dimarts, 29 de maig del 2012

El complex puzle maurità

El país viu una ebullició de moviments de protesta contra el president. Les mobilitzacions, però, ni són noves ni massives i, de moment, sembla difícil un canvi de règim

Ben aviat farà un any i mig que el jove tunisià Muhammad Bouazizi es va calar foc a si mateix –moriria 15 dies més tard– per denunciar la seva desesperada situació econòmica. El que, en altres ocasions, no hauria estat res més que un episodi aïllat va convertir-se en la guspira que va fer esclatar el que, posteriorment, s’ha conegut per primavera àrab i que, fins ara, ha suposat la caiguda dels dictadors de la mateixa Tunísia (Ben Ali), d’Egipte (Mubarak), de Líbia (Gaddafi) i del Iemen (Saleh). Alguns països, com el Marroc, s’han vist obligats a adoptar reformes, ni que sigui cosmètiques, mentre que en d’altres les protestes ciutadanes han provocat una brutal repressió dels règims, amb els clars exemples de Bahrain i de Síria, en què, en el segon cas, la situació ha derivat des de fa mesos en pràcticament una guerra civil entre partidaris i opositors de Baixar al-Assad. D’una manera o d’una altra, gairebé tots els països del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà s’han vist colpejats per una onada de revoltes que va sorprendre una gran part dels analistes occidentals.

Però, fins a on arriba la força de l’onada? Fa algunes setmanes, Algèria va celebrar eleccions legislatives, però els islamistes no van créixer com preveien les enquestes i, tot i les denúncies de frau que van fer contra el Govern del president Bouteflika, no van seguir els passos dels seus germans tunisians, egipcis o marroquins, que sí que havien guanyat els comicis legislatius respectius. Més a l’oest, hi ha Mauritània, Estat gairebé invisible informativament parlant des que no hi passa l’antic ral·li París-Dakar i que només apareix amb comptagotes a les pàgines dels rotatius quan hi ha algun cop d’Estat o un cooperant o turista occidental hi és segrestat. Mauritània és, actualment, escenari de protestes de diferents tipus, però la situació que s’hi viu no es podria considerar una conseqüència de la primavera àrab. Si més no, així ho veu Raquel Ojeda, professora de ciència política de la Universitat de Granada i bona coneixedora del país. «Les protestes són contínues des de fa diversos anys, però no són gaire massives. A diferència d’altres estats, les mobilitzacions no són espontànies ni tan massives, sinó que estan promogudes per sindicats d’estudiants o partits de l’oposició», apunta Ojeda, després de ser contactada per EL TRIANGLE via correu electrònic.

Dispersió de protestes
Protesta de dones mauritanes el 8 de març. 
El proppassat 9 de maig, alguns milers d’opositors van concentrar-se al centre de  Nouakchott, la capital del país, per demanar la dimissió de Muhammad Ould Abdelaziz, el president del país des de l’agost del 2008, quan l’aleshores general va encapçalar un alçament militar contra Sidi Muhammad Ould Cheikh Abdallahi, que havia estat escollit a les urnes un any i mig abans. La protesta contra Abdelaziz no era, però, ni de bon tros nova, ja que només una setmana abans activistes opositors també van mobilitzar-se a la capital, fins que les forces de seguretat van dispersar-los. «L’alta fragmentació dels actors polítics és el que els debilita davant del president», exposa Raquel Ojeda, que recorda la manca d’acord per convocar eleccions parlamentàries, previstes en principi per a l’1 d’octubre de l’any passat, posposades diverses vegades i actualment sense data.

Com relata SahelBlog, una web especialitzada en aquesta àrea del continent africà, actualment se superposen fins a quatre moviments de protesta diferents a Mauritània, tots molt crítics amb el Govern de Nouakchott però sense actuar coordinadament. Un és format per l’oposició estrictament política, bàsicament per l’anomenada Coalició de l’Oposició Democràtica (COD); després hi ha l’anomenat Moviment 25 de Febrer, format sobretot per joves activistes; en tercer lloc hi ha les protestes dels estudiants, i, finalment, el dels activistes que advoquen per l’abolició de l’esclavitud que, segons un informe recent, afecta el 10% dels 3,4 milions d’habitants del país.

La societat civil s’aplega, sobretot, en el Moviment 25 de Febrer, que va tenir com a embrió la mort de Yacoub Ould Dahoud, que el 17 de gener de l’any passat va seguir l’exemple de Muhammad Bouazizi i va cremar-se a l’estil bonze davant del palau presidencial. El 25 de febrer es va fer una important marxa a la capital i d’aquí ve el nom d’un moviment que aposta per la noviolència. En el mateix àmbit va sorgir l’anomenat No Toqueu la Meva Nacionalitat (TPMN, segons la sigla en francès), que aplega bàsicament persones negres que s’oposen al programa de registre nacional introduït pel Govern i que, segons ells, busca excloure els ciutadans en funció del color de la pell. Tradicionalment, la població àrab i d’origen berber ha copat l’elit mauritana, mentre que les capes més baixes estan ocupades, gairebé en exclusiva, per ciutadans negres.

A diferència de la resta del nord d’Àfrica, l’islamisme no ha dominat l’oposició política, tot i que la seva principal formació, Tawassoul, forma part de la COD, i en els darrers mesos ha accentuat la presència als carrers. Segons Raquel Ojeda, els líders opositors més destacats són el cap del Ral·li de Forces Democràtiques, Ahmed Ould Daddah, el tercer més votat en les presidencials de l’estiu de 2009, que van permetre a Abdelaziz vestir de legitimitat democràtica un càrrec que havia assolit per la força, i el general Ely Ould Muhammad Vall, que va encapçalar el Govern de transició després del cop d’Estat que va derrocar el 2005 Maaouya Ould Sid’Ahmed Taya, que acumulava 21 anys com a cap d’Estat. Aquest darrer, explica Ojeda, no té una base de suport popular consolidada, però sí que està ben posicionat a l’Exèrcit, un factor clau en la política mauritana. I és que, com recorda la professora de la Universitat de Granada, «gairebé no hi ha hagut un canvi en la presidència que no hagi vingut per un aixecament militar i segur que en la rereguarda hi haurà algun altre il·luminat disposat a salvar la pàtria». 

Multitud de mancances
L’enorme superfície de Mauritània, un milió de quilòmetres quadrats bàsicament de desert, fa que controlar-la sigui molt difícil per al Govern de Nouakchott. Les comunicacions, tant les terrestres com les digitals, són pèssimes, i això, juntament amb l’enorme pobresa del país i l’elevat nivell d’analfabetisme, són elements que dificulten l’articulació d’un moviment de protesta massiu que aglutini bona part de la població. El treball infantil, l’absència de llibertat de premsa, la discriminació que pateixen els ciutadans negres, la pervivència de l’esclavitud, el frau i la corrupció de l’Administració, la repressió als activistes, la manca d’un accés adequat a la sanitat, a l’aigua corrent i a l’electricitat i els elevats preus dels aliments –el país importa prop del 70% dels que consumeix i els costos s’han disparat els darrers anys arran de l’increment de la despesa en combustible– són només alguns dels arguments que reciten els moviments de protesta per sortir als carrers contra Abdelaziz.

El president, però, de moment compta amb el control de l’Exèrcit i té el suport de França, l’antiga potència colonial, i dels Estats Units, malgrat que ambdós països van oposar-se inicialment al seu cop d’Estat. Ojeda hi afegeix que la resta de la UE, incloent-hi l’Estat espanyol, aposta per la seva continuïtat per la por que un procés de democratització provoqui «la islamització del règim», així com per qüestions de «seguretat, immigració i pesca». Caldrà veure si l’actual convulsió que viu el Sahel, amb la declaració d’independència de l’Azawad respecte a Mali per part dels tuaregs, pot acabar afectant Mauritània, un «Estat molt dèbil que amb prou feines controla les seves fronteres i, en tot cas, gràcies a l’armament dels EUA i de França». La presència de cèl·lules d’Al-Qaida del Magrib Islàmic és un altre element que se suma a la complexitat del puzle maurità, el país més desconegut del nord d’Àfrica i escenari d’una ebullició de protestes que semblen no fer trontollar el seu president.

*Article publicat amb el número 1.065 del setmanari EL TRIANGLE, 25 de maig de 2012. 

divendres, 25 de maig del 2012

Ramon Bagó, negoci rodó a la sanitat


El president del Grup Serhs obté sucosos contractes per a les seves empreses a través del CSC, una entitat sanitària pública de la qual és dirigent. Només a Barcelona ha aconseguit 1,5 milions del CIS Cotxeres Borbó, centre del qual va dirigir el procés constructiu

Fundador i president del Grup Serhs, un enorme hòlding turístic, de distribució i alimentari amb 64 empreses i 2.600 treballadors que l’any passat va facturar 473 milions d’euros, Ramon Bagó no és únicament un empresari d’èxit. Pes pesant i històric dirigent de CDC al Maresme -va ser alcalde de Calella per CiU del 1979 al 1991, director general de Turisme de la Generalitat en el primer Govern de Jordi Pujol (1980-1984) i guardonat amb la Creu de Sant Jordi-, també és un alt càrrec del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), una entitat pública que aplega 76 ambulatoris i 44 hospitals i que rep ingents quantitats de recursos provinents de la Generalitat des de la seva fundació el 1983. I és aquesta doble vessant d’empresari i gestor de fons públics que l’ha situat darrerament en el primer pla mediàtic.

Ramon Bagó rebent un premi de José Montilla.
L’Oficina Antifrau investiga des del gener si Bagó ha incorregut en alguna incompatibilitat pel fet de ser proveïdor, a través de les seves empreses, d’alguns dels hospitals i centres sociosanitaris gestionats pel CSC -prèviament anomenat Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC)- i, alhora, alt càrrec de l’organisme, que va contribuir a fundar i va presidir durant uns anys. A més a més, el proppassat 27 de març, la Sindicatura de Comptes va presentar un informe en què identifica diverses irregularitats en el procés de construcció i adjudicació del Centre Integral de Salut (CIS) Cotxeres Borbó, ubicat al districte de Nou Barris. Ramon Bagó va jugar un paper clau en el procés i, en pocs mesos, empreses del Grup Serhs van rebre sucosos contractes per proveir diversos serveis del CIS.

Només durant l’última dècada, les companyies de Bagó han captat més de 50 milions d’euros a través de contractes amb hospitals i centres gestionats pel CSC, segons ha revelat el diari El País. Gairebé una tercera part de l’import, 15,3 milions, ha engruixit els comptes del grup sense passar per un concurs previ. En aquest període, la Corporació de Salut del Maresme i la Selva (CSMS) ha estat la principal contractista del hòlding de Bagó, amb adjudicacions que s’eleven a gairebé 20 milions. A banda d’altres centres menors, la CSMS gestiona els hospitals de Blanes i Calella, localitat que va tenir-lo com a alcalde, de la qual va ser nomenat fill predilecte fa uns mesos i que compta amb el centre mèdic gràcies, precisament, a la influència de Bagó a la Generalitat pujolista.


La revista Cafèambllet, que es distribueix gratuïtament a la Selva i l’Alt Maresme, fa un any que denuncia suposades irregularitats de la CSMS, amb el president del Grup Serhs com un dels grans protagonistes. “D’una banda, Bagó gestiona durant 30 anys diners de la sanitat pública i per l’altra, s’encarrega que desenes de milions d’euros d’aquests diners vagin a parar directament a les seves mans privades”, afirmava fa unes setmanes la publicació gratuïta. A banda de la CSMS, el grup empresarial de l’exalcalde de Calella també ha obtingut contractes del CSC a Badalona, Viladecans, Cornellà i Barcelona. Malgrat que Bagó defensa la legalitat de totes les adjudicacions -ja siguin amb o sense concurs-, la investigació d’Antifrau arrenca pel possible conflicte d’interessos que suposa la seva doble condició de contractant i contractat.

El CIS Cotxeres Borbó
El 8 de setembre de 2010, l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, va inaugurar el CIS Cotxeres Borbó, una reivindicació històrica de les entitats de la zona, segons destaca Pep Ortiz, membre de la Coordinadora de Nou Barris. Amb una superfície de 16.000 metres quadrats, el CIS integra en un mateix edifici un centre d’atenció primària (CAP), un centre d’urgències, un servei de rehabilitació, dos dispositius de salut mental ambulatoris i un centre sociosanitari. Fins aquí, tot normal. Ara bé, el procés per tirar endavant el CIS, que va iniciar-se l’1 de juny de 2005 amb la signatura d’un conveni entre el Servei Català de la Salut i l’aleshores Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC), va estar farcit d’irregularitats, segons ha constatat l’esmentat informe de la Sindicatura de Comptes. Entre d’altres, la construcció dels equipaments no es va fer mitjançant un procediment de contractació oberta, s’hauria vulnerat la llei de contractes –no es van publicar l’adjudicació de diversos concursos-, i les obres estaven controlades per la mateixa empresa que les feia, Sacyr.

El conveni establia que CHC SA, presidida per Bagó, s’encarregava de la “construcció de l’edifici i posterior gestió dels serveis sanitaris del CIS Cotxeres”. El 21 de febrer de 2008, Bagó va signar la licitació per triar l’empresa que aixecaria l’edifici per un valor de 19,7 milions i el mateix mes encarrega el“control i gestió de costos, temps d’execució i qualitat de l’obra” '61 l’empresa CHC Consultoria i Gestió SA, que dirigeix ell mateix. Un cop l’edifici està construït, comença a actuar el Bagó empresari, que en set mesos (juny 2010-gener 2011) aconsegueix tres contractes (mobiliari, subministrament i equipament de cuina, i servei de restauració) que sumen prop d’1,5 milions del CIS Cotxeres per a dues empreses de Serhs. En els tres, Bagó hi va poder incidir des del seu seient al consell d’administració de CHC SA, que controla l’empresa (CHC Vitae) que els va adjudicar.

“En la majoria de les grans empreses de serveis, la relació público-privada és molt bèstia i totes creixen de la mà de l’Estat. El cas de Bagó i el Grup Serhs n’és un exemple paradigmàtic”, apunta l’economista Albert Recio, per a qui una de les solucions per impedir que el membre d’un consorci públic aconsegueixi negocis per a les seves empreses hauria estat evitar la privatització de certs serveis mitjançant la creació d’empreses públiques o impulsant cooperatives de treballadors. L’aposta per externalitzar -eufemisme de privatitzar- serveis públics, però, s’està accentuant acceleradament de la mà del Govern d’Artur Mas.

*Article publicat a la revista Carrer, número 123, maig de 2012. 

dilluns, 21 de maig del 2012

Els nous botins dels pirates


L’èxit electoral a l’estat més poblat d’Alemanya consolida el creixement del Partit Pirata, una jove formació amb respostes i funcionament allunyats de les forces tradicionals

Els 20 diputats obtinguts al Parlament de Rin del Nord – Westfàlia, l’estat més poblat d’Alemanya, després de rebre el 7,8% dels vots en els comicis celebrats diumenge, 13 de maig, són l’últim botí que ha arreplegat el Partit Pirata, una formació nascuda el 2006 a Suècia i que, progressivament, s’està implantant arreu del continent europeu. La irrupció dels pirates en un parlament ja no suposa una novetat, sinó que mostra la consolidació d’una formació que s’allunya dels partits tradicionals, apostant per l’horitzontalitat en la presa de decisions, la defensa de la participació ciutadana i la reclamació de transparència en les administracions. En només vuit mesos, els pirates alemanys han hissat la seva bandera en quatre parlaments estatals, després de la primera conquesta a Berlín, on el 18 de setembre van sumar 130.000 vots (8,9%) i 15 diputats. Slesvig-Holstein (sis escons) i Saarland (quatre) completen els bastions dels pirates.

Seguidors dels pirates alemanys.
Totes les enquestes els donen representació al Parlament federal d’Alemanya després de les eleccions de l’any vinent. En les anteriors, celebrades el 2009, ja van sumar gairebé 845.000 sufragis, insuficients, però, per aterrar al Bundestag. Ara, en canvi, ho tenen tot de cara per superar el 5% dels vots, fet que, sens dubte, multiplicaria la projecció internacional d’un partit que només té sis anys de vida. «Les perspectives que tenim són molt bones, de creixement, perquè fem bandera d’aspectes com ara la lluita per la transparència o el foment de la participació ciutadana, que són reivindicats per molta gent arreu del món», explica a EL TRIANGLE Kenneth Peiruza, portaveu de Pirates de Catalunya, membre de ple dret de Partits Pirata Internacional, la confederació que agrupa les formacions nacionals dels pirates.

Bressol suec
El Partit Pirata va néixer a Suècia el 2006, de la mà de l’enginyer informàtic Rickard Falkvinge, fent bandera de la defensa de les llibertats civils en la societat de la informació. Les eleccions al Parlament Europeu del juny del 2009 li van donar notorietat continental, en acumular 215.000 vots, que li van permetre irrompre a l’Eurocambra. Peiruza relata que, des de la seva aparició, la preocupació dels pirates no era «protegir les descàrregues», sinó «denunciar la pèrdua de drets que significaven les mesures per protegir els drets d’autor». En aquest sentit, han alertat de la progressiva creació d’un estat de vigilància a la xarxa perquè els governs tinguin més control sobre la vida quotidiana dels ciutadans.

La manca de respostes de les formacions tradicionals a les demandes dels usuaris de la societat de la informació explica, en gran part, el seu creixement i el fet que bona part dels seus votants siguin persones joves, que se senten atretes per la concreció del seu programa, i antics abstencionistes, tot i que també reben suport de persones provinents d’altres formacions (a Alemanya, per exemple, els estudis assenyalen que els Verds i els liberals són els grans damnificats per la irrupció pirata). Sovint se’ls ha acusat de no tenir una posició definida sobre molts temes, aspecte que Peiruza respon explicant que «del que es tracta és de donar eines a la gent perquè pugui decidir el que vulgui i quan vulgui, instant-la a participar en la presa de decisions a través de les xarxes socials. Funcionem com una democràcia a nivell social, no pas governamental».

A banda del lliure intercanvi de coneixements, el Partit Pirata també advoca per l’educació i la sanitat públiques i gratuïtes, la clara separació entre l’Església i l’Estat, la neutralitat de la xarxa i l’accés universal i sense restriccions a Internet. A més a més, defensa la protecció dels drets dels ciutadans, especialment pel que fa als aspectes vinculats a la privacitat, i demana la reforma de les lleis de protecció dels drets d’autor i de les patents. Pel que fa a pactes, de moment aposten per ser a l’oposició i a Alemanya han fixat que fins al 2017 no es plantejaran entrar en governs.

Pirates de Catalunya es va fundar el 2010 i va concórrer a les eleccions nacionals del mateix any, en les quals va sumar 6.500 vots. En les municipals de l’any següent, van presentar-se en algunes de les grans ciutats del Principat, com ara Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida i Mataró, i van aconseguir els dos primers regidors a través de coalicions a Sant Fruitós de Bages (Manoli Martín) i Santa Coloma de Gramenet (Aleix Madrid assumirà el càrrec d’aquí a un parell d’anys). Actualment tenen 780 afiliats, xifra en creixement constant, segons el seu portaveu. Sigui com vulgui, sembla clar que aquest nou vaixell pirata avança a tota vela.


*Article publicat en el número 1.064 del setmanari EL TRIANGLE, 18 de maig de 2012. 

divendres, 18 de maig del 2012

“Com a moviment, encara no hem arribat als límits de la desobediència civil”


Una de les claus del 15-M és la seva transversalitat, la capacitat d’unir en una mateixa lluita persones d’orígens molt diversos. Activistes de tota la vida i gent que va a començar a militar fa un any van trobar-se a les places i ara caminen juntes. En aquesta xerrada-debat que vam fer a LA DIRECTA el proppassat dissabte 5 de maig, hem volgut donar a conèixer la visió de cinc persones amb un perfil diferenciat implicades en un moviment que, en la majoria dels casos, els ha canviat. Les virtuts, les amenaces, el futur del moviment i la repressió són alguns dels temes sobre els quals van debatre durant més de dues hores.

Com us impliqueu en el 15-M?
Ricard: M’incorporo a l’Assemblea d’Hostalric arran de l’ocupació del CAP, que va durar tres mesos, contra el seu tancament per les nits. A partir d’aquí, hi he anat participant cada vegada més. Ara, a banda de la lluita sanitària, treballem en diversos camps que hem creat, com ara un banc del temps, una cooperativa de consum o un grup d’economia local, que busca fomentar un altre tipus de dinàmiques. També hem entrat a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
Jordi Aros: El 16 o el 17 de maig, sortint de la feina, vaig passar per plaça Catalunya i vaig tenir una sensació molt especial, que no havia sentit mai. Vaig començar a participar en l’assemblea i a participar en accions i ara sóc membre d’Acampada Barcelona.
Carme: En les primeres assemblees del 15-M, vam descobrir que hi havia una visió molt androcèntrica. Algunes dones, de diverses tendències, ens vam unir per fer un manifest des d’un punt de vista feminista. A partir d’aquí vam començar a intervenir en la plaça. La desocupació de la plaça del 27-M va servir per consolidar-nos com a grup i des d’aleshores ens hem seguit trobat.
Ruben Saez: Jo no tenia cap participació en activisme abans del 15-M, però un dia passant per plaça Catalunya vaig veure que n’hi havia prou sent-hi i escoltar per participar-hi. Crec que aquesta és una de les raons per les quals ha triomfat el moviment, perquè va ser espontani. Quan es va descentralitzar vaig començar a participar a l’Assemblea del Poble Sec i des de fa uns mesos sóc membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. He passar de no tenir contacte amb l’activisme a gairebé no fer altra cosa.
Maria Molina: Pertanyo al grup Iaioflautes des del començament. Alguns de nosaltres vam ser a la plaça Catalunya i vam veure i patir el que hi havia. Pensem que podem fer coses en favor dels joves i lluitar per un món millor. Des de la primera acció que vam fer al novembre, hem anat agafant confiança i ara estem ben organitzats, amb un petit grup coordinador i una assemblea d’uns 100 membres. Amb les accions, que les decidim de manera clandestina, pretenem fer veure què està passant d’una manera molt senzilla.

Capçalera de la manifestació del 12-M, abans de l'inici de la marxa.
Mesos després de deixar les places i mutar en diverses formes de desobediència civil, creieu que el moviment s’ha enfortit?
J. A.: No hi ha cap dubte que hem crescut moltíssim. Marxar de plaça Catalunya ha tingut els seus inconvenients, com que costa més tenir una reacció ràpida a l’hora de prendre una decisió. Però si et poses a valorar, ara tenim persones per totes parts treballant. Cada cop hi ha més gent indignada sortint al carrer.
R. S: És indubtable que ara som més forts que fa un any. Cal ser al carrer però també fer projectes a mig i llarg termini. La força del moviment ve d’aquest canvi de paradigma, no tant de la quantitat que som sinó de començar a preocupar-nos per altres coses, més de fons.
R: No és tracta tant de la capacitat de mobilització, sinó la capacitat de treballar, de generar una tasca en pro de la societat. En el nostre cas, ens van escollir per ser en els pressupostos participatius del poble. Ens va servir per adonar-nos que el missatge va calant, tot i que no ho sembli. Per això és bàsic no deixar de fer coses.
R. S: El repte ara és coordinar-se per treballar amb organitzacions i associacions que fa molts anys que fan feina.

Sí que ha servit per fer més visibles certes lluites.
C.: El feminisme, per exemple, estava molt més tancat i era un discurs propi de certes edats, patia un tall generacional. Gràcies a ser a la plaça, ara és més conegut i hi ha hagut una transformació de la consciència i dels comportaments. També s’ha renovat el discurs, tot i que patim tota la dificultat de treballar en un moviment social. Encara no ha arribat la reflexió sobre el que és la singularitat, per exemple, i necessitem una altra mirada que aportem les dones, de posar la vida al centre i no l’economia.
M. M.: Aquesta lluita l’hem de tenir tota la vida. No sé si algun dia serem realment igualitaris.
R. S: El que té bo el moviment és el treball de difusió i compartir la informació. Fa quatre anys jo no havia escoltat res sobre el feminisme de la diferència, ni del patriarcat...El mateix passa amb la banca ètica, les inversions en armament dels bancs o la democràcia participativa. Són coses que s’escolten més. Crec que anem pel bon camí i ja es veurà si hi arribarem.

És més fàcil que la societat es conscienciï?
M. M.: Amb la gent amb qui jo parlo, persones no conscienciades, me n’adono que estan entenent moltes coses. Ha passat amb els vaguistes empresonats, amb la repressió dels Mossos,...
R.: Crec que sense les grans cagades polítiques, el 15-M tampoc existiria. Segurament, persones com jo, més acomodades, no s’hi haurien posat.
R. S.: La cagada és molt més àmplia. Portem anys fotent el planeta, molts pobles del sud...Ens quedem una mica curts, però lògicament la immediatesa i la indignació arriben on arriben.
M. M: A mi em sobrepassa la passivitat dels partits petits del Parlament, que en alguns moments s’haurien de plantar i sortir-ne i no tenen collons de fer-ho. Si hem de trencar amb aquest sistema ho hem de fer amb una revolució i em sembla que encara no hi estem preparats. Potser serà més endavant.
R. S: Costa molt introduir discursos i trencar esquemes en certes capes de la població, però, per exemple, amb la qüestió del deute ho hem aconseguit arran del tema de les (participacions) preferents. Molta gent ha descobert que els han enganyat. El moviment hauria d’existir sense les retallades, sense la necessitat de mobilitzar-se perquè m’han tocat el compte corrent.
J. A: Hi ha una frase que corre que és que no és el nosaltres contra vosaltres, sinó el nosaltres i vosaltres. I això és el que engloba tothom. Hem de seguir en aquesta línia. Molta gent no té res a veure amb l’altra, però això és la força del moviment.

Quines creieu que són les amenaces a curt termini del 15-M?
R. S: El cansament i desmoralitzar-se, les de sempre de qualsevol moviment social. També es pot criticar la no operativitat del moviment, tot i que per a mi representa el futur i és un èxit. Ens hi impliquem molt i quan surts al carrer i veus que res no canvia, pots desmoralitzar-te. És important també plantejar-lo amb victòries a curt termini i és clau seguir transmetent il·lusió perquè gent nova s’hi segueixi sumant. Una altra amenaça clara és la repressió.
C.: Per mi aquesta és la gran amenaça. La ciutat plena de policies fa por. A més a més, quan en les manifestacions veus tanta gent que t’està fotografiant, et planteges si són dels nostres o no. Entre nosaltres, en el bloc de feministes indignades, ens ho vam plantejar. Malgrat que he viscut la repressió franquista, em sento més controlada ara.
M. M: La repressió que hi ha és, sobretot, de cara als joves. Els Iaioflautes no tenim cap por que ens vinguin a fotografiar, ens dóna igual. A mi, segurament, no em detindran però he estat intervinguda telefònicament i m’han avisat que els meus comptes els tingui en ordre. No m’agafaran, però sí que m’ho miraran tot. És una altra manera de reprimir.
R.: Una lleugera recuperació econòmica en un parell d’anys també pot ser una amenaça, perquè la nostra feina és a llarg termini i podria fer baixar la implicació de la gent.
J. A: Crec que, com en tots els moviments socials, hi ha el risc de les baralles internes, que és un tema que exploten molt els mitjans. Entenc que diferents sectors en lluita puguin estar enfadats i comprendre certs actes més radicals, però el que em preocupa és que perdem la paciència.
R. S: Amb la repressió veiem el perill i por també se’n pot sentir en certs moments, però en cap cas et paralitza i t’impedeix fer alguna cosa. Tot al contrari. És un repte. No vull anar a la presó ni que em detinguin, però estic disposat a què passi perquè no estic fent res dolent.

