Endinsar-se a Mea Sharim equival a entrar a una dimensió desconeguda. Oblideu-vos de la vitalitat de la Ciutat Vella de Jerusalem, situada a pocs centenars de metres d’aquest barri, poblat gairebé exclusivament per jueus ultraortodoxos. Pels carrers de Mea Sharim hi circulen cotxes, però no hi ha massa més senyals de vida moderna. L’estat de conservació de les cases deixa bastant que desitjar i probablement el que més crida l’atenció a primera vista sigui la uniformització en el vestuari. Els homes vesteixen amb camisa blanca, pantalons negres, amb jaquetes o gavardines també fosques. I, òbviament, es cobreixen el cap amb grans barrets (sí, sí, negres!) i porten llargues barbes i els famosos tirabuixons. Pel que fa a les dones, l’austeritat també és la norma. Mocadors al cap, llargues faldilles fosques, camises...tot molt sensual, en resum.
El xoc cultural en passejar per Mea Sharim és brutal. És un altre món. Res a veure amb el que estem acostumats a trobar-nos. Alçant la vista es poden veure cartells que recomanen vestir recatadament per no importunar els veïns o, directament, que demanen directament no passejar pel barri. Els visitants no som benvinguts. I acaparem mirades. Si no voleu ser temeraris, no us hi acosteu el shabath, on potser us rebran amb una pluja de pedres i un devessall d’insult. També us trobareu amb pòsters a les parets. Són informatius. I és que, com a norma, els haredim (paraula que significa temorosos de Déu) rebutgen la televisió, la premsa tradicional, la ràdio...Amb aquest sistema poden informar els veïns del que passa a la comunitat. El que succeeix a l’exterior, en general, no existeix. No interessa. No és el seu món.
Els carrers estan plens de nens i és que els haredim (ultraortodoxos) tenen uns índexs de natalitat desbocats (7,5 fills per dona). Són el grup social que creix més acceleradament a l’Estat d’Israel. Actualment ja són prop de 750.000 al país hebreu, un percentatge significatiu del quals resideix a Jerusalem. La ciutat està adaptant progressivament la seva legislació per acontentar els desitjos de part de la població ultraortodoxa, fet que està provocant una progressiva fugida de ciutadans jueus laics, que opten per establir-se a Tel Aviv, on el clima religiós és molt menys asfixiant i on també hi ha més oportunitats laborals.
Jerusalem és el seu fortí i els partits polítics que els representen (el Shas, votat fonamentalment per jueus sefardites –descendents dels qui van ser expulsats de la Península Ibèrica el segle XV-; i Agudat Israel, la formació dels ultraortodoxos asquenazíes –provinents de l’est i el centre d’Europa) acostumen a ser claus per formar qualsevol govern israelià, fet que els dóna un pes sobredimensionat. En resum, el primer ministre de torn es veu obligat a atendre les seves peticions i ells cada cop demanen més, amb l’objectiu que la societat s’adapti a la interpretació rigorista del judaisme que practiquen.
I què coi hi faig jo a Mea Sharim? Més enllà d’un poc dissimulat interès antropològic (després de veure’n milers pels carrers de Jerusalem ja tocava conèixer el seu entorn), tenia una cita amb el rabí Meir Hirsch, un dels caps de l’organització Neturei Karta i propalestí declarat. I és que, com sempre passa a Israel, tot és molt més complex del que sembla a primera vista. Sí, hi ha molts ultraortodoxos que voten partits amb presència a la Knesset (Parlament) i que es beneficien d’ingents subsidis estatals, en el que no deixa de ser altra cosa que una xarxa clientelar. Sí, n’hi ha molts que representen la dreta més dura tant a nivell moral i social (el seu conservadorisme fa feredat), com polític (rebutgen qualsevol acord amb els palestins). Però n’hi ha molts que són fervents antisionistes i que lluiten per a l’alliberament del poble palestí. I Meir Hirsch és un d’ells.
“Des de sempre hem rebutjat el projecte sionista, des de molt abans de la creació de l’Estat d’Israel”, explica Hirsch, un home d’uns 55 anys amb una llarguíssima i descuidada barba grisa, des de l’auster menjador de casa seva. I és que des d’un punt teològic, pels ultraortodoxos és una aberració crear un Estat d’Israel sense l’arribada de l’anhelat messies. En aquest punt, els ortodoxos (també molt observants en les seves pràctiques religioses, però menys rigorosos i molt més ultranacionalistes) defensen que la consecució d’un estat jueu no és el altre cosa que un pas per facilitar l’arribada del messies.
Organitzacions com Neturei Karta s’oposen amb fermesa a l’Estat d’Israel i el combaten com poden. No l’accepten i els seus seguidors (tots haredim) no voten a les eleccions i, a diferència de molts dels seus veïns de Mea Sharim, no accepten subsidis estatals de cap mena. La seva activitat política és frenètica i és habitual que alguns dels seus membres viatgin arreu del món per recalcar que el “sionisme no representa el poble jueu”. En aquest sentit, fa només uns dies, integrants de Neturei Karta van participar en una trobada contra el racisme celebrada a Teheran, amb el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, com a amfitrió.
Un únic Estat: Palestina
“Nosaltres defensem l’existència d’un únic estat, anomenat Palestina, on tothom tingui igualtat de drets i es respectin totes les religions”, apunta Hirsch per afegir que es consideren a si mateixos “jueus palestins”. De fet, la presència d’una comunitat jueva a Palestina ha estat constant des de fa milers d’anys, dedicant-se bàsicament a l’oració i vivint sovint en una pobresa gairebé extrema. Tot i que amb matisos, aquestes característiques es mantenen avui dia en gran part del col·lectiu dels temorosos de Déu.
El rabí, fill d’un altre il·lustre rabí que va arribar a ser amic personal de Iàsser Arafat, explica també que els contactes amb els palestins van començar amb la creació de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, al voltant dels anys 60. I que, bàsicament, comparteixen l’objectiu d’“alliberar” el territori de l’“ocupació sionista”. L’activitat política, però, els suposa ser refusats per bona part de la societat israeliana i fa que sovint siguin interrogats i “tractats com a terroristes” quan surten o entren al país.
Les relacions amb els laics són inexistents i Hirsch atribueix, en gran part, els recels que provoquen a la societat israeliana a la ignorància i desconeixement que els envolta. Admet, però, que són un grup tancat i que costa molt entrar-hi o sortir-hi. I també reconeix que la seva situació econòmica és molt precària, fet que es constata només fent una ullada a les cases del barri. I és que bàsicament es dediquen a estudiar els seus textos sagrats (el Talmud i la Torà) i, en el cas de Neturei Karta, a l’activisme polític contra el sionisme i l’Estat d’Israel. I així costa aconseguir diners.
Hi ha coses que no m’explica, però que també són importants per conèixer el món dels temorosos de Déu. La immensa majoria dels homes no fan feines remunerades i són les dones les que es dediquen a portar un sou (sovint raquític) a la llar, fet que els obliga a fer malabarismes per criar les amplíssimes famílies que tenen. Ara bé, qui té el prestigi social en un col·lectiu tan conservador és l’home, ja que és ell qui es dedica a la tasca de resar i estudiar a les escoles jueves en benefici de la humanitat sencera. Tampoc fan el servei militar, fet que genera un fort rebuig entre els seus compatriotes que sí que serveixen a l'exèrcit.
La seva interpretació religiosa és tan estricta que fa que gairebé tots els actes estiguin regulats. La dona, sense anar més lluny, és impura quan té la menstruació –segons la visió del món dels haredim- i això fa que s’hagi d’evitar qualsevol contacte físic amb ella. El concepte contacte implica que no puguin subjectar un objecte al mateix temps. Per tant, si un li ha de passar la gerra d’aigua a l’altre durant l’apat, primer l’ha de posar sobre la taula per evitar “tocar-se”. Aquest període d’aïllament dura dues setmanes i implica que les habitacions tinguin llits individuals (que s’ajunten quan toca gresca...que vol dir fer fills o provar-ho en el seu cas) i que els sofàs no siguin compartits, sinó butaques (tampoc poden seure en el mateix espai quan la dona està impura).
El shabath, el seu dia sagrat, no fan cap treball, tal com marca la Torà. I, si poden, rebutgen el contacte amb els laics, per evitar que els seus fills siguin contaminats amb influències que no combreguen amb les seves creences. Només es casen entre membres de la comunitat i, tot i que en general no tenen cap interès en convertir-se en colons, trobem assentaments exclusivament haredim perquè d’aquesta manera queden aïllats de les influències negatives. Hirsch, però, deixa clar que ell personalment veu els colons com un “element clau” del “projecte sionista” i, per tant, carrega contra l’ocupació i els assentaments a Jerusalem Est i Cisjordània.
Quan surto de casa seva, faig una petita volta pel barri. Diverses banderes palestines estan pintades a les parets, juntament amb el text Free Palestine!. En canvi, no es veuen les banderes israelianes que sí que trobem a tots els assentaments. N’hi ha que ja es troben còmodes vivint en l’Estat hebreu, però difícilment trobarem un grup en la societat israeliana que rebutgi amb tanta força el seu Estat. És un món que no té res a veure amb el meu. Mai hi podria viure, però curiosament les idees del rabí pel que fa a la solució del conflicte em semblen molt més sensates i justes que les dels polítics que regeixen Israel. Quin món de bojos!
Molt interessant!
ResponElimina