El dia de Mahmoud Abbas

Abu Mazen, com se’l coneix popularment, no és carismàtic. Com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és el màxim dirigent palestí, però després que les eleccions presidencials faci més de dos anys que se suspenen, la seva legitimitat per ocupar el càrrec es pot posar en dubte. Als 76 anys ha viscut el seu gran dia. El moment que, potser, en un futur permetrà situar-lo a un nivell similar al de Iàsser Arafat, el seu predecessor tant a l’ANP com a l’OAP, l’històric guerriller mort el 2004.

Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, Mahmoud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre de ple dret de l’organització. Tothom sap que, com a mínim ara, la proposta no tirarà endavant perquè d’aquí unes setmanes els Estats Units utilitzaran el seu dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU per aturar-la. Ara bé, potser sí que és el primer pas per canviar les coses i, si més no, ha sacsejat un conflicte en què durant masses anys s’han escenificat negociacions que no eren tal cosa i que, a més a més, quedaven en paper mullat davant la política de fets consumats d’una de les dues parts (Israel, of course). 

“Després de 63 anys de patiment, és hora de dir que ja n’hi ha prou, prou i prou”, ha assegurat Abu Mazen durant el seu discurs per afegir que “és l’hora de la veritat, és l’hora de decidir si el món permetrà a Israel continuar amb l’ocupació...amb tota impunitat”. Té clar que el camí per la creació real d’un Estat palestí –basat en les fronteres prèvies a la Guerra del 1967, és a dir, Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est- passa per negociar amb Israel i el moviment d’avui el que busca és pressionar el govern de Netanyahu. El màxim dirigent hebreu, com ja se sabia, ha rebutjat la proposta i ha assegurat que està “disposat” a fer concessions per assolir una “pau justa”. El seu discurs, però, plegat de falsedats no deixa entreveure cap canvi en la posició intransigent d’un govern que, entre d’altres coses, es nega a aturar la construcció als assentaments jueus en territori palestí, il·legals es miri com es miri.

Qualsevol mitjà, però, oferirà molta més informació sobre els dos parlaments. A Ramal·lah, la seu administrativa de l’ANP, milers de palestins s’han concentrat a la plaça Iasser Arafat per seguir el parlament d’Abbas a través d’una pantalla gegant. Després han arribat les escenes d’eufòria, pensant que potser ara sí que arriba el moment que la història canviï. Probablement les expectatives dels assistents són exagerades, perquè en tot cas podem ser a l’inici d’alguna cosa nova, però tot plegat serà molt lent. Per un dia, però, molts palestins s’han sentit orgullosos.

Després de passar part del dia a Qalàndia –molt a prop de Ramal·lah- he decidit sortir de l’esquema clàssic i veure el discurs a Jerusalem Est, molt a prop de la porta de Damasc, la que dóna accés al barri musulmà de la ciutat vella. En principi, els palestins havien demanat la instal·lació d’una pantalla gegant a la porta de Damasc –un dels punts més turístics de la ciutat- però, segons diverses fonts, les autoritats israelianes no els ho han permès fer. Així que, desenes de persones, han seguit el parlament assentats a la terrassa d’un bar proper. En acabar, aquí, també hi havia alegria.

Malgrat que alguns nois asseguraven que no servirà per res. Que només són paraules boniques, però que la realitat no canviarà. La majoria, en canvi, estava satisfeta. Una seixantena de persones han decidit trencar els esquemes i dirigir-se, ara sí, a la Porta de Damasc per cridar consignes a favor d’Abbas, criticar  Netanyahu, Israel i el veto dels Estats Units i cantar cançons nacionalistes, com l’himne palestí. Estaven contents i, en aquell moment, gairebé compartien espai amb els jueus ultraortodoxos que, provinents del Mur de les Lamentacions, passaven per la Porta de Damasc per anar a Mea Sharim, el seu barri. Se’ls miraven estranyats, però no volien fer declaracions perquè ja havia començat el s’abat, el dia sagrat del judaisme. A pocs metres, soldats israelians –desplegats en un nombre altíssim per tota Jerusalem Est- s’ho miraven i ho controlaven tot. No ha passat res, però.

I ara? Toca esperar. Esperar que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides voti la proposta, i que els Estats Units la vetin, fet que pot portar unes setmanes. Esperar si, en algun moment, Abbas fa un pas enrere i opta per negociar amb Israel, sense ni tan sols obtenir el rang d’Estat observador per a Palestina a l’ONU. Avui, més enllà de les concentracions i esclats d’alegria després del discurs, ha estat un dia força normal. L’únic que se sortia del guió habitual eren els 22.000 soldats israelians desplegats a Jerusalem Est i Cisjordània, en una nova demostració que l’Estat jueu ocupa (o s’annexa en el cas de la capital) els territoris palestins i té el poder per fer-hi el que vulgui.

Les anunciades marxes violentes han brillat per la seva absència, tot i alguns llançament de pedres reprimits amb la brutalitat habitual. Un palestí de 35 anys ha mort com a conseqüència dels trets amb munició real dels soldats hebreus a Qusra, prop de Nablus, on prèviament colons radicals havien intentat accedir-hi i havien llançat pedres als vilatans. Però que mori un palestí gairebé no es pot considerar una novetat. Potser sí que s’està construint la nova història. De moment, però, res ha canviat a una Palestina que segueix ocupada i utilitzant pedres com l’armament ultramodern dels soldats israelians. Avui hi ha esperança en el futur, però el present encara és fosc i sagnant.