divendres, 30 de setembre de 2011

Tortura sense judici a les clavegueres de l'Estat


“Durant dos dies em van interrogar sense descans. No em van deixar dormir ni un minut. Cada sis hores s’anaven rellevant per continuar amb les preguntes. Volien respostes i no tenien cap tipus de problema en allargar la meva agonia. Vaig perdre totalment la noció del temps. No sabia on era ni quanta estona feia que estava detingut. El dolor a les mans –que em van lligar i forçar a posar-les darrere l’esquena- era cada vegada més intens i, amb els ulls tapats, ni tan sols podia veure el rostre de les persones que em martiritzaven. Desitjava que tot s’acabés d’una vegada. El que desconeixia aleshores, però, és que allò només era l’inici. Els interrogatoris –i les tortures- van allargar-se durant diversos mesos. Després, un cop farts o satisfets amb les respostes que –sense ser-ne conscient- els vaig donar, em van començar a ignorar.”

Qui parla és Mohnad al-Azeh, que ha passat tres anys (entre el 2004 i el 2007) en presons israelianes. El van detenir com a integrant d’un grup involucrat en la resistència palestina durant la Segona Intifada. Mohnad, que és originari d’un camp de refugiats proper a Betlem, admet que donaven suport a “tot tipus” de resistència durant el darrer gran aixecament palestí contra l’ocupació israeliana i que ara, quan fa quatre anys que torna a ser lliure, té clar que no poden quedar-se de braços creuats, que pateixen l’ocupació més llarga del planeta i que han d’emprar totes les eines al seu abast per liquidar-la.

El cas d’aquest jove no és, ni molt menys, una excepció. Des que el 1967, Israel va ocupar Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània més de 650.000 palestins han estat detinguts –sense tenir en compte els que viuen a l’Estat hebreu-. Actualment, n’hi ha més de 5.500 a les presons israelianes, en unes condicions on els drets dels reclusos no estan precisament garantits, segons denuncia Addameer, una organització que es dedica a treballar amb els presos palestins, estiguin als centres penitenciaris israelians, o a les presons sota control de l’Autoritat Palestina a Cisjordània i de Hamàs a Gaza.

Mohnad, tres anys empresonat per Israel. 
Mohnad, que va repartir el seu temps entre reixes entre un centre proper a Beersheva (al Nègueb) i un altre a prop de Nablus –als territoris ocupats-, recorda que va estar els primers dies incomunicat, sense poder parlar amb la seva família ni tenir accés a cap advocat. Rehabilitat socialment, admet que els primers mesos fora de la presó van ser molt dur. “Només vols estar sol, la gent et fa nosa. Em costava dormir. A poc a poc, te n’adones que el teu caràcter ha canviat i et costa molt parlar amb naturalitat, sense tenir algú que et crida i et maltracta perquè li responguis al que et pregunta”.   

Violant les convencions internacionals
“Les detencions israelianes contra els presoners polítics palestins violen les convencions internacionals. Simplement arresten gent per prendre part en accions de resistència a l’ocupació, per formar part d’alguna organització, per participar en manifestacions de més de 10 persones sense el permís de l’autoritat ocupant,...”, m’explica la Jesse, des d’Adameer. La Jesse és britànica, però aquest no és el seu nom real. Com tanta altra gent –com jo mateix, sense anar més lluny- cada tres mesos es veu forçada a sortir del país perquè li caduca el visat. Si les autoritats israelianes coneguessin a què es dedica, tindria molts problemes per poder tornar a Ramal·lah. L’única democràcia del Pròxim Orient? Molt em sembla que poca gent més enllà de Benjamin Netanyhu, Avigdor Lieberman o Pilar Rahola ho segueixen pensant.

Des que va acabar la Segona Intifada el nombre de palestins a les presons israelianes s’ha anat reduint. La sobreocupació dels centres –un dels grans problemes- ha desaparegut, però això no significa que les condicions arribin al mínim exigible. Molts dels penals són edificis vells –alguns daten de l’època del Mandat britànic, que va acabar-se el 1948-  i això els converteix en espais molt freds i humits a l’hivern i terriblement càlids a l’estiu. L’atenció mèdica és dolenta –per exemple només hi ha un doctor per atendre les dones i, a sobre, és home, fet que complica poder donar algunes atencions a persones musulmanes- i el menjar no és suficient ni per quantitat ni per qualitat, fet que obliga els reclusos a gastar diners a la cantina per compensar la manca de nutrients que pateixen. “Hi ha moltes, masses, violacions dels Drets Humans”, subratllen la Jesse.

Propietats destruïdes en el moment de la detenció –sovint perpetrada amb violència per part dels soldats-. Interrogatoris eterns sense tenir accés al mon exterior. Estar retingut fins a vuit dies sense judici i incomunicat. Impediments que arriben als tres mesos per parlar amb l’advocat. Tortura. Pèssima atenció mèdica a les dones embarassades. Tractar els nadons com si fossin delinqüents. Considerar els adolescents de 16 anys adults i jutjar-los (i condemnar-los) com a tals. Violacions. Oblidar-se de la justícia civil. Tots els palestins dels territoris ocupats s’han de sotmetre a la llei militar, fet que implica diferent condemnes pels mateixos fets en funció de si ets palestí, internacional o israelià. Aquesta és una de les cares de l’Estat jueu. Una de les realitats d’aquest país. Les clavegueres de l’Estat. Unes clavegueres, però, conegudes i patides per centenars de milers de palestins. Fins quan?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada