dilluns, 12 de setembre de 2011

Discriminats a casa seva


Els palestins d’Israel són víctimes d’un sistema legal i institucional que els perjudica pel simple fet de no ser jueus


Són gairebé 1,6 milions de persones i representen més del 20% de la població de l’Estat d’Israel. Són els palestins d’Israel. El simple fet de no ser jueus els deixa en desigualtat de condicions davant la majoria dels ciutadans de l’Estat hebreu i els fa ser víctimes de tot tipus de discriminacions. Lluny de veure com les diferències amb la majoria jueva d’Israel s’escurcen, la situació ha anat empitjorant els darrers anys. «Abans reclamàvem la igualtat, mentre que ara ja ens conformaríem a quedar-nos com estem perquè temem que les lleis del futur ens perjudiquin encara més», confessa Mohammad Zeidan, director de l’Associació Àrab pels Drets Humans, una organització amb seu a Natzaret, la principal ciutat palestina dins d’Israel.

El naixement d’Israel el 1948 i la posterior guerra entre el país hebreu i els estats àrabs del voltant van comportar l’expulsió o la fugida de 850.000 palestins. Només uns 150.000 van restar dins les fronteres del nounat Estat jueu, que ocupava el 78% de la superfície de la Palestina històrica. Fins al 1966, aquestes persones van viure sota la llei militar –a diferència dels ciutadans jueus–, mentre que des d’aleshores estan sota la legislació civil. «Israel ens veu com l’enemic i ens discrimina perquè som la població indígena i ens identifiquem a nosaltres mateixos com a part del poble palestí», exposa Zeidan.

La definició d’Israel com a Estat jueu és «la mare del problema», segons Nadeem Nashef, responsable de Baladna, una organització de Haifa que treballa amb joves palestins. I és que és l’origen d’un sistema legal que afavoreix les persones d’aquesta confessió religiosa i perjudica les altres. Nashef hi afegeix que Israel efectivament es comporta com un Estat jueu, però que en cap cas no és democràtic –tal com també es defineix–, ja queels palestins hi tenen menys drets.

Discriminacions de tot tipus
Ciutat Vella d'Acre. 
En paraules de Mohammad Zeidan, els àrabs pateixen quatre tipus de discriminacions a Israel. La primera és la que anomena «directa» i és el resultat que una llei en si mateixa incorpori la paraula jueu. El cas més conegut és probablement la Llei de ciutadania, segons la qual qualsevol jueu d’arreu del món pot establir-se a Israel i automàticament obtenir la ciutadania. Els palestins, en canvi, saben que, si es casen amb un compatriota dels territoris ocupats i s’hi traslladen, perdran el passaport israelià, mentre que, si opten per quedar-se a l’Estat hebreu, la seva parella ho tindrà molt difícil per treballar i, fins i tot, per residir-hi.

La segona seria l’anomenada «discriminació indirecta». És molt habitual en el mercat laboral i consisteix, per exemple, en el fet que, per accedir a certes feines, s’exigeixi haver fet el servei militar. Els palestins estan exempts de fer-lo, de manera que queden exclosos de molts llocs de treball, tant en el sector públic com en el privat. A més, tenen estrictament prohibit treballar en companyies de seguretat, ni que sigui fent tasques administratives. Tenint en compte això, no sorprèn que l’atur entre els àrabs sigui molt més elevat que entre els jueus (arriba al 80% en el cas de les dones palestines), que 28 dels 30 pobles d’Israel amb un major percentatge de desocupats siguin també àrabs i que més del 50% dels infants d’aquesta comunitat visquin per sota del llindar de la pobresa.

La tercera podria anomenar-se «discriminació institucional» i és resultat de les polítiques que aplica l’Administració hebrea. Els fons públics s’inverteixen fonamentalment en ciutats i barris jueus, i les infraestructures obvien en general els pobles àrabs, que veuen com tampoc no són escollits per acollir zones industrials (el 98% de l’economia està en mans jueves). Rania Laham, codirectora del Mossawa Centre, de Haifa, explica que l’Administració pública només es gasta el 5% dels fons en els palestins, tot i que representen el 20% de la població. «Ara mateix s’està construint una línia de ferrocarril cap al nord del país, però no hi ha prevista cap parada als pobles àrabs», esmenta com a exemple.

Com a darrera discriminació, Zeidan menciona «el puixant racisme dels jueus israelians», fet que es demostra amb el creixent pes de les formacions d’ultradreta. Sense anar més lluny, el ministre d’Afers Exteriors i líder de Yisrael Beitenu –la tercera força política del país-, Avigdor Lieberman, és conegut per les seves proclames racistes i advoca per la deportació dels àrabs cap a Cisjordània i Gaza. La transferència de població palestina, però, no és paradigma de l’extrema dreta, ja que, segons les enquestes, compta amb el suport del 67% dels jueus hebreus. A més a més, un estudi de la Universitat de Haifa afirma que més del 50% dels nens jueus no volen infants àrabs a la seva classe. «Israel vol corregir l’error que va cometre el 1948, quan va permetre a molts palestins quedar-se dins el seu territori», conclou el responsable de l’Associació Àrab pels Drets Humans.

Sense convivència
Nens jugant al centre històric d'Acre. 
Entre els jueus i els àrabs a Israel hi ha coexistència, però no convivència. La barreja és nul·la: viuen separats. Més del 80% dels palestins de l’Estat hebreu es reparteixen entre Galilea, el Triangle i Nègueb, amb Natzaret (gairebé 70.000 habitants) i Umm al-Fahm (uns 45.000) com a ciutats més importants. Des del 1948, però, no ha pogut crear-se cap nou poble àrab i els existents no han tingut l’opció d’expandir-se territorialment, perquè el sòl està reservat als nuclis jueus. La resta dels àrabs es divideixen entre les més de 100.000 persones –bàsicament beduïns– que viuen en poblats no reconeguts per Israel, de manera que no tenen cap tipus de servei públic, i les 120.000 que ho fan a les poques ciutats mixtes que hi ha: Acre, Haifa, Tel-Aviv - Jaffa, Lod i Ramla. En aquests casos, però, els barris també estan segregats.

Els àrabs tenen el dret a estudiar en la seva llengua; però, el sistema educatiu que segueixen –un dels quatre que hi ha a Israel–, el fixa el Govern hebreu, de manera que no hi tenen cap incidència. Segons assegura Nadeem Nashef per cada nou xéquel (NIS) que s’hi inverteix, els sistemes jueus en reben un mínim de cinc. Més enllà de la discriminació econòmica, hi ha la qüestió dels continguts. «Ens fan aprendre molt de la majoria jueva i poc de la nostra història i cultura. Volen que les ignorem i desconnectar-nos de la resta del món àrab i dels palestins», denuncia el membre de Baladna.

Tot i poder participar en les eleccions, l’abstenció és molt elevada entre els palestins «perquè no creiem que puguem canviar des de la Knesset (Parlament) un sistema que va en contra nostre», exposa Nashef. Com a resultat, menys del 10% dels diputats són palestins. Ni l’activista de l’organització juvenil ni Zeidan no defensen la creació d’un Estat palestí com a solució del conflicte, però Balad o la Llista Àrab Unida –els dos grans partits àrabs d’Israel– sí que en són partidaris, tot i que admeten que això potser empitjorarà encara més la seva situació dins l’Estat jueu.

*Reportatge publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.028, 9 de setembre. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada