divendres, 9 de setembre de 2011

La complexa realitat del Golan ocupat


Interior d'un búnquer al Golan.
Búnquers abandonats, poblats destrossats i sense cap habitant que testimonien un passat –força recent- dolorós i sagnant, cims imponents coronats sempre per una instal·lació militar on oneja la bandera amb l’estrella de David, inacabables camps de fruiters on es produeixen les pomes més gustoses que podeu trobar tant els mercats de Jerusalem com els de Damasc, terraplens encara minats que recorden les conteses bèl·liques que van assolar la zona no fa tants anys, estètica i bars occidentals convivint amb el tradicionalisme religiós dels drusos, els sempre presents colons i els seus assentaments envoltats per tanques i amb tots els luxes, turistes jueus convençuts que estan trepitjant el seu territori...Tot aquests elements conviuen als Alts del Golan, una regió de Síria majoritàriament ocupada per Israel des de la guerra del Sis Dies (1967).   

Majdal Shams, el principal poble sirià del Golan ocupat –els altres quatre són Massada, Buqata, Ein Qiniyye i Ghajar-, va ser altra vegada el campament base de la meva estada a la zona, però a diferència de les altres dues ocasions, aquest cop vaig tenir l’oportunitat de conèixer alguns dels altres pobles i descobrir altres paisatges d’una regió molt interessant. La situació s’ha normalitzat des que al maig vaig visitarMajdal Shams, tres dies després que l’exèrcit israelià assassinés tres refugiats palestins que van creuar la tanca que separa el municipi de l’àrea administrada per Síria per commemorar la Nakba (catàstrofe), que recorda el naixement de l’Estat d’Israel i l’expulsió i fugida de més de 800.000 palestins.

Panoràmica de la tanca a Majdal Shams.
Tres setmanes més tard, la violència es va accentuar. Va ser per la Naska (la desfeta), que el 5 de juny recorda l’inici de la guerra dels Sis Dies que van acabar amb una derrota total dels exèrcits àrabs i l’ocupació de Cisjordània, Jerusalem Est, Gaza, la península del Sinaí (Egipte) i, òbviament, els Alts del Golan. En aquesta ocasió, els manifestants palestins no van arribar a creuar la tanca. Els trets dels soldats els ho van impedir. El balanç va ser molt més sagnant. 23 persones van perdre la vida, en la jornada més violenta a la zona des que el 1982 va tenir lloc una vaga general que va allargar-se mesos. Des d’aleshores, la situació a la regió s’havia mantingut més o menys calmada. El fet que només 20.000 sirians visquin al Golan ocupat (abans de 1967 hi residien més de 130.000 persones) explica que la resistència sempre hagi estat menor o, com a mínim diferent, de la de Cisjordània o Gaza.

Reforçant la tanca
Els fets d’aquelles setmanes han tingut conseqüències pràctiques. La vida ha tornat a la normalitat, sempre relativa en un territori sota ocupació, però la tanca que divideix els Alts del Golan entre l’àrea administrada per Israel i la que està sota control de Damasc s’ha reforçat i s’està ampliant. Segons informacions sirianes, la intenció és fer-la més alta i, fins i tot, es parlaria d’aixecar un  mur, com el que hi ha nombrosos punts de Cisjordània, en les àrees més calentes.  “Quan poses una tanca mostres que tens por i n’has de tenir perquè ets conscient que estàs fent alguna cosa malament. Israel l’únic que fa és augmentar la despesa militar i construir nous murs per teòricament guanyar seguretat, però aquesta només serà real si apostes per la pau i respectes els drets dels altres, cosa que no fa”, explica Maray Taisseer, director general de Golan for Development, una organització amb seu a Majdal Shams que, rebutjant tota ajuda estrangera, realitza un munt de projectes –sanitaris, educatius, d’oci- a la zona.

La situació econòmica dels Alts del Golan ocupats no té res a veure amb la de Cisjordània. El nivell de vida és molt més alt, però el gran drama de les persones que hi viuen és que, amb l’excepció dels anys en què cursen els seus estudis universitaris, no poden anar a Damasc, ni tan sols a la nova Quneitra, la capital històrica del Golan i actualment ubicada en el territori administrat pel règim de Baixar al-Assad. Poden viatjar per tot el món, tot i que no tenen passaport –gaudeixen de l’estatus de residents permanents, similar al que tenen els palestins de Jerusalem Est-, però no poden anar a Síria, on la majoria tenen familiars i amics.

Un resum del Golan. Pomes i la tanca al fons.
Amb unes precipitacions importants –a l’hivern hi neva-, l’agricultura és el sector econòmic més important del Golan, tant per a la població siriana com pels colons jueus. En aquest sentit, la poma és el producte estrella i la seva qualitat explica que un percentatge significatiu de les que es consumeixen a Israel provinguin d’aquí. Ara bé, tant com m’explica Nizar, col·laborador de l’organització de Drets Humans Al-Marsad, també se’n venen a Síria a un preu molt més elevat. Una forma com una altra d’al-Assad de mantenir les lleialtats cap al seu règim al territori.

Discrepància sobre Baixar
Restes d'un poblat abandonat.
Tant Nizar com Maray Taiseer, però, són molt crítics amb el dictador de Damasc i tenen clar que ha de caure per deixar pas a un règim democràtic i de llibertats. Alerten, però, que Síria no és Líbia i que no volen cap tipus d’intervenció estrangera, davant del temor que Iran, Turquia i Israel (amb el suport de la UE i dels Estats Units) vulguin jugar les seves cartes per controlar el futur govern. No tothom, però, pensa igual a Majdal Shams. Alguns joves diuen que sí, que volen reformes, però defensen al-Assad, assegurant que és molt important per a l’economia de la zona (per la compra de pomes), que els dóna beques per estudiar a Damasc i que col·labora amb la resistència. Quina? Em pregunto, topant-me amb un silenci com a resposta.

Entrada al Camp Ziouani.
Fer una volta pel Golan ocupat et permet veure assentaments jueus amb l’estètica d’urbanitzacions d’alta muntanya, desenes de pobles sirians abandonats –amb unes ruïnes que et permeten fer-te una idea de com era la vida aquí fa 44 anys-, búnquers que un no se sap si van arribar-se a fer servir, un paisatge molt diferent del que trobes a la major part d’Israel –el verd, sense dominar, hi té una presència molt més constant- i topar-te amb el Camp Ziouani. Es tracta d’una de les dues bases que la missió de pau de l’ONU té a l’àrea i està sota comandament filipí. El paper de l’organització internacional, per variar, també ha estat ben galdós al Golan. Entre la zona sota control israelià i la de control sirià hi ha una àrea desmilitaritzada d’uns centenars de metres, però no és estrany veure soldats jueus fent-hi maniobres.

Panoràmica des de l'interior d'una torre de vigilància a un búnquer.
Els Alts del Golan són un territori ocupat, sí, i amb moltes limitacions i problemes com a conseqüència d’aquest fet, però la realitat és molt diferent de la que pateixen els palestins. La vida hi està molt més occidentalitzada i més enllà de la facilitat amb la que pots trobar alcohol, la població autòctona vesteix com nosaltres i, de cop, descobreixes que la combinació samarreta de tirants i dona jove no és ciència ficció per aquestes terres. Ara bé, com que els contrastos no poden faltar mai a l’Orient Pròxim, fa unes setmanes una munió d’homes religiosos drusos van fer una ràtzia per evitar que els bars serveixin alcohol. Alguns ho estan fent, però a les botigues pots trobar licors sense problemes i sempre hi ha algun local més o menys clandestí on prendre una birra. El tema és que els molesta que les dones beguin i vagin a bars plens d’homes. I és que les aparences –l’aparent modernitat en aquest cas- sovint amaguen realitats molt més complexes.  


Galeria fotogràfica: https://picasaweb.google.com/114320132062584984066/AltsDelGolan2

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada