diumenge, 16 de febrer del 2014

La caça furtiva amenaça de deixar l’Àfrica sense elefants i rinoceronts

La població dels dos grans mamífers s’ha desplomat les darreres dècades com a conseqüència d’una pràctica molt lucrativa, darrere de la qual hi ha organitzacions criminals que mouen milers de milions d’euros. Una cimera internacional intenta impulsar mesures per aturar l’enèsim espoli del continent

El 1979, 1,3 milions d’elefants vivien en llibertat a l’Àfrica. Avui, només en queden uns 500.000. La caiguda encara és més accentuada en el cas dels rinoceronts, que han passat del mig milió d’exemplars de principis del segle XX als menys de 30.000 que hi ha actualment. De tigres, tot just en resten 3.200 a la natura, quan fa un segle eren 100.000. La disminució s’explica per causes com la pèrdua d‘hàbitats naturals -conseqüència de l’expansió de cultius, entre d’altres- i, sobretot, pels efectes devastadors de la caça furtiva. Segons dades de l’organització TRAFFIC, cada any al voltant de 30.000 elefants són assassinats a l’Àfrica. Només a Sud-àfrica, que concentra el 80% de la població mundial, 1.004 rinoceronts van morir l’any passat víctimes de la caça furtiva, un 50% més que el 2012 i a anys llum dels 13 que van ser assassinats el 2007.

El comerç il·legal d’animals salvatges -o de parts del seu cos, com els ullals dels elefants o les banyes dels rinoceronts- és una activitat molt lucrativa, que mou uns 14.700 milions d’euros l’any, afirma WWF. De fet, és la quarta activitat criminal que més diners genera al món, només per darrere del tràfic d’éssers humans, el comerç d’armes i les drogues. Una de les conseqüències més clares de la creixent caça furtiva és que diverses espècies estan sota l’amenaça d’una extinció propera, que en el cas dels rinoceronts es calcula en 15 o 20 anys si no s’aturen les actuals matances.

La major part de la caça furtiva té com a escenari l’Àfrica, però la demanda dels productes dels animals salvatges prové, fonamentalment, d’Àsia i, en concret, de la Xina i el Vietnam, on el quilo de banya de rinoceront es paga a 60.000 dòlars (uns 43.500 euros, més que l’or), mentre que el preu de l’ivori -evidentment, parlem de mercat negre- se situa en uns 2.000 dòlars (1.450 euros) per quilo. El comerç és global i, per tant, els països africans no haurien d’afrontar sols la responsabilitat de protegir la fauna dels furtius. Amb l’objectiu d’aturar el problema, o almenys pal·liar-lo, dijous es va celebrar a Londres una conferència internacional sobre el mercat il·legal d’animals salvatges. 

La trobada, que va reunir representants de 46 estats -entre els que hi havia els països africans afectats per la pràctica i, també, delegats d’àrees d’on prové la demanda, com la Xina-, va servir per demanar un enduriment de la legislació contra la caça furtiva, millors equips pels guardes -o rangers- de les reserves i parcs on hi ha els animals, i campanyes de sensibilització per reduir la demanda als països de destí del producte. A més, els dirigents de Botswana, Gabon, Txad i Tanzània van prometre complir una moratòria de 10 anys en la venda d’ivori.

Font de finançament de grups armats
Una part de la demanda asiàtica prové de la medicina tradicional xinesa, que des de fa 2.000 anys considera la banya de rinoceront una espècie de panacea que serveix per curar diverses malalties -com el càncer-, fer baixar la febre i solucionar la impotència sexual. A més, s’ha estès la pràctica que els nous-rics n’adquireixin -com també ullals d’elefants- per exhibir-les a casa com a mostra del seu poder econòmic. Entitats conservacionistes vinculen la caça furtiva d’animals africans a xarxes del crim organitzat, que aprofiten la creixent demanda -i el conseqüent increment dels preus- per lucrar-se amb un negoci que suposa una altra forma d’espoliar els recursos naturals de l’Àfrica. De fet, els animals salvatges són un dels grans atractius turístics de nombrosos països africans -Kènia, Uganda, Botswana, Tanzània, Gabon,…- i font directa d’entrada de recursos. Per tant, els furtius colpegen directament l’economia dels estats que els pateixen.

També hi ha africans que se’n beneficien i, en aquest sentit, diversos informes atribueixen la participació de grups armats en la caça furtiva. Enough Project, per exemple, assegura que l’ugandès Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) -de Joseph Kony- es finança amb l’assassinat -i posterior venda- d’elefants i rinoceronts. Segons l’ONG Traffic, també es finançarien amb la pràctica Al-Shabaab a Somàlia, les Forces Democràtiques per a l’Alliberament de Ruanda (FDLR), la guerrilla hutu radicada a l’est de l’RD Congo; o les milícies Janjaweed del Sudan. En un informe entregat a les Nacions Unides, Traffic i altres entitats alertaven que la caça furtiva, així com el comerç il·legal de fusta, va vinculat a altres activitats delictives, com el tràfic d’armes, la corrupció o el blanqueig de diners.

Condemnes més dures
A banda de la conferència de Londres, el cert és que darrerament alguns dels principals països afectats per la pràctica estan endurint les condemnes als furtius. El 28 de gener, un jutjat de Kènia va imposar una multa de 230.000 dòlars ( uns 165.000 euros) a un home xinès a qui se li va trobar un ullal d’elefant a la maleta. L’alternativa era una pena de set anys de presó. Dotze mesos abans, quatre ciutadans xinesos van ser condemnats només a pagar 340 dòlars cada un després que se’ls descobrís ivori per valor de 20.000 dòlars. L’enduriment punitiu és conseqüència de la nova Llei de la Fauna, aprovada recentment pel govern de Kènia. Altres països, com Uganda, també preparen modificacions normatives en una línia similar per acabar amb la gairebé impunitat en què es movien els furtius fins ara.


Sud-àfrica, per la seva part, ha decidit recentment traslladar més de 100 rinoceronts del parc Kruger -que concentra el 60% de la població de l’espècie al país- a una remota zona desèrtica fronterera amb Botswana, amb l’objectiu de dificultar-ne l’accés dels furtius. El que sembla clar és que davant una xacra creixent, comencen a implantar-se noves mesures. I més enllà del cost econòmic i de riquesa mediambiental, la caça furtiva també costa vides humanes i només en els darrers deu anys més de 1.000 rangers han estat assassinats. “La gent ha d’entendre que el comerç d’animals salvatges no és diferent dels diamants de sang”, va declarar Peter Knights, el director executiu de l’organització WildAid, a l’agència IPS. Si no s’atura la pràctica, d’aquí a uns anys potser l’únic forma de relacionar l’Àfrica amb grans mamífers movent-se en llibertat serà mirant antics documentals. I no caldria.

dissabte, 15 de febrer del 2014

Un bosc per expulsar 11.000 persones de casa

La resistència dels habitants de Tedi a acceptar els projectes governamentals i a abandonar la seva llar exemplifica el conflicte per la terra que es viu al país, amb nombrosos casos d’acaparament que perjudiquen especialment la població pobra


Feta la presentació de rigor amb les autoritats locals, en pocs minuts un grup de persones es reuneix sota l’ombra d’un dels pocs arbres de la plaça del poble. Després de fitar el mzungu -com anomenen els blancs en aquesta part del món- que ha arribat enboda-boda -les omnipresents moto-taxis-, ara es disposa a explicar la seva història. Som a Tedi, un poble d’11.000 habitants del districte d’Amuru, un dels que acumula més misèria de l’empobrit nord d’Uganda. Pren la paraula en Patrick, d’uns 25 anys: “Segons el govern de Museveni, vivim aquí il·legalment i hem de deixar les nostres terres, que passarien a mans de l’Autoritat Nacional Forestal (NFA, en anglès) i de l’Autoritat de la Fauna d’Uganda (UWA, també en anglès, que gestiona els parcs nacionals). Els arbres i els animals tenen dret a estar-se aquí, però nosaltres sembla que no”.

A Tedi són víctimes de l’acaparament de terres, en aquest cas protagonitzat per dues institucions del govern ugandès. Es tracta d’un problema molt greu arreu del país, gairebé sempre amb l’executiu nacional com a actor, ja sigui directament o indirecta, donant suport als inversors de torn que volen portar el progrés al territori amb un projecte que, finalment, només acaba engreixant els seus comptes de resultats. La principal víctima de l’acaparament és la població pobra, que perd la terra, en la majoria dels casos l’únic mitjà de vida de què disposa.


Si posem el focus únicament a Acholiland -Amuru és un dels set districtes de la regió- darrere dels projectes d’acaparament de terres hi ha companyies sucreres (el totpoderós Madhvani Group), agències governamentals, alts càrrecs de l’exèrcit i, de ben segur que molt aviat, empreses petrolieres, després que s’hagin descobert hidrocarburs al subsòl de la zona. Cada cas és diferent, però almenys a Amuru han topat amb la resistència d’unes comunitats locals que argumenten que la terra els pertany, de manera que el govern ugandès no pot decidir lliurement fer-hi res sense que hi estiguin d’acord i cap inversor s’hi pot instal·lar sense adreçar-se a les autoritats autòctones.

El problema amb la terra a Tedi, i en altres parts d’Acholiland, comença fa uns 10-15 anys, quan gran part de la població estava confinada en camps de desplaçats per decisió governamental a conseqüència de la guerra entre les forces armades ugandeses i la milícia de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) de Joseph Kony. Aleshores el govern va dictaminar que aquella terra buida -per facilitar les operacions de l’exèrcit contra l’LRA- li pertanyia i hi podia estendre el bosc o la reserva de fauna propers. Bona part dels desplaçats -van arribar a ser 1,8 milions de persones a principi del segle XXI- van retornar a casa entre el 2003 i el 2007 i els habitants de Tedi van fer el mateix. El conflicte estava servit.

De qui és la terra?
L’NFA al·lega que la terra en qüestió va ser considerada una reserva forestal el 1960 i que els 11.000 residents són “invasors” que l’ocupen “il·legalment”. Què passa? Que des de la comunitat asseguren que els seus avantpassats ja residien a la zona el 1930 i van heretar-ne la terra i que aleshores no hi havia cap bosc. Com en gran part del país, la tinença era consuetudinària, és a dir, estava basada en la costum i no hi havia cap document que n’acredités la propietat a nom d’una o altra persona. “El 80% de la terra d’Acholiland no està registrada i això dificulta determinar de qui és després d’estar buidar durant gairebé 20 anys per culpa de la guerra”, apunta Daniel Komakech, responsable de l’oficina d’Amuru de
la Uganda Land Alliance (ULA) -una coalició d’ONG dedicada a protegir l’accés a la terra de la població pobra.

Des de la capital del districte, una ciutat polsegosa en què l’electricitat va ser inexistent durant totes les hores que hi vaig passar, Komakech afegeix que la clau per desfer l’atzucac és “determinar de qui és la terra i encara no tenim una resposta definitiva sobre això. Hi ha un procés judicial obert sense sentència ferma”. En tot cas, conclou l’activista, “si la gent perd la terra, almenys se’ls ha de compensar amb una parcel·la equivalent, del mateix valor, a un altre lloc”.

No marxarem”
La vida a Tedi discorre lentament i malgrat les dues dècades de conflicte armat -que va provocar 100.000 morts al nord del país, va comportar el segrest per part de l’LRA de 30.000 nens usats com a soldats o esclaus sexuals i el desplaçament forçat d’1,8 milions de persones- no ha canviat gaire amb relació a fa 30 o 40 anys. Ho explica Obur William, que als seus 60 anys relata com, bàsicament, la població viu com abans i planta els mateixos conreus -mandioca, patates, mill, mongeta, blat de moro- i disposa dels mateixos animals -porcs, cabres, pollastres i, en algun cas, ànecs- per complementar la dieta. “Si que és cert, que han aparegut malalties, com el VIH, que ens eren desconegudes”, lamenta.

Si finalment ens expulsen, l’única opció per a la majoria serà anar a viure a la ciutats d’Amuru, Pabbo o Gulu [totes a Acholiland], però la gent no vol marxar-ne”, comenta en Patrick. Al seu costat, en Dan subratlla que “és la nostra terra i no pensem deixar-la, a banda que no podríem continuar vivint com ara, tots junts”. A banda del suport de la ULA, la comunitat de Tedy també ha rebut ajuda d’ONG internacionals i, des del 2001, compta també amb el recolzament del Fòrum de Parlamentaris Acholi i el Fòrum de la Terra Acholi. Tots reclamen que la terra ha de seguir en mans de la comunitat, que no pot ser expulsada.

Tedi està a mitja hora en moto d’Amuru i, com passa gairebé sempre al nord d’Uganda, s’hi arriba per una pista forestal plena de clots. Les gasolineres tal com les coneixem no existeixen -ni tan sols a la capital del districte- i el carregament de carburant es fa a través d’ampolles d’aigua -o bidons en el cas de les furgonetes-taxi- omplertes amb benzina portada des de Gulu, a més de dues hores de distància. Quan hi ets, tens la sensació que és una zona perduda, oblidada. Però també aquí hi ha conflicte per la terra i l’amenaça del desallotjament penja sobre una població pobra, que no s’ha resignat. “Si ens expulsen ho hauran de fer per la força i tindran un problema gros. Molt gros”, sentencia Patrick. Dues dècades sent zona de guerra marquen el caràcter i la resistència d’un poble.


dimecres, 12 de febrer del 2014

(Sobre)viure com un refugiat al nord d’Uganda

Crònica de la visita als campaments d’Adjumani que acullen milers de sud-sudanesos fugits de la guerra del seu país

La calor és sufocant. L’ombra dels -pocs- arbres que hi ha escampats és l’únic refugi per protegir-se d’un sol que, durant gran part del dia, eleva el termòmetre per sobre dels 30ºC. La sorra ho envaeix tot i tenyeix de marró el blanc, algun dia impol·lut, de les insuficients tendes repartides per les Nacions Unides. L’ambient és letàrgic. Hi ha centenars, milers, de nens. Però no se senten les seves corredisses, perquè no tenen força per jugar. Envoltats dels seus familiars, em miren amb ulls ben oberts, em saluden i somriuen. Se’ls veu desnodrits, dèbils i, en alguns casos, malalts, però malgrat tot no transmeten tristesa, un sentiment que sí que es desprèn en la mirada dels adults, més conscients que la dura realitat s’allargarà setmanes, mesos. O anys.

Athou, Rebecca, Pamehol, Daniel, Mery, Atong o Grace són alguns dels seus noms. Fa un mes i mig, tenien casa, terres i, sovint, bestiar. “Una vida possible”, diuen. Ara no tenen (gairebé) res. Ho han perdut (gairebé) tot. S’han convertit en refugiats d’un conflicte del qual només són víctimes. Són de Bor, la capital de l’estat de Jonglei, una de les ciutats més devastades pel conflicte armat del Sudan del Sud, el país més nou del món. Almenys 10.000 morts i més
Centre de trànsit de Dzaipi. 
870.000 persones desplaçades -de les quals 130.000 han fugit als països veïns- és el funest balanç que organitzacions humanitàries i l’ONU fan de l’última -de moment- guerra africana.

El centre de trànsit de Dzaipi -al nord d’Uganda- ha esdevingut la nova llar, per dir-ho d’alguna manera, de milers de sud-sudanesos des que el 15 de desembre van començar els combats entre els partidaris del president del Sudan del Sud, Salva Kiir, i els lleials a l’exvicepresident Riek Machar. El primer és dinka, el poble més nombrós del país, mentre que el segon és nuer, el grup que ve immediatament després en volum de població. La pugna pel control del poder i dels recursos -bàsicament petroli- dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM), és l’origen d’un enfrontament polític, que ha mutat en violència interètnica.

Bor, Bentiu -capital de l’estat d’Unitat-, o Malakal -principal ciutat de l’Alt Nil- són alguns dels principals escenaris de la foscor, amb massacres, violacions de drets humans, pillatge i destrucció de cases i terres. Les atrocitats corren a càrrec dels dos bàndols. La població civil, sigui de l’ètnia que sigui, n’és la víctima indefensa, condemnada a fugir, refugiar-se o morir. Els que han anat a parar a Dzaipi, ubicat a l’empobrit districte fronterer d’Adjumani, es queixen de gana i set. Molts, com Rebecca o Athou, dormen al ras, damunt d’un plàstics cada cop més bruts. Els que han rebut una tenda de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) tampoc són uns privilegiats. En només 15 metres quadrats s’hi amunteguen tres o quatre famílies.
 
Dzaipi. 
Tots, absolutament tots, diuen que amb prou feines mengen un cop al dia, malgrat que l’Acnur assegura que garanteix dos àpats per jornada. La malnutrició es cronifica en un campament on el còlera, el xarampió o la malària ataquen les dèbils defenses dels pobladors, el 65% dels quals són nens. Miris on miris topes amb bidons per carregar aigua, el líquid vital que s’obté després de fer llargues cues i que, de moment, és insuficient per garantir les necessitats més bàsiques. És temporada seca i a Adjumani fa setmanes que no hi plou.

Ho han perdut tot, però ningú es planteja tornar a curt termini a Bor o a altres parts del Sudan del Sud. “Allà la vida no és possible”, proclamen. I aquí? “Només demanem un sostre, aigua i menjar, res més”, apunten. A poc a poc, nous noms engreixen el llistat de l’enèsim drama humà de l’Àfrica post-colonial. A Dzaipi -un espai dissenyat per acollir 400 persones que n’ha arribat a allotjar 35.000- s’hi sumen Baratuku o Nyumanzi, nous assentaments al nord d’Uganda per col·locar-hi uns refugiats que no són rebuts precisament amb els braços oberts per una població local tradicionalment ignorada per les inversions del govern ugandès.

Fa tres anys, els brillaven els ulls, em confessen. El Sudan del Sud aconseguia la
El camp de Nyumanzi. 
independència, després de 50 anys de guerra gairebé ininterrompuda amb el nord del Sudan. Eren dies d’esperança, de retorn a un país en (re)construcció. El sentiment s’ha esvaït i ara “no esperem que el futur ens porti res de bo”, afirma Rebbeca. Molts ja havien estat refugiats als anys noranta, però la segona marxa, la segona caiguda, no la contemplaven. No mostren odi, només resignació i tristesa. I m’agraeixen la meva presència i que m’interessi per la seva història. Però em desarmen quan em pregunten si el que escrigui servirà per acabar amb la guerra i retornar-los a un passat que ja és història. Només puc dir-los que no. Que un article, potser, pot moure consciències i forçar els governs occidentals a actuar. Me n’adono que no crec el que els dic. Ara és la meva mirada la que transmet tristesa. (Sobre)viure com un refugiat. Una opció que no han triat. L’únic camí possible en la desesperança. 



Article de fons sobre el(s) conflicte(s) del Sudan del Sud