dijous, 27 de setembre de 2012

Els governants eterns


Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Robert Mugabe, president de Zimbabwe. 
Obiang i Dos Santos, però, no són una excepció. I és que els cinc dirigents mundials no monàrquics que sumen més temps consecutiu al poder són africans. El continent negre acumula 10 dels 15 primers llocs de l’actual rànquing de mandataris longeus. A banda dels dos esmentats, són Robert Mugabe, al capdavant de Zimbabwe des del 1980; Paul Biya, que suma 30 anys com a president del Camerun, a banda dels set que va exercir com a primer ministre; Yoweri Museveni, cap d’Estat d’Uganda els darrers 26 anys; Blaise Compaoré, que en pocs dies celebrarà un quart de segle com a primera autoritat de Burkina Faso; Omar al-Baixir, president del Sudan des del 1989; Idriss Déby, cap d’Estat del Txad des del 1990, i Isaias Afewerki, màxim mandatari d’Eritrea des de la independència del país, el 1993. En la llista s’hi podria afegir Muhammad Abdelaziz, que ostenta 36 anys al capdavant de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), tot i que aquest país no compta amb seient a l’ONU ni està reconegut per desenes d’estats, com a conseqüència de les pressions del Marroc, que ocupa gran part del seu territori des del 1975.

Guerillers o colpistes
Pràcticament tots governen països que es defineixen com a democràcies parlamentàries, tot i que en la majoria dels casos se’ls considera règims autoritaris i, sovint, directament dictatorials, que només convoquen la població a les urnes per satisfer els seus benefactors occidentals. Sigui com vulgui, la comparació amb les democràcies europees no és possible, sinó que s’han d’analitzar en funció de la tradició i la realitat del seu continent. El professor d’història d’Àfrica de la Universitat de Barcelona (UB) Ferran Iniesta assenyala a EL TRIANGLE que aquests dirigents han arribat al poder després de participar en processos guerrillers (casos de Dos Santos, Mugabe, Museveni, Afewerki i Abdelaziz) o en un cop d’Estat (Obiang, Compaoré, Al-Baixir i Déby). Alguns provenen del marxisme leninisme ortodox, com els presidents d’Uganda, de Zimbabwe, d’Angola i d’Eritrea, però a dia d’avui poc o res conserven d’aquesta ideologia en les seves respectives praxis polítiques.

«Els primers governants africans després de les independències estaven totalment amarats del mite del progrés i estaven convençuts que aplicant les receptes dels països del Nord, amb indiferència que fossin del bloc capitalista o del socialista, allò funcionaria», explica Iniesta. L’africanista subratlla que l’experiència va ser «un fiasco» i va suposar que els mandataris «gastessin en pocs anys el capital de confiança que havien assolit» amb la creació dels seus estats. Els dirigents, actuals, en canvi, ja no tenen les pràctiques del Nord com a model i segueixen receptes pròpies, adaptades a la realitat africana.

Blaise Campaoré, president de Burkina Faso. 
Els governants eterns esmentats en l’article també comparteixen altres característiques, com la tardança a convocar les primeres eleccions –hi ha excepcions com Mugabe, que arriba al poder a través de les urnes, o Afewerki, que ni tan sols s’ha sotmès mai a l’escrutini ciutadà– o la insistència a perpetuar-se en el càrrec canviant o interpretant a la seva manera la llei per superar el topall de mandats, quan n’hi ha (Biya, Museveni, Compaoré i Déby). Les acusacions de frau massiu són també comunes quan en els seus respectius països se celebren eleccions, però Ferran Iniesta subratlla que realment el suport a les urnes que tenen és real. «La longevitat del governant africà no depèn tant del sentit dictatorial del règim com del fet que no intervingui gaire en els processos socials quotidians i sigui capaç de robar discretament [les acusacions de corrupció són habituals] i mantenir un cert ordre», comenta l’historiador.

Suport real a les urnes
Els resultats, gairebé sempre, són aclaparadors: el camerunès Paul Biya va rebre el 78% dels vots en les presidencials del 2011 i el 71,9% en les del 2004; el txadià Déby va passar del 64,7% de les paperetes del 2006 al 88,7% de l’any passat; l’ugandès Museveni va pujar del 59,3% del 2006 al 68,4% del 2011; Compaoré (Burkina) va superar el 80% dels sufragis tant el 2005 com el 2011; el sudanès Al-Baixir va apropar-se al 70% en els comicis del 2010, els primers amb diversos candidats al país... Les excepcions en aquest aspecte són Obiang i Mugabe. El primer, perquè sempre s’atorga més del 95% dels vots i el seu partit acumula tots els diputats menys un del Parlament; el segon, perquè va superar només per 15 punts l’opositor i avui vicepresident Morgan Tsvangirai el 2002, que fins i tot el guanyaria en la primera volta de les presidencials del 2008, tot i que posteriorment, i després d’uns greus disturbis, Mugabe mantindria el poder i nomenaria el seu rival com a número dos. «El poder a l’Àfrica tendeix a consolidar-se, a diferència del que passa a Europa, i qui més es desgasta és l’opositor. La gent el que vol és rebre alguns serveis, i això l’Estat ociós africà ho garanteix. Si el governant és intel·ligent, el que fa és cuidar la xarxa clientelar, col·locar al poder algun dirigent rival i minimitzar la intromissió en la vida habitual de la població», exposa Ferran Iniesta.

De la voracitat d’Obiang i els seus –la revista Forbes li atribueix una fortuna propera a 500 milions d’euros-, a les millores socials que durant molts anys va registrar Zimbabwe, amb èxits notables en educació, passant pels sumptuosos negocis de la filla de l’angolès Dos Santos i les atribuïdes matances d’Al-Baixir, l’únic cap d’Estat sobre el qual pesa una ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI). Els governants africans que acumulen dècades al poder comparteixen força trets, com ara la manca de llibertat de premsa als seus règims, però no deixen de tenir perfils diferents. De la llista, n’han caigut els últims anys alguns il·lustres com Moammar al-Gaddafi (42 anys governant Líbia fins que els rebels, amb suport occidental, el van executar) o Omar Bongo, que va morir el 2009 després de més de quatre dècades controlant el Gabon. No tots, però, poden eternitzar-se al càrrec. El senegalès Abdoulaye Wade va ser derrotat clarament a les urnes al març per Macky Sall, després de 12 anys de president. El traspàs va ser modèlic, sense provocar un esclat de violència. I és que, quan es vol citar una democràcia parlamentària africana sòlida, el Senegal sempre n’és l’exemple.


Dinasties parlamentàries
L’etíop Meles Zenawi també hauria figurat en aquest particular rànquing de mandataris longeus si no hagués mort el passat 20 d’agost. President del país del 1991 al 1995, va seguir regint el destí dels etíops com a primer ministre durant 17 anys més, fins a la seva desaparició. Com altres dirigents subsaharians, també provenia del marxisme leninisme, del qual s’havia desmarcat feia anys. El Gabon i el Togo són altres casos destacables, amb una espècie de monarquies no dinàstiques. Ali Bongo presideix el primer país des de l’octubre de 2009, només quatre mesos després de la mort del seu pare, que va acumular 41 anys al poder. Bongo fill va arribar al poder a través de les urnes, però ja era ministre durant l’era del seu pare. Al Togo, el cap d’Estat és Faure Gnassingbé. Ministre durant anys, és al càrrec des del 2005, que va assolir arran de la mort de Gnassingbé Eyadema, que s’hi havia passat més de 37 anys. Era el seu pare.


*Reportatge publicat al número 1.077 del setmanari EL TRIANGLE, 21 de setembre de 2012

dilluns, 24 de setembre de 2012

Primer judici per estafa en la venda de participacions preferents a Catalunya


El director d’una sucursal i una treballadora de Caixabank, imputats per la presumpta estafa en la falsificació d’una signatura 

Des que, el novembre de l’any passat, es va destapar l’escàndol de les participacions preferents, diverses entitats bancàries han estat condemnades per comercialitzar aquest producte financer d’alt risc a clientes que no reunien les característiques d’inversores expertes i a les quals no es va donar a conèixer la complexitat d’un instrument inversor que, entre d’altres trets, no tenia data de venciment. Fins ara, totes les condemnes –que, segons dades de l’agost del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), han obligat dotze entitats a retornar prop de 3,8 milions d’euros– han arribat per la via civil i per la col·locació incorrecta de participacions preferents o similars, però, ara mateix, ja hi ha algunes causes arreu de l’Estat espanyol contra responsables de sucursals bancàries per la comercialització de productes d’alt risc que han optat per la via penal.

L’únic cas que ja s’està jutjant és el de Luisa Vicente, una jubilada barcelonina de 64 anys a  qui no deixaven retirar els 69.000 euros que va adquirir –animada pel director de l’oficina de La Caixa d’on era clienta des de feia més de tres dècades– sumant deute subordinat i participacions preferents. A Luisa, que necessitava els diners per ajudar la seva filla a pagar l’entrada d’un pis i per sotmetre’s a una operació de reconstrucció de pit després de patir un càncer de mama, l’entitat li va oferir com a alternativa la contractació d’un crèdit, opció que va refusar. Posteriorment, en reclamar les còpies dels contractes dels productes subscrits, va descobrir que la seva signatura apareixia falsificada a tres fulls que ella assegura no haver vist i en els quals, precisament, es detallaven els riscos del producte.

L’afectada, que reclama el retorn íntegre del capital invertit, va denunciar CaixaBank, amb el resultat que el director de l’oficina –ja jubilat– i la treballadora que li va vendre el deute subordinat i les preferents estan imputats per estafa. El primer ja va declarar davant els tribunals el proppassat 8 de juny i va assegurar que Luisa Vicente s’ajusta al perfil d’“inversora experta”, fet desmentit per l’advocat de la jubilada, que va recalcar que aquesta havia signat un document on deia que no volia perdre capital ni interessos i que no tenia coneixements sobre productes financers. El 26 de setembre a les 11 del matí, se celebrarà una nova vista del cas a la Ciutat de la Justícia, amb la declaració de la treballadora de l’oficina que, segons Vicente, hauria falsificat la seva signatura. Coincidint amb la vista, la plataforma Estafa Banca, que agrupa centenars d’afectades per l’engany, ha convocat una concentració de suport a Vicente davant dels jutjats.

700.000 perjudicades
Les participacions preferents, que es van començar a comercialitzar durant la dècada dels noranta del segle passat, tot i que es van vendre de forma massiva entre el 2007 i el 2009, són productes financers molt complexos, a mig camí entre les accions i el deute. Es poden considerar un préstec que fa la clienta a l’entitat a canvi d’una participació per la qual es reben uns interessos. Es negocien a la borsa –fet que les exposa a pèrdues importants, tal com ha passat– i són valors a perpetuïtat, de manera que no tenen data de venciment. La inversió no està coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits i, si el banc fa fallida, la persona la perd. Per recuperar-la, cal que les preferents es venguin als mercats borsaris al preu que se’n pagui, que avui és molt inferior a la xifra per la qual les van adquirir les afectades. Es calcula que se’n van emetre per valor de 30.000 milions d’euros i que hi ha prop de 700.000 persones perjudicades per un engany –a moltes se’ls va dir que contractaven un dipòsit que podrien recuperar quan volguessin– que va ser possible per la voracitat bancària i la deixadesa de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) a l’hora d’actuar com a organisme regulador i evitar els abusos de les entitats.


Pèrdues enormes per les afectades d’entitats rescatades
El ministre espanyol, Luís de Guindos, va anunciar fa unes setmanes l’aprovació d’un reial decret segons el qual les persones que tinguin participacions preferents d’entitats financeres rescatades, com ara Catalunya Caixa o Bankia, hauran d’assumir unes pèrdues enormes. De Guindos va detallar a les afectades que se’ls valoraran les participacions a l’actual preu de mercat més un marge del 10%. L’associació d’usuàries de bancs Adicae ha anunciat que es planteja recórrer el decret a Europa, mentre que el Col·lectiu Ronda ha manifestat que la decisió de l’executiu de Rajoy no impedeix reclamar la nul·litat del contracte de les preferents si l’afectada considera haver estat víctima d’un engany.

*Article publicat amb el número 286 del setmanari DIRECTA, 19 de setembre de 2012. 

divendres, 21 de setembre de 2012

El somni real


L’esperança va deixar de ser una paraula desconeguda l’1 de gener de 1994. Aquell dia, després d’haver patit anys, dècades i segles de dominació, marginació i discriminació, milers de persones van dir que ja n’hi havia prou. Van alçar-se per recuperar la dignitat que els havia estat arrabassada. El camí cap a la utopia era desconegut i apareixeria ple d’obstacles que podien semblar insuperables: una administració poc disposada a escoltar les seves demandes, un exèrcit poderós i ben preparat amb capacitat per arrasar les seves terres, grups paramilitars disposats a convertir-se en el braç executor per acabar amb una resistència impensable temps enrere, una elit econòmica sense cap intenció que ningú qüestionés un model neoliberal que li reportava uns beneficis incomptables...

La història tantes vegades repetida no es va reproduir en aquesta ocasió. I avui, el somni és més real que mai. La revolució zapatista fa temps que no ocupa portades i ha deixat de ser un lloc de pelegrinatge massiu per a tots aquells que anhelen un model diferent, però el territori rebel de Chiapas continua sent l’exemple real que un altre món és possible. Perquè, aquí, el govern (autònom) de torn no mana, sinó que obeeix el poble. Perquè el procés no s’atura, sinó que avança amb pas ferm, aixecant escoles, clíniques i hospitals propis. Perquè no hi ha explotadores ni persones marginades. Perquè la utopia és real a mesura que es va construint cada dia. I perquè, quan hi pensem, se’ns dibuixa un somriure. Chiapas, terra de somnis. Col·lectius i personals.

*Text publicat al número 286 del setmanari DIRECTA, 19 setembre de 2012. 

dilluns, 10 de setembre de 2012

“Volen convertir les escoles en fàbriques d’alumnes sense consciència social”


El curs escolar començarà amb jornades de vaga contra les retallades del govern català


La política de retallades en educació que està duent a terme el govern de la Generalitat de Catalunya tindrà com a conseqüència un inici de curs mogut i ple de mobilitzacions als centres d’ensenyament. Fa uns dies, la consellera del ram, la convergent Irene Rigau, va assegurar que tot estava llest perquè el curs comencés “amb plena normalitat”. Però la realitat és que el descontentament en el sector no deixa d’augmentar i es traduirà en jornades de vaga contra una tisorada que no únicament precaritza les condicions laborals de les docents, sinó que també va en perjudici de la qualitat de l’ensenyament que reben les estudiants. La Coordinadora Interzones, que agrupa col·lectius de professorat, ha convocat una aturada –que té el suport legal de la CGT– el primer dia de classes a l’educació primària, el 12 de setembre; a secundària, el 12 o 13 de setembre, en funció del centre, i a les escoles d’adults i els cicles formatius, el 19 de setembre. La protesta també es repetirà el 26 i el 27 de setembre i, segons fonts de la Coordinadora Interzones, la intenció és que es converteixi en una vaga indefinida discontínua, amb aturades dos dies per setmana, tot i que aquest extrem es decidirà cada mes. L’objectiu és aturar els acomiadaments, garantir la igualtat salarial entre totes les docents i forçar el Departament d’Ensenyament a la negociació.

Les primeres mobilitzacions del curs ja es van fer la setmana passada, en concret, el dimecres 29 i el divendres 31 d’agost. L’Assemblea de Personal Docent Interí i Substitut va reunir desenes de persones davant la seu del Departament d’Ensenyament, ubicada a la Via Augusta de Barcelona, per denunciar que enguany les retallades implicaran la pèrdua de 3.000 llocs de treball al sector educatiu públic no universitari català, entre les jubilacions que no s’han cobert i les interines que s’han quedat sense plaça a causa de l’increment de les ràtios d’alumnes per aula –que ha suposat el tancament de desenes de línies arreu del territori– i de l’augment d’hores lectives del professorat funcionari, que podrà dedicar menys temps a la preparació de les classes, amb la conseqüent pèrdua de qualitat que han denunciat professionals i sindicats.

El professorat interí i substitut és el més colpejat per unes mesures que, a moltes docents, els semblaven impossibles quan, fa pocs anys, van començar a impartir classes. Daniel Margarit i Aina Godoy són dos bons exemples de la precarietat a què s’han vist abocades nombroses professionals de l’educació. Ambdues superen ben poc la trentena i es van estrenar en la docència amb la implantació de la sisena hora a l’ensenyament per part del govern tripartit. Després d’uns anys a primària, van passar a secundària, on han exercit com a substitutes. Ara mateix, estan a l’atur, sense massa expectatives d’aconseguir feina com a professores a curt termini.

Un “cataclisme” que afecta projectes vitals
Godoy, que és de Figueres però resideix a Barcelona i és professora de filosofia, explica que, des que és professora de secundària, mai no ha acumulat més de sis mesos treballats durant un curs, però que enguany el panorama és tan fosc que, per primera vegada, es planteja buscar una altra feina que sigui compatible amb la tasca com a docent per si la criden des d’Ensenyament per fer alguna substitució. “Quan vaig començar, pensava que seria complicat aconseguir una plaça fixa, però en cap cas creia que tindria problemes per fer de substituta”, recorda. Dani Margarit, també veí de Barcelona però originari de Castellar del Vallès, va poder treballar tot el curs passat com a professor de literatura castellana a un centre de Badalona, on fins i tot exercia de cap de departament, una de les prerrogatives que, a partir d’aquest curs, ha estat vetada per a les interines. Enguany no té plaça i es planteja optar a un nomenament de mitja jornada, on podria tenir més opcions, a canvi de veure els seus ingressos reduïts a la meitat.

Les substitutes també pateixen una retallada salarial, ja que només cobraran el 85% del que cobren les seves companyes funcionàries per fer la mateixa feina, una xifra que encara és més baixa si tenim en compte tot l’any perquè, a diferència del que passava abans si acumulaven sis mesos treballats, ara ja no tenen dret a cobrar el sou del juliol. A tot això, s’hi afegeixen les creixents dificultats per aconseguir feina. A l’augment de demandants s’hi ha de sumar el fet que, a partir d’aquest curs, les baixes de les docents només es cobriran a partir de l’onzè dia i no des del primer com abans. Les dues docents entrevistades coincideixen que la precarietat que pateixen, que s’ha vist accentuada amb la tisorada, afecta els seus projectes vitals. “Amb l’atur, m’he reorganitzat les despeses, però, si no treballo quatre o cinc mesos durant el curs, no podré aguantar i m’hauré de plantejar compartir pis o tornar a casa els meus pares”, exposa Margarit. Aina Godoy, de la seva banda, subratlla que “ja fa temps que no em compro res i això, per a mi, no és un drama, però sí que ha suposat un canvi de xip”, per reconèixer que la seva situació l’obliga a “anar-ho retardant tot; com, per exemple, tenir fills”.

Ambdues són molt crítiques a l’hora de valorar les retallades perquè, més enllà de les professionals de l’ensenyament, acabaran colpejant el conjunt de la societat. “Tinc la sensació que volen convertir les escoles en fàbriques d’alumnes, on no sigui possible crear dinàmiques de reflexió que ajudin a formar la consciència social de les estudiants perquè siguin ciutadanes crítiques”, sentencia Margarit. Sigui com sigui, les dues docents donen suport a les mobilitzacions de la setmana vinent, que també han estat avalades per organitzacions com la CUP i Endavant, diverses assemblees de barri o els sindicats COS i SEPC, entre d’altres.

*Article publicat en el número 284 del setmanari DIRECTA, 5 de setembre de 2012.