D’una quarantena de famílies instal·lades en les agrestes muntanyes del nord de Cisjordània, a una ciutat moderna amb 18.000 habitants. D’edificis prefabricats, a cases cada cop més grans i còmodes. De tenir una petita escola, a ser la seu d’una universitat. D’estar poblada fonamentalment per jueus asquenazis, a tenir un 40% de persones nascudes a l’antiga Unió Soviètica. D’una manca gairebé absoluta d’equipaments, a comptar amb un dels centres culturals més innovadors i coneguts d’Israel i un espectacular pavelló esportiu. De no poder oferir oportunitats laborals als vilatans, a sumar dues zones industrials amb més de 130 empreses...
Així podríem resumir, a grans trets, l’evolució d’Ariel, un assentament jueu ubicat uns 15 quilòmetres més enllà de la Línia Verda (les fronteres prèvies a la Guerra del 1967). Per tant, en ple cor de Cisjordània, territori palestí segons la legislació internacional. És la versió que em van intentar vendre –amb molta amabilitat, ensenyant-me la ciutat i oferint-me la possibilitat de parlar quan vulgui amb l’alcalde, Ron Nachman- en la visita que dimarts vaig fer a l’assentament, un dels que més dificulta la creació d’un Estat palestí mínimament viable.
Perquè, d’altra banda, el naixement d’Ariel va comportar la creació d’una xarxa de carreteres d’ús exclusiu per als colons jueus que obliga els palestins que viuen als territoris ocupats a fer una llarga volta per anar, per exemple, de Nablús (al nord) a Ramal·lah (al centre). Perquè Ariel, que s’ubica on s’ubica no per casualitat, s’assenta just a sobre de l’aqüífer de la muntanya, una de les principals reserves d’aigua dolça de Cisjordània, controlant-ne l’accés i restringint-ne la utilització a la població àrab. Perquè a l’assentament també s’està construint una tanca, per protegir-se dels “salvatges” palestins. Perquè part de la població autòctona (em refereixo als àrabs, of course) treballa a les zones industrials d’Ariel per salaris de misèria i com que, per això sí, els israelians reconeixen que es troben a territori palestí, els paguen menys del sou mínim interprofessional fixat per llei a l’Estat hebreu (uns 840 euros, aproximadament). Perquè, en definitiva, les coses poden canviar molt en funció de qui les explica.
En arribar a Ariel, la primera sensació és que, efectivament, des d’un punt de vista sionista, les coses aquí s’han fet bé. Zones verdes envolten unes cases més que correctes, els carrers són amples, la ciutat es veu cuidada, el centre cultural és espatarrant, hi ha diverses àrees comercials i, a més a més, l’assentament s’ubica en un punt estratègic que permet controlar bona part de Cisjordània.
“Un dels factors que atrau la gent a instal·lar-se a aquí és la qualitat de vida que ofereix Ariel. Estem a tot just mitja hora en cotxe de Tel Aviv, però pots viure en una casa amb jardí, pagant un preu molt raonable per a ella. De fet, cada cop n’hi ha menys que vinguin aquí per una raó ideològica”, m’explica en Reuven, treballador local encarregat d’atendre els nous immigrants i seguidor total de l’alcalde, Ron Nachman, un dels pioners a instal·lar-se aquí el 1978. Nachman és un polític molt conegut a Israel i és membre del Likud, el dretà partit del primer ministre, Benjamin Netanyahu.
En Reuven em fa de cicerone per l’assentament, que ells presenten com la capital de Samària (el que per a nosaltres és Cisjordània, per als colons i la dreta israeliana és Judea i Samaria; i West Bank o Ribera Occidental –del riu Jordà- per al món anglosaxó i també per als palestins). Ràpidament anem al Centre Cultural per a les Arts Escèniques. Estrenat tot just fa uns mesos, i amb més de 550 seients, és un equipament professional, que programa tot tipus d’espectacles. En el seu moment la premsa d’arreu del món en va parlar perquè una 50 d’artistes israelians van signar una carta anunciant que boicotejarien la instal·lació, ja que no volien col·laborar amb l’ocupació. Tant la premsa com la classe dirigent hebrea se’ls hi van tirar al damunt i van ser amenaçats amb perdre les subvencions que rebien les seves companyies artístiques. Alguns, finalment, van fer-se enrere...i des d’Ariel m’asseguren que tenen “milers d’oferiments” per venir-hi a actuar, perquè “els actors saben que fer-ho aquí té més repercussió que no pas pujar a un escenari de Tel Aviv o Jerusalem”.
Ocupació? No m'agrada!
A l’hora de parlar dels “èxits” i les coses positives, sempre segons el seu punt de vista d’Ariel, tot és molt fàcil. Quan comencen les preguntes sobre el que suposen els assentaments per a la població palestina, el dret d’aquests a la llibertat de moviments o el dret que tenen a reclamar un Estat propi, el to de la conversa canvia. El nerviosisme i la incomoditat apareixen. I amb ells, les barbaritats...“No m’agrada parlar d’ocupació, perquè de fet això abans pertanyia a Jordània i mai ha existit un Estat palestí. A més a més, nosaltres tenim el dret de ser aquí, perquè fa 2.000 anys tot això formava part d’Israel. Ho diu la Bíblia”, em subratlla el guia, que poc abans m’havia confessat que la seva fe religiós és més aviat nul·la.
“Nosaltres no som un problema per a la pau. Sovint s’oblida que per culpa de les pressions internacionals, els colons ho passem malament. Arran de la congelació de 10 mesos en la construcció d’habitatges als assentaments –aixecada al novembre- no podem afrontar el creixement natural d’Ariel, perquè la congelació de facto es manté. I això fa que els preus dels habitatges estiguin pujant”, m’explica en Reuven abans de recalcar que ells no marxarien en cas d’un hipotètic acord de pau perquè “Netanyahu ha recalcat que Ariel és i serà sempre part inseparable de l’Estat d’Israel”.
Òbviament, el tema dels assentaments és un dels factors clau del conflicte i es fa molt difícil plantejar-se la retirada del més de 500.000 persones que viuen a Cisjordània i en Jerusalem Est, en colònies il·legals. Alguns defensen que molts són immigrants econòmics i que amb incentius d’aquest tipus no tindrien cap problema amb marxar, però també és cert que el perfil d’en Reuven, i de l’alcalde d’Ariel, és molt típic i són gent que es creuen el projecte sionista i que consideren que fan un servei al seu país vivint en territori palestí (per a ells, òbviament no és territori palestí). El desmantallament dels assentaments de Gaza va ser traumàtic per una part de la societat israeliana i, de fet, encara hi ha famílies que viuen en habitatges temporals (uns bungalous que no estan gens malament, tot s’ha de dir). Allà eren 8.000 colons. Costa d’imaginar-se què passaria amb centenars de milers de persones...“Si abandonem Ariel, després els àrabs reclamaran Haifa i Tel Aviv i, al final, què haurem de fer, tornar als nostres països d’origen”, exclama preocupat.
Només cooperació econòmica
L’Estat palestí no és cap solució pel meu particular guia, que considera s’ha de potenciar la “cooperació econòmica” amb els palestins. Què significa això? Doncs que els palestins puguin treballar en els assentaments jueus, fet que ajudarà a reduir l’alt nivell d’atur dels territoris ocupats. Ara bé, si es planteja que milers de palestins puguin treballar també dins l’Estat d’Israel i que el mur sigui tirat a terra i els checkpoints s’acabin per facilitar la mobilitat i, alhora, potenciar l’economia palestina, aleshores en Reuven deixa clar que això és diferent i que són mesures necessàries per a la seguretat dels israelians.
“Estic segur que un àrab (sembla que tingui aversió a dir la paraula palestí) podria passejar tranquil·lament per Ariel sense que li passés res. En canvi, si jo vaig a un poblat àrab, segurament tindré molts problemes, no em tractaran de la mateixa forma”, em comenta per recordar que fa uns mesos una família de colons van ser assassinats prop d’aquí. Deixant de banda, que en cap cas menciona els abusos i agressions dels colons a la població local a gran part de Cisjordània i les humiliacions i ràtzies de l’exèrcit, en cap moment fa un esforç per pensar en les causes que poden provocar violència envers els colons per part d’alguns sectors palestins. En fi...
Per més radicals que puguin semblar, les opinions del responsable municipal són molt comunes entre la societat israeliana i, sobretot, són les dominants entre els colons (centenars de milers de persones) i compten amb el vistiplau dels tres grans partits del Parlament: el Likud, el Kadima i Israel Beitenu. Per tant, representen el mainstream israelià. El discurs dominant. Veient-los i escoltant-los costa pensar que la pau (una pau justa i real) sigui possible. Però hi ha factors que potser els obligaran a canviar. Em reconeix que ja hi ha dues empreses que han deixat Ariel per instal·lar-se dins l’Estat d’Israel reconegut internacionalment. El motiu? Les pèrdues que els provoca la campanya de boicot contra tot el que es produeix a les colònies jueves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada