dilluns, 30 de desembre del 2013

Transnacionals espanyoles a l’exterior, un negoci assegurat

El poder de les empreses transnacionals és tan gran que moltes organitzacions internacionals i governs actuen al seu servei i en blinden les inversions. En el cas espanyol, l’Estat compta amb una agència de suport a l’exportació, Cesce, dotada amb 9.000 milions per cobrir amb fons públics els negocis de les grans empreses autòctones a l’exterior. El PP ha aprovat privatitzar l’instrument, fet que augmentarà l’opacitat d’un organisme que fa anys que es qüestionat per organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG)

L’empresa EADS CASA va vendre dotze avions de transport militar C-295 a l’exèrcit brasiler per gairebé 240 milions d’euros l’any 2005. El grup paperer ENCE va intentar construir, entre 2002 i 2009, primer a Fray Bentos i després a Punta Pereira, una enorme planta de cel·lulosa a l’Uruguai. Les protestes pel fort impacte ambiental de la factoria van provocar, finalment, l’abandonament del projecte. Més enllà d’estar impulsades per grans companyies espanyoles, ambdues operacions tenien en comú que comptaven amb el suport econòmic de la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (Cesce, en castellà).

Malgrat ser poc coneguda, Cesce existeix des de 1970 i és, segons la definició de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), “l’instrument financer més important utilitzat per l’Estat per a la internacionalització de les empreses espanyoles”. Els pressupostos generals de 2014 aprovats pel govern de Rajoy doten Cesce amb un topall de 9.000 milions d’euros –la mateixa xifra que enguany– per assegurar els negocis de les transnacionals espanyoles a l’exterior. Amb capital mixt (públic i privat), la seva funció és cobrir els riscos comercials i polítics de les operacions de les empreses estatals a l’exterior, amb l’objectiu de facilitar-ne l’expansió. Diners públics per a (grans) negocis privats.

El 21 de novembre, el rodet del Congrés del PP –amb el suport dels escons de CiU i el PNB– va tombar l’esmena a la totalitat del PSOE al projecte de llei sobre la cobertura a càrrec de l’Estat dels riscos de la internacionalització de l’economia espanyola, que –entre d’altres aspectes– certifica la privatització de Cesce, tot i que continuarà comptant amb carretades de diners públics per poder dur a terme la seva tasca asseguradora. Actualment, l’Estat té el 50,25% de la companyia; el Banco Santander en posseeix el 21,1%; el BBVA, el 16,3%; altres bancs, el 8,5%, i companyies d’assegurances, el 3,9%. Arran dels canvis legislatius, l’executiu espanyol ha de perdre la participació majoritària a l’empresa.

Pèrdua del control públic
El projecte de llei estableix que la cobertura dels “riscos associats a la internacionalització” es faci a través d’un agent gestor privat, que durant els propers set anys serà la mateixa Cesce, ja fora del control estatal. La normativa segueix la tramitació a la Comissió d’Economia i Competitivitat de la cambra baixa i rebrà el vistiplau definitiu d’aquí unes setmanes. En paraules del ministre d’Economia, Luís de Guindos, ha de servir per “impulsar el desenvolupament econòmic i l’activitat empresarial” i serà un “instrument eficient” per al sector exterior.


La investigadora de l’ODG Mónica Vargas no és, ni de bon tros, tan complaent. Vargas subratlla que, tot i que es finança amb diners públics, amb el canvi legislatiu, l’Estat deixa de tenir el “control del mecanisme assegurador”. Segons la investigadora, les asseguradores privades es quedaran amb les cobertures de les operacions més segures, mentre que Cesce assumirà la protecció de les que tinguin un risc d’impagament més gran i les que generin més impacte ambiental al país receptor. “El projecte de llei estableix que la gestió se subcontractarà i, per tant, el govern pagarà a l’agent per encarregar-se de les assegurances a compte de l’Estat. En principi, una comissió dependent del Ministeri d’Economia hauria de vigilar la concessionària, però dubtem que el control sigui exhaustiu perquè, fins ara, que era públic, ha estat molt lax”.

Deute extern per al sud
Una quinzena d’entitats van emetre un comunicat per demanar que es desestimés el projecte de llei i que es controlés l’activitat de les transnacionals i van afegir que la “legislació internacional en matèria de drets humans s’ha de situar per sobre del dret corporatiu”, al contrari del que, a la pràctica, passa avui dia. Ja fa anys que la societat civil, a través d’organitzacions com l’ODG o de campanyes com Qui deu a qui? (la xarxa per a l’abolició del deute extern, que aplega desenes d’entitats), denuncia que Cesce és un “opac mecanisme generador d’un endeutament més gran per als països empobrits i d’impactes socials i ambientals severs”.

Mónica Vargas afirma que “és molt difícil tenir informació sobre les operacions que cobreix” Cesce i que encara és més complicat conèixer les transnacionals que se’n beneficien, perquè les assegurances “s’emparen en el secret de confidencialitat comercial”. “Com que es finança amb fons públics, hauria de ser totalment transparent”, reclama.

El funcionament de l’agència de suport a l’exportació provoca que, per garantir els negocis de les transnacionals, es perjudiqui la població dels països empobrits i es converteixi un deute privat en deute públic, una pràctica paradigmàtica del dogma neoliberal. El mecanisme perquè això passi seria el següent: un empresari espanyol negocia amb un banc perquè aquest darrer doni un crèdit al client del país del Sud que li compra els productes; el banc dóna el préstec i l’assegura mitjançant Cesce, que cobrirà l’import si hi ha un impagament; Cesce i l’entitat financera imposen clàusules de garantia sobirana, de manera que l’Estat del país receptor assumeix que es convertirà en deutor si hi ha impagament; quan això passa, Cesce exigeix els diners a l’Estat empobrit, que de cop té un nou deute extern amb l’Estat espanyol. Per tant, qui finalment assegura el risc de la inversió és el país del Sud.

Segons les dades oficials, a final de 2012, el deute comercial generat mitjançant Cesce de països tercers amb l’Estat espanyol era de gairebé 3.300 milions d’euros i afectava, entre d’altres, Cuba, Egipte, Nicaragua, Costa d’Ivori o la República Democràtica del Congo. En aquest sentit, Qui deu a qui? considera que es tracta de deutes “il·legítims” que s’han de sotmetre a una auditoria i han de ser repudiats. La campanya també denuncia la “insuficiència” dels mecanismes de control dels impactes de la internacionalització de les grans empreses sobre els drets humans i el medi ambient.
Presa de les tres gorges. 

En el primer àmbit, l’ODG ha detectat el suport de la companyia d’assegurances a operacions de venda d’armament a països conflictius com, per exemple, el Marroc, les Filipines o Xile durant la dictadura de Pinochet. Pel que fa al segon, Cesce ha donat cobertura a projectes com la presa de les Tres Gorges a la Xina, plantes de generació elèctrica amb alts nivells d’emissions de diòxid de carboni a l’Amèrica Llatina o una línia elèctrica d’alta tensió a la República Dominicana, entre d’altres. En tots els casos, l’ONG reclama que es deixi de donar suport als negocis que vulnerin els drets humans o perjudiquin el medi ambient.

Mecanisme d’anticooperació
Un altre punt polèmic de la nova legislació és que no es basa en la normativa de la UE sobre les agències de crèdit a l’exportació (ECA, en anglès) –entre les quals hi ha Cesce–, sinó que segueix el que estipula l’OCDE, molt més favorable a les empreses. Les directrius de l’OCDE no són de compliment obligat i, a més, no reflecteixen els objectius de la UE de respecte als drets humans i el medi ambient ni assumeixen la promoció de la democràcia o l’eradicació de la pobresa. Tampoc exigeixen el compliment de la declaració de les Nacions Unides sobre drets humans ni la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes.

Les ECA també han estat assenyalades com a instruments que afavoreixen la corrupció, ja que es caracteritzen per l’opacitat, són la principal font de finançament públic per al sector privat al món i tenen un paper clau en el comerç internacional. L’ODG advoca per la desaparició del Cesce, ja que és un dels “principals mecanismes d’anticooperació de l’Estat espanyol perquè interfereix negativament en el benestar dels països empobrits on van les inversions de les empreses espanyoles”.

Però, tenint en compte que la qüestió no s’ha posat a debat a les corts, l’ODG reclama un augment del control del Cesce per evitar els seus impactes més negatius. El doctor en Dret i professor de la Universitat del País Basc Juan Hernández Zubizarreta conclou que el model d’afavorir els negocis de les transnacionals és “brutal i absurd” perquè les investigacions demostren que “no aporten millores a la població del país receptor ni al d’origen”. Però, en un món dominat pel neoliberalisme, els comptes de resultats de les grans corporacions passen per davant del benestar de la majoria. Privatitzen els beneficis i socialitzen les pèrdues. I l’Estat paga i els aplana el camí.


Un tractat per acabar amb la impunitat corporativa
La coincidència de la novena Conferència Ministerial de l’Organització Mundial del Comerç (que es va fer a Bali, Indonèsia, del 3 al 6 de desembre) i el segon fòrum de drets humans i empreses de les Nacions Unides (celebrat a Ginebra, Suïssa, del 2 al 4 de desembre) va provocar, a ambdós territoris, mobilitzacions d’activistes de la campanya Desmantellem el poder corporatiu i acabem amb la impunitat, que aplega centenars d’organitzacions, xarxes i moviments socials d’arreu del món i també dels Països Catalans, com Setem, l’ODG o Enginyeria Sense Fronteres.

La campanya, que va sorgir el juny de l’any passat durant la Cimera dels Pobles de Río de Janeiro, està treballant en l’elaboració d’un Tractat Internacional dels Pobles, que preveu enllestir el 2015. El tractat es presenta com un instrument de defensa dels pobles davant el poder de les grans empreses i incorpora la necessitat de construir un sistema jurídic alternatiu a l’actual que serveixi per acabar amb els abusos de les transnacionals.

Entre altres aspectes, el tractat contempla l’elaboració d’un codi extern que vinculi les empreses i que acabi amb la voluntarietat del règim actual –en gran part, basat en la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), decidit per les pròpies companyies i sense rendició de comptes posterior– i també la creació d’un tribunal penal internacional que s’encarregui d’investigar i jutjar les denúncies contra les transnacionals. La idea és posar la protecció dels drets humans i el medi ambient per davant dels interessos del poder corporatiu, és a dir, capgirar la situació actual.


*Article publicat al número 342 del setmanari DIRECTA, 11 de desembre de 2013. 

dijous, 26 de desembre del 2013

El negoci de la guerra aterra de nou a Port Aventura

El fons de capital risc KKR, nou soci del parc temàtic, inverteix en empreses d’armes i té un exdirector de la CIA en nòmina

Les operacions que ha dut a terme Investindustrial a Port Aventura el darrer any han estat un negoci rodó per a la família Bonomi, propietària del fons de capital risc, i perjudicials per a la plantilla del parc temàtic. El fons s’ha embutxacat diversos milions d’euros amb la compra-venda de la meitat del capital del parc, ha retallat la plantilla i ha empitjorat les condicions laborals de les empleades de neteja, malgrat que la instal·lació va guanyar 13,8 milions el 2012. Des de principis de desembre, un altre fons de capital risc, el nord-americà Kohlberg Kravis Roberts & CO (KKR), també intentarà lucrar-se amb el parc de Vila-seca i Salou. Un dels alts càrrecs de la companyia és David Petraeus, exdirector de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, la CIA.

El novembre de 2012, Investindustrial va assolir el control total de la instal·lació, després de pagar 105 milions a La Caixa pel 50% del capital que encara estava en mans de l’entitat financera. Només tres anys abans, els mateixos protagonistes havien tancat una operació de 95 milions que va permetre l’aterratge del fons dels Bonomi al parc temàtic. Fa unes
setmanes, es va anunciar que Investindustrial havia venut el 49,9% de Port Aventura a KKR. Segons la premsa econòmica, el preu –que no es va fer públic– supera amb escreix els 105 milions cobrats per La Caixa fa un any i, precisament, l’entitat financera ha aportat part dels fons de l’operació. Paral·lelament, durant els darrers dotze mesos, prop d’una quarantena de treballadores del parc han estat acomiadades i més de 250 empleades –el 15% de la plantilla– s’han vist forçades a acceptar la subrogació a dues companyies subcontractades per encarregar-se del servei de neteja.

Vincles amb el sector militar
Fundat el 1976, KKR és un dels fons de capital risc més grans del món. Amb seu a Nova York, és present a multitud de sectors i gestiona prop de 70.000 milions d’euros en actius, dels quals, més de mil són a l’Estat espanyol, una mostra de l’estret vincle que manté tant amb La Caixa com amb Investindustrial. KKR és soci de l’entitat financera a l’empresa d’aparcaments Saba, de la qual posseeix el 18,2%. Des de 2010, també controla el 49% de la firma d’helicòpters Inaer, on Investindustrial té la participació majoritària. La companyia, especialitzada en serveis d’emergència amb helicòpter i manteniment d’aeronaus, té el Ministeri de Defensa espanyol, la Gendarmeria francesa, la Protecció Civil italiana o la Direcció General d’Armament del govern francès com a clientela. Només en el cas espanyol, des de 2008, s’ha endut dos contractes de Defensa que sumen més de vint milions d’euros (veure DIRECTA 297).

A l’Estat, també compta amb una participació del 49% a la companyia d’energies renovables T-Solar i, fa uns mesos, va concedir un crèdit de més de 300 milions a l’empresa de materials de construcció Uralita. A més, seguint la tendència de nombrosos fons voltors internacionals, també busca gangues al sector immobiliari. A la web corporativa, KKR no amaga que les seves inversions no tenen vocació de permanència, sinó que busquen obtenir beneficis econòmics més o menys ràpids, culminats amb una venda profitosa de la participació adquirida. Profitosa per als seus interessos, és clar.

Els vincles del fons d’inversió amb el sector militar van quedar reforçats el maig d’enguany amb la incorporació del general retirat David Petraeus, que presideix el KKR Global Institute i, com a expert en seguretat, assessora la companyia en relacions internacionals. Barack Obama el va nomenar director de la CIA el setembre de 2011, càrrec que va ocupar fins al novembre de l’any següent. Prèviament, entre 2007 i 2008, va ser el cap de la coalició multinacional a l’Iraq –a instàncies de George W. Bush– i, de 2010 a 2011, ja sota la presidència d’Obama, va estar al capdavant de la missió de l’OTAN i l’exèrcit dels EUA a l’Afganistan. A més, entre les múltiples empreses que controla KKR, també hi ha Academy Sports + Outdoors, que – com es pot comprovar a la seva web– ven armes de foc de tot tipus. Per tant, els dos propietaris de Port Aventura tenen relació amb la indústria de la guerra.

*Article publicat al número 342 del setmanari DIRECTA, 11 de desembre de 2013.

diumenge, 22 de desembre del 2013

El Port, una infraestructura al servei dels interessos privats

La gestió de l'APB escapa d'un veritable control democràtic i es caracteritza per afavorir els interessos de grans companyies, en perjudici d'una ciutadania que té cada cop més vetat a l'accés a àrees d'un espai que és de propietat pública

El Port de Barcelona és una infraestructura pública i tant els terrenys on s’ubica com l’organisme que el gestiona també ho són. Ara bé, a la pràctica es pot afirmar que està bàsicament al servei d’uns determinats interessos, que gairebé mai no coincideixen amb els de la majoria de la ciutadania. Els negocis són la màxima prioritat del port i així queda reflectit a la pàgina web de la infraestructura. “Port per als negocis”, sentencia el primer apartat que hi trobem.

De la gestió se n’ocupa l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB), que depèn de Ports de l’Estat, un organisme públic que, al seu torn, forma part del Ministeri de Foment i que, segons la definició oficial, “s’encarrega de la política portuària del govern i de la coordinació i control de l’eficiència del sistema portuari”, format per 28 ports d’interès general a tot l’Estat. L’APB compta amb representants de les administracions estatal, autonòmica i municipals al consell d’administració i té com a missió “liderar el desenvolupament del Port de Barcelona, generar i gestionar infraestructures i garantir la fiabilitat dels serveis per contribuir a la competitivitat dels seus clients i crear valor per a la societat”.

La Llei de Ports de l’Estat de 2011 assumeix models d’explotació netament privats per a les infraestructures d’aquest tipus, amb “autonomia de gestió, autofinançament i una autoritat administrativa [l’Autoritat Portuària] que es regeix pel dret privat”, explica l’advocat Daniel Jiménez Schlegl. L’especialista en Dret Administratiu i Urbanisme afegeix a Carrer que,
gràcies a aquest marc legal, l’APB es col·loca com una “veritable fortificació front a la capacitat de control democràtic de les seves accions i de la possibilitat d’un rendiment de comptes públic i transparent”, malgrat que en el seu consell hi hagi persones nomenades per les administracions. En opinió de Jiménez Schlegl, “es permet una privatització de facto del domini públic portuari amb casos que suposen autèntics guetos privatius en territori públic”.

Negoci turístic
El port, segons dades de l’APB, va facturar 160,8 milions d’euros el 2012, va obtenir uns beneficis de 43,2 milions i va ser la porta de sortida del 70% de les exportacions de Catalunya. A banda de l’estricte trànsit comercial, també destaca per ser la via d’entrada a Barcelona de milions de turistes cada any –uns 2,5 només l’any passat-. L’aposta pels creueristes és compartida tant per l’Autoritat Portuària com per les grans empreses del sector, que es veuen beneficiades per inversions pagades amb els recursos del port, que els permeten incrementar el nombre de passatgers transportats i, per tant, els guanys.

Dos exemples. L’1 de juliol, la naviliera Grimaldi va inaugurar una nova terminal, després d’una inversió de 20 milions d’euros. En l’acte d’estrena de la instal·lació, Sixte Cambra –president de l’APB- va afegir que el port s’havia gastat 10 milions per “habilitar” el moll de la costa. A final de setembre, va ser la nord-americana Carnival -líder mundial en el sector- la que va anunciar que invertiria 20 milions per comptar amb una nova terminal a la infraestructura barcelonina. Dels accessos i la senyalització del nou equipament, però, se’n farà càrrec l’APB, que hi destinarà 3,5 milions d’euros.

Sixte Cambra va ser nomenat per la Generalitat president del Port de Barcelona el gener de 2011. Al consell d’administració de l’Autoritat Portuària hi ha quatre representants més del govern autonòmic, tres de l’executiu estatal i dos dels municipis on s’ubica -Lluís Tejedor, alcalde d’El Prat; i Antoni Vives, vicepresident de l’organisme i tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. També hi tenen un representant cada un la Cambra de Comerç, l’Associació d’Empreses Estibadores i els sindicats CCOO i UGT. Diverses fonts consultades asseguren que, a l’hora de la veritat, el funcionament del consell d’administració del port és similar al que tenien les caixes d’estalvis, és a dir, les persones que l’integren no exerceixen una autèntica tasca de control, sinó que es dediquen a aprovar per inèrcia -o per desconeixement- allò que se’ls proposa.

Interès públic o privat?
En opinió de l’advocat Daniel Jiménez Schlegl, la creixent pèrdua d’autonomia del sector públic davant el poder del sector econòmic privat provoca que les administracions qualifiquin d’”interès públic” projectes que només persegueixen “l’interès purament lucratiu del negoci privat”. Tenint en compte que el “creixement econòmic” s’ha convertit gairebé en “l’únic interès general perseguible”, els ciutadans es veuen apartats de qualsevol política d’abast macroeconòmic i les normatives s’adapten per fer viable “el projecte inversor en la privatització del domini públic”. En els darrers anys, el Port de Barcelona presenta dos projectes paradigmàtics d’aquest tipus d’actuació, com són l’edificació de l’hotel W (Vela) i la reforma de luxe de la Marina del Port Vell.

En el primer cas, es va aixecar la prohibició de construir hotels a l’espai del domini públic portuari per l’existència d’unes suposades “raons d’interès general”. En el segon, es va decidir transformar el Port Vell en un aparcament per a megaiots de multimilionaris, ignorant les demandes ciutadanes i afavorint únicament l’interès de Salamanca Group, la societat inversora que hi ha darrere el projecte. En ambdós casos, els projectes afecten l’espai públic i impliquen la privació del seu ús per part dels ciutadans. La creació d’una marina esportiva a la Bocana Nord -les obres i explotació van adjudicar-se el setembre a Formentera Mar- és el darrer exemple de privatització de l’espai públic executat pel port de Barcelona. Només preocupen els interessos d’una minoria, mentre s’accentua l’opacitat de l’APB i es limiten els processos participatius de la ciutadania. Business is business a la ciutat aparador on es governa per a l’1%.


Un president ‘business friendly
De 61 anys, Sixte Cambra va ser col·locat al capdavant del Port de Barcelona per Artur Mas el gener de 2011. Cambra, que va ser senador per CiU entre el 1993 i el 2004, té una estreta relació amb el president de la Generalitat, amb qui l’uneix l’esperit business friendly. Va ser un dels assistents a la boda de la filla del president de l’executiu autonòmic, celebrada el juny de 2013 a Menorca. Soci fundador de la firma de caçatalents Seeliger i Conde -que fa uns mesos va contractar Esperanza Aguirre i en la que Cambra ja no hi té presència-, va ser el director del Trofeu Comte de Godó de tennis durant 23 anys i vicepresident del Barça en l’era Núñez, amb qui s’arribaria a enfrontar a les urnes el 1989. Vinculat a sectors elitistes de la societat barcelonina, va defensar l’arribada -frustrada- d’Eurovegas amb l’argument que els projectes que “generin ocupació i vinculats al turisme han de ser benvinguts”. Tota una declaració d’intencions.


*Article publicat al número 130 de la revista Carrer, desembre de 2013. 

dimecres, 18 de desembre del 2013

Què hi ha darrere de Xavier Adserà, la cara pública de BCN World?

Mà dreta d’Enrique Bañuelos, té càrrecs en societats instrumentals en paradisos fiscals per pagar menys impostos i controla una part significativa de Riva y García, una financera controlada pels germans García-Nieto, exponents de la burgesia més conservadora i tradicional de Barcelona


El 7 de setembre de l'any passat, Andreu Mas-Colell, Francesc Xavier Mena i Lluís Recoder -aleshores consellers d'Economia, Empresa i Ocupació i Territori i Sostenibilitat, respectivament, de la Generalitat de Catalunya- van presentar en una inesperada roda de premsa el projecte BCN World, com a megaprojecte plantejat en substitució de l'Eurovegas de Sheldon Adelson. En la compareixença davant els mitjans també hi havia Xavier Adserà, conseller delegat de Veremonte, la societat impulsora del complex. Veremonte és una companyia del valencià Enrique Bañuelos, conegut per haver estat un dels màxims exponents del'especulació immobiliària durant la seva etapa al capdavant d'Astroc.

Des d'aquell ja llunyà 7 de setembre, Adserà ha estat la cara pública de Veremonte i ha
aparegut als mitjans en multitud d'ocasions. Així, per exemple, serà Adserà qui compareixerà el gener a la comissió d'Economia del Parlament de Catalunya durant la tramitació del projecte de llei de centres recreatius i turístics, l'aprovació de la qual és imprescindible perquè BCN World tiri endavant. S’ha parlat molt de Bañuelos, però qui és exactament Adserà? Tarragoní de 50 anys, és la mà dreta de Bañuelos a Veremonte des de maig de 2011 i qui s'encarrega del dia a dia dels negocis de la societat. Llicenciat en Ciències Empresarials per Esade, també va cursar un màster en Administració i Direcció d'Empreses a la mateixa escola de negocis. La formació acadèmica dóna pistes sobre Adserà i ens fan pensar en algú més interessat a afavorir els interessos d'una elit econòmica que no pas els de la majoria de la ciutadania.

El vincle entre Adserà i Bañuelos no comença a Veremonte, sinó que es remunta a l'època d'Astroc, de la qual el tarragoní va arribar a ser conseller independent. Adserà era un dels homes forts de la societat de valors barcelonina Riva yGarcía, que hauria jugat un paper cabdal en l'accelerat creixement borsari d'Astroc, pas previ a una caiguda no menys fulgurant. Riva y García és un grup financer especialitzat en mercat de capitals, gestió de patrimonis i banca privada, que compta amb una societat de capital risc, Spinnaker Invest, i tres fons d'inversió de capital risc, Invercat Exterior, Tirant Inversión i Fons Mediterránea Capital. Actualment, Adserà controla el 21,8% del grup, del que va ser un dels fundadors.

La majoria del capital de Riva y García està en mans dels germans Borja i Ignacio García-Nieto Portabella, que hi tenen tasques executius, a diferència del protagonista del post. Els germans García-Nieto no són precisament uns desconeguts entre laburgesia barcelonina més elitista, espanyolista i excloent i ens ajuden a entendre en quin tipus d'ambients es relaciona Adserà. Borja García-Nieto és, a banda del president de Riva y García, el president del Consell Assessor de la catòlica i privada Universitat Abat Oliba de Barcelona i, sobretot, president del Círculo Ecuestre. Des de novembre de 2008 està al capdavant d'una de les entitats més emblemàtiques del patriciat barceloní, on segueix una línia molt tradicional i conservadora, allunyada de cap temptació catalanista.

El seu germà Ignacio exerceix de conseller delegat de Riva y García i també és conegut per presidir el Cercle del Liceu des de gener de 2010. Considerada una de les organitzacions més retrògrades i immobilistes de la ciutat, fins el 2001 no va admetrel'admissió de dones com a sòcies, 153 anys després de la seva fundació. Ignacio García-Nieto és, a més a més, tresorer de la Fundació Orfeó-Palau de la Música.

Al costat d’Alejandro Agag
Deixem de banda dels aristocràtics germans García-Nieto i tornem al tàndem Bañuelos-Adserà. El tarragoní ha defensat en més d'una ocasió que BCN World és un projecte beneficiós per al país amb l'argument que generarà milers de llocs de treball. Més enllà de poder posar en dubte les xifres mastodòntiques del projecte i que ja s'han anat rebaixant, l'únic que és objectiu fins ara és que Veremonte no es pot dir que estigui actuant precisament pensant en el benefici comú. El nom exacte de la societat és Veremonte UK Limited i s'ubica a Londres, el centre financer més important del planeta i, segons molts experts, la ciutat mare de bona part dels paradisos fiscals del planeta. Tot i que Bañuelos opera des de Londres, la realitat és que els impostos no els paga ni a la capital britànica ni a l'Estat espanyol, sinó als Països Baixos, un estat conegut per la seva baixa fiscalitat per a les companyies internacionals i considerat un paradís fiscal per organitzacions com Tax Justice Network. En concret, la societat paga els tributs a través de Veremonte International BV, que compta també com a director amb Xavier Adserà.

Des de Londres, Bañuelos i Adserà també impulsen el campionat de curses de cotxes elèctrics FIA Fórmula-e. El campionat sorgeix d'una aliança entre Veremonte i Alejandro Agag, el gendre de José María Aznar, un altre personatge amb negocis no precisament modèl·lics. En principi, la competició començarà l'any vinent, constarà de 10 curses i servirà per promocionar BCN World. Novament trobem maniobres societàries curioses darrere la iniciativa. S'encarrega de la competició Formula E Operations Ltd, amb seu a Londres i dirigida per Xavier Adserà i Alejandro Agag. Paral·lelament hi ha una societat instrumental, Formula E Rights BV, ubicada als Països Baixos i amb Adserà com a director. No cal ser un Sherlock Holmes per tenir clar que l'únic objectiu de la companyia holandesa és pagar menys impostos.

Per acabar amb els càrrecs empresarials de Xavier Adserà, també és el propietari i administrador únic de la societat patrimonial Tamaxage XXI, amb seu a Sant Cugat del Vallès. A través de Tamaxage XXI controla l'1,82% del grup xocolater Natra. Fins fa uns mesos, Adserà dominava el 5,23% de Natra i era membre del consell d'administració. Va sortir-ne i va vendre una part significativa de la seva participació, un fet que li va reportar uns ingressos de 2,17 milions d'euros. Entre d'altres, Natra controla Apra SL, una societat de Guinea Equatorial dedicada a la producció de cacau. Guinea Equatorial és un estat conegut pel seu nul respecte als drets humans, però això no ha estat un impediment per a Natra per a fer-hi negocis.


És legal enriquir-se amb una societat a Guinea Equatorial. També ho és tenir filials en paradisos fiscals per pagar menys impostos. No deixa de ser-ho participar en societats juntament amb representants del patriciat més ranci i conservador de Barcelona. Ara bé, fins a quin punt podem considerar que totes les pràctiques que porten a terme les societats en què Xavier Adserà són ètiques? El que està clar és que l'executiu tarragoní no pot considerar-se un representant del que podríem anomenar el 99% de la ciutadania, sinó algú que forma part i defensa els interessos de l'elitista 1%. Quan el mes vinent comparegui al Parlament, tinguem clar que no és un personatge preocupat pel bé comú, sinó algú co-responsable de frau legals per pagar menys impostos a través de paradisos fiscals. Aquest és Xavier Adserà. El rostre públic i amable de l'especulador Enrique Bañuelos. 

dilluns, 2 de desembre del 2013

Rajoy ofereix barra lliure per danyar el medi ambient

Les polítiques de protecció del medi ambient continuen patint modificacions legislatives regressives en mans de l’executiu del Partit Popular a Madrid. La inclusió de la figura dels bancs de conservació a la nova llei estatal d’avaluació ambiental, pendent de superar el tràmit del Senat per ser aprovada, introduirà un nou mecanisme de mercat per permetre impactes devastadors sobre els ecosistemes a canvi de la compra de crèdits ambientals

La conservació del medi ambient no és una de les prioritats del govern espanyol. L’executiu presidit per Mariano Rajoy ja ho va evidenciar amb l’aprovació, el mes d’abril, de la llei de costes –que, entre altres aspectes, rebaixa la franja protegida del litoral– i ara ho torna a posar de manifest amb la creació dels bancs de conservació, un instrument molt controvertit que legitima els impactes ambientals comesos per un projecte, com pot ser la construcció d’una carretera o un edifici. Amb el nou sistema, les promotores podran compensar el dany comès al medi en un altre lloc.

Els bancs de conservació, que existeixen als Estats Units des dels anys 80 i gairebé no tenen precedents a Europa, són una de les novetats que incorpora la llei d’avaluació ambiental aprovada fa unes setmanes per l’executiu estatal i també validada pel Congrés. A la normativa, només li falta superar el tràmit del Senat –on el PP compta amb majoria absoluta– per convertir-se en realitat, cosa que –amb tota seguretat– arribarà abans d’acabar l’any.

El funcionament dels bancs serà el següent. Per una banda, hi ha empreses o particulars que es dediquen a fer treballs ambientals –com ara reforestar un bosc després d’un incendi o recuperar una espècie en perill– que suposen la millora o la creació d’actius naturals. La millora s’inscriu en un registre controlat pel Ministeri de Medi Ambient i es monetaritza en forma de crèdits ambientals. Els títols seran oferts al mercat lliure, on les promotores de projectes que tenen impacte sobre el medi els podran adquirir per compensar el dany que hagin comès a la natura. L’administració serà qui establirà el nombre de crèdits que hauran de comprar les promotores per legitimar els seus projectes, però el mercat serà qui en fixarà preu.

Es tracta d’un mecanisme molt similar al mercat internacional d’emissions de diòxid de carboni, segons el qual les empreses que contaminen per sobre del seu límit han de comprar crèdits d’emissió a aquelles que no arriben al topall assignat. El preu d’aquests crèdits s’ha desplomat els darrers anys i, si el 2008 una tona de diòxid de carboni costava 30 euros, ara només en val 3. Així doncs, a moltes companyies, els resulta més barat mantenir uns nivells alts de contaminació i pagar per superar el màxim que tenen establert que no pas aplicar mesures que contribueixin a reduir les emissions. I, òbviament, amb els bancs de conservació, es corre el mateix risc, fins al punt que les principals organitzacions ecologistes de l’Estat espanyol consideren que només és un instrument per aplanar el camí al desenvolupament de projectes de gran impacte ambiental.



Mercantilització del medi
El Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, encapçalat per Miguel Arias Cañete, defensa els bancs de conservació amb l’argument que permetran donar ús a una “bossa de diners molt important”, que contribuirà a la creació d’ocupació i a fixar població al món rural. L’executiu afegeix que també faran possible “reparar” els impactes de nombrosos projectes que, fins ara, difícilment eren compensats. De fet, un treball del Centre d’Estudis i Experimentació d’Obres Públiques (Cedex) especifica que, a l’Estat, entre 1990 i 2011, no es van aplicar o es van dissenyar i posar en marxa incorrectament les mesures compensatòries.

La defensa del projecte que fa el govern de Rajoy contrasta amb la crítica total de les entitats i formacions ecologistes. Laia Ortiz, diputada d’ICV al Congrés, en una entrevista telefònica amb la DIRECTA, subratlla que aquests bancs suposen la “mercantilització completa de les polítiques de conservació de la biodiversitat i dels hàbitats” i sentencia que es passa del principi “qui contamina, paga” a “qui pot pagar, tindrà dret a contaminar”. ICV, a través del grup Esquerra Plural de la cambra baixa, va presentar una esmena a la totalitat a la llei d’avaluació ambiental, com també van fer el PSOE, CiU i el BNG. La majoria absoluta del PP, però, les va tombar.

En unes declaracions a aquesta revista, Mario Rodríguez, director executiu de Greenpeace Espanya, afegeix que, per a la promotora, “és com una butlla perquè pot pagar i cometre qualsevol barbaritat ambiental. A més, hi pot guanyar a nivell d’imatge perquè pot vendre que contribueix a la restauració d’un espai natural”. En aquest sentit, diverses de les fonts consultades alerten que les més interessades que es duguin a terme projectes agressius amb el medi seran les empreses o particulars que hagin fet treballs de millora d’un territori. Jaume Grau, responsable de l’àrea de natura d’Ecologistes en Acció de Catalunya, opina que la mercantilització del medi ambient associada als bancs de conservació és “escandalosa” i denuncia que es “posa preu a la vida”. “Quan entri en funcionament, carregar-te el niu d’una àguila imperial o un ecosistema per a l’ós bru valdrà X diners”, lamenta.

Compensació difícil
La versió governamental diu que els bancs de conservació garantiran el “manteniment net” del valor natural, atès que els efectes negatius que s’ocasionin seran equilibrats per les accions positives que es duguin a terme en una àrea diferent. Però Mario Rodríguez i Jaume Grau no ho veuen factible. El dirigent de Greenpeace considera que el “balanç net pot ser neutre en termes monetaris, però en cap cas ambientals. Com es comptabilitza el dany al medi? Si faig malbé una zona boscosa per construir una carretera i recupero una espai forestal en un altre lloc, el dany provocat ja és irreversible”.

El responsable d’Ecologistes en Acció, per la seva part, exposa que és “gairebé impossible avaluar tots els ítems d’un ecosistema, perquè no només s’han de tenir en compte les espècies, sinó també les relacions amb el seu entorn físic”. Grau il·lustra les dificultats que la compensació sigui equiparable amb un exemple prou gràfic: “Si es carreguen una zona humida del delta del Llobregat i la compensen fent-ne una al costat de Vilafranca, qui ens garanteix que el nou espai es conservarà a llarg termini, igual que l’ecosistema que s’ha destrossat i portava milers d’anys al territori?”.

Facilitats a les promotores
Més enllà dels bancs de conservació, la llei d’avaluació ambiental que s’aprovarà definitivament al Senat les properes setmanes té altres aspectes que provoquen alarma entre els sectors ecologistes. La diputada Laia Ortiz afirma que permetrà cometre “barrabassades mediambientals” perquè agilitza els tràmits de les avaluacions d’impacte ambiental sense aportar més garanties i restringeix la informació i la participació de la ciutadania. “El que fa és donar més facilitats als promotors”, conclou. Com a alternativa, la dirigent ecosocialista destaca que la “responsabilitat” de les administracions és “vetllar per protegir el medi ambient” i que la conservació no pot estar sotmesa a un “lliure mercat”.

Mario Rodríguez considera que hi ha certs impactes al medi que han d’estar “prohibits”, mentre que d’altres han de suposar un “cost econòmic” tan elevat per a les promotores que dissuadeixi de tirar endavant determinats projectes. El director executiu de Greenpeace també defensa la implicació de la societat en la conservació a través de la custòdia del territori, és a dir, amb l’adquisició d’un determinat espai per garantir-ne la protecció, com es va fer a Mallorca durant els anys vuitanta amb la finca de la Trapa, a Andratx, que gestiona el GOB. Jaume Grau conclou que “està demostradíssim que és més econòmic i rendible mantenir un ecosistema ben conservat que no pas patir les conseqüències de la destrucció del medi ambient en un futur”. Però, enèsim aprofundiment del model neoliberal, el PP ha decidit col·locar el cartell en venda als espais naturals i obrir la porta a nous nínxols de negoci per al gran capital. De moment, ja hi ha grans consultories –com Deloitte– que aboquen molts recursos a empreses amb experiència en la restauració ambiental.

Una forta implantació als EUA
A tot el planeta, hi ha prop de 540 bancs de conservació. La immensa majoria
–més de 400– es localitzen als Estats Units i Austràlia és el segon país que n’acumula més. Entre els països europeus, Alemanya els va incorporar el 2002 i França i el Regne Unit compten únicament amb experiències pilot. Als EUA, els bancs de conservació existeixen a 37 dels 56 estats i, segons dades de l’ONG Forest Trends, han protegit 182.108 hectàrees de territori i generen un mercat anual de més de 1.600 milions d’euros. El valor dels crèdits generats per aquests bancs ha oscil·lat entre els 2.215 i els 443.000 euros. Les seves defensores al·leguen que, en comptes de penalitzar qui comet un dany al medi ambient, ofereixen un incentiu econòmic per a la seva conservació, un argument que, als Estats Units, no comparteixen els grups ecologistes més crítics.

Facilitats al ‘fracking
Un altre aspecte polèmic de la llei d’avaluació ambiental és que facilitarà la posada en marxa de projectes d’extracció d’hidrocarburs mitjançant la fractura hidràulica o fracking. El que es pretén és que hi hagi una única normativa d’àmbit estatal i, per tant, que les autonomies no puguin impedir la posada en marxa de projectes de fracking.

La fractura hidràulica és una tècnica que consisteix a fragmentar el subsòl amb aigua a pressió acompanyada de sorra i productes químics per perforar la roca, fet que genera esquerdes que poden contaminar els aqüífers de l’entorn. A més, el ministre Arias Cañete ha assegurat que, amb la nova normativa, el govern estatal podrà concedir els permisos d’impacte ambiental en quatre mesos; actualment, el temps mitjà és de tres anys, una tardança que, segons el dirigent del PP, “frena el desenvolupament econòmic” de l’Estat.

*Article publicat al número 338 del setmanari DIRECTA, 13 de novembre de 2013. 

dijous, 21 de novembre del 2013

Els escàndols milionaris dels Carceller i els Godia, dues fortunes franquistes

Les famílies Carceller i Godia són dues de les més poderoses dels Països Catalans i, com a tals, apareixen al rànquing de fortunes de la revista ‘Forbes’. Han bastit uns imperis empresarials enormes gràcies a uns patriarques estretament vinculats a la dictadura franquista i, darrerament, s’estan veient afectades per escàndols judicials, sota acusacions d’haver utilitzat complexos entramats societaris per evadir milions d’euros. Riqueses d’origen fosc que exploten a fons els privilegis de l’1% en detriment del 99% de la societat

Una fortuna monumental, sorgida gràcies al franquisme i esquitxada judicialment per escàndols de frau fiscal els darrers mesos. Les nissagues Carceller i Godia comparteixen tots aquests trets, a banda de controlar amplíssimes carteres de societats. Les acusacions recents d’intentar esquivar la legalitat per pagar menys impostos han tingut un ressò mediàtic important, fet que contrasta amb el tractament exquisit que reben habitualment els Godia per part dels mitjans de l’establishment i amb la discreció i opacitat que caracteritza els Carceller.

Fa unes setmanes, l’edició espanyola de la revista Forbes va publicar el llistat de les cent riqueses principals de l’Estat espanyol, entre les quals n’hi ha 42 originàries dels Països Catalans. Òbviament, els cognoms Carceller i Godia apareixen al rànquing. Demetrio Carceller Arce, l’actual president de Damm, ocupa l’onzena posició entre les fortunes nostrades, amb un patrimoni de 1.150 milions, segons els càlculs de la publicació. Una mica més avall, al lloc 22, hi trobem les germanes Carmen i Liliana Godia, que, entre altres coses, són accionistes d’Abertis. La seva riquesa s’eleva a 700 milions d’euros.

El que no ha fet Forbes és gratar a l’origen qüestionable –si no directament fosc– d’algunes de les fortunes. Ni tan sols ha detallat els escàndols fiscals que han protagonitzat els darrers anys algunes de les persones que figuren al llistat. Si ho hagués fet, els Carceller i les germanes Godia haurien quedat ben retratats.

La fiscalia contra Liliana Godia
L’hereva de la nissaga Godia, Liliana, el seu marit, Manuel Torreblanca, i el seu cosí, Javier Amat, van haver de comparèixer en seu judicial el 23 de juliol en qualitat d’imputats per frau. El fiscal els acusa d’haver comès catorze delictes fiscals, de defraudar 5,7 milions d’euros i de “burlar sistemàticament” el pagament d’impostos entre els anys 2007 i 2011. Segons l’acusació, s’haurien aprofitat de societats vinculades a ells –com BCN Godia SL, Doplette SL i Barcel Euro SL– per fer passar despeses “estrictament personals i familiars” per despeses d’empresa sense pagar els impostos corresponents a la renda i el patrimoni. A la compareixença, no van declarar, sinó que es van limitar a entregat un escrit al jutge on es desvinculaven de la gestió dels seus impostos.

Judici oral als Carceller
En el cas de la família propietària de Damm, el jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz va
L'antiga fàbrica de Damm. 
dictar el dilluns 4 de novembre l’obertura de judici oral contra l’actual president de la companyia, Demetrio Carceller Arce, i el seu predecessor i pare, Demetrio Carceller Coll. Ruz, que va atendre la petició emesa el 3 d’octubre per la Fiscalia Anticorrupció, va imposar una fiança de responsabilitat civil de 253,6 milions al president de la cervesera a qui acusa, juntament amb el seu pare, de diversos delictes fiscals i blanqueig de capitals. En el cas de Demetrio Carceller Coll la fiança s’eleva a 511,2 milions. També va dictar l’obertura de judici oral i la imposició de fiances milionàries per a José Luis Serrano Flórez, home de confiança del patriarca de Damm, i a l’advocat del despatx Pretus de Barcelona Gabriel Ignacio Pretus Labayen.

El procés judicial contra la família Carceller s’arrossega des de fa diversos anys, fins al punt que l’Audiència Nacional va decidir sobreseure’l el 2011 perquè no va trobar indicis d’evasió i, ara fa un any, la Fiscalia de Delictes Econòmics de Catalunya va decidir arxivar les diligències amb l’argument que els fets, que havien estat denunciats per un grup de particulars, no constituïen delicte. El 12 de setembre, però, el magistrat de l’Audiència Nacional Pablo Ruz va concloure que hi havia prou raons per jutjar els Carceller, pare i fill, per frau fiscal i blanqueig de capitals, decisió reforçada per l’escrit d’acusació que li va remetre la fiscalia Anticorrupció tres setmanes més tard.

Ruz xifra en 72,04 milions d’euros el frau comès per Carceller Coll, que es reparteix entre els 42,34 milions corresponents a l’IRPF no abonat entre els anys 2001 i 2009 i a 29,69 més amb relació a l’Impost de Patrimoni. A l’escrit d’Anticorrupció es conclou que l’expresident de Damm, entre altres companyies, ha estat “simulant residir fora de l’Estat espanyol, en concret a Portugal i el Regne Unit, amb la finalitat de ser considerat no resident i, d’aquesta manera, eludir el compliment de les seves obligacions (fiscals)”. Segons el fiscal, Carceller Coll i la seva dona viuen, en realitat, a Madrid i a Galapagar, un municipi situat al nord de la capital estatal.

El text d’Anticorrupció afegia que l’empresari fa més de tres dècades que oculta activitats a hisenda a través d’un complicat entramat societari i blanquejant diners obtinguts amb inversions no declarades. A la xarxa, hi figuren empreses radicades a paradisos fiscals, com ara Panamà, Luxemburg, les Antilles Neerlandeses o l’arxipèlag portuguès de Madeira. De fet, alguns mitjans financers apunten que el frau comès per Carceller ascendiria a diversos centenars de milions d’euros durant els darrers trenta anys, tot i que el procés que instrueix Pablo Ruz se centra només en el període 2001-2009.

Per tot plegat, Anticorrupció atribueix a Carceller Coll 13 delictes contra la Hisenda Pública i un de blanqueig de capitals, pels quals reclama 48 anys de presó -tot i que no hi entraria en tenir més de 80 anys- i una multa total de més de 310 milions d’euros. Al seu fill, el considera “col·laborador necessari” per gestionar “directament i conjuntament” amb ajuda d’assessors “totes les inversions del seu pare” i el considera responsable de quatre delictes contra la hisenda pública i un de blanqueig de capitals. La pena sol·licitada en aquest cas és de catorze anys de presó i una multa global de prop de 120 milions.

Vincles amb la dictadura
Si les famílies Carceller i Godia apareixen al rànquing de gent milionària de Forbes i protagonitzen presumptes fraus fiscals milionaris és gràcies a l’actuació durant la dictadura franquista de Demetrio Carceller Segura –l’avi de l’actual president de Damm– i Francisco Godia Sales, pare de Liliana i Carmen. Ambdós formen part dels anomenats catalans de Franco i apareixen retratats com a tals al llibre del mateix nom d’Ignasi Riera (Plaza y Janés, 1998).

Nascut a un poble de Terol, Demetrio Carceller Segura va ser un dels fundadors de la Falange i era amic de José Antonio Primo de Rivera. Abans de la Guerra Civil Espanyola, va participar en la creació de Campsa i Cepsa. Durant la contesa bèl·lica, va jugar un paper clau per aconseguir els subministraments de carburant que demandaven els sectors colpistes i, ja en dictadura, l’octubre de 1940, va ser nomenat ministre d’Indústria, càrrec que ocuparia fins al juliol de 1945. En aquella època, impulsa la creació de l’Institut Nacional d’Indústria (INI).

Són anys d’autarquia en què, segons ha escrit l’historiador Josep Fontana, “cap dels negocis, empreses, indústries, comerços, permisos d’importació, d’explotació, (...) no es pot dur a terme sense comptar amb el beneplàcit de Demetrio Carceller”, per les mans del qual van passar “milers i milers de milions de pessetes”, però no sense deixar “peatge”. Ras i curt, amb ell, s’institucionalitza la corrupció a gran escala del franquisme. Quan retorna a l’activitat privada, es lucra amb Cepsa, la companyia energètica Hidrocantábrico i el Banco Herrero.

Aquest imperi familiar, edificat a l’escalf de la dictadura, l’amplia el fill, Carceller Coll, que es fa amb el control de Damm i la petroliera canària Disa. La tercera generació ha engrandit l’empori i, actualment, la família és l’accionista de referència a Damm, on controla el 41,6% del capital – una participació valorada en 450 milions– a través de Disa i la societat instrumental Seegrund; la constructora Sacyr; i Pescanova, entre d’altres.

Durant anys, els Carceller havien amagat el seu pes real a Damm, fins que recentment es va descobrir que Seegrund, que té el 13,9% de la cervesera, també està sota el seu control, atès que és filial d’una societat domiciliada a les Antilles Neerlandeses que, alhora, és subsidiària de Financera Internacional, amb seu al paradís fiscal de Panamà i controlada al 100% per la família. Demetrio Carceller Arce té càrrecs a més d’una vintena de societats i, entre d’altres, és vicepresident de Sacyr i Ebro Food i copresident de Cacaolat, on Damm es reparteix el control amb Cobega, el hòlding de la família Daurella.

Pilot i amic de Porcioles
Francisco Godia va ser l’oficial més jove de l’exèrcit de Franco durant la Guerra Civil i, posteriorment, es va fer popular com a pilot de cotxes durant el franquisme. Va aprofitar els seus bons contactes amb el règim per edificar un imperi empresarial. Estretament vinculat a Josep Maria Porcioles, alcalde de Barcelona durant setze anys  (1957-1973), i a Juan Antonio Samaranch, va fer fortuna amb negocis immobiliaris i amb Iberpistas, una societat nascuda de l’autopista madrilenya Villalba-Adanero que va rebre un suport decisiu de la dictadura, que li va donar la construcció del primer túnel de Guadarrama. Iberpistas és l’origen de l’actual participació de les germanes Carmen i Liliana Godia a Abertis, on controlen gairebé el 8% del capital, fet que els ha reportat uns ingressos en dividends de 66 milions d’euros cadascuna els darrers dos anys.

Considerada una de les dones més poderoses de Barcelona, Liliana Godia presideix la Fundación Godia –que gestiona la col·lecció d’art heretada del seu pare– i també controla la inversora BCN Godia, amb presència en més d’una vintena de societats, la majoria lligades al totxo. Fins fa uns mesos, tenia un 25% de l’Hotel W (o Vela), participació que es va vendre al fons sobirà de Qatar per 50 milions.

Godia i Carceller. Carceller i Godia. Dues famílies franquistes que van aprofitar la dictadura per bastir uns imperis que han engrandit en democràcia. Si el seu origen és més que qüestionable, les seves pràctiques actuals són qualsevol cosa menys exemplificants. Enmig d’una crisi cada cop més eterna i on les retallades aboquen un percentatge cada cop més significatiu de la població a la pobresa, elles són notícia per gaudir d’entramats societaris que només busquen pagar menys impostos. Privilegis de l’1%, que acumula milions i comparteix glòria al rànquing de Forbes.


*Article publicat al número 337 del setmanari DIRECTA, 6 de novembre de 2013. 

divendres, 15 de novembre del 2013

El Bruc emmagatzema milers de quilos de dinamita

El poble del Bruc alberga el polvorí més gran de Catalunya, amb capacitat per a més de 200.000 quilos d’explosius. La instal·lació, envoltada de força opacitat, genera malestar entre un grup de veïnes, que reclama més transparència en la gestió del magatzem, propietat del hòlding Maxam Corp i on es diposita la dinamita Goma-2 ECO, que té un ús civil.  Actualment, l’Ajuntament del municipi incompleix la normativa de la Generalitat i no disposa d’un pla d’actuació en cas d’accident, que és obligatori

El Bruc és conegut arreu del país per la llegenda del timbaler, però aquest municipi de poc més de dos mil habitants de la comarca de l’Anoia té una altra particularitat que el fa gairebé únic a Catalunya, però que, en canvi, és ignorada per gran part de la població: al seu terme, hi ha el polvorí d’explosius més gran del país. Els magatzems d’aquest tipus no són gens habituals a casa nostra i, de fet, a tot el territori autonòmic, només n’hi ha dos, el del Bruc i un altre de més petit a Torres de Segre (Segrià).

Ambdós són propietat de l’empresa MaxamCorp Holding SL, una multinacional amb seu a l’Estat espanyol que és líder europea en la fabricació d’explosius destinats a l’ús civil i que també té una divisió dedicada a la producció armamentística, que compta amb el Ministeri de Defensa i l’OTAN com a clients. Les instal·lacions catalanes només emmagatzemen explosius civils. El polvorí del Bruc data de 1974, moment en què la companyia s’anomenava Unión Explosivos Río Tinto (ERT), un nom que va canviar, anys després, per Unión Española de Explosivos (UEE), fins que, el 2006, va ser rebatejada com a Maxam.

Malgrat les gairebé quatre dècades transcorregudes des de la seva instal·lació al municipi del Montserratí, el desconeixement al voltant de la seva activitat és força generalitzat al Bruc. I les referències al polvorí aparegudes a la premsa són molt escasses, tot i que es tracta d’una instal·lació amb capacitat per a més de 200.000 quilos d’explosius.

La planta de Maxam es troba al quilòmetre 6,6 de la carretera BP-1101, que uneix el Bruc i
El polvorí de Maxam al Bruc. 
Manresa. El dipòsit s’ubica a diversos quilòmetres del nucli urbà del municipi i, de fet, el que hi ha més a prop –a uns quants centenars de metres– són les cases pertanyents a una urbanització i el poble de Marganell (Bages), el camp de futbol del qual queda a un miler de metres del magatzem d’explosius. L’accés a les instal·lacions, prohibit a tot el personal aliè a la planta, està fortament custodiat per agents de vigilància privada. En el passat, la Guàrdia Civil s’encarregava de controlar el polvorí.

Inquietud ciutadana
Des de fa diverses setmanes, algunes habitants del Bruc es reuneixen per articular la seva preocupació amb relació al magatzem i per reclamar transparència sobre què hi fa Maxam exactament. Les persones consultades, que de moment prefereixen mantenir l’anonimat, exposen que, malgrat l’evident risc que comporta l’existència del polvorí, l’Ajuntament mai no els ha detallat quin tipus d’actuacions s’haurien de dur a terme en cas d’incident. “Ens molesta que una empresa militar estigui instal·lada al poble, tot i que aquí no hi tingui armament”, afirmen les ciutadanes que s’han començat a mobilitzar.

També posen en dubte que el dipòsit de Maxam aporti beneficis al municipi del Montserratí, tenint en compte que no genera llocs de treball, més enllà de l’empresa de seguretat que el custodia i que no té personal del poble. En aquest sentit, una de les poques accions visibles de la multinacional va ser l’aparició d’un anunci a plana sencera de Maxam Outdoors –la divisió de la companyia dedicada a la munició esportiva, per a caça i clubs de tir– a la revista editada amb motiu de la darrera festa major del Bruc. Segons les fonts consultades, la contractació de l’anunci va suposar una despesa de prop de mil euros.

La informació més completa al voltant del polvorí apareix al Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya (Plaseqcat), elaborat per la Direcció General de Protecció Civil de la Generalitat, que forma part del Departament d’Interior. El Plaseqcat fixa el “marc orgànic i funcional per fer front a les emergències per accidents greus amb substàncies perilloses” i tipifica el dipòsit de Maxam del Bruc com una instal·lació d’explosius de “risc alt”.

Segons l’edició del setembre d’enguany del Plaseqcat, el polvorí del Bruc pot acumular un màxim de 205.000 kg d’explosius, a banda de 150.000 unitats de detonadors i 60.000 metres de cordó detonant. El tipus d’explosius que conté és dinamita Goma-2 ECO, que fonamentalment s’utilitza en la mineria, a les pedreres o per rebentar masses rocoses en la construcció d’infraestructures. Però la dinamita fabricada per Maxam és coneguda, sobretot, perquè va ser emprada en els atemptats perpetrats als trens de rodalies de Madrid l’11 de març de 2004.

Danys a 770 metres
El Plaseqcat també conté una anàlisi de risc en cas d’accident a la instal·lació, segons la qual, si hi hagués una explosió confinada de Goma-2 ECO, la zona d’intervenció –l’àrea on el nivell de danys justificaria l’aplicació immediata de mesures de protecció– seria de 415 metres, mentre que la zona d’alerta –on també hi hauria danys perceptibles– arribaria als 767 metres. En una resposta escrita davant les preguntes de la DIRECTA, Protecció Civil puntualitza que l’afectació a la zona d’alerta es limitaria a alguna “trencadissa de vidres o similar”, però que no hi hauria “dany a persones”. Segons el Plaseqcat, en aquest radi, s’hi inclou una “urbanització d’habitatges aïllats corresponent a la zona de Ca l’Esteve, Can Roca, la Devesa de Dalt i la Devesa de Baix”.

La normativa estableix que el Bruc ha de tenir un Pla d’Actuació Municipal (PAM) específic per afrontar possibles incidents, però Protecció Civil ha confirmat que el municipi incompleix la llei i no disposa de cap pla. Aquesta àrea d’Interior matisa que la norma estatal d’explosius “preveu unes distàncies preventives que eviten que l’activitat s’ubiqui en les zones de més risc per a la població i les infraestructures de l’entorn”.

El PAM ha de preveure “procediments d’informació i alerta a la població” en cas d’accident, ha de contemplar l’organització necessària per posar en marxa “mesures orientades a la disminució dels efectes de l’accident” i ha de garantir les “necessitats en cas d’acollida de població evacuada”. Protecció Civil afegeix que, en el cas del Bruc els simulacres d’accident “no serien estrictament necessaris” perquè la zona d’alerta del polvorí “no suposa confinament ni evacuació de la població en general”.

Segons l’investigador en pau i desarmament i coordinador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau Pere Ortega, el polvorí ubicat en ple Montserratí –es troba a l’entorn de protecció del Parc Natural de Montserrat– “no deixa de ser un risc en si mateix”, ja que acumula una quantitat ingent de material explosiu que pot ser letal en cas d’accident. El maig passat, per exemple, l’explosió del polvorí de la base militar espanyola Álvarez de Sotomayor, ubicada a la demarcació d’Almeria, va provocar la mort de tres soldats, a banda de ferir dues persones més.

Incidents previs
La presència d’una instal·lació com un polvorí té altres riscos associats. Per exemple, en cas d’incendi de l’entorn. Segons la crònica de La Vanguardia del 19 d’octubre de 1986, el foc que va cremar part de la muntanya de Montserrat el dia abans va obligar els bombers a establir com a prioritat evitar que les flames assolissin les instal·lacions d’Explosivos Río Tinto, el nom que tenia aleshores la companyia. L’incendi havia estat provocat pel grup armat d’extrema dreta Milicia Catalana, que, en més de deu anys de vida, va cometre diversos atemptats amb bomba contra l’independentisme català.

El transport dels explosius és un altre dels riscos vinculats a un polvorí. El maig de 2005, diversos mitjans van informar de l’accident entre un turisme i un camió a la C-58, a l’alçada de Terrassa. Tot i que no va tenir conseqüències greus, el fet es va convertir en notícia perquè el camió transportava 7.000 quilos de Goma-2 ECO, provinents precisament del dipòsit del Bruc. Dos mesos abans, la Guàrdia Civil va detenir un veí de Gurb (Osona) que acumulava més de 750 quilos de Goma-2 ECO i 5.300 detonadors al seu garatge. El material també provenia del magatzem de Maxam, aleshores anomenada Unión de Explosivos Españoles. Més enllà d’aquestes comptades ocasions, el polvorí del Bruc no ha aparegut gairebé mai més als mitjans i l’opacitat que l’envolta ha generat un neguit creixent entre el veïnat de l’entorn.


Presumpte objectiu d’ETA i Terra Lliure
El 1988, amb menys de set mesos de diferència, dues informacions van vincular el polvorí del Bruc amb objectius d’ETA i Terra Lliure. A finals d’abril, dos integrants de l’organització armada catalana van ser detinguts i, segons la versió policial, se’ls va trobar un mapa d’un polvorí que pretenien assaltar per aconseguir explosius. El polvorí, aleshores custodiat per agents de la Guàrdia Civil, pertanyia a Explosivos Río Tinto, el nom de l’època de l’actual Maxam. El novembre del mateix any, Joan Carles Monteagudo i Juan Félix Erezuma van ser arrestats, acusats de formar part del comando Barcelona d’ETA. Novament, segons la versió policial de l’època, els suposats integrants de la banda armada tenien el polvorí del Bruc entre els seus objectius. El 2004, la dinamita Goma-2 ECO que fabrica Maxam sí que es va emprar en la cadena d’atemptats perpetrats l’11 de març a Madrid. Els explosius, però, havien estat robats a Astúries i no al magatzem de l’Anoia. 

*Article publicat al número 336 del setmanari DIRECTA, 30 d'octubre de 2013. Les fotografies són de Robert Bonet.