Davant la violència estructural del poder, caldrà plantejar respostes més dures o poden perjudicar el moviment?
M. M: No justifico la violència en aquests moments. Però ells estan practicant una violència estructural. Hi ha infiltrats en les nostres manifestacions. El dia de la vaga general, per exemple, la policia no va actuar per aturar les suposades persones violentes. Per què?
C.: Com a moviment encara no hem arribat als límits de la desobediència civil i per mi és el camí que hem de seguir, de manera que estigui molt més pensat i treballat i arribi a camps i mitjans que encara no hem tocat. Estem utilitzant encara mitjans massa tradicionals de lluita. Desitjaria que enfront de la repressió que hi ha, es faci una reflexió sobre com afrontar-la i esquivar-la.
R. S.: Per a mi és bàsic distingir entre violència material i violència a les persones, perquè tot el que estem patint és violència contra les persones. Entenc que com a moviment és un error utilitzar-la. Com més temps estiguem en la no violència, siguem reprimits amb violència i no responguem de la mateixa manera, més legitimitat social guanyarem.
J. A.: Hi ha molts tipus de violència, però tinc molt clar que cap d’ells és justificable. Però per una fotografia al diari no ens començarem a criminalitzar entre nosaltres, si és el que volen. Estan jugant molt brut. El que em preocupa molt és l’estratègia de la policia. Si hi hagués un acte violent, castigable, podrien actuar contra aquelles persones, però no ho fan i no accepto la repressió indiscriminada. Criminalitzo i no puc justificar l’actuació policial que no em dóna la seguretat ni a mi ni a la meva família per sortir al carrer i manifestar-nos pacíficament.

Fins a quin punt és necessari obtenir èxits pràctics?
M. M: És molt important aconseguir coses. Com a Iaioflautes el que fem és denunciar, fer saber a l’opinió pública que ens estant retallant en ensenyament, sanitat...I, de moment, no esperem grans èxits, però aconseguim que la gent vingui amb nosaltres.
R.: És bàsic tenir petits èxits i ens anima tenir-ne. Hem aconseguit coses palpables i positives, com el banc del temps, la cooperativa de consum, la petita revista, hem entrat en els pressupostos participatius..
C.: Crec que les coses que s’aconsegueixen s’haurien de saber més. Em sembla que això ens falta. Som més del que falta que del que s’omple.

Les xarxes socials han estat bàsiques en el 15-M, però també hi ha cert debat al seu voltant. Què en penseu?
R. S: Sé que hi ha moltes crítiques a les xarxes socials, que són un perill i tal, però crec que són fonamentals. I amb el 15-M es traspassa un llindar a partir del qual sorgeix una xarxa que connecta moviments que abans estaven desconnectats. Poden tenir molts contres, però és brutal el potencial que tenen.
J. A.: Jo no entendria el 15-M sense xarxes socials.
M. M.: Nosaltres que venim del llapis de fusta i hem començat a twitejar en el moment que fem una acció dels Iaioflautes. És molt maco arribar a milers de persones quan la fas i sentir que et van animant.
R.: Jo sóc gairebé contrari a l’ús de les xarxes socials. Tenen les seves virtuts, però són una eina de control absolut.
R. S.: Per suposat és que són una eina de control, però crec que per primera vegada se li ha aconseguit donar la volta i aprofitar-ne el potencial pels moviments socials.
J. A.: Mira si són importants que diuen que ja hi hagut diverses vegades, com la vaga general, on els Mossos han utilitzat inhibidors de freqüències de mòbils, deixant-te incomunicat.

El moviment us ha canviat?
R.: Les meves conviccions ja les tenia, però sí que és cert que ara les expresso i abans no ho feia.
J.A.: No només m’ha canviat la vida, sinó la forma de veure-la.
R. S.: Completament.
C.: Sí. Crec que el 15-M és viure amb gent enamorada.


Què és el 15-M per a vosaltres?
Ricard. Membre de l’Assemblea d’Hostalric i fins fa pocs mesos mai implicat en l’activisme:
“És no resignar-se a guardar-nos els nostres somnis i lluitar per ells”
Maria Molina. Integrant dels Iaioflautes i activista des de fa dècades.
“ És un despertar a un moment dur de la vida on ens estan reprimint des de totes bandes”
Carme. Implicada en el moviment feminista des de fa dècades, forma part de Feministes Indignades.
“Ha estat un salt ideològic”
Jordi Aros. Activista del 15-M i membre d’Acampada Barcelona.
“És un sentiment d’il·lusió compartit, que ens ha ajudat a coneixent-se i connectar”
Ruben Saez. Membre de l’Assemblea de Poble Sec i de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute.
“És la ciutadania empoderada i organitzada per treballar amb l’objectiu de recuperar les nostres vides”

*Conversa publicada amb el número 272 del setmanari LA DIRECTA, 9 de maig de 2012. 

diumenge, 13 de maig del 2012

Propers canvis al mapa d’Àfrica?

Les fronteres del continent estan qüestionades per nombroses moviments d’alliberament nacional escampats pel territori. Sembla difícil, però, que puguin seguir a curt termini els passos del Sudan del Sud


El Sudan del Sud i l’Azawad són dos dels territoris africans que més atenció mediàtica han despertat els darrers mesos. El primer va proclamar-se oficialment independent del Sudan el 9 de juliol de l’any passat, convertint-se en el 193è Estat membre de l’assemblea de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). El segon, de la seva banda, va anunciar la secessió de Mali fa poc més d’un mes, el 6 d’abril, però no ha estat reconegut internacionalment. L’un i l’altre tenen en comú l’existència prèvia de moviments polítics que, des de feia anys, en reclamaven la independència, un fet que es dóna també en altres zones del continent.

Les fronteres dels estats africans, que fonamentalment provenen de la Conferència de Berlín (1884-85), en què les potències europees van repartir-se un territori que tot just començaven a colonitzar massivament, estan qüestionades, però «això no significa que en els pròxims anys assistim a una successió de naixements de nous estats», diu l’antropòleg i escriptor Jordi Tomàs. La descolonització, si més no formal, de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, va culminar la plasmació de gran part de l’actual mapa africà, amb unes fronteres en molts casos totalment artificials –amb unes línies rectes, traçades des de despatxos europeus, impensables en altres continents–, que separaven pobles i encaixonaven en un mateix territori ètnies i cultures que no tenien res a veure.

L’esclat de futurs conflictes era fàcil de preveure i les conseqüències encara són ben visibles, i sagnants, avui en dia. En el cas del Sahel, on s’ubiquen tant el Sudan com Mali, es podria simplificar molt, indicant que van unir-se sota una mateixa administració pobles nòmades i sedentaris que, a banda de ser completament diferents, no havien tingut precisament bones relacions en el passat. La intenció de les potències colonials no era altra que debilitar els futurs estats per conservar-ne el control.

El Sudan, per exemple, va ser protagonista d’un dels conflictes bèl·lics més llargs del continent, amb tres dècades d’enfrontament gairebé ininterromput des de la proclamació de la independència, entre el nord (de majoria àrab i musulmà i on hi ha la capital, Khartum) i el sud (més despoblat, negre, cristià i animista). La secessió de la part meridional, on es concentren les principals explotacions petrolieres, no ha posat fi al conflicte i, amb unes fronteres encara no definides clarament, les hostilitats bèl·liques van en augment a la regió limítrofa de Haglig, que posseeix gran part de les reserves de l’or negre. Cada cop són més els analistes i experts polítics que pronostiquen una guerra imminent entre els dos estats.

Pel que fa a l’Azawad, un enorme territori semidesèrtic que ocupava tot el nord de Mali, la proclamació unilateral d’independència va arribar després de la ràpida conquesta de l’àrea per part de l’aliança formada entre els tuaregs del Moviment Nacional per a l’Alliberament de l’Azawad (MNLA) i els salafistes d’Ansar Dine contra el Govern de Bamako, que en ple procés va patir un cop d’Estat que va suposar el derrocament del president, Amadou Toumani Touré.

Segons opina a EL TRIANGLE Jordi Tomàs, coordinador de l’obra Secesionismo en África (Ediciones Bellaterra, 2010), l’Azawad pot funcionar «de manera autònoma», atès que es tracta d’un territori «molt gran i militarment difícil de controlar», fet que fa poc viable una intervenció dels exèrcits de Mali o dels països veïns. Com a contrapartida, però, sembla difícil que l’Estat tuareg aconsegueixi, si més no a curt termini, algun tipus de reconeixement internacional.

Calidoscopi de moviments
Celebració de la independència del Sudan del Sud. 
Àfrica té actualment 54 estats amb seient propi a l’ONU. El Sudan del Sud, el van precedir Eritrea, que va separar-se d’Etiòpia el 1993, i Namíbia, que va fer-ho de Sud-àfrica tres anys abans. Les aspiracions d’independència, però, no s’han limitat a aquests dos casos i, a banda de l’Azawad, al continent hi ha un altre estat de facto, encara que sense el vistiplau dels altres països. Parlem de Somaliland, que funciona com un país independent des del 1991, quan va emancipar-se de Somàlia, aprofitant la fallida de l’Estat. Somaliland té un Parlament i amb un Govern propis i gaudeix d’una certa estabilitat política, cosa que no passa a l’àrea sota control de Muqdiisho, la capital de Somàlia.

Hi ha grups d’alliberament nacional escampats per tot el continent, de nord a sud i d’oest a est. Des del Moviment per a l’Autonomia de la Cabília, que defensa l’autodeterminació –ja sigui a través d’una major autonomia o de la independència– d’aquest territori actualment sota control algerià, fins al Consell Nacional Barotse, que el proppassat 27 de març va aprovar una resolució per la qual Barotselàndia inicia el restabliment del seu «estatus original com a nació sobirana» amb relació a Zàmbia. De moment, però, el gest no s’ha traduït en un canvi real sobre el terreny. Des de les illes Mwali i Ndzouani, ubicades a l’Índic, que el 1997 van proclamar la seva independència de les Comores en un intent no reeixit de tornar a estar sota sobirania francesa, fins al Casamance, on el conflicte amb el Govern senegalès ja dura tres dècades.

Amb relació a aquesta zona, Jordi Tomàs subratlla que veu molt complicat que en els pròxims anys el territori, ubicat al sud de Gàmbia, assoleixi la secessió i que el suport al Moviment de les Forces Democràtiques del Casamance, que encapçala la lluita independentista, ha disminuït. «Això no significa, però, que hagi pujat el sentiment estatal senegalès. Com en molts racons d’Àfrica, hi ha un ressorgiment de la identitat ètnica i se senten més dioles o mandingues que no pas senegalesos», hi afegeix l’antropòleg i escriptor, que difícilment s’imagina també una independència recent de Caprivi, una àrea de l’est de Namíbia. Membres de l’Exèrcit d’Alliberament de Caprivi (CLA, en anglès) van revoltar-se el 1999 en un intent de proclamar el seu propi Estat. L’aposta, però, no els va sortir bé i l’operació va acabar amb més de 130 persones detingudes, desenes de les quals encara estan empresonades.

Un mosaic heterogeni
L’Organització de Pobles i Nacions No Representats (UNPO, en anglès), que va néixer el 1991, agrupa alguns dels moviments independentistes africans. L’entitat, que, a banda de la defensa del dret a l’autodeterminació, aposta per la noviolència com a mètode per assolir els objectius, compta entre els seus adherits amb el Camerun del Sud, Somaliland, Zanzíbar (Tanzània) o els Ogoni (Nigèria). També té membres dels altres continents. Les casuístiques, però, són molt diferents, perquè mentre Somaliland funciona com un Estat independent, tot i que no reconegut, el Camerun del Sud només és ara una província del Camerun, i Zanzíbar, en canvi, un territori autònom que va ser independent durant uns quants anys abans d’unir-se a Tanganica per formar l’actual Tanzània.

Fora de la UNPO, entre els moviments a tenir en compte cal esmentar el d’Ogaden, al sud d’Etiòpia, en un conflicte que ha causat més de 3.000 morts en els darrers 20 anys; el de Cabinda, zona rica en petroli que actualment controla Angola i en què un grup independentista va atacar la selecció de Togo en la Copa d’Àfrica de futbol del 2010, i el de Katanga, que va ser un Estat independent de l’RD del Congo entre el 1960 i el 1963. «La imposició dels estats nació ha estat molt més ràpida a Àfrica que a Europa, amb la unió de pobles amb diferències ètniques, culturals i religioses molt més importants, fet que no deixa de ser un caldo de cultiu que fàcilment pot convertir-se en un moviment polític que aposti per la secessió d’un determinat territori», declara Jordi Tomàs per explicar la presència d’aquest tipus de grups arreu del continent. Ara bé, la consolidació d’estats progressivament més forts, com podrien ser els d’Angola o del Senegal, en dificulta les fites.

L’irresolt cas del Sàhara
Per acabar, cal esmentar el cas més conegut de tots, el del Sàhara Occidental, un territori que era una colònia espanyola i que des del 1975 és ocupat pel Marroc, que el considera una província pròpia. A banda de l’Administració estatal, la resta dels actors amb algun paper en el conflicte, com França, els Estats Units o l’ONU, no han passat de les paraules i de les promeses incomplertes –com la sempre ajornada celebració d’un referèndum per decidir-ne l’estatus-, fet que ha permès al regne alauita consolidar la seva presència i control sobre un territori reconegut com a Estat independent per la Unió Africana i que, fins i tot, compta amb un Govern a l’exili, als camps de refugiats al desert de Tinduf (Algèria). Res no apunta, però, que el Sàhara Occidental segueixi els passos del Sudan del Sud i es converteixi en el proper Estat independent africà. Res no fa pensar, tampoc, que pugui fer com l’Azawad i proclamar una independència unilateral amb un control real del terreny. De moment, aquí, el mapa no canviarà. 

*Article publicat amb el setmanari EL TRIANGLE número 1.063, 11 de maig de 2012. 

dilluns, 7 de maig del 2012

Deute subordinat i preferents, els enganys de la banca a jubilats


Luisa Vicente denuncia que La Caixa li va falsificar la signatura en contractar un producte financer d’alt risc, que li haurien venut amb la garantia d’una alta rendibilitat i l’opció de recuperar el capital quan volgués



Centenars de milers de persones han descobert, els darrers mesos, que no poden accedir als seus estalvis, que estan dipositats en productes financers d’alt risc adquirits seguint els consells dels càrrecs responsables de les seves oficines de confiança. A diferència del que els van dir en el seu dia, les afectades han vist que no podien recuperar els diners quan volien i que, si ho feien, s’exposaven a perdre bona part del capital aportat en el moment de subscriure participacions preferents, deute subordinat o altres productes que s’escapen dels coneixements financers de la immensa majoria de la població.

Luisa Vicente és una de les damnificades per aquest corralito monumental, que ha colpejat fonamentalment persones jubilades. En el seu cas, ha acabat denunciant el director de la seva oficina de La Caixa, a qui acusa d’haver falsificat la seva signatura. Tot va començar el gener de 2009, quan va rebre una trucada del director de l’oficina, a qui coneixia des de feia tres dècades. “Em va insistir molt perquè contractés deute subordinat i em va assegurar que era un producte segur, amb una rendibilitat inicial del 7% que mai no baixaria del 4%, i que podria recuperar els diners quan volgués”, explica l’afectada, que va adquirir un total de 60.000 euros amb dues setmanes de diferència. Uns mesos més tard, a més, va invertir 9.000 euros en participacions preferents, després de rebre, segons subratlla, la mateixa garantia de seguretat i rendibilitat. Els diners provenien de l’estalvi del treball de tota la vida i del cobrament d’una herència familiar.

El 2011, Luisa Vicente va decidir que volia treure part dels diners dipositats per ajudar la seva filla a pagar l’entrada d’un pis i per sotmetre’s a una operació de reconstrucció de pit després de patir un càncer de mama. Quan es va adreçar a l’oficina, li van dir que no podia recuperar els 60.000 euros que tenia en deute subordinat. Com a alternativa, segons la seva versió, la Caixa li va oferir la contractació d’un crèdit, primer de 60.000 euros i després de 145.000. “Em vaig negar a signar res, no tenia sentit que em donessin un préstec perquè no em deixaven accedir als meus diners”, afirma. Posteriorment, va reclamar les còpies dels contractes dels productes subscrits i, aleshores, es va adonar que, al primer paquet de subordinades, de 30.000 euros, la seva signatura falsificada apareixia a tres fulls que no havia vist i que, curiosament, detallaven els riscos del producte. Al segon paquet de subordinades, en canvi, sí que hi apareix la seva signatura real, “perquè em van dir que estava signant el mateix que la primera vegada i me’ls vaig creure”.

En descobrir l’engany, Luisa va decidir presentar una denúncia penal contra el director de l’oficina als Mossos d’Esquadra el mes de gener. El responsable de l’oficina no va acudir al jutjat, fa un parell de setmanes, per declarar amb relació al cas. Actualment, Luisa es manté a l’espera d’una nova citació judicial perquè es resolgui el cas i s’ha unit a la Plataforma Estafa Banca, que agrupa prop de 800 persones damnificades, “perquè això no torni a passar”. L’afectada confessa que se sent “traïda” per algú que pensava que l’apreciava.


L’engany colossal de les preferents
El mes de novembre passat es va descobrir l’escàndol de les participacions preferents, que van ser adquirides per un mínim de 325.000 persones arreu de l’Estat espanyol. L’emissió de les participacions preferents va començar durant la dècada passada i es va generalitzar a partir de 2009. Només des d’aquella data, la banca n’ha emès per valor de 12.000 milions d’euros, bona part dels quals (gairebé 4.900) corresponen a La Caixa, l’entitat que en va col·locar més. Es tracta de valors o inversions en renda fixa, que, a la pràctica, impliquen convertir-se en accionista de l’entitat financera que les ha emès comprant el seu deute. Es negocien a la borsa, de manera que s’exposen a pèrdues importants i, el gran quid de la qüestió, són valors a perpetuïtat, és a dir, no tenen data de venciment. Per tant, l’entitat retornarà el capital inicial quan ho desitgi, pagarà interessos només si té beneficis i és lliure de no fer-ho. Els diners invertits no estan coberts pel Fons de Garantia de Dipòsits i, per tant, si el banc o la caixa fa fallida, la persona els perd. Per recuperar-los, cal que les participacions es venguin als mercats borsaris al preu que se’n pagui, enguany molt inferior al valor nominal, la xifra que s’hi va invertir inicialment.

Després que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), l’organisme estatal encarregat de regular el sector financer, dictaminés que l’emissió d’aquest tipus de productes quedava prohibida, les entitats bancàries les han bescanviat per altres productes que són legals, però que tenen característiques semblants. Així doncs, molta gent continua amb bona part dels estalvis bloquejats i sense poder-los retirar. En el cas de La Caixa, per exemple, el 31 de gener va finalitzar el termini per canviar les preferents per deute subordinat a deu anys (70%) i bons convertibles en accions de CaixaBank (30%). Això significa que les víctimes no podran recuperar el 70% dels estalvis fins passada una dècada, tot i que el nou producte tampoc els ofereix garanties de cobrament. Els bons convertibles, en canvi, es podran vendre d’aquí uns mesos, però el seu valor estarà determinat per la borsa i, amb l’evolució dels parquets, tot apunta que serà, de nou, inferior a l’inicial. La majoria de damnificades, com Luisa Vicente, han acceptat el bescanvi perquè quedar-se amb les preferents encara era pitjor, ja que vendre-les implicava perdre entre el 40 i el 50% dels diners dipositats.

*Article publicat al setmanari LA DIRECTA número 271, 2 de maig de 2012. 

dimecres, 2 de maig del 2012

L’etern obstacle per a la pau


Les condemnes d’Occident no aturen l’expansió de les colònies israelianes a Palestina, considerades il·legals segons la legislació internacional, que sumen 600.000 persones

Juny de 2011. L’estiu tot just comença i la calor, com és habitual a l’Orient Pròxim, s’intensifica. Visito Ariel i em trobo amb avingudes amples, carrers nets i cuidats, nombroses zones verdes, cases unifamiliars com a habitatge predominant, una universitat i un espaterrant Centre Cultural per a les Arts Escèniques, inaugurat alguns mesos abans i amb un teatre que té 550 seients. A primera vista és evident que el nivell de vida és força alt i que la ciutat –de gairebé 20.000 habitants– reuneix bona part dels serveis que els seus habitants necessiten. Aleshores què m’hi ha portat? L’explicació és ben simple. Ariel és, segons la legislació internacional, una ciutat il·legal, ja que s’ubica en ple territori palestí, concretament uns 15 quilòmetres més enllà de l’anomenada Línia Verda, que marca la frontera entre Israel i Cisjordània prèvia a la guerra del juny del 1967, l’única reconeguda internacionalment. Presentada com la capital de Samaria (un dels dos territoris bíblics –l’altre és Judea– que conformen Cisjordània), Ariel és un dels grans símbols –i èxits– del moviment dels colons, que ja suma unes 600.000 persones i és un dels grans obstacles per a l’assoliment d’una pau estable a la regió, sobretot pel fet d’impossibilitar de facto la solució dels dos estats, basada en la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel.

