dimecres, 30 d’octubre del 2013

Escal UGS va gastar milions per finançar l’Ajuntament i entitats de Vinaròs

Els centenars de terratrèmols provocats per la injecció de gas al magatzem Castor han generat un clam unànime contra un projecte que, fins ara, havia rebut suports dels governs valencià i espanyol, a banda del de l’Ajuntament de Vinaròs. Els anys previs a la seva entrada en funcionament, Escal UGS va ser molt generosa amb les aportacions a les arques municipals i també va finançar diverses entitats locals que, com a contrapartida, defensaven la instal·lació


Els més de 400 terratrèmols que s’han desencadenat a les terres de l’Ebre i la Sénia des de mitjan setembre poden tenir com a principal conseqüència que el magatzem submarí de gas conegut com a projecte Castor no arribi a funcionar. La injecció de gas a la instal·lació, que va començar el juny i resta aturada per ordre del govern espanyol des del 26 de setembre, està directament vinculada amb l’increment de l’activitat sísmica, segons ha confirmat el Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya i, ni que sigui parcialment, ha reconegut Escal UGS, l’empresa constructora i gestora del projecte Castor. 


El 10 d’octubre, el ministre espanyol d’Indústria i Energia, José Manuel Soria, va
afirmar que el magatzem de gas ha costat prop de 1.700 milions d’euros, 400 més dels anunciats i més del triple dels 500 previstos quan es va anunciar el projecte, fa gairebé una dècada. Segons una clàusula inclosa a l’autorització administrativa del Castor, si aquest no entrés en funcionament, el govern estatal hauria d’indemnitzar Escal UGS per la inversió duta a terme. Soria ha anunciat que el ministeri ha sol·licitat al Tribunal Suprem que declari lesiva la clàusula perquè és “clarament abusiva per a l’interès general”.

Si el magatzem es posés en marxa, les consumidores serien les encarregades d’abonar el cost de la instal·lació a través de la factura del gas, que també garantiria beneficis milionaris a Escal UGS, una aliança entre el grup ACS (66,7% del capital) i la canadenca Castor Limited Partnership (el 33,3% restant). Considerada “necessària” i “urgent” en la planificació del sistema gasista espanyol 2008-2016, la instal·lació ha passat a “no tenir tant de sentit” en el context actual, amb una clara caiguda de la demanda energètica.

Denúncies ignorades
Fa sis anys, la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ja va denunciar que el magatzem submarí de gas no era necessari. L’Observatori de l’Ebre, un centre de recerca pertanyent a la Universitat Ramon Llull i vinculat al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), va advertir en un informe de 2005 que la injecció de gas era “susceptible de modificar la perillositat i el risc sísmic d’una regió determinada”. I la Generalitat de Catalunya, segons la seva versió, va exigir diversos requisits ambientals a la companyia, com un informe sismològic, per instal·lar el Castor a Catalunya, fet que seria decisiu perquè Escal UGS es decidís per Vinaròs (Baix Maestrat).

Malgrat totes les advertències i l’oposició ciutadana, el projecte va tirar endavant i va comptar amb el suport de l’Ajuntament de la població castellonenca, del govern valencià i de l’executiu espanyol, aleshores presidit per Zapatero, que el va aprovar el 2007, sense que l’estudi d’impacte ambiental contingués cap estudi sismològic. Més enllà de l’evident lucre econòmic per a Escal UGS –bàsicament per a ACS, un grup acostumat a enriquir-se amb els pressupostos públics–, a qui beneficiava el Castor?

Ingressos milionaris
D’entrada, a l’Ajuntament de Vinaròs. Durant la legislatura passada, el consistori  ara governat pel PP, aleshores per una coalició del PSPV i el Partit de Vinaròs Independent (PVI)– va cobrar 2,6 milions d’euros d’Escal UGS corresponents a l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO) i a l’expedició de la llicència per a la planta terrestre del projecte d’emmagatzematge de gas. A més, el consistori preveia ingressar 900.000 euros anuals durant cinc dècades, corresponents a l’impost d’activitats econòmiques (IAE) i a l’impost de béns immobles (IBI) del Castor. Les prebendes municipals també inclouen un conveni del març de 2011, pel qual la companyia posava a disposició del Centre Especial d’Ocupació del Pou de Mangrano actius valorats en 2,4 milions, el pagament de 100.000 euros per part d’Escal UGS per asfaltar els vials d’accés al port i un altre conveni pel qual l’empresa es comprometia a millorar els camins rurals de l’entorn afectat pel pas del gasoducte del projecte.

Veient el que pagava Escal UGS, no sorprèn que Javier Balada, líder del PVI, primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme la legislatura passada, afirmés que el dipòsit de gas “rellançaria” el municipi. També va defensar el projecte energètic Rafael Flores, patró major de la confraria de pescadors de Vinaròs, que el 2009 va negar que les obres de la plataforma marina del Castor afectessin la pesca de llagostins, el producte estrella del municipi. Rere les seves paraules, hi havia el conveni que Escal UGS havia signat amb la confraria un any abans, segons el qual la compensaria econòmicament durant 50 anys. L’empresa va signar convenis similars amb les confraries de pescadors de Benicarló i Peníscola i fins i tot amb les de Sant Carles de la Ràpita –per pagar 400.000 euros en cinc anys– i Les Cases d’Alcanar –120.000 euros en un lustre.

Escal UGS també va desemborsar 250.000 euros per finançar dos sismògrafs per a l’Observatori de l’Ebre, que s’ubiquen a l’ermita del Remei d’Alcanar i al municipi d’Alcalà de Xivert des de 2009. Una altra entitat beneficiada per la generositat de l’empresa impulsora del Castor ha estat la Fundació Rei Jaume I, sorgida a iniciativa de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, que ha rebut 50.000 euros anuals per a activitats culturals i mediambientals des de l’any 2009. El govern valencià, per la seva part, va ingressar almenys 550.000 euros, el 2010, per l’execució de les obres de la nova dàrsena pesquera i la zona industrial del port de Vinaròs.

Negoci amb fons públics
Tot i el cost de 1.700 milions, Escal UGS preveia lucrar-se de manera important amb el projecte Castor, atès que contemplava rebre 250 milions d’euros anuals del govern espanyol, que els incorporaria al rebut del gas com a costos del sistema. És a dir, finalment, la societat –i per tant, ACS– faria caixa amb fons públics i diners de la població. Res estrany en ACS, el grup presidit pel també factòtum del Reial Madrid, Florentino Pérez. Entre 2007 i 2012, la constructora es va embutxacar 10.344 milions d’euros en adjudicacions del conjunt d’administracions de l’Estat, segons dades recollides per la premsa econòmica, cosa que la situa com la més beneficiada per l’obra pública. Beneficis privats i pèrdues públiques. Una cançó recurrent els darrers anys, que també s’intenta repetir amb el magatzem submarí de gas.


El BEI: el banc de la UE que finança grans empreses
El  finançament del magatzem submarí de gas va ser possible, en part, gràcies a l’actuació del Banc Europeu d’Inversions (BEI), que l’any passat va aportar-hi 500 milions, 200 directament i 300 a través de bons. El BEI és propietat dels estats membres de la UE i presta diners a un tipus d’interès més baix que la banca comercial, però, bàsicament, s’utilitza per finançar projectes d’infraestructures i grans empreses. A Catalunya, enguany, Gas Natural i CaixaBank han rebut fons del BEI; la primera, 475 milions per pagar part del seu pla d’inversions en la xarxa elèctrica estatal; la segona, 300 milions per finançar projectes empresarials. El 2012, el Banc Sabadell (200 milions) i Tabasa (125 milions, abans de ser privatitzada) van recórrer a l’entitat. Sembla evident que l’interès públic no marca la seva política i, fins i tot, el govern d’Artur Mas es va plantejar recórrer-hi perquè contribuís a finançar Eurovegas, quan el magnat Sheldon Adelson dubtava entre ubicar el complex del joc a Madrid o a Catalunya.


