dilluns, 23 d’abril del 2012

Setge a la revista que ha destapat un dels grans escàndols de la sanitat catalana


Un assessor d’Artur Mas presenta una demanda contra ‘Cafèambllet’, el mitjà que ha denunciat tripijocs d’alguns gestors del Consorci de Salut i Social de Catalunya. El president del Grup Serhs aconsegueix contractes milionaris d’empreses publiques on ocupa càrrecs

Una revista comarcal es va endinsar a les entranyes de la sanitat catalana i va descobrir que diferents alts càrrecs d’organismes públics aconseguien contractes molt sucosos per a les seves empreses a través dels hospitals que gestionen. Els mitjans de més abast se’n van fer ressò i l’Oficina Antifrau va iniciar una investigació per possible conflicte d’interessos sobre un dels grans empresaris catalans i, alhora, factòtum convergent al Maresme. La Sindicatura de Comptes va presentar un informe que demostrava l’existència d’irregularitats en la construcció d’un centre sanitari públic, un procés en què l’empresari esmentat participava directament. Un assessor d’Artur Mas i –fet gens casual– company de l’home investigat en un consell d’administració va presentar una demanda contra la publicació comarcal per “atemptat a l’honor”.

L'hospital de Calella. 
Aquesta és, de manera molt esquemàtica, la seqüència dels fets que va desencadenar la investigació iniciada fa un any per Cafèambllet, una revista gratuïta que es distribueix a l’Alt Maresme i a la Selva. Inicialment centrat en la Corporació de Salut del Maresme i la Selva (CSMS), un ens públic que gestiona els hospitals de Calella i Blanes, el treball va posar de manifest l’opacitat i la malversació amb què es gasten els 100 milions d’euros que aporta la Generalitat de Catalunya a la corporació. Les partides sense justificar, els contractes que beneficien càrrecs gestors de la CSMS o la manca d’informació sobre els sous dels alts càrrecs van sortir a la llum. Posteriorment, la publicació gironina va anar més enllà i va mostrar que aquestes pràctiques es repetien a d’altres centres del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), un organisme públic que agrupa 76 ambulatoris i 44 hospitals de Catalunya –entre ells, els esmentats– finançats per la Generalitat, que hi aporta prop de 1.900 milions anuals, però gestionats al marge del control del Parlament i de l’executiu autonòmic. 

Ramon Bagó.
Un dels grans arquitectes d’aquesta mena de sistema sanitari paral·lel és Ramon Bagó, que va ser un dels impulsors, el 1983, del Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC) –l’actual CSC–, on ha ocupat càrrecs directius, inclosa la presidència, ininterrompudament des d’aleshores. Alcalde de Calella de 1979 a 1991, director general de Turisme de la Generalitat durant el primer govern de Jordi Pujol (1980-1984) i Creu de Sant Jordi el 2001, Bagó també és fundador i president del Grup Serhs, un hòlding empresarial enorme que aplega més de 60 empreses i una plantilla de 2.600 persones i que va facturar més de 470 milions l’any passat. D’una banda, Bagó ha gestionat diners de la sanitat pública durant 30 anys i, de l’altra, s’encarrega que desenes de milions d’euros d’aquests diners vagin a parar directament a les seves mans. Només durant la darrera dècada, segons ha comptabilitzat El País, diferents empreses del Grup Serhs han rebut contractes de més de 50 milions provinents del CSC.

A banda de la investigació de l’Oficina Antifrau, recentment, la Sindicatura de Comptes ha detectat irregularitats en el procés de construcció del CIS Cotxeres de Nou Barris, que va dirigir el mateix Bagó i que es va completar amb adjudicacions a companyies del seu empori per valor de gairebé 1,5 milions d’euros.

Company de Bagó, soci de Prat
Interpreto que, amb la demanda, ens volen silenciar, però no se’n sortiran. També és un avís per atemorir altres mitjans. Per més que ens tanquin la revista, no ens faran callar i continuarem denunciant els escàndols de la sanitat”, explica Albano Dante Fachin, director de Cafèambllet. El 30 de març, Josep Maria Via –que apareix citat un moment al vídeo El major robatori de la història de Catalunya editat per la publicació– va interposar la demanda per un valor de 20.000 euros. Membre del consell assessor sanitari d’Artur Mas (un càrrec no remunerat) i ferm defensor de la gestió privada de la sanitat segons ha manifestat ell mateix en diferents articles, Via és company de Bagó al consell d’administració d’una filial del CSC i va ser soci d’un altre dels damnificats del vídeo, Josep Prat, el president de l’Institut Català de la Salut (ICS), que, fins fa poc, compaginava càrrecs públics i privats, a l’empresa Centre Immunològic de Catalunya. A tot plegat, s’hi ha d’afegir el fet que la revista Cafèambllet ja no es pot trobar als centres de la CSMS. Censura?

*Article publicat amb el número 269 del setmanari La Directa, dimecres 18 d'abril de 2012. 

dimecres, 18 d’abril del 2012

Canvi d'era fulminant a Malawi


El país del sud de l’Àfrica estrena presidenta després de la mort per un atac de cor del fins ara cap d’Estat, que apostava perquè el seu germà li succeís en el càrrec


Malawi s’ha convertit en el primer país del sud de l’Àfrica a tenir una dona com a primera autoritat, tot i que no ha estat conseqüència d’un procés electoral. Joyce Banda, la líder del Partit Popular (PP), és la presidenta d’aquest Estat del sud-est del continent des del dissabte 7 d’abril, el dia que es va confirmar oficialment la mort del seu predecessor, Bingu wa Mutharika, encara que el decés s’havia produït dos dies abans a causa d’un atac de cor. Mutharika, un antic economista del Banc Mundial de 78 anys, ha desaparegut quan es trobava al centre de les crítiques de l’oposició i dels països occidentals amb més interessos a Malawi (el Regne Unit, Alemanya i els Estats Units) com a conseqüència de la greu crisi política i econòmica que viu la nació. La seva mort obrirà un període d’una certa estabilitat, de manera que Banda gaudirà d’una treva política que li ha de servir per redreçar les relacions amb els països donants –el 40% del pressupost depèn d’aportacions internacionals– i, sobretot, per prendre decisions que li permetin rebaixar la tensió existent.

L’analista britànic Keith Somerville, editor del portal Africa - News and Analysis, ha detallat els intents de l’entorn de Mutharika per evitar l’entronització de Joyce Banda. I és que aquesta, malgrat ser la vicepresidenta de Malawi i, per tant, segons la Constitució del 1995, la persona que havia de succeir al cap d’Estat i de Govern en cas de mort, estava enfrontada a Mutharika des de feia més d’un any, quan va ser expulsada del fins fa alguns dies oficialista Partit Democràtic Progressista (PDP) i ella va optar per crear la seva pròpia formació. Mutharika, però, no va poder rellevar-la com a vicepresidenta. Posteriorment, va designar el seu germà Peter, ministre d’Afers Estrangers, com a delfí i candidat del PDP per a les eleccions del 2014.

Joyce Banda, la presidenta de Malawi. 
Els moviments, però, no van reeixir i Banda va rebre el suport dels opositors Front Democràtic Unit i Partit del Congrés de Malawi. A més a més, els darrers dies s’ha confirmat el transvasament de diputats del PDP cap a la formació de la presidenta. De 62 anys i històrica defensora dels drets de les dones, Banda té molts seguidors a les àrees rurals del país, i això és el que va portar Mutharika a aliar-s’hi de cara a les eleccions del 2009. De moment, i per desmarcar-se de l’excap d’Estat, ja ha destituït el cap de la policia, Peter Mukhito, molt criticat per la repressió de les protestes de l’estiu passat, que van acabar amb la mort d’almenys 19 persones. 

Escalada de protestes
Després de setmanes de mobilitzacions per la pèssima situació econòmica –amb escassetat de combustible, una inflació creixent i el 75% de la població vivint amb menys de dos dòlars el dia–, el 19 de juliol de l’any passat el Govern va prohibir a les organitzacions de la societat civil continuar les protestes. L’endemà, però, una vuitantena de grups van sortir al carrer contra Mutharika, en una sagnant jornada que va acabar amb les 19 víctimes mortals esmentades. La situació es va anar deteriorant, amb crítiques creixents a l’autoritarisme del president, a les violacions dels drets humans i de les llibertats democràtiques del seu Executiu i al col·lapse de l’economia del país.

Londres va tallar l’ajuda a Malawi –del qual era el principal donant– després de l’expulsió del seu màxim representant del país, que havia criticat el creixent autoritarisme de Mutharika, camí que van seguir altres països i també el Fons Monetari Internacional (FMI). La resposta del president va ser augmentar la repressió amb la detenció de diversos opositors les darreres setmanes –un dels quals, Atupele Muluzi, és fill de l’anterior cap d’Estat, Bakili Muluzi, i probable candidat a les eleccions del 2014– i restringir la llibertat de premsa, amb sancions als periodistes que el critiquessin.

Un atac de cor fulminant, però, ha canviat radicalment l’escenari a Malawi, com a mínim en l’àmbit polític, i n’ha rebaixat la tensió social. L’elevat índex de prevalença del VIH i la pobresa que afecta gran part dels 15 milions d’habitants d’aquesta antiga colònia britànica –fins al 1964 anomenada Nyasalàndia– són alguns dels grans reptes de Banda. El temps dirà si es resolen. El que ja és segur és que després de la dictadura de tres dècades de Hastings Kamuzu Banda i de les presidències de Bakili Muluzi  (10 anys) i Bingu wa Mutharika (vuit) ha arribat l’era de Joyce Banda.

*Article publicat amb el número 1059 de la revista EL TRIANGLE, 13 d'abril de 2012. 

dilluns, 16 d’abril del 2012

“Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus ni de robar els nostres recursos”


El juny de 2011, quan residia a Palestina, vaig passar alguns dies a la vall del Jordà allotjant-me amb la gent de Jordan Valley Solidarity. Allà vaig conéixer i entrevistar Fathy Khdirat, el coordinador de l'organització i activista palestí. Nou mesos després, vaig poder-lo retrobar a Barcelona i, de nou, en va sortir una entrevista. Aquest n'és el resultat. 

La vall del Jordà és un territori clau de Palestina. El seu valor estratègic i els grans recursos naturals que té, básicament hídrics i minerals, l’han convertida en una àrea bàsica de l’ocupació israeliana de Cisjordània, fet que ha convertit la vida de la població autòctona en una lluita diària. Alcalde de la Vall del Nord del Jordà durant deu anys, Fathy Khdirat és el coordinador de la principal campanya de solidaritat amb una zona històricament oblidada. Del 9 al 12 de març, Khdirat va ser a Barcelona, convidat per Dones en Rebel·lia, i va participar en diverses activitats per donar a conèixer la situació que es viu a la vall. 



Fathy Khdirat. 

Quan vas començar a ser conscient de l’ocupació israeliana de la vall del Jordà i a oposar-t’hi?
Quan anava a l’escola primària. Cada dia havia de caminar sis quilòmetres per arribar-hi perquè no teníem transport que ens hi portés des del meu poble. Sentia moltes històries sobre l’ocupació i veia molts crims i com ens feien patir. Si tu vius en una àrea com aquella, què pots fer si no plantejar-te canviar la situació? Quan, gràcies a la televisió, vam observar com es vivia fora d’allà, vam entendre què significava fer-ho en llibertat. Per això em vaig implicar en la resistència i, després de l’educació secundària, vaig marxar a estudiar a l’estranger. Va ser llavors quan vaig participar en moltes activitats de la comunitat palestina i vaig entrar en contacte amb activistes amb els qui conversàvem sobre com continuar la lluita.

Què et va fer tornar a Palestina?
Els Acords d’Oslo, que ens van permetre fer grans passos sobre el terreny. Va ser com un xoc perquè, després de viure durant deu anys a Bagdad, que en aquell temps era una de les ciutats més netes i segures del món, vaig tornar al meu poble, on no hi havia electricitat ni carrers ni aigua potable. Després d’Oslo, vam començar a organitzar-nos i a posar en marxar la Unió d’Agricultors de la Vall del Jordà, de la qual vaig ser erigit president el 1994. Dos anys després, vaig ser escollit alcalde del meu poble, on vam dissenyar un pla, amb la gent de base, perquè el poble tingués carrers, aigua i electricitat.

Els Acords d’Oslo van permetre la creació de l’Autoritat Palestina, però van fracassar a l’hora de construir un Estat...
La majoria de les comunitats de la vall del Jordà van ser encabides a l’àrea C (administració i seguretat sota control israelià) i el pla israelià era expulsar-ne la població autòctona i concentrar-la a les àrees A i B (sota control parcial palestí), que ocupaven un espai diminut. Jo viatjava a molts països on veia que la gent tenia els seus drets, mentre que a nosaltres no ens respectaven. Israel va destruir els Acords d’Oslo i llavors vam entendre que havíem de continuar lluitant. Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus, robar-nos els recursos i destruir les nostres vides. Israel ho fa, en contrade les lleis internacionals.

Ara ja no tens càrrecs institucionals. Per què?
El 2006, vaig decidir convertir-me en un activista de base. Aleshores, va començar la tercera etapa de la meva vida, marcada per la denúncia de la situació que es viu a la vall i la responsabilitat que hi tenen la comunitat internacional, les organitzacions d’ajuda, l’Autoritat Palestina i, sobretot, l’autoritat ocupant, que ens denega els drets més bàsics.

Què feu ara per resistir?
En el marc de la Jordan Valley Solidarity, ajudem les persones que viuen aquí a tirar endavant i a continuar les seves vides sense haver de marxar. Construïm escoles, treballem per aprofitar els recursos hídrics, denunciem les violacions dels drets humans, encoratgem les organitzacions a treballar des del territori i, alhora, facilitem que representants internacionals vinguin a comprovar els abusos israelians... També viatgem arreu del món per explicar la situació en què es troba la vall, perquè la comunitat internacional tingui una imatge clara i nítida sobre què hi passa. La vall del Jordà no serà un lloc oblidat mai més i els crims israelians no tornaran a quedar silenciats.

Quins abusos patiu?
No hi ha res pitjor que aquesta ocupació. Hem perdut el 95% de la nostra terra i el 98% de la nostra aigua. Hi ha 9.000 colons que ens roben la terra, exporten productes regats amb l’aigua que ens prenen i tenen palestins treballant en condicions d’esclavitud a les colònies. No tenim cap tipus de dret. Fins i tot hem de creuar un checkpoint israelià per moure’ns d’un lloc a un altre.

Què és el que t’impulsa a continuar lluitant?
Quan em llevo, escolto les notícies i constato que Israel cada dia és més dèbil i nosaltres, més forts. Ha perdut la majoria d’aliats a la zona i les oportunitats de construir una pau per a tothom. Rebo molts correus d’amics que ens encoratgen. Quan era un nen, només teníem una escola molt petita per a tres pobles i, ara, amb la gent de Jordan Valley Solidarity, ja n’hem construït cinc. Aquesta és la nostra energia. I ja no escolto palestins dient que volen marxar. No hi haurà una nova Nakba (catàstrofe) palestina. Som una nació pacífica que mai no ha tingut exèrcit ni ha ocupat cap altre país. Només reclamem poder viure en pau a la riba del Jordà. Em puc imaginar un futur sense check-points a Palestina i amb la vall del Jordà alliberada.

*Entrevista publicada al setmanari La Directa número 268, 11 d'abril de 2012. 

dimarts, 10 d’abril del 2012

Un recorregut pels cops d'estat africans del segle XXI


Els aixecaments militars segueixen ben presents al continent tot i que han perdut pes amb relació a dècades passades. Mali ha estat l'últim país a patir-ne un, el desè des que va començar el mil·leni

Mali ha estat l’escenari del primer cop d’Estat de l’any a l’Àfrica. L’onada d’independències durant la dècada dels seixanta del segle passat va anar seguida, pocs anys després, d’una successió de cops d’Estat en nombrosos països, en què sagnants dictadures militars eren rellevades per règims encara més salvatges. En les darreres dècades, però, bona part de l’Àfrica s’ha estabilitzat i el nombre d’alçaments militars, que ni de bon tros han desaparegut, s’ha reduït notablement. Els uniformats de Mali, que ja han anunciat que retornaran el poder a la societat civil mitjançant la celebració d’eleccions, han protagonitzat el desè cop d’Estat del continent durant el segle XXI, tot i que, si comptabilitzem els intents fracassats, la xifra supera amb escreix la vintena d’alçaments.

