dijous, 20 de març de 2014

La doble condemna dels fills de la lluna a l'Àfrica

En nombrosos països del continent, els albins són víctimes d'atacs i assassinats i objecte de tot un seguit de creences que els exclouen de la societat. Paral·lelament, la poca consciència en protegir-se dels rajos solars els condemna a una vida generalment inferior als 40 anys. Progressivament, però, s'organitzen per defensar els seus drets i demostrar que són capaços de fer el mateix que la resta

Jude Ssebyanzi és un enginyer civil de Kampala, amb feina, casat i pare d'un nen. Un fred resum biogràfic que no crida l'atenció, però Ssebyanzi no passa desapercebut i està acostumat a aguantar les mirades generalment de rebuig dels altres. “Tota la vida m'han fet sentir diferent i m'han dit que no podia fer les mateixes coses que la resta de persones. Per sort, s'han equivocat”, explica. És albí i recorda com ja a casa va patir la discriminació del pare, “que no confiava en mi”. El rebuig va continuar a l'escola, on el pàl·lid color de pell l'estigmatitzava com el nen especial amb qui ningú volia jugar. Malgrat tot, Jude no es va rendir i es va llicenciar a la Universitat de Makerere, la més important d'Uganda. En començar a buscar feina, comenta que era automàticament descartat dels processos de selecció quan veien la seva foto, a causa de l'estès prejudici que els albins no estan capacitats per desenvolupar moltes tasques.

L'albinisme, una afecció genètica que consisteix en la falta de melanina en la pell, els ulls i el cabell, és encara avui una condemna a nombrosos països de l'Àfrica, sobretot a la regió dels Grans Llacs. Sense el que és un fotoprotector natural, les radiacions solars -molt intenses a l'àrea- esdevenen habitualment letals per als també coneguts com a fills de la lluna. Gairebé tots els que pateixen la malaltia tenen problemes de visió, desenvolupen càncer de pell i la seva vida rarament s'allarga més enllà dels 40 anys. El sol és la gran amenaça, accentuada per la poca consciència que han de protegir ulls, cabells i pell adequadament, però en almenys una quinzena de països del continent els albins han de conviure amb l'estigma social de ser diferents, que els aboca a l'exclusió social. 
Jude Ssebianzy. 

En els casos més dramàtics, s'hi suma la pervivència de determinades creences segons les quals l'ús de parts del cos d'albins en pocions atorga poders màgics, fet que ha originat desenes d'assassinats i mutilacions. Per combatre els prejudicis i exercir pressió als respectius governs i sistemes judicials perquè persegueixen els atacs i garanteixin la seva protecció, els darrers anys han sorgit diverses organitzacions d'albins a la regió. Per exemple, el 2007 Jude Ssebyanzi va fundar amb dos estudiants més de la Universitat de Makerere la Uganda Albino Association (UAA), que actualment aplega uns 500 membres i, entre d'altres activitats, distribueix cremes per a la pell, protecció solar i ulleres de sol entre els associats i intenta fer pedagogia ressaltant que amb el suport adequat els albins poden fer “exactament el mateix” que la resta de la societat.

Víctimes d'atacs rituals i assassinats
Un informe del setembre de l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (OACDH) documenta més de 200 atacs rituals contra albins -aquells que tenen com a finalitat obtenir-ne alguna part del cos per emprar-la posteriorment en bruixeria- entre el 2000 i 2013 en una quinzena de països, que han provocat més de 100 morts. La situació més greu es viu a Tanzània, on en el mateix període hi va haver almenys 72 assassinats d'albins. A banda, la majoria de crims es van cometre en total impunitat, ja que en només cinc dels casos es va culminar el processament dels responsables. L'Associació d'Albins de Tanzània (AAT), que suma 13.000 integrants, i Under the Same Sun són les dues principals organitzacions que defensen els seus drets i denuncien les violacions de drets humans que pateixen al país.

Segons l'estimació de l'AAT, a Tanzània -amb 45 milions d'habitants- hi ha més de 170.000 albins. A nivell mundial, es calcula que una de cada 20.000 persones pateix l'afectació, però a Tanzània la prevalença és molt més elevada i se situa en una de cada 4.000, com a conseqüència de l'endogàmia. Els atacs al país presidit per Jakaya Kikwete van incrementar-se a partir del 2007, amb el 2009 com a any més sagnant amb almenys 40 assassinats. En plena escalada, la reacció governamental va ser nomenar parlamentària l'albina Al-Shaymaa Kwegyr i prohibir les llicències de tots els curanderos, als que acudiria el 40% dels tanzans i se'ls vincula a l'elaboració de pocions amb parts de cossos d'albins. La mitologia popular diu que el beuratge facilita la troballa d'or i, per tant, qui el pren pot enriquir-se fàcilment.

Sobretot en zones rurals, se'ls anomena fantasmes i es creu que van ser concebuts durant la menstruació o que són fills del dimoni, un càstig diví o el resultat de relacions sexuals amb un blanc. Les dones que porten un fill de la lluna al món acostumen a ser repudiades i no és estrany que moltes optin per abandonar-los en néixer. Les violacions d'albines també són comunes, a causa de l'estesa idea que tenir sexe amb una dona amb l'afecció guareix la sida.

Progressiu empoderament
“Els assassinats a Tanzània continuen, però s'han reduït. En el moment àlgid, temíem que un cop s'acabés la massacre d'albins allà, comencessin a fer el mateix a Uganda”, comenta Hassan Morondo, un altre dels fundadors de la UAA. Morondo, que és graduat en màrqueting, va ser rebutjat pel seu pare i a l'escola era vexat pels companys perquè no podia veure bé la pissarra. “Del que es tracta és de dotar els mestres dels instruments i les habilitats adequades per facilitar l'aprenentatge dels albins, com ara materials amb la lletra més gran perquè puguin veure-la”, exposa Jude Ssebyanzi. Malauradament, encara són pocs els casos d'albins que no es veuen excloses de l'escola, en part també perquè els seus pares creuen que no seran capaços d'assumir els coneixements.


L'OACDH constata que, a banda de l'exclusió de l'ensenyament, els albins també tenen problemes per accedir a l'atenció sanitària que necessiten, a una feina o l'atenció legal i reclama als estats que es dirigeixin a l'arrel dels atacs i la discriminació, combatent la superstició a través de l'educació i campanyes de sensibilització. A banda, també exigeix als governs adoptar mesures per garantir al dret a la vida i a la seguretat dels albins. “Encara hi ha molta gent que no accepta els que som diferents en alguns aspecte, com el color de la pell”, afirma Ssebyanzi, per a qui “és bàsic que els albins ens empoderem i confiem en les nostres pròpies capacitats. I en això hi ha de tenir un paper clau les famílies. Han de tenir clar que ho podem fer tot”. En tot cas, els fills de la lluna ja fa temps que van decidir no resignar-se i unir-se per reclamar una cosa tan simple i bàsica com poder viure sense patir que, en qualsevol moment, els atacaran per apoderar-se d'alguna part del seus cossos. 

dimarts, 11 de març de 2014

Israel es desfà dels sol·licitants d'asil africans amb la complicitat d'Uganda

El govern de Museveni nega l'existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l'existència. Des de fa uns mesos, els 'sense papers' poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l'argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l'existència de cap acord secret en l'enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l'aclaparadora majoria dels sol·licitants d'asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l'Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d'asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d'Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l'Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se'ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d'alta seguretat que barra l'accés al sud d'Israel. Durant el primer mes i mig d'enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb.
La tanca entre Israel i Egipte. 

El cap de govern ja va afirmar el 2012 que l'arribada dels africans “podia amenaçar l'existència d'Israel com a Estat jueu i democràtic”. És evident que no són benvinguts. Alguns dels sol·licitants d'asil van aconseguir permisos de residència, però cap de treball, de manera que per sobreviure han hagut de dedicar-se a l'economia submergida, amb ocupacions precàries normalment als suburbis de les grans ciutats, com Tel Aviv, Jerusalem o Beersheva. Israel és signant de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides que prohibeix als seus membres l'expulsió o el retorn dels refugiats a territoris “on la seva vida o llibertat podria perillar a causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social particular o opinió política”.

3.500 dòlars per 'convidar-los' a anar-se'n
Tot i considerar-los migrants econòmics i no refugiats, Israel no deporta els demandants d'asil eritreus al seu país, sotmès des de fa més de vint any a una de les dictadures més tètriques i silenciades de l'Àfrica. Els sudanesos tampoc són retornats a la seva terra, un fet que s'explica per la inexistència de relacions diplomàtiques entre Tel Aviv i Khartum. Això no significa que l'executiu de Netanyahu no intenti fer fora els refugiats africans. I per aconseguir-ho promou el “retorn voluntari”, oferint subvencions de 3.500 dòlars (uns 2.600 euros) als que s'avinguin a sortir d'Israel. Les dades oficials demostren que l'estímul està funcionant. El ministre de l'Interior, Gideon Sa'ar -dirigent del dretà Likud-, va explicar fa unes setmanes que al febrer més de 1.500 africans sense papers havien marxat, mentre que 765 ho van fer al gener i 325 al desembre. Al novembre, just abans de l'aprovació de la nova llei, la xifra de voluntaris va ser només de 63.
Protesta de refugiats a Israel. 
I com que molts no poden tornar al seu país sense posar en perill la seva vida -són refugiats, no ho oblidem!-, el govern israelià va signar un acord secret amb un tercer país per enviar-hi els africans sense papers. Ho va anunciar el 28 d'agost el ministre Sa'ar i diversos mitjans, com el Haaretz, han assegurat que el país de destí en qüestió és Uganda. L'executiu ugandès ha negat l'existència del pacte, però alguns testimonis haurien confirmat que des de fa algunes setmanes surten vols de Tel Aviv amb destinació a Entebbe, on hi ha l'aeroport internacional d'Uganda, per traslladar-hi refugiats eritreus o sudanesos.
Novament el Haaretz va publicar el 19 de febrer una notícia on citava una font oficial anònima ratificant que els vols havien començat i, a més, afegia el cas d'un sudanès que havia estat detingut al centre de Saharonim i va volar cap a Uganda, on va reunir-se amb la seva família. El refugiats va assegurar que al vol l'acompanyaven sis sudanesos més, tots retinguts prèviament a Saharonim, i que cadascun d'ells havia rebut els 3.500 dòlars a canvi de la sortida voluntària. El portal Irinnews, que depèn de l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació dels Afers Humanitaris, també ha aportat testimonis en el mateix sentit. El 27 de febrer, donava veu al periodista eritreu Meron Estefanos qui des del seu exili de Suècia afirmava que “conec el cas d'un refugiat que va signar l'acord, però un cop va arribar a Uganda, resulta que no hi havia pacte i va ser deportat a Egipte, des d'on el van retornar a Eritrea. Allà el van detenir”. Reut Michaeli, director executiu de Hotline, una ONG israeliana de suport a migrants i refugiats, va afegir que té coneixement de dos antics usuaris de l'organització que van acceptar anar a Uganda i des d'allà van ser deportats a Eritrea, on els van empresonar.

Rentar-se'n les mans
Personalment he intentat parlar amb refugiats sudanesos o eritreus a Kampala, però no hi ha hagut sort. Els pocs que han contestat les meves preguntes m'han assegurat que no han estat mai a Israel i que no coneixen cap compatriota que hi hagi viscut i des d'allà hagi estat deportat a Uganda. Què hi guanyaria el país presidit per Yoweri Museveni d'existir l'acord? Segons la premsa hebrea, rebria ajuda econòmica, a banda de suport, maquinària i transferència de coneixement en agricultura, el principal sector econòmic de l'estat dels Grans Llacs. Israel, per la seva banda, aconseguiria treure's del damunt uns refugiats que no desitja i, en principi, no violaria la legislació internacional, que permet deportar els refugiats a un tercer país sempre que en aquest no es posi en perill la seva seguretat. Si posteriorment Kampala retorna als migrants els seus països d'origen ja s'escapa del control de Tel Aviv, que se'n rentaria les mans totalment.


El creixent tancament de fronteres d'Israel també el veiem a l'Europa fortalesa, amb l'exemple flagrant dels migrants morts a Ceuta fa algunes setmanes ajudats per les bales de goma que els van disparar els agents de la Guàrdia Civil. Res sorprenent si tenim en compte que els països occidentals utilitzen fins i tot l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) per externalitzar refugiats i formar-los a centre de Romania i Eslovàquia abans d'acceptar acollir-los. Els han de preparar per a la seva civilització.

dissabte, 8 de març de 2014

El Black Monday, el moviment que lluita contra l'endèmica corrupció d'Uganda

L'apropiament de fons públics és una pràctica molt habitual al país, en gran facilitada per la impunitat que acompanya els protagonistes dels principals escàndols d'aquest tipus. Des de fa prop d'un any i mig, diverses organitzacions es mobilitzen cada mes per denunciar la corrupció i, sobretot, per fer créixer la consciència entre una ciutadania resignada


El president d'Uganda, Yoweri Museveni, va aprofitar el seu missatge de benvinguda al 2014 per assegurar que la lluita contra la corrupció seria una de les prioritats de l'administració que encapçala. La proclama de qui acumula 28 anys al càrrec no era, ni de lluny, una novetat. És gairebé una tradició que el també líder del Moviment de Resistència Nacional (NRM) aprofiti el discurs de cap d'any per afirmar que, ara sí, l'oposició a la corrupció serà efectiva. La realitat, però, és que els resultats no es veuen per enlloc i que la xacra, segons diverses estimacions, no ha deixat de créixer en les gairebé tres dècades que Museveni i companyia sumen al capdavant d'Uganda.

Fa gairebé dos mesos que estic al país i sempre que he entrevistat a algú en profunditat acaba sortint la qüestió de la corrupció. Qualsevol ugandès mínimament informat explica que és un problema estructural, que la pràctica és massiva i gairebé tothom l'assumeix com quelcom inevitable. Això no significa que ningú s'hi oposi. Des de novembre de 2012 hi ha en marxa el moviment Black Monday, que aplega més de cinquanta organitzacions de la societat civil. El primer dilluns de cada mes es mobilitza per denunciar-la i, sobretot, difon informació a la ciutadania amb l'objectiu que sigui conscient que el robatori de fons públics és un fet que perjudica, directament, la qualitat dels serveis públics. Lluny de veure's com una iniciativa que pretén millorar l'administració, l'executiu de Museveni es dedica a reprimir el Black Monday i desenes dels seus activistes han estat detinguts des que van començar a manifestar-se.
Mbabazi, el primer ministre. 

Mesos abans de l'aparició de la campanya ciutadana, va saltar a la llum el que es coneix com l'escàndol de l'Oficina del Primer Ministre (OPM). Es va descobrir que 12,7 milions de dòlars (uns 9,5 milions d'euros) aportats pels països donants per finançar el Pla de Pau, Recuperació i Desenvolupament per al Nord d'Uganda 2009-2012 van ser malversats i van anar anar a parar a comptes privats. “El robatori dels diners ha provocat que la majoria dels projectes previstos no s'hagin arribat a desenvolupar, però en canvi no hi ha hagut gairebé cap condemna”, explica des de Gulu -la principal ciutat del nord del país- Denis Barnabas, responsable de projectes de l'ONG Refugee Law Project. De fet, l'aleshores primer ministre, Amama Mbabazi, va mantenir un càrrec que encara ostenta avui. El nord d'Uganda va ser territori de guerra durant dues dècades, arran del conflicte entre les forces armades del país i l'Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), la milícia encapçalada per Joseph Kony.

Segons el darrer índex de percepció de la corrupció, que anualment elabora Transparència Internacional (TI), Uganda és el 140è país més corrupte del món, d'un total de 175 analitzats. La veïna Ruanda, per exemple, ocupa la posició 49. L'índex dóna una puntuació de 26 a Uganda, el que significa que els ciutadans el perceben com a molt corrupte. A l'octubre, Human Rights Watch (HRW) va presentar l'informe Deixeu que els grans peixos nedin: el fracàs en la persecució de la corrupció d'alt nivell a Uganda, on es destaca que no hi ha hagut cap ministre, càrrec polític de confiança o alt funcionari que hagi complert una pena de presó, malgrat els nombrosos casos de corrupció pública.

Centenars de milions perduts
“La corrupció del NRM [el partit governamental] és anterior a la seva arribada al poder, però ha anat augmentant amb els anys. Patim un mal funcionament del poder i el sistema judicial no funciona per combatre-la. Als que subornen els surt més a compte pagar per aconseguir ràpidament alguna cosa que no pas esperar el ritme habitual de l'administració i això se sap i contribueix a què socialment s'accepti la pràctica”, exposa Job Kiija, coordinador de mobilització ciutadana del Fòrum Nacional d'ONG d'Uganda, una de les entitats impulsores del Black Monday.
 
Yoweri Museveni. 
L'administració de Museveni acumula desenes de capítols de corrupció. A banda del de l'OPM, entre els més destacats hi ha els 150.000 milions de xílings ugandesos [uns 43 milions d'euros] corresponents a les pensions de més de 60.000 ciutadans que diversos funcionaris van embutxacar-se, i els 600.000 milions de xílings [al voltant de 170 milions d'euros] desapareguts que el 2006 va aportar el Fons Mundial de Lluita contra la Sida, la Tuberculosis i la Malària.

No hi ha una xifra única sobre la quantitat de fons públics que acaben il·legalment en butxaques privades. Un informe de l'African Peer Review Mecanishm assegurava el 2007 que Uganda perdia cada any 258,6 milions de dòlars [uns 190 milions d'euros] per culpa de la corrupció, mentre que el setmanari The East African publicava fa unes setmanes que en els darrers 10 anys les pèrdues acumulades eren de 1.600 milions de dòlars [1.170 milions d'euros]. Tot això en un país on el 31% de la població viu amb menys d'un dòlar al dia, segons l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Assumptes Humanitaris (UNOCHA).

Causes múltiples
Quines són les causes que fan possible la continuïtat d'una corrupció rampant? John Kiija considera que n'hi ha set que ho expliquen. La primera és la “cobdícia” dels governants, molts dels quals acumulen més de 20 anys al poder i ja són molt riques, però “segueixen robant”. La impunitat és un altre factor decisiu perquè els “corruptes tenen assumit que poden actuar així perquè no els passarà res”. L'activista també cita la pobresa, raó per la qual molts ugandesos estan disposats a pagar un suborn per aconseguir una feina. La incertesa, “no sabem què passarà en el futur, si caurà el règim com en d'altres països i això porta als dirigents a aprofitar-se de la posició actual”; la longevitat del govern i la capacitat de supervivència que ha mostrat; la disfunció de les institucions; i, finalment, la complicitat dels països donants, que “miren pels seus interessos i no pels del poble ugandès”, són les altres raons enumerades per Kiija.
Llegint la publicació del Black Monday. 

Ivan Arrikot, responsable del departament d'incidència i xarxes de la Coalició Anticorrupció d'Uganda -també implicada al Black Monday-, considera que el país “no té una estratègia anticorrupció” i que les institucions creades per combatre-la són únicament “cosmètiques”, com ara la Direcció per a l'Ètica i la Integritat, però no fiscalitzen el poder. Per tant, l'única manera de plantar-hi cara és a través de les organitzacions de la societat civil i, en aquest sentit, el Black Monday aplega la majoria de grups ugandesos implicats en el tema. Arrikot opina que un any i mig després del seu naixement, el moviment ha aconseguit certa visibilitat i “augmentar la consciència que la corrupció és un problema directament connectat amb la qualitat dels serveis públics”, tot i admetre que, sobretot, l'han assolit entre “joves universitaris”.

Tot i que la majoria d'accions del Black Monday no apleguen més d'una vintena de persones, la mobilització es considera una de les raons que va portar l'oficialista NRM a impulsar la Llei de gestió de l'ordre públic, signada per Museveni el setembre passat. La normativa, àmpliament denunciada per organitzacions de defensa dels drets humans, restringeix les llibertats d'expressió i reunió, fins al punt que qualsevol trobada amb finalitat política de més de tres persones ha de ser comunicada prèviament i atorga amplis poders a la policia per reprimir les protestes. De fet, activistes del Black Monday afirmen que s'ha detingut persones únicament per subjectar una pancarta amb el lema Stop Corruption! “Si ens reprimeixen és perquè cada cop tenim més incidència”, afirma Arrikot. Tant ell com Job Kiija, però, coincideixen a assenyalar que a curt termini no preveuen manifestacions massives com les de la Primavera Àrab i que, en tot cas, el que han d'aconseguir és que més ugandesos no es resignin a acceptar passivament la corrupció. 

dijous, 6 de març de 2014

Les cicatrius obertes del nord d’Uganda

La regió més empobrida del país ha rebut desenes de milers de refugiades sud-sudaneses, fet que augmenta la tensió en una zona fortament castigada per dues dècades de conflicte
Són quarts de deu de la nit d’un dilluns. Johnson Street, un carrer cèntric de Kampala, és el punt d’inici d’una breu immersió al nord d’Uganda. El primer destí és Adjumani, una ciutat de 40.000 habitants de la regió del Nil occidental. Deu hores de trajecte en autocar per fer 500 quilòmetres, la meitat dels quals, per una pista de terra plena de clots. La benvinguda a Adjumani, ciutat capçalera del districte homònim fronterer amb el Sudan del Sud, arriba en forma de ràfega d’aire molt càlid. El brogit, el caos i el soroll sense fi de Kampala han desaparegut. El verd gairebé constant de la humida Buganda –la regió de la capital– ha canviat pel marró, un paisatge àrid on la sorra ho envaeix tot i els arbres són més aviat escassos.
Les diferències no són únicament paisatgístiques. Només cal parar l’orella i obrir els ulls per adonar-se que Adjumani i la resta del nord d’Uganda és un món completament diferent de Kampala. El luganda, l’idioma bantu que es parla a la gran ciutat, ha estat substituït pel ma’di, una llengua nilòtica. La desconfiança vers la capital és la norma entre la població local, víctima d’una guerra irresolta durant més de dues dècades.
Les cicatrius del conflicte són visibles i les conseqüències perduren. Les suposades inversions del govern central –en gran part, desaparegudes en la teranyina de la corrupció– no han servit perquè el nord d’Uganda deixi de ser la regió més marginada del país, amb un 46% de població pobra, més del doble que a l’est, la segona àrea més depauperada, segons les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística de 2010.
Refugiades sud-sudaneses
En poques setmanes, la població del districte d’Adjumani ha registrat un augment de 50.000 persones, provinents del Sudan del Sud. Són refugiades i han fugit del conflicte que sacseja el país des del 15 de desembre. Ho han perdut gairebé tot i, de moment, viuen amuntegades en campaments. Moltes d’aquestes persones dormen al ras i totes es queixen de gana. Són víctimes del que va començar com un enfrontament polític dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM, en anglès), pel control dels recursos –bàsicament el petroli i els llocs de treball de l’administració– en mans del govern. Però la pugna entre el president Salva Kiir –de l’ètnia dinka, la més nombrosa del Sudan del Sud– i l’exvicepresident Riek Machar –que és nuer, el segon grup més gran del país– ha mutat en un esclat de violència interètnica.
Camps de refugiats de Nyumanzi.
Camps de refugiats de Nyumanzi.
Segons les organitzacions humanitàries, ja s’ha cobrat 10.000 vides i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats(ACNUR) xifra en gairebé 900.000 les persones que han fugit de casa, 130.000 de les quals s’han refugiat als països veïns. Uganda, el principal soci comercial del Sudan del Sud, que ha enviat centenars d’efectius militars en suport de Salva Kiir, acull la meitat de les refugiades, però la seva arribada ha generat recels entre la població local. David Chudi, càmera aficionat i veí d’Adjumani, afirma a la DIRECTA: “Els hospitals i els serveis socials que tenim normalment són insuficients i ara estan totalment saturats”.
Tot i que la pobresa és visible a la ciutat, no té res a veure amb el que pateixen les refugiades. El centre de trànsit de Dzaipi, a quinze quilòmetres de la capital del districte, és un retrat ben clar de l’últim –de moment– drama humanitari africà. Dissenyat per acollir 400 persones, n’ha arribat a allotjar 35.000 i, quan el trepitjo, n’hostatja prop de 7.000. Athou Reech, de 35 anys, i Rebecca, que supera els 60, són dues dones que passen el dia sota l’ombra d’un arbre, damunt un simple tros de plàstic, acompanyades de les famílies i amb les poques pertinences que es van poder emportar encabides dins una simple motxilla. Són de Bor, la capital de l’Estat de Jonglei, un dels epicentres dels combats. “Tenia casa, terres i bestiar i, ara, ja no tinc res”, comenta Rebecca. Athou Reech, que ja no té llet materna per alimentar el seu nadó de cinc mesos, afegeix: “Vaig viure la independència de 2011 amb l’esperança que seria l’inici d’un futur millor. S’ha esvaït del tot”. No es plantegen tornar a curt termini.
Mentrestant, malalties com el còlera, la malària o el xarampió s’escampen per Dzaipi i per Nyumanzi –un assentament situat a cinc quilòmetres i obert per descongestionar el centre de trànsit– i la malnutrició es cronifica. L’ACNUR diu que garanteix dos àpats per persona al dia, però totes les refugiades consultades afirmen que amb prou feines en reben un. El subministrament d’aigua encara és més limitat i Lucy Beck, portaveu de l’ACNUR a l’àrea, reconeix que tot just poden donar entre vuit i dotze litres per persona i dia, xifra que se situa a anys llum dels 122 litres de consum mitjà de la població barcelonina.
Zona oblidada
Les més de dues dècades de conflicte sagnant entre l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, en anglès) i les forces armades ugandeses van destrossar gran part de les infraestructures de la zona. David Chudi subratlla que, tot just fa un any, Adjumani va recuperar un subministrament més o menys estable d’electricitat, després de tretze anys depenent de generadors, en un territori on el combustible és un 10% més car que a Kampala. Trobar-hi una bona connexió a Internet és quimèric. “Des que governa Museveni (fa 28 anys), patim un dèficit crònic d’inversions”, que interpreta com una “venjança” pel suport, matisable, del nord a les dictadures militars de Milton Obote i Idi Amin Dada, que van presidir el país entre el 1966 i el 1985.
Gulu
Gulu
Al sud-est d’Adjumani, trobem Gulu, la principal ciutat del nord del país i d’Acholiland. Tres hores per fer 90 quilòmetres per un camí polsegós. Avui, acull desenes d’ONG d’arreu, però, durant gairebé dues dècades, era com si no existís, paradigma perfecte d’un conflicte oblidat. De fet, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (UNOCHA) no s’hi va instal·lar fins al 2005, tot i que la guerra havia causat 100.000 morts i havia desplaçat 1,8 milions de persones –que vivien confinades en 200 camps de la regió controlats per l’exèrcit i avui ja tancats– i que l’LRA (la milícia fonamentalista cristiana liderada per Joseph Kony que tenia com a objectiu primigeni implantar un govern basat en els deu manaments) havia segrestat prop de 30.000 menors, a les quals convertia en soldats o esclaves sexuals. Els pocs centenars de membres que queden avui a l’LRA es mouen entre la República Centreafricana, el Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo i el nord d’Uganda està pacificat.
Marques d’una guerra
Patim un atur molt elevat, la prostitució infantil és habitual, hi ha molts casos d’alcoholisme i violència contra les dones, l’analfabetisme és molt elevat… Som una societat sota un trauma social”, enumera Moses Odokonyero, periodista i membre del Northern Uganda Media Club (Numec). Entre altres activitats, l’organització porta a terme el programa Facing Justice (Enfrontant la justícia), que investiga, monitoritza i analitza assumptes vinculats als conflictes de la zona amb l’objectiu de contribuir a la resolució i evitar una nova escalada. “Fem periodisme de pau”, afirma Odokonyero.
Gulu
Gulu
Una altra iniciativa que treballa la reconciliació és Refugee Law Project, que compta amb programes adreçats a les desplaçades, a les quals dóna suport jurídic. Denis Barnabas, el responsable de projectes, explica a la DIRECTA: “Uganda s’ha pacificat, és cert, però estem lluny d’una pau positiva. Per tenir-la, s’han de solucionar aspectes com la pobresa, la desocupació o l’analfabetisme”. Moses Rubangangeyo, un dels fundadors de l’ONG Information for Youth Empowerment Programme (IYEP, Informació per al Programa de Promoció del Jovent) hi afegeix: “La pau positiva requerirà dècades de feina perquè estem tractant els efectes del conflicte, però no les seves arrels, com la lluita per la terra, la desconfiança entre el nord i el sud del país o la manca d’inversions”.
Un aspecte fonamental en la resolució de qualsevol conflicte és la justícia transicional. Sobre ella, Denis Barnabas lamenta que l’atenció occidental al nord d’Uganda hagi implicat la importació d’un model de justícia bàsicament punitiu, en referència a l’ordre d’arrest de la Cort Penal Internacional (CPI) contra Kony. Barnabas advoca per prioritzar el mato oput, un mecanisme de justícia tradicional acholi que es basa en la participació de la societat, permet refer relacions trencades i té una funció reparadora. “Vincula pau i perdó”, subratlla, i “facilita el retorn a les comunitats dels antics guerrillers de l’LRA”, com ara Moses Rubangangeyo.
Segrestat quan tenia quinze anys, Rubangangeyo va arribar a ser tinent de la milícia. El 2004, en va sortir i, amb alguns antics companys, va crear una organització que, des d’aleshores, ha atès més de 3.500 joves víctimes del conflicte. “La nostra filosofia és treballar de víctima a víctima i demostrar, amb el nostre exemple, que és possible sortir- se’n”, exposa Moses.
La xacra de la corrupció
Els tres coincideixen a alertar de la problemàtica amb la terra, arran del retorn de la població desplaçada per la guerra, podien demostrar la propietat d’unes terres (no en tenien els títols) que, en molts casos, havien estat ocupades per altres famílies o se les havia apropiat el govern, que posteriorment hi ha potenciat la implantació de projectes de l’agroindústria –per exemple, plantacions de canya de sucre– o l’inici d’explotacions petrolieres, en el cas del districte d’Amuru.
Una altra qüestió important que cal resoldre és la relació entre el nord i el sud del país, caracteritzada per la desconfiança, encara ben present. El 2007, el govern central va llençar el Pla de Pau de Recuperació i Desenvolupament, que a la pràctica s’ha traduït en poca cosa. Els tres entrevistats coincideixen que s’han dissenyat molts projectes, sobretot finançats amb fons de donants internacionals, però que els diners s’han perdut en la teranyina de la corrupció. “El govern d’Uganda encara ens tracta com un territori oblidat”, es queixa Denis Barnabas.
110 quilòmetres al nord-est de Gulu, hi ha Kitgum, l’última etapa del viatge pel nord d’Uganda. L’objectiu és visitar el Centre de Documentació de Memòria Nacional i Pau, una iniciativa conjunta del govern local, la Facultat de Dret de la Universitat de Makerere (Kampala) i el Refugee Law Project. Pretén facilitar el diàleg i la convivència entre les comunitats i, alhora, convertir-se en un espai de memòria de les víctimes dels diversos conflictes que han sacsejat la zona. El recinte museístic funciona a mig gas i el trobo tancat. En tot cas, és una altra mostra de la feina que es fa per cicatritzar les ferides d’una guerra eterna i, durant molt de temps, oblidada.
Kitgum, com Gulu i Adjumani, és una ciutat segura, que arrossega traumes postconflicte, una enorme bossa de pobresa i un gran dèficit d’infraestructures. Poc després, agafaré un dels dos únics busos cap a Kampala, on arribaré el dissabte a la nit, dotze hores més tard, amb el convenciment d’haver conegut un país completament diferent.
*Article publicat al número 349 del setmanari DIRECTA, 12 de febrer de 2014. El nombre de refugiats sud-sudanesos ha augmentat des d’aleshores i ja arriba als 200.000, la meitat dels quals a Uganda. 

diumenge, 2 de març de 2014

L’Àfrica que fa de l’homosexualitat un crim

En la majoria dels països del continent, les relacions entre persones del mateix sexe es consideren un delicte. Uganda és molt a prop d’endurir les condemnes per una pràctica que ja ara pot ser castigada amb la cadena perpètua
John Wambere camina amb tensió pels carrers de Kampala. Admet que es dóna la volta sovint per comprovar si algú el segueix. Denis Wamala no utilitza mai transport públic a la ciutat i quan surt a sopar o a prendre alguna cosa ho fa en locals cars, bàsicament perquè compten amb majors mesures de seguretat. John i Denis són homosexuals i el seu activisme els ha convertit en víctimes d’amenaces, assetjament i pallisses. La discriminació social i legal que pateix la comunitat LGTB a Uganda s’accentuarà amb l’aprovació de la llei contra l’homosexualitat, que en determinats casos preveu condemnes de cadena perpètua.
El 14 de febrer, el president del país, Yoweri Museveni, va anunciar a membres del seu partit, el Moviment de Resistència Nacional, que signaria la normativa, que va rebre el suport del Parlament al desembre. Finalment, Museveni va validar la llei el 24 de febrer. La llei vigent fins ara provenia de l’època colonial i ja considerava un delicte les relacions entre persones del mateix sexe. La nova regulació va començar a tramitar-se el 2009 i inicialment contemplava fixar la pena de mort com a condemna per als homosexuals “amb agreujants”, entre els que hi haurien els “reincidents”, però finalment manté la cadena perpètua com a pena màxima. El projecte de llei prohibeix la promoció de l’homosexualitat, el que segons els activistes ugandesos farà il·legals les organitzacions que defensen els drets de la comunitat LGTB i esdevé un delicte condemnat amb presó no delatar els gais a les autoritats.
Museveni va decidir sancionar la legislació després de rebre l’informe d’un grup de científics on es conclou que l’homosexualitat “no és genètica ni una malaltia”, sinó “simplement un comportament anormal que és après a través de les experiències de la vida”. El treball afegeix que “aquesta pràctica necessita regular-se i legislar-se com qualsevol altre comportament humà, sobretot per protegir els més vulnerables”. L’informe es va fer en només tres setmanes, un temps “insuficient per fer una mínima investigació científica”, en paraules de Denis Wamala, per a qui “només diu el que el govern volia escoltar”.
Batalla judicial
Tot i l’aprovació de la nova legislació, tant organitzacions de defensa dels drets humans com grups LGBT no es resignen i planegen iniciar una batalla judicial per impedir-ne l’aplicació. La Societat de Dret d’Uganda, la Comissió Ugandesa de Drets Humans i la Fundació per a la Iniciativa de Drets Humans asseguren que és inconstitucional, en vulnerar l’article 29 de la Carta Magna del país, que estableix unes fortes garanties per a les llibertats d’expressió, de consciència i de creença.
El rebuig al paquet legislatiu homòfob també ha arribat de l’exterior. En aquest sentit, les crítiques del president dels Estats Units, Barack Obama, són les que han captat més atenció, un fet lògic si es té en compte que el país nord-americà és, amb 400 milions de dòlars anuals, el major donant d’ajuda a Uganda i manté una estreta aliança militar amb Kampala des de fa més d’una dècada. Obama va declarar diumenge que l’aprovació de la llei anti-homosexualitat “complicaria la nostra valuosa relació amb Uganda” i va afegir que “serà un pas enrere per a tots els ugandesos i un mal reflex del compromís del país amb la protecció dels drets del seu poble”. La rèplica va arribar dos dies després de la mà del ministre d’Ètica i Integritat, Simon Lokodo, qui va defensar la sobirania de l’estat africà i va acusar Obama d’intentar fer-los xantatge.
Homofòbia legal generalitzada
Uganda no constitueix una excepció a l’Àfrica. Segons el recent informe d’Amnistia Internacional (AI) Convertint l’amor en un crim, l’homosexualitat és un delicte a 38 països del continent i en alguns casos, com Mauritània, Somàlia o Sudan, pot suposar la pena de mort. Al gener, el president de Nigèria, Goodluck Jonathan, va donar el vistiplau a una llei que fixa condemnes de fins a 14 anys de presó i prohibeix el matrimoni entre persones del mateix sexe i la pertinença a grups que defensin els drets i la igualtat dels homosexuals. La setmana passada, Yahya Jammeh, president de Gàmbia -país on la pràctica també està castigada amb fins a 14 anys de presó-, va declarar que “lluitarem contra aquests paràsits anomenats gais de la mateixa manera que estem lluitant els mosquits que provoquen la malària”.
La creixent homofòbia africana respon a diversos motius, però gairebé totes les anàlisis -com la d’AI- subratllen el pes que té la religió, sobretot a través de congregacions ultraconservadores nord-americanes esteses per tot el continent. En el cas d’Uganda, John Wambere opina que també respon a una estratègia del govern per “desviar l’atenció respecte a la seva pèssima gestió en àmbits com l’economia, la sanitat o l’educació”.
Tant Wambere com Denis Wamala reconeixen que la condició d’activistes ha augmentat la discriminació que pateixen. El primer és propietari d’una cèntrica agència de viatges a Kampala i des que va començar a tenir una presència visible com a activista homosexual ha perdut clients. També ha estat arrestat en dues ocasions, simplement perquè altres persones han denunciat la seva orientació. Les aparicions en diferents mitjans de comunicació defensant la igualtat de totes les persones amb independència de la seva tendència sexual li va costar a Denis Wamala rebre amenaces de mort dels seus amics d’infància i ser rebutjat, durant uns anys, per la seva família.
Tots dos admeten que tenen por de ser atacats, però de moment no contemplen deixar Uganda, conscients que la seva és una lluita a llarg termini, per canviar la mentalitat d’una societat majoritàriament homòfoba. “Simplement volem poder dir que també som ugandesos, que som normals i que no tenim cap problema. Res més”, conclou John Wambere. Un somni que, ara mateix, sembla llunyà, molt llunyà.
*Actualització de l’article publicat diumenge 23 de febrer al diari Berria. L’endemà, el president d’Uganda, Yoweri Museveni, va signar la llei contra l’homosexualitat. I el dimarts 25, un diari sensacionalista ja va oferir una llista de 200 activistes gays, confirmant els temors que la nova legislació els posava, encara més, en la diana. 

dissabte, 1 de març de 2014

Camí de Karamoja, terra de pastors, ramats, armes i or

La regió del nord-est d'Uganda és la més pobra del país i els plans governamentals amenacen de liquidar la tradicional vida nòmada dels seus pobladors. La descoberta d'una important riquesa mineral ha provocat l'arribada de companyies estrangeres, sense que de moment se'n beneficiï els ciutadans autòctons, protagonistes d'un conflicte de dècades amb pobles veïns per la captura del màxim nombre de caps de bestiar

Karamoja no només és la regió més allunyada geogràficament de Kampala, la capital d'Uganda. També és el territori més particular del país, tradicionalment marginat i menyspreat per la resta. Poblat per pastors nòmades que valoren la riquesa en funció del nombre de vaques, el seu clima extrem dificulta el conreu d'aliments, malgrat els projectes governamentals per imposar-hi l'agricultura com a únic mitjà de subsistència. A l'àrea també hi ha or, un esquer que ha provocat recentment l'aterratge de companyies estrangeres que, de moment, no tenen en compte els drets tradicionals sobre la terra de les comunitats autòctones. La combinació sembla apassionant, però per comprovar-hi me n'hi vaig uns dies, per intentar confirmar, matisar o rectificar el que he llegit i m'han explicat sobre Karamoja. D'entrada, una breu introducció sobre ella.

Pobresa extrema
Amb una extensió de 27.900 quilòmetres quadrats i 1,2 milions d'habitants, Karamoja és, probablement, la regió més peculiar d'Uganda. Ubicada al nord-est del país, limita amb el Sudan del Sud al nord, amb Kènia a l'est, i amb la regió d'Acholiland a l'oest. És un altiplà semi-àrid en què la pluja hi escasseja i on bona part del territori està a més de 1.000 metres per sobre del nivell del mar. Els pobladors són els karamojong, pastors nòmades amb una tradició en què el nombre de caps de bestiar és l'element central per dotar-se de prestigi social i poder polític. La llengua local és l'akarimojong. Segons tots els indicadors, és la zona més pobra d'Uganda. A nivell nacional, el 31% de la població (sobre)viu amb menys d'un dòlar al dia, però a Karamoja el percentatge s'eleva fins el 82% i gairebé la meitat dels infants pateixen malnutrició, quan la mitjana ugandesa és d'un terç. Una part significativa dels habitants només menja un àpat al dia i el Programa Mundial d'Aliments de les Nacions Unides aporta l'àpat a almenys 150.000 persones. 


El parc de Kidepo, l'atracció turística
Karamoja és la regió més remota d'Uganda, amb bona part del territori a més de 500 quilòmetres de Kampala, la capital del país. Una distància eterna tenint en compte les pèssimes carreteres de la zona. Ara bé, això no impedeix que s'hi apropin desenes de milers de turistes cada any. El motiu és l'existència del Parc Nacional de la Vall de Kidepo, que existeix des del 1962 -abans havia estat una reserva de caça. Qui s'endinsi a Kidepo podrà veure girafes, elefants, zebres, búfals, estruços, guepards, lleons, henes, xacals, antílops, entre moltes altres espècies.

Com altres reserves africanes, la caça furtiva és una de les grans amenaces que pateix Kidepo. Els karamojong han desenvolupat una cultura de conservació de la fauna de la zona i fa dècades que no hi cacen, però no passa el mateix amb altres pobles pastors propers, com els turkana -Kènia- o els toposa -Sudan del Sud-, que històricament s'hi han mogut sense parar massa atenció a unes fronteres, per a ells, totalment artificials. De fet, sis rangers del parc nacional van ser assassinats per caçadors furtius. Tot i que no és ni molt menys el destí més habitual dels turistes a Uganda, l'any passat CNN Travel va escollir Kidepo com la tercera millor opció per fer un safari a l'Àfrica, només per darrere de la reserva Masai Mara, a Kènia, i de la Reserva de Caça del Kalahari Central, a Botswana.

Robatoris i conflicte armat pel bestiar
El bestiar, i en concret les vaques, són l'element central de l'univers karamojong. Segons la seva cosmovisió, Déu els ha donat tot el bestiar que hi ha el món i, per tant, tenen un dret diví sobre els ramats. Altres pobles pastors de la zona -com els turkana i els pokot de Kènia, els toposa i els Didinga del Sudan del Sud, o els oromo d'Etiópia- tenen la mateixa creença respecte si mateixos, fet que explica el conflicte permanent que mantenen pel bestiar. Durant generacions i generacions, s'han atacat amb l'objectiu de robar-se els animals, bàsicament per prestigi i per aconseguir recursos pel matrimoni.



Per casar-se a la cultura karomojong cal pagar i, òbviament, la moneda és la vaca. Així per poder tancar una boda, un home ha d'aportar un mínim de 100 vaques, una fortuna molt considerable a la zona. Si no les té, cosa que passa sovint, l'alternativa és robar-les amb un atac a algun ramat d'un poblat o tribu veí. No es tracta d'assalts pacífics, sinó d'atacs amb armes de foc que, en moltes ocasions, han provocat morts. Durant anys era habitual que els guerrers karomojong anessin armats en ple dia amb kalàixnikov, el mític fusell AK-47. Tot plegat ha derivat en una intensificació de les mesures de seguretat per protegir el ramat, fins al punt que ara s'ubiquen al centre dels poblats, envoltats de diverses muralles de cases i custodiats per branques espinoses d'arbres.

Karamoja ha estat una regió tradicionalment marginada pels governs ugandesos i, en general, la resta del país veu els habitants com una tribu primitiva i endarrerida, allunyada de la vida moderna i del progrés i el desenvolupament. Marginats per la força durant el sanguinari règim d'Idi Amin Dada (1971-1979), els karamojong van aprofitar la fugida de l'exèrcit del dictador per arreplegar el notable arsenal abandonat en regions properes. Des d'aleshores, les armes han estat un problema molt important a l'àrea. Per aturar-lo, el govern ugandès ha endegat diversos programes de desarmament des de principi del segle XXI, alguns voluntaris i d'altres per la força.

Segons la versió de l'exèrcit ugandès, amb els programes s'han recuperat 30.000 de les 50.000 armes il·legals que es calcula que hi havia a la regió, però per aconseguir-ho els abusos i les violacions dels drets humans han estat habituals. Navi Pillay, alta comissionada de l'ONU pels Drets Humans, va informar el 2010 que almenys 19 persones van ser assassinades el gener d'aquell any quan l'exèrcit va atacar guerrers locals amb un helicòpter i unitats terrestres. A l'abril, 10 persones més van ser assassinades. Tot i que la seguretat ha millorat al territori, aquesta mateixa setmana l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans ha presentat un informe on denuncia que Karamoja és la regió d'Uganda que concentra més vulneracions d'aquest tipus, amb 148 denúncies d'abusos de l'exèrcit, la policia i les Unitats de Defensa Locals (LDU, en anglès). Entre els abusos hi ha assassinats, detencions arbitràries i tortures.

Els karamojong són molt crítics amb el procés de desarmament, perquè els pobles pastors dels països veïns no s'hi han vist sotmesos per part dels governs respectius i, per tant, denuncien que ara estan indefensos davant els atacs per robar bestiar, que continuen. A banda d'equipar-se amb llances, una de les alternatives ha estat recórrer al mercat negre per adquirir armes de foc, provinents fonamentalment del Sudan del Sud. Per tant, malgrat algunes proclames triomfalistes per part de l'executiu de Kampala, encara queden armes a Karamoja.

El pla per convertir en agricultor un poble pastor
Des de Kampala, el govern ugandès incentiva que els karamojong abandonin progressivament la seva tradició nòmada i ramadera i adoptin l'agricultura com a principal mitjà de subsistència. Com passa sovint quan les decisions es prenen des de despatxos allunyats de la realitat sobre el terreny, el projecte per fomentar determinats cultius ha rebut una allau de crítiques i experts internacionals l'han titllat d'absurd. El que és cert és que, ja sigui pels robatoris de bestiar o per les instruccions governamentals, el nombre de caps de bestiar a Karamoja ha disminuït.

L'argument de l'executiu ugandès és que cada llar de la regió ha de tenir el seu hort i plantar-hi mandioca i patata, amb l'objectiu de millorar la seguretat alimentària del territori i contribuir a reduir-hi la pobresa. Quin és el problema? Que a Karamoja sempre s'han conreat aliments, però només quan les extremes condicions meteorològiques -la pluja hi és molt escassa- ho han permès. Com a alternativa alimentària tenien les vaques, que aporten llet i carn. Però les noves instruccions de Kampala han suposat una reducció de les àrees destinades a la pastura del ramat i, a la pràctica, el que pot passar és que lluny de disminuir, la inseguretat alimentària i, per tant, la pobresa augmenti. I és que a la temporada seca, que s'allarga la major part de l'any, és molt complicat que els conreus disposin de prou aigua per créixer. Això sí, la tradició i la saviesa centenària d'un poble adaptat al terreny ha hagut de cedir -forçat- a l'opinió d'una llumenera que ha pensat des de Kampala.

L'aterratge de grans companyies mineres
Una de les activitats habituals per complementar els migrats ingressos familiars durant la temporada seca a Karamoja és la mineria, portada a terme d'una manera tradicional, gairebé artesana. Un estudi local xifra en 18.000 les persones que s'hi dediquen parcialment, però que des de fa un temps veuen com la seva tasca extractiva perilla. El 2011 un estudi del departament de Geologia i Mines del govern ugandès va confirmar que al subsòl de la regió hi ha minerals com pedra calcàira, ferro, wolfram, níquel, coure, cobalt, liti, estany i, sobretot, or, un esquer prou gran perquè diverses companyies mineres encetessin exploracions a Karamoja.

Ara mateix ja són tres les societats mineres amb presència a la zona: African Gold, que es dedica a l'or i té la seu a la illa de Jersey, un paradís fiscal britànic; Jan Mangal Uganda Ltd, filial d'un conglomerat de joies de l'Índia, que també hi busca or; i Dao Uganda Ltd, subsidiària d'una empresa constructora de capital saudita i kuwaitià, interessada en el marbre. Les tres companyies han rebut la concessió del govern ugandès per explorar -i en algun cas ja explotar- algunes àrees de Karamoja, però no s'han adreçat -almenys inicialment- a les comunitats locals per conèixer-ne l'opinió sobre l'activitat minera, quelcom que haurien d'haver fet si es té en compte que la terra els pertany.

Un informe recent de Human Rights Watch posa el focus en la qüestió i indica la inversió privada “podria transformar la regió, aportar-hi feina i millorar la seguretat, l'accés a l'aigua, les carreteres i altres infraestructures”, però que també pot suposar un empitjorament de les ja males condicions de vida dels karamojong. A l'estudi s'han posat de manifest els temors que l'activitat extractiva derivi en casos d'acaparament de terres per part de les companyies mineres, provoqui dany al medi ambient i acapari els migrats recursos d'aigua de la regió, entre d'altres.


La qüestió clau és la propietat de la terra, que segons reconeix la Constitució ugandesa pertany a la comunitat, però no hi ha cap títol que ho demostri, de manera que a la pràctica el govern fa el que vol amb el sòl i, en molts casos, els poblats no reben una compensació justa per una activitat que els canvia la vida. I és que sense la terra els karamojong no poden desenvolupar el nomadisme, la seva forma de vida des de fa segles. Sense la terra, directament, no tenen res. I no seria la primera vegada -ni malauradament l'última- que la riquesa mineral d'un territori africà esdevé una condemna pels seus pobladors.