El desert és el nostre hàbitat. El nomadisme, la nostra tradició. Durant segles i segles ens hem mogut lliurement, sense preocupar-nos per unes fronteres que no casen amb la nostra ànima. La ramaderia, certa agricultura de subsistència i el transport de béns i persones pel desert han estat històricament els mitjans que ens han permès subsistir. Som els beduïns i avui en dia ens repartim per estats com l’Aràbia Saudita, el Sudan, Egipte, Jordània, Síria, Líbia o Israel. Molts d’aquests estats van néixer durant el segle XX i van aixecar fronteres. A poc a poc, la nostra sempiterna llibertat de moviments a través d’àmplies extensions de sorra va anar quedant limitada, coartada, arraconada.
A Israel conformem una comunitat d’unes 200.000 persones, repartida entre el desert del Nègueb (125.000), la Vall del Jordà (15.000) i el nord de l’Estat, a la zona de la Galilea. Cada cop, però, se’ns fa més difícil viure en petits poblets. I ja és una quimera practicar el nomadisme. Ja no tenim terres on pasturar. Ja no tenim el dret de desplaçar-nos per on vulguem. Fins i tot al Nègueb ens hem convertit en una minoria en la nostra pròpia terra. I amb menys drets que els nouvinguts, els ciutadans jueus, el poble escollit.
Molts dels nostres integrants han servit a l’exèrcit d’Israel, tot i que majoritàriament professem la religió musulmana. Lluitadors ferotges com som, hem estat utilitzats històricament per reprimir els nostres germans palestins. Aquest paper també l’hem exercit des de les files de les forces armades jordanes. Precisament pels records de moltes atrocitats comeses, molts ciutadans de Cisjordània no ens miren precisament amb bons ulls. Molts ens sentim ciutadans d’Israel i proclamem la fidelitat a l’Estat, però no som jueus i això ens fa sempre estar als últims esglaons de l’escala social del país.
La nostra vida nòmada no casava amb les intencions de David Ben Gurion i la resta de pares de la pàtria israeliana. Ocupàvem massa terra, sense treure’n prou rendiment econòmic. Per això, al Nègueb i a gran part de la Vall del Jordà –territori ocupat des del 1967- han proliferat les noves ciutats o assentaments destinats a la població jueva. Ells sí que tenen el dret a ocupar la terra. Bona part de nosaltres ens hem vist forçats a abandonar les comunitats rurals en què vivíem per traslladar-nos a noves poblacions, com Rahat.
Els que no han renunciat, estan sent perseguits amb totes les forces de la maquinària judicial, política i militar hebrea. Els seus poblats (o comunitats) no estan reconeguts per l’Estat i això implica que no tinguin serveis de cap tipus. Ni llum. Ni aigua. Ni electricitat. Això els deixa totalment indefensos davant dels atacs dels militars (o dels colons en el cas de Cisjordània). Les demolicions de cases s’han convertit, malauradament, en quelcom habitualment les darreres dècades. Ningú ens protegeix. Ningú se’n recorda de nosaltres. Tothom parla dels palestins. Però, i de nosaltres?
Ens estan expulsant de casa nostra i trencant el lligam que des de centenars, potser milers d’any, mantenim amb la terra. El Govern de Netanyahu vol tirar endavant l’Informe Prawer, que aposta per desplaçar forçosament 45.000 dels nostres membres del Nègueb per instal·lar-nos en ciutats com Rahat. Diuen que així milloraran les nostres condicions de vida. I que podrem tenir els serveis que ara se’ns neguen als poblats no reconeguts en què residim. No és cert. Simplement els interessa ocupar les àrees on encara estem implantats per qüestions econòmiques i militars.
Si el projecte tira endavant, els beduïns, o si més no la nostra forma de vida tradicional, començarem a ser un record del passat en la Palestina històrica. El segle XXI és massa modern per acceptar-nos. No pot ser que seguim vivint de la ramaderia i ens movem per amplíssimes extensions. No és acceptable. No pot ser que no reconeguem unes fronteres imposades. Tant és que perdem anys de les nostres vides servint a un exèrcit que demoleix les cases de les nostres comunitats. Res no serveix per aturar la maquinària israeliana. Són implacables. Els beduïns ja gairebé no existim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada