dilluns, 29 d’octubre del 2012

La factura de l’aigua es dispararà per enriquir negocis privats


Diversos ajuntaments i organitzacions s’oposen a la venda d’Aigües Ter-Llobregat

  
Dutxar-se, rentar els plats o, simplement, obrir l’aixeta són tres de les moltes activitats que, a partir de l’any vinent, seran força més costoses per a la població catalana, després que culmini el procés de privatització d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL), l’empresa pública que presta el servei en alta –des de la font d’aigua fins als dipòsits municipals– de Barcelona, l’àrea metropolitana i nou comarques del voltant (fet que suposa l’abastiment de prop de cinc milions de persones de més de 100 municipis). L’externalització del servei durant 50 anys a Agbar o Acciona, que encapçalen les dues aliances que opten a la concessió, anirà acompanyada d’un notable encariment del rebut de l’aigua.

El 25 de juliol d’enguany, el consell d’administració d’ATLL va aprovar un increment del 70% en la tarifa que li han de pagar les empreses de distribució en baixa –que fan arribar l’aigua dels dipòsits a les llars–, de manera que, a partir de l’1 de novembre, passarà de 0,38 a 0,65 euros el metre cúbic. Les companyies distribuïdores, independentment de si són públiques o privades, acabaran fent repercutir la pujada en la tarifa que paguen les usuàries, que augmentarà entre el 25% i el 35%, segons els càlculs de la plataforma Aigua és Vida, que s’oposa a la privatització, la més important en la història de la Generalitat. L’encariment final, però, serà superior.

La dessaladora del Prat, propietat d'ATLL. 
Mentre que l’oferta d’Acciona planteja un preu de 0,71 euros el metre cúbic, la d’Agbar s’enfila fins a 0,79. Sigui quina sigui l’escollida per la Generalitat, la tarifa haurà augmentat prop d’un 100% en pocs mesos. “El segon increment només va destinat a garantir el benefici industrial de la futura concessionària”, apunta en unes declaracions a la DIRECTA Eloi Badia, un dels portaveus d’Aigua és Vida, que agrupa associacions veïnals, sindicals, ecologistes i solidàries. No es tracta, precisament, d’un benefici modest, sinó de 1.600 milions d’euros nets durant les properes cinc dècades, segons un estudi de l’organització.

Empresa viable
Un dels motius esgrimits pel govern d’Artur Mas per desfer-se d’Aigües Ter-Llobregat –propietària de les instal·lacions que potabilitzen l’aigua dels dos rius i també de plantes de dessalinització com la del Prat– és que és deficitària (l’any passat va perdre 34 milions) i que arrossega un deute molt elevat (663 milions). Rubén Tello, delegat de CCOO al comitè d’empreses d’ATLL, matisa les xifres: “El deute s’ha disparat perquè l’empresa ha assumit el cost d’infraestructures que en realitat corresponien a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), a causa de la seva precària situació financera, i perquè feia set anys que les tarifes estaven congelades, però la companyia és perfectament viable”.

“Amb l’increment tarifari, el deute desapareixeria en poc més de deu anys i ATLL tindria beneficis”, afegeix el delegat sindical. De fet, la previsió és que la concessionària privada trigui prop d’una dècada a amortitzar la despesa per assumir la gestió de la companyia pública, després de beneficiar-se de l’explotació d’unes infraestructures que, recalca Tello, “s’han pagat amb impostos públics”. El rebuig a la privatització també ha arribat a nombrosos ajuntaments, fins al punt que 26 plens municipals han aprovat mocions en contra del procés. En alguns casos, com ara Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, s’estudia emprendre accions legals per aturar- lo, amb l’argument que suposa una vulneració del conveni que van signar amb ATLL i pel qual li cedien infraestructures públiques que havien contribuït a finançar.

La plataforma Aigua és Vida denuncia que l’operació representa el paradigma de la política del govern de Mas de “desmantellar tota estructura pública” i insta a apostar per alternatives que derivin en la municipalització del servei, de manera que es vagi cap a una “gestió pública i participativa de l’aigua”. No és un model utòpic, tenint en compte que, al món, el 90% de les connexions domiciliàries d’aigua les gestiona el sector públic i el 10% el privat. A Catalunya, en canvi, els percentatges s’inverteixen. Mentre Mas s’omple la boca parlant d’estructures d’Estat, de moment, es ven el patrimoni del país, amb operacions que beneficien grans companyies privades, perjudiquen el 99% de la societat i no apareixien al programa electoral de CiU de 2010.

Iniciativa europea contra la privatització
La Federació de Sindicats Europeus de Serveis Públics impulsarà una Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per reclamar que la UE impedeixi per llei la consideració de l’aigua com un bé mercantil i la reconegui com el dret humà que és, tal com va dictaminar l’ONU el 2010. La iniciativa, que necessita recollir almenys un milió de signatures provinents de nou estats de la UE, compta amb el suport d’UGT, CCOO i Aigua és Vida a Catalunya i sorgeix com a resposta a la creixent privatització del servei d’aigua, darrerament forçada per la Comissió Europea als països rescatats.

*Article publicat amb el setmanari DIRECTA número 291, 24 d'octubre de 2012. 

dijous, 25 d’octubre del 2012

El drama de l’‘or negre’


La producció de petroli a l’Àfrica subsahariana ha permès amassar fortunes a les elits locals, mentre la majoria de la població viu en la pobresa i pateix la destrucció ambiental

Royal Dutch Shell és una de les quatre grans petrolieres del món. L’any passat va obtenir uns beneficis nets de gairebé 24.000 milions d’euros i en va facturar més de 360.000. Una part dels seus ingressos prové del delta del Níger, l’àrea de Nigèria d’on s’extreu gran part dels 2,2 milions de barrils diaris que converteixen el país en el principal productor de cru d’Àfrica. Instal·lada a la zona des de la dècada dels cinquanta, grups ecologistes i activistes en defensa dels drets humans acumulen anys i anys denunciant la impunitat amb què actua la companyia, protagonista de desenes de vessaments que han contaminat el territori. Les protestes de la població local que reclamen la protecció del medi ambient han topat, històricament, amb una repressió salvatge, com demostren els 2.000 ogoni –un dels pobles del delta del Níger– assassinats el 1994 per militars nigerians que defensaven els interessos de Shell i d’altres grans petrolieres, com Chevron.

El passat 10 d’octubre, però, alguna cosa va començar a canviar. Per primera vegada, una firma amb seu central a Europa ha de respondre per contaminar en un altre país. Quatre camperols i pescadors nigerians van aconseguir que un tribunal de la ciutat holandesa de l’Haia obrís judici contra Royal Dutch Shell com a presumpta responsable de tres vessaments de cru entre el 2004 i el 2007 que haurien destrossat les comunitats dels demandants, que compten amb el suport de l’ONG Milieudefensie (Amics de la Terra) i que exigeixen una compensació econòmica i la neteja de les terres. La petroliera no està d’acord amb l’acusació i atribueix la major part dels vessaments al sabotatge.

Conseqüències d'un vessament de petroli a Ogoniland (Nigèria).
L’ONU, a través del seu programa pel medi ambient (Pnuma), va denunciar en un informe de l’agost de 2011 l’enorme impacte ecològic de cinc dècades de vessaments de cru a la regió d’Ogoniland. Els efectes han malmès la salut dels pobladors, fins al punt que l’esperança de vida de la zona és de 41 anys, quan fa algunes dècades s’apropava als 70, i es troba per sota de la mitjana nigeriana, que és de 48. Només una elit molt reduïda dels 31 milions d’habitants del delta del Níger es beneficia de l’explotació del petroli, mentre que la immensa majoria no pot aspirar a treballar en la indústria extractiva, viu en la pobresa i pateix els efectes negatius de la degradació ambiental. L’esquema nigerià no és una excepció, sinó que es repeteix sense grans canvis a la resta dels països de l’Àfrica subsahariana productors de cru.

Augment de la desigualtat
«Amb el petroli a Àfrica s’acaba donant una pèrdua de la sobirania de la població, perquè permet a l’elit política perdre contacte amb la societat, ja que deixa de necessitar-la per mantenir-se en el poder», resumeix l’historiador i col·laborador del Centre d’Estudis Africans (CEA) Jordi Sant. En declaracions a EL TRIANGLE, Sant hi afegeix que, gràcies als contractes signats amb transnacionals, els dirigents dels països productors acostumen a estar protegits per portar a terme polítiques autoritàries, només dissimulades amb un «rentat de cara» en forma d’eleccions, sovint fraudulentes. L’increment de l’explotació en productors ja consolidats, com Angola, i el descobriment de reserves importants en altres països, com Ghana, Uganda o el Txad, augmentaran el pes del petroli africà al món, fins al punt que el 2013 el continent en subministrarà el 12% del que es consumeixi, mentre que només n’utilitzarà el 5%, segons un informe recent del Banc Mundial. L’excedent és el que permet la presència de totes les grans transnacionals del sector al continent, disposades a saquejar els seus recursos per calmar la set energètica dels Estats Units, de les principals potències europees (França, el Regne Unit o Alemanya) i dels gegants asiàtics.

Més enllà d’alguns subsidis al combustible, la població autòctona no rep precisament beneficis pels ingents recursos naturals dels seus països respectius. Nigèria i Angola, amb més de quatre milions de barrils diaris entre totes dues, són els grans productors de petroli de l’Àfrica negra, però la riquesa no ha fet altra cosa que augmentar-hi les desigualtats socials. A Nigèria, la població que viu en l’absoluta pobresa –menys d’un dòlar el dia– va passar del 54,7% el 2004 al 60,9% el 2010, segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística. Angola, que fa un mes i mig va reelegir l’etern José Eduardo dos Santos com a president –suma 33 anys al càrrec–, ha aconseguit que la capital, Luanda, sigui una de les ciutats més cares del món, però encara és el vuitè país amb una major taxa de mortalitat infantil (hi perden la vida 104 de cada 1.000 nounats), segons estadístiques de l’ONU. 

Guinea Equatorial és el tercer productor de l’or negre de l’Àfrica subsahariana. El descobriment de petroli a mitjan anys noranta va permetre consolidar la cruenta dictadura de Teodoro Obiang –en el poder des del 1979–, que, gràcies als contractes signats amb les nord-americanes ExxonMobil o Chevron-Texaco, participa impunement en fòrums internacionals. Dels seus pous en sortien 350.000 barrils diaris el 2009 i té unes reserves comprovades de 1.700 milions de barrils. En principi, amb aquestes xifres els seus menys de 700.000 habitants haurien de gaudir d’un elevat nivell de vida; però, mentre que la renda per capita no deixa de créixer i les xifres macroeconòmiques es disparen, el 75% de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Mentrestant, la revista Forbes estima que Obiang acumula una fortuna superior a 400 milions d’euros. Els ingressos del petroli suposen el 78% del PIB estatal, però la indústria del sector només aporta el 4% de la població ocupada.

Campanya per aturar l’extracció
Corrupció, desigualtat i pobresa són conceptes que es repeteixen en els estats productors de petroli subsaharians, tot i que les diferències s’accentuen en els països en què el pressupost nacional s’alimenta fonamentalment de la venda de l’or negre (Guinea Equatorial, Angola, Nigèria, el Txad...). En el cas dels nous productors amb una economia més diversificada, com Ghana (el 2009 obtenia 70.000 barrils el dia, però té unes reserves de 5.000 milions) o Uganda l’impacte no hauria de ser tan negatiu. El preuat líquid és un dels factors que expliquen les dècades de guerra civil que van arrasar el Sudan, fins que l’any passat va néixer el Sudan del Sud, on es concentren la major part de les reserves. La tensió amb el nord es manté i actualment tot just s’hi extreuen uns 120.000 barrils diaris, una tercera part del que es produïa fa pocs anys.

No és estrany que el descobriment de petroli en zones de Kenya i d’Uganda generi escepticisme entre la població local, temorosa que es malmeti el seu hàbitat i que no hi guanyi res. Aquesta por explica que organitzacions com Environmental Rights Action hagin engegat des de fa un temps la campanya «Leave oil on the soil» (‘Deixeu el petroli a terra’) en països com Nigèria i Ghana. Prefereixen que no s’exploti el cru perquè no genera cap benefici per a les comunitats autòctones, mentre que en pateixen totes les conseqüències negatives. I és que, en zones com el delta del Níger, l’or negre ha estat una maledicció.

*Article publicat al número 1.081 del setmanari EL TRIANGLE, 19 d'octubre de 2012. 

dilluns, 22 d’octubre del 2012

“A la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens”


A final d’agost, Roger Jorro va poder tornar a casa després de passar-se dos anys tancat a les presons nord-irlandeses de Maghaberry i Magilligan. Establert a Belfast per estudiar anglès, va ser detingut i acusat d’haver llençat un bloc de formigó contra una agent policial durant uns avalots de protesta contra les marxes unionistes que es van produir al barri republicà d’Ardoyne. Arran de la condemna no pot tornar al Regne Unit i ara vol ser una persona més al carrer, “on totes fem falta”.


Després de dos anys tancat, com va el retorn a la llibertat?
Amb clarobscurs. D’una banda, hi ha la il·lusió de tornar ser lliure i convertir-te en una persona adulta un altre cop. Estar a la presó és ser com un nadó, et desposseeix de la capacitat de prendre decisions. Però, per altra banda, hi ha la tristesa de veure com estan les coses aquí i trobar-me amb un país devastat en molts camps. Sóc d’una ciutat obrera, que és Cerdanyola del Vallès, i allà hi ha moltes situacions de patiment. També hi ha aspectes positius, perquè he vist ganes de tirar endavant i un augment de la consciència tant social com nacional.

Has afirmat que durant el judici no van quedar demostrats els delictes que t’imputaven, però et van condemnar igualment. Necessitaven un cap de turc?
Segons les paraules del jutge, hi havia proves molt concloents que jo era allà i seria tirar-me pedres sobre la pròpia teulada negar-ho, però no hi havia manera de provar si havia estat jo qui havia produït unes lesions lleus a una agent de l’autoritat. Necessitaven buscar culpables per diverses raons, com una intensa pressió mediàtica i policial. A més, tant abans com després del judici, representants polítics s’hi van ficar i volien que la sentència fos més greu.

La divisió que existeix a la societat nord-irlandesa, també queda reflectida a l’interior de les presons?
Diria que sí i que no, no hi ha una resposta clara. Que no, en el sentit que els militants de les dues bandes, excepte aquells que no han deixat les armes, conviuen i es barregen en el mateix mòdul, i que sí perquè es nota que culturalment hi ha divisió i cadascú s’agrupa amb els seus a l’hora de dinar, per exemple. Un cop a la presó es perd molt l’element de confrontació. No deixa de ser curiós que a la presó existeix aquesta convivència, mentre que a l’exterior només es pot parlar de coexistència. A fora ha emergit un nou sectarisme molt preocupant entre sectors de la gent jove. És absolutament identitari i tribal i no està ancorat en la política. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit.

Fa un parell de setmanes, milers de persones van mobilitzar-se a favor de la unitat del Regne Unit. Es mantenen les polèmiques demostracions de força.
És un tema complex. Penso que aquestes marxes són absolutament negatives, però si som realistes, veurem que les que no passen per barris catòlics, tot i que puguin no agradar-nos, no són contencioses. Pel que fa a la resta, seria un pas endavant que la comunitat protestant mirés més enllà del moment actual i reconegués els veïns com a interlocutors. El diàleg pot ser una manera d’avançar. No es pot subestimar que l’Orde d’Orange és un poder fàctic, amb més de 30.000 membres que la converteixen en l’organització cívica més gran del nord d’Irlanda. Ha demostrat en altres ocasions que fent conxorxa amb determinats grups, és capaç de paralitzar el país i de portar-lo a prop d’una guerra civil. L’acció política està molt determinada per la por al tradicional insurreccionalisme del moviment protestant i això va en perjudici de la minoria republicana.

Com resumiries la teva experiència a la presó?
Sobretot han estat dos anys d’aprenentatge, de conèixer-se un mateix i veure quines són les limitacions. Quan tanca la porta de la cel·la, estàs tu contra tu mateix i això és un exercici d’introspecció molt gran, que probablement al dia a dia no pots fer. Quan ets a la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens. També he pogut aprendre el paper social que tindria la presó, com a magatzem caríssim, disfuncional i marginalitzador on, curiosament, sempre hi ha acaben anant els mateixos estrats poblacionals.

T’ha sorprès l’estat dels centres penitenciaris?
La sorpresa principal és que 14 anys després de l’adveniment de la pau, la presó encara segueix amb unes estructures que diria que són bastant pre-divendres sant. Es prioritza la seguretat en detriment d’altres aspectes, com l’educació, que podien ajudar a la reinserció i tenies la sensació que estaven en un Guantánamo que no responia a la situació social del país. Hi ha molta resistència als canvis entre part del funcionariat, el 90% del qual prové només d’una banda, i quan ha entrat algun reformista, l’han fagocitat i l’han fet fora perquè no canviï res i tot segueixi igual. Alguns diuen que la presó és l’últim reducte de l’imperi britànic.

*Entrevista publicada al número 289 del setmanari DIRECTA, 10 d'octubre de 2012. 

dijous, 18 d’octubre del 2012

Els càrrecs ‘pepevergents’


El sobtat gir independentista d’Artur Mas no amaga l’estreta aliança que ha mantingut amb el PP durant gran part legislatura. Els nomenaments de Daniel Sirera, Armand Querol, Pablo Planas o Josep Martí en són testimoni

«No hi ha res de més anticatalà que voler que Catalunya sigui independent. Seria un desastre.» Aquestes paraules corresponen a una entrevista a El País del febrer de 2008 i qui va pronunciar-les no ha modificat la seva posició amb relació a la qüestió nacional del Principat. Però això no va ser un impediment perquè, fa només tres mesos, la CiU suposadament més independentista de la història fes possible que l’autor de les declaracions assolís un càrrec públic. Parlem de Daniel Sirera, president del PP de Catalunya en el moment de l’entrevista i actualment un dels sis integrants del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). L’enèsim acord de la legislatura entre la federació conservadora i el PP no solament va permetre la inclusió de Sirera en l’organisme, sinó reduir-ne en quatre els seus membres i deixar sense espai Salvador Alsius, el candidat conjunt d’ERC i d’ICV-EUiA i que, a banda de ser periodista, representa una sensibilitat nacional molt més propera a l’Estat propi que, almenys dialècticament, defensa Artur Mas des de la massiva manifestació de l’11 de setembre.

Daniel Sirera. 
Sirera només és un dels noms d’un mandat que, abans del sobtat gir independentista de CiU, havia estat marcat pels pactes entre aquesta formació i el PP, que van permetre la col·locació  en alguns casos força recent– de nombrosos personatges de l’òrbita pepera en càrrecs de responsabilitat, ja sigui a la Generalitat, a la Diputació de Barcelona, en ajuntaments o en diversos organismes públics. Alguns dels nomenaments més polèmics se situen en l’àmbit de la comunicació. Més enllà de l’expresident del PP català, hi ha els casos d’Armand Querol, Pablo Planas i Josep Martí.

El primer va convertir-se a l’abril en vicepresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). A Querol, antic vidalquadristaque acumula 16 anys a l’ens públic, li va faltar temps per lluir el seu biaix ideològic en demanar que els mapes del temps de TV3 mostressin tot l’Estat espanyol, en detriment dels Països Catalans, i en criticar l’emissió de reportatges com Monarquia o República i Adéu, Espanya?. També a la primavera d’enguany es va fer públic el nomenament de Pablo Planas com a cap d’informatius de COM Ràdio, actualment La Xarxa. Antic sotsdirector d’Abc i de La Razón, l’anterior feina de Planas va ser dirigir Libertad Digital, el diari de Federico Jiménez Losantos. Els seus editorials durant aquest període no tenien pèrdua, amb atacs constants a Catalunya i l’afirmació que la immersió lingüística és un «tortuós experiment d’enginyeria social». Finalment, Josep Martí és el secretari de Comunicació de la Generalitat des del febrer de 2011. Antic treballador del Govern espanyol en la presidència d’Aznar, el periodista va mostrar sense embuts la seva ideologia al llibre Ets de dretes i no ho saps (Mina, 2008).

L’ambaixador de la guerra de l’Iraq
Armand Querol. 
Mas també va incorporar al Govern la dona de Martí, Susanna Bouis, com a directora  general de  Funció Pública. Bouis havia estat delegada del Govern espanyol a Catalunya al final de l’era d’Aznar. En la mateixa època, l’ambaixador estatal a l’OTAN era Joan Prat, encarregat de defensar la invasió de l’Iraq davant l’Aliança Atlàntica. Ara, però, Prat, com Bouis i Martí, cobra de la Generalitat, en el seu cas com a delegat del Govern a Brussel·les. Les alcaldies de Xavier García Albiol (Badalona) i Manuel Reyes (Castelldefels) no s’entendrien sense el suport passiu de CiU, que a canvi de situar Salvador Esteve al capdavant de la Diputació de Barcelona va donar el vistiplau a les vicepresidències d’Alberto Fernández Díaz i de Josep Llobet. I així podríem seguir. Fins fa molt poc, la interpretació del dret a decidir que feia Mas va consistir a aliar-se amb el PP. I a partir d’ara?

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.080, 12 d’octubre de 2012. 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

A un pas de la pèrdua ciutadana del Port Vell


El projecte de construcció d’una marina de luxe per a grans iots, que es vol inaugurar a l’abril, amenaça de convertir un espai fins ara públic en un resort d’ús exclusiu per a un turisme d’elit. La Barceloneta es mobilitza contra la privatització de l’espai


Amancio Ortega (Inditex), Florentino Pérez (president del Real Madrid i de la constructora ACS), el navilier Fernando Fernández Tapias o el mateix rei Joan Carles de Borbó no només tenen en comú el fet d’acumular fortunes valorades en centenars (o milers) de milions d’euros. També són dels pocs ciutadans de l’Estat espanyol propietaris de megaiots, el més conegut del quals és el Fortuna, l’embarcació de 50 metres d’eslora del monarca, que es pot llogar per entre 300.000 i 400.000 euros setmanals. El vaixell, valorat en 18 milions d’euros i que oficialment va ser un regal d’empresaris mallorquins, dóna xifres que constaten fins a quin punt aquestes embarcacions són un vedat exclusiu d’un sector molt i molt reduït de la societat. I, precisament, a aquest 1% de la població -en terminologia 15-M- es dirigeix el projecte de reforma del Port Vell amb l’objectiu d’installar-hi una marina de luxe on atracaran megaiots de fins a 180 metres d’eslora, en què un probable negoci seria, segons el col·lectiu opositor, el lloguer dels enormes vaixells.

El projecte, impulsat per l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) -on participen la Generalitat, el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona, i que presideix Sixte Cambra- i promogut per Salamanca Group -el grup d’inversió dirigit per l’antic militar britànic Martin Bellamy que té la concessió de Marina Port Vell-, compta amb el vistiplau de l’equip de govern de la ciutat, encapçalat per Xavier Trias, que s’ha negat a sotmetre la qüestió a consulta ciutadana com li ha demanat ICV-EUiA i també han votat UpB i PSC. Malgrat això, i la forta oposició veïnal que aixeca, les obres de reforma del Port Vell ja fa mesos que han començat. I és que la intenció de Salamanca Group és que les noves instal·lacions es puguin inaugurar el proper abril.

La reforma suposarà una despesa de 26,6 milions d’euros per a la companyia promotora i permetrà que Marina Port Vell es converteixi en una mena d’aparcament per a iots de grans dimensions, amb un total de 167 amarratges. Sempre segons el projecte presentat per Salamanca Group, la infraestructura es completarà amb dos edificis i diversos serveis destinats als usuaris del que, a la pràctica, serà -sempre que es porti a terme tal com està plantejat- un resort privat de luxe d’ús exclusiu. Un dels punts més criticats pels veïns és la presència d’una tanca de seguretat que envoltarà tot el perímetre de l’espai i que, juntament amb sis casetes de seguretat o checkpoints i la presència de seguretat privada, impedirà l’accés dels ciutadans a una zona on a dia d’avui s’hi pot passejar. Els canvis implicaran l’expulsió de les embarcacions de poca eslora, entre les que hi haurà alguns vaixell de pesca, ubicats actualment a la part nord del Moll dels Pescadors.


Encariment dels lloguers
“El problema no és tan l’atracament dels megaiots, perquè ja ho fan, sinó el tancament i la privatització del Moll d’Espanya, un espai públic”, exposa Gala Pin, membre de la Plataforma Defensem el Port Vell, nascuda al maig a la Barceloneta i que reclama, directament, la retirada d’un projecte que defineix com “elitista i especulatiu”. Pin, que denuncia “l’opacitat” amb què s’està plantejant la reforma -a la Plataforma, per exemple, li han negat el contracte de concessió de Marina Port Vell a Salamanca Group-, reclama que el port ciutadà estigui controlat pels veïns i l’Ajuntament i no per l’APB, de manera que qualsevol canvi impliqui consultar la ciutadania, cosa que no s’ha fet en aquest cas.

La historiadora Mercè Tatjer, que ja va participar en la defensa ciutadana del Port Vell de fa 25 anys, afirma que es tracta d’un projecte “pensat per fer una funció de servei a un turisme d’alt nivell, però no per servir com a espai d’oci popular i ciutadà”. Tatjer alerta que la marina de luxe accentuarà el caràcter turístic de la Barceloneta, en detriment dels veïns i tem que en el futur acabi comportant, també, la instal·lació d’algun hotel a la zona. Amb relació a aquest tema, Gala Pin exposa altres impactes del resort per a megaiots: “Afectarà el comerç tradicional i acabarà repercutint també en els preus de lloguer dels habitatges, provocant l’expulsió dels veïns en benefici del turisme de luxe”. Les primeres afectades seran les persones que viuen en petites embarcacions amarrades al Port Vell.

Afavorint Abramovich
Els promotors, en canvi, només veuen avantatges en un projecte que asseguren que crearà 380 llocs de treball sumant els directes i els indirectes, una xifra posada en dubte al seu blog [naucher.blogpsot.com] per Javier Moreno, pilot de marina mercant, doctor en ciència i enginyeria nàutica i assessor de Defensem el Port Vell. Des de Salamanca Group subratllen que actualment Barcelona no pot satisfer la demanda d’amarratges de vaixells de grans dimensions que hi ha, fet que la plataforma qüestiona amb l’argument que l’espai per a iots de luxe que hi ha el Fòrum està “mig buit”. Finalment, l’empresa inversora afegeix que la nova marina suposaria un impuls cabdal per al “desenvolupament i projecció del clúster nàutic del Port de Barcelona”, que tindria un “fort impacte socioeconòmic a l’entorn”.

En la mateixa línia, l’alcalde de Barcelona, el convergent Xavier Trias, s’agafa a l’argument que la marina de luxe “generà riquesa” per defensar-la. “Generar riquesa no significa generar benestar social”, respon Gala Pin, per a qui “pot ser que [el “resort”] mogui molta economia, però en un circuit tancat que no afavoreixi el barri”. Però tot apunta que a la Casa Gran han decidit prioritzar l’atenció als Abramovich de torn -el magnat rus té el megaiot més gran del món, de 168 metres- que no pas als veïns de la Barceloneta.

Petites victòries
 La mobilització ciutadana contra el projecte ha aconseguit algunes victòries i en el pla actual de Salamanca Group es contempla una reducció del tamany de la tanca i ha desaparegut l’enorme restaurant previst. A banda de xerrades, Defensem el Port Vell també ha protagonitzat accions com una cadena humana contra el projecte. La lluita ha unit noves generacions amb persones que ja van participar en la defensa del Port Vell fa 25 anys, quan en plena reforma de la façana marítima van aconseguir que no es fes un gran torre al moll d’Espanya.

*Amb posterioritat al tancament d’aquest article, els veïns van reclamar la celebració d’una consulta ciudadana sobre el projecte i la proposta va ser portada al ple municipal per ICV-EUiA. CiU i PP, però, van unir els seus vots per impedir que tirés endavant.

*Article publicat al número 125 de la revista CARRER, octubre de 2012. 

dijous, 11 d’octubre del 2012

Abbas s’enroca en els dos estats


Enmig d’una crisi interna, el president palestí repeteix l’escenificació de fa un any davant l’Assemblea General de l’ONU. Israel i els Estats Units, de nou, reaccionen indignats


L’etern bucle de l’enquistat conflicte palestinoisraelià es reprodueix eternament. Allunyat dels focus mediàtics des de l’inici de les revoltes àrabs, la realitat sobre el terreny no canvia. Declaracions que dissimulen la poca voluntat de reactivar unes negociacions que mai no culminen amb èxit, fulls de ruta que s’arrosseguen des de fa més de dues dècades i que sembla impossible que es puguin implementar, denúncies d’una ocupació que ofega el poble palestí però que no repercuteixen en cap sanció contra l’Estat israelià, polítiques de fets consumats que es tradueixen en el fet que cada any milers d’hebreus s’instal·len en territori palestí, violant la legislació internacional... Són alguns dels elements que se succeeixen en un escenari ja conegut en què el darrer capítol  també és repetit.

Per segon setembre consecutiu, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, va comparèixer davant l’Assemblea General de l’ONU per demanar el reconeixement de Palestina com a Estat. La petició, tot i que rebaixada –ara l’aspiració és convertir-se en Estat observador de l’organisme multilateral–, va topar novament amb la indignació de les autoritats israelianes i les maniobres estatunidenques per evitar que acabi tirant endavant. I tot plegat ha arribat immediatament després de l’onada de protestes més gran contra l’ANP que es recorda als territoris ocupats, a causa d’una crisi econòmica que colpeja de ple Gaza i Cisjordània i que ha servit per posar de manifest que la unitat política palestina, anunciada per enèsima vegada al febrer, és qualsevol cosa menys real. 

En la seva intervenció a l’ONU del passat 27 de setembre, Abbas va dir a la comunitat internacional que «malgrat totes les frustracions de la realitat imperant, encara hi ha una oportunitat, potser l’última, per salvar la solució dels dos estats i per salvar la pau». El també màxim dirigent d’Al-Fatah, el partit que controla Cisjordània i l’ANP, va citar la contínua expansió de les colònies israelianes en territori palestí i el setge i la manca de llibertats de moviments que pateix la població autòctona de Palestina a causa de l’ocupació com alguns dels arguments que justifiquen l’aspiració d’obtenir un Estat propi.

«No hi ha pàtria per a nosaltres excepte Palestina, i menys Palestina no hi ha terra per a nosaltres», va proclamar Abbas, en un discurs que va ser seguit amb indiferència als territoris ocupats, lluny de l’esperança i l’emotivitat que van provocar les seves paraules un any enrere, quan centenars de milers de palestins van reunir-se als carrers i places de les seves ciutats per escoltar-lo en directe. En aquella ocasió, Palestina aspirava a convertir-se en Estat de ple dret de l’ONU, però la petició va ser refusada pel Consell de Seguretat de l’organisme, en gran part a causa de les pressions d’una Administració nord-americana que s’oposa amb fermesa als moviments unilaterals de l’ANP.

El ‘mantra’ de Netanyahu
El Govern israelià, que encapçala Benjamin Netanyahu, va repetir l’actuació de 365 dies enrere i va atacar la petició de Mahmud Abbas. El primer ministre hebreu va pujar a l’estrada de l’Assemblea General de l’ONU minuts després que ho fes el mandatari palestí i va recitar el mantra que la solució passa per asseure’s a la taula i establir negociacions directes entre les dues parts i no pas per pronunciar declaracions davant les Nacions Unides. En tot cas, Bibi –com l’anomenen al seu país– va demostrar que les aspiracions palestines no ocupen ara mateix un espai en la seva agenda política, en centrar gairebé la totalitat del seu discurs a advertir de la suposada amenaça que representaria per al seu país que l’Iran es doti d’armament nuclear.

Netanyahu, que, segons el diari israelià Haaretz, estava furiós i indignat amb Abbas, va obviar que les converses entre palestins i hebreus fa més de dos anys que estan congelades com a conseqüència de la negativa de Tel-Aviv a aturar la construcció dels assentaments il·legals d’acord amb la llei internacional. A Cisjordània i a Jerusalem Est, on ja viuen 700.000 colons que de facto fan gairebé impossible l’anomenada solució dels dos estats.

Aquesta via, que dialècticament encara és defensada per la UE i pels Estats Units, apostava originàriament per la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel basat en les fronteres prèvies a la guerra de 1967, és a dir, en què la totalitat de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est estaria sota control àrab. La realitat, però, cada cop més consolidada sobre el terreny és que la contínua expansió hebrea –patrocinada per Tel-Aviv en la majoria dels casos– converteix en una quimera la seva implantació, atès que és impensable l’expulsió dels colons que s’hi han instal·lat i que Israel controla ara mateix més del 60% del territori de Cisjordània. El mateix Netanyahu, mentre proclama que aposta per la solució dels dos estats, declara que les fronteres prèvies al 1967 ja «no són vàlides ni defensables».

Tant l’esquerra palestina com la seva homòloga antisionista israeliana ja fa temps que advoquen per una altra via, la creació d’un únic Estat binacional, en què els ciutadans dels dos pobles convisquin en igualtat de drets, una opció que no deixa de guanyar suports. L’analista judeo-australià Antony Loewenstein escrivia fa alguns dies al diari britànic The Guardian que «la idea d’un únic Estat implica posar fi al sistema de privilegis que existeix i poder viure d’igual a igual, fet que està provocant que dirigents d’Al-Fatah comencin a apostar-hi. Aquesta opció creixerà en el futur».    

Opció d’accedir al TPI
De moment, Abbas no sembla disposat a escoltar els creixents clams en aquest sentit de la societat palestina, un fet que es pot explicar si tenim en compte que en un Estat binacional l’ANP tindria molts números de desaparèixer. Res no garanteix, però, que la seva aposta per l’Estat palestí resulti exitosa. La demanda oficial perquè Palestina es converteixi en Estat observador de l’ONU –el mateix estatus que té el Vaticà– es presentarà abans de final d’any, després de les eleccions nord-americanes del 6 de novembre. A diferència de la petició del 2011, ara n’hi ha prou que una majoria d’estats de l’Assemblea General hi doni el vistiplau i ningú no pot vetar l’admissió de Palestina, que, segons els seus dirigents, tindria garantits més de 130 vots del total de 193 que hi ha en joc. Ara bé, The Guardian assegurava fa alguns dies que Washington està pressionant els països de la UE perquè aturin el moviment de l’ANP, amb l’argument que el reconeixement palestí només es pot aconseguir mitjançant negociacions directes entre les parts.

En cas que arribi, el reconeixement palestí no suposaria la creació d’un Estat sobre el terreny, però seria possible que demanés l’admissió en organismes com el Tribunal Penal Internacional (TPI), que li donaria opcions de portar davant la justícia els dirigents israelians a causa dels crims que es deriven de l’ocupació i que, entre d’altres, suposen una violació de la Convenció de Ginebra. Amb el seu moviment, Abbas també ha intentat desactivar les recents protestes de la població a Cisjordània contra l’encariment del cost de la vida, malgrat que oficialment hi ha donat suport en un clar intent de desgastar el primer ministre de l’ANP, Salam Fayyad. Aquest, un independent que havia estat un alt càrrec del Fons Monetari Internacional (FMI), ha imposat mesures neoliberals a Cisjordània, on ha esclatat la bombolla del totxo inflada a base de crèdit. Sigui com vulgui, a curt termini res no fa pensar en canvis en l’actual statu quo.

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.079, 5 d’octubre de 2012. 

dilluns, 8 d’octubre del 2012

La repressió continuada no atura la consolidació de la revolució zapatista


La població indígena de Chiapas segueix patint desplaçament forçats i amenaces governamentals


Falten pocs minuts per a les 8 del matí d’un divendres d’agost. Al campament de Huitepec, ubicat a 3.000 metres d’altura en una reserva ecològica zapatista i a pocs quilòmetres de San Cristóbal de las Casas –la capital de la regió de los Altos, a Chiapas (Mèxic)-, l’activitat tot just comença. Genaro –nom fictici per qüestions de seguretat- s’encarrega de preparar el foc que escalfarà el primer cafè del dia i aprofita per explicar què ha suposat per a ell la revolució zapatista: “L’aixecament del 1994 ens va permetre recuperar la dignitat, l’orgull de ser indígenes, alçar la veu per dir que ja n’hi havia prou de discriminació i oblit. Des d’aleshores hem avançat molt i ens organitzem de forma autònoma, però la repressió per part de l’Estat mexicà continua”.

Campament d'Huitepec. 
Sense aquestes amenaces la presència de Genaro i els seus companys del municipi de Tenejapa al campament no seria necessària. La reserva ecològica és desitjada pel govern estatal de Chiapas, que fins no fa gaire intentava expulsar-los, amb l’objectiu d’apoderar-se dels ingents recursos naturals –bàsicament fusta i aigua- que hi ha. Darrerament, però, les tasques de vigilància que fan per torns els zapatistes de la regió es limiten a impedir la tala sense permís d'arbres.

Chiapas és un dels estats mexicans en què els índexs de pobresa són més elevats, dada que contrasta amb la riquesa forestal, hidríca i mineral d'un territori tradicionalment espoliat per transnacionals. El que passa a Huitepec no és l'excepció. Segons dades del Centro de Investigaciones Económicas y Políticas de Acción Comunitaria (CIEPAC) , només en els darrers 12 anys, les autoritats del país han atorgat 28.000 concessions d'extraccions a empreses mineres estatunidenques canadenques i britàniques, una part significativa de les quals actuen a Chiapas.

Consolidació d’un model propi
Moltes coses han canviat a Chiapas des que l’1 de gener de 1994 milers d’indígenes van participar en l’aixecament armat de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), que va agafar per sorpresa el govern mexicà, en aquell moment presidit per Carlos Salinas de Gortari. 12 dies de guerra oberta, que va acabar en gran part a causa de la monumental mobilització de la societat civil del país, donarien pas a un període de negociacions, que culminarien amb els Acords de San Andrés (1996). L’incompliment per part governamental d’un pacte que, entre d’altres aspectes, implicava el reconeixement de l’autonomia dels pobles indígenes mexicans, va suposar que les zapatistes decidissin passar a exercir els seus drets i es van començar a articular els municipis autònoms en rebel·lia, l’embrió d’una administració paral·lela en què l’executiu oficial –per dir-ho d’alguna manera- no hi juga cap paper ni hi presta cap servei.

Caracol d'Oventic. 
Partint d’una democràcia participativa i comunitària, en què les decisions es prenen per assemblea i les autoritats estan obligades a obeir el poble i no al revés –el famós mandar obedeciendo-, les zapatistes han anat consolidant un model propi, aconseguint millores notables per a la població indígena que viu als territoris autònoms -entre 55.000 i 100.000 persones, segons les fonts; Chiapas té 5 milions d'habitants- en àmbits com l’educació, la sanitat o la producció i comercialització de productes comunitaris, normalment a través de cooperatives –posteriorment és l’assemblea la que decideix a què es destinen els recursos obtinguts. El model, però, no ha estat mai acceptat per l’administració mexicana.

Les Juntas de Buen Gobierno (JBG), que s’ubiquen als Caracoles –les capçaleres de les cinc regions zapatistes de Chiapas- i estan formades per representants dels municipis autònoms, són la més alta instància governamental zapatista i només del 2009 al 2012 han denunciat més de 30 casos d’amenaces, desallotjaments, provocacions i empresonaments a bases de suport de l’EZLN –els civils zapatistes, per entendre’ns- segons les dades recollides per l’organització Enlace Civil. Un exemple de la repressió és el desplaçament forçat que van patir recentment 83 persones de les comunitats Comandante Abel i Unión Hidalgo, segons va denunciar en un comunicat del 24 de setembre el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, ubicat a San Cristóbal. Les desplaçades, que havien estat amenaçades i agredides per grups armats, s'han instal·lat a d’altres comunitats zapatistes. L'allunyament dels focus mediàtics internacionals no impedeix que la revolució zapatista segueixi ben viva, malgrat la repressió. Des de Huitepec, Genaro conclou que ell i els seus companys seguiran intentant “construir un món més just i igualitari per a tothom”. Com ha repetit el Subcomandante Marcos, ja no és possible un Mèxic sense [tenir en compte] els indígenes.  

*Article publicat al número 288 del setmanari DIRECTA, 3 d'octubre de 2012. 

dimarts, 2 d’octubre del 2012

La ràpida desaparició dels boscos africans


El ritme de desforestació del continent és, amb diferència, el més accelerat del planeta. L’expansió de cultius destinats a l’exportació i el comerç il·legal de fusta són dues de les raons que ho expliquen


La selva tropical centreafricana, que s’estén pel Camerun, per la República Centreafricana, pel Congo, per la República Democràtica del Congo, per Guinea Equatorial i pel Gabon és un dels espais que concentren una major biodiversitat del món i el paradigma de la riquesa forestal del continent. Pensar en la seva desaparició podria semblar alarmista, si no fos que a l’Àfrica els boscos minven cada any a un ritme alarmant. Entre el 1990 i el 2010, el continent va perdre el 10% de la seva àrea forestal, que actualment ocupa 675 milions d’hectàrees. En la dècada passada, i segons les dades de l’informe Situació dels boscos al món, editat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO, en anglès), el continent negre va concentrar dues terceres parts de la superfície forestal que va desaparèixer al planeta i cada any s’hi van perdre de mitjana 3,4 milions d’hectàrees de bosc. 

La falta de propietat de la terra, l’extensió de cultius industrials destinats a l’exportació –com ara cacau, cotó, cafè, tabac o oli de palma–, l’adquisició de terrenys a gran escala per part d’inversors forans, la manca d’una bona governança per part de nombrosos estats del continent, la utilització de fertilitzants químics molt agressius amb el sòl, el comerç il·legal de fusta i l’ús massiu d’aquest recurs com a combustible són algunes de les raons que expliquen aquesta desforestació accelerada, segons l’edició d’enguany de l’esmentat informe de la FAO.

La desforestació, ja sigui provocada per guanyar superfície agrícola o per la tala d’arbres per emprar-ne la fusta, acostuma a reportar beneficis econòmics a les companyies, bàsicament transnacionals, que la provoquen, mentre que els costos recauen en la «societat, les generacions futures i, amb freqüència, les llars pobres de zones rurals la supervivència de les quals depèn habitualment dels recursos i serveis oferts pel bosc», alerta el document. Miguel Ángel Soto, responsable de boscos de Greenpeace Espanya, hi afegeix en declaracions telefòniques a EL TRIANGLE que «el règim de precipitacions de l’Àfrica subtropical depèn dels boscos, de manera que, si es talen i no es manté el cicle hidrològic, s’estarà generant un problema com a mínim d’abast continental, amb pobresa i desplaçament de grans masses de persones cap als països del nord».    

Impacte negatiu a escala local
Libèria és un clar exemple de país que es troba en risc de patir una fulgurant devastació dels seus boscos. Segons un informe recent de l’ONG britànica Global Witness, en els darrers dos anys una quarta part de la superfície d’aquest estat de l’Àfrica occidental –l’àrea del continent que presenta un ritme més ràpid de desacceleració– ha estat concedida a empreses fusteres vinculades al gegant malaisi Samling mitjançant contractes que podrien ser il·legals. Els anomenats «permisos d’ús privats», en principi dissenyats per permetre la tala controlada, són emprats per les companyies per esquivar el pagament a les comunitats locals per l’explotació dels seus terrenys, fins al punt que aquestes només reben menys de l’1% del valor de la fusta. Global Witness alerta que, si no es prenen mesures, els boscos liberians poden ser arrasats en poc temps, fet que posaria fi a la fràgil recuperació de l’última dècada després de la sagnant i devastadora –també per a l’espai forestal– guerra civil (1989-2003). 

La Costa d’Ivori és un altre país de l’Àfrica occidental que pateix una desforestació accelerada. En la dècada dels seixanta sumava 16 milions d’hectàrees de bosc, que actualment s’han reduït a tres milions, xifra que pot veure’s encara més empetitida a causa de la venda il·legal de cautxú, que amenaça de convertir en un desert el nord de l’Estat, segons han avisat ecologistes locals. Al Camerun, com en altres zones de la conca del riu Congo, el problema és l’expansió dels cultius d’oli de palma que, segons un document de Greenpeace Àfrica, accentuen la «desforestació, la inseguretat alimentària i la pobresa rural». Resumint, que la destrucció del bosc té un impacte «molt negatiu» en moltes comunitats que en depenen per viure. D’exemples, se’n podrien citar molts més, i per Miguel Ángel Soto, del que es tracta és d’augmentar els plans de protecció del territori i que els organismes internacionals no destinin fons a activitats que causen desforestació.

*Article publicat al número 1.078 del setmanari EL TRIANGLE, 28 de setembre de 2012.