La primavera àrab tensa Israel

La revolta popular que viu la regió descol·loca el Govern israelià, que aposta per reprimir amb duresa les creixents protestes als territoris ocupats. Els joves es mobilitzen contra Al-Fatah i Hamàs per reclamar llibertat i democracia

Nerviosisme i esperança. Aquestes dues paraules són, probablement, les que millor defineixen l’estat d’ànim que l’anomenada primavera àrab ha portat a Israel i a Palestina. Mentre que el Govern de l’Estat hebreu veu amb preocupació l’expansió d’un moviment que no pot controlar, la població dels territoris ocupats segueix il·lusionada la revolta dels seus germans d’Egipte, de Tunísia o de Síria amb l’esperança que l’alçament aterri també a Palestina i els ajudi a assolir l’alliberament nacional.

La caiguda, després de 30 anys com a dictador, de l’egipci Hosni Mubarak, aliat tradicional de Tel-Aviv, i l’aixecament que viu Síria contra el règim de Baixar al-Assad –considerat un enemic de l’Estat jueu, però amb el qual la tensió sempre s’ha mantingut sota control– són dos elements que preocupen, i molt, el Govern de Benjamin Netanyahu. L’obertura del pas fronterer de Rafah, al sud de Gaza, executada fa algunes setmanes pel nou Govern egipci és un primer pas per posar fi al bloqueig econòmic de la franja i suposa un gest que deixa enrere la complicitat política que durant les tres darreres dècades han mantingut Tel-Aviv i el Caire.

La tensió a les fronteres està arribant a uns nivells desconeguts des de feia molts anys, especialment als alts del Golan, el territori sirià que Israel va ocupar militarment el 1967. El proppassat 5 de juny, durant una manifestació per recordar la Naska (‘desfeta’ –la derrota àrab en la Guerra dels Sis Dies–), uns 300 refugiats palestins van intentar creuar la frontera a Majdal Xams, el principal poble sirià del Golan administrat per Israel. La resposta de l’Exèrcit hebreu va ser sagnant i els trets dels soldats van matar 23 persones, segons les fonts sirianes. Tres setmanes abans, el 15 de maig, els palestins van rememorar la Nakba (‘catàstrofe’), que va suposar la creació de l’Estat d’Israel el 1948, i milers de refugiats van apropar-se a la frontera de Majdal Xams des de Síria. En aquella ocasió, les víctimes mortals provocades per l’Exèrcit israelià van ser tres.

Ningú no dubta que, en ambdós casos, els palestins refugiats a Síria van poder-se apropar sense problemes a la frontera gràcies al vistiplau de Damasc. La idea d’Al-Assad era instrumentalitzar-los amb l’objectiu de desviar l’atenció de la revolta contra el règim que presideix. Sigui com vulgui, és evident que l’entorn està canviant acceleradament i la resistència palestina aposta per incrementar les manifestacions massives no violentes contra l’ocupació, encoratjada sobretot per l’exemple egipci. De moment, la rèplica israeliana s’està basant únicament en la força amb la intenció d’aturar unes protestes que, en principi, continuaran fins al setembre, data del possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’ONU.

La pèrdua de la por

«La revolta al món àrab té una influència directa a Palestina, perquè nosaltres també som àrabs. Tenim una educació semblant, antecedents similars i les mateixes aspiracions de pau, de democràcia i de llibertat», explica l’analista palestí i professor a les universitats de Birzeit i de Betlem Mazin Qumsiyeh. Segons la seva opinió, el nerviosisme que es viu al Govern israelià és provocat per la incapacitat de donar rèplica a un moviment no violent. «L’Exèrcit jueu està molt preparat per atacar moviments violents; però, en canvi, no sap afrontar protestes pacífiques: només utilitza el recurs de la força», hi afegeix.

«Tenim més esperança que mai. Des que Ben Ali [el dictador tunisià] va fugir, ja no tenim por. Tots els canvis i les noves relacions que s’establiran a la zona ens afavoreixen i Israel sap que ja no podrà controlar les fronteres com fins ara», apunta Murad Jadallah, activista del Moviment de Joves Independents. Els canvis, però, no solament són exteriors, sinó que també arriben a l’interior. En aquest sentit, la reconciliació entre Al-Fatah i Hamàs –segellada el 3 de maig al Caire després de quatre anys de sagnant divisió– no s’explica sense la caiguda de Mubarak, aliat del primer partit, i la complicada situació del regim sirià, puntal del moviment islamista.

La reconciliació era una demanda de la societat palestina que, parcialment, s’havia començat a mobilitzar per reclamar reformes polítiques i criticar els règims policials tant de Hamàs a Gaza com d’Al-Fatah a Cisjordània, en paraules de l’investigador de la Universitat de la Sorbona Mustafa Muhammad. Manifestacions en diverses ciutats al febrer van ser l’embrió del Moviment del 15 de Març, que, entre altres coses, aposta per canviar l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) de manera que esdevingui la veu de tots els palestins del planeta, no únicament dels que viuen en els territoris ocupats.

Allunyats dels grans partits

El Moviment de Joves Independents, que comparteix aquesta demanda, es va començar a gestar fa sis o set anys, en acabar la Segona Intifada. És format per nois i noies de classe mitjana que estan farts de la manca de llibertats que pateixen i s’emmirallen en la revolució que viu el món àrab. En aquest sentit, advoquen per la unitat de tot aquest univers i per posar fi a les veus discordants entre els «estats germans», en paraules de Jawdat Sayeh, un jove de Ramallah membre del moviment. «El dia que ens dirigim als Estats Units, la a la Unió Europea i a Israel amb una única veu guanyarem molta força. La unitat és bona per a tothom, però especialment per a nosaltres, que no tenim un Estat darrere», exposa Sayeh.

Entre altres coses, els joves protagonitzen des del 15 de març una acampada a Al-Manara, la principal plaça de Ramallah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Tenen clar que amb la reconciliació entre els dos principals partits palestins no n’hi ha prou i que aquests han de demostrar que treballen pel conjunt de la societat.

Tot i que el moviment és independent de qualsevol partit polític, la realitat és que diverses formacions de l’oposició, com el marxista Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP) o Al-Mubadara –la formació de Mustafa Barguti–, hi tenen contactes, segons reconeix a EL TRIANGLE Khalida Jarrar, diputada del primer partit. Precisament, aquestes formacions, juntament amb els moviments juvenils, estan protagonitzant bona part de les protestes –fonamentalment, manifestacions no violentes– contra l’ocupació els darrers mesos, ja sigui per dates assenyalades com la Nakba o la Naska o cada divendres per rebutjar el mur en diversos municipis com Bil’in, Nabi Saleh o Nalin. Tots ells coincideixen a assenyalar que la primavera àrab ha d’aterrar a Palestina i ha de servir per posar fi a la corrupció i al nepotisme d’Al-Fatah i de Hamàs i instaurar una veritable democràcia, no solament per enderrocar una ocupació que fa 44 anys que dura.

«El Govern i l’Exèrcit hebreu estan descol·locats perquè no preveien cap revolta i la primavera àrab els preocupa molt. Tard o d’hora arribarà amb tota la força palestina i aleshores viurem mobilitzacions molt més multitudinàries. Quan això passi, Israel estarà perdut», opina Meir Margalit, regidor del partit Meretz (sionista d’esquerres) a l’Ajuntament de Jerusalem. De moment, l’Executiu de Netanyahu aposta per augmentar la repressió i amenaçar l’ANP per l’acord amb Hamàs. «La Tercera Intifada esclatarà aviat, perquè Israel no fa altra cosa que donar motius perquè això passi, però seguirà l’exemple egipci i no apostarà per accions violentes», conclou Margalit.

*Article publicat amb el número 1.020 del setmanari EL TRIANGLE (17 de juny).