dijous, 26 de juliol del 2012

Eurovegas: una ruleta on sempre guanya la banca


Les promeses dels promotors es desinflen abans que el complex sigui una realitat
  
Promeses de prosperitat acompanyades de la suposada creació de milers de llocs de treball. Xifres de vertigen. Demanda de lleis fetes a mida. I necessitat d’una enorme inversió pública que, inicialment, és silenciada pel miratge de milions i milions que, suposadament, generarà el majestuós projecte. Eurovegas, el macrocomplex del joc i de l’oci que promou Las Vegas Sands, la companyia del magnat estatunidenc Sheldon Adelson, és l’enèsim pla monumental que s’anuncia a so de bombo i platerets i genera un encès debat al voltant del model social, econòmic i ambiental que es vol per a un territori. D’una banda, s’alinea qui el defensa amb l’argument que és positiu perquè dinamitza l’economia, genera ocupació i incrementa el nombre de turistes que s’apropen a la zona; de l’altra, qui s’ho mira amb escepticisme i recorda els precedents similars (podríem parlar de Terra Mítica, Grand Scala o la Ciutat de la Cultura de Santiago) per alertar que les xifres promeses no s’ajustaran a la realitat i que, molt probablement, de la pompa inicial al cap d’uns anys només en quedarà atur, destrucció del territori i deutes, que sovint seran afrontats per les administracions públiques.


Pendents que Las Vegas Sands anunciï l’1 de setembre –sempre que no hi hagi un nou endarreriment– si el macrocasino s’ubica al Delta del Llobregat, a Madrid o, finalment, no es fa, el projecte d’Adelson ha anat rebaixant progressivament les seves xifres des que se’n va tenir notícia per primera vegada, el novembre de l’any passat. Aleshores, es va anunciar una inversió d’entre 15.000 i 18.800 milions d’euros fins el 2022 per construir 12 resorts hotelers que sumarien 36.000 habitacions; 6 casinos, amb més de 1.000 taules de joc i 18.000 màquines escurabutxaques; 3 camps de golf, 9 teatres i restaurants per a 50.000 persones; i la creació de 162.000 llocs de treball fins el 2017, 30.000 per a la construcció del complex i 132.000 per a l’explotació. Quan el projecte estigués a ple rendiment, el 2025, el nombre de gent empleada seria 275.000, la majoria treballadors i treballadores directes d’Eurovegas, sempre segons la versió corporativa. 

Rebaixa del suflé
El director d’operacions de Las Vegas Sands, Michael Leven, va aprofitar la visita que una delegació de la companyia va fer a Barcelona i Madrid a final de juny per rebaixar el suflé. Va assegurar que la primera fase del complex podria estar operativa el 2015 o el 2016, després d’una inversió de 6.000 milions de dòlars (uns 4.700 milions d’euros), dels quals només una tercera part provindrien de fons propis i la resta els hauria d’aportar el sector financer. S’aixecarien 4 hotels i 2 casinos i es generarien en total 30.000 llocs de treball, 15.000 durant la construcció i la resta en l’explotació, una cinquena part de les magnituds apuntades set mesos abans. Leven va reconèixer que, si no aconsegueixen el finançament, difícil tenint en compte la situació de la banca, es plantejarien reduir el projecte.

Las Vegas Sands vol adquirir, sigui com sigui, les 800 hectàrees de terreny que afirma necessitar per aixecar el complex, tot i que ha admès que només amb 300 n’hi ha prou per encabir-hi els hotels, casinos, centres de convencions... La resta es dedicarien a “serveis complementaris” però, des dels col·lectius crítics amb Eurovegas, s’apunta que la voluntat seria revendre-les posteriorment en un autèntic pelotazo en la línia de les pitjors pràctiques especulatives de l’era de la bombolla del totxo.

Xifres sota sospita
Economistes, partits polítics i grups opositors s’han dedicat a rebatre les xifres de Las Vegas Sands amb estudis comparatius. Un treball d’ERC, per exemple, subratlla que en el pic de la temporada turística del 2010, al Principat hi havia 390.000 persones treballant en el sector, amb unes 540.000 places d’allotjament, de manera que es veu impossible que les 36.000 que, com a molt, pot oferior Eurovegas generin 164.000 llocs de treball. Els casinos de Las Vegas empleen de forma directa 300.000 persones a tot l’estat de Nevada, fet que posa en dubte que un sol complex aquí pugui apropar-se a aquestes magnituds. La pròpia Las Vegas Sands totalitza 20.000 habitacions i 40.000 llocs de treball entre els seus complexos dels Estats Units, Singapur i Macau. Finalment, el catedràtic d’economia aplicada de la UAB Josep Oliver explicava fa uns mesos que entre funcionaris i treballadores de les empreses públiques, la Generalitat dóna feina a 230.000 persones, fet que el va portar a concloure que les dades d’Adelson són, simplement “una presa de pèl”. També es qüestiona la xifra de visitants, que amb el complex a ple rendiment s’ha anunciat que seria de 30.000 al dia, quan a tot l’Estat espanyol el nombre s’eleva a 137.000.

Més enllà del model de negoci i de l’aposta per una economia del totxo i especulativa de funestes conseqüències, l’altre gran rebuig que genera Eurovegas és que el grup impulsor vol que es converteixi en una illa d’excepció legal, en què es paguin menys impostos, el personal tingui menys drets, s’aconseguixin exempcions de tot tipus i se suspenguin lleis com les del tabac. A canvi, a més a més, les administracions haurien d’afrontar despeses en seguretat i millora en l’accessibilitat al macrocomplex. “Transferirem la sobirania a Las Vegas? Les elits d’aquest país s’han tornat boges”, concloïa en un article recent el filòsof Josep Ramoneda en relació a les demandes d’Adelson, per carregar contra el servilisme de la classe dirigent. I és que la ruleta en què s’han ficat Mas i companyia pot acabar deixant l’administració, i per tant, la ciutadania, encara més escurada. Només el magnat del joc sembla guanyar-hi.


TERRA MÍTICA
Un fiasco mític
Eduardo Zaplana, l’aleshores president de la Generalitat valenciana, va inaugurar el 2000 el parc d’atraccions de Terra Mítica, ubicat a Benidorm (Marina Baixa). L’objectiu era “acabar amb l’estacionalitat” del turisme a la zona i convertirse en un dels motors econòmics de la demarcació d’Alacant. Prometia 2.000 llocs de treball directes i 6.000 d’indirectes. Dotze anys més tard, es pot parlar de fiasco mític. El parc ha perdut diners a carretades i s’ha convertit en un dels paradigmes dels ruïnosos projectes monumentals del Consell. Actualment, només 175 persones treballen a Terra Mítica, de les quals únicament una vintena tenen feina tot l’any. El complex està obert de març a octubre, però només durant l’estiu ho fa entre setmana. Les inversions estrangeres anunciades per Zaplana no van aparèixer mai i les úniques sòcies van ser les entitats financeres locals (la CAM, Bancaixa i el Banc de València) i la mateixa Generalitat. Terra Mítica, que ha suposat una despesa pública de casi 400 milions, va passar fa algunes setmanes a mans del grup Aqualandia, que va pagar-ne 65 milions, dels quals només 6,2 han estat recuperats per les arques públiques. Un desastre colossal al que cal afegir els reiterats incompliments del conveni col·lectiu que ha patit la cada cop més migrada plantilla.


GRAN SCALA
El gran engany
El 12 de desembre de 2007, 700 persones van omplir el Saló de la Corona d’Aragó a Saragossa per assistir a la presentació d’un projecte que prometia revolucionar el territori: Gran Scala. Iniciativa del consorci International Leisure Development (ILD) les xifres que anunciava feien feredat, potser massa: 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, 7 parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de feina directes i 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants per a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Amb la complicitat del govern autonòmic, en aquell moment una coalició del PSOE i el PAR –la dreta regionalista local–, el grup promotor va aconseguir que s’aprovés una llei a mida que permetés la instal·lació de Gran Scala i que se’ls facilités 3.000 hectàrees de sòl a Ontinyena, un municipi de 650 habitants del Baix Cinca. Aviat, però, es va descobrir que ILD, formada per comissionistes i deutores d’Hisenda, era qualsevol cosa menys solvent i el projecte es va paralitzar fins a esfumar-se del tot el febrer d’enguany, quan no es va fer efectiva l’opció de compra sobre els terrenys esmentats. Gran Scala va ser un gran engany.


RESIDENCIAL FRANCISCO HERNANDO - SESEÑA
El deliri del ‘Pocero’
 Seseña, un poble de Toledo molt proper a la frontera amb la Comunitat de Madrid, tenia 6.500 habitants el 2003. L’objectiu del constructor Francisco Hernando, conegut com El Pocero, era que arribés als 60.000 el 2011, gràcies als 13.500 pisos que la seva companyia aixecaria a la macrourbanització que portaria el seu nom. Dels somnis del Pocero, un personatge megalòman que personalitza alguns dels pitjors excessos que es van cometre a l’Estat espanyol abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, en queden avui milers de pisos sense vendre i una urbanització inhòspita on hi viuen poc més de 2.000 veïns. Manuel Fuentes, alcalde per IU del municipi del 2003 al 2011, va enfrontar-se a Hernando i va denunciar la nul·la viabilitat d’un projecte que contemplava la construcció d’un llac artificial a un desert i que suposava una despesa de 100.000 euros mensuals (el 10% del pressupost municipal) només en manteniment. El crac immobiliari va enganxar de ple el Pocero, que havia aixecat 5.600 pisos, dels quals només n’havia venut una petita part. Posteriorment, els bancs se’n quedarien més de 2.000 per pagar els deutes del constructor que, fracassat el seu somni espanyol, se’n va anar a fer negocis a la molt democràtica Guinea Equatorial.


VALL FOSCA MOUNTAIN RESORT
La vergonya dels Pirineus
 99 habitatges acabats, la majoria dels quals sense ningú que els compri, un camp de golf de fireta, zones pendents d’urbanització i remuntadors i pals de la projectada estació d’esquí en accelerat procés d’oxidació. Aquest és el panorama en què es troba el Vall Fosca Mountain Resort, el fallit macrocomplex turístic al municipi de la Torre de Cabdella, al nord del Pallars Jussà. La Generalitat va aprovar el projecte, promogut per Vallfosca Interllacs, el 2001, quan es venia assegurant que crearia 300 llocs de treball –el 45% de la població de la vall-, gràcies a la construcció de 900 habitatges al poble d’Espui, vuit hotels, 2.200 places d’aparcaments i els esmentats camp de golf i estació d’esquí. L’oposició de grups ecologistes i d’una plataforma local denunciant que estava basat en un model de turisme especulatiu, centrat en la construcció i gens respectuós amb el medi no va evitar el suport de CiU i PSC a un complex que el 2005 va passar a mans de Fadesa. Tres anys més tard, l’aleshores Martinsa-Fadesa presentava un concurs de creditors de més de 5.000 milions i paralitzava les obres. Ara, l’ajuntament de la Torre de Cabdella hi projecta un museu hidroelèctric, mentre els fòssils del projecte segueixen ben visibles.

*Article publicat amb el suplement especial Salvem el Delta - Aturem Eurovegas editat per La Directa i la Plataforma Aturem Eurovegas. 

divendres, 20 de juliol del 2012

Estalvis segrestats per una gran estafa


Les participacions preferents són el paradigma de les pràctiques irregulars de les entitats financeres per aconseguir els seus objectius, en aquest cas recapitalitzar-se, passant per sobre de qui sigui. Centenars de milers de persones, la majoria de les quals van ser enganyades, són víctimes d’un “corralito” i no poden accedir als seus diners

La manca d’ètica de les entitats financeres, que van vulnerar diverses normatives per enganyar part de la seva clientela pensant únicament en la seva necessitat d’aconseguir capital; el galdós paper de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i del Banc d’Espanya a l’hora d’actuar com a organismes reguladors i evitar els abusos de la banca; i la bona fe de centenars de milers de persones que, seguint les indicacions dels responsables de les seves oficines bancàries de tota la vida, van dipositar gran part dels seus estalvis en productes financers d’alt risc, creient que ho feien en uns dipòsits amb una alta rendibilitat, són tres dels elements decisius que expliquen l’enorme escàndol de les participacions preferents, que afecta entre 700.000 i un milió de famílies arreu de l’Estat espanyol, segons les fonts, que han vist com els seus diners, uns 30.000 milions d’euros en total, han estat segrestats per les entitats financeres, en un corralito en tota regla, del qual, de moment, ningú n’ha assumit responsabilitats.

L’escàndol va esclatar el novembre de l’any passat, quan es va descobrir que els clients no podien accedir a uns estalvis que creien en productes segurs, amb el capital disponible quan ells ho desitgessin. Aleshores, els afectats, la immensa majoria persones jubilades i sense coneixements financers, van començar a ser conscients que els havien enganyat. Que no havien contractat un dipòsit bancari a termini, sinó quelcom molt més complex anomenat “participacions preferents” (en d’altres casos va ser deute subordinat o altres productes financers d’alt risc). I que, simplement, no podien accedir-hi si no volien perdre gran part del capital que havien aportat en el moment de subscriure-les.

Protesta d'afectats per l'engany, a una oficina de la Caixa.
Les participacions preferents es van comercialitzar a l’Estat espanyol des de mitjan anys 90 per finançar l’expansió territorial de les entitats financeres. És ja en el segle XXI quan se’n van col·locar de manera massiva a petits estalviadors, amb un pic el 2009, any en què se’n van adquirir per valor de 13.000 milions d’euros, amb la Caixa com a principal emissora, tot i que són més de 50 les entitats que en van arribar a vendre. Oscar Serrano, advocat del Col·lectiu Ronda, explica a Carrer que les preferents “es comercialitzen per la necessitat de les entitats de captar capital”, un fet forçat per l’obligatorietat de complir amb les exigències europees d’augmentar la pròpia solvència arran de la crisi financera. La nova normativa bancària fixada a Basilea III, però, fa que aquest producte deixi de ser interessant per a les entitats, que amb el canvi no el poden computar com a capital propi i, per tant, deixen d’emetre-les.

Un producte a perpetuïtat
Però què són exactament les preferents? Són productes financers molt complexos, amb un risc elevat. Se les considera un híbrid, a mig camí entre les accions i el deute. A la pràctica són com un préstec que el client fa a l’entitat a canvi d’una participació anomenada cupó per la qual se’n reben uns interessos. Es negocien a la borsa, de manera que s’exposen a pèrdues importants i, el gran quid de la qüestió, són valors a perpetuïtat, és a dir, no tenen data de venciment. Per tant, l’entitat retornarà el capital inicial quan ho desitgi, pagarà interessos només si té beneficis i és lliure de no fer-ho. Els diners invertits no estan coberts pel Fons de Garantia de Dipòsits i, per tant, si el banc o la caixa fa fallida, la persona els perd. Per recuperar-los, cal que les participacions es venguin als mercats borsaris al preu que se’n pagui, enguany molt inferior al valor nominal, la xifra que s’hi va invertir inicialment.

La seva complexitat estableix que només eren adequats per a inversors experts, amb grans coneixements financers, però a l’hora de la veritat les afectades són, majoritàriament, persones estalviadores, sense els coneixements adequats per adquirir-les i a les quals no els explicaven totes les característiques que tenien. “Era l’entitat la que contactava amb el client minorista per oferir-li preferents i li enunciava tots els suposats avantatges que tenien, mentre n’ocultava els riscos”, exposa a aquesta revista Jofre Farrés, secretari general de l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE) deCatalunya. “La comercialització del producte va fer-se malament perquè quan són oferts a un perfil minorista cal informar molt bé i molt acuradament sobre les seves característiques. I això nos’ha fet mai”, subratlla l’advocat Oscar Serrano. El fet que la majoria d’afectats tinguin més del 80% dels seus estalvis –dades d’ADICAE- en participacions preferents demostra que no eren inversors, segons Farrés. De fet, bàsicament són jubilats. “Van anar a buscar el públic més vulnerable, el més fàcil d’enganyar”, afegeix Serrano.

Allau de pràctiques irregulars
Contractació per telèfon sense cap contracte firmat, falsificació de signatures en els contractes, traspàs no autoritzat dels diners dels clients per subscriure participacions preferents, pèrdua de contractes o manca de documents, com ara el MiFID -un test que avalua la conveniència del client per contractar o no el producte-, exigits per la normativa europea, a banda de, sobretot, manca d’informació. Aquestes són només algunes de les pràctiques que han patit els milers d’afectats i que ara tenen els estalvis segrestats per les entitats.

Luisa Vicente és una de les damnificades d’aquest corralito. Aquesta jubilada i veïna del barri de la Sagrada Família va contractar 60.000 euros en deute subordinat i 9.000 en preferents el 2009, després de la insistència del director de la seva oficina de la Caixa, en qui va confiar perquè el coneixia des de feia tres dècades i, segons subratlla, li havia garantit que es tractava de productes segurs i que podria recuperar els diners quan ho desitgés. El 2011 va decidir que volia treure part dels diners dipositats, que provenien de l’estalvi del treball de tota la vida i del cobrament d’una herència familiar, per ajudar la seva filla a pagar l’entrada d’un pis i per sotmetre’s a una operació de reconstrucció de pit després de patir un càncer de mama. Quan es va adreçar a l’oficina li van dir que no podia recuperar els 60.000 euros que tenia en deute subordinat.

Com a alternativa, i sempre segons la seva versió, la Caixa li va oferir la contractació d’un crèdit. Posteriorment, va reclamar les còpies dels contractes dels productes subscrits i aleshores va adonarse que en el primer paquet de subordinades, de 30.000 euros, hi havia la seva signatura falsificada en tres fulls, que no havia vist i que curiosament detallaven els riscos del producte. En descobrir l’engany, Luisa va decidir al gener presentar una denúncia penal contra el director de l’oficina als Mossos d’Esquadra i aquest va declarar el proppassat juny com a imputat per un delicte de presumpta estafa.

A Francisco Herrera i Maria Aragón, un matrimoni de Mataró, els van assegurar el 2002 que dipositaven 54.000 euros en un dipòsit a termini, segons detalla el seu fill Diego, quan en realitat estaven contractant participacions preferents de Caixa Laietana. El 2008 van extreure sense problemes 12.000 euros, però al febrer d’enguany van descobrir que els 42.000 restants, que volien utilitzar per complementar la migrada pensió d’en Francisco -la Maria té una discapacitat del 66%-, estaven bloquejats. “Els meus pares volien seguretat, són estalviadors clarament conservadors i, per tant, volien tenir la certesa que podrien recuperar els diners quan voldrien”, comenta Diego Herrera, actualment membre de la Plataforma Estafa Banca, que recorda la vulneració de la normativa que suposa “comercialitzar productes de risc a persones sense coneixements financers.

Nul·litat del contracte
Aquestes situacions van ser possibles perquè la CNMV va fallar en la seva funció de vetllar perquè les comercialitzacions de productes de risc es fessin adequadament, oferint tota la informació necessària. Finalment l’any passat, l’organisme regulador va prohibir que se’n continuessin emetent, mentre que enguany ha reconegut que almenys el 40% de les emissions de preferents fetes entre el 2008 i el 2011 contenen irregularitats. Com a alternativa, la majoria d’entitats s’han afanyat a oferir bescanviar les preferents per d’altres productes que, sovint, tenen característiques similars. En aquest sentit, Oscar Serrano recalca que si, per exemple, s’ofereix un dipòsit a un termini raonable, com quatre anys, s’accepti, mentre que es refusin els productes de risc, deixant clar que acceptar el bescanvi no implica perdre l’opció de reclamar per la “comercialització fraudulenta” de les participacions preferents, amb l’objectiu d’obtenir la nul·litat del contracte -per falta d’informació- i, per tant, recuperar tot el capital aportat.

La banca, de moment, no s’hi posa bé a l’hora d’acceptar una solució massiva a un problema que ella ha generat i no accepta retornar els diners als afectats sempre que no ho decideixi un jutge. Serrano, però, subratlla que la majoria de processos amb reclamació que han portat des del Col·lectiu Ronda acaben amb una sentència favorable al client i, per tant, amb la constatació de l’engany.



La Plataforma Estafa Banca

Nascuda al febrer de manera espontània en una concentració a la plaça Sant Jaume i arrelada a diversos barris de la ciutat i a d’altres municipis, com Mataró, Badalona o l’Hospitalet de Llobregat, Estafa Banca agrupa centenars de persones afectades per l’engany de les preferents. Són, probablement, el grup que fa una pressió més visible per denunciar aquest assumpte i entre les seves accions hi ha la concentració que fan cada dimarts davant la Borsa de Barcelona. També s’han mobilitzat durant l’assemblea d’accionistes de Caixa Bank i durant el Mobile World Congress. A Mataró, per exemple, han fet acampades davant la seu central de Caixa Laietana i, fins i tot, han arribat a fer una acció –una xoriçada- al jardí del director de l’entitat -actualment dins de Bankia-, Josep Ibern. Estafa Banca reclama el retorn dels diners als afectats. ADICAE, de la seva banda, assessora les persones que han contractat productes tòxics i prepara demandes agrupades per la via judicial. Dues sentències ja han fallat a favor dels afectats.

*Article publicat amb la revista CARRER número 124, juliol de 2012. 

dimarts, 17 de juliol del 2012

Les noves ‘guerres’ africanes dels Estats Units


La presència militar nord-americana al continent està augmentant amb la construcció de bases aèries en països regits per dictadors que acumulen dècades en el poder. Rere l’argument de combatre el terrorisme, l’objectiu real és aturar la creixent influència xinesa

Burkina Faso, Uganda, Etiòpia o Djibouti són països africans amb nombrosos trets comuns. Tots estan sota control de règims pràcticament o totalment dictatorials, amb presidents que acumulen anys i anys en el poder i on les eleccions són una simple operació d’estètica en què els resultats són abassegadors a favor del partit oficialista de torn. A més a més, són estrets aliats dels Estats Units i tenen un paper fonamental en la presència de la hiperpotència al continent negre. I és que en tots aquests estats hi ha alguna base aèria militar estatunidenca. Totes –se n’ha aixecat una dotzena des del 2007 en diversos països, entre els quals hi ha els esmentats– configuren l’àmplia xarxa d’espionatge de Washington sobre la regió, establerta sota la sempiterna excusa de combatre el terrorisme d’arrel islamista, que, bàsicament a través de la marca d’Al-Qaida, ja opera al Magrib o a la banya d’Àfrica, a l’àrea de Somàlia.

L’expansió de les operacions militars secretes dels Estats Units al continent, revelada pel diari The Washington Post fa algunes setmanes, no pot amagar la necessitat de l’Administració d’Obama de lligar estretes aliances amb països africans davant el progressiu pes que té a l’àrea la Xina, que ja s’ha convertit en el principal soci comercial del continent. En joc hi ha la competència pels ingents recursos naturals africans: des del petroli fins al coltan, un mineral imprescindible per a la fabricació d’equips tecnològics, com ara ordinadors o telèfons mòbils, passant per molts d’altres. La creixent militarització de la presència dels EUA, però, desperta recels cada cop més grans en la societat continental.

«Els països africans tenen cada cop més opcions a escollir, de manera que els nord-americans ja no poden actuar amb la mateixa independència que en el passat. Hi ha nous actors que deixen els estats del continent amb més marge per maniobrar», apunta a EL TRIANGLE Oladiran Bello, investigador nigerià del FRIDE, un think tank sobre relacions internacionals amb seu a Madrid. Això no significa, però, que Washington es plantegi reduir el seu rol a l’Àfrica, com demostren els projectes per construir-hi noves bases militars.

«Les bases no són precisament populars entre els països africans i això explica perquè l’AFRICOM [el comandament dels Estats Units per a l’Àfrica] té la seu a Alemanya [en concret, a Stuttgart]», hi afegeix Bello. L’AFRICOM va néixer el 2007 i inicialment estava adscrit al comandament nord-americà per a Europa, tot i que ja fa uns quants anys que és autònom. Les seves funcions són, teòricament, obrir vies diplomàtiques per solucionar els conflictes regionals, posar en marxa missions econòmiques i d’ajuda humanitària, enfortir la presència nord-americana al territori i expandir la democràcia. A la pràctica, el que pretén és garantir l’accés de Washington als recursos africans i defensar-ne els seus interessos estratègics.

Suport de dictadors
Convertir-se en seu d’una base militar nord-americana acaba tenint una influència directa  en la política interna d’un país, segons destacava fa alguns dies Sahel Blog, un portal d’anàlisi de l’actualitat regional. «Aquest fet no és nou, però cal subratllar que els principals aliats dels Estats Units estan governats per presidents o primers ministres per a tota la vida», destacava el mateix portal. Només cal fer un repàs de les bases nord-americanes per constatar-ho: a Etiòpia, on des de la base d’Arba Minch s’enlairaven drones (avions no tripulats) per atacar la milícia somali d’Al-Xabab, Meles Zenawi és el primer ministre des del 1995 i el seu control de l’Exèrcit converteix un sistema teòricament multipartidista des del 2005 en gairebé un règim de partit únic; Yoweri Museveni suma 26 anys com a cap d’Estat d’Uganda, on hi ha la base d’Entebbe; Blaise Compaoré és al capdavant de Burkina Faso des del recent 1987; Ismaïl Omar Guelleh va convertir-se en el president de Djibouti el 1999 i en els darrers comicis, celebrats l’any passat, va acumular gairebé el 80% dels sufragis...

Precisament aquest país de l’est del continent té la principal base estatunidenca a l’Àfrica: Camp Lemonnier, que suma prop de 3.000 militars i des de la qual s’ha atacat l’esmentada milícia d’Al-Xabab i també s’ha intervingut al Iemen, ja a la península Aràbiga, contra la facció local d’Al-Qaida. A les bases esmentades, cal afegir-n’hi a Kenya, a l’arxipèlag de les Seychelles –ubicat a l’oceà Índic–, a Mauritània i el futur centre de Nzara, al Sudan del Sud, l’Estat reconegut més jove del continent i que, si va poder obtenir la secessió del Sudan, va ser, en gran part, gràcies al suport nord-americà, que ja mira de cobrar-se el seu suposat favor. A Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, s’hi ubica el principal centre de la xarxa occidental d’espionatge. El projecte va començar amb un acord signat el 2007. Des d’aquí, per exemple, es vigila el que passa a l’Azawad, on Ansar Dine –un grup fonamentalista islàmic considerat proper a Al-Qaida– i els rebels tuaregs han proclamat la independència de Mali. 

Mentre que fonts del Departament d’Estat nord-americà citades per The Washington Post qüestionen aquesta militarització de la política nord-americana a la zona, amb l’argument que la majoria de les «cèl·lules terroristes a l’Àfrica estan perseguint objectius locals, no globals, i no representen una amenaça directa per als Estats Units». Fonts militars que esmenta el mateix rotatiu, en canvi, veuen com a necessàries les operacions secretes d’espionatge «per rastrejar els grups terroristes que han fet arrels en estats fallits del continent [en una clara al·lusió a Somàlia] i amenacen de desestabilitzar els països veïns».

La pugna amb la Xina
La secretària d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, va acusar la Xina l’any passat, durant una gira diplomàtica per l’Àfrica, de perpetuar «un nou colonialisme». Més enllà d’alimentar la tensió entre els dos països, les paraules de Clinton denotaven la preocupació per la creixent influència del gegant asiàtic al continent. I és que la Xina ja s’ha convertit en el primer soci comercial d’Àfrica, on inverteix uns 5.500 milions de dòlars anuals, una xifra que no deixa de créixer. En aquest sentit, l’investigador Nile Bowie, del Centre for Research on Globalization de Mont-real, apuntava recentment que «la presència militar estatunidenca a l’Àfrica, amb el pretext de lluitar contra el terrorisme i protegir els drets humans, té com a gran objectiu fer front a l’autoritat econòmica xinesa a la regió, cosa que pot incitar la tensió».

És evident que l’Exèrcit nord-americà fa dècades que té un paper al continent –només cal recordar el paper que va tenir per consolidar el règim dictatorial de Mobutu a l’RD del Congo, aleshores anomenat Zaire–, però ara s’ha trobat amb un competidor que li guanya terreny i influència sense recórrer a les armes. Els darrers moviments, a més a més, constaten que l’Administració d’Obama no ha canviat les formes de fer de les precedents i que les promeses d’expandir la democràcia s’obliden quan es posa en marxa la realpolitik. Mentre segueixin complaent l’amic americà, molts dictadors africans tindran garantida la seva cadira.

*Article publicat amb el número 1.072 del setmanari EL TRIANGLE, 13 de juliol de 2012. 

dimarts, 10 de juliol del 2012

El Govern de Mas ofega la cooperació amb impagaments

El teixit català d’ONG de desenvolupament, pau i drets humans està en risc de fallida com a conseqüència dels incompliments dels compromisos signats per part de la Generalitat, que també ha disminuït el pressupost destinat al sector en un 83% en només dos anys. Acomiadaments, paralització de projectes i retorn d’expatriats són les conseqüències més visibles d’una política que demostra que l’Administració ‘business friendly’ castiga les entitats



El sector de la cooperació a Catalunya s’està extingint, víctima de la brutal política de retallades de la Generalitat en aquest àmbit i dels impagaments de la mateixa Administració, fet que està deixant moltes ONG amb l’aigua al coll i ja ha provocat acomiadaments, paralització de projectes i retorn de cooperants expatriats. El pas següent, que cada cop sembla més imminent, serà la desaparició progressiva d’entitats que nodreixen el ric teixit associatiu del país. Després de mesos de reunions infructuoses, solucions que no arriben, comunicats que són ignorats i cartes obertes que no són escoltades, les ONG catalanes dedicades al desenvolupament, als drets humans i a la pau van decidir passar a l’acció amb una protesta el proppassat dijous 28 de juny al matí, que va culminar amb l’ocupació de la seu de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), ubicada a la Via Laietana de Barcelona.

A les quatre de la matinada, un centenar d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra van desallotjar la trentena de persones que mantenien la tancada i el nombre similar que era al carrer donant-los suport. Una setmana més tard, el Govern d’Artur Mas ni tan sols s’ha compromès que un alt càrrec del Departament d’Economia i Coneixement es reuneixi amb el sector, que denuncia impagaments de la Generalitat d’entre 15 i 20 milions d’euros, segons les dades de la Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament.

La protesta dels cooperants davant la seu de l'ACCD. 
«Quan des del Govern ens diuen que no hi ha un desmantellament de la cooperació, tenim la  sensació que pateixen un negacionisme semblant al de les persones que refusen l’existència del canvi climàtic», afirma David Llistar, vocal de seguiment de polítiques de la junta de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD). Les dades són concloents: en dos anys, el pressupost de l’ACCD ha passat de 49 a 9,5 milions d’euros, una reducció del 83% –només superada per la de la Direcció General de Publicacions–, que s’eleva fins al 93% en els fons rebuts per l’ONG. En canvi, s’ha augmentat l’aportació a les empreses. La majoria dels ajuntaments també ha reduït la partida de cooperació, opció seguida, així mateix, pel Govern espanyol, que amb el PP al capdavant ha retallat a menys de la meitat els fons de l’AECID, l’equivalent estatal de l’ACCD.

Per esquivar l’aturada de projectes i els acomiadaments, una vintena d’ONGD s’ha endeutat –l’import total s’eleva a 9,6 milions–, però la negativa del Govern autonòmic a fixar un calendari per liquidar els impagaments, que afecten el 70% de les 90 integrants de l’FCONGD, les aboca a una situació encara més complicada. Ara mateix, la meitat de les entitats de la federació tenen problemes de liquiditat. «El futur pinta molt malament sobretot per al ric teixit d’entitats mitjanes, amb una gran capacitat tècnica, que tenim, moltes de les quals segurament acabaran desapareixent. Les organitzacions més grans, com Creu Roja o Intermón, resistiran, com també ho podran fer les més petites, més lligades al voluntarisme i amb estructures tècniques més lleugeres», apunta a EL TRIANGLE una font de l’FCONGD. 

Sector per a les “vaques grasses”
«Tot i que vull seguir pensant que la Generalitat creu que la cooperació és necessària, és evident que no s’ha prioritzat com a política de país i l’actual Govern transmet la idea que la cooperació només és per quan hi ha vaques grasses», opina Eduard Cantos, director de Setem. En aquest sentit, totes les fonts consultades coincideixen a subratllar que hi ha hagut un clar retrocés amb relació a l’anterior Administració catalana, que no va complir el seu compromís de destinar el 0,7% als països empobrits el 2010, però sí que va augmentar notablement els recursos destinats al sector, tot i estar sempre per sota de la mitjana estatal.

«La cooperació internacional ha perdut tota rellevància política en aquest Govern», referma el II Informe sobre la cooperació catalana 2006-2012, presentat el proppassat 27 de juny per l’FCONGD. El document hi afegeix que amb l’Executiu d’Artur Mas «no es visualitza cap voluntat de compromís de futur» i que tot apunta «a canvis de caràcter estructural i no temporal, a un desmantellament progressiu tècnic i econòmic i a una reorientació política d’aquest àmbit, reduït a la mínima expressió». També reconeix, però, que durant l’època del tripartit «ha faltat visió per consolidar, en temps de bonança, una política de cooperació que hauria permès sostenir-la en una conjuntura desfavorable com l’actual».

Necessitat de tornar al carrer
Miquel Carillo, coordinador de l’Associació Catalana d’Enginyeria sense Fronteres –entitat que ha hagut d’aturar un projecte a Moçambic, fer-ne tornar el cooperant destinat i acomiadar personal–, es queixa de la manca de «voluntat política per buscar com solucionar els problemes per trobar fons, ja no per pagar-ho tot, sinó per garantir la continuïtat de les entitats i dels projectes». En aquest sentit, el discurs recurrent de l’Administració i del director de l’ACCD, Carles Llorens, és fer una crida a buscar complicitats amb el món de l’empresa. «Quina empresa està disposada avui a dedicar recursos a cooperació? És fictici que les companyies privades puguin compensar la caiguda de l’aportació pública que patim», recalca David Llistar.

Fent autocrítica, Mari Vera, coordinadora de l’oficina de Brigades Internacionals de Pau de Catalunya, reconeix que «s’havia arribat a un nivell de dependència massa elevat de l’Administració pública» i que ara toca «tornar al carrer a fer activisme per lluitar per un món més just». En una línia similar, David Llistar comenta que l’enorme dependència de fons públics ha generat una «cooptació i burocratització» que ha acabat allunyant les ONG de la «societat civil catalana». Eduard Cantos emfatitza que caldria «haver treballat més amb recursos propis», a banda de «consolidar i enfortir una base social» que, alhora que et dóna suport econòmic, és un nucli activista que s’implica en les teves causes. Per a ell, per capejar el temporal una opció que caldria accelerar és la unió d’esforços –com compartir local i serveis– entre organitzacions. Emili Cardiel, coordinador de l’oficina d’Ajuda en Acció a Catalunya i les Illes, conclou que mantenir la cooperació «és una qüestió de país» i que el seu desmantellament afecta la imatge de Catalunya a l’estranger, a causa del dany que fan els projectes que s’aturen. No sembla, però, que a Mas, Mas-Colell o Carles Llorens els dolgui retirar la respiració assistida a un sector que estan ofegant.


Llorens: el frustrat cap d’Exteriors

Carles Llorens, el director de l'ACCD.
Crescut políticament a l’ombra d’Arcadi Calzada, l’expresident de Caixa Girona que, segons  el Departament d’Economia, va cometre diverses irregularitats a l’entitat, Carles Llorens (1963) va ser delegat de la Generalitat a Girona durant el darrer Govern de Jordi Pujol. Quan va ser nomenat, al febrer del 2000, molts asseguraven que era un talibà convergent, però ell va declarar que només tenia en comú amb els afganesos el fet que era «jove i radical». Secretari de Relacions Internacionals de CDC, amb la victòria de Mas aspirava a la secretaria d’Exteriors, però finalment va acabar com a director de l’ACCD, tot i el desconeixement d’un sector, el de la cooperació, que ell mateix ha reconegut que no li interessa.

El liberal ‘business friendly’
Sionista i anticastrista furibund –és autor d’obres molt properes a l’oposició cubana més reaccionària, establerta a Miami–, Carles Llorens és un liberal en el pitjor sentit del terme, ferm defensor de la preponderància de l’empresa privada enfront d’allò públic. A favor seu, cal dir que genera unanimitat. Pràcticament tot el sector de la cooperació en vol la dimissió. L’acusen de no saber escoltar i de no tenir gens de sensibilitat envers l’àrea que dirigeix. Mentrestant, però, ell insisteix a vendre l’empresa com a agent de cooperació. Al final, s’ha revelat com tot un talibà liberal! 

*Article publicat amb el número 1.071 del setmanari EL TRIANGLE, 6 de juliol de 2012.