Periodista Itinerant: El show de Qalàndia i les suposades manifestacions violentes

Com un gran espectacle, on tot està perfectament planificat i cadascú interpreta el paper que ha de fer. Així han estat les hores prèvies a l’esperada intervenció del president de l’Autoritat Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, davant l’assemblea general de l’ONU per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. La petició, que no pot tirar endavant perquè necessita rebre l’aval del Consell de Seguretat de l’organització internacional on serà vetada pels Estats Units, ha molestat a la gran potència mundial, no ha agradat a molts dels cagadubtes membres de la UE i, per damunt de tot, ha irritat i ha generat pànic, alhora, a Israel.

Divendres, coincidint amb el dia sagrat de l’islam, a diversos municipis de Cisjordània es fan cada setmana protestes contra el mur i la confiscació de terres palestines que porta a terme Israel. Avui no ha estat una excepció, però res a veure amb la temuda [si més no pels mitjans hebreus] allau de manifestacions violentes que ha provocat un brutal desplegament –uns 22.000 soldats repartits als punts més calents, és a dir, a prop de Jerusalem i dels principals assentaments jueus- de l’exèrcit israelià.

Les víctimes, principalment, han estat els palestins, que han vist com només els homes majors de 50 anys i les dones de més de 40 podien accedir a l’Esplanada de les Mesquites per resar en el punt més sagrat de Jerusalem per als musulmans. I Qalàndia? El que probablement sigui el check-point més conegut de Cisjordània –està entre Jerusalem i Ramal·lah, la capital administrativa de l’àrea i seu de l’ANP- no ha estat en aquesta ocasió escenari de cap manifestació amb centenars de persones.

L’escena era, fins i tot, patètica. Durant molts minuts tot just una desena de nens i adolescents palestins –dubto que cap superés els 16 o 17 anys- llançant pedres contra una torre de control (buida) i els soldats hebreus, que estaven a centenars de metres de distància. Com a testimonis desenes i desenes de periodistes –sobretot fotògrafs- esperant trobar una imatge potent. A mesura que han anat passant les hores, cadascú ha jugat el seu paper. No ha arribat cap munió de palestins a manifestar-se i, a tot estirar, una quinzena de noiets han seguit tirant pedres. Com a resposta, periòdicament els soldats israelians disparaven una ràfega de pots de gas lacrimogen, que provocaven la immediata fugida de la premsa –menys d’aquells que tenen la sort d’anar equipats amb casc i màscares antigas- i dels palestins.

Tot i que probablement no hi ha història –no es pot parlar precisament d’enfrontament-, la realitat és que gran part de la premsa internacional –també l’hebrea i la palestina- ha recollit els incidents de Qalàndia. Tothom està pendent del conflicte probablement més antic del planeta i del nou episodi que es viu. Ningú sap què passarà. De moment, i un cop més, centenars de soldats (n’hi podia haver tranquil·lament 10 per cada noiet que tirava pedres) donaven, com sempre, una rèplica passada de voltes a l’actuació dels joves palestins. A banda del gas lacrimogen –que hem hagut de suportar estoicament-, els militars també han fet ús d’una nova arma: un potent so que, en principi, és insuportable i deixa atordits als que no es protegeixen les orelles. Tot sigui per reprimir!

Res, però, ha sortit del guió. No hi hagut manifestació massiva, però els israelians havien de justificar el brutal desplegament militar i els nens palestins –que sempre hi són- han interpretat el seu paper llançant pedres. Els mitjans han pogut tenir imatges i fotografies impactants, tot i que no hi hagués cap història per explicar. Tothom satisfet? Més aviat tothom pendent del que passarà aquest vespre i en els dies posteriors. Ni tan sols ha estat un tastet el que s’ha viscut avui al migdia a Qalàndia.

P.D: Poc abans de penjar aquest post, m'informen de la mort d'un noi palestí a prop de Nablus, a mans de les forces israelianes. Això és violència. Les víctimes, gairebé sempre, són les mateixes.