divendres, 26 de juliol del 2013

La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda alRefugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012.

Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.
De fet, el 2012, només el 27% de les peticions (71.580) que es van fer a la UE van ser acceptades. La major part (37.245) van suposar la concessió de l’estatus de refugiada, mentre que 27.920 van derivar en l’atorgament de protecció subsidiària –a l’Estat espanyol, suposa un permís de residència d’un any– i 6.415 en l’autorització de residència al país per raons humanitàries. Amb un 20% de peticions acceptades, l’Estat espanyol se situa per sota de la mitjana europea i està molt allunyat del gairebé 50% que registren Dinamarca i Finlàndia o del 39% de Suècia. Els criteris per donar el vistiplau a una sol·licitud de protecció són molt divergents i la Comissió Europea està enllestint un conjunt de mesures amb l’objectiu d’homogeneïtzar els processos i que els estats estiguin obligats a donar una resposta a la refugiada en un termini màxim de sis mesos, per evitar que es continuïn eternitzant els tràmits, amb casos que actualment s’allarguen diversos anys.

Restriccions creixents
El 1984, el govern espanyol –aleshores presidit pel socialista Felipe González– va aprovar la primera llei d’asil. Només aquell any i els consecutius fins el 1987, el nombre de sol·licituds de protecció internacional va ser inferior a les 2.600 registrades el 2012, res a veure amb les 12.615 de 1993 o, més recentment, les 9.490 de 2001, segons les dades de l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), l’organisme del Ministeri de l’Interior encarregat de tramitar-les. El nombre tan baix de peticions acceptades i la poca tradició en l’acolliment de persones refugiades en comparació amb d’altres estats europeus expliquen l’escàs nombre de sol·licituds que, històricament, ha rebut l’Estat espanyol.

Segons l’informe del CEAR, els darrers anys, la tendència s’ha accentuat arran de les “enormes dificultats existents per accedir al procediment de protecció internacional als centres d’internament d’estrangers (CIE), llocs fronterers i costes”, on s’han detectat “múltiples irregularitats”, vinculades fonamentalment al dret a una assistència jurídica especialitzada. El CEAR també dóna com a arguments el fet que s’hagi intensificat la restricció de la llibertat deambulatòria de les persones que sol·liciten asil a les ciutats de Ceuta i Melilla –on arriben bàsicament refugiades africanes–, de manera que se’ls veta trepitjar la península, o la imposició –el 2011– d’un visat de trànsit a les persones sirianes, que els fa impossible arribar a l’Estat espanyol i sol·licitar-hi protecció internacional.

El cas de la Primavera Àrab
La crisi humanitària que va desfermar l’anomenada primavera àrab als països del Magreb durant el 2011 va posar de manifest la insolidaritat de la UE, més preocupada de blindar les seves fronteres que de garantir el respecte dels drets humans de les persones refugiades i necessitades de protecció internacional, segons va subratllar el CEAR al seu darrer informe anual. I és que, l’abril de 2011, Tunísia –en plena transició després del derrocament del dictador Ben Ali– va acollir més de 200.000 persones refugiades –fonamentalment provinents de Líbia–, deu vegades més que Itàlia. L’Europa fortalesa s’estén amb el desplegament dels seus controls fronterers (Frontex) als països del nord de l’Àfrica i, si cal, violant el que estableixen la Convenció de Ginebra de 1951 o la Carta de Drets Fonamentals de la UE amb relació a les persones refugiades.


*Article publicat al número 316 del setmanari DIRECTA, 8 de maig de 2013. 

dilluns, 15 de juliol del 2013

Centenars de milers d’euros públics per glorificar la División Azul

El govern espanyol, amb independència que hagi estat en mans del PP o del PSOE, ha finançat l’entitat que aplega els combatents que van lluitar amb l’exèrcit nazi

Les diverses setmanes transcorregudes des que la DIRECTA va revelar la participació de la delegadadel govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, en un homenatge ala Hermandad de la División Azul –que aplega veterans i nostàlgics de les tropes espanyoles que van lluitar al costat de l’exèrcit nazi a la Segona Guerra Mundial– han
servit per tornar a constatar que glorificar la dictadura franquista no té cap conseqüència política i molt menys penal. A Catalunya, només el PP –el seu partit– i C’s van evitar demanar la destitució de Llanos de Luna. Però, lluny d’atendre les peticions, l’executiu estatal va ventilar l’assumpte amb una polèmica intervenció del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al Congrés assegurant que l’acte celebrat l’11 de maig a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca es movia en un “ambient de reconciliació històrica”. La reacció del govern espanyol va anar més enllà i va recalcar que la Hermandad de la División Azul “està legalment inscrita i es fonamenta en un context històric, en absolut ideològic”.

Emilio Silva, president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), afirma, en una conversa telefònica amb la DIRECTA, que els fets posen de manifest “l’anormalitat de la relació de la societat espanyola amb el seu passat”. Resulta que, a la majoria de països europeus, és impensable que l’Estat subvencioni entitats dedicades a fer apologia d’una dictadura, que milers de símbols del règim siguin visibles als carrers gairebé quatre dècades després de la mort del tirà o que, en plena crisi, es destinin centenars de milers d’euros públics a arreglar el mausoleu del dictador. Però tot això passa a l’Estat espanyol.

Apologia del franquisme
Que negar el contingut ideològic de la Hermandad de la División Azul és una fal·làcia es posa de manifest repassant alguns dels actes en què ha participat l’entitat els darrers anys. El 2 de desembre de 2012, va ser distingida com a membre d’honor de la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF), dedicada a difondre el pensament del dictador i a “contribuir a la projecció del seu ideari sobre el futur de la vida espanyola”. El març del mateix any, va participar en una marxa, suposadament contra la corrupció, organitzada a València per la ultradretana i xenòfoba España 2000. Cada febrer, impulsa un homenatge als caiguts de la División Azul, que acostuma a acabar al cementiri de la Almudena de Madrid amb el cant del “Cara al Sol” i la salutació nazi per part de les assistents, normalment unes desenes. Però, malgrat tot això, el govern espanyol, amb independència que hagi estat en mans del PP o el PSOE, no ha deixat de subvencionar la Hermandad cada any des de 2000. A més, un dels seus membres va participar a la desfilada del 12 d’octubre de 2004, segons la particular interpretació del concepte de reconciliació històrica del socialista José Bono, aleshores titular de Defensa.

Segons consta al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), des de 2000, l’entitat ha rebut gairebé 77.400 euros en concepte d’“atenció a persones grans”. Les ajudes del Ministeri de Sanitat no són les úniques aportades a la División Azul durant la darrera dècada. L’agost de 2010, amb Zapatero com a president, el Ministeri de Defensa li va concedir 11.919,16 euros com a “associació sociocultural”. La subvenció apareix al Butlletí Oficial de la Defensa (BOD), molt difícil de consultar, però no al BOE. La DIRECTA s’ha posat en contacte amb el gabinet de premsa del ministeri per saber si l’entitat s’ha beneficiat de més subvencions similars, però no ha rebut resposta.

A aquests prop de 90.000 euros en ajudes, cal sumar-hi el mig milió d’euros que, segons un article d’El Periódico del 20 de novembre de 2003, Defensa es va gastar en l’exhumació, identificació, trasllat i enterrament dels morts de la División Azul. Els fons van ser canalitzats bàsicament per una entitat alemanya, la Fundació Volksbund, dedicada a la recerca de desapareguts de la Segona Guerra Mundial i amb la qual el govern del PSOE va signar un conveni de col·laboració el 1995. La major part de la despesa, però, es va fer en l’era Aznar. Per acabar de tancar el cercle, en el segon mandat del president d’honor del PP, la FNFF, que recentment ha homenatjat la División Azul, va ser subvencionada amb gairebé 150.000 euros.

Oblidar la Llei de la memòria
Tot i ser titllada de poc ambiciosa en el seu moment, l’aprovació de la llei de la memòria, el 2007, va obrir l’esperança a poder fer menys visible l’apologia de la dictadura i a fer desaparèixer, en pocs anys, la major part de símbols i vestigis del règim franquista presents als edificis o espais públics. Si bé és cert que, durant els governs de Zapatero, se’n van retirar centenars –com ara l’estàtua de la victòria franquista de l’obelisc ubicat a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia, a Barcelona–, gran part de la feina va quedar pendent i, des que Rajoy va arribar al poder, els treballs per complir la llei de la memòria històrica s’han aturat completament i no ha desaparegut cap vestigi més, segons va reconèixer l’executiu estatal recentment.

Emilio Silva considera que s’ha posat de manifest una “evident falta de voluntat política” i no accepta l’argument oficial que s’han aturat els treballs pel seu cost econòmic perquè, en canvi, sí que han aparegut 280.000 euros per restaurar la Basílica del Valle de los Caídos, on hi ha el mausoleu de Franco. En ple 2013, a l’Estat espanyol, encara es poden trobar molts carrers que glorifiquen destacats franquistes i, si un càrrec polític homenatja la División Azul, no tindrà problemes per conservar el càrrec. Perquè, com denuncia el president de l’ARMH, les elits polítiques “han fet de la ignorància del passat una política d’Estat”. Perquè les entitats que fan apologia de la dictadura no només existeixen, sinó que reben diners públics. I tot plegat, amb una impunitat total.

*Article publicat al número 320 del setmanari DIRECTA, 5 de juny de 2013. 

dijous, 11 de juliol del 2013

L'austeritat allunya l'Estat espanyol de Finlàndia i l'apropa a Somàlia

L'Índex d'Estats Fallits mostra un creixent retrocés de l'estabilitat d'Espanya, fonamentalment per l'augment de la pobresa i les desigualtats econòmiques

Els sis milions de persones a l'atur, l'empitjorament constant de les condicions laborals de la majoria de la població que sí que té feina, la progressiva i continuada degradació dels principals serveis públics a causa de les retallades i la creixent desigualtat social són algunes de les principals conseqüències de la política d'austeritat a ultrança que des de fa més de tres anys apliquen el govern espanyol i, en gran mesura, els executius autonòmics i locals. Entre d'altres coses, aquest còctel s'ha traduït en una creixent mobilització social i, segons la majoria de les enquestes, contribuirà a la major sacsejada del mapa polític, tant estatal com del Principat, des de la transició, amb la fi del bipartidisme en elcas espanyol i la probable substitució de CiU per ERC com a partit hegemònic català. L'austeritat sense límits té altres conseqüències que sovint són ignorades en el debat mediàtic, com són convertir-se en un estat amb una pau cada cop més qüestionable i on l'estabilitat és cada cop menys segura.

És evident que l'Estat espanyol no és Somàlia -exemple paradigmàtic d'estat fallit-, però
 les creixents retallades i el progressiu empitjorament de la situació econòmica de la majoria de la població l'estan allunyant imparablement dels països més estables del planeta que trobem fonamentalment al nord d'Europa. Segons l'Índexd'Estats Fallits (FSI, en anglès), publicat fa unes setmanes i elaborat per l'ONG estatunidenca The Fund for Peace, l'Estat espanyol és estable, però si l'any passat ocupava la posició 153 enguany és a la 149, en un rànquing on el número 1 i, per tant, principal estat fallit del planeta és Somàlia. Com a principal antagonista hi ha Finlàndia, en la darrera posició (178), just per darrere de Suècia. Paral·lelament a l'FSI, fa unes setmanes es va publicar el Global Peace Index (GPI), que vaig analitzar en una entrada i on es reflecteix que l'Estat espanyol i la resta de PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda i Grècia) han vist retrocedir sensiblement el seu nivell de pau des de l'esclat de la crisi i l'aplicació de retallades salvatges.


L'FSI analitza 12 variables i en cada una de les quals els estats analitzats reben un 10 de puntuació si es considera que són fallits en aquest àmbit i un 1 si són totalment estables. Espanya obté una puntuació de 44,4, millor que les de Grècia (50,6) o Itàlia (44,6), però pitjor que Lituània (43,0), Polònia (40,9), Portugal (32,6), Eslovènia (32,3) o Irlanda (24,8). Les categories en què l'Estat espanyol obté una pitjor puntuació són elits fracturades -en el sentit que líders locals i nacionals participen en una arriscada política per obtenir algun guany polític i perjudicant el contracte social- amb un 6,0, la group grievance -en referència a què si hi ha tensió i violència entre grups l'Estat no pot garantir la seguretat, de manera que pot aparèixer por i violència addicional- amb un 5,8, la pobresa i el declivi econòmic amb un 5,5 i el desenvolupament econòmic desigual, amb un 4,1.

És a dir, on pitjor puntuat està l'Estat espanyol és en àmbits que tenen una relació directa amb la situació econòmica, que ha empitjorat acceleradament des del 2008 amb unes mesures d'austeritat seguides a cegues pels governs de Zapatero i Rajoy a nivell estatal i, durant molt de temps, pels d'Artur Mas al Principat, Francisco Camps i Alberto Fabra al País Valencià, i José Ramón Bauzá a les Illes. L'FSI considera Espanya un estat amb capacitat per suavitzar uns xocs -en aquests cas econòmics i socials- que en països en pitjor situació provocarien una caiguda molt més accentuada, però és evident que a mesura que la població exclosa cada cop és més alta i que les desigualtats socials no estan deixant de créixer aquesta capacitat d'esmorteïment es veurà reduïda i, probablement, l'any vinent la puntuació a l'índex sigui encara pitjor, amb variables com la fuga de cervells i emigració on el 3,0 obtingut enguany es veurà clarament superat.


El GPI alertava que del “creixent risc” que els “6 milions d'aturats participin en protestes significatives”, mentre que a nivell continental recalcava que s'està coent una “crisi política” a la superfície de l'eurozona a causa de les polítiques d'austeritat. La Troika -Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional- segueix dictant mesures econòmiques neoliberals, que accentuen les desigualtats i perpetuen una precarietat creixent entre la població assalariada, mentre que el govern de Rajoy lluny d'intentar algun cop de timó que refermi la seva sobirania, es limita a complir el que li ordenen i augmentar, això sí, la despesadedicada a reprimir la població, amb l'adquisició de nou material antiavalots. No fos cas que la ciutadania pretengui canviar les coses amb mobilitzacions massives. Si ho fan, es tracta de posar-los la por al cos perquè tornin a casa. Mentrestant, rànquings independents com el GPI o l'FSI constaten com la convergència amb els països nòrdics, on l'estat del benestar malgrat algunes retallades segueix existint, ja és, directament, una utopia. 

dijous, 4 de juliol del 2013

“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Entrevista a Salah Jamal

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i resistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.


El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?
Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

Creus que les revoltes dels darrers anys serviran per fer avançar la societat àrab?
Confiava molt en les revoltes àrabs, sobretot en la tunisiana i en l’egípcia, perquè van ser pacífiques i han servit perquè s’implantin règims democràtics en aquests països, que ara viuen les dificultats pròpies d’un període de transició, però no sé que passarà a Síria. Al principi, estava encantat amb la revolta siriana, perquè era pacífica i es basava en grans manifestacions, però ara és evident que hi ha un conflicte armat i, històricament, aquestes situacions han acabat desembocant en règims dictatorials. Tal com estan les coses, si cau el cruel règim sirià, quina és l’alternativa? Temo que hi hagi una guerra inacabable entre ètnies, religions, grupuscles armats... Aniríem cap a una somalització de Síria, que tindria conseqüències a Palestina, Jordània i l’Iraq i aprofundiria les divisions internes d’aquests països, cosa que acabaria reforçant Israel.

Durant les dècades del 50 i el 60, el panarabisme era un moviment que aglutinava gran part de la societat àrab. Malgrat les diferències evidents, l’islamisme polític juga un paper similar avui dia?
Malauradament, sí. Totes les ideologies laiques, com el panarabisme de Nasser o el que representava el partit Baas a diversos països, han caigut i, ara, el que surt amb força a l’escenari del món àrab és l’islamisme moderat, representat pels Germans Musulmans a Egipte o per Enhada a Tunísia. Actualment, és l’únic corrent que compta amb una organització i una infraestructura preparada per a l’assalt al govern de tots els països àrabs. És cert que no duen a terme polítiques socialitzants –com sí que feien els governs panarabistes– i que, en l’àmbit econòmic, suposen una continuïtat amb els dictadors enderrocats, però fan gala d’un valor molt important dins el món àrab, l’honestedat. A Egipte, per exemple, els Germans Musulmans tenen una xarxa d’assistència social enorme i, tot i que no fan una tasca de justícia social, com a mínim, no són corruptes, a diferència dels règims anteriors. L’honestedat, la transparència, la xarxa d’assistència i el contacte continu amb la gent són factors molt importants en les societats depauperades que expliquen la força dels islamistes.

Quines conseqüències creus que tindrà l’arribada de formacions islamistes al poder per a la situació a Palestina, tenint en compte que Hamàs també forma part d’aquesta família política?
Crec que els canvis beneficiaran la població palestina, perquè els règims àrabs dictatorials només la instrumentalitzaven quan tenien problemes interns, però, a l’hora de la veritat, no li donaven un suport real i impedien grans mobilitzacions a favor de la causa palestina, per la por que acabessin derivant en revoltes internes contra els seus governs. Amb l’arribada de la democràcia, qui mana i pressiona és la població i, si els nous governs àrabs es desvien i no defensen realment la causa palestina, que aglutina la població dels països de la regió, el poble es mobilitzarà, prendrà el carrer i podrà votar per canviar el govern.

El reconeixement de Palestina com a Estat observador a l’ONU canviarà alguna cosa?
Sobre el terreny, no canvia res, com demostra el fet que, només unes hores després que s’aprovés el reconeixement, Netanyahu (primer ministre d’Israel) anunciés la construcció de milers d’habitatges nous a les colònies de Cisjordània. Israel es continua passant pel forro totes les lleis i resolucions internacionals, perquè té força i pensa que la història està amb ells. Però estan equivocats, estan obrint el camí cap a la desaparició de l’Estat d’Israel tal com és avui. L’expansió de les colònies fa inviable la creació d’un Estat palestí, perquè no tindria continuïtat territorial. L’única sortida és un Estat únic i democràtic de tots els ciutadans. Avui, els palestins ja són la majoria de la població entre el mar Mediterrani i el riu Jordà. Israel s’ha convertit en un Estat racista i de l’apartheid, amb una minoria que governa la majoria i, en molts casos, no li permet votar, una minoria que ocupa la majoria. Quan hi ha mobilitzacions importants o algun aldarull, Israel imposa el toc de queda a les ciutats palestines. Quin país democràtic du a terme aquests càstigs col·lectius?

Durant la campanya de les eleccions israelianes del gener, la qüestió palestina va ser un tema més aviat secundari. La sensació és que ja s’han oblidat del poble palestí...
La culpa és nostra, de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que és un règim corrupte. Com a autoritat ocupant, hauria de ser Israel qui s’encarregués dels serveis als territoris palestins, però s’estalvia de fer-ho per l’existència de l’ANP, que rep diners del món occidental que acaben ajudant Israel. La societat israeliana acaba estant al marge de la qüestió palestina perquè hi ha l’ANP, que li assegura la tranquil·litat i la seguretat a Cisjordània: que no hi hagi manifestacions ni aldarulls ni vagues... Per tant, el que cal fer és dissoldre l’ANP, dur a terme una nova intifada i que sigui Israel qui assumeixi la gestió de Cisjordània i Gaza, fet que li provocaria una crisi econòmica perquè no podria assumir les despeses. Aleshores, la qüestió sí que entraria a la campanya electoral. D’altra banda, la gent palestina ha d’aprofitar aquesta situació per reclamar a les autoritats palestines que formin un govern d’unitat entre Cisjordània i Gaza. Si aquesta unitat no arriba mai, jo no puc criticar els règims àrabs d’entrada, quan el meu país està totalment desunit. És impossible que hi hagi una tercera intifada sense unitat, fracassaria en quatre dies. Les dues intifades que hi ha hagut fins ara han sorgit de la població palestina unida, cosa que ara no passa.

Deies que els governs de la UE han de ser valents. Si ens fixem en el govern més proper, el de la Generalitat, Artur Mas va dir a Boston que Catalunya s’havia d’aliar amb Massachussets i Israel. Això no és una manera de legitimar Israel i d’obviar els problemes del poble palestí?
N’hi ha que encara viuen a la dècada de 1950 i no es pregunten en detriment de qui han creat el seu Estat. Hi ha una anècdota relacionada amb aquest tema, del llibre Jordi Pujol y los judíos. Construir la Tierra Prometida. En una conferència a Tel Aviv, Pujol va dir que estava molt bé que Israel hagués creat el seu Estat, però va advertir que, en aquest lloc, ja hi havia gent abans i que també tenia dret a ser-hi. Doncs, la xerrada es va acabar aquí. Els israelians estaven enfurismats pel que havia dit. I a Catalunya, encara hi ha gent que es pensa que el poder mundial és a mans dels jueus i que Catalunya ha de buscar la independència agafat de la maneta del sionisme perquè té un lobby als EUA.

Creus que, des d’Occident, es tendeix a sobrevalorar el poder de les xarxes socials virtuals en detriment de la xarxa social real?
Sí, per una raó molt senzilla. Envien un periodista allà, es connecta a les xarxes socials universitàries, va a una manifestació d’estudiants i es pensa que tot Egipte és així. A Egipte, realment, no hi havia cap partit polític amb infraestructura excepte els Germans Musulmans. I durant les eleccions, es parlava de la importància dels joves amb el Facebook –que existien–, però els Germans Musulmans tenen les mesquites i això és el seu Facebook, que encara és més potent. Estan en contacte continu amb el poble, mentre que els joves que tenen Facebook són 100.000 universitaris. Què és, això, davant de milers de mesquites? Per això, les eleccions van demostrar que les mesquites guanyen el Facebook.

Creus que la lectura que es fa del món àrab per part d’intel·lectuals i periodistes és esbiaixada?

Fa molts anys que sóc aquí i m’hagués agradat llegir assajos propers a la realitat per part d’intel·lectuals que hagin visitat el món àrab. Llegia les notícies de Mali d’un periodista que escrivia des d’Algèria, a 2.700 quilòmetres. És un exemple que mostra que, molt sovint, s’escriu sobre un país determinat des de lluny. Molts cops, ens expliquen la realitat d’un país sense haver-lo trepitjat. Moltes de les informacions que ens arriben des d’allà estan mancades de base. Per explicar el perquè de les coses d’un país, cal viure-hi una bona temporadeta i parlar amb la gent, no únicament amb els que saben anglès. Així, moltes vegades només s’arriba a les elits i als universitaris. A Tunísia i a Egipte, s’ha demostrat que la universitat no mana. Encara hi ha periodistes que, per parlar del món àrab, agafen el llibre d’Ali Bei, escrit a principis del segle XIX.

*Entrevista feta conjuntament amb Carles Masià i publicada al número 314 del setmanari DIRECTA, 24 d'abril de 2013. La fotografia és de Maria Zendre.