L’espiral de violència que es va viure al sud d’Israel i a la franja de Gaza durant la segona quinzena del mes passat, arran dels atacs coordinats al voltant de la ciutat d’Eilat que van costar la vida a vuit ciutadans hebreus i la posterior rèplica de Tel Aviv contra territori palestí, van servir al Govern de Benjamin Netanyahu per tornar a posar la seguretat com a única prioritat nacional. La proximitat de l’Assemblea General de l’ONU, que el proper dia 20 haurà de debatrà el possible reconeixement d’un Estat palestí, també era un element que contemplava l’executiu de dretes per calmar la tensió social que durant bona part de l’estiu havia sacsejat Israel.
Dissabte passat, però, la societat hebrea va demostrar que ja en té prou. Que vol canvis econòmics profunds, per acabar amb les creixents diferències socials d’un Estat que durant les seves primeres dècades havia fet gala d’una notable igualtat –sempre que posem el focus només sobre la població jueva i obviem els palestins-. La política neoliberal que va implantar-se els anys vuitanta va acabar amb aquesta situació i des d’aleshores la fractura entre la minoria més rica –que cada cop ho és més- i la resta de la població s’ha anat fent més i més gran, fins al punt que Israel és a dia d’avui el país desenvolupat amb unes desigualtats econòmiques més profundes.
Unes 450.000 persones van sortir als carrers de Tel Aviv –en la protesta més gran que es recorda en molts anys-, unes 50.000 més ho van fer a Jerusalem, 40.000 a Haifa i desenes de milers més a d’altres ciutats israelianes en el que ha estat, sens dubte, el moment culminant del moviment que va començar el 14 de juliol per denunciar l’elevat preu de l’habitatge. Progressivament, el focus va posar-se en la demanda de justícia social i cada cop més ciutadans s’hi van unir, molts dels quals van optar per dormir en els diversos campaments de tendes que van formar-se a les grans ciutats hebrees i que, progressivament, ara estan començant a ser desmantellats.
Netanyahu i els seus companys de gabinet tenen clar que volen seguir amb el model econòmic ultracapitalista en el que creuen, però ni que sigui implícitament admeten que hi hauran d’introduir correccions per satisfer les demandes d’un moviment que compta amb el suport d’un percentatge important de la societat hebrea. En les properes setmanes, el comitè governamental liderat per l’economista Manuel Trajtenberg haurà de presentar a l’executiu un seguit de recomanacions per intentar com a mínim calmar la indignació ciutadana.
Maquillatge o canvi radical
El moviment, de la seva banda, després de l’èxit assolit dissabte debat quines passes fer. Sembla clar que l’etapa dels campaments està superada i del que es tracta ara és de mantenir la pressió sobre el govern per assolir els objectius fixats. No hi ha, però, consens entre quines han de ser les demandes concretes. Mentre que Dapnhi Leef, la noia que va començar el campament de Tel Aviv el 14 de juliol, aposta pel tot o res i per canviar radicalment el model econòmic, el president de la Unió Nacional d’Estudiants, Itzik Shumil, defensa únicament un canvi en les prioritats, però sense tocar els fonaments de l’economia de mercat.
Leef i el sector més a l’esquerra del moviment s’oposa a les privatitzacions –una pràctica molt comuna al país les darreres dues dècades- i aposta per engrandir el govern i augmentar la càrrega impositiva per, al seu torn, millorar també els serveis públics i les prestacions socials. Entre d’altres coses, consideren que l’Estat ha de proveir tothom d’una casa assequible, que s’han de construir més aules per reduir la ràtio d’alumnes per classe, augmentar el nombre de llits als hospitals, allargar la baixa maternal fins a sis mesos...Shmuli, en canvi, considera que l’economia de mercat és el millor sistema per a Israel i només aposta per introduir-hi reformes i distribuir d’una altra manera el pressupost públic per fer-lo més just.
Sigui com sigui, queda clar que les protestes socials obligaran a Tel Aviv a moure fitxa a nivell intern, quelcom que no contemplava en un moment on el que pugui passar a l’ONU en les properes setmanes –amb relació a l’Estat palestí- centrava a priori tota l’atenció del gabinet de Netanyahu. Les creixents dificultats d’una classe mitjana que tem veure’s condemnada a desaparèixer –l’increment del cost de la vida no ha anat acompanyat d’una millora en els sous i la precarietat és cada cop més transversal- han estat l’espurna d’un moviment que ha superat totes les previsions i ha obert nous debat en una societat molt desigual.
Entre d’altres coses, s’ha qüestionat l’enorme despesa militar d’Israel, tot i que els atacs que es van patir fa unes setmanes van servir perquè Netanyahu, Ehud Barak –el ministre de Defensa-, i els principals generals del país diguessin que no es podia contemplar una reducció d’aquesta partida. Els colons, i el cost que suposen per a les arques públiques a causa de les subvencions que reben i del desplegament militar que implica la seva seguretat, i els jueus ultraortodoxos, la majoria dels quals es neguen a treballen i viuen de les ajudes estatals, també s’han posat en el punt de mira d’un moviment que ha tret a la llum les tensions internes hebrees.
En canvi, l’ocupació palestina pràcticament no s’ha debatut. Tot i que en les manifestacions de dissabte hi havia algunes pancartes contra l’ocupació i que cridaven a posar-hi punt i final, la realitat és que el tema ha passat bastant desapercebut en una protesta protagonitzada, fonamentalment, per la classe mitjana jueva. I és que els palestins que viuen a Israel, el 20% de la població, pràcticament no s’han implicat en les manifestacions, tot i lamentar que la seva situació és molt més greu que la de la majoria jueva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada