Jornada sagnant. Una altra. De nou, en diumenge. Com per la Nakba. Aquest cop el punt més calent ha estat els Alts del Golan, el territori sirià ocupat per Israel des del 1967. Milers de persones, fonamentalment refugiats palestins, s’han mobilitzat aquí, a Gaza, a l’Estat d’Israel, a Jerusalem Est i a Cisjordània per denunciar una ocupació que ja fa 44 anys que dura. La jornada de protesta servia per recordar la Naska (la derrota), que commemora la desfeta àrab del 1967, en l’anomenada Guerra dels Sis Dies, que va suposar la victòria més esclatant de les forces jueves, ocupant el territori palestí que no havien aconseguit el 1948 (el 22% del territori de la Palestina històrica), els Alts del Golan i la península del Sinaí (Egipte).
El proppassat 15 de maig, 14 persones van morir a causa dels trets dels soldats israelians a la frontera entre l’Estat hebreu i el Líban (deu) i als Alts del Golán, territori sirià sota ocupació israeliana. Centenars de persones van resultar ferides en aquests dos punts i també a Gaza (al pas fronterer d’Eretz), Jerusalem Est i Qalàndia, el camp de refugiats proper a Ramal·lah on vaig viure la protesta. Els refugiats recordaven la Nakba i reivindicaven el dret a retornar a les seves terres, cases i poblats, que van veure’s forçats a deixar entre el 1947 i el 1949.
Inicialment, diverses fonts apuntaven que les manifestacions d’avui serien més massives que les del 15 de maig. Que del que es tractava era d’apostar per marxes molt nombroses no violentes per posar l’exèrcit israelià contra l’espasa i la paret. No podrien reprimir-les per la força constantment. A l’hora de la veritat, però, ni una cosa ni l’altra. D’entrada, aquest cop no hi hagut manifestació a la frontera libanesa i a Gaza ha estat Hamàs qui ha impedit als palestins arribar al check-point d’Eretz i confrontar l’exèrcit. A Qalàndia i al Golan l’assistència s’ha reduït amb relació al 15-M, però la repressió ha estat encara més sagnant.
Explosió de mines
En el moment d’escriure aquestes línies, la televisió estatal siriana (citada per diversos mitjans com l’ARA, El País, Haaretz o Al-Jazira) parla de 22 persones mortes i més de 250 ferits als Alts del Golan. Una brutalitat. Una salvatjada. Una més. Al voltant de 500 persones s’han desplaçat a Majdal Shams (aquí explico més coses sobre el Golan) per intentar creuar la tanca que dóna accés al territori sirià ocupat. Allà, els soldats han començat a disparat, provocant la matança. Diuen que els havien advertit que no creuessin la tanca. Que després han disparat a l’aire i que, finalment, no els ha quedat més remei que disparar els manifestants. Parts dels ferits són de Quneitra, ciutat fronterera sota control sirià. Allà han explotat un mínim de quatre mines antitanc, causant desenes de ferits. I és que al Golan és un territori plagat de mines, testimoni de les diferents confrontacions bèl·liques entre Israel i Síria.
He tornat a Qalàndia. He tornat a empassar fum i a plorar per culpa de la coïssor dels pots de gas. Divendres em va passar el mateix a Bil’in, un dels pobles que lluita contra un mur de l’apartheid que arrabassa les terres als vilatans, deixant-los sense sosteniment econòmic. Tot això sense estar en primera línia. Òbviament no és el meu lloc. Però tot i els moments de patiment, estar al costat d’una gent que ho dóna tot per acabar amb l’ocupació té quelcom addictiu. Sense pretendre ser temerari, saps que tornaràs.
Més enllà d’això, he de confessar que esperava més gent. El 15 de maig érem més de 1.000 persones, però avui tot just ens hem quedat en unes 300. “La protesta d’avui ens serveix per recordar al món que encara patim l’ocupació”, m’explicava la Ranza, una noia palestina d’uns 20 anys poc abans de començar la protesta. Reconeixia que avui hi havia menys gent “potser perquè l’anterior vegada va haver-hi molta violència per part dels soldats”. Avui, més de 40 persones han estat ferides a Qalàndia, bàsicament per inhalació de gas, tot i que també per l’impacte de bales d’acer recobertes de goma.
La Ranza defensa la utilitat de les protestes i accions no violentes, però recordava que tenen el dret a utilitzar armes per defensar-se. Que estan sota ocupació i la legislació internacional els reconeix el dret a defensar-se de totes les manteres possibles. Com a jove, afegia que són ells els que han d’encapçalar les protestes, perquè ja no creuen en el lideratge palestí, perquè estan farts de les cessions de l’Autoritat Palestina, que estan cansats de Fatah i de Hamàs i que tenen clar que dues dècades d’anomenades converses de pau no han funcionat.
Fins que caigui l'ocupació
Jamal Jumaa, coordinador de Stop the Wall, també estava a la protesta. “Volem deixar clar als israelians que no ens aturarem. Que poden optar per la violència, però que seguirem fins que acabi l’ocupació, la més llarga del món en aquests moments”. Jumaa, d’uns 45 anys, m’ha confessat que està convençut que d’aquí al setembre la situació es posarà calenta, complicada, arran del nerviosisme israelià per la revolta al món àrab i el possible reconeixement internacional de l’Estat palestí per part de l’ONU al setembre. “No sé quan, però la Tercera Intifada està al caure, aviat començarà”.
No només hi havia palestins a Qalàndia. També israelians i internacionals. Entre ells, en Takuya, un noi japonès que s’ha passat unes setmanes fent turisme per Israel i Palestina. “Abans de venir no tenia massa idea sobre el conflicte i encara menys què significava viure sota una ocupació. Després de visitar Hebron, Nablús i veure el que està passant avui, tinc clar que quan torni al meu país faré activisme per lluitar contra això”, relata. Potser és l’únic camí. Conscienciar la gent que el que aquí passa no és just. Que sí, que els nois llencen pedres, però que els soldats disparen. Que cada protesta, per més pacífica que sigui, acaba amb ferits, morts i detinguts. I que un cop més desenes de persones (totes del mateix bàndol) han pagat amb la seva vida intentar dir prou a una ocupació il·legal, injusta i sagnant. Fins quan continuarà?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada