El possible estat 194 de l'ONU i els casos que l'han precedit

L’Assemblea General de l’ONU haurà de debatre, si no hi ha una sorpresa monumental d’última hora, quin reconeixement dóna a Palestina, si es converteix en membre de ple dret de l’organització o si, en canvi, assoleix l’estatus d’observador, com ara el Vaticà, fet que li permetria formar part d’organitzacions com la Unesco o el Tribunal Internacional de Justícia. L’objectiu declarat dels factòtums de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és aconseguir el reconeixement total d’un Estat palestí basat en les fronteres prèvies a la Guerra dels Sis Dies (1967), és a dir, que inclogui la totalitat de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est. De l’hipotètic reconeixement a convertir-se en un estat realment sobirà hi ha un llarg camí, car l’ocupació israeliana no caurà d’un dia per l’altre.

Els impulsors de la proposta han posat en marxa una campanya que ja comença a notar-se pels carrers de les principals ciutats palestins, sobretot de Ramal·lah, la seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). La iniciativa consisteix en unes banderoles amb el lema “Palestina, estat 194 de les Nacions Unides”. El reconeixement arribaria després de 44 anys d’ocupació i quan s’han complert 63 anys del reconeixement de l’Estat d’Israel i encara més de la resolució 181 de l’ONU que apostava, precisament, per la creació d’un Estat jueu al costat d’un altre d’àrab a la Palestina històrica, deixant Jerusalem en mans internacionals. Però quin ha estat el camí dels darrers estats que han assolit la independència i el reconeixement internacional?   

Sudan del Sud

Amb gairebé 620.000 quilòmetres quadrats (unes nou vegades els Països Catalans) i uns vuit milions d’habitants (segons una estimació), Sudan del Sud va convertir-se el proppassat 9 de juliol en un estat independent i cinc dies més tard era admès a l’ONU, on n’és el membre 193. La història d’aquest país africà és convulsa i actualment és, sense cap mena de dubte, un dels països més pobres del planeta i la relativa riquesa petroliera de què gaudeix no li garanteix, en cap cas, un futur esperançador.

Sudan del Sud va ser part de la República del Sudan durant 55 anys –des que aquest país va independitzar-se del Regne Unit el 1956-. En aquest període, va ser escenari de les dues guerres civils sudaneses (1955-1972 i 1983-2005). Del 72 al 83 va gaudir de certa autonomia, que va recuperar-se després de l’acord de pau de 2005, amb la formació del govern autònom del Sudan del Sud, l’embrió del nounat estat i amb seu a Juba. L’Exèrcit Popular d’Alliberament del Sudan va ser el moviment rebel que va liderar la lluita secessionista, en un enfrontament terrible amb les tropes oficialistes de Khartum, amb el resultat de més de 2,5 milions de morts. Entre el 9 i el 15 de gener d’enguany s’hi va celebrar un referèndum on el 98,83% de la població va avalar una independència que es va convertir en realitat sis mesos més tard. 

Kosovo

El cas d’aquest país balcànic de menys de dos milions d’habitants i 10.900 quilòmetres quadrats és diferent. Kosovo és de facto un estat des que el 17 de febrer de 2008 va declarar unilateralment la independència. Nombrosos estats, com ara Rússia o l’Estat espanyol, no l’han reconegut mai –pensant en els conflictes interns- i de moment no ha entrar a formar de l’ONU. Durant dècades part integrant de Iugoslàvia –i territori bressol de la pàtria sèrbia-, les successives guerres que van sacsejar la regió la dècada dels noranta van obrir-li les portes a la secessió.

Després de la guerra de Kosovo i del bombardeig de l’OTAN sobre Sèrbia, el territori de majoria albanesa va quedar sobre administració de les Nacions Unides el 1999. Al cap de vuit anys s’hi van celebrar eleccions legislatives, que van precedir la declaració unilateral d’independència, reconegudes actualment per 81 estats. Amb el nom de República de Kosovo, el país forma part del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional (FMI) –no cal dir que compta amb el patrocini dels Estats Units-. Tots els estats de la regió, amb l’excepció de Sèrbia, l’han reconegut i a hores d’ara el que més crida l’atenció del seu camí en solitari és l’increïble nivell de corrupció de les seves elits. La minoria sèrbia, al voltant del 10% de la població, intenta ignorar tant com pot Pristina –la capital- i ha creat l’Assemblea Comunitària de Kosovo i Metohija, amb el patrocini de Belgrad.

Montenegro

Un altre cas balcànic, però en aquest reconegut per l’ONU, organització de la qual és membre des de juny de 2006. Amb capital a Podgorica i poc més de 625.000 habitants, Montenegro va formar part de Iugoslàvia i les seves prolongacions –com ara la República de Sèrbia i Montenegro- des del 1918. Del 1910 al 1918, però, va ser un regne independent, estatus que va perdre amb el final de la I Guerra Mundial. Sèrbia va convertir-se en un estat pària després de les guerres del Balcans, marginat per Europa i els Estats Units. Aquest factor explica, en part, els motius que van portar els dirigents montenegrins a buscar la independència. La ruptura es va formalitzar amb un referèndum celebrat el 21 de maig de 2006. Amb una participació del 86,5%, el 55,5% dels electors van apostar per la independència, mentre que el 44,5% volien continuar units a Sèrbia. De fet, la barrera fixada per assolir la secessió era del 55% i es va superar només per 2.300 vots. Des d’aleshores, poques notícies han aparegut a la premsa internacional sobre Montenegro. 

Timor Est

Colònia portuguesa durant més de quatre segles, aquest estat del Pacífic de poc més d’un milió d’habitants és independent des del maig del 2002. Darrere, però, també hi ha una història d’ocupació i violència. Primer van ser els portuguesos –la presència dels quals explica que el país sigui de majoria catòlica-, que van marxar el 1975, moment en què Timor Est va declarar la independència. Abans d’acabar aquell any, però, Indonèsia va ocupar-lo i el va declarar la 27ª província del país. Els següents 25 anys van ser de violència i repressió.

Segons dades de la Comissió per a la Recepció, la Veritat i la Reconciliació de Timor Est, en aquest període van perdre la vida més de 100.000 persones a causa de l’ocupació, unes 18.000 assassinades i la resta com a conseqüència de la fam i de malalties derivades de la pobresa de l’àrea. De fet, actualment la pobresa segueix sent la gran xacra de Timor Est. L’agost de 1999, amb el suport de l’ONU, el país va celebrar un referèndum on la independència va aconseguir un triomf aclaparador. Indonèsia no va acceptar el resultat i va reaccionar amb més repressió, fet que va portar l’organització multilateral a enviar-hi una missió de pau que permetria, tres anys més tard, la separació efectiva.

Palau

Amb tot just 800 quilòmetres quadrats i 21.000 habitants, aquesta illa situada a l’est de les Filipines i al sud del Japó, és un país reconegut internacionalment des del 1993. Sota domini espanyol durant el segle XIX, la derrota que el 1898 va patir aquest estat en la guerra contra els Estats Units va provocar la venda de l’illa a Alemanya el 1899. 15 anys més tard, però, va ser el Japó qui se’n van fer amb el control fins el 1944, moment en què cauen a mans dels Estats Units. El 1978, els habitants de Palau opten per la independència en comptes d’unir-se als Estats Federats de la Micronèsia. La independència, però, no es formalitzaria fins el ja esmentat 1993.