La majoria de cops de sabre s’han concentrat a l’Àfrica occidental. En alguns casos, el Govern militar només ha estat transitori i ha transferit el poder als civils després d’una convocatòria electoral, mentre que en d’altres el líder del cop ha concorregut als comicis, els ha guanyat –sovint amb sospites de frau– i ha continuat al poder. Mauritània i Guinea Bissau acumulen ja dos cops d’Estat més o menys reeixits en els darrers deu anys, mentre que països com la República Democràtica del Congo sumen almenys tres intents de derrocar per les armes el Govern de torn, sense que cap dels impulsors assolís el seu objectiu.

El 2003 es va viure el primer cop de força que va enderrocar un Executiu africà al segle XXI. L’escenari va ser la República Centreafricana. El general François Bozizé va aprofitar que l’aleshores president Angé-Félix Patassé es trobava en una cimera a Níger per aconseguir el control de Bangui, la capital del país, el 15 de març. El nou règim va suspendre la Constitució i Bozizé va passar a encapçalar el Govern que tiraria endavant la nova carta magna, aprovada a final de 2004. L’any següent van celebrar-se eleccions i, contradient el que havia dit mesos enrere, Bozizé hi va concórrer, i va ser escollit president de la República, càrrec que va revalidar l’any passat.

Excolònies portugueses
Dues antigues colònies portugueses, l’arxipèlag de São Tomé and Príncipe i Guinea Bissau, també van patir alçaments el 2003. En el primer cas, els militars es van alçar denunciant la corrupció i l’injust repartiment que, segons el seu parer, es feia dels ingressos provinents del petroli. Al cap d’una setmana, però, arribaven a un acord amb el president derrocat, Fradique de Menezes, que va retornar al poder. De Menezes va ser víctima del soroll de sabres novament el 2009, però en aquesta ocasió els revoltats ni tan sols van aconseguir el control del minúscul país durant un dia.

A Guinea Bissau –també a l’oest del continent–, l’alçament va produir-se el 14 de setembre, com a conseqüència de l’anunci de l’endarreriment de les eleccions previstes per al mes següent, l’estancament econòmic, la inestabilitat política i el descontentament d’uns militars que acumulaven salaris impagats. El president, Kumba Lalá, va ser posat sota arrest domiciliari i els militars van imposar un Govern de transició liderat per l’home de negocis Henrique Rosa. Al juny del 2005 van celebrar-se els primers comicis després del cop, que van permetre a João Bernardo Vieira arribar a la presidència del país. Vieira, que ja havia estat al capdavant de Guinea Bissau del 1980 al 1999 després de liderar un cop d’Estat militar, va ser president fins a la seva mort, al març de 2009. Un any més tard, un nou aixecament va colpejar l’excolònia portuguesa, quan l’1 d’abril el primer ministre, Carlos Gomes Júnior, va ser posat sota arrest domiciliari. Després d’un quant temps a Portugal, Gomes Júnior va tornar al país al juny i va poder continuar exercint com a cap de Govern, mentre que Malam Bacai Sanhá es mantenia inamovible a la presidència.

Inestabilitat mauritana
Abdel Aziz, militar colpista i actual president maurità.
Mauritània és l’Estat africà que ha viscut més canvis de règim mitjançant cops militars d’ençà que va començar el segle XXI. El 2003 va viure un alçament que va fracassar. En canvi, el 2005 els soldats encapçalats per Ely Ould Mohammad Vall van posar punt final als 21 anys de règim de Maaouya Ould Sid’Ahmed Taya, aprofitant que aquest havia viatjat a l’Aràbia Saudita per acudir al funeral del rei Fahd. El cop, que va ser incruent, va anar seguit de l’aprovació d’una nova Constitució l’any següent i de la celebració d’eleccions presidencials al març de 2007, després de les quals Mohammad Vall va deixar el poder. La tranquil·litat es va allargar fins al 6 d’agost de 2008, quan el cap de la Guàrdia Presidencial, el general Mohammad Ould Abdel Aziz, va liderar un cop prenent el palau presidencial, després que gairebé 50 parlamentaris del partit governamental pleguessin en protesta per les polítiques de l’aleshores president, Sidi Ould Cheikh Abdallahi. Abdel Aziz es manté al capdavant del país saharià des de l’aixecament, i al juliol de 2009 va imposar-se en les eleccions presidencials.

La mort del dictador Lansana Conté (24 anys al càrrec) el 22 de desembre de 2008 va desfermar una lluita pel control de Guinea Conakry que va resoldre’s mitjançant un cop d’Estat. El capità Moussa Dadis Camara va convertir-se en el líder de la junta militar i, per tant, en el president del país, fins que 12 mesos més tard va viatjar al Marroc per rebre tractament mèdic com a conseqüència d’un tret que va rebre. El vicepresident, també uniformat, Sékouba Konaté va rellevar-lo, però al novembre de 2010 va ser derrotat a les urnes per Alpha Condé, líder de l’opositor Manifestació del Poble de Guinea. La residència del president Condé va ser atacada el 18 de juliol de l’any passat, en un intent d’assassinat que s’ha vinculat als fidels a Konaté.

El 2009, l’aixecament va arribar a Madagascar, on les protestes contra el president, Marc Ravalomanana, promogudes per l’alcalde de la capital, Antananarivo, Andry Rajoelina, van acabar en la dimissió del primer, que va transferir el poder a un consell militar. Immediatament després, els soldats van deixar pas a Rajoelina, que presideix l’illa des del 21 de març de 2009 i que des d’aleshores ha ajornat la convocatòria d’eleccions.

Níger és el país que precedeix Mali pel que fa a cops d’Estat que han derrocat el president. La intenció del president Mamadou Tandja d’allargar el seu mandat més enllà del 2009, quan acabava la seva segona legislatura al càrrec, va derivar en una greu crisi política. Tandja va nomenar un nou Tribunal Constitucional que li va permetre convocar un referèndum que l’autoritzava a seguir tres anys més al capdavant de Níger. El 18 de febrer de 2010, però, els soldats van atacar el palau presidencial de Niamey i van anunciar la formació d’un Consell Suprem per a la Restauració de la Democràcia, presidit pel cap d’esquadró Salou Djibo. El 31 de gener de l’any passat van celebrar-se eleccions presidencials i dos mesos més tard assumia el poder Mahamadou Issoufou.

*Article publicat al número 1.058 del setmanari EL TRIANGLE, dijous 5 d'abril de 2012.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Israel es blinda dels immigrants


El Govern de Netanyahu inicia la construcció del centre de detenció per a estrangers més gran del món, alhora que el Parlament aprova una llei que permet tancar els immigrants sense papers fins a tres anys abans de deportar-los

Per decisió dels seus governants, l’Estat d’Israel és cada dia més a prop de quedar completament envoltat per tanques i murs que, teòricament, protegeixen el seu territori dels enemics que l’envolten. Amb la sensació que no n’hi ha prou amb les barreres, Israel ha optat per fer nous passos per tancar-se en si mateix, obviant que es troba ubicat al Pròxim Orient i no a l’Europa occidental. Seguint el model de la UE, el Govern hebreu està a punt d’iniciar la construcció del centre de detenció d’estrangers més gran del món. Situat al costat de la presó de Ketzion, en ple desert del Nègueb, l’espai tindrà capacitat per a 8.000 persones, superant amb escreix les 3.086 que hi caben al centre de detenció Willacy, de Raymondville (Texas) i a anys llum de les 226 places que ofereix el centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca.

L’Executiu que encapçala Benjamin Netanyahu, líder també del Likud, va aprovar la construcció de la instal·lació al novembre de 2010, però les obres començaran tres mesos després que la Knesset (el Parlament israelià) donés el vistiplau a una llei que converteix Israel en l’estat desenvolupat que pot retenir més temps sense judici els immigrants sense papers, segons ha denunciat Amnistia Internacional. La normativa obre la porta a tancar-los fins a tres anys abans que siguin deportats. A més, fixa condemnes d’entre cinc i 15 anys de presó per a aquelles persones jueves que ofereixin refugi a l’immigrant sempre que aquest sigui detingut armat o per traficar amb dones o armes. Els milers d’africans sense la documentació en regla que treballen actualment com a mà d’obra barata a l’Estat hebreu també són penalitzats per una llei que permetrà empresonar-los per pintar un grafit o robar una bicicleta, entre altres infraccions menors que fins ara no comportaven detencions.

Diputats de l’oposició, sobretot dels partits àrabs o de Meretz (centreesquerra sionista), van atacar amb duresa la normativa durant la seva votació a la Knesset, assegurant que no és democràtica, va en la direcció contrària a les obligacions internacionals d’Israel i viola els drets humans. La llei va tirar endavant i el centre de detenció del Nègueb en serà la plasmació més clara sobre el terreny. L’Associació de Drets Civils, per citar només una organització, ha denunciat la instal·lació perquè creu que es convertirà en un «feréstec camp de refugiats que privarà els qui fugien de la persecució al seu país del dret a demanar asil a Israel». De fet, un portaveu del Ministeri de Defensa ha reconegut que «no estem construint una presó, però serà un centre de detenció, no un resort o un hotel». Tel-Aviv ha estat escenari de diverses manifestacions contra el centre de Ketzion, la més nombrosa de les quals va reunir fa més d’un any més de 1.000 persones.  

Contra els sol·licitants d’asil
Netanyahu ha justificat la construcció del centre de detenció argumentant que cal aturar la «creixent» onada d’immigrants perquè «amenaça la feina dels israelians i està canviant el caràcter [jueu] de l’Estat». Segons dades del Ministeri de l’Interior, l’any passat 17.000 persones van entrar il·legalment a Israel a través de la frontera egípcia, després de creuar la península del Sinaí. Majoritàriament fugien del Sudan i d’Eritrea i, sovint, en arribar, tenien intenció de demanar asil. La seva petició, però, gairebé mai no rep una resposta positiva, ja que, segons ha revelat un informe recent de l’Autoritat de la Immigració, entre el 2009 i el 2010 només 8 dels 990 sol·licitants van rebre asil, dada que situa Israel molt per sota del Regne Unit (19% de les peticions acceptades) o dels Estats Units (27%) a l’hora d’atendre demandes dels refugiats.    

La situació dels sol·licitants d’asil s’està deteriorant acceleradament. Ho exemplifica l’Ajuntament de Tel-Aviv, que ha enviat una carta als seus contractistes en què els adverteix que a partir de l’1 d’abril supervisarà que no incorporin ningú sense permís de treball i el visat en regla. La instrucció va ser dictada fa gairebé un any, però l’exigència de complir-la ha arribat recentment i, segons ha informat el diari Haaretz, ja ha comportat l’acomiadament d’alguns immigrants, com un sol·licitant d’asil d’Eritrea que va quedar-se sense feina després de nou mesos de treballar netejant els carrers de la ciutat.

A això s’hi han d’afegir els avisos que han rebut darrerament les persones de la Costa d’Ivori i del Sudan del Sud residents a l’Estat hebreu. Els primers, uns 500 individus, van perdre qualsevol protecció a final de febrer, després de ser instats a retornar al seu país, el mateix procés que patiran el miler llarg de sudanesos del sud que hi ha a Israel a partir de l’1 d’abril. El motiu? El Govern de Netanyahu considera que les raons que els van empènyer a fugir i, en molts casos a tenir l’estatus de refugiats, ja han desaparegut amb l’aparent pacificació del país de l’Àfrica occidental i la independència del Sudan del Sud. Els que no marxin es convertiran automàticament en ciutadans il·legals, segons l’administració hebrea, i si són detinguts, es veuran abocats a un centre de detenció i a la deportació.

Blindant la frontera amb Egipte
Per completar el seu blindatge, Israel està construint una tanca de 240 quilòmetres a la frontera amb Egipte. Aprovada el 2009, amb l’argument que serviria per evitar l’entrada d’immigrants sense papers i el contraban d’armes i drogues des del Sinaí, la revolució egípcia –amb la caiguda de Hosni Mubarak, aliat incondicional de Tel-Aviv– i els atacs contra ciutadans jueus prop de la frontera del 18 d'agost, que van ser replicats per bombardejos sobre Gaza, han estat l’excusa perfecta perquè Netanyahu n’acceleri la construcció. Així, només el límit amb Jordània no té cap tanca amb Israel, tot i que se’n pot aixecar una els pròxims anys, segons ha revelat al diari Yediot Ahronot l’analista en defensa Alex Fishman. Si això passa, l’analista creu que «haurem completat la nostra retirada de l’Orient Mitjà». Fishman conclou, a més a més, que envoltar-se de barreres no deixa de ser «un símbol de debilitat».

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.057, 30 de març de 2012.