Són un símbol del sionisme i, com a tal, de l’Estat d’Israel. Avui n’hi ha 270, però només una quarantena mantenen una part significativa dels trets originals. En ells, hi viuen unes 100.000 persones. Mai han acollit més del 4% de la població hebrea, però el seu pes ideològic, polític, social i, com ja he dit, simbòlic ha estat enorme. Són els kibbutz, les comunitats col·lectives que van esdevenir laboratoris sobre el terreny en què es combinava el socialisme amb el sionisme. Van néixer fa un segle [el primer kibbutz es va establir a Deganya el 1909] i històricament han estat lloc de residència de nombrosos líders jueus, la majoria vinculats al Mapai (el precedent del decadent Partit Laborista). David Ben Gurion (primer ministre del 1948 al 1954 i del 1955 al 1963), Golda Meir (que va tenir el mateix càrrec del 1969 al 1974) o Moshe Dayan (ministre de Defensa) són només tres exemples de dirigents sionistes vinculats al moviment kibbutzim.
Què queda avui en dia d’aquest moviment? Poca cosa. L’esperit igualitari que impregnava les comunitats kibbutzim en els seus inicis s’ha anat diluint i l’economia col·lectiva s’ha anat substituint per un model fonamentalment privatitzat. Sí que es conserva l’esperit sionista, és a dir, si preteneu trobar persones crítiques amb la idea de l’existència d’un Estat per als jueus, no els busqueu a kibbutz. I és que la pretesa igualtat només afectava la població jueva, perquè els habitants autòctons de les àrees on es van anar implantant les comunitats col·lectives mai hi van tenir accés.
Com sempre, però, hi ha excepcions. Per trobar-les me’n vaig anar a Ma’abarot, un kibbutz establert entre les ciutats de Tel Aviv i Haifa i nascut el 1932. Allà hi viuen des de fa més de 25 anys, Ada i Mario Yahni, dos argentins que el 1979 van fugir de la dictadura argentina i van establir-se a Israel gràcies als seus orígens jueus. Un dels seus fills, Sergio Yahni, és el director del Alternative Information Center (AIC) de Jerusalem i un conegut activista d’esquerres, sempre denunciant l’ocupació de Palestina i defensant un estat binacional, on convisquin jueus i palestins. Més pragmàtics que el seu fill, Ada i Mario també són partidaris d’aquesta opció, però comenten que actualment no es donen les condicions perquè tiri endavant –“hi ha massa odi”, em diuen- i per això aposten per acabar amb l’ocupació, la creació d’un Estat palestí basat en les fronteres prèvies a la Guerra de Juny del 1967 i garantir la igualtat de drets dels palestins amb passaport israelià (més d’1,6 milions de persones).
La majoria dels kibbutz sorgeixen abans de la creació de l’Estat d’Israel el 1948 i s’estableixen en zones frontereres amb poblacions palestines, a vegades a través de la compra de terres i d’altres, ja amb l’Estat hebreu existent, després de l’expulsió dels autòctons i la confiscació de les seves propietats. Progressivament encerclaven els pobles àrabs, seguint un esquema molt similar al que posteriorment seguiran les colònies jueves als territoris ocupats de Cisjordània i Jerusalem Est. I és que, malgrat les diferències ideològiques –els colons actuals són majoritàriament de dretes i votants del Likud-, hi ha molts punts en comú en els kibbutz i els assentaments, més enllà del sionisme.
Inicialment, i tot i que hi havia corrents diferents, la majoria dels kibbutz estaven vinculats al Mapai o al Mapam –un antic partit comunista- i destacaven per l’igualitarisme entre tots els seus membres i pel treball comunitari, bàsicament agrícola. No hi havia salaris, sinó que cadascú aportava en funció de les seves capacitats i rebia en funció de les necessitats. L’educació era col·lectiva, és a dir, els nens no creixien a casa amb els seus pares, sinó al costat de la resta d’infants de la comunitat, que s’encarregava de l’educació de tots. La propietat privada estava prohibida, els àpats eren col·lectius i al treball s’hi havia de sumar les hores i hores dedicades a l’adoctrinament polític.
Amb els anys, aquest sistema es va anar esberlant. A partir de la dècada dels setanta del segle passat, el model entra en crisi. La fallida econòmica de l’Estat d’Israel va ser l’excusa per tallar les ajudes dels kibbutz, que fins aleshores havien estat deficitaris i àmpliament subvencionats. Progressivament comencen a perdre població –els darrers anys n’han recuperat- però molts opten per privatitzar els serveis i perquè els membres puguin quedar-se amb el seu salari, havent de pagar per tot el que facin a la comunitat, això sí.
Ma’abarot, però, és dels que encara aguanta relativament l’onada de privatització, tot i que Mario Yahni està convençut que d’aquí 20 anys ja no ho farà. El kibbutz té 450 membres, que tenen dret a vot a l’hora de prendre les decisions que afecten la comunitat. Hi viuen unes 1.000 persones, perquè els fills –menors de 30 anys- dels membres no en són encara i les parelles que no provenen del kibbutz i són menors de 40 anys també han d’esperar un temps abans de poder ser admeses com a membres del kibbutz.
Ser membre implica donar tot el sou a la comunitat, que posteriorment atorga una assignació mensual a cadascun dels seus integrants. El kibbutz els assigna l’habitatge i paga l’educació fins que s’assoleix, si és que es vol, una carrera universitària. Ara, però, els àpats ja no són comunitaris, sinó que cadascú pot decidir on menja. Encara hi ha un menjador on, a diferència d’abans, ara sí que s’ha de pagar, tot i que el preu està subvencionat. El kibbutz disposa de 70 vehicles, de manera que els membres no cal que en tinguin de propi, sinó que en funció del que necessiten en cada moment n’agafen un o altre. Els nens ara sí que creixen al costat dels seus pares i és que l’educació col·lectiva va tenir algunes conseqüències, segons relata Ada Yahni, com ara l’absoluta manca d’empatia cap als sentiments dels altres de les persones que van créixer amb aquell model.
Com es manté el kibbutz? En el cas de Ma’abarot a través de diverses empreses. Tenen una companyia que fàbrica llet en pols, de la qual des de fa quatre anys és accionista majoritari Nestlé. També una empresa que produeix fàrmacs i una altra que fa productes veterinaris, a part de petites companyies agrícoles. El capitalisme encara no és exagerat dins aquest kibbutz, però no deixen de participar en l’economia de mercat mitjançant la venda dels seus productes. “La vida fora del kibbutz és molt difícil des d’un punt de vista econòmic i això fa que molta gent visqui a Ma’abarot perquè els hi és més còmode, no perquè hi creguin ideològicament”, apunta Mario Yahni, que afegeix que els debats sobre si s’han de privatitzar o no certs serveis al kibbutz són constants.
Mai s’ha debatut sobre si un palestí pot entrar a formar part de la comunitat. Cada cop són menys els habitants d’esquerres a Ma’abarot, i la bandera roja ja fa temps que va deixar-hi d’onejar. Ja només s’hi pot veure l’ensenya israeliana. La vida discorre tranquil·lament en aquest indret, amb aparença d’urbanització en decadència, on si es vol es pot viure obviant l’existència del conflicte. “Si tanques les portes del kibbutz, pots quedar-te tranquil i està bé, sense pensar en el que hi ha fora. Però des d’un punt de vista ideològic és molt dur per a una persona com jo viure en aquest país”, admet Ada Yahni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada