22 persones mortes, desenes de ferits, un nou càstig col·lectiu a la franja de Gaza, el deteriorament de les ja males relacions entre l’executiu israelià i el govern egipci de transició i una estocada, potser mortal, a les protestes socials que han sacsejat la societat hebrea el darrer mes. A grans trets, aquest és el balanç dels fets que han colpejat el sud d’Israel, el nord d’Egipte i Gaza les darreres 24 hores. La sagnant jornada permet, un cop més, als israelians presentar-se com a víctimes del “terrorisme” i comptar amb el suport unànime de les potències occidentals. En canvi, a hores d’ara cap govern nord-americà o europeu ha condemnat els raids a Gaza. Els palestins de la franja, de nou, són els grans oblidats.
Tot va començar cap al migdia d’ahir, quan un grup d’homes armats va atacar amb fusells automàtics l’autobús Egged (la companyia pública) que cobria el trajecte entre Beersheva i Eilat, la ciutat de vacances del mar Roig fronterera amb Egipte i Jordània. Deu viatgers –entre els quals diversos soldats- van quedar ferits. L’espiral de violència tot just acaba d’iniciar-se. Un suïcida va fer-se explotar contra un altre autocar (el conductor va morir). Un altre presumpte assaltant va disparar un míssil antitanc contra un vehicle privat, matant-ne els cinc ocupants i un nou milicià va metrallar soldats israelians. Tots aquests agressors van ser abatuts per l’exèrcit hebreu, que va desplegar-se amb rapidesa per la zona i va enviar-hi unitats i helicòpters Apatxe per caçar els suposats terroristes. En total, van perdre la vida set dels assaltants.
Sense tenir temps per portar a terme una investigació creïble, el ministre de Defensa jueu, Ehud Barak, va assegurar que l’origen dels atacs coordinats calia buscar-lo a Gaza. De res va servir que Hamàs negués qualsevol connexió amb els fets. La franja, la presó a l’aire lliure més gran del món, tornava a estar en el punt de mira de l’implacable exèrcit israelià. El primer ministre, Benjamin Netanyahu, va donar el vistiplau a les amenaces de Barak i Gaza va ser bombardejada per avions del Tsahal (acrònim en hebreu de les Forces de Defensa d’Israel) a la tarda. Sis morts, entre els que hi ha un nen de dos anys, i danys materials de diversa consideració en van ser el resultat. Barak va traslladar-se al lloc dels atacs del migdia i allà va ser testimoni de nous trets que van costar la vida a un soldat hebreu i en van ferir un altre.
En aquell moment, Gaza ja tornava a reviure escenes conegudes, que evoquen a la memòria de la brutal operació Plom Fos (gener del 2009, 1.400 palestins morts) o dels raids que a mitjans d’abril van portar a terme els israelians per venjar la mort d’un adolescent a causa d’un coet casolà (19 víctimes més). Els primers bombardejos van afectar Rafah, la ciutat del sud que marca la frontera amb Egipte. Allà van colpejar la casa d’un dirigent dels Comitès de Resistència Popular, l’organització a la qual la intel·ligència hebrea atribueix l’autoria dels atacs a l’àrea d’Eilat. Sis persones van morir, cinc de les quals militants i membres de la cúpula dels Comitès, una organització nascuda el 2000 i que compta amb antics membres de les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa –el braç armat de Fatah- i del marxista Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), entre d’altres.
La represàlia, però, no va aturar-se aquí. Durant la nit, nous bombardejos han colpejat la franja de nord a sud. Ciutat de Gaza, Khan Younis o, altre cop, Rafah van ser atacades. Desenes de persones han estat ferides, un nen de 13 anys ha mort, nombrosos edificis han quedat danyats. Un càstig col·lectiu, implacable. Un altre. Divendres al matí, s’ha conegut que una desena de coets cassolans (Grad o Qassam) han estat disparats des de territori palestí, ferint de gravetat un israelià. Una altra excusa per colpejar Gaza?
Els atacs aeris també van provocar la mort de tres soldats egipcis, en una acció que tensa encara més les relacions entre Tel Aviv i el Caire. Els dirigents israelians havien acusat els egipcis del seu “dèbil control” de la península del Sinaí, des d’on els presumptes atacants haurien entrat a l’Estat jueu provinents de Gaza, sempre segons la seva versió. És cert que el Sinaí és un territori sense llei. Poblat bàsicament per tribus beduïnes, amb molta poca afecció a l’Estat, la violència a la zona ha augmentat els darrers mesos, després de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak, curiosament estret aliat israelià...
El radicalisme islàmic s’ha fet fort al Sinaí, on el contraban –tant de persones, com de drogues, armes i productes de luxes que acaben a Gaza- juga un paper importantíssim. Els factòtums locals reclamen una major sobirania al Caire, que just fa una setmana va afegir 800 soldats a l’escàs desplegament militar que hi té, una conseqüència dels acords de pau de 1978, signats per Menahem Begin i Anuar el Sadat. L’objectiu, precisament, era augmentar la seguretat en un territori que ha viscut diversos atacs als gasoductes que transporten aquest recurs energètic cap a Israel. Tot plegat, ha servit per reclamar al Caire un major control de la frontera.
En tot cas, el que sembla clar és que Israel intentarà accelerar els seus plans per construir un mur al sud del país, que blindi la frontera amb Egipte, seguint la línia del que passa a nombroses zones de Cisjordània. El debat sobre l’excessiva despesa militar de l’Estat hebreu –en detriment de la despesa social- probablement ha quedat tocat de mort. No se sap què passarà amb les protestes socials que han acaparat l’atenció mediàtica i han posat contra les cordes Netanyahu el darrer mes. Però no els auguro un gran futur. Un cop més, la seguretat torna a ser l’única prioritat de la política israeliana, que ha d’afrontar “l’amenaça terrorista” que l’envolta.
Molts dubtes i alguna resposta
Més enllà dels fets, tinc moltes preguntes (i poques respostes) sobre la cadena de fets de les darreres hores. Per què l’exèrcit israelià va permetre els atacs si ha confirmat que tenia informació que alguna operació es portaria a terme a la seva frontera sud? Per què tenen la certesa que l’origen cal buscar-lo a Gaza, quan des d’allà ningú ha reivindicat l’assalt? Quin paper hi juga Egipte en tot plegat? La tensió amb Tel Aviv és enorme, però el recent desplegament militar al Sinaí s’ha coordinat amb Israel i diverses persones han estat detingudes al seu territori presumptament vinculades a l’acció d’ahir. És possible que un grup d’una vintena d’homes armats palestins deixin Gaza pels túnels de Rafah, creuin prop de 150 quilòmetres pel Sinaí i s’infiltrin sense problemes a Israel? Què hi pinta Jordània i per què durant unes hores es va dir que els seus serveis d’intel·ligència havien alertat que un grup armat havia entrat a Israel des del seu territori?
De moment, però, tinc clar que Israel apareix com el gran guanyador del que ha passat. Els fets, independentment que el seu origen no hagi quedat clar, els permet presentar els palestins com una banda de terroristes i perjudicar les seves opcions de cara a obtenir el reconeixement al seu hipotètic Estat per part de l’Assemblea General de l’ONU el proper 20 de setembre. Un Netanyahu tocat, ressorgeix com el falcó que garanteix la seguretat del seu país i no té pietat de l’enemic. Els problemes a la frontera sud segur que li permetran rebre una nova pluja de milions per blindar la frontera sud. I desestabilitzant Egipte, afavoreix augmentar el pes de la Junta Militar que regeix ara el país i perjudica els objectius dels revolucionaris.
I els palestins de Gaza? Tornen a estar atemorits i tancats. Els passos amb Israel han quedat barrats, així com la frontera amb Rafah, oberta –tot i que amb restriccions- mesos després de la caiguda de Mubàrak. Però a qui li importa el que els passi? Quin valor tenen les seves vides al costat de la dels israelians? Potser no serveix de res, però hem de seguir explicant el que els passa. Que el seu crit de ràbia, d’impotència, de por es pugui sentir arreu del món també és cosa nostra. Perquè algun dia la llei internacional s’hauria de complir i l’ocupació caurà. Més tard o més d’hora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada