Contemplar embadalit les vinyes que s’enfilen en terrasses per superar pendents impossibles. Escoltar les explicacions de l’enòleg sobre les característiques d’un terreny erm, sec, difícil. Entrar al celler i ensumar aquella flaire coneguda de les periòdiques visites al Priorat. Obrir la primera ampolla. Observar el color del líquid, veure la llàgrima, intentar (sovint sense èxit) distingir tots els aromes possibles a través de l’olfacte i, finalment, aixecar la copa i provar el vi. Sensacions enyorades retrobades en una càlida tarda de divendres.
Si sou aficionats al vi, a Israel no tindríeu problemes. Tel Aviv i Jerusalem Oest (la part jueva de la ciutat) tenen un munt de botigues especialitzades. Als restaurants de tot l’Estat és fàcil trobar caldos locals i internacionals i, les coses com són, en diverses zones d’Israel es fa un vi de qualitat. Ara bé, si el que voleu és donar un cop de mà als palestins, consumir els seus productes i, d’aquesta manera, intentar també combatre l’ocupació que pateixen, les vostres opcions vinícoles es redueixen espectacularment.
Més enllà de l’Araq –un licor d’alta graduació amb gust anisat- i una marca de cervesa (Taybeh), la producció de begudes alcohòliques al país es concentra a Cremisan, un monestir salesià ubicat al municipi de Beit Jala, al costat de Betlem i envoltat dels assentaments jueus de Gilo i Har Gilo. La congregació religiosa data de finals del segle XIX i ràpidament va començar a elaborar vins per tal d’autofinançar-se. Primer feia vi de missa, però amb el pas dels anys va obrir-se a altres tipus de vins per ampliar mercat i augmentar els beneficis.
El monestir.
Proselitisme religiós
Aficionat al vi com sóc, vaig dirigir les meves passes cap a Cremisan, conscient que allà tindria l’única oportunitat de conèixer un celler palestí. El que no m’esperava és el que em vaig trobar. Abans d’entrar en matèria (havia deixat clar que era periodista i que volia escriure un reportatge) em va rebre el pare Luciano, el responsable salesià de la congregació. Durant una hora! em va explicar la vida i miracles de Joan Bosco, del fundador del monestir i de diversos religiosos més. L’home, que pretenia que li fes preguntes sobre l’apassionant història que m’explicava, no sabia interpretar la meva expressió facial (deia clarament què carai estic fent aquí!) i seguia i seguia...A tot això, em va advertir que no volien problemes i, per tant, que no fes cap tipus de pregunta política. Sobre religió podia preguntar el que volia...
Finalment, em va presentar l’enòleg i es va excusar per no acompanyar-nos el celler. L’Andrea, un noi italià de la meva edat, em va confessar d’entrada que les seves creences religioses eren nul·les i que ell era allà a través d’una ONG que el que volia era treballar contra l’ocupació i ajudar els palestins. La política i els problemes que també han patit ells a causa de l’ocupació no van trigar a sortir a la conversa. Diguem que mai se m’ha donat gaire bé això de fer el que em diuen...
Els vins de Cremisan tenen més de 100 anys d’història, però diversos coneguts m’havien advertit que eren dolents, molt dolents. Però les coses estan canviant. Vaig tenir l’oportunitat de provar-ne quatre de diferents i certament eren prou bons. Són de la darrera collita i encara no es troben el mercat (privilegis periodístics!). Les coses, pel que sembla, estan canviant molt a Cremisan. D’un enòleg, per dir-ho d’alguna manera, de més de 80 anys i especialitzat en ficar tot tipus d’afegits químics al vi, a un jove amb una formació actual i que aposta per simplificar el procés, per deixar que parli el raïm, que sigui la terra qui s’expressi a través d’un vi on la mà de l’home es noti poc o gens.
La Segona Intifada, entre d’altres aspectes, va destrossar l’economia palestina. En el cas de Cremisan, el vi es va acumular al celler i no li podien donar sortida. En comptes de desfer-se’n, el van acabar venent, però la qualitat era ínfima. Des del 2008, quan l’ONG italiana va assumir-ne la gestió, es viu una petita revolució. El que era un celler que semblava tret d’una pel·lícula italiana dels anys 50 o 60, ja comença a semblar una cosa moderna, actual. I els resultats es noten.
Tant els dos blancs com els dos negres que vaig catar eren més que acceptables. I el més interessant és que són vins 100% palestins. Què vull dir? Doncs que la varietat de raïm amb la qual s’elaboren és autòctona, només es troba per aquestes terres. Això és fruit d’un projecte de recerca combinat entre la Universitat d’Hebron i la italiana Universitat de Trento. Els vins, per tant, guanyen exclusivitat i personalitat i així també s’ajuda més els agricultors palestins que proporcionen el raïm.
Si abans el mercat de Cremisan es limitava a Palestina, Israel i Jordània, ara ja es pot trobar al Japó, Alemanya i el Regne Unit i aviat arribarà a Itàlia. De moment, no el tenim als Països Catalans, però suposo que tot és qüestió de temps. Arran de la construcció dels assentaments de colons, els salesians de Cremisan també han vist com els confiscat terres i han perdut més de dues hectàrees dedicades a la vinya. Però ni així volen queixar-se. Ni així fan un pas endavant per defensar els palestins. L’actitud de l’enòleg i del religiós eren completament oposades en aquest sentit, però treballaven junts. I el vi comença a ser bo. Les coses, a vegades, funcionen a Palestina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada