dimarts, 20 de setembre de 2011

L'arqueologia com a excusa per fer la vida impossible als palestins


Samir Sarhan, un adolescent de 16 anys, va morir assassinat el proppassat 13 de maig a Silwan, antigament un poble i avui un gran barri aclaparadorament palestí de Jerusalem Est. Un vigilant privat d’un dels assentaments jueus que hi ha dispersos per l’àrea l’hi va disparar un tret. A l’agressor no li va passar res, però la mort de Sarhan va provocar l’enèsima onada de violència i tensió a un barri oblidat, que només és notícia quan algú perd la vida –gairebé sempre és un palestí- o quan la població autòctona, farta de l’opressió que pateix, protagonitza xocs amb l’exèrcit o la policia israeliana, si no és directament amb els colons i la seva seguretat privada.

Panoràmica del barri de Silwan. 
Però Silwan no és un barri més. Tant és que aquí els activistes israelians i internacionals –amb la incansable presència, i no ho dic amb ironia, del Moviment de Solidaritat Internacional- hi siguin absents, a diferència del que passa a Xeic Jarrah, un altre barri de Jerusalem Est. Tant és que parlem d’un dels barris amb una pitjor situació socio-econòmica de la ciutat (el 70% dels 56.000 habitants viu per sota del llindar de la pobresa). Tant és que la manca d’inversió pública –l’administració jueva es cuida molt de gastar diners en els barris o ciutats àrabs, amb independència que en recapti quantitats destacables via impostos- sigui evident i els serveis brillin per la seva absència. Tant és que la violència juvenil i el consum de drogues siguin problemes molt més accentuats que en d’altres àrees palestines.

Tots i cadascun d’aquests motius poden explicar per si sols l’enorme tensió que es percep quan una passeja pels empobrits carrers de Silwan i Ras al Amud, l’adjacent barri veí. Però el factor clau aquí és l’arqueologia. O, més ben dit, l’ús que el sionisme fa de l’arqueologia. En aquesta àrea, molt propera a la Ciutat Vella de Jerusalem, s’hi ubicava fa més de 3.000 anys la Ciutat del rei David, el complex residencial del més conegut dels reis jueus de l’antiguitat. Si més no, això és el que assegura l’arqueologia oficial israeliana. Des que van descobrir les restes de la suposat palau del rei David, els hebreus no han deixat d’excavar per poder mostrar les restes als jueus de tot el món que visiten Jerusalem. Ara bé, això no ha estat gratuït. Ha comportat la demolició de desenes de cases i l’expulsió de la població autòctona, els palestins, amb una presència continuada a l’àrea des de fa centenars i centenars d’anys. Però això no importa. La història jueva és molt més important.

Excavar amb la Bíblia
Entrada a un dels túnels. 
L’arqueologia israeliana té una metodologia peculiar. La millor definició, probablement, la dóna Sergio Yahni, director de l’Alternative Information Center de Jerusalem i al que cita el periodista basc Alberto Pradilla al magnífic llibre El judío errado (Txalaparta, 2010): “Es pot estudiar una àrea a través dels objectes que un troba o treure la Bíblia o buscar evidència del que hi ha escrit”. No cal dir quina metodologia se segueix a l’Estat jueu. Amb les ressonàncies bíbliques de l’espai, era obvi que més enllà de les excavacions arqueològiques, tard o d’hora hi havia d’arribar la primera onada de colons fanàtics.

El 1991 va veure la creació del primer assentament jueu i des d’aleshores més de 60 famílies s’han instal·lat al barri, envoltades d’unes brutals mesures de seguretat, que van des d’un reguitzell de càmeres, fins a la presència amenaçadora de vigilants de seguretat que no tenen cap problema en mostrar les seves armes lleugeres. Moussa, el jove estudiant de música que em fa de cicerone en la meva visita a Silwan, m’explica que, com passa a d’altres llocs, els colons es fan amb el control dels millors edificis, que sovint també estan ubicats en zones elevades de manera que dominen tota l’àrea. Així, no és estrany, passejar per un carrer i de sobte topar-se amb una terrassa d’un assentament –un únic edifici ja mereix aquest nom- on un vigilant ens apunta amb la seva arma. De fet, en Moussa assegura que saben que a la nit és perillós passar per davant d’aquests edificis i que alguns veïns del barri han perdut la vida en ser disparat enmig de la foscor.  

Assentament jueu enmig del barri. 
El Ad és l’empresa privada encarregada de gestionar, òbviament amb el vistiplau de l’administració, el projecte Ciutat de David, que bàsicament consisteix en la creació d’un parc lúdico-arqueològic que permeti mostrar als visitants les meravelles que amaga Silwan. Com sovint passa a Israel, el projecte té altres objectius. Més enllà de convertir l’àrea en un pol d’atracció turística, implica la demolició dels habitatges de 88 famílies –a banda d’altres espais- palestines, fet que deixaria sense sostre unes 1.500 persones (al mateix edifici poden viure-hi diferents generacions d’una mateixa família). Però això no importa. L’argument oficial és que els immobles es van construir sense permís a Al-Bustan, la zona de Silwan afectada pel projecte Ciutat de David.

L’arqueologia a Silwan també ha estat l’excusa per la construcció d’un seguit de túnels que travessen part del barri fins arribar a la Ciutat Vella, just a sota de l’Esplanada de les Mesquites. Això ha provocat el temor, i la indignació, entre la població local pensant que l’objectiu no confessat sigui precisament buscar que s’ensorri l’espai que suporta la Cúpula de la Roca i la mesquita d’Al-Aqsa i és el tercer lloc més sagrat de l’islam. En aquest sentit, al febrer de 2009, una aula d’una escola de l’UNRWA –l’agència de l’ONU per als refugiats palestins- va enfonsar-se. Estava ubicada just damunt d’un túnel, però la versió de l’Ajuntament de Jerusalem és que el material amb què estava fet l’edifici era de molt mala qualitat. Tant era que hagués aguantat dècades sense problemes...

Enfrontaments setmanals
Els colons del barri són molt radicals. Són nacional-religiosos, és a dir, creuen fermament en el projecte sionista i, a més a més, són fervorosos creients, de manera que sempre tenen una cita bíblica per justificar les seves accions. Malgrat tot, pocs jueus s’atreveixen a viure a Silwan. Ara bé, hi ha moltes visites guiades, de manera que s’arriba a l’extrem que els palestins que fa generacions que hi són han d’aguantar com, per exemple, jueus nord-americans els escridassen i els insulten exigint-los que marxin de “casa nostra”. Els colons van armats, tenen seguretat privada i la protecció de la policia i l’exèrcit.

Gairebé cada setmana hi ha enfrontaments a Silwan i en Moussa comenta que gairebé cada dia la policia israeliana fa acta de presència per espantar els residents no jueus i deixar clar qui mana. La tensió és molt elevada i potser per això en Moussa, un noi aparentment pacífic, em deixa clar que no creu que la resistència no violenta serveixi aquí. “Són pocs, però van armats i estan protegits. És impossible dialogar amb ells, ens volen expulsar i no s’aturaran fins que ho aconsegueixin. L’únic camí que tenim és resistir, però aquí no n’hi ha prou amb manifestacions, sinó que hem d’utilitzar tots els recursos que tinguem les mans perquè els que marxin siguin ells”.

Hamàs i el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, els dos considerats organitzacions terroristes a Israel, i Fatah tenen presència a Silwan, però els veïns creuen que ningú fa res per ajudar-los i que l’Autoritat Palestina només es preocupa dels territoris ocupats, però s’oblida de Jerusalem Est. Moltes persones del barri han passat llargues temporades a la presó –com en Majd, l’amic del meu guia particular, que ens acompanya tota l’estona- i la família Marasha –un important bastió de Silwan del qual visito la casa- em mostra la foto del seu particular màrtir, el patriarca Abu Jammad, assassinat el 1983 en una presó israeliana.

El panorama és fosc, gairebé negre, a la zona. Molts analistes estan convençuts que la Tercera Intifada arribarà aviat i la majoria estan convençuts que començarà a Jerusalem Est, on viuen els palestins de la ciutat tres vegades santa. Si és així, de ben segur que Silwan serà un dels grans focus d’activitat, i malauradament, de víctimes. Mentrestant continuarà la violència impune dels colons, els projectes urbanístico-arqueològics obviant la població autòctona, els arrestos i les demolicions de cases.  

Altres articles que sobre Jerusalem Est:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada