dimarts, 22 de febrer del 2011

L’expres esperançat i la bomba al barri


El 10 d’abril de 1998 forma  part de la historia d’Irlanda. Aquell dia, divendres sant, els governs irlandès, britànic i diversos partits del Nord del país van firmar l’acord de pau que permetria encarrilar definitivament un conflicte que en les tres dècades precedents s’havia cobrat més de 3.000 vides, però que té les seves arrels en el segle XVII, època en què van començar les plantacions d’anglesos i escocesos a l’Ulster. El DUP (Partit Unionista Democràtic), liderat aleshores pel doctor Ian Paisley –conegut com a doctor NO-, va oposar-se a l’acord, però això no li va impedir créixer progressivament fins a convertir-se, ja fa uns anys, en el partit amb més seients al Parlament d’Stormont, l’assemblea nord-irlandesa.

Mentre que els unionistes, que sempre havien ostentat el poder i havien estat els privilegiats en detriment de la minoria catòlica del Nord d’Irlanda, van dedicar-se a posar pals a les rodes al procés de pau, els republicans-catòlics no van tenir inconvenient a fer enormes sacrificis per assolir la pau. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en anglès) va ser desmantellat, es van entregar els seus arsenals i es va demanar perdó per les víctimes que va provocar amb els atemptats. Amb tot, els unionistes semblava que mai en tindrien prou. Fa uns mesos, però, les competències en Justícia i en Seguretat van passar a mans del Govern de Belfast provinents de l’executiu britànic. I un ministre del Sinn Féin, el principal partit republicà i l’antic braç polític de l’IRA, seria l’encarregat de gestionar aquestes àrees. El cercle, sembla, que es tancava.

La realitat, però, és que encara hi ha tensió al Nord d’Irlanda. Les dues comunitats –la unionista-protestant i la republicana-catòlica- conviuen, però en general es barregen molt poc. Hi ha ciutats majoritàriament catòliques i ciutats majoritàriament protestants. Hi ha barris on gairebé tothom és unionista i d’altres on tots són irlandesos. Evidentment, també n’hi ha de mixtos, però les parelles mixtes encara són mal vistes –sobretot dins la comunitat protestant, en general més sectària i que té la sensació que en les darreres dècades no ha fet altra cosa que perdre privilegis. Aquesta tensió es reflecteix de moltes maneres, però una de les més visibles és l’existència de petits grups armats per part dels dos bàndols. 

                                           Panoràmica de Shankill. El barri protestant.

Els grups armats
L’IRA (en realitat l’IRA provisional) va deixar les armes i, al cap d’uns anys, van fer el mateix els principals grups paramilitars d’extrema dreta unionista (com l’UVF, l’UDA i l’UFF). L’IRA Autèntic, l’IRA de la Continuïtat i l’Exèrcit Irlandès d’Alliberament Nacional –pel costat republicà-, i els Red Ulster Freedom Fighters o els Orange Volunteers, per la banda unionista, segueixen actius. Parlem de grupuscles que sumen desenes de membres (entre tots no deuen superar els 300 activistes) i no tenen suport social, ni diners. Però accedir a les armes és fàcil i, de tant en tant, encara perpetren alguna acció.

Belfast no és, ni de bon tros, una ciutat perillosa a dia d’avui. Els índexs de delinqüència són notablement més baixos que a Barcelona i és molt difícil trobar-se amb problemes, més enllà dels típics excessos etílics de la població local. Però, de tant en tant, un es pot imaginar com era viure-hi al passat. Fa uns dies tornava a casa –visc al barri universitari- quan vaig trobar-me el carrer tallat, amb policies armats barrant-me el pas. Hi havia una amenaça de bomba! L’explosiu existia i els experts policials se’l van emportar per fer-lo explotar sense risc lluny de qualsevol àrea habitada. Tot i que hi havia molta gent al carrer, no es veia histerisme, potser només certa curiositat. Suposo que recorden el passat i no s’espanten. Suposo que cada cop tinc més clar que vull provar d’exercir de periodista en zones de conflicte i això va fer que sentís una mena d’excitació davant del fet. Inconsciència? No ho sé. 

                                           Interior del Culturlánn. West Belfast.

Passejant per West Belfast
Dos dies després vaig conèixer en Pod Devenny. És un dels guies de Coiste, una empresa especialitzada en oferir tours polítics per Belfast. En Pod, com la resta de guies de la companyia, és un expres de l’IRA. En concret, va passar-se 14 anys entre reixes per la seva activitat política en favor de la unitat d’Irlanda. Va tornar al carrer a principis dels anys noranta, quan el procés de pau ja estava encarat. Vaig passar unes quatre hores amb ell. Em vaig topar amb una persona que, tot i el seu passat, no tenia ni un bri d’odi en la seva mirada i que en cap cas desprenia rancor en parlar. Tot el contrari. Vam parlar del passat, del present i del futur. D’Irlanda. I de Catalunya. I ens vam citar per prendre’ns una pinta el dia que Irlanda aconsegueixi la unitat o que Catalunya sigui independent. Ell està convençut que l’illa, d’aquí uns anys, serà un sol país. I a mi ningú em pot treure del cap el fet que la nostra llibertat nacional és cada dia més a prop. 

Internament sense judici, repressió constant a la població catòlica, menys drets polítics, menys serveis socials, menys feina pública...A través de la veu d’en Pod és fàcil imaginar-se com era viure al Nord d’Irlanda a principis dels anys setanta. L’IRA va reaparèixer –havia jugat un paper molt important durant la Guerra de la Independència d’Irlanda- per protegir la població catòlica dels abusos protestants i de la policia. Evidentment, va causar molts morts, però va acabar provocant la rectificació dels britànics i avui dia republicans i unionistes comparteixen el poder, ni que sigui en un equilibri precari.

                                           International Wall. Inici de West Belfast.

La marginació constant dels catòlics va provocar, en canvi, que optessin per formar-se en major mesura que els protestants i, d’aquesta manera, quan es va assolir la pau van estar més preparats per progressar. Així, tot i que l’atur és elevat en els barris més degradats d’ambdues comunitats (posaré per exemple els més famosos: entorn de Falls Road –republicà- i Shankill Road a Belfast; Bogside –republicà- i Waterside, a Derry), la realitat és que la situació és raonablement millor en el costat catòlic. Suposo que això explica, en part, el major odi i sectarisme que transmeten els unionistes i que es pot veure a través dels murals. En Pod, per exemple, em va confessar que, finalment, els unionistes han entès que s’equivocaven pintant murals que transmetien odi i violència i pretenen seguir el model republicà, molt més encertat i amb un indubtable valor artístic.

Si fa un temps era impensable veure un protestant acudir a una oficina del Sinn Fein per demanar ajuda i per reclamar certes polítiques, avui això és habitual. Cada cop són més les veus que reconeixen que la partició d’Irlanda  va ser un error. Els republicans, a més a més, estan guanyant la batalla demogràfica i estan, si es confirmen les previsions, a pocs anys de convertir-se en majoria al Nord d’Irlanda. En Pod, a més a més, es va mostrar convençut que serien capaços de convèncer entre un 5 i un 10% dels protestants perquè votessin a favor de la unitat d’Irlanda en un referèndum. Pas a pas, sense defallir, però potser la unitat d’Irlanda no és cap somni. Potser és més real del que sembla.

De moment, però, Slainte!

dijous, 10 de febrer del 2011

De pubs


D’una sola planta. De diversos pisos. Enormes. Més petits. Al centre de la ciutat. Als barris dels afores. Amb un públic adinerat. Amb una clientela més popular. Amb música. Amb molt bona música. Amb segles d’història. Oberts en els darrers anys. Amb desenes de sortidors de cervesa. Amb només uns quants sortidors. N’hi ha de tot tipus i per a tots els gustos. Per triar, per remenar, per gaudir, per emocionar-se. Parlo dels pubs, un element fonamental en la cultura irlandesa.

És difícil passejar per Belfast i no topar-se amb establiments d’aquest tipus constantment. Hi pots anar a les quatre de la tarda, a les vuit del vespre o a les 10 de la nit, que gairebé sempre són plens de gent, sobretot al centre de la ciutat. No tots els irlandesos es passen les tardes i les nits als pubs. Cert. No tots els irlandesos beuen litres i litres de cervesa i de whisky fins a caure rodons. Obvi.  Però difícilment es pot arribar a entendre aquest país sense passar-se hores i hores als pubs. Contemplant la gent de l’illa, parlant-hi, fent esforços per entendre’ls (missió certament difícil per mi en molts punts de la ciutat; diguem que la nit no és el millor moment perquè vocalitzin quan parlen...), rient amb ells.

M’agrada la nit. M’agrada anar de bars. Tenir una copa de vi, un combinat o una pinta de cervesa i gaudir de bona companyia és, per a mi, un plaer enorme. I a Belfast això és molt fàcil de fer. Podeu ser més o menys exigents, però segur que trobareu el vostre pub. No els conec ni molt menys tots, però amb les setmanes que porto a la ciutat ja n’he trepitjat molts. Sé que no hi són tots, però aquest seria el meu particular Correpintes per Belfast.

                                           El Crown. 
 
De ruta
Hatfield House és un bon punt per començar. Bàsicament perquè em queda al costat de casa. Música en viu i ambient juvenil. Està molt a prop del barri universitari i hi aneu quan hi aneu estarà ple de gent molt jove. Problema? És increïblement sorollós. Virtut? La clientela és massivament nacionalista i si saben que ets català et tracten de collons. Creuant el barri universitari es va a parar a l’Students Union, l’enorme edifici que tenen els alumnes de la Queen’s University. Hi ha un pub i un club correctes, amb preus força més econòmics que al centre de la ciutat. Ideal per sortir-hi dijous, divendres i dissabte a la nit si voleu conèixer irlandeses/os joves i amb grans dosis d’alcohol al cos. Al costat s’hi troba el Parlour, un local amb dos ambients. Un club amb música comercial a dalt i un pub més tranquil a baix. Si hi sóc, evidentment no hauré pujat les escales.

Caminant un parell de minuts anireu a parar al Botanic Inn, un altre clàssic entre el jovent del nord d’Irlanda. Durant bona part de la tarda hi podreu prendre pintes a molt bon preu (unes 2 lliures). L’ideal, però, és anar-hi quan Irlanda juga un partit de rugbi. L’ambient és brutal. L’emoció que un sent és indescriptible. Veure com tot el pub s’alça per cantar l’himne irlandès i engegar la reina d’Anglaterra és, simplement, sensacional. Per un moment podríem deixar el centre i apropar-nos a West Belfast.

                                                        El Cultúrlann. 
 
A Falls Road hi ha el Cultúrlann McAdam O Fiaich, un espai dedicat a la promoció de la cultura irlandesa i del gaèlic, la llengua del país. A la planta baixa hi ha una cafeteria. No tenen sortidors i la cervesa és de llauna. No hi espereu una festassa. Però és un dels millors punts de la ciutat per informar-se sobre la cultura i la llengua irlandesa. Uns metres més amunt hi ha el Red Devil, un altre pub visitat exclusivament pels republicans. Amb la meitat de l’espai dedicat al Celtic de Glasgow (l’equip preferit dels republicans) i l’altra meitat al Manchester United (el record de George Best, fill de Belfast, encara pesa), és l’escenari ideal per veure un partit entre el Rangers i el Celtic, l’anomenat Old Firm, probablement l’encontre amb més rivalitat del món, potser només seguit de prop pel Boca Juniors – River Plate. 

                                           Concert a l'Empire.

Tornant al cor de la ciutat, podeu anar a l’Empire, un clàssic dels diumenges al vespre. Enorme, té dos espais diferenciats i la música en viu hi és present 3 o 4 dies per setmana. Prendre-hi les darreres pintes de la setmana i escoltar-hi un concert ja gairebé es pot dir que és un ritual dominical. No ho he dit abans, però a Belfast és molt fàcil topar-se amb música en viu cada dia. I, en general, la qualitat dels grups o dels cantautors és molt bona. Baixant cap al City Hall, l’Ajuntament de Belfast, hi ha el Crown, segurament el pub més famós del Nord d’Irlanda. La decoració és espectacular, d’un estil barroc i el bar està ple de reservats. Ideal per a cites. Però què voleu que us digui, a mi no m’acaba de convèncer. No és el millor lloc per conèixer irlandesos. Gairebé al costat hi ha el Robinsons, un altre clàssic de Belfast. Amb tres espais diferent, la música en viu (normalment música tradicional irlandesa) hi és fonamental. Els caps de setmana no s’hi cap. Però el públic és força veterà. No estrany trobar-se amb grups de dones de més de 60 anys completament begudes...
 
Una mica allunyat del centre hi ha el John Hewitt, un pub d'aspecte tradicional, molt tranquil a les tardes i més animat a les nits. Cada dia hi ha concert a les 21.30h i la selecció musical fa que apropar-s’hi de tant en tant valgui molt la pena. Ja per anar acabant podríem passar pel Lavery’s, un dels pubs que més visito de Belfast, bàsicament perquè és on pots mirar TOTS els partits del Barça. Té unes 8 o 9 pantalles i simultàniament emeten diversos partits. Mentre tu cantes  l’enèssim gol del Messi, a la taula del costat embogeixen amb un Liverpool-Manchester United. Curiós. També té una enorme sala de pool, la variant local del billar. Suposo que si un irlandès llegeix això em mataria, però...

Republicanisme a dojo
Pel final deixo els meus tres pubs preferits. Primer la White’s Tavern, un pub que va obrir el 1630 i segons la seva propaganda és el més antic de la ciutat. No us hi espereu subtileses. El local és rústic, amb llar de foc inclosa, força fred, però molt, molt autèntic. En un dia de pluja i amb una pinta a la mà no costa gaire imaginar-se fins a quin punt era dura la vida a Irlandesa fa només desenes d’anys. Força a prop hi ha el Kelly’s Cellar, un dels temples pels republicans de la ciutat. No costa trobar-hi una estelada enganxada a una columna, així com alguna ikurriña. És petit i data del segle XVIII. És rústic i autèntic com la White’s Tavern, però hi fan música en viu pràcticament cada dia. En Colm, el seu propietari, és  l’ostia i un perfecte amfitrió per conèixer històries irlandeses. 



Finalment queda el Madden’s, un altre temple republicà amb una petita estelada inclosa. A baix normalment hi fan petits concerts i a dalt hi podeu veure sessions de dances tradicionals irlandeses cada dimecres. L’ambient sempre és genial i a banda de l’anglès és molt fàcil coincidir-hi amb la comunitat catalana i basca que viu a la ciutat. De fet, si els vaig coneixent és perquè tots acabem movent-nos pels ambients republicans. Perquè si els irlandesos no són britànics, nosaltres ni som ni voldrem ser espanyols. A aquestes alçades no sé quantes pintes us podeu haver pres, però la borratxera podria superar les del meu enyorat Correkintos. En tot cas, a banda de la clàssica Guinness, us recomano l’Smithwicks i la Belfast Ale, una enorme cervesa artesana.

Slainte! (salut en irlandès). 


                                           El Madden's.


                                           

dimarts, 1 de febrer del 2011

L’últim gran record del Bloody Sunday

Patrick Doherty, Gerald Donaghy, John Duddy, Hugh Gilmour, Michael Kelly, Michael McDaid, Kevin McElhinney, Bernard McGuigan, Gerald McKinney,William McKinney, William Nash, James Wray, John Young i John Johnston. Segurament aquests noms no us diran res. Si us sóc sincer, coneixia la història d’aquestes persones abans d’instal·lar-me a Belfast, però era del tot incapaç de recordar com es deien els protagonistes dels tràgics fets que van succeir a Derry, la segona ciutat del Nord d’Irlanda, el 30 de gener del 1972. Aquell dia, l’exèrcit britànic va perpetrar una autèntica matança a Derry durant una pacífica marxa en defensa dels drets civils de  la minoria catòlica del nord d’Irlanda, sota control britànic des de fa segles.

La carnisseria va acabar amb 14 morts i 13 ferits. Els morts (són les persones que cito a l’inici del post) sembla que, finalment, ja poden reposar en pau. Amb 38 anys i mig de retard, el Govern britànic va reconèixer el proppassat juny que l’actuació dels seus soldats va ser del tot injustificada i va demanar perdó. Deu setmanes després de la matança, en canvi, havia acusat les víctimes –cap de les quals anava armada en el moment de rebre els trets i en la seva majoria persones molt joves- de provocar els fets i havia exonerat els militars de qualsevol responsabilitat.

Des del 30 de gener de 1973, els carrers on van ocórrer els fets –situats a Bogside, el barri republicà i catòlic per excel·lència de Derry- eren l’escenari d’actes d’homenatge a les 14 víctimes innocents. Aquest darrer cap de setmana no va ser una excepció i desenes de milers de persones es van congregar en una emotiva marxa que, tot apunta, serà l’última massiva que es farà en record del Bloody Sunday. El fet que el primer ministre britànic, el consevador David Cameron, reconegués els fets, admetés que les víctimes eren innocents i que l’actuació de l’exèrcit no es podia defensar de cap manera ha provocat que els familiars dels morts hagin decidit acabar amb la marxa anual. En certa manera, consideren que finalment s’ha fet justícia.

                                                        Les vícitmes del Bloody Sunday.

Tenia la intenció de passar el cap de setmana a Derry (un periodista ha d’intentar ser al lloc dels fets), però problemes d’agenda em van impedir ser-hi diumenge, el dia de la marxa. No vaig poder emocionar-me amb el sentit homenatge a unes persones que simplement reivindicaven tenir els mateixos drets i oportunitats que els seus conciutadans protestants i unionistes. Sí que hi era, però, dissabte i vaig poder assistir al congrés de l’Ógra, les joventuts del Sinn Fein, el partit republicà més important del nord d’Irlanda. Allà vaig escoltar Martin McGuinness, actualment vicepresident del Govern d’Irlanda del Nord, mà dreta de Gerry Adams al Sinn Fein i antic dirigent de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). 

                                          Martin McGuinness a Derry.  
Conseqüències dels fets
L’anomenat Informe Saville és el que va portar al Govern britànic a rectificar, ni que sigui amb dècades i dècades de retard. La comissió encarregada d’elaborar el document va arribar a la conclusió que, efectivament, el primer tret que es va disparar aquell nefast 30 de gener de 1972 a Bogside provenia dels soldats de reforç de la companyia dels paracaigudistes desplaçats a Derry per vigilar la marxa pacífica. L’elaboració de l’informe era una de les prebendes assolides pels republicans en els acords de pau de Divendres Sant de 1998, el punt culminant de la pacíficació del conflicte nord-irlandès.

Tony Blair (primer ministre britànic), Bertie Ahern (primer ministre irlandès), David Trimble (unioniste moderat), John Hume (republicà moderat), Ian Paisley (unionista radical) i Gerry Adams van ser les cares dels famosos acords. Avui tots ells són cadàvers polítics, amb l’excepció d’Adams, president del Sinn Fein. El partit republicà s’ha consolidat com la formació irlandesa més important del nord del país i afronta les properes eleccions al sud de l’illa amb les millors perspectives electorals de la seva història.

L’informe Saville, en certa manera, ha fet justícia, tot i que no ha implicat el processament de cap dels responsables de la matança. La seva elaboració, però, no ha estat un exemple de velocitat en la justícia. Per redactar-lo han prestat el testimoni més de 2.500 persones, s’ha trigat 12 anys i el seu cost supera els 230 milions d’euros. Ningú no tornarà la vida als 14 màrtirs del Bloody Sunday, però suposo que més val una rectificació tardana que seguir mentint. 

                                          Record de Free Derry, amb un mural a la dreta.

El que està clar és que els assassinats no van solucionar el conflicte nord-irlandès, ans al contrari. El moviment republicà, en general, i l’IRA, en particular, van sortir-ne reforçats, i van veure com molts joves se sumaven a les seves files quan amb els anys s’ha sabut que la intenció de l’exèrcit era desactivar el republicanisme amb una acció exemplificadora del que podria passar a qui qüestionés l’establishment. Evidentment, els republicans no van poder veure a partir d’aleshores l’exèrcit com un element neutral en el conflicte i el van situar al costat de la RUC, la temuda i odiada policia nord-irlandesa. Els troubles encara durarien molts anys, però això potser ho explicaré una altra dia. D'entrada, pocs mesos després es va posar punt i final a Free Derry, on durant tres anys l'exèrcit i la policia pràcticament no s'havien atrevit a posar-hi els peus.

Hospitalitat irlandesa
Aprofitant que era a Derry, vaig anar a fer una pinta a mitja tarda a un pub on oferien el partit del Celtic de Glasgow, probablement l’equip amb més aficionats entre els republicans irlandesos. El Celtic, que cada dia que passa es va guanyant un espai més gran al meu cor, va golejar 1 a 4 a l’Aberdeen. Un partit sense història, però l’ambient al pub era espectacular. Fer un parell de pintes, parlar amb uns irlandesos (republicans, of course) i acabar la vetllada visitant el Sandinos i prenent pintes realment no té preu. Sobretot quan veus que ets capaç de seguir bona part de la conversa. Yeah! Xumadors, però trossos de pa. Així són molts irlandesos. 



Crisi política al sud
Tot i que no tinc gaire temps per llegir, miro de seguir la política del Regne Unit i d’Irlanda. En les darreres setmanes ha esclatat una crisi política de conseqüències històriques al sud d’Irlanda, que ha portarà el país a viure eleccions en poques setmanes. El mapa polític quedarà completament sacsejat després dels comicis. O això diuen tots els analistes i les enquestes. No es pot dir que sigui un expert en política irlandesa. Però aquests dies he fet un intensiu. El resultat el podeu llegir en aquest article que m’han publicat els companys d’El Triangle. Canya!