Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d'altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Incidents a Beit Shemesh, prop de Jerusalem.

L’enorme fecunditat dels jueus ultraortodoxos –6,5 fills per dona– els ha portat a augmentar la seva influència política i a conquerir nous barris, abans poblats per persones laiques o religioses que fan una interpretació menys rigorosa de la Torà i del Talmud, els llibres sagrats del judaisme. Els haredim (‘temorosos de Déu’, en hebreu) ja són més de 750.000 persones només a l’Estat d’Israel, on representen el 10% de la població. I la xifra creix ràpidament. Les relacions amb la resta dels jueus d’Israel mai no han estat idíl·liques, però en els darrers anys han empitjorat notablement. Els laics i els ultraortodoxos han passat d’ignorar-se a topar sovint i la societat hebrea ha descobert, gairebé sobtadament es podria dir, que té un greu problema intern, que s’afegeix al fins ara irresoluble conflicte amb els palestins i els països àrabs de l’entorn. 

Segregació home-dona

La segregació entre els homes i les dones és un dels trets que defineixen el món haredim. Estudien en escoles separades, tenen habitacles diferents per resar a les sinagogues i viatgen en autobusos segregats, una de les seves imposicions. Ells van al davant, i elles, darrere, amb independència de si el vehicle és ple o buit. Les converses entre persones de diferent sexe estan limitades gairebé a la família i, fins i tot, els contactes més íntims es fan seguint les normes suposadament fixades pels llibres sagrats del judaisme. I és que pràcticament tot, des de quina coberteria s’ha d’utilitzar fins a la disposició dels llits –sempre individuals– d’un matrimoni està regulat en el món ultraortodox.

Els xocs amb la resta de la societat jueva d’Israel arriben a mesura que intenten imposar les seves normes més enllà dels barris on habiten. Així, a Jerusalem –on resideixen uns 250.000 haredim– cada cop hi ha més autobusos segregats. En determinades zones la segregació arriba fins al punt que els homes i les dones han de caminar per voreres diferents.

L’última gran topada va arribar arran de l’aparició a la televisió de Naama Margolese, una nena de vuit anys. En un reportatge emès el proppassat 23 de desembre, Margolese –de família religiosa però no ultraortodoxa– explicava que era víctima d’agressions cada dia en anar a escola a Beit Shemesh, la ciutat de 70.000 habitants propera a Jerusalem on resideix. Joves ultrareligiosos la insultaven i li escopien per no anar tapada de cap a peus, tal com fixen les seves normes. El testimoni de la nena va suposar una sacsejada per a la societat hebrea, que des d’aleshores s’ha manifestat rebutjant unes imposicions que anul·len la igualtat entre les dones i els homes. I és que elles no poden cantar ni ballar en públic i la seva vida s’ha de reduir a servir el marit.

La pobresa és un tret comú de les comunitats jueves ultraortodoxes. La raó és que, amb comptadíssimes excepcions, els homes no treballen, sinó que dediquen tot el temps a l’estudi de la Torà i del Talmud a les iexives, les escoles religioses jueves. Les dones, en canvi, exerceixen de treballadores domèstiques o de mestres per salaris de misèria que les ajuden a mantenir les seves nombrosíssimes famílies. El resultat és que el 59% dels haredim viuen per sota del llindar de la pobresa, segons dades del Banc d’Israel. Els subsidis estatals i les donacions de la comunitat jueva mundial completen els ingressos de les famílies ultraortodoxes. Tampoc no fan el servei militar en un país on l’Exèrcit és omnipresent, tot i que els darrers anys han aparegut unitats integrades exclusivament per ultraortodoxos. Tots homes, això sí.

A Mea Shearim, com a la resta de barris i poblacions haredim, hi ha cartells informatius –sovint en jiddisch, la llengua pròpia dels molts jueus vinguts de l’Europa central i de l’est– on es detallen aquelles informacions d’interès per a la comunitat. Els diaris, la televisió, la ràdio, els ordinadors o els telèfons mòbils no són acceptats, tot i que cada cop és més habitual que els joves religiosos s’apuntin també a les noves tecnologies, tot i que filtrades perquè no vegin continguts «inapropiats».

Grups molt tancats

Malgrat tot, la vida com a haredim és molt fàcil. No cal pensar, tot ve regulat i la solidaritat en la comunitat –hi ha moltes sectes diferents i no precisament amb una convivència idíl·lica– és alta. Sortir-ne implica pagar un preu molt alt i trencar els lligams familiars i d’amistat. Cada any, però, centenars de joves fan aquest pas, tot i que s’ha de dir que també hi ha persones que fan el recorregut invers.

Organitzacions com Hilel s’encarreguen d’acompanyar-los en els inicis d’una vida laica. «Mai abans no havia tingut cap tipus de contacte amb noies, més enllà de les de la meva família, i ara em sento molt incòmode parlant amb qualsevol noia. Això també forma part del procés d'aprenentatge de viure en un nou món per a mi», explica Uri, un jove de 21 anys que sempre ha viscut a Jerusalem i que en fa tres que va deixar el món ultraortodox. En declaracions a EL TRIANGLE en una reunió de Hilel, hi afegeix que estudia enginyeria informàtica des de fa 18 mesos i després té clar que vol servir a l’Exèrcit israelià. Al seu costat, Honoch detalla que «coneixia l’existència d’un món exterior, encara que no tenia gens clar els codis de comportament que tenia i que constitueixen part de l’aprenentatge que estic fent ara». 

No solament es tracta d’abandonar la roba negra per vestir amb samarretes i texans, sinó que han d’adquirir coneixements bàsics –com matemàtiques o anglès– que no els han ensenyat durant la seva formació religiosa. Tots dos confessen que se senten sols i que els antics amics –tots haredim– els han refusat. La inseguretat que experimenten s’allargarà durant diversos anys, segons apunten des de Hilel. Descobrir un món nou amb el qual no havien tingut cap contacte, tot i que només es trobés a pocs metres de les seves llars, no és fàcil.

Antisionistes per definició

El seu integrisme religiós no significa que siguin els més ferms defensors d’un Estat jueu. Pels ultraortodoxos la seva creació abans de l’arribada del Messies és una aberració des d’un punt de vista teològic. Això, en teoria, els hauria de convertir en fervents antisionistes; però, a través de generosos subsidis, el Govern de Tel-Aviv n’ha amansit molts. Amb el pas dels anys, partits com Shas –que rep el vot de jueus sefardites o orientals– o Agudat Yisrael, la formació dels ultraortodoxos asquenasites –provinents de l’Europa central i de l’est–, han entrat en el joc polític i, funcionant com a xarxes clientelars, es garanteixen un seguit d’escons, sovint decisius, al Parlament, fet que els permet condicionar –cap a la dreta– el Govern de torn.

N’hi ha, però, que no volen saber res de l’Estat d’Israel i renuncien a qualsevol subsidi governamental, a banda d’oposar-se ferventment a les polítiques de l’Executiu hebreu i donar suport a la lluita d’alliberament palestina. S’agrupen sota el paraigua de Neturei Karta. «Des de sempre hem rebutjat el projecte sionista, des de molt abans de la creació de l’Estat d’Israel», afirma el rabí Meir Hirsh, fill d’un il·lustre rabí que va arribar a ser amic personal de Yasser Arafat, al seu modest apartament de Mea Shearim. «Defensem l’existència d’un únic Estat, anomenat Palestina, on tothom tingui igualtat de drets i es respectin totes les religions», exposa al redactor el rabí, que ha participat en actes al costat del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. Altres rabins, però, avalen el projecte sionista i hi ha ultraortodoxos vivint en colònies jueves en territori palestí. Sigui com vulgui, la fins fa poc autoanomenada «única democràcia d’Orient Pròxim» afrontarà un repte colossal els pròxims anys, amb una societat cada cop més dividida.

*Article publicat amb el número 1049 del setmanari EL TRIANGLE, 3 de febrer de 2012. 

Els haredim, els temorosos de Déu

Endinsar-se a Mea Sharim equival a entrar a una dimensió desconeguda. Oblideu-vos de la vitalitat de la Ciutat Vella de Jerusalem, situada a pocs centenars de metres d’aquest barri, poblat gairebé exclusivament per jueus ultraortodoxos. Pels carrers de Mea Sharim hi circulen cotxes, però no hi ha massa més senyals de vida moderna. L’estat de conservació de les cases deixa bastant que desitjar i probablement el que més crida l’atenció a primera vista sigui la uniformització en el vestuari. Els homes vesteixen amb camisa blanca, pantalons negres, amb jaquetes o gavardines també fosques. I, òbviament, es cobreixen el cap amb grans barrets (sí, sí, negres!) i porten llargues barbes i els famosos tirabuixons. Pel que fa a les dones, l’austeritat també és la norma. Mocadors al cap, llargues faldilles fosques, camises...tot molt sensual, en resum.

