dilluns, 24 de desembre del 2012

Barcelona i la bici: una relació que necessita millorar


La intenció del govern de CiU de disparar la tarifa del Bicing posa de manifest que els gestors municipals no aposten per aquest vehicle com a alternativa massiva al cotxe, malgrat que el seu ús s’ha multiplicat els darrers anys. Els experts veuen la ciutat ideal per a la bici i la defensen perquè contribuiria a reduir l’enorme contaminació atmosfèrica de la capital

La presència de bicicletes circulant pels carrers de Barcelona ja fa temps que ha deixat de ser un fet estrany. Si fa sis anys a la ciutat s’hi feien tot just 47.000 desplaçaments diaris en bici, actualment la xifra s’eleva a gairebé 120.000, segons dades de l’Ajuntament. Malgrat aquest increment exponencial, assolit en gran part gràcies a l’aparició del Bicing, i al seguit de millores assolides des de la dècada dels 80, diversos col·lectius denuncien que Barcelona encara no és, ni de bon tros, una ciutat prou amable per a l’ús de la bici i encara està molt lluny de la seva potenciació com a transport en detriment dels vehicles privats a motor. Un clar exemple de la poca voluntat del govern municipal per afavorir-la, és la seva intenció d’encarir a més del doble del preu actual l’abonament del Bicing, de moment ajornada per la manca de suport al ple consistorial.

“Barcelona té tots els ingredients, com ara un bon clima i una orografia ideal per convertir-se  en una ciutat ideal per a l’ús de la bici”, afirma Ricard Riol, president de l’associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’hora de la veritat, però, la seva utilització encara és molt menor a la del cotxe, per exemple, i això és, en part, perquè no se’n facilita prou la presència al carrer. En opinió d’Albert Garcia, portaveu d’Amics de la Bici, “l’Ajuntament de Barcelona té un problema amb la bicicleta i està estudiant com aconseguir que n’hi hagi menys als carrers, tot i que és una gran solució als problemes de mobilitat de la ciutat”. En aquest sentit, Riol apunta que el cap i casal té un “problema molt greu de contaminació”, fins al punt que segons un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) s’hi produeixen 3.500 morts prematures a l’any per culpa de la pol·lució atmosfèrica.

El Bicing més car d’Europa?
La relació entre la bicicleta i Barcelona va tornar al primer pla de l’actualitat mediàtica el 10 d’octubre, arran de l’anunci del govern de la ciutat, encapçalat pel convergent Xavier Trias, d’incrementar la tarifa anual del Bicing fins  als 97,5 euros, cosa que suposaria un 116% més que el preu actual (45 euros). Sònia Recasens, tinent d’alcalde d’Economia va justificar la  mesura -que es compensaria amb una quota de 42 euros per als que facin menys de 50 viatges a l’any amb l’argument que el servei, que compta amb 120.000 abonats, generava un dèficit de 12 milions d’euros cada curs. L’alcalde Trias va afegir que l’usuari només paga el 25% del servei, en comparació amb el 40% que abona qui utilitza el Metro. De moment, però, l’augment tarifari no s’ha aprovat i davant les crítiques de l’oposició i dels usuaris, l’equip de govern assegura que està obert a pactar la tarifa, sense fer marxa enrere en la seva voluntat d’encarir-la.

Diverses entitats, entre les que hi ha la Favb, la PTP, CCOO o UGT, van denunciar que si el Bicing passa a costar 97,5 euros Barcelona tindrà el servei d’aquest tipus més car d’Europa -ara mateix ja ho és de l’Estat espanyol, per damunt de Sevilla, Saragossa o València-. Una tarifa d’aquest nivell provocaria que nombrosos usuaris es donessin de baixa, com ara Germán de Dios, que explica a Carrer que “buscaria una altra alternativa per moure’m. Una pujada mínima té sentit, però no d’aquest nivell”. En Joan, un valencià resident a Barcelona, també es mostra crític amb el possible increment, però assegura que continuaria utilitzant el servei “perquè és molt còmode”. En tot cas, ambdós en fan una valoració positiva, però critiquen l’estat deficient de nombroses bicicletes i el fet que a determinades hores i en estacions concretes sigui impossible trobar-ne una.

Joan Valls, president del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), lamenta que el Bicing pateixi “els estralls de la resta del transport públic, però no se li apliquin els avantatges que tenen aquests mateixos transports”, en referència a la nul·la integració del servei a la xarxa de transport públic i al fet que se li apliqui el mateix IVA que al de les empreses de lloguer de bicicletes. La indignació entre els usuaris també va provocar el naixement de la plataforma #SalvemelBicing, que va reunir més de 200 persones en una concentració a la plaça de Sant Jaume.

Seguretat del ciclista
Barcelona compta actualment amb una xarxa de més de 180 quilòmetres de carril bici, però existeixen nombroses discontinuïtats (32, segons una auditoria encarregada pel consistori) i diversos punts negres, amb cruïlles que acumulen diversos accidents cada any. Albert Garcia (Amics de la Bici) considera que els carrils bici “s’utilitzen malament en la majoria de les ocasions”, perquè creu que només cal fer-ne quan “no es pot garantir la seguretat dels ciclistes”. Garcia aposta, per exemple, perquè a les zones 30 es limiti efectivament la velocitat dels cotxes, de manera que els carrils bici siguin prescindibles. En aquest sentit, Joan Valls (BACC) lamenta que “molt poques vegades s’ha facilitat la presència de la bici apartant els cotxes de l’espai”, però conclou que malgrat tot Barcelona és, ara mateix, una ciutat “raonablement preparada” per a l’ús de la bicicleta. Ricard Riol (PTP) conclou que “cal millorar la seguretat del ciclista”, perquè la bici “està cridada a ser un vehicle d’utilització massiva a la ciutat”. Només cal que l’Ajuntament no ho impedeixi.


Una nova ordenança polèmica
La nova ordenança municipal que regula la circulació de la bici estableix que els ciclistes tindran prohibit desplaçar-se per les voreres, amb l’excepció d’uns quants casos clarament senyalitzats. L’ordenança, que entrarà en vigor l’1 de gener de 2013, ha estat fortament criticada pels col·lectius que fan servir aquest vehicle. Des del consistori es justifica per l’increment dels conflictes entre vianants i ciclistes, fins al punt que els accidents a les voreres han augmentat un 264% el darrer any, segons dades municipals. Albert Garcia (Amics de la Bici) denuncia el nul diàleg que l’Ajuntament ha tingut amb la seva entitat per tirar endavant una ordenança que, segons ell, criminalitza els ciclistes, i aposta perquè es pugui permetre l’ús de la bici en més voreres, afegint que en països del nord d’Europa existeix una discriminació positiva envers aquest vehicle que no trobem aquí. Joan Valls lamenta que “al ciutadà que va amb bici se li carreguin els problemas del trànsit” i també veu amb mals ulls l’ordenança.

*Article publicat amb el número 126 de la revista CARRER, desembre de 2012. 

dimarts, 18 de desembre del 2012

Prop del 10% del nou Parlament s’ha vist esquitxat per casos de corrupció



Bona part dels escàndols més sonats de la darrera dècada estaran representats a l'hemicicle

Els casos Campeón, Adigsa, Palau, Crespo, Mercuri, Pallerols, Innova, motxilles i màfia georgiana són alguns dels escàndols de presumpta (o provada) corrupció que han sacsejat la política catalana la darrera dècada. Tots estaran representats al Parlament sorgit de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre. Al voltant del 10% dels diputats i les diputades de la cambra catalana s’han vist esquitxades en algun moment per un cas de suposada corrupció, ja sigui perquè han estat imputades, perquè el seu nom apareix en la investigació o perquè alguna altra formació les vincula a l’escàndol.

El darrer torpede a la credibilitat de la partitocràcia tradicional catalana va esclatar el 27 de novembre, quan es va executar l’operació Mercuri, per desballestar una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’epicentre a l’Ajuntament de Sabadell, encapçalat pel socialista Manuel Bustos des de 1999. Arran del cas, s’ha descobert que Daniel Fernández, secretari d’Organització del PSC i diputat electe, hauria mediat amb l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez, a instàncies de Bustos per col·locar Carmina Llumà, alt càrrec del govern durant el tripartit, a l’Ajuntament. La seva condició d’aforat –actualment, Fernández és parlamentari a Madrid– deixa la decisió d’imputar-lo o no per tràfic d’influències en mans del Tribunal Suprem. En el marc de l’operació Mercuri també es va registrar el despatx de Montserrat Capdevila –tinent d’alcalde d’Economia i diputada socialista des de 2006– a l’Ajuntament de Sabadell. Capdevila, però, no ha estat imputada.

Casos convergents
És a la bancada convergent on s’asseuran el major nombre de diputats afectats per sospites de corrupció. Oriol Pujol, president del grup parlamentari de CiU durant la legislatura passada, és investigat pel cas Campeón, una trama de presumpta concessió de subvencions o adjudicacions irregulars d’estacions d’ITV a canvi de comissions a càrrecs públics. Segons la instrucció, Pujol s’hauria lucrat amb la xarxa, a la qual hauria beneficat amb els “moviments oportuns” per afavorir-ne els projectes. El diputat per Girona Xavier Crespo és el protagonista del cas que porta el seu nom i que es va saber durant la legislatura passada. Una auditoria de la Sindicatura de Comptes revelava que Xavier Crespo i la seva dona van percebre més de 200.000 euros de manera irregular de l’empresa Centres Mèdics Selva Maresme entre els anys 2000 i 2005, inclòs un sou opac que afegia a la seva remuneració per ser alcalde de Lloret de Mar.

El 2005, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va acusar CiU de cobrar comissions il·legals a través de l’adjudicació d’obra pública. La frase “vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%” seria el detonant de l’obertura d’una investigació que encara s’arrossega. És el cas Adigsa, en què s’acusa la federació conservadora d’embutxacar-se comissions de fins el 20% durant el pujolisme amb l’adjudicació de contractes d’aquesta empresa pública, que en aquell moment depenia del Departament de Medi Ambient i Obres Públiques, encapçalat per l’actual titular d’Interior, Felip Puig. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) haurà de decidir, properament, si imputa Ferran Falcó, diputat des de 2010 i president d’Adigsa (2002-2004) en el moment dels fets. Puig s’ha vist esquitxat per l’escàndol, però no ha estat imputat.

Josep Maria Pijuan, jutge instructor del cas Palau, va trobar indicis clars de finançament irregular de CDC a través dels pagaments que feien empreses constructores a l’entitat cultural i que, posteriorment, acabarien a les arques de la formació. A canvi, sempre segons la versió judicial, les companyies eren premiades amb l’adjudicació de projectes de gran magnitud, un dels quals seria el pavelló poliesportiu PAV3 de Sant Cugat del Vallès, construït per Ferrovial. L’equip de govern municipal que va contractar la constructora estava encapçalat per Lluís Recoder, aleshores alcalde i actualment conseller de Territori i Sostenibilitat en funcions, mentre que el gerent local era Jordi Turull. Ambdós són diputats electes de CiU. Per acabar amb els escàndols convergents, cal citar Antoni Fernández Teixidó, exconseller d’Indústria i representant paradigmàtic de l’anomenat sector negocis de CiU. Segons l’Audiència Nacional espanyola, el gener de 2005, el parlamentari va subscriure un contracte amb Malchas Tetruaschvili, presumpte cap de la màfia georgiana a l’Estat espanyol, a través del qual s’embutxacava més de 8.000 euros mensuals.

PSC i PP no se n’escapen
El socialista Celestino Corbacho és l’únic exministre que ocuparà un escó a la cambra catalana. A banda de les mesures antisocials que va tirar endavant quan era el titular de Treball del govern de Zapatero (reforma laboral, enduriment dels requisits per cobrar els 420 euros de prestació un cop esgotat l’atur...), és un dels expresidents de la Diputació de Barcelona esquitxats pel cas de les motxilles, els sobresous que es pagaven a determinats alts càrrecs i que, entre el 2000 i el 2008, van suposar una despesa d’almenys 1,3 milions d’euros. A finals d’octubre, la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat va declarar il·legals les motxilles.

Als escons del PP, s’hi asseurà Enric Millo, que, quan era membre d’Unió, va estar imputat pel cas Pallerols, de presumpte finançament irregular del partit democratacristià a través de fons destinats a la formació d’aturades. Un informe de la Guàrdia Civil indicava que Millo havia cobrat més de 40.000 euros de l’empresari Fidel Pallerols, però, el gener de 2008, el TSJC va arxivar la causa contra el polític. Finalment, la també popular Alícia Alegret està acusada per la CUP de Reus d’haver fet contractar pel hòlding municipal Innova –epicentre d’una de les grans martingales de la sanitat catalana– una persona que només va estar treballant a la seu local del PP. Per tot plegat, es pot afirmar que la desena legislatura del Parlament de Catalunya des de la Transició arrencarà sota sospita.


Parlamentàries ‘retalladores’ i corporativistes
Als 135 escons de l’hemicicle, s’hi asseuran insignes retalladores, començant pel president del govern en funcions Artur Mas i la presidenta del PP Alícia Sánchez Camacho, que va secundar la pràctica totalitat de les tisorades durant la legislatura anterior. Entre els consellers i les conselleres en funcions, destaquen Irene Rigau, responsable de les retallades en l’ensenyament públic; Felip Puig, que des d’Interior ha avalat la brutalitat sense control de la Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos; Josep Lluís Cleries (Benestar), implicat en els canvis en la Renda Mínima d’Inserció (RMI) que han perjudicat milers de persones, i Lluís Recoder (Territori), que va apostar per Eurovegas i ha privatitzat l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL). També és diputat Antoni Castellà, secretari d’Universitats que defensa la supressió de les eleccions als rectorats i l’increment de les taxes que paguen les estudiants.

L’emissió de participacions preferents per part de La Caixa va quedar fora del Parlament per una pinça CiU-PP, en què van tenir un paper clau el convergent Jordi Turull i Sánchez Camacho. La comissió sobre la gestió de la sanitat, presidida per Lluís Corominas (CiU), va quedar desactivada abans de començar per l’avançament electoral. En tot cas, la sociovergència va tirar de corporativisme per vetar determinades compareixences, tot i que no va ser el cas de la de Marina Geli, exconsellera i encara diputada, que en el seu pas pel govern es va estalviar donar explicacions de les irregularitats que va detectar la Sindicatura de Comptes al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Altres noms polèmics són la convergent Meritxell Roigé, que es va oposar radicalment a la dació en pagament al ple de 2011 en què CiU, PSC i PP es van negar a tramitar-la; les peperes Marisa Xandri, que va declarar al Parlament que les persones immigrades rebien més ajuts i això “perjudica els d’aquí”, i María José García Cuevas, que va avalar el coronel Alamán Castro, que havia defensat una intervenció de l’exèrcit a Catalunya per evitar la independència, i el socialista Àngel Ros, que s’ha oposat a obligar l’Església a pagar l’IBI, entre d’altres.

*Article publicat al número 298 del setmanari DIRECTA, 12 de desembre de 2012.


dilluns, 10 de desembre del 2012

Els nous propietaris de Port Aventura s’enriqueixen amb el negoci de la guerra


Investindustrial controla el 100% del parc temàtic i té contractes amb els exèrcits espanyol i francès


El parc temàtic de Port Aventura ja no està en mans de La Caixa. El 5 de novembre, es va anunciar que Criteria Caixa Holding, la societat que agrupa les participacions no financeres del grup, havia arribat a un acord amb Investindustrial per desfer-se del 50% que encara conservava del complex d’oci. L’operació es va tancar per 105 milions d’euros i suposa la culminació del procés que es va iniciar el desembre de 2009, quan Investindustrial va pagar 95 milions per obtenir el control de la meitat del parc de Vila-seca i Salou.

Bonomi, el segon per la dreta, amb Artur Mas i altres dirigents.
Fa un mes, la premsa econòmica es va fer un ressò molt ampli d’aquesta informació i va explicar que Investindustrial és un fons de capital risc de la família Bonomi, originària de Milà, que controla diverses empreses mitjanes al sud d’Europa, entre les quals trobem la catalana Logic Control, la companyia d’ambulàncies Transport Sanitari de Catalunya (TSC) o la productora de software Panda. En cap cas no es va mencionar que Investindustrial s’enriqueix amb el negoci de la guerra a través de la firma d’helicòpters Inaer i que el conseller delegat del grup, Carlo Umberto Bonomi, està establert a Barcelona i és un dels empresaris que va pressionar a favor de la candidatura de la capital catalana per acollir el complex del joc Eurovegas.

Inaer, que té les oficines centrals a Mutxamel (l’Alacantí), està especialitzada en serveis d’emergència amb helicòpter i manteniment d’aeronaus i, entre la seva clientela, trobem el Ministeri de Defensa espanyol, la Gendarmeria francesa, la Protecció Civil italiana o la Direcció General d’Armament del govern francès. Només en el cas espanyol, des de 2008, s’ha endut dos contractes de Defensa que sumen més de vint milions d’euros. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 30 d’octubre de fa quatre anys anunciava la compra de dos helicòpters Puma Sa 330 –dedicats al transport d’efectius militars– a Inaer per set milions d’euros. A l’edició del 27 de desembre de 2011 del BOE, s’especificava l’adjudicació d’un contracte per a l’extensió de la vida dels helicòpters Agusta Bell 212 de l’armada espanyola. La beneficiària era una unió temporal d’empreses (UTE) formada per Sener i, de nou, Inaer i la concessió ascendia a 21 milions. Segons un portal de l’armada espanyola, els Agusta Bell 212són uns aparells emprats pel tercer esquadró d’aeronaus de l’exèrcit i incorporen metralladora i llançacoets. Entre d’altres tasques, l’esquadró es dedica al “transport tàctic de tropes” i al suport “mitjançant el foc” a diverses missions.

ERO al transport sanitari
TSC, la principal empresa del sector de les ambulàncies del país, està en mans dels Bonomi des de l’any passat, quan Agrupació Mútua se’n va desfer i va quedar en mans d’Investindustrial. L’aterratge del grup italià a la companyia va ser sonor. Aprofitant la reducció pressupostària del Departament de Salut, la companyia va anunciar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per acomiadar més de 200 treballadores. Després de negociar amb els sindicats, finalment, el procés va culminar el gener i va deixar una seixantena de persones sense feina. Amb contractes amb el Servei Català de la Salut i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), TSC –que té una plantilla formada per 1.500 persones– va obtenir beneficis milionaris el 2010 i els Bonomi no van dubtar a recórrer als acomiadaments massius, precisament, per mantenir els guanys.

Suport a Eurovegas
Habitual a les trobades de l’elit econòmica barcelonina, Carlo Umberto Bonomi ha participat en actes del conservador Círculo Ecuestre i va ser un dels 40 assistents al sopar exclusiu preparat per Ferran Adrià, Nando Jubany i Carles Gaig que es va celebrar el mes de juny per donar suport a la candidatura de Barcelona per acollir el projecte Eurovegas, que finalment anirà a Madrid. Miquel Roca, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Sandro Rosell (Barça) o Salvador Alemany (Abertis) eren altres dels participants a la trobada. Després d’aconseguir el control total de Port Aventura, sembla que els Bonomi volen treure suc de Barcelona World, el nou projecte especulatiu plantejat al voltant del parc. I és que, com a bon fons de capital risc, l’objectiu d’Investindustrial no és altre que fer diners a qualsevol preu.

*Article publicat amb el número 297 del setmanari DIRECTA, dimecres 5 de desembre de 2012.  

dilluns, 3 de desembre del 2012

40 empreses que s'enriqueixen amb l'ocupació de Palestina tenen interessos als Països Catalans


Diverses companyies israelianes i moltes grans multinacionals s’enriqueixen produint a les colònies hebrees il·legals dels territoris ocupats, espoliant-ne els recursos naturals i construint el mur de l’apartheid i punts de control militar. Moltes d’elles són presents als Països Catalans, on venen productes i tenen fàbriques o delegacions pròpies

El mur de l'apartheid a Jerusalem Est. 
Nombroses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han subratllat la il·legalitat de les colònies israelianes a Jerusalem Est i Cisjordània (territoris palestins ocupats) i als alts del Golan (territori sirià sota domini hebreu). S’emparen en l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que estableix que el “poder ocupant no deportarà ni transferirà part de la seva pròpia població civil al territori que ocupa”. El juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre una sentència en la mateixa línia. Però ni les resolucions ni la sentència ni tampoc les nombroses declaracions que fan des de fa anys dirigents de la UE i, fins i tot, dels Estats Units censurant les colònies no han aconseguit que es desmantellin. Més aviat ha succeït el contrari, els assentaments no han deixat de créixer, fins al punt que, ara, ja hi resideixen més de 600.000 persones (340.000 a les més de 120 colònies de Cisjordània, 265.000 a les 26 de Jerusalem Est i 20.000 a les 32 dels alts del Golan).

El mapa dels assentaments està format tant per ciutats de de-senes de milers d’habitants, com Ariel o Moodin Ilit, com per petits nuclis amb només algunes desenes de cases. En qualsevol cas, estan proveïdes de serveis, fet que obre la porta a explicar el component econòmic de l’ocupació, un factor sovint oblidat en les anàlisis sobre el conflicte palestinoisraelià. “És fonamental entendre que hi ha moltíssimes companyies que fan un munt de diners gràcies a l’ocupació i no parlo únicament d’aquelles que tenen fàbriques a les colònies, sinó també d’empreses de construcció, de serveis, de seguretat i un llarg etcètera”, exposa Esti Micemacher, membre de la Coalició de Dones per a una Pau justa (CWP, en anglès).

Relació de les empreses amb interessos als PPCC (cliqueu per ampliar).
L’ONG, amb seu a Tel Aviv i que aplega dones jueves i palestines, va endegar el projecte Who Profits from the Occupation (Qui guanya amb l’ocupació) el 2006 i, actualment, ja ha documentat més de 600 empreses que treuen rèdits econòmics de la presència israeliana a Jerusalem Est, Cisjordània, Gaza i els alts del Golan. N’hi ha de tot tipus: des de les que produeixen productes frescos als territoris ocupats, fins a les que n’exploten els recursos naturals, com l’aigua o els minerals, passant per les que es dediquen a la construcció de les colònies i de l’anomenat mur de l’apartheid que divideix Cisjordània, al control de la població palestina o, simplement, les que proveeixen de serveis les persones que viuen als assentaments il·legals. Almenys una quarantena d’aquestes empreses també tenen interessos als Països Catalans, ja sigui perquè hi venen els seus productes o perquè hi tenen delegacions o fàbriques pròpies.

Beneficis tacats
No hi ha dades sobre les importacions que arriben als Països Catalans des de les colònies israelianes ni de les que ho fan al conjunt de l’Estat espanyol (on el total de les importacions hebrees va ascendir a 772 milions d’euros l’any passat, segons dades de l’ambaixada israeliana). Una vintena d’acords i convenis bilaterals faciliten el comerç entre els dos estats i no hi ha cap normativa espanyola que impedeixi l’arribada de productes provinents dels assentaments il·legals. Això permet que, als comerços catalans, trobem tes d’Adanim (que produeix a la colònia cisjordana d’Ofra), fruites i verdures de Mehadrin (amb horts als alts del Golan i a la vall del Jordà), objectes de plàstic de Keter (amb factories a l’assentament de Barkan) o joguines de Tip Top Toys (que també fabrica a Barkan).

La petjada econòmica de l’ocupació de Palestina a casa nostra és molt més àmplia. Empreses com Bobcat, Caterpillar, Hyunday o Liebherr, que participen en la construcció del mur de l’apartheid, en la demolició de cases palestines o en l’aixecament de check-points (controls militars), tenen delegacions als Països Catalans; una companyia vinculada a Orange té antenes i infraestructures de telecomunicacions a Cisjordània i els alts del Golan; Siemens fa negoci amb la construcció d’un tren d’alta velocitat que creuarà territori palestí; empreses de tecnologia implicades en el mur i en els check-points proveeixen l’exèrcit espanyol... I podríem continuar enumerant exemples de negocis, no precisament ètics, que reporten uns beneficis tacats de sang.



Material per a la construcción de ‘check-points’ i colònies
Readymix Industries és la filial israeliana de Cemex, la multinacional mexicana que produeix ciment i altres materials per a la construcció. A banda de comptar amb quatre plantes a colònies de Cisjordània (Atarot, Ariel, Mevo Horon i Mishor Edonim) i una als alts del Golan (Katzerin), la companyia fa negoci amb la construcció de check-points, la tanca de seguretat del pont de Gilo (Cisjordània), el tramvia de Jerusalem (que connecta la ciutat amb diversos assentaments) i la pròpia edificació de les colònies, on aporta diversos elements. Als Països Catalans, Cemex compta amb 35 plantes que fabriquen ciment, formigó, àrids o morter. El 2011, va facturar més d’11.500 milions d’euros.

L’aigua siriana que acaba en mans israelianes
Dels alts del Golan, territori sirià segons la legislació internacional, se n’extreu bona part de l’aigua mineral que es consumeix a l’Estat d’Israel. La companyia Eden Springs, una de les grans del sector i que factura centenars de milions d’euros anualment, és una de les que més s’aprofita de l’explotació dels recursos naturals en aquesta regió ocupada, on té la principal factoria, a la colònia de Katzerin. A través de la seva filial europea, l’aigua d’Eden arriba arreu del continent i també a Catalunya. Especialitzada en la comercialització de fonts d’aigua per a oficines, l’empresa també ven el cafè Lavazza, que es pot trobar en nombrosos establiments molt nostrats.

Combois pel tramvia condemnat per l’ONU
El 2010, el Consell de Drets Humans de l’ONU va condemnar el tramvia que havia de comunicar Jerusalem Oest (la zona de la ciutat reconeguda com a part de l’Estat d’Israel) amb diversos assentaments il·legals de l’est (l’àrea palestina), com Pizgat Ze’ev, perquè considerava que suposava una violació de la legalitat internacional. La decisió, però, no va fer que la multinacional francesa Alstom desistís de tirar endavant un projecte en el qual, entre altres coses, ha aportat els combois. Dedicada a la generació d’electricitat i a la fabricació de trens, Alstom té centres a Barcelona, Cornellà de Llobregat, Santa Perpètua de Mogoda i Sitges. A escala mundial, el grup té una plantilla de més de 85.000 persones i va facturar prop de 21.000 milions d’euros l’any passat.

La maquinària implicada en l’operació ‘Plom Fos’
Els bulldozers de Caterpillar, la principal fabricant del món de material i maquinària per a la construcció, van ser utilitzats per l’exèrcit israelià durant l’operació Plom Fos contra la Franja de Gaza que, entre el desembre de 2008 i el gener de 2009, va suposar l’assassinat de 1.400 persones palestines. A més, una màquina de la multinacional nord-americana –que va ingressar més 47.000 milions d’euros l’any passat– va aixafar i matar l’activista Rachel Corrie l’any 2003. Caterpillar, que ven els seus productes a través de Finanzauto a Lleida, Santa Perpètua de Mogoda i Xiva, també aporta maquinària per la construcció del mur que divideix Cisjordània, per la línia de tren d’alta velocitat que unirà Tel Aviv i Jerusalem i que creua la Línia Verda –la frontera prèvia a la guerra de 1967 i l’única reconeguda internacionalment– i per la demolició de cases palestines.

Tecnologia punta al servei de l’exèrcit
Amb 350.000 treballadores arreu del planeta i una facturació de 100.000 milions d’euros (2011), Hewlett Packard (HP) és un gegant tecnològic que té oficines a València i Sant Cugat del Vallès, on la plantilla protagonitza una batalla laboral des de fa un parell d’anys en protesta pel degoteig d’acomiadaments. La multinacional nord-americana és propietària d’EDS Israel, contractada per l’exèrcit hebreu com a proveïdora del Sistema Basel, un sistema biomètric automatitzat de control d’accés per als treballadors i les treballadores palestines, amb reconeixement facial i a través de les mans, que està instal·lat en nombrosos *check-points, tant a Cisjordània com a Gaza. També proveeix d’altra tecnologia l’exèrcit israelià i els ajuntaments de les colònies d’Ariel i Modi’in Ilit, dues de les més grans que hi ha.

Fent diners amb un abocador en territori palestí
Dedicada al subministrament d’aigua, la gestió de residus, l’energia i el transport, la multinacional francesa Veolia feia negoci amb la construcció del tramvia de Jerusalem –com Alstom– fins que, arran de la pressió de la campanya del BDS, va decidir abandonar el projecte. Actualment, però, continua enriquint-se amb l’ocupació, ja que la seva filial Connex opera a diverses línies de bus de les colònies de Cisjordània. A més, Veolia és propietària de l’abocador de Tovlan, ubicat a la vall del Jordà (territori ocupat), que és on van a parar els residus generats tant a les colònies com a l’Estat d’Israel reconegut internacionalment. Amb més de 300.000 treballadores arreu del món, la multinacional té oficines a Barcelona i a València i diversos projectes als Països Catalans.

El gegant que explota el mar Mort i contamina el Bages
Israel Chemicals (ICL) és una de les principals companyies mundials de producció de fertilitzants i productes químics. Entre les seves filials, hi ha Iberpotash i Dead Sea Works. La primera explota les mines de sal i potassa del Bages i ha estat denunciada reiteradament per no respectar la normativa mediambiental i per la salinització del Llobregat. La segona, tot i no tenir cap planta a Cisjordània, es beneficia dels recursos minerals del mar Mort, vetats a la població palestina tot i que bona part de la riba s’enclava dins el seu territori. Dead Sea Works ven part de la sal que obté a l’empresa de cosmètics Ahava, que té la fàbrica més important a la colònia de Mitzpe Shalem (a la vall del Jordà) i que exporta cremes als Països Catalans.

*Article publicat al número 295 del setmanari DIRECTA, 21 de novembre de 2012.