Mapa de les colònies (2006).
Han passat deu mesos, i les negociacions entre els israelians i els palestins estan completament aturades. Els segons reclamen la paralització de l’expansió dels assentaments jueus al seu territori abans d’asseure’s a parlar, però el Govern hebreu, encapçalat per Benjamin Netanyahu –també líder del dretà Likud–, demostra constantment que no pensa atendre aquesta demanda. L’exemple més flagrant, el va donar el proppassat dimarts, 24 d’abril, en legalitzar els outpost –grups d’habitatges, a vegades simples caravanes, considerats il·legals fins i tot per Israel– de Rehalim, Sansana i Bruhin, que sumen 830 colons. És la primera vegada que Tel-Aviv pren una decisió d’aquest tipus des del 1990 i, en l’etern bucle del conflicte israelianopalestí, l’ONU, la UE i els Estats Units no van trigar a condemnar-la, tot i que segueixen sense anar més enllà de les queixes verbals.  

La llei internacional és clara amb relació a les colònies als territoris ocupats. L’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra exposa que «el poder ocupant no deportarà ni transferirà parts de la seva pròpia població civil al territori que ocupa». Al juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va sentenciar que «els assentaments israelians als territoris palestins ocupats, incloent-hi Jerusalem Est, són il·legals i un obstacle per a la pau i per al desenvolupament econòmic i social». Les resolucions, però, no han impedit que actualment hi hagi més de 120 colònies reconegudes per Israel a Cisjordània, a les quals cal sumar desenes d’outpost, els assentaments de Jerusalem Est –considerats, directament, barris per l’Executiu hebreu– i les 20.000 persones que viuen als nuclis jueus, també il·legals, dels alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel. Les colònies acaparen més del 40% del territori de Cisjordània, segons dades de l’ONG hebrea B’Tselem, i estan unides per una xarxa de carreteres que, sovint, són d’ús prohibit als palestins, que pateixen una molt restringida llibertat de moviments. A més a més, Israel controla prop del 80% de l’aqüífer de la muntanya, la principal reserva hídrica de la regió.
 
Entre el messianisme i la colònia
El col·lectiu dels colons no és, ni de bon tros, homogeni i combina des de les persones que s’han instal·lat en territori enemic per ideologia i imbuïdes d’un messianisme sionista, passant per aquelles que ho fan per raons econòmiques, ateses les subvencions i els avantatges que els facilita Tel-Aviv, i arribant als grups més religiosos, que simplement pretenen aïllar-se de la contaminació del món modern, amb la ciutat de Modiin Ilit, on resideixen 45.000 jueus ultraortodoxos, com a paradigma. «Viure en una colònia és la contribució més gran que puc fer a la supervivència de l’Estat d’Israel i del poble jueu», exposava fa uns quants mesos en una trobada a Jerusalem amb aquest periodista Dani Dayan, un economista d’origen argentí que presideix el Yesha Council, l’organització majoritària entre els colons de Cisjordània (Judea i Samaria per a ell). Les seves paraules no són compartides per tothom, però sí que és cert que retraten la ideologia majoritària d’un col·lectiu tradicionalment vinculat a les formacions de dretes, com el Likud de Netanyahu, encara que tots els governs israelians han incentivat la creació i el creixement de les colònies des de l’ocupació de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est després de la guerra del juny de 1967.

Més enllà de l’ocupació de terres palestines –els assentaments s’ubiquen en llocs estratègics, normalment elevats, de manera que limiten o escanyen l’expansió dels pobles àrabs–, del control dels recursos que n’obté Israel i de l’enriquiment que suposa l’ocupació per a moltes empreses, estan creixent les queixes per l’increment de la violència de grups de colons cap a la població autòctona. Segons un informe de la UE del febrer, l’any passat es van registrar 411 atacs que van provocar ferits o danys a propietats palestines per part de colons, mentre que el 2009 la xifra va ser de 132. La violència dels colons, que també existeix en sentit invers –l’any passat sis jueus van ser assassinats a Cisjordània–, hauria de ser una «preocupació seriosa» per a l’Estat d’Israel, segons apunta el document, elaborat per representants de la UE sobre el terreny, però aquest «falla a l’hora de garantir la protecció de la població palestina». 

L’informe, tret a la llum al mes passat pel diari The Guardian, exposa que «més del 90% de les denúncies posades per palestins arran de la violència dels colons van ser arxivades sense acusació, fet que crea un clima que els permet actuar amb aparent impunitat». Al proppassat març, el Consell de Drets Humans de l’ONU va aprovar, amb l’oposició dels EUA, una resolució que crida a investigar l’assumpte i demana a Israel que desarmi els colons i aprovi sancions per protegir els palestins i les seves propietats. En la mateixa línia, l’informe de la UE aposta per crear una llista negra dels dirigents colons que incentivin la violència i prohibir-los viatjar als membres del club comunitari.

Amb la Bíblia com a argument
Ariel, una de les principals colònies de Cisjordània.
«No m’agrada parlar d’ocupació, perquè de fet això abans pertanyia a Jordània i mai no ha existit un Estat palestí. A més a més, nosaltres tenim el dret de ser aquí, perquè fa 2.000 anys tot això formava part d’Israel. Ho diu la Bíblia», opina Reuven Frank, treballador de l’Ajuntament d’Ariel dedicat a atendre la nova immigració, en la visita que va fer-hi EL TRIANGLE fa alguns mesos. El discurs de Frank és dominant entre els colons. També el té Dani Dayan, que s’oposa amb fermesa a un hipotètic Estat palestí, però defensa que s’eliminin els checkpoints (controls militars) que limiten la mobilitat de la població àrab i que s’enderroqui el mur que divideix Cisjordània, permetent als autòctons treballar a l’Estat d’Israel, com passava fa un parell de dècades. Dayan, però, obvia que ho feien com a mà d’obra barata, una situació que se segueix donant actualment, tot i que amb xifres més reduïdes, fins i tot en àrees industrials de les colònies. 

Hi ha organitzacions jueves, com One Home, que treballen per l’evacuació voluntària dels colons, amb el pensament posat en la tercera part del col·lectiu que es calcula que viu rere la Línia Verda només per motius econòmics, gràcies al baix preu dels habitatges –que els permet tenir una casa amb jardí quan a Jerusalem o a Tel-Aviv només podrien accedir a un pis petit–, les ajudes fiscals i els preus subvencionats de l’aigua i de l’electricitat. Després de l’evacuació forçosa dels 8.000 colons de Gaza el 2005, impulsada per Ariel Sharon, però, sembla gairebé impossible que un procés semblant es porti a terme a Cisjordània i a Jerusalem Est, a causa de la magnitud d’un moviment que combina ciutats com l’esmentada Ariel o Maale Adumim (40.000 habitants) amb colònies agrícoles de poc més de 100 habitants a la vall del Jordà. Gairebé totes, però, tenen els accessos controlats militarment i l’alt cost en seguretat és un dels motius que expliquen el creixent rebuig que generen entre bona part de la societat israeliana. El pes electoral dels colons, però, segueix sent decisiu per comptar amb el suport del govern de torn. A Ariel, com en molts altres assentaments, s’hi viu prou bé, però només cal donar una ullada als poblats palestins del voltant –en una situació gairebé antagònica– per adonar-se que alguna cosa falla i que una hipotètica pau segueix molt allunyada mentre es perllongui l’ocupació.


*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.061, 27 d'abril de 2012.