dimarts, 27 de setembre de 2011

La cara més fosca d'Israel


Dijous 18 d’agost. Al voltant de les 12 del migdia un grup d’homes armats porta a terme una sèrie d’atacs coordinats prop de la ciutat israeliana de vacances d’Eilat, fronterera amb Jordània i Egipte. L’assalt [podeu llegir-ne més informació aquí] va acabar amb vuit ciutadans israelians morts i que va suposar la previsible venjança israeliana, que provocaria que cinc agents de seguretat egipcis perdessin la vida, la mateixa sort que van córrer una vintena de palestins en els següents 10 dies.

El mateix dijous, poques hores després de l’assalt i sense temps per portar a terme cap tipus d’investigació seriosa, el ministre de Defensa hebreu, l’exlaborista Ehud Barak, va declarar que calia buscar els responsables de l’assalt a la franja de Gaza, el territori palestí governat pels islamistes de Hamàs. Dit i fet. Durant la tarda, avions de les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès) van bombardejar alguns punts de Gaza, assassinant cinc dirigents dels Comitès de Resistència Popular, una organització independent de Hamàs a la que l’exèrcit i la intel·ligència hebrees van atribuir immediatament l’autoria dels atacs d’Eilat.

A partir d’aquí va continuar durant diversos dies una espiral de violència, en què els avions israelians bombardejaven diversos punts de la franja, causant diversos morts, que eren replicats amb el llançament de míssils i coets casolans des del territori palestí, que van provocar alguns ferits, la majoria lleus. L’assassinat –en principi per error- de diversos policies egipcis va degenerar en la pitjor crisi diplomàtica en més de tres dècades entre el Caire i Tel Aviv i va ser una constatació que amb la caiguda del faraó Mubàrak les relacions entre els dos països no tornaran a ser les mateixes, amb menys connivència per part egípcia als atacs israelians a palestins.

Persona atesa a Gaza després d'un bombardeig el 19 d'agost. 
Finalment, i precisament amb la mediació egípcia, es va assolir una treva –fràgil els primers dies- entre els responsables israelians i Hamàs, que va controlar la resta de faccions de la franja i que no havia participat directament en el llançament de coets. Els Comitès de Resistència Popular van desmarcar-se des del primer moment dels atacs coordinats al sud d’Israel i, de fet, cap facció palestina va reivindicar-los. Tampoc es va donar a conèixer en cap moment el nom dels assaltants abatuts per Israel (vuit persones). Les sospites creixien. 

Qui va cometre els atacs? 
Al cap d’uns dies, la premsa egípcia va revelar que almenys tres dels assaltants –d’un grup d’entre 15 i 20- eren ciutadans d’aquest país, però la premsa internacional gairebé no se’n va fer ressó. Ara fa uns dies, el periodista Alex Fishman, veterà corresponsal de seguretat del diari Yediot Achronot, acabava d’aclarir l’assumpte. Tots, repeteixo tots, els integrants del grup armat que va atacar ciutadans i militars israelians eren egipcis. Per tant, l’origen no venia precisament de Gaza, el territori que va patir la brutal represàlia hebrea. Una més. La premsa, un cop més, ha obviat aquesta informació.

Què constata tot plegat? A banda de la ja coneguda impunitat israeliana per atacar els territoris palestins sense que li comporti gairebé cap desgast, demostra que els objectius reals del bombardeig de Gaza eren uns altres, no venjar la mort de ciutadans jueus. Un mes abans de la presentació de la petició de reconeixement de l’Estat palestí davant l’ONU, l’aparell de seguretat israelià –amb el vistiplau de l’executiu Netanyahu- veia amb bons ulls entrar en un cicle sagnant per reforçar organitzacions com Hamàs, els Comitès de Resistència Popular, la Jihad Islàmica, en detriment de Fatah i la seva aposta per la resistència no violenta. La intenció? Òbviament torpedinar el possible suport internacional a l’Estat palestí.

El segon objectiu seria desviar l’atenció sobre l’onada de protestes socials que patia Israel des de mitjan juliol i desviar la ira dels ciutadans cap a un element extern –en aquest cas Gaza i Hamàs- i, finalment, acabar amb les demandes de retallar el pressupost militar per incrementar la despesa social del Govern de Netanyahu. Això opina Fishman i tot apunta que té molts números d’encertar-la de ple. Ara bé, no s’han assolit els objectius. Si més no, plenament. Afortunadament, la intervenció egípcia va evitar que l’espiral de violència anés a més i Hamàs no va respondre amb atacs, sinó que va evitar-los –per diversos motius, explicats en aquest bloc-. Uns dies després, Israel viuria les manifestacions més grans de la seva història, demanant justícia social i un canvi en les polítiques econòmiques. I, finalment, el comitè encapçalat per l’economista Manuel Trajtenberg ha recomanat avui mateix que l’executiu ha de retallar la despesa en Defensa per augmentar la social. 


Altres articles relacionats:



1 comentari: