diumenge, 29 de gener del 2012

La maledicció nigeriana


El sempitern conflicte entre el nord i el sud del país s’accentua arran de la violència creixent entre comunitats, amb els islamistes de Boko Haram com a màxim exponent


Més de 160 milions d’habitants repartits en uns 250 grups ètnics; una immensa riquesa petroliera que el converteix en el principal productor del continent; una població majoritàriament pobra i sense expectatives de futur; una creixent violència de grups fonamentalistes islàmics que té, com a contrapartida, la radicalització de la comunitat cristiana, cada cop més adherida a fanatitzades esglésies evangèliques; una rampant i sempiterna corrupció política, amb uns dirigents que actuen en connivència amb les totpoderoses multinacionals petrolieres, i una constant corrua d’atemptats ecològics que contribueixen a engreixar els beneficis d’una elit molt i molt minoritària. Aquests són només alguns dels elements que defineixen a dia d’avui Nigèria, el país més poblat d’Àfrica i que viu un inici d’any enormement tens. Algunes veus, com la del mateix president, Goodluck Jonathan, han alertat que la situació els recorda la que hi havia a mitjan dècada dels seixanta del segle XX, amb l’esclat de la guerra de Biafra, després que el sud del país es declarés independent del Govern federal.

El Nobel de literatura Wole Soyinka també ha avisat del risc real d’un nou conflicte bèl·lic, atesa la violència creixent que viu el país. I és que, només l’any passat, s’atribueixen al grup islamista Boko Haram (literalment, ‘L’educació occidental és pecat’, en llengua haussa) uns 1.000 morts, segons dades d’Amnistia Internacional i de Human Rights Watch. Boko Haram, una organització nascuda el 2002 al nord-est de Nigèria, també és la responsable de la cadena d’atemptats que el proppassat divendres 20 de gener van causar uns 200 morts –fonamentalment cristians– a Kano, la segona ciutat del país. La detenció, uns quants dies després, d’uns 150 presumptes membres del grup no ha calmat els ànims.

A la violència entre comunitats, s’hi ha de sumar la vaga general que del 9 al 16 de gener va paralitzar el país i, sobretot, va danyar la producció de petroli, el producte que concentra el gros de les exportacions nigerianes. El motiu era la decisió governamental d’aturar els subsidis a la gasolina, que l’1 de gener va passar de costar 65 naires el litre (0,31 euros) a 150 (0,73 euros), fet que va provocar que en pocs dies es doblés també el preu de productes de primera necessitat, com ara el pa, i s’encarís enormement el transport, colpejant durament la depauperada població local. Les protestes, que van deixar diversos morts, van provocar que Goodluck Jonathan accedís a fixar el preu del litre de benzina en 97 naires (0,47 euros), a mig camí del que volia. I és que els subsidis a la gasolina són l’únic benefici directe que obté la majoria dels ciutadans nigerians dels ingents recursos energètics –al petroli, cal afegir-hi el gas– del país.

«El petroli ha estat una maledicció per a la majoria dels nigerians. És un país potencialment molt ric, però a l’hora de la veritat està empobrit, amb uns serveis molt dolents i una xarxa elèctrica catastròfica. Gran part [al voltant del 85%] de la gasolina que consumeix l’ha d’importar, perquè no té refineries en condicions. A tot això, s’hi han d’afegir la corrupció, la repressió que pateix la població i les constants violacions de drets humans i de drets ambientals», exposa el periodista Xavier Montanyà, autor del llibre L’or negre de la mort (Empúries, 2011).

Divisió Nord-Sud
Nigèria viu notables diferències entre el sud i el nord. Simplificant l’enorme complexitat del país, el nord és de majoria musulmana i, malgrat que la població és, massivament, pobra, ha concentrat les elits militars i bona part del poder polític del país. El seu sistema econòmic, però, és gairebé feudal, fet que perpetua també un baix nivell formatiu. Al sud, en canvi, s’hi troben les ingents reserves de petroli i de gas del delta del Níger, el cristianisme hi és dominant, el nivell educatiu hi és més elevat i existeix la sensació de greuge perquè bona part dels recursos que s’hi obtenen van a parar al Govern federal d’Abuja i no retornen. «El que existeix és una competència pels recursos i pel poder, però tradicionalment no hi ha hagut conflictes religiosos», subratlla Antoni Castel, professor de periodisme a la UAB i membre del Centre d’Estudis Africans (CEA), de Barcelona. 

En els darrers anys, la religió ha accentuat el que no deixa de ser un conflicte socioeconòmic. Castel vincula l’aparició de Boko Haram –que, malgrat tot, no compta amb un suport massiu al nord– amb l’augment del malestar de la comunitat musulmana al Sahel que, sobretot després de l’11-S de 2001, va traduir-se en un creixement de la reivindicació islamista. Actualment, en diversos estats –Nigèria en té 36– del nord, hi impera la xaria, la llei islàmica, i Boko Haram vol que s’estengui arreu del país. Les seves accions, fonamentalment atacs contra policies, militars i població o interessos cristians, també busquen que els membres d’aquesta religió fugin. Molts ja ho han fet, majoritàriament en direcció als estats del sud, cosa que està contribuint a augmentar la tensió entre les dues comunitats, aspecte en què també hi contribueixen les molt radicals esglésies evangèliques que cada cop tenen més pes al país.

L’actual president, Goodluck Jonathan, és del sud i cristià i algunes veus apunten que la violència islamista pretén desestabilitzar-lo en el càrrec. Jonathan va succeir al musulmà, i del nord, Umaru Yar’Adua, ja desaparegut. La incidència de Boko Haram no ha deixat de créixer des del 2009, any en què el seu fundador i aleshores líder, el clergue Mohammed Yusuf, va liderar una insurrecció al nord-est del país que va ser aturada a la ciutat de Maiduguri, on Yusuf va ser detingut i executat. El balanç, però, va ser de centenars de morts. Un any més tard, Boko Haram va reaparèixer i des d’aquell moment acumula més de 1.000 víctimes mortals. Es creu que el seu líder actual és Abubakar Shekau, la mà dreta de Yusuf. 

La violència al Delta del Níger
Malgrat els avisos de Soyinka i de Jonathan, Antoni Castel no creu que la situació actual acabi en l’escissió del país. En la cruïlla actual, però, hi ha altres elements a tenir en compte i a resoldre si no es vol que la situació, enquistada, s’agreugi. La proliferació de grups armats al delta del Níger, agrupats sota el paraigua del Moviment per a l’Emancipació del Delta del Níger (MEND, segons la sigla en anglès), pot obligar Jonathan a atendre les seves demandes d’una més justa redistribució dels beneficis del petroli –només el 13% va a parar al territori d’on s’obté, segons dades citades per Xavier Montanyà. El MEND, com altres grups del territori, també reivindica que s’acabi la sistemàtica contaminació, devastació mediambiental i violació dels drets humans que provoca l’actuació de les grans multinacionals petrolieres al Delta. L’angloholandesa Shell és, des de fa dècades, en el punt de mira d’ONG i d’activistes, que denuncien la impunitat amb què actua i la connivència de les autoritats polítiques de torn amb una companyia que al país té una història negra...

*Article publicat amb el número 1.048 del setmanari EL TRIANGLE, 27 de gener de 2012.  


dimarts, 24 de gener del 2012

Torna la revolta a la universitat pública


La fi del període d’exàmens farà tornar les mobilitzacions contra les retallades, amb centenars d’acomiadaments, i l’encariment dels estudis


Biblioteques plenes d’alumnes. Classes amb una activitat docent sota mínims. I sensació de tranquil·litat. I és que, majoritàriament, els universitaris catalans es troben aquests dies en període d’exàmens. La calma, però, només és aparent. La comunitat universitària, forçada pel calendari acadèmic, ha declarat una treva després de les mobilitzacions de mitjan desembre que, si no hi ha un improbable canvi en els plans d’Artur Mas i d’Andreu Mas-Colell, tornaran al primer pla al febrer. Les retallades, amb la consegüent precarització de l’ensenyament superior; l’encariment dels estudis, amb el més que previsible increment de taxes; la progressiva privatització de la universitat pública, i el nou model de governança que es vol implantar als centres són els elements que uneixen en la protesta estudiants, personal administratiu i de serveis (PAS) i una gran part del personal docent i investigador (PDI).

El 2011, les vuit universitats públiques del Principat van veure com la Generalitat reduïa la seva aportació en 114 milions d’euros. Lluny de compensar la retallada, enguany la tisorada continua i els centres rebran 918 milions, 9 menys dels que van obtenir l’any previ. A més a més, diverses universitats, com la Politècnica (UPC) o l’Autònoma (UAB), no van poder compensar amb ajustos la disminució de l’aportació governamental, de manera que, quan tanquin els números del 2011, ho faran amb un notable dèficit, fet que les portarà a continuar enguany amb mesures draconianes, fonamentalment acomiadaments i pèrdua de drets laborals dels treballadors.

El cas de la UPC és paradigmàtic. Segons fonts universitàries, acumula un dèficit de més de 100 milions en la darrera dècada. Al desembre, les protestes de 300 treballadors van portar el rector, Antoni Giró, a ajornar la reunió que havia d’aprovar un pla de viabilitat que, segons fonts sindicals, comportaria l’acomiadament del 23% de la plantilla, concretament més de 300 treballadors del PAS i més de 100 del PDI. A aquestes xifres, s’hi han de sumar els prop de 300 professors associats que hi van perdre la feina el 2011, el 50% del PAS interí i el 15% del professorat ajudant o en formació. Per tot plegat, no sorprèn que els representants dels treballadors demanin la dimissió de Giró, que va ser director general d’Universitats quan Andreu Mas-Colell, l’actual conseller d’Economia i Finances, encapçalava el DURSI, en el darrer Govern de Jordi Pujol.

A la UAB, estudiants, PDI i PAS han creat la plataforma #Ripolldimissió, que demana la renúncia immediata de la rectora, Ana Ripoll, que ja ha anunciat que abandonarà el càrrec abans d’acabar el 2012, moment en què es faran eleccions al rectorat. I és que la universitat establerta a Bellaterra vol retallar el seu pressupost en gairebé 24 milions i acomiadar entre 350 i 400 professors. La resta de les universitats tampoc no s’escapa d’aquesta dinàmica.

«Ens trobem amb una creixent manca de recursos i un empitjorament en les condicions laborals del professorat, a més d’acomiadaments, en un moment en què s’ha implantat un model, l’anomenat pla Bolonya, que necessita molts recursos per tenir èxit. Amb les retallades, és molt probable que els resultats siguin pitjors que amb el model precedent», denuncia Agustí Colom, professor de teoria econòmica de la UB i membre de Professors en Diagonal, un col·lectiu sorgit fa algunes setmanes a la Facultat d’Econòmiques que, entre altres aspectes, pretén exposar que hi ha altres camins per superar la crisi que no passin per les tisorades omnipresents. 

Emulant Boi Ruiz
El Departament d’Economia i Coneixement va aprovar l’any passat un encariment de les taxes acadèmiques del 7%, el màxim que podia tenint en compte que la normativa fixa que l’increment no pot superar en més de quatre punts l’IPC. María José Saura, responsable d’Universitats de CCOO, està convençuda que els governs autonòmics pressionaran l’Executiu de Mariano Rajoy perquè modifiqui el decret que fixa els preus universitaris i puguin aplicar augments superiors. 

«L’increment de taxes en una situació econòmica desfavorable dificulta l’accés de molta gent a la universitat, de manera que el coneixement pot acabar anant dirigit només a unes capes determinades de la població», adverteix Colom, que té la sensació que, com passa amb la sanitat, el Govern de Mas pretén anar cap a un model dual on els serveis de qualitat siguin només per a aquells que els puguin pagar. D’això també n’està convençuda María José Saura, que subratlla que s’està aprofitant la consorciació de serveis entre universitats per començar a privatitzar-los. «Tal com planteja Boi Ruiz [el conseller de Sanitat], es vol fraccionar serveis universitaris per després externalitzar-los», assenyala la responsable sindical.

«Les retallades amaguen una privatització encoberta. Nosaltres apostem per una universitat pública, popular, de qualitat i gratuïta», subratlla Maria García, portaveu nacional del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). El pròxim 23 de febrer, la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP), que aplega organitzacions d’estudiants –com el SEPC–, professorat i PAS, es reunirà per decidir les properes mobilitzacions, coincidint amb l’aprovació dels pressupostos en gran part de les universitats.

La Comissió per a l’Estudi de la Governança del Sistema Universitari de Catalunya –impulsada per Economia– busca, segons la PUDUP, establir un model amb menys òrgans col·legiats, on la participació dels estudiants sigui menor i que fomenti el finançament privat. Establir un model de govern universitari més jerarquitzat és benvist per diferents rectors, com Josep Joan Moreso (UPF), que s’han posicionat al costat del que defensa el conseller Mas-Colell.

«Els rectors volen agilitzar la presa de decisions i que els estudiants tinguem encara menys veu que ara, tot i que representem el 80% de la comunitat universitària». Des de CCOO, María José Saura hi afegeix que es busca reduir l’autonomia universitària i que, amb els canvis, l’empresa privada està aconseguint una major permeabilitat a l’ensenyament superior. Docents, PAS i alumnat, però, no accepten el còctel neoliberal preparat per Mas-Colell, antic conseller d’Universitats, i tornaran a sortir al carrer per reclamar una universitat pública i de qualitat per a tothom. «De moment, hem ajornat el pla de viabilitat de la UPC, i això ens ànima a continuar lluitant per aturar els plans del Govern», conclou María José Saura.

*Article publicat amb el número 1.047 del setmanari El Triangle. 20 de gener de 2012. 

divendres, 20 de gener del 2012

El tancament de rotatius dibuixa un escenari amb menys pluralitat informativa


Acomiadaments massius i tancaments de capçaleres marquen un sector que ha traït la seva funció original per dedicar-se a altres coses


La davallada publicitària, la caiguda de les subvencions i subscripcions institucionals, unes vendes –en general- cada vegada més minses i una progressiva pèrdua de prestigi han deixat els mitjans del país en la situació més complicada que es recorda. Des del 2008, el nombre de periodistes a l’atur als Països Catalans s’ha triplicat i actualment s’apropa als 2.200, gairebé el doble que a finals del 2010, segons les dades de l’Informe Anual de la Profesión Periodística, elaborat per l’Asociación de la Prensa de Madrid i que no inclou les acomiadades des de l’octubre passat. Tot i que tothom està rebent, inclosos els mitjans públics, el sector més colpejat és la premsa en paper, que suma més de 700 professionals sense feina, bona part de les quals (424) treballaven al Grup Zeta –sobretot a El Periódico-, Hermes Comunicacions (més de 140), l’editora d’El Punt Avui, o al Grup Godó (125), concretament a La Vanguardia.

Encara que cada cas presenta algunes particularitats, el secretari d’Organització del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), Quico Ràfols, apunta en declaracions a La Directa que moltes empreses “han perdut la informació com a element referencial i s’han dedicat altres coses”, fet que s’accentua en la premsa de paper on es “viu amb més intensitat la pèrdua de l’aposta per la informació”. D’aquesta manera, el lector s’ha trobat amb productes “que no li interessen, perquè no són fiables o creïbles”, en paraules de Ràfols. La casuística varia des de diaris que formen part d’un gran hòlding de comunicació en el que no són, ni de bon tros, l’element més important de negoci –casos d’ADN o Público-, fins als que són el buc insígnia de grups molt més petits, com el mateix El Punt Avui o el lleidatà La Mañana.

El desembre es confirmava el tancament del diari gratuït ADN, pertanyent al Grup Planeta, controlat per la família Lara. El factòtum del hòlding, José Manuel Lara, no va acabar d’apostar per un producte que, tot i tenir un nivell de qualitat probablement superior, mai va arribar a tenir la difusió dels seus competidors directes, 20 Minutos i Qué!. La decisió de Planeta va deixar 60 persones sense feina. Desenes d’editorials de llibres, cadenes de televisió –com Antena 3-, revistes o llibreries són àrees de negoci més importants per un grup que, malgrat que també controla La Razón, no té precisament en la premsa diària una pota bàsica del seu negoci.

Mediapro, a través de la seva filial Mediapubli, és l’editora del diari Público, que des que va aparèixer el 2007 ha patit diverses retallades de plantilla. El rotatiu del conglomerat encapçalat per Jaume Roures es troba actualment en concurs de creditors, l’antiga suspensió de pagaments, i si no capta nou milions d’euros en les properes setmanes desapareixerà. Com passava en el cas d’ADN i Planeta, Público – tot i la importància estratègica- no és la principal via d’ingressos de Mediapro, molt més abocada al negoci audiovisual. La crisi està colpejant tot el grup, però Roures, com Lara, prefereix deixar caure el diari abans que les altres potes del grup.

Pagar-se a si mateix
Hermes Comunicacions, l’empresa editora d’El Punt Avui, acaba de pactar un nova retallada de plantilla, aquest cop a través d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO) forçós, el primer en la història del grup. L’acord, que en tancar aquesta edició encara no s’havia definitiu signat, suposarà l’acomiadament de 49 treballadores, 41 corresponents a El Punt i 8 de l’antic Avui. A més a més, les antigues treballadores de l’Avui que quedin veuran la seva nòmina rebaixada entre un 30% i un 40% per tal d’equiparar-los la retribució amb la de les professionals d’El Punt. En cinc anys, Hermes haurà passat de mig miler de treballadores a 250, tot i l’adquisició, a finals de 2009, de l’Avui, bàsicament a través de diversos processos de baixes incentivades.

Fonts de la plantilla consultades per La Directa, admeten que la nova tisorada afectarà la qualitat del diari. “Els propietaris volen la millor qualitat al mínim cost, però tots estan apostant per retallar la despesa, en comptes de buscar fórmules per augmentar els ingressos”, comenten les fonts, per afegir que el rotatiu necessitaria una injecció de capital per rellançar-se. En aquest sentit, l’entrada d’un nou inversor sembla complicada atès que l’actual màxim accionista, Joan Bosch i Roura, no té intenció de vendre un mitjà que li garanteix una influència important, sobretot a les comarques gironines.

Vinculat a la indústria càrnia, Bosch és un dels blancs de les crítiques de les treballadores del grup, que s’estan mobilitzant a les xarxes socials a través de la plataforma Salvem El Punt Avui. Entre d’altres aspectes, denuncien que cada mes es paguen 25.000 euros de lloguer per ser a l’edifici modernista de La Farinera, la seu gironina d’Hermes, malgrat que l’immoble és propietat del mateix Joan Bosch, que mentrestant va aprimant l’estructura d’un rotatiu que ha tingut problemes per pagar la nòmina de desembre de les treballadores.

El panorama és encara més fosc pel Grup Dalmau Multimèdia. Els germans Dalmau ja van ser els encarregats de liquidar El Diari de Barcelona en la seva darrera etapa –a principis dels anys noranta- i ara tot apunta que sumaran el tancament de La Mañana, el seu primer rotatiu, a banda de la televisió homònima i l’empresa d’arts gràfiques on van començar a bastir el seu imperi i d’on, històricament, provenien el gruix d’ingressos. Si el març no han trobat cap comprador, el grup s’encaminaria, probablement, a la dissolució. De moment, el diari lleidatà ja ha acomiadat nou treballadors, entre els que hi ha el director, acumula impagaments de nòmines d’unes empleades que, segons denuncien, reben part de la retribució en negre, en un clar exemple de gestió no precisament modèlica.

Tot plegat ens aboca a un panorama en què, probablement, només quedaran tres o quatre grans diaris, amb la pèrdua de pluralitat que això suposa. Segons Quico Ràfols, però, els propis periodistes també han de fer autocrítica perquè ells mateixos, ja sigui per “comoditat o precarietat”, han oblidat que “la informació és el més important”.

*Article publicat al setmanari LA DIRECTA número 157, 18 de gener de 2012.