La crisi amb Turquia: el segon fracàs de la diplomàcia israeliana en 15 dies

El Mavi Marmara. 

Alguna cosa s’està movent al Pròxim Orient. La Primavera Àrab, la proximitat del possible reconeixement per part de les Nacions Unides d’un Estat palestí –basat en les fronteres prèvies a la guerra del 1967- i la fi de l’acceptació, i fins i tot de la connivència, dels atacs israelians contra els seus veïns –fonamentalment contra els palestins- estan provocant que l’Estat hebreu comenci a quedar-se sense aliats a la zona. Només dues setmanes després de la pitjor crisi diplomàtica entre Tel Aviv i el Caire en més de tres dècades, els factòtums israelians s’han vist obligats a girar la vista cap a Turquia, tradicional aliat regional, que amenaça amb una ruptura total amb l’Estat jueu després que Netanyahu i companyia hagin negat a disculpar-se per l’atac al Mavi Marmara –el vaixell de bandera turca de la primera Flotilla de la Llibertat- que va cobrar-se la vida de nou ciutadans otomans.

L’executiu d’Ankara ha anunciat aquest divendres l’expulsió de l’ambaixador israelià i ha suspès els acords de cooperació militar amb Tel Aviv, tot advertint que les mesures només “són un primer pas”. Però què ha passat? Ahir va filtrar-se el contingut de l’anomenat informe Palmer, el document de l’ONU que havia d’aclarir els fets que van succeir a bord del Mavi Marmara el 31 de maig de 2010. Juntament amb altres vaixells, el buc intentava arribar a les costes de Gaza en una acció política que, més enllà de portar ajuda humanitària als palestins allà reclosos, pretenia denunciar el bloqueig que pateix la franja des del 2007. Soldats israelians van assaltar el vaixell i, segons la seva versió, van veure’s forçats a disparar foc real en veure’s atacats per alguns dels passatgers. Resultat de tot plegat? Nou ciutadans turcs morts i unes imatges que qüestionaven l’explicació de l’executiu hebreu. 

Lluny de criticar l’assalt al vaixell i el bloqueig marítim –i també terrestre- que pateix Gaza, l’informe de l’ONU, elaborat per una comissió encapçalada per l’exprimer ministre de Nova Zelanda Geoffrey Palmer i que també comptava amb l’expresident colombià Álvaro Uribe, ha considerat que les dues accions són legítimes i únicament ha condemnat l’excessiu ús de la força dels soldats israelians. En resum, que els soldats podien assaltar impunement la Flotilla però potser haurien d’haver provocat la carnisseria que van cometre. Sobre el bloqueig, el text comenta que Israel es veu sotmesa a una “amenaça real” per part de grups islamistes de la franja, de manera que és una mesura adequada per garantir la seva seguretat.

Les autoritats turques s’han indignat amb el document, que oficialment s’ha fet públic avui mateix. El que havia de servir per restablir unes bones relacions entre Tel Aviv i Ankara –aliats tradicionals i patrocinats pels Estats Units- ha acabat provocant una situació tensa que podria acabar amb la ruptura total a nivell diplomàtic. Certament, les relacions entre els dos països s’havien deteriorat enormement des de l’assalt al Mavi Marmara, pel qual Israel mai s’ha disculpat i, segons han reiterat avui els seus dirigents, ni pensa fer-ho properament. Sostenen que els militars van actuar en legítima defensa...

El primer ministre turc, Erdogan. 

L’executiu de Turquia, encapçalat per l’islamista moderat Recep Tayip Erdogan, coneixia des de fa uns mesos el contingut de l’informe i per això havia augmentat les seves advertències al seu homònim israelià. A l’hora de la veritat, però, els seus gestos no han servit de res. La Segona Flotilla de la Llibertat –un fracàs a tots els nivells- ja va néixer coixa un cop es va saber que IHH, l’organització turca que va aportar més participants a la primera Flotilla, renunciava a participar-hi arran de les participacions del Govern d’Ankara. Semblava que les relacions entre ambdós països començaven a recuperar-se després de la crisi del maig, però el posicionament clarament favorable a Israel per part de l’ONU ha desfet aquest miratge.

I ara? Difícil de preveure, però és evident que en les ments d’Erdogan i Ahmet Davotoglu, el ministre d’Exteriors, hi ha el que va passar amb Egipte fa un parell de setmanes. L’assassinat de tres policies egipcis a la frontera per part d’Israel en l’escalada de violència que va sacsejar el sud d’Israel i Gaza –àmpliament explicada en aquest blog- va provocar que el Caire amenacés de retirar l’ambaixador a Tel Aviv i que, en un gest inèdit, Ehud Barak, el titular de Defensa israelià, es disculpés. L’executiu de Netanyahu no vol tornar a donar una mostra de debilitat i no vol disculpar-se. Però potser ha de començar a entendre que les relacions de poder han canviat. Que allà on fa uns mesos hi tenia aliats incondicionals, ara hi té governs que –forçats per la pressió popular- es mouen, es queixen, s’indignen i actuen quan ataquen els palestins. Que ja no s’hi val tot al Pròxim Orient, més enllà que Occident, a través de l’ONU, segueixi avalant la posició israeliana. Que la impunitat, sembla, comença a acabar-se.