*Article publicat al número 334 del setmanari DIRECTA, 16 d’octubre de 2013. 

dijous, 17 d’octubre del 2013

Barra lliure a les inversions de les ‘petromonarquies’

Gràcies als monumentals excedents de divises acumulats amb les exportacions de petroli i gas, els fons sobirans de Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan augmentant de manera imparable el seu pes a les economies occidentals, també a casa nostra. La crisi els ha obert les portes i el seu aterratge està sent aplaudit per una classe governant que mira a l’altra banda a l’hora de denunciar les vulneracions dels drets humans d’aquestes dues riquíssimes dictadures àrabs, que avui juguen un paper clau en el capitalisme lobal.

Qatar Airways és omnipresent al Futbol Club Barcelona. L'acord de patrocini entre l'aerolínia qatariana –propietat del govern de l'emirat– i l'entitat esportiva va entrar en vigor l'1 de juliol i, des d'aleshores, la publicitat de la companyia apareix a la samarreta de l'equip de futbol, a la façana del Camp Nou, a les graderies de l'estadi i al museu del club. A canvi, el Barça s'embutxacarà 95 milions d'euros fins al 2016, que poden arribar als 100 si el primer equip de futbol és capaç de guanyar la Lliga de Campions durant els propers tres anys.

L'aliança amb el riquíssim emirat del golf Pèrsic va començar el 2010, quan el club va signar
un acord amb Qatar Sports Investments, segons el qual el patrocinador de l'equip de futbol seria Qatar Foundation. Aquest estiu, en una mostra de la creixent comercialització de l'entitat, s'ha canviat la fundació per l'aerolínia, fet que no deixa de ser un nou salt endavant en l'estratègia de l'emirat per guanyar visibilitat i influència a escala planetària, de la mà d'una marca global com és el Barça.

Més enllà de vincular-se a potents entitats esportives, tant Qatar com la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan emprant els respectius fons sobirans per augmentar la seva presència a l'economia occidental, amb l'adquisició de deute sobirà i l'entrada constant a grans empreses transnacionals. Els Països Catalans no s'escapen de la tendència i cada cop hi són més nombroses les inversions provinents dels dos estats mencionats, unes inversions que són aplaudides tant pels governs –autonòmic i estatal– com pels think tanks ultraliberals i les escoles de negocis –que no amaguen la seva intenció d'instal·lar sucursals a la península Aràbiga–, amb l'argument que contribueixen a generar ocupació. Però, realment, és tan positiva la creixent participació dels governs de Qatar i els Emirats Àrabs a les nostres economies?

Part fonamental dels ‘mercats’
Els fons sobirans pertanyen als estats i s'encarreguen de gestionar els excedents de les divises obtinguts amb les exportacions –en el cas de Qatar i la UEA, bàsicament gas i petroli. En paraules de l'economista i membre del Seminari Taifa Josep Manel Busqueta, el que busquen les petromonarquies àrabs és “intentar desvincular la capacitat de reproducció del seu model social i econòmic de la seva dependència dels recursos energètics”. Dit d'una altra manera, pretenen diversificar l'economia. Per fer-ho, desenvolupen dos tipus de polítiques, l'estalvi d'una part de la reserva de divises i la inversió en “actius a escala global que poden servir de riquesa patrimonial futura”.

Segons dades de l'informe Fondos Soberanos 2012, elaborat per Esade amb la col·laboració de l'agència pública Invest in Spain, actualment, al món, hi ha 73 fons sobirans, que gestionen un capital d'uns cinc bilions de dòlars (3,7 bilions d'euros), més del doble que els hedge funds (fons d'alt risc). Per tant, constitueixen una part fonamental del que anomenem mercats i el seu desembarcament en massa a les economies occidentals els darrers anys, aprofitant la crisi, la lliure circulació del capital i l'augment dels preus energètics –que els ha permès incrementar els excedents disponibles–, ha estat bàsic per garantir la continuïtat del capitalisme global. Busqueta afegeix que “es pot dir que actuen com a depredadors allà on hi ha un actiu que pot tenir valor per a ells en el futur i, en societats com la nostra, àvides de liquiditat, es troben amb moltes opcions d'inversió”. I, certament, les estan aprofitant.

Qatar Investment Authority (QIA), el fons sobirà de l'emirat, gestiona 100.000 milions d'euros i, el mes de juny, a través de la seva filial immobiliària, Diar Rial Estate, va comprar
l'Hotel W –conegut popularment com Hotel Vela– de Barcelona per 200 milions d'euros. Des de fa dos anys, també és el propietari de Marina Tarraco, el port esportiu de luxe de la ciutat, pel qual va desemborsar 65 milions. A això, cal sumar-hi el control del 8,4% d'Iberdrola per part de Qatar segon accionista de l'elèctrica. Iberdrola és propietària de la central nuclear de Cofrents (Vall d'Aiora) i té el 15% d'Ascó II i el 28% de Vandellòs II, a banda de tenir dos parcs eòlics a la Conca de Barberà, una central de cicle combinat a Tarragona,
una altra a Castelló i diverses hidroelèctriques al País Valencià.

Pel que fa a la UEA, va adquirir l'aeròdrom i el circuit dekàrting d'Empuriabrava a través d'un fons sobirà, amb l'anunci de convertir-lo en el centre de paracaigudisme més gran del món; també controla la terminal de contenidors del port de Tarragona amb DP World –operador logístic propietat del govern de Dubai; disposa de diversos immobles a Sant Cugat i a Barcelona i, des del desembre de l'any passat, domina AlDahra Fagavi, fruit de la fusió d'una empresa àrab amb quatre agrícoles catalanes. Gairebé tota la producció, bàsicament farratge, s'exporta i serveix per alimentar camells i vaques de l'Emirat, on s'està impulsant la indústria làctia local.

Patrimoni productiu amenaçat
Tot apunta que la presència d'interessos de Qatar i els Emirats continuarà augmentant els propers mesos, si més no a Catalunya. El mes de juny, Joan Josep Berbel, director d'Invest in Catalonia, l'organisme de la Generalitat encarregat d'atreure inversions estrangeres, va assegurar al diari Ara que treballen a mitja dotzena de projectes provinents dels dos països. Quatre mesos abans, la UEA va estrenar el seu consolat a Barcelona, fet que demostra el creixent interès pel territori.

En una resposta escrita a un qüestionari de la DIRECTA, Berbel afirma que la relació d'Invest in Catalonia amb Qatar i els Emirats “és limitada”, tot i que Acció –l'agència de suport a l'empresa catalana, de la qual depèn Invest– té un centre de promoció de negocis a Dubai (UEA). L'alt càrrec afegeix que treballen “per atreure inversions productives, que no estiguin en competència directa amb el teixit productiu local i creadores d'ocupació neta, estable i de qualitat”, fet que, segons ell, limita l'interès dels fons sobirans dels dos països àrabs.

En opinió de l'economista Joan Manel Busqueta, el principal risc de l'aterratge creixent dels fons sobirans és el que “representa per a una societat perdre el seu patrimoni productiu”, de manera que “passem a estar en mans d'uns interessos que no són de la ciutadania”. Segons el membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, l'arribada d'aquestes inversions “forma part d'una reestructuració del capitalisme global, de manera que el patrimoni de la col·lectivitat és transferit cap a petites elits”, un procés que acaba deixant la ciutadania amb possibilitats “molt reduïdes” de posseir “patrimoni productiu”. També s'associen a una pèrdua de sobirania i, de fet, diversos informes adverteixen que els fons sobirans “poden exercir pressió sobre un altre Estat a través de l'adquisició de deute públic i amb l'adquisició de paquets accionarials significatius d'empreses privades que presten serveis essencials”, com seria el cas d'Iberdrola.

Una altra de les denúncies habituals és que els fons sobirans de les monarquies àrabs són molt opacs i no actuen pas en benefici de la població, sinó de l'elit familiar que controla aquests règims dictatorials, situació que es dóna tant a Qatar com a Dubai i Abu Dhabi (dos dels set emirats que conformen la UEA). “No són fons que tinguin un sentit social, ni per a nosaltres ni per a les societats de les quals emanen”, afegeix Josep Manel Busqueta.

El periodista català Món Sanromà, que va viure dos anys a Qatar, rebla que, darrere les inversions, també hi ha una estratègia política de màrqueting, ja que serveixen per “comprar el beneplàcit dels governs (occidentals), que no diran res dolent d'ells”. L'aterratge dels milionaris fons sobirans àrabs va acompanyat, gairebé, d'una catifa vermella per part del les nostres governants que, com passa a la resta de la UE, els reben amb els braços oberts sense esmentar ni una sola paraula de la vergonyant situació dels drets humans a Qatar i els emirats.


Esclavisme modern per construir les instal·lacions del Mundial
Durant un mes de l’any 2022, Qatar serà, sens dubte, un dels epicentres mediàtics mundials. El motiu serà la celebració de la 22a edició de la Copa del món de futbol, que tindrà l’emirat com a seu. La FIFA li va atorgar l’organització de l’esdeveniment el desembre de 2010, fet que es va interpretar com una nova mostra de la creixent influència internacional del petit país (11.570 quilòmetres quadrats, una tercera part de Catalunya) de la península Aràbiga.

Des d’aleshores, les ombres al voltant del Mundial de futbol de Qatar no han deixat d’augmentar. El gener d’enguany, la revista France Football va treure a la
llum la suposada compra de vots per part de l’emirat per garantir la seva elecció com a seu del campionat esportiu. El presumpte escàndol de corrupció, batejat com a Qatargate, es pot considerar fins i tot un assumpte menor al costat de les lamentables condicions laborals de la gran majoria de les treballadores immigrades al país, retratades amb tota la seva cruesa el 25 de setembre pel diari The Guardian.

Una investigació del rotatiu britànic va concloure que, durant l’estiu, almenys un treballador nepalès va morir cada dia a les obres de les infraestructures per a la Copa del món. Entre d’altres abusos, moltes persones nepaleses –la comunitat més nombrosa entre les  
Treballadors nepalesos a Qatar. 
immigrades a l’emirat– han denunciat que no han rebut el sou durant mesos, que se’ls han confiscat els passaports –fet que les converteix, de facto, en treballadores il·legals– i que no tenen accés a l’aigua durant les llargues jornades laborals que fan, que poden estendre’s fins a 12 hores sota temperatures extremes en ple desert. A banda, moltes d’aquestes persones viuen en unes condicions deplorables, amuntegades a les habitacions d’uns barracons que conformen una espècie de camps de treball i on, sovint, segons denuncia Amnistia Internacional (AI), ni tan sols funciona l’aire condicionat.

Les treballadores immigrades constitueixen el 94% de la força laboral de Qatar i la majoria, provinents del Nepal i de països del sud-est asiàtic, són víctimes d’abusos greus. “Hi ha una maquinària legal d’explotació”, resumeix a la DIRECTA el periodista Món Sanromà, que va viure dos anys a l’emirat i és autor de Qatar. El paísmés ric del món (Edicions de 1984). El paradigma és el sistema kafala, segons el qual les empleades no qualificades han de vincular la seva residència legal a un sponsor, de manera que no poden canviar de feina ni sortir del país sense el consentiment del seu superior.

Moltes han contret grans deutes amb l’sponsor que les va reclutar i, en conseqüència, es veuen forçades a treballar sense rebre un salari a canvi, fet que constitueix una forma moderna d’esclavisme, segons la Confederació Sindical Internacional (CSI). Quan cobren, reben sous que no superen els 200 euros mensuals, tot i que sumen més de 60 hores de feina cada setmana. En contrast, la població amb nacionalitat qatariana –el 15% dels dos milions d’habitants de l’emirat– té la vida resolta, gràcies a unes enormes ajudes públiques, pagades amb els beneficis dels hidrocarburs.

Discriminació de la dona
L’actual legislació laboral qatariana, aprovada el 2004, estableix un màxim d’hores treballades per setmana, vacances pagades i la garantia de la salut i la seguretat de les treballadores, però diferents investigacions d’organitzacions com Human Rights Watch (HRW) o AI han constatat l’incompliment reiterat de la normativa. Al seu darrer informe anual, AI també exposava que la llibertat d’expressió continua sent reduïda a l’emirat, que es mantenen casos de tortura a persones detingudes o que les dones encara pateixen discriminació legal. La llei de família estableix que, a elles, els és més difícil accedir al divorci que als homes, a banda de deixar-les en un clar desavantatge econòmic si se separen.

Els drets polítics també són inexistents en un país sense partits ni eleccions. Però, mentre continuï la seva puixança econòmica, sembla impossible que les vulneracions dels drets humans que es cometen a Qatar es posin damunt la taula a cap fòrum internacional. En comptes d’això, el país és premiat amb l’organització del Mundial de futbol.


La persecució d’activistes dels Emirats
Les vulneracions dels drets humans i les condicions laborals draconianes –que, sovint, freguen l’esclavisme–per a les treballadores migrades del sud-est asiàtic també són moneda habitual als Emirats Àrabs Units (EAU), un Estat que –com Qatar– basa la seva monumental riquesa en l’explotació dels hidrocarburs sobre els quals s’assenta. Abu Dhabi i Dubai, els dos emirats més rics i coneguts dels set que conformen l’Estat, concentren la major part de denúncies per abusos als drets de les treballadores, uns abusos que –segons informes d’AI i HRW– van des del treball forçat fins a la confiscació del passaport, passant per jornades maratonianes a canvi de salaris miserables.

Globalment, el respecte als drets humans als Emirats dista molt de ser òptim. El darrer informe anual d’Amnistia Internacional, publicat el mes de maig, destacava que la restricció a les llibertats d’expressió i associació estava creixent, que es van imposar 21 penes de mort durant el 2012 i que la discriminació legal i pràctica de la dona persistia. El juliol, més de 65 activistes van ser condemnades a presó, algunes d’elles amb penes de quinze anys, sota l’acusació de planejar un cop islamista, fet que es considera una represàlia per reclamar reformes democràtiques a la dictadura presidida pel xeic Khalifa.


*Article publicat al número 332 del setmanari DIRECTA, 2 d’octubre de 2013. 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Cooperació catalana al servei dels negocis

Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud


En només tres anys, la política de cooperació al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya ha virat radicalment, fins al punt que moltes veus afirmen que el govern de Mas l’ha desmantellada. Francesc Mateu, director d’Intermón Oxfam a Catalunya i, fins al juny, president de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, Drets Humans i Desenvolupament (FCONGD), apunta que, “si parlem de xifres, és evident que la cooperació està fora de l’agenda” de l’executiu convergent, que, segons ell, l’entén únicament com una eina “d’assistència i de finestra al comerç”.

En època de retallades, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) –l’organisme responsable de gestionar les polítiques de la Generalitat en aquest àmbit– se n’emporta la pitjor part. D’un pressupost de 49 milions d’euros el 2010, ha passat a un de poc més de set, enguany, segons consta al Pla Anual 2013, un document que no ha estat presentat públicament, però al qual ha pogut accedir la DIRECTA. La monumental tisorada pressupostària, del 86%, ha deixat en una situació molt complicada un sector que havia crescut molt durant la darrera dècada, a l’empara, sobretot, dels recursos públics, que no han deixat de disminuir des de 2008.

Segons dades de la FCONGD, el pressupost de les entitats, de mitjana, s’ha reduït a la meitat des de 2010 i la baixada d’ingressos ha comportat la desaparició d’alguna entitat –com Unescocat–, tot i que el més habitual ha estat l’acomiadament de part de la plantilla, que arriba al 46,7% del personal en el cas de les ONG de pau. Intermón Oxfam, Setem, Justícia i Pau o Acsur són algunes de les organitzacions que han presentat expedients de regulació d’ocupació (ERO); també ha estat habitual l’aturada de projectes a països del Sud.

David Minoves, exdirigent d’ERC i director general de Cooperació del govern català durant el tripartit, recalca a aquest setmanari que el “sector s’està empetitint” i atribueix part de la responsabilitat de la situació al seu successor, Carles Llorens –també director de l’ACCD–, perquè “la seva gestió ha agreujat la situació provocant que moltes ONG s’endeutessin o dediquessin recursos propis a compte dels compromisos de l’agència, degut a l’incompliment reiterat dels terminis econòmics pactats”.

