins

Quan l’estiu del 2000, Ehud Barak, aleshores primer ministre israelià, va arribar a l’aeroport de Tel Aviv després de participar a la cimera de Camp David amb Iasser Arafat i va assegurar que “no hi ha soci per a la pau” al costat palestí, no només va certificar el fracàs de l’enèsim intent de resoldre l’etern conflicte del Pròxim Orient, sinó que va ferir de mort el moviment pacifista de l’estat hebreu. “Estàvem convençuts que Barak anava a Camp David a signar un acord que ja estava tancat. Quan va tornar amb les mans buides el xoc va ser tan traumàtic que encara avui no ens hem recuperat”, afirma Meir Margalit, regidor a l’Ajuntament de Jerusalem del partit d’esquerres Meretz i ferm opositor de l’ocupació de Palestina.



Un any abans, Barak s’havia presentat a les eleccions autoproclamant-se líder de l’anomenat Camp de la Pau israelià. “El moviment pacifista de masses al nostre país va viure el seu millor moment amb la signatura dels Acords d’Oslo del 1993, i quan Barak va anar als Estats Units, les enquestes mostraven que més del 60% dels israelians donaven suport a un acord amb els palestins”, explica Adam Keller, portaveu de Gush Shalom, una de les històriques organitzacions del pacifisme israelià. Keller, com l’analista i periodista Michael Warschawski, subratlla que l’oferta de Barak va ser qualsevol cosa menys generosa i que “no es podia acceptar”, a diferència del que van vendre els governs de Tel Aviv i Washington.

El final de les converses de pau i l’esclat de la Segona Intifada van provocar la derrota de Barak en les eleccions del 2001, guanyades per Ariel Sharon, en aquell moment líder del Likud. Des d’aleshores, el Partit Laborista ha anat de mal en pitjor i en els darrers comicis legislatius, celebrats el 2009, només va sumar 13 diputats, el pitjor resultat de la seva llarga història. “El col·lapse del lideratge polític del moviment per la pau acaba amb la divisió existent en la societat israeliana, en què la meitat de la població defensava sincerament acabar amb l’ocupació de Gaza i Cisjordània. A partir del 2000, només existeixen els activistes antisionistes, que estan presents en diverses lluites però que no tenen capacitat per canviar la postura del govern de torn”, apunta Warschawski, també cofundador del Centred’Informació Alternativa.

Adam Keller, portaveu de Gush Shalom. 
Pau Ara (Peace Now), nascuda el 1977, era l’organització més important que defensava un acord amb els palestins. Protagonista de manifestacions multitudinàries, que congregaven centenars de milers de persones, durant les dècades dels vuitanta i dels noranta, avui la seva incidència en la societat és gairebé nul·la, el mateix que li passa a Gush Shalom. “El moviment per la pau majoritari, de caire sionista, ha desaparegut i ha obert el camí a un altre tipus de propostes. No hi ha interlocutor polític i això fa que els activistes es radicalitzin, fet que és positiu en aquest àmbit”, apunta Gustavo Weksler, membre de Tarabut, una organització israeliana mixta, formada per jueus i palestins. 

Noves formes d’activisme
Denunciar l’expansió dels assentaments, sumar-se a la campanya que demana el Boicot, les Desinversions iles Sancions (BDS) a Israel mentre mantingui l’ocupació de Palestina, protegir els agricultors àrabs per evitar les agressions dels colons jueus durant la collita de les olives, participar en les manifestacions que se celebren setmanalment en diversos pobles de Cisjordània contra el mur de separació o col·laborar amb l’esquerra palestina en la construcció d’una estratègia comuna que, a partir del respecte i la igualtat, acabi conduint a una pau veritable. Aquests són alguns exemples del que la nova esquerra israeliana fa avui en dia per intentar acabar amb el conflicte. Està molt atomitzada, formada per desenes d’organitzacions i la seva incidència en la societat hebrea és encara limitada, però no hi ha dubte que s’ha transformat i té poc a veure amb l’activisme de fa 15 o 20 anys.

Els Anarquistes Contra elMur són un cas paradigmàtic dels nous moviments israelians. En el seu cas opten, directament, per participar en la resistència no violenta palestina i per enfrontar-se a la seva societat que, directament, els veu com a “traïdors”, segons reconeix Ben Ronen, un dels membres del col·lectiu. “La majoria de la societat israeliana dóna suport a l’ocupació i no tenim intenció de mantenir-hi cap diàleg. Ens sembla més útil invertir el nostre temps en col·laborar directament amb els palestins”, afegeix l’activista. Cada setmana, entre 60 i 70 integrants d’Anarquistes contra el Mur participen a les manifestacions contra la barrera de separació i la confiscació de terres que se celebren en pobles de Cisjordània com Al-Massara, Nabi Saleh o Beit Ummar, sempre sota la premissa que ells són allà per col·laborar i que les directrius i el lideratge és cosa de la “població local”.

Activistes manifestant-se al barri de Xeic Jarrah (Jerusalem)
“Necessitem un activisme econòmic, que denunciï no només les desigualtats cada cop més grans que existeixen a la societat israeliana, sinó que també posi en el punt de mira els beneficis empresarials que s’amaguen darrere l’ocupació”, assenyala Esti Micenmacher, dirigent de la Coalició de Dones per a una Pau Justa, organització apareguda el 2000. Més enllà de concentracions esporàdiques a les grans ciutats del país –sobretot a Tel Aviv, la Coalició de Dones se centra des de fa uns anys en el projecte Qui guanya amb l’ocupació, que reporta els centenars d’empreses de tot tipus –des de constructores, fins a bancs, passant per companyies de seguretat o de serveis- que s’enriqueixen amb la presència israeliana a Jerusalem Est i Cisjordània. D’aquesta manera, l’organització contribueix al BDS, una iniciativa que preocupa cada cop més a l’executiu hebreu, segons va reconèixer fa uns mesos el mateix Ehud Barak, actualment ministre de Defensa.

Gush Shalom, de la seva banda, es dedica a fiscalitzar i denunciar els assentaments jueus en territori palestí, il·legals segons totes les resolucions internacionals. Entre d’altres coses, publiquen informes sobre els productes elaborats a les colònies i intenten pressionar les companyies internacionals perquè no tinguin cap tipus de presència als assentaments. “No podem canviar la societat israeliana, però podem servir com a catalitzadors perquè la gent s’assabenti que no estem fent bé les coses com a país”, manifesta Adam Keller. Els Rabins pels Drets Humans, que denuncien els abusos de l’ocupació i defensen fonamentalment els agricultors palestins, o Solidaritat amb Xeic Jarrah, una organització que intentar evitar l’expulsió de diverses famílies àrabs d’aquest barri de Jerusalem Est, són altres exemples de l’activisme hebreu que treballa contra el “colonialisme”, en paraules de Marcello Weksler.

La construcció d’una alternativa
“És evident que ara mateix existeix una mala correlació de forces pels nostres interessos, només cal veure el Parlament dominat per la dreta i la ultradreta, però jo crec que això no forma part d’una esquerra, que d’altra banda mai ha existit a Israel, sinó d’un naixement”, apunta Weksler. En aquest sentit, Tarabut treballa per crear una base comuna entre una “lluita social antineoliberal” i la “lluita contra el colonialisme i l’ocupació”. “Els ciutadans han d’entendre que tot forma part d’una mateixa estratègia de l’exèrcit, l’elit financera i el Govern i això no passava fa 30 anys. És bàsic connectar amb el que a dia d’avui afecta les classes baixes israelianes. Només treballant al seu costat contra les brutals retallades socials podrem fer arribar el missatge que aquestes estan vinculades també a l’ocupació i a l’elevada despesa en seguretat que genera”, afegeix Weksler, d’origen argentí.

Michael Warschawski, malgrat tot, és optimista i com Weksler considera que del que es tracta és de posar les bases per “construir quelcom nou”. “S’ha de netejar la taula del passat i oferir als centenars de milers de votants potencials un projecte alternatiu al que hi ha ara, també pensant en la minoria palestina dins d’Israel”. Més enllà d’algunes diferències entre les organitzacions del nou activisme israelià –n’hi ha que defensen la creació d’un Estat palestí, mentre que d’altres aposten per un Estat binacional jueu i àrab-, el que queda clar és que el nou pacifisme té poc a veure amb el que va existir en el passat. I és que ara el sionisme ja no domina aquest àmbit i el treball al costat dels palestins que fan els Anarquistes, el Centre d’Informació Alternativa, la Coalició de Dones o Tarabut, comença a convertir-se en la norma. 

dimecres, 2 de novembre del 2011

Front comú dels Estats Units i Israel contra la UNESCO


Des d’aquesta setmana, Palestina és membre de ple dret de la UNESCO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO, que té la seu a París, va aprovar l’admissió de Palestina per 107 vots a favor, 14 en contra (entre els que hi ha els d’Israel, els Estats Units, Alemanya i Canadà) i 52 abstencions. Mentre que els dirigents palestins no han amagat la seva satisfacció per la decisió, que suposa un pas endavant en el seu objectiu d’aconseguir que el país sigui reconegut internacionalment, els governs d’Israel i els Estats Units s’han indignat i, de nou, han passat a l’acció.

El proppassat 23 de setembre, el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va concórrer davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. Conscients que per assolir aquesta fita cal el vistiplau del Consell de Seguretat de l’ONU i que els Estats Units han subratllat manta vegades que usaran el seu dret de veto per impedir-ho, els jerarques palestins opten per mirar d’obtenir l’ingrés al màxim nombre de fòrums i organitzacions internacionals, paral·lelament al probable reconeixement com a estat observador de l’ONU (el mateix estatus que té el Vaticà).

Tenint en compte que al voltant de 130 estats han manifestat que donen suport al reconeixement d’un Estat palestí, que la UNESCO l’admeti com a membre no deixa de ser absolutament lògic. Ara bé, ni Washington ni Tel Aviv ho accepten. Els uns potser veuen com la seva capacitat d’influència al món no deixa de disminuir –ja no són capaços de decantar les votacions cap a on ells desitgen-, mentre que els altres tenen la sensació que l’equilibri de poders està canviant i no toleren deixar de ser els únics que poden portar a terme accions unilaterals en el conflicte més antic del Pròxim Orient.

La seu de la UNESCO. 
Immediatament després de l’anunci, els Estats Units van anunciar que aturaven la transferència de 60 milions de dòlars a l’organització. Israel, com era d’esperar, també ha actuat de la mateixa manera i ha parat la col·laboració amb la UNESCO que, de cop i volta, ha vist com els seus recursos es redueixen d’un 25% (els Estats Units són qui més hi aporten, el 22% del pressupost total). I és que la legislació nord-americana estableix la prohibició de finançar agències de l’ONU que reconeguin Palestina plenament mentre no existeixi un acord de pau amb Israel.

La legislació (són dues lleis) data dels anys noranta i sembla clar que Washington es nega a acceptar que la realitat sobre el terreny no és la mateixa actualment i que els palestins veuen l’opció d’aconseguir el reconeixement internacional com l’únic camí per trobar alguna solució al conflicte i acabar amb la política de fets consumats hebrea (punts de control, mur de l’apartheid, expansió dels assentaments en territori palestí...). Tant els nord-americans com els hebreus han manifestat que l’ingrés a la UNESCO de Palestina no ajudarà a reactivar el paralitzat procés de pau.

Sense transferència d'impostos i més assentaments
L’actuació israeliana ha anat més enllà de la nord-americana. A banda d’aturar les aportacions a l’agència de l’ONU, l’executiu que encapçala el falcó Benjamin Netanyahu ha decidit congelar la transferència d’impostos a l’Autoritat Palestina (ANP). Arran dels acords d’Oslo de 1993, Israel recull un seguit d’impostos als palestins que, mensualment, ha de transferir a l’ANP i que suposen un percentatge molt significatiu del pressupost de l’administració palestina, que té la seu a Ramal·lah. Periòdicament, però, decideix aturar l’enviament dels impostos (que, insisteixo, són pagats pels palestins, per tant són els seus propis diners) per pressionar l’ANP.

Si amb això no n’hi hagués prou, també s’ha anunciat la construcció de 2.000 nous habitatges en assentaments jueus en territori palestí, que es repartiran entre Jerusalem Est (1.650) i Maale Adumim i Efrat, dues colònies de Cisjordània. Tots aquests assentaments són il·legals segons la legislació internacional, però Netanyahu ha justificat la decisió assegurant que són nuclis que acabaran formant part de l’Estat d’Israel després de qualsevol hipotètic acord de pau. La mesura, però, dificulta encara més l’existència d’un Estat palestí sobirà i viable a Cisjordània i Gaza i impossibilita enormement l’establiment de Jerusalem Est com a capital d’aquest estat.

Ara bé, com sempre passa quan Israel anuncia una ampliació dels assentaments, la condemna no passa mai de les declaracions. Aquí no hi ha amenaces. Aquí no trobem retallades de cap tipus. Els Estats Units (o la Unió Europea) ni es plantegen aturar els fons que envien a Israel ni el comerç que mantenen amb l’Estat hebreu. Com sempre, l’actuació canvia radicalment en funció de qui la protagonitza.

Però les coses estan canviant. Bona part del món reconeix Palestina i, a poc a poc, això es traduirà en la seva admissió en fòrums, agències i organitzacions internacionals (entre les que hi haurà, previsiblement, la Cort Penal Internacional –fet que permetrà perseguir els colons jueus, entre d’altres-). Els Estats Units estan quedant cada cop més aïllats en la seva defensa incondicional d’Israel, només acompanyats per algun membres d’una UE que, un cop més, es mostra dividida i sense saber a què juga. I em sembla evident que ningú pot acceptar l’argument que formar part de la UNESCO –que es dedica a la consolidació de la pau, l’eradicació de la pobresa, el desenvolupament sostenible i el diàleg intercultural mitjançant l’educació, les ciències, la cultura, la comunicació i la informació-  és un gest que va en contra de la pau. En canvi, construir milers d’habitatges en un territori ocupat, que no és teu, sí que hi va.