El xoc cultural en passejar per Mea Sharim és brutal. És un altre món. Res a veure amb el que estem acostumats a trobar-nos. Alçant la vista es poden veure cartells que recomanen vestir recatadament per no importunar els veïns o, directament, que demanen directament no passejar pel barri. Els visitants no som benvinguts. I acaparem mirades. Si no voleu ser temeraris, no us hi acosteu el shabath, on potser us rebran amb una pluja de pedres i un devessall d’insult. També us trobareu amb pòsters a les parets. Són informatius. I és que, com a norma, els haredim (paraula que significa temorosos de Déu) rebutgen la televisió, la premsa tradicional, la ràdio...Amb aquest sistema poden informar els veïns del que passa a la comunitat. El que succeeix a l’exterior, en general, no existeix. No interessa. No és el seu món.

Els carrers estan plens de nens i és que els haredim (ultraortodoxos) tenen uns índexs de natalitat desbocats (7,5 fills per dona). Són el grup social que creix més acceleradament a l’Estat d’Israel.  Actualment ja són prop de 750.000 al país hebreu, un percentatge significatiu del quals resideix a Jerusalem. La ciutat està adaptant progressivament la seva legislació per acontentar els desitjos de part de la població ultraortodoxa, fet que està provocant una progressiva fugida de ciutadans jueus laics, que opten per establir-se a Tel Aviv, on el clima religiós és molt menys asfixiant i on també hi ha més oportunitats laborals.

Jerusalem és el seu fortí i els partits polítics que els representen (el Shas, votat fonamentalment per jueus sefardites –descendents dels qui van ser expulsats de la Península Ibèrica el segle XV-; i Agudat Israel, la formació dels ultraortodoxos asquenazíes –provinents de l’est i el centre d’Europa) acostumen a ser claus per formar qualsevol govern israelià, fet que els dóna un pes sobredimensionat. En resum, el primer ministre de torn es veu obligat a atendre les seves peticions i ells cada cop demanen més, amb l’objectiu que la societat s’adapti a la interpretació rigorista del judaisme que practiquen.  

El rabí antisionista 

I què coi hi faig jo a Mea Sharim? Més enllà d’un poc dissimulat interès antropològic (després de veure’n milers pels carrers de Jerusalem ja tocava conèixer el seu entorn), tenia una cita amb el rabí Meir Hirsch, un dels caps de l’organització Neturei Karta i propalestí declarat. I és que, com sempre passa a Israel, tot és molt més complex del que sembla a primera vista. Sí, hi ha molts ultraortodoxos que voten partits amb presència a la Knesset (Parlament) i que es beneficien d’ingents subsidis estatals, en el que no deixa de ser altra cosa que una xarxa clientelar. Sí, n’hi ha molts que representen la dreta més dura tant a nivell moral i social (el seu conservadorisme fa feredat), com polític (rebutgen qualsevol acord amb els palestins). Però n’hi ha molts que són fervents antisionistes i que lluiten per a l’alliberament del poble palestí. I Meir Hirsch és un d’ells.

“Des de sempre hem rebutjat el projecte sionista, des de molt abans de la creació de l’Estat d’Israel”, explica Hirsch, un home d’uns 55 anys amb una llarguíssima i descuidada barba grisa, des de l’auster menjador de casa seva. I és que des d’un punt teològic, pels ultraortodoxos és una aberració crear un Estat d’Israel sense l’arribada de l’anhelat messies. En aquest punt, els ortodoxos (també molt observants en les seves pràctiques religioses, però menys rigorosos i molt més ultranacionalistes) defensen que la consecució d’un estat jueu no és el altre cosa que un pas per facilitar l’arribada del messies.

Organitzacions com Neturei Karta s’oposen amb fermesa a l’Estat d’Israel i el combaten com poden. No l’accepten i els seus seguidors (tots haredim) no voten a les eleccions i, a diferència de molts dels seus veïns de Mea Sharim, no accepten subsidis estatals de cap mena. La seva activitat política és frenètica i és habitual que alguns dels seus membres viatgin arreu del món per recalcar que el “sionisme no representa el poble jueu”. En aquest sentit, fa només uns dies, integrants de Neturei Karta van participar en una trobada contra el racisme celebrada a Teheran, amb el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, com a amfitrió.

Un únic Estat: Palestina

“Nosaltres defensem l’existència d’un únic estat, anomenat Palestina, on tothom tingui igualtat de drets i es respectin totes les religions”, apunta Hirsch per afegir que es consideren a si mateixos “jueus palestins”. De fet, la presència d’una comunitat jueva a Palestina ha estat constant des de fa milers d’anys, dedicant-se bàsicament a l’oració i vivint sovint en una pobresa gairebé extrema. Tot i que amb matisos, aquestes característiques es mantenen avui dia en gran part del col·lectiu dels temorosos de Déu.

El rabí, fill d’un altre il·lustre rabí que va arribar a ser amic personal de Iàsser Arafat, explica també que els contactes amb els palestins van començar amb la creació de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, al voltant dels anys 60. I que, bàsicament, comparteixen l’objectiu d’“alliberar” el territori de l’“ocupació sionista”.  L’activitat política, però, els suposa ser refusats per bona part de la societat israeliana i fa que sovint siguin interrogats i “tractats com a terroristes” quan surten o entren al país.

Les relacions amb els laics són inexistents i Hirsch atribueix, en gran part, els recels que provoquen a la societat israeliana a la ignorància i desconeixement que els envolta. Admet, però, que són un grup tancat i que costa molt entrar-hi o sortir-hi. I també reconeix que la seva situació econòmica és molt precària, fet que es constata només fent una ullada a les cases del barri. I és que bàsicament es dediquen a estudiar els seus textos sagrats (el Talmud i la Torà) i, en el cas de Neturei Karta, a l’activisme polític contra el sionisme i l’Estat d’Israel. I així costa aconseguir diners.

Una societat allunyada 

Hi ha coses que no m’explica, però que també són importants per conèixer el món dels temorosos de Déu. La immensa majoria dels homes no fan feines remunerades i són les dones les que es dediquen a portar un sou (sovint raquític) a la llar, fet que els obliga a fer malabarismes per criar les amplíssimes famílies que tenen. Ara bé, qui té el prestigi social en un col·lectiu tan conservador és l’home, ja que és ell qui es dedica a la tasca de resar i estudiar a les escoles jueves en benefici de la humanitat sencera. Tampoc fan el servei militar, fet que genera un fort rebuig entre els seus compatriotes que sí que serveixen a l'exèrcit. 

La seva interpretació religiosa és tan estricta que fa que gairebé tots els actes estiguin regulats. La dona, sense anar més lluny, és impura quan té la menstruació –segons la visió del món dels haredim- i això fa que s’hagi d’evitar qualsevol contacte físic amb ella. El concepte contacte implica que no puguin subjectar un objecte al mateix temps. Per tant, si un li ha de passar la gerra d’aigua a l’altre durant l’apat, primer l’ha de posar sobre la taula per evitar “tocar-se”. Aquest període d’aïllament dura dues setmanes i implica que les habitacions tinguin llits individuals (que s’ajunten quan toca gresca...que vol dir fer fills o provar-ho en el seu cas) i que els sofàs no siguin compartits, sinó butaques (tampoc poden seure en el mateix espai quan la dona està impura).

El shabath, el seu dia sagrat, no fan cap treball, tal com marca la Torà. I, si poden, rebutgen el contacte amb els laics, per evitar que els seus fills siguin contaminats amb influències que no combreguen amb les seves creences. Només es casen entre membres de la comunitat i, tot i que en general no tenen cap interès en convertir-se en colons, trobem assentaments exclusivament haredim perquè d’aquesta manera queden aïllats de les influències negatives. Hirsch, però, deixa clar que ell personalment veu els colons com un “element clau” del “projecte sionista” i, per tant, carrega contra l’ocupació i els assentaments a Jerusalem Est i Cisjordània.

Quan surto de casa seva, faig una petita volta pel barri. Diverses banderes palestines estan pintades a les parets, juntament amb el text Free Palestine!. En canvi, no es veuen les banderes israelianes que sí que trobem a tots els assentaments. N’hi ha que ja es troben còmodes vivint en l’Estat hebreu, però difícilment trobarem un grup en la societat israeliana que rebutgi amb tanta força el seu Estat. És un món que no té res a veure amb el meu. Mai hi podria viure, però curiosament les idees del rabí pel que fa a la solució del conflicte em semblen molt més sensates i justes que les dels polítics que regeixen Israel. Quin món de bojos!