El 2010, la Generalitat va signar un conveni de tres anys amb les entitats, acord que els garantia, en principi, el finançament pels seus projectes. A l’hora de la veritat, l’executiu no va complir el calendari de pagaments. Francesc Álvarez, director de Medicus Mundi
Protesta contra els impagaments de l'ACCD.
Foto: Robert Bonet
Catalunya, explica que, en el seu cas, han hagut d’aturar projectes al Sàhara Occidental i a Bolívia, acomiadar personal expatriat i reduir els sous de les treballadores de la seu. El deute acumulat amb 22 entitats va arribar als vint milions d’euros i, ara mateix, és de 12 milions i correspon, fonamentalment, a fons compromesos pels anys 2011 i 2012, tal com ha confirmat a la
DIRECTA el mateix Carles Llorens. L’alt càrrec governamental, de qui les entitats han demanat la dimissió en diverses ocasions, ha assegurat que, a final d’any, s’hauran fet nous pagaments per reduir el deute.

Política neoliberal
Més enllà de la retallada pressupostària, probablement el gran canvi que ha experimentat la cooperació al desenvolupament de la Generalitat des que CiU va recuperar el govern és el creixent pes que hi té l’empresa. Mentre Carles Llorens defensa que “a escala, internacional el sector empresarial és un element fonamental de la cooperació” i que, a Catalunya, és una pràctica que “caurà pel seu propi pes”, les fonts de les entitats consultades són molt crítiques amb aquest viratge, tal com resumeix Francesc Mateu: “Tenen una noció de la cooperació lligada a l’intercanvi comercial, tot i que l’empresa no és generadora de desenvolupament, no és la seva feina, tot i que és cert que en pot arribar a crear com a conseqüència de la seva activitat”.

En el codi ètic per al patrocini privat de cooperació, aprovat el juliol de 2012, s’arriba a afirmar que les “empreses han creat instruments innovadors –com ara els negocis inclusius– que conjuguen amb èxit l’enfocament comercial amb una funció promotora del desenvolupament dels més pobres” i es defineix la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) com la “fórmula de contribució al progrés de la societat on té lloc l’activitat econòmica de l’empresa, tot equiparant les responsabilitats de les empreses al seu poder social”.

El llenguatge, neoliberalisme en estat pur, es tradueix en ajudes a la cooperació empresarial articulades conjuntament per l’ACCD i l’Agència de suport a la internacionalització de l’empresa catalana (ACC1Ó), que l’any passat van ascendir a 400.000 euros, van esquivar les retallades i van anar a parar, segons va revelar l’Anuari delsSilencis Mediàtics, a la Fundació Empresa i Clima, la patronal Pimec, l’Associació Catalana de Tecnologia, la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya i la Fundació Privada Institut Català de la Fusta.

La intenció de la direcció general és accentuar la cooperació amb ACC1Ó i, segons recull el Pla Anual 2013, es vol aprofitar la seva presència a Singapur “per explorar la inclusió de l’RSC a l’empresa catalana a l’Àsia”, així com “explorar la possibilitat de vehicular assistències tècniques en l’àmbit de l’emprenedoria i la gestió de recursos”. El finançament, amb 7.000 euros, del projecte Andino de l’entitat Voluntaris per a l’Assessorament Empresarial (VAE) –destinat a emprenedores equatorians que vénen a completar la seva formació a empreses i universitats catalanes– constitueix un altre exemple de la política implantada.

Fracàs del patrocini
L’equip dirigit per Carles Llorens s’ha dedicat, des de l’any passat, a signar convenis amb organitzacions empresarials, com les patronals Foment del Treball i Pimec, la Confederació
Carles Llorens, director general de Cooperació.
del Comerç o el Consell General de Cambres de Catalunya, amb l’objectiu d’obtenir patrocini privat per a projectes de cooperació d’ONG validats prèviament per l’ACCD, un model mal vist des del sector. A l’hora de la veritat, el mateix Llorens reconeix que “el resultat no ha estat el desitjat, però el patrocini era una cosa que havíem de provar”. Cap dels projectes que aspirava a ser finançat per les empreses no ha rebut prou fons per tirar endavant i Francesc Mateu rebla que són les entitats les que han de buscar “recursos a d’altres bandes”, mentre que l’Agència s’ha de limitar a “gestionar els fons públics”. A banda d’intentar accedir a fons europeus, el director general de Cooperació del govern autonòmic no descarta buscar recursos al Banc Europeu d’Inversions (BEI) o al Banc Mundial.

També han rebut crítiques alguns dels viatges que han fet els principals càrrecs responsables de l’ACCD, que segons diverses fonts s’han convertit en missions empresarials. Com a exemple, s’esmenta l’estada de tres setmanes a Moçambic que fa ver Cristina Coll –directora de serveis de l’Agència– l’any passat i el viatge del mes de febrer de Carles Llorens a Guinea Conakry, país on l’ACCD no té cap projecte. El polític convergent ha manifestat a la DIRECTA que hi va anar convidat per l’Agència de Desenvolupament de l’Estat africà –pressionat per la comunitat guineana de Catalunya– i que s’està explorant una col·laboració entre aquesta entitat i l’ACCD, a banda de negar que tingués objectius empresarials.

Un responsable d’una ONG catalana important, però, assegura que Llorens va anar a Guinea Conakry “en missió de promoció empresarial i de localització d’inversions”, segons li va confirmar el personal que treballa al país. El mes de juliol, cinc mesos després del viatge, va néixer el Club d’Emprenedors Afrocatalans, impulsat per l’Espai Afrocatalà de la convergent Fundació Nous Catalans, que dirigeix Àngel Colom. Una de les primeres activitats del club serà l’organització, a l’octubre, d’unes jornades sobre oportunitats de negoci per a l’empresariat català, curiosament a Guinea Conakry, país del qual és originari Fodé Diakité, militant de CDC des de 2010 i secretari d’acció social de l’Espai Afrocatalà de Nous Catalans.

El govern actual tampoc no està complint el Pla Director de Cooperació 2011-2014 aprovat al final de l’etapa del tripartit i, per exemple, el Pla Anual 2013 no contempla destinar ni un euro a Palestina, tot i que es tractar d’un país prioritari. La realitat és que la cooperació catalana cada cop és més precària i David Minoves reconeix que retallar en aquest àmbit “no té cap desgast electoral”. L’anterior director general admet que ERC, el seu partit, “ha optat per prioritzar i condicionar el govern en la qüestió nacional i en la realització de la consulta en comptes de pactar les polítiques sectorials”, de manera que no incideix en l’executiu en matèria de cooperació, tot i que va ser un sector que va contribuir a bastir durant els set anys de tripartit.

En el context actual, Francesc Mateu subratlla la importància de fer més pedagogia per defensar la necessitat d’una política pública de cooperació al desenvolupament perquè “és un acte de justícia. Tothom té els mateixos drets i, amb ella, contribuïm a pal·liar els desajustos que hi ha al món”.

Acomiadaments massius a l’ACCD
A curt termini, l’Agència Catalana de Cooperació no desapareixerà. Si més no, així ho assegura el seu director, Carles Llorens, que afegeix: “No sé què passarà (més endavant) i, segurament, jo ja no hi seré (com a màxim responsable de l’ACCD)”. Des del seu aterratge com a director, l’entitat pública ha reduït la seva plantilla a menys de la meitat. Primer, el setembre de 2011, va presentar un ERO per fer fora 46 treballadores –quatre de les quals van haver de ser reincorporades posteriorment arran d’un dictamen judicial– i, el juliol d’enguany, s’ha prescindit de dues caps d’àrea. A tot això, cal sumar-hi diversos canvis d’organigrama, criticats per les treballadores.

Segons fonts del comitè d’empresa, “hi ha hagut un buidatge de coneixements tècnics molt important” a l’Agència, que ha perdut “expertesa en cooperació”. Les mateixes fonts denuncien la manca de voluntat negociadora de la direcció, que es va negar a estudiar les alternatives als darrers acomiadaments, com ara l’eliminació de la plaça d’adjunta a la direcció, que està pressupostada, però vacant des que, fa sis mesos, Aouatif Stitou va plegar per diferències amb Llorens. Mentre es retallaven al mínim les subvencions a les entitats, l’ACCD ha hagut d’afrontar una despesa important en indemnitzacions a les acomiadades i en processos judicials derivats de l’ERO, en els quals l’agència no ha estat defensada pels serveis jurídics de la Generalitat, sinó pel bufet Antràs. El despatx, que s’ha embutxacat prop de 70.000 euros, és propietat de Josep Maria Antràs, expresident de la filoconvergent Fundació Catalunya Oberta.


*Article publicat al número 331 del setmanari DIRECTA, 25 de setembre de 2013.